El blog d'en Joan Ferran

11.3.12

SOBRE LA VAGA GENERAL I LES LLUITES QUE VENEN


PER UNA NOVA “INTIMIDACIÓ

Fa pocs dies Josep Ramoneda en un magnífic article a El País, titulat “La izquierda y los tiempos nuevos”, ens deia que el problema de les esquerres, davant la crisi, era que les classes populars havien perdut la seva capacitat d’intimidació. Afegia Ramoneda que si l’esquerra volia arribar a ser quelcom més que un dòcil recanvi, només tenia una sortida: lluitar per impedir la liquidació dels drets socials bàsics dels més febles. Argumentava també que les elits econòmiques, enguany, no veuen la necessitat de fer concessions i utilitzen la por com a element central del seu discurs controlador i populista. Doncs sí. Observem com Cospedal, Duran Lleida, Oriol Pujol i molts altres de la vorera dreta no paren de dir-nos que fer vaga –per exemple- és una irresponsabilitat poc patriòtica, que la resignació, l’austeritat i les retallades són la medicina apropiada al nostre temps. Aquesta gent pretén que acceptem el desmantellament de l’educació i la sanitat pública, i el traspàs dels mitjans de comunicació públics a favor dels privats. Doncs no. Aquest cap de setmana milers de ciutadans han sortit al carrer visiblement emprenyats perquè veuen en perill els seus drets socials bàsics. La senyora Cospedal, en un exercici de cínic maquiavel•lisme, ha intentat confrontar als manifestants del carrer amb els aturats. No ho aconseguirà, ans al contrari. Crec que la ciutadania és conscient del que succeeix i té ganes de recuperar col•lectivament la seva capacitat “d’intimidació” davant dels poderosos, els mercaders del capital i els seus mercenaris.
Fa un munt d’anys Rosa Luxemburg va escriure el seu famós opuscle “Vaga de masses, partits i sindicats”. Convindria que els nostres dirigents sindicals el recuperessin com a lectura si no ho han fet encara. En aquelles pàgines la dirigent espartaquista advertia a les cúpules sindicals contra l’abandó d’una perspectiva global i de la lluita per la transformació de la societat. Però, d’aquelles planes, escrites en una Europa que caminava envers la Primera Guerra Mundial, s’hi poden extreure unes quantes lliçons útils per la recuperació del poder “d’intimidació” del que ens parlava Ramoneda. El llibre de Rosa Luxemburg està farcit de menysteniments, d’ acusacions de covardia o conservadorisme contra els jerarques sindicals porucs o displicents davant les agressions dels capital. Han passat més de cent anys i el món és un altre. Cert, però el que podria fer-nos més pobres encara, i pot fer més infeliços als nostres fills, seria la pèrdua de la capacitat d’intimidació i lluita. Ah! I després, de la vaga general del dia 29, vindran moltes més coses. Segur.