MAS I LA PATENT DE CORS

 

 Què volen que els digui. A un servidor ja no l’impressionen les eufòries de Pilar Rahola a Can Cuní parlant del discurs del president Artur Mas. Tampoc em diuen res els aplaudiments de personatges encorbatats i el posat seriós d’un descamisat a primera fila. Menys encara les paraules d’una trànsfuga -exconsellera socialista- quan a televisió, captiva d’admiració, afirma que Artur Mas és un valent. Res de tot això aconsegueix impressionar-me. Deu ser per l’edat,  o per la fatiga generada per parlar del tema patri tant de temps, que el meu escepticisme ha crescut fins a nivells insospitats. Sí, he arribat a la conclusió que, més enllà dels missatges amb retòrica itaquiana, a l’horitzó del país es manté la boira, una boira espessa i malaltissa. Que hi farem. Als que anem de cosmopolites pel món enguany patim la febre de l’escepticisme crític; fins i tot ens enfadem quan veiem que els que haurien de liderar el que pensem, prefereixen passar de llarg i fer-se l’orni, no fos cas que els foragitessin del ‘sistema català’.

 

Bé, Artur Mas ha mogut fitxa i més enllà de l’entusiasme informatiu de TV3 i Catalunya Ràdio, convindria apuntar alguns aspectes que esdevenen preocupants. Com el que no vol la cosa, el president/candidat a encapçalar la llista ‘de país’ ens demana carta blanca, barra lliure, patents de cors per governar Catalunya sense control parlamentari gairebé durant dos anys. Ho fa amb l’excusa d’una negociació amb l’estat que es preveu dura i feixuga. És a dir: el govern dels ‘millors’ continuarà la seva política de privatitzacions, retallades i sequera legislativa sense haver de suportar ensurts parlamentaris... Quin paradís! Amb una part de la societat civil catalana obsessionada en manifestar-se per la independència, com a antídot a tots els nostres mals, i uns quants comunicadors addictes i apologetes del monotema, tot arreglat. Però, és clar, hom pot arribar a intuir que darrera de tot plegat s’amaga algun que altre tic cesarista, inclús neoperonista si volen. La sospita de que assistim a una deriva populista sense nord afeblirà encara més el fràgil sistema democràtic actual. Penós.

 

  No m’agraden les patents de cors, ni la carta blanca ni les barres lliures. En política aquestes pràctiques són perilloses. L’estratègia d’Artur Mas dinamita la dinàmica institucional que es pròpia de la democràcia. Lluny de solucionar els problemes de la societat catalana, gestionant correctament les polítiques econòmiques i de benestar, ens fica en un atzucac. Demanar al ciutadà fe cega en un projecte boirós, embolcallat de mística, és un mal assumpte. Aquesta exigència de fe en un lideratge personal amb un sol punt programàtic i la seva combinació amb silencis parlamentaris m’inquieta. Recorda l’embrió de moments històrics poc recomanables.