GOVERN MÉS FEBLE QUE MAI....I SENSE IDEES!

 









ELS DILEMES ....

Les coses són com són. Si ahir el focus de l’atenció mediàtica no hagués estat centrat en la tria d’un jesuïta argentí com a nou Papa, probablement les portades dels diaris -dels catalans al menys- s’hagueren fet ressò de que el 77% dels parlamentaris del país recolzen una consulta pactada entre els governs central i autonòmic. Però, així i tot, no han faltat al respecte les reflexions i escrits de molts analistes. El director adjunt d’El Periódico, Juancho Dumall, afirmava en un article titulat “El dilema dels socialistes” que creix la majoria social que se sent incòmoda en l’actual sistema de relacions entre Catalunya i Espanya. I és cert, com també és evident que, des de determinats àmbits polítics, es vol treure un rendiment partidari d’aquest fenomen. Fenomen , no ho oblidem, que ve embolcallat per una severa crisi econòmica, de seguretats i de valors. El dilema d’avui, el “quo vadis?”, va molt més enllà dels dubtes relacionals entre socialistes catalans i espanyols, el seu abast és global, interroga tots aquells que no han fet de l’immobilisme un dogma de fe.

En aquest context el PSC ha mogut fitxa. Ha dut a terme un hàbil moviment tàctic que ha forçat la resta de grups parlamentaris, a votar una resolució (una més) posant en evidència l’oportunisme dels que el varen voler marginar en el Ple de finals de gener. Navarro enlaira la bandera del federalisme, malgrat saber que la prèdica i lectura de Pi i Margall no té seguidors entusiastes més enllà de l’Ebre. Ho fa convençut que és la sortida racional de l’atzucac generat després d’unes eleccions convocades a destemps. Ho fa pensant que el pacte és consubstancial a la política i que el realisme acabarà per imposar-se. Federalisme és diàleg i pacte.

I tot això succeeix mentre els pressupostos estan encallats, els farmacèutics emprenyats, els mestres indignats, els funcionaris desmotivats... I tot això succeeix davant d’un cistell on les pomes corcades no falten, on el cuiner no gossa eliminar-les i ningú sap qui és verdader soci de qui. Això sí, els sostenidors del Govern insisteixen dient que es farà una consulta amb o sense acord del Govern central. Hi ha portaveus polítics entestats en fer realitat la teoria dels mons paral•lels menystenint la obvietat del seu fracàs, de la seva feblesa. Aquesta coartada els pot fer mesquins.

El redactor d’El Periódico, Ernest Alós, en una entrevista a Josep Fontana, recollia aquestes afirmacions de l’eminent historiador: ”...és immoral que hi hagi polítics que, per aconseguir els seus objectius, enganyin la gent quan saben que el camí es inviable.... Pensar que hi ha un pla viable i realitzable que passa per la celebració d’un referèndum y posteriorment negociar una separació, avui dia és un fantasia xinesa”.

Un il•lustre pensador francès va voler diferenciar en els seus escrits els crims de la lògica i els que eren fills de la passió. Deixem les passions per altres ocasions. Enguany ens trobem davant de nous dilemes que s’han de plantejar des de la lògica, el pacte i la raó, mai des de una interessada supervivència política.