EL PSC REPRÈN EL VOL

  Poques vegades aquests suposats òrgans de direcció política dels partits- que s’anomenen Consell Nacional- fan honor al seu nom i a la funció que els hi encomanen els estatuts de les seves respectives organitzacions.

Aquest proppassat cap de setmana tant Unió, com CDC, ERC i PSC han celebrat sessions plenàries d’aquests organismes per tal de legitimar les decisions que, segurament, un grup més reduït i executiu de dirigents ja havia decidit. No obstant tots sabem que, més enllà de la funció legitimadora d’acords, les sessions dels consells nacionals partidaris tenen també l’objectiu mediàtic de cridar l’atenció per a “col•locar” els missatges de torn.

Doncs bé, a can PSC el seu Consell Nacional ha exercit plenament les seves funcions directives de manera impecable des de el punt de vista, diguem-ne, filosòfic. Gairebé una cinquantena d’intervencions plenes de contingut han desfilat per la tribuna dels oradors. Això és bo, molt bo. I ho és no sols per la dinàmica interna dels socialistes catalans, si no també per muscular la vida democràtica del país i democratitzar la vida interna dels partits. El PSC ha reconegut solemnement que no està en un bon moment i que ha errat més d’un cop a l’hora de proposar polítiques. Enhorabona. Diagnosticar correctament la malaltia esdevé el primer pas, el principal, per guarir-la. El PSC és conscient de que si CiU no hagués punxat estrepitosament en el seu intent d’entronitzar com a “conductor” Artur Mas, i en els càlculs parlamentaris, avui estaria a l’UCI i no al divan del seu Consell Nacional. Però les coses són com són i, potser per primer cop en els darrers mesos, els socialistes catalans poden començar a reflexionar, sense bilis i amb serenitat, com afrontar el futur en el seu òrgan deliberatiu i directiu. Sóc del parer que a la seu del carrer Nicaragua s’ha interioritzat que la socialdemocràcia del segle XXI té problemes de resposta pràctica i programàtica en el món occidental; que les institucions on governen no gaudeixen d’instruments per a combatre els efectes perversos del capital i, finalment, que a Catalunya s’ha instal•lat una fragmentació política paral•lela a un alt grau de tensió social. Per reblar el clau de les complicacions els darrers resultats electorals ens mostren que gairebé tots els partits s’allunyen un xic d’allò que algú va anomenar “centralitat”. La governabilitat esdevé difícil per a tothom i al PSC li cal meditar al respecte, és un partit amb vocació de govern.

  Sóc dels que pensa que al nostre país un col•lectiu d’esquerres com el PSC ha de recuperar les seves senyes d’identitat, el seu perfil natural i la seva ubicació política fugint del seguidisme que li volen imposar els seus adversaris. Els socialistes catalans –si volen recuperar la possessió de la pilota- han d’encapçalar la resistència contra les injustícies en terrenys com la sanitat, l’educació o les polítiques socials. Si el PSC vol reeixir s’ha d’implicar a fons en les mobilitzacions ciutadanes cercant la unitat d’acció de les esquerres i complementant això amb una acció opositora ferma al Parlament i als ajuntaments on no governa. Segurament caldrà que la nova direcció del PSC, escollida tot just fa un any, millori substancialment la seva praxis combinant millor les iniciatives, les decisions i la seva corresponent comunicació. Segur que si. Però també caldrà que el PSC, en el seu conjunt, sigui capaç de recuperar i reagrupar totes les terminals, els contactes i relacions que ha anat perdent pel camí i que són presents als punts neuràlgics de la societat catalana. El PSC ha de defensar els seus objectius programàtics acordats congresualment. Ha d’interioritzar que debat i pluralisme intern no són sinònims d’improvisació i manca de criteri estable.

El PSC té davant seu una nova oportunitat per obrir-se i escoltar, cert, però no pot deixar d’encarar el futur amb humilitat, criteris i valors propis. Avui des de l’oposició, dema ja es veurà.