DESPRÉS DE L’ENUIG...SENY?

 No sé si la senyora Elisenda Paluzie, i els socis de Òmnium, són aficionats a la sociologia política i consideren que les classes populars -i especialment la classe obrera- ja no juguen un rol transformador en els àmbits de l’economia i la política. Allà ells. Potser són tan moderns que prefereixen adaptar matusserament, a la catalana, les tesis de Toni Negri i Michael Hardt en les que s’albira un nou subjecte històric : la ‘multitud’ en marxa. Una multitud que de forma espontània, abnegada i il•lusionada serà capaç de forjar una alternativa democràtica global fins assolir la independència. Les cúpules d’alguns moviments secessionistes estan entossudides en voler fer creure a la ciutadania que les institucions del país, i els seus partits nacionalistes, ja no serveixen per defensar el full de ruta de la secessió. Però no sols això, també prediquen l’idea de que els que pacten son una colla de venuts als interessos de Madrid i amants del 155. Per fer sentir la seva veu, i indignació, varen enviar uns quants escamots amb estelades a les portes de la Diputació de Barcelona i a les seus del PDeCAT i ERC. Allí unes dues-centes persones es van desfogar titllant de traïdor i botifler al personal que, mirant-los amb cara de perplexitat, entrava i sortia de la cerimònia de proclamació de la nova presidenta Marín. La ‘multitud’, majoritàriament integrada per senyores benestants i jubilats, seguia així les instruccions dels dirigents de Òmnium i la ANC... Però això ja es anècdota. Hem tocat fons, com molt bé va dir Elsa Artadi. Malgrat que fins i tot hiperventilades com Pilar Rahola i Empar Moliner han reconegut que la tropa independentista està desmotivada i sense rumb, els dirigents ‘movimentistes’ estan disposats a jugar la última carta: la reacció airada al carrer contra la sentència del Tribunal Suprem. A tal efecte entraran en joc per escalfar al personal tots els instruments, públics i privats, a l’abast del independentisme més irredent. La premsa subvencionada i els seus escribes a sou ja estan esmolant les eines. La tele catalana ja ha començat la seva particular campanya mobilitzadora fent noticia de coses que no ho són gaire. Crida l’atenció l’entrevista efectuada a Jordi Sánchez en la que el reclús reclama ‘una aturada de país indefinida’, en el cas d’una sentència condemnatòria. Per acabar d’adobar la cosa la suposada informació afegeix unes declaracions de Joan Canadell en el mateix to agit-prop. Com a colofó Jordi Sánchez emplaça a l ANC i a Òmnium a que assumeixin la responsabilitat de dirigir les protestes tot cercant la unitat d’acció perduda. La desconfiança envers els partits aboca a presos, com Jordi Sánchez, a confiar en la lluita de la ‘multitud’ que suposadament encarnen Òmnium i ANC. 

Estem davant d’una aplicació mecànica i matussera de les tesis sobre els nous moviments socials teoritzades pel filòsof italià abans citat. Això sí, la gresca a generar ha de ser poc revolucionària, molt sorollosa i sense atemorir a la gent benestant. Les elits del país han de seguir prosperant, la independència està per damunt de les classes socials, diuen. Tots sabem que la sentència del Tribunal Suprem esta buscant un moment idoni per veure la llum i no irritar en excés. Sospito que hi hauran penes dures i severes inhabilitacions. Tots sabem, també, que com a reacció se’ns cridarà a ocupar el carrer. I, per molt que es prediqui el contrari, les mobilitzacions aniran acompanyades de contenidors cremats, vidres trencats, carreteres tallades, bretolades i aturades laborals a diferents àmbits de l’administració. Els estudiants faran vaga una vegada més, es manifestaran per la Diagonal i les parets del país apareixeran pintades maleint l’estat opressor... Tot plegat succeirà com expressió i símptoma de malestar i cabreig però... i després de la rauxa què? 

Desprès de la rauxa caldrà tornar a construir. S’han d’acabar les declaracions i les crides que proposen encerclar les institucions i fer por. S’han d’ acabar les llistes negres d’empreses i els boicots. S’ha d’acabar l’escarni i la marginació que es projecta sobre el discrepant. S’ha de reincorporar al diàleg polític a tothom. Caldrà reconstruir i pactar, pactar i pactar sense parar. Fins hi tot potser caldrà aprendre a perdonar en totes direccions.