JOSEP RULL LA CAGA

 

 JOSEP RULL NO RUTLLA 

 D’un temps ençà hom sospita que quelcom misterios succeix al voltant de la presidencia del Parlament. Sembla com si el pes de la porpra, en lloc de aserenar i consolidar als triats per assumir el càrrec, esdevingui una llicència per desvariejar. Encara tinc present la anomenada ‘carta de la rancunia’ que la expresidenta Nùria De Gispert va adreçar a Inés Arrimadas per que retornes al seu poble de neixement, a Andalucia. Tota una mostra de xenofobia que, n’estic segur, no plau a la parroquia democristiana ni a molta gent de Junts. Tampoc ha estat exemplar, ni positiu, el pas per la presidencia del Parlament de la inmensurable Laura Borras. Una condemnada en ferm per prevaricació i falsetat documental que, jugant a fer-se la victima, va generar una notable inestabilitat institucional. Fins i tot la gent del seu partit, pel bé del país, volía que plegues. Per reblar el clau del cumul de desproposits al voltant de la presidencia de la Cambra enguany tenim l episodi que en Josep Rull ha protagonitzat al Palau de la Música. Tothom sap que aquet senyor es un nacionalista irredempt que no vol fer se gran, que viu atrapat a la sindrome de Peter Pan, que pensa que encara es el noiet de la JNC que orquestaba escraches contra els considerats enemics de la patria. Josep Rull, picant de mans com un hooligant, a un pam de Salvador Illa, s ha convertit en un president sectari i de fireta. Ha oblidat que el respecte a les institucions es un valor transversal a preservar per damunt dels interessos partidistes. Núria de Gispert, Laura Boràs i Josep Rull son a uls de molts catalans una tríade poc edificant. Si amics, no si val instrumentalitzar el que es , ho hauria de ser, de tots. Qui perd les formes -com ha fet en Josep Rull- per la idonietat.