EL CONGRÉS DE CDC I LA 'GENERACIÓ SOBIRANIA'

ELS SOLDATS D’ ARTUR MAS

La història, sovint, sembla tendir a repetir-se de forma inexorable. Quan la crisi colpeja sense pietat, quan les coses no funcionen, quan el futur esdevé incert, quan la por fa forat i la seguretat s’esvaeix, apareix en escena quelcom semblant a allò que, George Steiner, va descriure com a “noves mitologies”. Fenomen aquest últim que es projecta sobre determinats sectors de la societat amb la pretensió de ser l’antídot que tot ho cura, de donar solucions miraculoses a tots els problemes.
Fa pocs dies un dels diaris de major tirada del nostre país narrava els moviments de determinats ambients juvenils de CDC davant la proximitat del seu proper congrés nacional. El rotatiu predeia l’arribada d’una nova generació de sobiranistes als òrgans màxims de direcció del partit. Apuntava també l’arraconament d’alguna de les velles i veteranes figures. Aquesta circumstància, en sí, no té res d’extraordinari. Hem vist com en altres formacions polítiques de casa nostra –ERC, IC, PSC...- han actuat de manera similar. Fins i tot algú, irònicament, va arriba a dir que en el museu de la política havia arribat la moda de substituir les velles obres artístiques per litografies... Però, aquest no és el tema que avui ens ocupa.
No és cap secret que Artur Mas, el seu govern i el partit que li dona suport viuen en pecat mortal, en contínua contradicció. El pacte, més que pressupostari, amb el PP, arrodonit amb el que afecta als mitjans de comunicació, no concorda amb la xerrameca sobiranista que pretén endolcir la crua realitat d’un acord global amb l’espanyolisme més recalcitrant. Ep! Espanyolisme recentralitzador actual, no pas de fa un any enrere. Que em diuen de la Comissió del Mercat de les Telecomunicacions que torna a Madrid? I de la pretensió de vetar el català al Senat? I...
Tanta contradicció, tant contrast passaria més desapercebut si no fos per les manifestacions públiques d’aquella part interna, llenyosa i dura de CDC, que coneixem com el “pinyol”. Quan ens diuen: ”No som ni socialdemòcrates ni lliberals, som simplement convergents” quina por! Recorden els que deien coses semblants fa un cert temps?
Però, l’apoteosi bel•licista medieval l’hem trobada amb un xicot del “pinyol” exclamant cofoi: “Som oficialistes, soldats del president Mas”. Ui,ui,ui! Una nova mitologia essencialista creix entre nosaltres amb soldadets i fe cega. Quina por!