708

|

2

                                           SOBRE 'LA FESTA NACIONAL'

Ho confesso, vaig perdre l'hàbit d'acudir als esdeveniments l'Onze de Setembre fa, aproximadament, una dècada. La causa de tant abandonament rau, potser, en què no vaig poder digerir els insults que, un grapat d'energúmens, van proferir contra Duran i Lleida i el president José Montilla. Tampoc vaig assimilar, sense ser 'periquito', els xiulets i calúmnies contra el RCD Espanyol, ni una odiosa cantarella que deia: "Pim, pam, pum regidors del PP"; menys encara que un descerebrat amenacés Alberto Fernández Díaz amb degollar lo.

Pasqual Maragall va intentar donar un nou aire més institucional i transversal a la celebració però, a la primera de canvi, altres energúmens van xiular amb ganes la cançó 'Vidalita' interpretada per Mayte Martin mentre un Jordi Pujol rondinaire declinava assistir als actes oficials organitzats pel tripartit. M'abstinc de relatar la llarga llista de despropòsits i embolics esdevinguts al llarg dels últims anys en què el país ha suportat grans dosis de més del mateix, és a dir: retòrica reivindicativa disfressada de festa nacional, petició d'impossibles, gesticulació bonista de cara a la galeria i menyspreu, amb anatema incorporat, per a tot allò aliè al credo nacionalista. Però aquest any la diada de l'Once de Setembre ha virat, encara més, cap a cotes de sectarisme sense precedents. La intenció del Govern de transformar la festa en una 'marxa per la llibertat' (sic) encapçalada pel vicari de Puigdemont a Catalunya, no és de rebut. El cartell commemoratiu editat per la Generalitat és tan horrible estèticament com deplorable políticament. Mai a Catalunya un govern havia estat tan maldestre i mesquí com el de Torra, ni mai havia anat tan lluny en la seva sectarisme. Després es queixaran de la reacció dels opositors.

El que s'ha dit, vaig perdre l'hàbit d'assistir als actes de la Diada, vaig abandonar el besamans del Saló dels Passos Perduts, vaig renunciar als canapès i les croquetes de la recepció del Parlament etc. Tot per un tema de salut mental i per deixar de sentir les bajanades dels hiperventilats. Avui m'identifico, més que mai, amb aquella cançó de George Brassens -traduida per Paco Ibáñez que deia: "Quan la festa nacional. Jo em quedo al llit igual ".

O millor en la seva versió francesa: "Je reste dans mon lit Douillet". ¡Únic Brassens!