FEIXISME ?

DE QUINS FEIXISMES PARLEM? 

Ets un feixista! Fora feixistes dels nostres barris! Són frases que hem escoltat cridar sovint pels nostres carrers i universitats, o contemplat a la pantalla del televisor. Són imprecacions que transmeten ràbia envers altres, però poques vegades s’ajusten a les característiques reals dels que es pretén insultar. Un dels signes dels nostres temps és el falsejament, la banalització, del verdader significat de les coses i dels conceptes. Diuen els entesos en la matèria que cada cop fem servir menys paraules a l’hora de escriure o expressar-nos; que les anomenades ‘generacions digitals’ tenen en general, malgrat haver adquirit altres habilitats, un lèxic més pobre que els seus pares i avis. Ens expliquen els experts que els joves del nostre temps són més ràpids, resumeixen i sintetitzen millor, concreten i comuniquen sentiments o situacions amb un reduït nombre de caràcters. Alguns afirmen, fins i tot, que aquestes circumstàncies van en detriment del matís i el detall, de la imaginació i la creativitat. El vocabulari dels idiomes no deixa de ser un inventari de les idees i dels interessos de la societat. Els membres d’una determinada comunitat fem servir paraules amb un mateix significat, de no ser així esdevindria difícil la comunicació i l’entesa. Però hi ha qüestions que van més enllà del nombre de paraules emprat per comunicar-nos. Quan en una societat democràtica és buida o redueix -conscient o inconscientment- el significat de les paraules, desvirtuant el seu contingut, estem afeblint el pensament crític. Els camins del totalitarisme són diversos i variats. George Orwell, en la seva obra 1984, descriu la Novaparla (Newspeak) utilitzada per un sistema autoritari que té la intenció de reduir, cada vegada més, l’ús de les paraules per aconseguir què el ciutadà perdi la seva capacitat d’expressar-se i exercir el pensament crític. La idea bàsica de la Novaparla orweliana és eliminar tots el matisos de significat continguts en el llenguatge. Alguna cosa hi ha en el nostre temps de les profetitzades per l’escriptor anglès. Tant és així que potser ha arribat l’hora de recuperar el nom de les coses malgrat que l’esforç, a molts, els hi pugui semblar poc útil Fa unes setmanes, en el decurs de la entrega dels Goya, molts dels guardonats varen prendre la paraula per agrair a l’Acadèmia la concessió dels seus premis. Ho va fer l’actor gironí, Enric Auquer, en ser reconegut com el millor actor revelació pel seu paper com a narcotraficant en la pel•lícula ‘Quien a hierro mata’. Visiblement emocionat, l’ Enric va dedicar el trofeu a totes les antifeixistes del mon. ¡Bravo! Res a objectar a les bones intencions d’aquest excel•lent professional de l’escena, però si una invitació a reflexionar al voltant de l’ús dels mots comodí d’aquesta dècada. Feixista o antifeixista, segons convingui, és el cop de veu més emprat per molts per anatemitzar als adversaris de les seves idees. Aquesta utilització a dojo urbi et orbi del concepte no sols és una banalització del feixisme gens convenient sinó, també, una caricatura de tot un seguit de fets històrics i pensaments polítics. Malauradament alguns agents actius de l’independentisme català han jugat a això. Ha estat l’eminent historiador i sociòleg italià especialista en el feixisme, Emilio Gentile, el que ens ha alertat sobre aquest us indiscriminat dels mots en qüestió. Gentile ens diu, i demostra, que parlar del retorn del feixisme no sols està mancat de rigor històric sinó que agreuja la desinformació sobre allò que realment va representar aquell moviment. En el seu llibre ‘Quién es fascista? Ens mostra com la proliferació de l’insult, destinat a desprestigiar a una amplíssima i heterogènia mostra de conductes polítiques, inclou des del conservadorisme de gent com Viktor Orban o Donald Trump, fins als dirigents de Corea del Nord o l’Estat Islàmic. Salvini o Bolsonaro tenen quelcom a veure amb personatges com Hitler o Mussolini? Té alguna lògica que analistes, polítics i intel•lectuals demòcrates, contraris a l’independentisme, siguin titllats de fatxes o feixistes? La pràctica de l’analogia gratuïta s’ha estès tant que les denúncies actuals sobre el retorn del feixisme esdevenen alarmes -o coartades- per amagar els problemes reals de les nostres societats.