BATLLE HO TE CLAR....I COLAU?

QUAN LA INSEGURETAT ESDEVÉ ANGOIXA

 Recordo haver llegit, no sense sorpresa, un llibre del filòsof italià, Toni Negri, amb referències elogioses envers el president espanyol Rodríguez Zapatero. En les pàgines de “Goobye Mr Socialism, el pare espiritual de molts esquerranistes radicals lloava la valentia de Zapatero en impulsar determinats drets civils en una societat, com la espanyola, on el pensament conservador havia niat molts anys emparat pel franquisme. Als inicis del seu mandat presidencial el vent bufava a favor i tot va ser políticament meravellós i agraït. Però l’art de governar és quelcom més que legislar en positiu aspectes que la societat ja ha assumit, o acceptat, en la pràctica. Governar també es preveure i resoldre satisfactòriament tot allò que es creua en el camí del gestor públic i que el ciutadà reclama. Zapatero, entossudit, es va negar a reconèixer que la crisi trucava a la porta i es va fer l’orni. Error greu. A partir d’aquell fet la seva obra de govern es va ressentir. No ha estat l’únic en voler tancar el ulls, sembla haver fet escola. Més enllà del serial del Procés, i les seves escorrialles, Catalunya viu una manifesta crisi d’inseguretat malgrat ho negui l’alcaldessa de Barcelona. Ada Colau avui, com Zapatero ahir, juga a no acceptar l’evidencia i cada dia que passa, com li va succeir al president espanyol, perd uns grams de credibilitat. No deixa de ser paradoxal que davant de notícies reiterades de morts, robatoris i ganivetades a dojo, la primera autoritat de la ciutat s’enroqui i parli de conspiració mediàtica. De res serveix centrifugar les culpes perquè els problemes no s’esvaeixen sols. Ha estat un element positiu que les diferents administracions concernides es reuneixin per abordar el tema; cert, però urgeix un debat profund i valent sobre les polítiques de seguretat i les qüestions que se’n deriven. En aquest debat pendent, sens dubte, hauran de participar-hi totes les forces polítiques del país, però és a les esquerres a les que s’exigirà un plus de realisme i una contenció en el postureo i la ingenuïtat. I no cal que en Josep Ramoneda escrigui articles al diari El País defensant iniciatives de la alcaldessa o intentant vestir de profunditat intel•lectual el tema. Tothom és conscient del paper de la droga i els narcopisos en aquest assumpte, i de la necessitat de politiques d’Estat al respecte, també de la utilització demagògica amb el segell dels Casado. Com és obvi no tot es soluciona amb un augment de plantilles i efectius patrullant pels carrers, ni amb quatre mossos fent guàrdia a les places. Calen mesures complementàries de fons de caire preventiu, educatiu i social. Es clar que sí! Però, quan la ciutadania atemorida reclama protecció, el polític té l’obligació d’acudir d’immediat i actuar. Diguem-ho clar, la seguretat a tots els nivells és una de les obsessions malaltisses de la ciutadania del segle XXI. També és, cal dir-ho, un dels negocis mes rendibles que va a l’alça. Tots ‘comprem’ seguretat. El ciutadà que es fa soci del RACC, generalment, no ho fa per passió associativa si no perquè l’entitat li ofereix ajuts de tipus sanitari, mecànic, repatriacions exprés o grua en cas d’avaria. El RACC ven seguretat. I què em diuen vostès de les alarmes, dels ‘segurates’, de les mútues i assegurances de tota classe? El ciutadà, per força o de bon grat, inverteix en seguretat. És per aquesta raó, i per les inherents a les funcions de les administracions, que qualsevol govern amb un mínim de solvència ha d’afrontar sense complexos tant el problema de la inseguretat com la percepció subjectiva de la mateixa. El turisme és un be caigut del cel però també un fenomen amb arestes a gestionar amb intel•ligència. Els narcopisos un estigma que cal eradicar, de la mateixa manera que les bosses de pobresa o el comerç fraudulent. Aquestes qüestions i altres de espinoses com el tractament dels il•legals, o els anomenats ‘menas’, estan en la ment de molts catalans preocupats per la bona marxa de la seva ciutat. Si els governs no actuen amb eficàcia el brou de cultiu per a ideologies extremes estarà a punt. Negar la realitat és un mètode de treball poc recomanable per a polítics amb ganes de solucionar temes. La gent prefereix aquells que s’arremanguen i es situen -si cal- davant la manifestació