LA MUNTANYA RUSSA CATALANA

 Les emocions estan servides i els ensurts també. La política catalana continua semblant, cada dia més, una atracció de fira en festa major, una muntanya russa de fortes pendents amb acceleracions i frenades, vertígens, giravolts, musica estrident i vent de cua. A la política catalana -a la espanyola també- tothom minimitza els seus problemes i dificultats per lluir els encerts. Es lògic que així sigui, forma part dels rituals als que ens tenen acostumats els portaveus dels partits i els mitjans de comunicació. Però, enguany, el cert es que tothom té ferides que guarir i estralls per amagar. Els socialistes, per exemple, han conquerit Sabadell però han perdut Lleida,Terrassa i algunes ciutats més. Els de Junqueras han vençut a Barcelona però han perdut el seu pols europeu amb Puigdemont, al temps que, Forn i Artadi, obtenien només cinc regidors a la capital del país. La derrota dels Comuns i la desaparició en combat de les CUP, o del PP, son també fenòmens que contribueixen a dibuixar un escenari tan contradictori com imprevisible. De com es resolgui l’encaix de Podemos i Ciutadans en l’àmbit polític espanyol dependran molts posicionaments a casa nostra. També dona peu per a la reflexió la davallada de regidors independentistes i el fracàs de la ANC i Graupera a Barcelona... Després de les darreres eleccions, municipals i europees, cal dir que el mapa polític català està en plena recomposició i promet no defraudar als amants de les emocions fortes. Sorpreses ni haurà per donar i per vendre, malgrat que Quim Torra s’entesti en protagonitzar rodes de premsa dient que res ha canviat. La quota de poder territorial que ha conquerit ERC ha augmentat, mentre que la de Junts per Catalunya ha minvat considerablement. Tant es així que s’albiren desercions i conflictes en les files dels post convergents. En l’espai constitucionalista les coses no són com eren ara fa un any: Ciutadans ha perdut hegemonia opositora, els populars estan en perill d’extinció i els socialistes suren a remolc de la bona estrella de Pedro Sánchez. La sentència del ‘procés’ no trigarà en sortir i amb ella les reaccions de totes les parts implicades. Alguns dels dirigents empresonats poden acabar inhabilitats per un cert temps mentre que d’altres -com Artur Mas- podrien estar en condicions de tornar a primera línea i intentar la reconstrucció de la vella nau convergent amb un altre vernís. Malgrat que a curt termini alguns ajuntaments i diputacions puguin encetar un nou període, a ningú se li escapa que Catalunya seguirà vivint en un estadi de provisionalitat política, en una muntanya russa particular, fins que no es duguin a terme unes noves eleccions autonòmiques. L’ombra del ‘procés’ es allargada i trigarem uns quants anys en lliurar-nos d’ella. Què fer? La pregunta que s’haurien de plantejar els dirigents politics del nostre país es si convé seguir freqüentant el parc d’atraccions i la muntanya russa arrebossada de soroll i despropòsits o bé, en canvi, anar per feina i acabar amb la ‘festa’ que ens té paralitzats sense gestionar la quotidianitat. Potser a hores d’ara el que cal és dilucidar, d’una vegada per totes, qui ha de manar a Catalunya i exercir d’interlocutor solvent a Madrid per pactar una sortida de l’atzucac ordenada i honrosa. Catalunya necessita estabilitat política i el millor camí per aconseguir-la fora que, al més aviat possible, es convoquessin eleccions autonòmiques. Convé tancar el cicle electoral i desemboçar un contenciós que ja fa massa temps que dura. Si Carles Puigdemont i el seu vicari Quim Torra, opten per allargar la situació actual estaran fent un mal servei al país i als seus ciutadans. Les agonies mal gestionades preludien finals tristos i perillosos. Les relacions entre el socis del Govern no són plàcides; el pressupost de la Generalitat no està ni se l’espera; la gestió governamental es inexistent, quan no dolenta; el ciutadà està fatigat i saturat de tanta retòrica patriòtica sense obres. Per què esperar? Cal que la gent de Palau assumeixi que la legislatura està ferida de mort. El triomf d’ERC certifica que ja res és com era al mes de desembre de 2017 mentre, a Espanya, es disposa a manar gent que presumeix de dialogant. Tot és nou i tot es mou. Cal tocar de peus a terra i baixar de la muntanya russa.