SOBRE EL TABÚ MONARQUIA /REPÚBLICA

Tothom parla del Rei i la seva família, de la crisi de la casa de Borbó, de la possibilitat d’un sistema republicà a Espanya... Sembla ser que, afortunadament, per determinats temes la utilització d’eufemismes i paràfrasis s’ha extingit de sobte. Millor. Enguany tan sols Alicia Sánchez Camacho gossa pressionar TV3 perquè no emeti un documental, retocat, que duu per títol: “Monarquia o República”. I és que, amics meus, en la societat del nostre temps els tabús es desfan poc a poc com un terròs de sucre en cafè calent. La por a parlar sobre certes institucions, persones, costums o realitats -fruit de pressions ideològiques, religioses o polítiques- es desinfla. Ho fa lentament, cert però, a hores d’ara per sort, gairebé tot es pot criticar, tocar o dir. La Constitució també?... Els tabús cauen i els tòtems son tan líquids que, amb una mica d’escalfor, esdevenen cossos gasosos.
Deixeu-me que faci una confessió: Mai he cregut en les monarquies parlamentàries i menys en les absolutes. Unes fan olor a ginebra anglesa i les altres a càmfora. Tampoc en les de matriu teocràtica, aquestes es passen d’encens. Per mi tots els homes i les dones son iguals davant la llei i les forces de l’ univers. La sang blava només existeix en els llibres de comtes de la nostra infantessa. Les dinasties són records pretèrits, sovint tristos, i plens de diademes, púrpura i d’un altre tipus de sang... Aquest cop roja.
Em considero políticament un republicà convençut en el sentit ample del terme. Si m’exigiu més concreció pujaré al tren de les utopies i acceptaré un bitllet que em dugui a un mon lliurement federat sense injustícies socials... Però, això són figues d’un altre paner.
Iñaki Urdangarin té problemes judicials. La família reial es en boca de tots. Diaris, mitjans de comunicació i analistes de tota mena hi suquen pa. Obvi. El nostre és un país democràtic que garanteix la llibertat d’expressió. També diuen que la justícia és igual per a tothom (no sé si es pot aplicar això al cas Baltasar Garzón...)
Doncs bé, he de confessar que he sentit tristor al veure com, a les portes d’un jutjat mallorquí, algunes persones s’embolcallaven en les banderes de la República per escridassar el gendre del Rei. No em sembla bé aquesta acció. Si la Monarquia està periclitada -que ho està- ha de deixar pas a un altre model d’Estat. Haurà de ser com a resultant del convenciment, de la paraula, de la raó i la voluntat de les urnes. No fora bo que uns canvis d’aquesta naturalesa arribessin forçats de la ma del soroll mediàtic generat al voltant d’una circumstància puntual. Ep! D’acord, tot el deshonesta que es vulgui. No és amb rampells adobats de demagògia que la democràcia s’enforteix. Les llibertats es consoliden millor si els seus fonaments estan construïts amb pensaments, projectes i voluntats de ser col•lectives i compartides per una amplia majoria.