COM ELS NOSTRES BESAVIS?

Com els nostres besavis? 

No hem descobert la sopa d’all. Sovint, quan diem que mai abans havia succeït res semblant, la nostra supèrbia ens fa ignorants. Si els nostres besavis visqueren encara ens podrien explicar, amb tot luxe de detalls, com van sobreviure a la malaltia del segle. Les notícies sobre la pandèmia omplen els contingut dels mitjans de comunicació, saturen les ones de ràdio i esdevenen pantalla fixa a la televisió. La magnitud de la tragèdia d’aquesta malaltia és enorme. Tan gran, com petita és la nostra memòria. Sense voler caure en pedanteries, els recomano un cop d’ull a les hemeroteques. Consultin -ara està tot digitalitzat- la premsa dels anys 1918 i 1919. La primera guerra mundial tocava a la seva fi, el president americà Woodrow Wilson practicava l’intervencionisme a llatinoamericà, Gabriele D’Annunzio governava al Fiume i la indústria catalana començava a trontollar per la crisi. Un servidor ho ha fet, he donat una ullada als diaris de l’època; no per jugar a les estadístiques, si no per cercar coincidències, per veure si les actuacions de les autoritats i les de la ciutadania guarden alguna similitud amb les actuals. La premsa d’aquell temps fou prolixa en comentaris al respecte. La Vanguardia, El Correo Catalán o el ‘Ciero’ ompliren pàgines donant fe dels estralls que provocava la ‘grip espanyola’. He consultat per escriure aquestes ratlles el diari republicà El Diluvio. Considero que ens permet corroborar que els nostres besavis reaccionaren, salvant distàncies, gairebé com nosaltres davant els problemes derivats de la pandèmia. El 19 d’octubre de 1918 el diari en qüestió publicava que la tintura de iode era un tractament ideal, senzill i eficaç contra la grip. Ho feia recomanant 5 gotes de iode a l’hora de dinar, dissoltes en un got de llet, i 5 més a l’hora de sopar. Un altre dels remeis miraculosos era beure amb constància vins de la marca El Duque... Llegit això hom no te mes remei, en ple 2019, que pensar en el senyor Pàmies i els seus remeis miraculosos amb el lleixiu. Res de nou sota el sol. Però hi ha més detalls coincidents amb l’actualitat en les pàgines d’aquest rotatiu quan diàriament notifica el nombre de defuncions com avui ho fan puntualment els mitjans de comunicació. El 19 d’octubre de 1918 van morir a Barcelona, segons El Diluvio, 208 persones. També ens fa saber que l’alcalde, Morales Pareja, atenent les reclamacions dels veïns de Can Tunis, davant la manca de safarejos públics, va disposar que els foren facilitats 30 de portàtils. També ens explica que els bombers actuaven netejant i desinfectant els carrers del Casc antic, Sants, Gràcia i Sant Martí, com avui fa la UME. I, com no podia ser d’una altra manera, Governació ordenà a tots els alcaldes remetre un part diari sanitari de les seves localitats, tant pel que feia a les necessitats, com al recompte de víctimes. Volen més semblances? Doncs n’hi ha a dojo. Com, per exemple, un acord de la Junta de Sanitat en la es prohibeix la anada als cementiris, o es demana prescindir de capellans a les vetlles de difunts per tal de reduir els contagis. També hi ha recomanacions per les pompes fúnebres a les que se les aconsella que redueixin les modalitats dels seus taüts per facilitar-ne la fabricació rapida i satisfer la demanda. La prohibició de celebració de festes i balls, la obligatorietat de desinfecció diària de teatres i cinematògrafs guarda una certa correspondència amb la nostra quotidianitat. El diari explica també com la Creu Roja – com algun voluntariat del nostre temps- es dedicava a la tasca de recollir els cadàvers a les cases de la gent pobre i sense mitjans. La grip del 1918 va arribar a onades, essent la més mortífera la de la tardor de 1918. Fins l’any 1933 no va ser possible aïllar el virus. Nosaltres estem pendents de saber com exterminar-lo. Darrera reflexió. La pandèmia de 1918 va ser un dels pròlegs que va donar pas a una etapa de gran conflictivitat social. Els paral•lelismes són una mica forçats, ho sé , és evident que ni la sanitat ni la societat del segle passat té gaire a veure amb l’actual. Malgrat tot cal recordar que la situació de llavors causà un gran desconcert entre la ciutadania. L’atordiment col•lectiu va preludiar èpoques dures. I ara, està la ciutadania desconcertada? Compte doncs.