El blog d'en Joan Ferran

20.2.12

LES MANIOBRES DEL SERGENT PEPE HOMS...




COP D’ESTAT A LA “CORPO

Hi ha moments en l’ activitat parlamentària en els que les paraules perden el seu significat i la gesticulació del polític esdevé una tímida ombra xinesa sense sentit, sense cos. Hi ha instants en els que la retòrica de l’ orador enfilat al faristol és buidor, ocasions en les que l’aritmètica simple, però sense cor, és prou forta per rebentar una peça arquitectònica construïda amb molt d’esforç al llarg dels anys. Això ha succeït a casa nostra. Aquesta darrera setmana una determinada majoria parlamentària, integrada per convergents i populars, ha decidit modificar unilateralment tres, sí tres, lleis de l’àmbit audiovisual que eren el fruit d’un treball unitari i consensuat sense interrupció des de finals dels anys noranta.
Sota l’argument de l’austeritat, i l’excusa d’agilitar els organismes finançats per l’administració, s’ha produït una modificació substancial de l’estructura i funcionament de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual (CCMA) i del Consell Audiovisual de Catalunya(CAC). Ambdues institucions han vist com, de manera descarada i unilateral, s’ha procedit a facilitar la concentració de poder en mans de poques persones, i com aquestes arriben als llocs de comandament mitjançant un filtre controlat pel govern de torn. Lamentable i decebedor tot plegat per a un munt de gent orgullosa de la seva tasca professional, de la seva dedicació com a servidors públics.
A començament dels anys vuitanta va veure la llum un grup de comunicació públic (la CCRTV) sota la tutela i empara de la Generalitat de Catalunya. Aquell grup, inicialment modest, amb el pas del temps es va anar configurant com un punt de referencia pel que fa a la qualitat de la seva programació, el seu caràcter innovador i una bona reputació internacional farcida de premis i mencions. Durant aquell període de assentament i creixement sostingut la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals va estar subjecta a fortes polèmiques i discussions de caràcter polític. Tant es així que és va fer palesa la exigència, formulada per partits i professionals, de dur a terme un debat monogràfic i aprofundit sobre la naturalesa i el caràcter del servei públic de comunicació català. L’objectiu era aconseguir la despartidització i gestió professionalitzada dels mateixos. No sense entrebancs, poc a poc i consensuadament, va anar quallant un comú denominador, un discurs compartit, al voltant d’una arquitectura legislativa audiovisual. Es així com es va consolidar la idea inicial de treballar conjuntament per tal d’enfortir una indústria i un model audiovisual que dugués, com a motor impulsor, la voluntat de treballar per la normalització cultural i lingüística del país. I no sols això, sino que aquella tasca es considerava que havia de dur-se a terme mitjançant l’articulació d’un model mixt de finançament econòmic on, les aportacions de les administracions, es veiessin complementades amb ingressos procedents de la publicitat privada; també de la comercialització dels productes generats a la sí de la pròpia Corporació.
La marca, la garantia de tot plegat venia adobada amb l’exigència d’uns determinats estàndards de qualitat, professionalitat i pluralisme en els continguts informatius. Per cert, més d’una vegada hem sentit dir als mateixos que ara han votat la reforma involutiva que, en les societats democràtiques, el paper dels mitjans de comunicació públics són els garants de la llibertat d’expressió, l’accés a la cultura i el pluralisme ideològic.

Fins al dia de avui, després del debat monogràfic del 1999 i de l’ encadenada elaboració de lleis consensuades, el producte resultant ha estat unes institucions, la CCMA i el CAC , a l’alçada de les millors d’Europa, amb uns nivells de qualitat democràtica notables, exitoses en el seu paper cultural i lingüístic i activadores d’indústries audiovisuals. Cal dir que sovint aquests organismes han estat sotmesos a discussió, matisació i discrepància en l’ àmbit parlamentari. Lògic, normal i desitjable si es té en compte el paper rellevant que, des de l’activitat política, s’atorga als mitjans de comunicació. CAC i CCMA ratllen l’excel•lència si contrastem la situació actual amb l’ existent abans dels acords legislatius.
Tornem al present. La involució legislativa que han pactat descaradament populars i convergents és un veritable cop d’estat en l’àmbit de la comunicació publica. És el pròleg a una situació no desitjada que comportarà restriccions de drets laborals, tutela política de continguts i un retorn a les etapes de la televisió i la ràdio a gust del polític de torn. I, el més greu de tot plegat és que posa en perill el model construït laboriosament entre totes les forces polítiques catalanes al llarg dels darrers anys. Ha estat precisament el PP l’únic partit que ha gosat negar, reiteradament, el rol dels mitjans de comunicació públics catalans. El PP és l’únic partit que, de forma clara i escrita en els seus documents congressuals, advocà per la privatització de les cadenes autonòmiques. El PP ha estat l’únic partit que ha posat entrebancs a la llengua catalana via judicial... L’actitud de CiU respecte les lleis modificades esdevé incomprensible donada l’animadversió manifesta, i sostinguda en el temps, dels populars respecte TV3. És conscient l’actual govern Mas de que el model televisiu del PP té una realitat que duu el nom de Telemadrid? Recorda l’executiu català que els artífexs de l’apagada de la tele catalana al País valencià va ser inspirada des de les seus del Partit Popular? Serà cert el rumor que ambdós partits treballen per afavorir a un privat?

L’altre aspecte que ha saltat a la palestra de forma descarnada ha estat el referent a les restriccions de la publicitat en la ràdio publica. En aquest terreny el portaveu del govern, senyor Homs, s’ha retratat. Després de donar suport incondicional a les esmenes dels populars sobre una“ desaparició lenta” de publicitat a la ràdio es va afanyar en explicar el que és inexplicable, es va contradir per acabar donant llum verda als desitjos dels populars.
El cop d’estat als mitjans de comunicació públics és un fet. Malgrat tot sóc dels que pensa que el procés d’ involució es pot aturar amb una combinació intel•ligent de pressió parlamentària - per això es va crear la Comissió de Control Parlamentari - i sindical, amb una exigència ciutadana en la línia de no tolerar, de protestar activament, contra qualsevol indici de desviament del rol democràtic i pluralista que tenen assignats tant el CAC com la CCMA.
Ho vaig manifestar en el debat del Ple del Parlament: La comunicació és més que un negoci, és quelcom més que un bé mercantil. És un bé social. Desitjaria que ningú el fes malbé a canvi de quatre esmenes pressupostàries i un parell de cadires en un Consell de Govern.
Joan Ferran / diari PUBLICO