MAS A L'AVENTURA...

SÓN COM NENS!

A la Catalunya de Mas tocar de peus a terra  està castigat. I si a sobre has patit una operació de menisc encara més. Entre Duran i Lleida i un servidor hi ha una considerable distància política i ideològica. Lògic. Ell beu de les fonts del més pur neoliberalisme disfressat de social cristià, i el que subscriu aquest article de la tradició socialista autogestionària. Però aquesta distància d’orígens i plantejaments no ens impedeix coincidir en l’anàlisi de la situació concreta actual. Duran va encertar quan, pocs dies després de l’11S, va avisar als seus col•legues de les mil i una ànimes diferents que es varen aplegar al Passeig de Gràcia. El democristià va encertar, de nou, quan va alertar dels perills i la inconveniència d’unes eleccions anticipades. I potser també l’endevina quan -espantat per la realitat que l’envolta- demana ara refer ponts relacionals amb tothom. Duran mou fitxa i critica obertament l’aventurisme del pinyol convergent. El seu olfacte de vell polític li diu que les coses no van bé, que el país està pitjor avui que la primavera passada. I el que encara es més greu, percep que la sortida de l’atzucac, si té lloc, tindrà un preu molt alt per la coalició que lidera Artur Mas. Duran Lleida, i la gent d’Unió que li fa costat, no se’n refien d’ERC. Malgrat que la formació independentista hagi canviat de cap de cartell, la coincidència entre republicans i convergents és clara en un punt: ambdós voldrien veure la “sensatesa” realista de Duran fora de circulació.

 L’estratègia de CDC sembla prou evident: fer veure que s’està disposat a avançar pel viarany de la “Transició Nacional”-sense data de caducitat ni urgència- i, a canvi, els xicots que alliçona Junqueras faran la vista grossa davant les retallades i les privatitzacions del Govern. Solucions de curta volada n’hi hauran per donar i vendre. Alguns demanaran la dimissió del fals Messies adduint que no sap on és la terra promesa i com s’hi ha d’anar. Altres voldran la crucifixió d’en Duran després d’acusar-lo de quintacolumnista. Fins i tot hi haurà qui afirmi que Junqueras i Rovira no són més que una marca blanca de CDC per estirar el xiclet del referèndum intentant que duri i duri... Potser si que hi ha una mica de tot plegat en la política catalana d’enguany. No creuen?

Doncs bé amics, soc dels que pensa que l’escenari que ens ha deixat la irresponsabilitat d’avançar les eleccions no és precisament diàfan ni engrescador. En fa venir al cap la frase que clou la darrera i magnifica pel•lícula de Costa-Gavras, “El Capital”, quan el seu protagonista mirant el pati de butaques diu:

  “- Són com nens. Seguiran divertint-se i divertint-se fins que tot rebenti”