El blog d'en Joan Ferran

30.11.06

Un sol govern


Les cares i les biografies dels components del nou govern de Catalunya s’han donat a conèixer vint-i-set dies després de la celebració de les eleccions de l’1 de novembre. Sense estridències ni filtracions desestabilitzadores, els noms dels nous consellers s’han sabut amb certesa el dia i l’hora que el president Jose Montilla ha considerat oportuns. Els qui, des del primer dia, auguraven al nou executiu una etapa convulsa i complicada, veuen les seves prediccions contradites. Hi ha serietat, rigor i lideratge compartit. Cadascú sap perfectament quin és el seu paper. Què ha passat? Quins mecanismes s’han activat per tal de posar en circulació tants fluxos positius? Molts poden ser els motius i moltes les raons que han permès crear una nova atmosfera en l’àmbit de les esquerres. Però, a tall d’exemple, en podríem destacar un parell: una, la incorporació a l’estructura governamental i de les negociacions dels principals homes forts de les diferents organitzacions. És el cas, sense anar més lluny, de Montilla i Puigcercós facilitant l’entesa interpartidària. L’altra pot ser l’avís dels electors. Malgrat que molts d’ells han confiat majoritàriament en les candidatures d’esquerres, altres han preferit reposar indiferents en braços de l’abstenció o enviar missatges amb el vot en blanc.El nou govern català es mou entre la continuïtat i la renovació, entre l’experiència i la saba nova. Res a dir-hi; però la veritable prova de foc del nou executiu no serà la gestió dels seus membres, sinó demostrar als catalans que la seva acció no esdevindrà mai més una suma de compartiments estancs ni de polítiques contradictòries. El ciutadà espera posicions de govern homogènies aplicades al voltant d’un criteri únic. La nova etapa comença bé. Que duri. El país ho agrairà.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

29.11.06

Nou Govern


Cadascú al seu lloc
La presa de possessió d'en José Montilla com a nou president de la Generalitat vint-i-set dies després de les eleccions del dia 1 de novembre és tot un bon símptoma. De què? Doncs que les coses rutllen amb normalitat, i que aquest país és prou madur socialment i políticament parlant per no atabalar-se pel plany de contrariats. Alguns esperaven amb candeletes que el procés de constitució i pactes del nou govern estigués farcit de problemes i picabaralles. No ha estat així, ans al contrari. La rapidesa, la discreció i la coordinació entre els diferents líders de les esquerres ha estat, i és, un fet indiscutible.Amb l'Estatut aprovat sota el braç i el toc d'alerta enviat per diferents sectors de la ciutadania, els protagonistes de l'alternança a Catalunya han après la lliçó. Ara toca governar de nou i fer-ho bé. El resultat de les urnes fa novament possible una gestió amb un fort contingut social. Els inicis, les primeres passes, són esperançadores. Tant el debat d'investidura com el nomenament dels nous consellers han estat un exemple de rigor i serietat. Ara cal esperar que tothom sàpiga ocupar dignament el lloc que li correspon. L'oposició també, és clar.

27.11.06

Artículo publicado en la Voz de Galícia

Ramón Chao. Músico, escritor y periodista, padre del cantante Manu Chao y Caballero de las Artes y las letras por el gobierno francés ha publicado en la Voz de Galícia este artículo que hoy os recomiendo.

Me gustan los catalanes porque a lo largo de su historia acogieron e integraron a íberos, fenicios, cartagineses, griegos, romanos, judíos, árabes y toda clase de charnegos y sudacas, sin conocer los problemas que afectan ahora a Francia; es un ejemplo.

Me gustan los catalanes porque ya el 7 de abril de 1249 (uno va hacia Matusalén) el rey Jaime I nombró a cuatro prohombres de Barcelona (los paers) para dirimir los conflictos de la ciudad sin violencias ni reyertas. Esos hombres sabios, que pasaron a cien en 1265, (el Consell de Cent), iniciaron el sistema del gobierno municipal de Barcelona. Gracias a ellos reinó allí la concordia, y antes de empuñar las armas prefirieron siempre emplear la razón.

Me gustan los catalanes porque en toda su historia no han ganado ni una sola guerra, y encima les da por conmemorar como fiesta nacional una de las batallas que perdieron en 1714 a manos de las tropas de Felipe V de Borbón. Cataluña había dejado de ser una nación soberana. Desde entonces, cada 11 de septiembre muchos catalanes y catalanas, como hay que decir ahora, se manifiestan para reclamar sus libertades.

Me gustan las catalanas porque una de ellas, joven y bien plantada por cierto, no vaciló en pegarse a mi espalda durante cuatro días en el asiento trasero de una Vespa cuando recorrí la península en pos de Prisciliano.

Me gustan los catalanes porque tienen de emblema un burro tenaz, trabajador y reflexivo, muy alejado del toro ibérico cuyas bravas y ciegas embestidas lo abocan a la muerte. Estos animales son de una raza registrada, protegida, y prolíferos sementales. Al igual que el cava, se exportan a numerosos países para mejorar la especie autóctona, como a Estados Unidos, donde crearon el Kentucky-catalan donkey . Y allí no piensan, ni mucho menos, en boicotearlos.

Cierto es que en el carácter catalán confluyen las virtudes del asno. Pero los rasgos diferenciales no se limitan a los de este cuadrúpedo. La población catalana se define por una doble característica : el seny y la rauxa . El seny implica sabiduría, juicio mesurado y sentido común. Tenía seny aquel catalán que iba en un compartimiento de un tren al lado de la ventanilla. Tiritaban de frío y los otros pasajeros le pidieron que la subiera: «Es igual», contestó a varias solicitudes, hasta que un mesetero se levantó furioso y alzó la ventanilla... ¡cuyo cristal estaba roto! «Es igual», volvió a repetir el buen hombre con toda su santa cachaza.

Al seny le responde la rauxa , asimilable a la ocurrencia caprichosa, la boutade (frase ingeniosa y absurda). Cuando de joven y surrealista Dalí iba en el metro y veía a un cura con sotana, le decía: «Siéntese, señora». La alianza de estas dos facetas en un solo individuo forma el carácter catalán, que se comunica, se comparte y se aprecia. El otro día al regresar a París en avión desde Barcelona quise ayudarle a un pasajero, dada la exigüidad del espacio, a ponerse el abrigo: «No, por favor, no se moleste, que bastante trabajo me cuesta a mí sólo». Pero lo más refinado lo percibí en el taller del ceramista Artigas. Él y Joan Miró estaban trabajando en el mural del aeropuerto de Barcelona. Le pedí a Miró que le dedicara una lito a mis hijos. Puso: «Para Manu y Antoine afectuosament». Cuando la vio Artigas hizo este parco comentario: «Te lo escribió en catalán para ahorrarse una letra».

Me gusta Cataluña porque allí, según Arcadi Espada, don Quijote recobró la razón, sin duda contagiado por el seny. Me hubiera dado mucha pena que el Ingenioso caballero muriera loco. Me gusta Cataluña en fin y sobre todo porque uno de mis hijos eligió su capital para vivir en ella por ser una ciudad abierta, tolerante y discreta.

Massa cantelluts?


Un cop vista l'actuació d'Artur Mas -turmentada però correcta- en el debat d'investidura, hom arriba a pensar que Convergència Democràtica de Catalunya triava un mètode constructiu i elegant de fer oposició. Malgrat els exabruptes de rigor formulats per en Felip Puig contra el president Montilla, volem creure que l'actitud d'en Mas a l'hemicicle i les declaracions d'en Duran i Lleida són un bon senyal. Quan el líder d'Unió ens diu que CiU "no ha de recórrer al notari" i que la fórmula que ell encapçalarà serà "la més sòlida, moderada i equilibrada", apareix en l'horitzó un puntet d'esperança. Però, ves per on, en tota festa sempre hi ha el poca-solta de torn que tot ho espatlla.

Aquest és el cas d'en Felip Puig quan atribueix a en Zapatero un nivell d'intel·ligència inferior al que CiU li atribuïa. És quan el portaveu convergent diu que el seu partit està a l'oposició com a "fruit d'un cert frau polític". Ai! Pobre xicot, aquest Puig! Tan gran i sense ser capaç de superar les situacions polítiques adverses i els entrebancs. El bo d'en Felip diu que no té dubtes que en Mas serà candidat de CiU a les properes eleccions. D'acord, però el que hauríem de saber de cara al futur és si CiU es pot permetre el luxe de mantenir com a portaveu en Puig. Potser és massa cantellut.

Article que m'han publicat a e-noticies

24.11.06

Estilo convergente


Qüestió d'estil

Ahir va tenir lloc al Parlament de Catalunya la primera fase del debat d'investidura. Avui les diferents forces polítiques, i especialment l'oposició, hi diran la seva. Malgrat això, les primeres reaccions dels portaveus ja han posat de manifest les diferències d'estil, de tarannà, amb què pensen encarar la propera legislatura. Pot semblar paradoxal, però, que en aquesta ocasió el PP, i singularment el seu portaveu, Francesc Vendrell, hagi titllat de correcte el discurs del candidat socialista, tot esperant a demà per criticar amb especificitat les propostes de les esquerres. En canvi, la gent de CiU, per boca d'en Felip Puig, ha tornat a les seves ja habituals estridències. Ha desqualificat la vàlua i el discurs d'en Montilla afirmant que no passa de ser el d'un trist president de Diputació. Quanta ràbia mal orientada! Montilla ha fet un gran discurs. Ha posat en valor els aspectes positius de l'anterior Govern difuminats pel debat estatutari. Ha explicat a bastament les seves prioritats d'acció política fonamentant-les en els temes socials i, finalment, ens ha confirmat la seva voluntat de servei al país sense pretendre donar lliçons d'ètica a ningú. Avui, al Parlament, s'han vist diferents estils de fer política. El de Montilla és una mà estesa i molta correcció. El d'en Puig i els seus col·legues malauradament continua sent el de l'erosió desconsiderada i estèril. Qüestió d'estil.

23.11.06

MONTILLA PRESIDENT DE CATALUNYA


Montilla ha dado una soberbia lección de serenidad y rigor en el inicio del debate parlamentario para la investidura del nuevo Presidente de la Generalitat.Ha demostrado poser talla de gran politico y también el corazón y la humildad necesaria para no perder el mundo de vista.La prepotencia de Mas ha quedado al descubierto en cuanto Montilla ha hablado de la autoridad moral que se forja en base al trabajo y el sacrificio..
Mano tendida a la colaboración y al pacto contrastan con victimismo y agresividad.Comienza una nueva etapa que sera ,sin lugar a dudas,beneficiosa para los ciudadanos de Cataluña y de toda España.Ya lo veran.

22.11.06

Fets en poques paraules


El portaveu de CiU, Felip Puig, en la seva intervenció al programa Àgora, posava en dubte la voluntat d'impulsar polítiques socials per part del govern d'esquerres. Fins i tot es va atrevir a dir que l'acció de govern duta a terme, fins ara, havia fracassat i que el nou executiu de l'Entesa de Progrés també fracassaria. Crec que l'amic Puig s'equivoca amb aquest enfocament catastrofista i negatiu de les accions polítiques del govern de progrés.

A partir de gener del 2007, més de 50.000 catalans i catalanes començaran a beneficiar-se del complement del 30% a les pensions no contributives d'invalidesa o jubilació, previstos a la llei que va aprovar el Parlament sota l'impuls del govern Maragall. La llei de Prestacions Socials de Caràcter Econòmic entra en vigor a efectes de l'1 de gener del 2006, és a dir, aquest mes de novembre els pensionistes cobraran un primer pagament en concepte d'endarreriment de 264 euros. La quantitat restant la rebran en pagaments mensuals durant el proper trimestre.

Fets i no paraules. Fets i no la demagògia del talonet per a un dia i el patiment a perpetuïtat.

I és que, en polítiques socials, uns són neocon i altres apliquen polítiques d'esquerres i solidàries. Ja ho veuran.

Article que m'han publicat a e-noticies

20.11.06

Amors de mentides?


És una obvietat però cal recordar-ho. El panorama polític català és diferent de l’espanyol. A casa nostra el maniqueisme polític, la controvèrsia PSOE-PP, no existeix amb la magnitud que es dóna a la resta de l’Estat. Tampoc podem parlar d’un teva-meva entre el PSC i CiU. No. Aquí els polítics han d’intentar liderar la pluralitat, la complexitat. Per ser President de la Generalitat no n’hi ha prou de treure uns quants diputats més. Cal, senzillament, ser capaç de crear consens al voltant d’un programa, i confiança en les habilitats i el rigor d’un futur president. No deixa de ser complicat, després de setmanes de batalles electorals, refer relacions amb grups que prèviament s’ha intentat liquidar. La gent no oblida el menyspreu fàcilment. S’han prodigat massa notaries i noves tecnologies en l’art de la comunicació. Hom pot comprendre el mal humor de molts convergents en comprovar que, en aquest segon raund encapçalats per Artur Mas, no tornen al govern. Què hi farem, les coses són com són i cal acceptar-les. Ara bé, no és ben rebut que CiU crispi la política emprant mecanismes d’autodefensa. L’objectiu dels líders convergents d’arribar a les eleccions municipals sense dissensions internes no justifica l’injustificable. Caldrà esperar el mes de juny per asserenar la política catalana? No seria just. El país no s’ho mereix. Algú vol contribuir a crear més desencís? Tenim davant nostre el gran repte històric de desplegar l’Estatut en benefici de tots els ciutadans. Els que resten a l’oposició haurien de saber diferenciar entre el que ha de ser la seva legítima tasca opositora i els grans acords i pactes que el país necessita. Cal acceptar les regles del joc. Si no és així, hom pot arribar a pensar que l’amor al país, que alguns diuen processar, és una mentida, una escenificació.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

19.11.06

El 20N d´en Mas



A CiU continuen sent fidels devots de Sant Tornem-hi. Durant el darrer Consell Nacional convergent celebrat a Bellaterra Artur Mas ha tornat a lamentar-se de la seva trista situació. Que si la democràcia es debilita per que ell no és president, que si el Govern d’Esquerres fa un us pervers de les normes, que cal reformar (ara, després de 20 anys i amb presses!!) la llei electoral, que les consultes del President del Parlament Ernest Benach són una comèdia formal... Apa fot-li que és de Reus!
Romanços i excuses de mal pagador. Cap autocrítica sobre el seu estil de fer oposició o campanyes electorals, cap anàlisi sobre la pèrdua de vots constants dels darrers anys... Això sí, molta ràbia continguda que serà avui exorcitzada en un gran acte victimista al Palau de Congressos de Barcelona. Avui, precisament avui, 20N els convergents ens volen fer creure que estimen més a Catalunya que a ells mateixos i, de passada, escampar al vent que tots els demés són uns amorals.
De petits, a classe d’història, ens explicaven la famosa frase de la mare de Boabdil, el darrer rei nazari de Granada, en veure plorar el seu fill per la pèrdua del regne. La recordeu? “No ploris com una ...

16.11.06

Convergents i Calimeros


Victimisme no, gràcies

Avui es constitueix el nou Parlament de Catalunya. S’inicia així la vuitena legislatura després de la recuperació de la democràcia. A la vista de les declaracions dels grups que estaran a l’oposició tot sembla indicar que el nou govern no gaudirà dels tradicionals cent dies de gràcia, ni tant sols de cent hores. Avui, i especialment durant el debat d’investidura, tindrem ocasió d’esbrinar quins seran els continguts i l’estil de fer oposició que vol impulsar CiU. Els missatges, el llenguatge i les gesticulacions tenen aquests primers dies la seva importància. Si el victimisme del que fa gal·la enguany la direcció convergent és conjuntural fins les eleccions municipals la cosa pot ser comprensible i tolerable. Ara bé, si el que l’Artur Mas i el seu grup vol és instal·lar-se en el victimisme permanent i el soroll constant, el seu distanciament de la centralitat política serà un fet, la seva marginalitat a mig termini està garantida. Entenc que fins les properes eleccions municipals serà difícil aconseguir una certa normalitat política. Ara bé, després dels advertiments llençats per la ciutadania en forma d’abstenció o de vot en blanc tots, tothom, té la responsabilitat d’oferir missatges positius al país. Fer oposició no és sinònim de destrucció. El victimisme ha de tenir un límit i data de caducitat. Ho plantejo no sols pel bé del país si no, també, per la pròpia autoestima dels electors convergents.

El fil conductor


No hi ha incertesa. Amb celeritat i eficàcia s’ha configurat una majoria parlamentària que donarà pas a un nou govern d’esquerres presidit per en José Montilla. Tots els analistes polítics posen de manifest la discreció i la solidesa amb què s’estan duent a terme les negociacions entre els representants de les forces d’esquerres del Parlament català. Ho fan aliens a la pressió d’alguns importants mitjans de comunicació i d’un parell de centenars d’eclèctics i exaltats manifestants. L’obsessió per no repetir els errors de l’anterior legislatura causants de la difuminació de l’acció de govern inspira aquesta nova època. A hores d’ara s’han posat ja les bases per a la coordinació dels diferents grups parlamentaris, i la setmana vinent veurà la llum, fruït d’intenses negociacions, el document programàtic que ha de guiar el nou govern. Algú pot fer més en menys temps?

La celeritat del procés negociador podria fer pensar a més d’un que l’acord de govern estava pactat abans de la contesa electoral. Segur que no. Això no obstant, convindran amb mi que l’agressiva campanya de CiU ha actuat com a catalitzador, accelerant el que era tan sols l’opció de pacte preferent de les esquerres catalanes. Durant la nova legislatura, que tot just s’inicia, s’haurà d’abordar el desenvolupament de l’Estatut. En aquest sentit l’acceptació per part d’ERC del text votat en el Referèndum permet afrontar amb garanties d’èxit els processos de negociació aquí i a Madrid. Les bases de la coordinació governamental i parlamentària entre socialistes, ERC i IC estan assentades. Els mecanismes de diàleg funcionen. El dia a dia ho demostra. La singularitat de cada un dels partits és evident, però un fil conductor, impregnat de contingut social, fa viable aquesta nova oportunitat per a les esquerres.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

15.11.06

En Duran és llest...


Hom pot comprendre que l'anunci de la Constitució de l'Entesa Nacional de Progrés hagi pogut posar dels nervis la direcció de CDC i que les primeres reaccions dels seus portaveus polítics estiguin farcides de mal humor. Que hi farem! Són coses que succeeixen a les democràcies on no impera el presidencialisme. El que ja no és tan comprensible és l'obstinada rebequeria i males maneres d'alguns membres del pinyol convergent en no acceptar que el panorama polític és el que és i no el que ells havien somiat. En Josep Antoni Duran Lleida és el més àgil i llest de la coalició. Sap reubicar-se ràpidament. No es distreu llepant-se les ferides i, després de centrifugar les culpes a la campanyeta d'en Madí i a les estridències dels nacionaltalibans, es disposa a fer feina. Chapeau! El dirigent d'Unió Democràtica diu que vol escoltar els ciutadans mitjançant una campanya oberta a opinions de tot tipus. I ho vol fer ja, abans de final d'any. La iniciativa és bona i pot ajudar-nos a tots plegats a comprendre les causes de fenòmens nous que emergeixen de forma reiterada i que ja no són anècdotes. Mirin i comparin. Duran i Lleida és llest, el més llest i estrateg de la coalició...

Article que m'han publicat a e-noticies

13.11.06

Més puigmadinisme?


Ahir, a l'entrevista a la carta que Jordi Barbeta li va fer a Artur Mas a les planes de La Vanguardia, el líder convergent dictava un parell d'idees que m'agradaria comentar. Una d'elles consistia a afirmar que el tripartit cerca tan sols la destrucció de CiU... Vinga Artur! Com si CiU no hagués desitjat durant els darrers tres anys la fagocitació d'ERC després d'haver-la fregit a foc lent. O és que la gent de Convergència no es vantava de tenir bons amics a Can Zapatero per doblegar -una altra manera de destruir- la gent del PSC?

En política els acords són bons si es fan a fi de bé del país, però les ofertes convergents, després dels menysteniments a tort i a dret, anaven destinades a aconseguir el poder a qualsevol preu. Sí, a qualsevol preu. Si no, que li preguntin a Carod.

La segona idea dictada per Mas que recull Barbeta és que vol exercir el lideratge del país fins i tot des de l'oposició. Perfecte, que ho provi. Liderar vol dir fer propostes en positiu, vol dir triar una línia coherent i sense batzegades, vol dir no anatemitzar i col·laborar amb tothom. La pregunta és: seran capaços els convergents de superar el puigmadinisme tremendista que els ha dut a l'atzucac en què es troben?...

Article que m'han publicat a e-noticies

Aquelarre catalan o español

Article ASSUMPTA ROURA a la VOZ DE GALICIA

SE DICE que una persona es adulta cuando ha alcanzado el grado de responsabilidad suficiente para conocer el riesgo que comporta cualquiera de sus decisiones y acepta sus consecuencias. La responsabilidad requiere de un aprendizaje y de una correcta educación en este sentido. Lo mismo vale también para una sociedad, un colectivo o un grupo de rock. La España oficial, es decir la política y mediática en general, parece que no se ha enterado o bien ha optado porque salga el sol por Antequera. Por supuesto que desde Cataluña se ha contribuido históricamente al aquelarre general, y esta vez no iba a ser menos. Ante la confusión, cada cual puede optar por sumarse a ella con esperpéntica y ociosa retórica o por diferenciar el grano de la paja y luego ver qué queda, antes de soltar opiniones firmes que, muy a su pesar, muestran desinterés e ignorancia a partes iguales. Así, parece que tanto Zapatero como algunos del PSOE, o rezan a Santa Rita, o han de reprimir sus instintos animales por culpa de un nuevo tripartito al que temen o desprecian. Por su parte, parecería que Rajoy se está frotando las manos por la cosecha que va a sacar de más de lo mismo. Visto de otro modo: por una parte dan un Estatuto de autonomía y luego casi se desmayan al ver que se toma la libertad mínima de elegir la configuración del nuevo Gobierno que ya vaticinan catastrófico. Dentro de Cataluña, por si lo externo no fuera suficiente, los nacionalistas de CiU, llaman a papá Zapatero para que venga a desautorizar lo que ya está dicho, y casi hecho, porque a ellos no les parece bien (caso Duran), por sospechar cierta ilegitimidad en la coalición que nos ha de gobernar (Mas), o mandan a un centenar de extras a que le den a la cacerola ante el Palau de la Generalitat para que Zapatero vea en el telediario lo disconformes que estamos los catalanes ante semejante disparate salido, precisamente, de las urnas. No cabe duda de que el Gobierno de Madrid vivía mucho más tranquilo cuando se había tragado que el hecho diferencial catalán consistía en un señor llamado Pujol que los tenía acostumbrados a darles la razón a unos y otros a conveniencia propia, se dejaba nombrar español del año con todos los honores y recibía con resignación el nombramiento de cobrador del frac, mientras que en una Cataluña creciente en población, conflictos, paro, coste de la vida, etcétera, él y los suyos se dedicaban a abastecer a algunas de sus castas y a ahogar al resto en el silencio de un submundo que pretendían inexistente. Si hubo una vez un ingenioso mago que supo engañar a los distintos gobiernos gracias a sus habilidades de comerciante, hubo también unos responsables políticos que nunca se molestaron en comprobar la veracidad o autenticidad de la mercancía comprada y pagada. Ahora se extrañan porque aquel submundo que querían invisible trata de situarse en el lugar que social y políticamente le corresponde. Harían bien en escucharlo, cuando menos, antes de dictar sentencia. ¿O no estamos en un Estado de derecho?

9.11.06

Consells a Duran


A Duran Lleida les coses se li compliquen. Ell se les prometia felices pensant que això de la sociovergència era un fet i, com a conseqüència immediata, que els seus desigs de ser ministre estaven a tocar de dits. Doncs no ha estat així. Asseure’s als bancs blaus del Congrés dels diputats no és cosa fàcil.

El PSC ha demostrat que depèn menys de Madrid que el propi Duran. El PSC ha posat damunt la taula la seva capacitat de singularitat política. Montilla ha deixat clar que els socialistes catalans són solidaris amb els espanyols i els europeus però que volen ser, també, propietaris de les seves decisions. Deia que a Duran se li compliquen les coses perquè a les seves frustrades ambicions personals cal afegir avui la resurrecció del cas Pallerols o els mals humors d’Unió per la darrera campanya electoral. El repertori de l’orquestra d’en David Madí no plau a la gent assenyada de la coalició. Així les coses, des de les finestretes d’Unió es contempla amb preocupació la sorra del desert pel que caldrà transitar...

Si m’ho permeten, humilment, voldria transmetre a Duran i la seva gent un parell de consells: reflexioneu, deixeu de fer-vos les víctimes i accepteu que el parlamentarisme és així, que a Catalunya no impera un sistema presidencialista, que heu errat molt, que heu trencat lligams, que cal una nova manera de governar -és cert- però també un altre manera de fer oposició, que CiU no pot actuar sota la direcció d’un grupet de noiets enfurismats i frustrats...

Sé que en Duran és, a més de bon polític, llest. Fora bo que serenes als seus col·legues i els hi marqués amb intel·ligència el camí més curt fins a Jerusalem. Ja sabeu, el desert no perdona.

Article que m'han publicat a e-noticies

8.11.06

Camí de Zaplana


Quin contrast! Ahir tenia lloc al Palau del Parlament la presentació en societat de l'Entesa de Progrés. Setanta diputats flanquejaven els seus respectius líders i donaven fe d'una voluntat clara d'iniciar una nova etapa de polítiques progressistes a Catalunya. Les bones intencions, les esperances de futur, contrastaven amb les declaracions poc elegants, crispants i desqualificadores d'Artur Mas i Duran i Lleida. El que han fet les esquerres aquests darrers dies no sols és legítim des del punt de vista formal, sinó que és obligat des del punt de vista programàtic i discursiu. O és que les esquerres no han fet prevaler el vessant social en els seus programes? Algú de les esquerres repartia talons a dojo al més pur estil de la caritat neocon? Doncs no. El més lamentable de tot el que està succeint aquests dies és la deriva zaplanista d'en Mas i els seus xicots. Cal saber quines són les regles del joc i cal saber perdre. Aquest no és un sistema presidencialista. Quan s'és incapaç de fer amistats i es vol guanyar eliminant els altres, es corre el risc de quedar-se sol. Prenguin-ne nota. Avui els estirabots zaplanistes a casa nostra no toquen.
Article que m'han publicat a e-noticies

7.11.06

I ara què?


Diuen que rectificar és de savis. Les primeres passes donades per la nova coalició d’esquerres catalana –a partir d’ara batejada com a Entesa de Progrés- no tenen res a veure amb les pràctiques tripartites del passat. La negociació entre els tres líders s’ha dut de forma ràpida i discreta. Sembla ser que han primat els interessos generals del país -segurament els estratègics dels respectius partits també- per damunt del repartiment de càrrecs i les polítiques de curta volada. Tant de bo. Ara és hora de reflexionar i que tothom faci l’autocrítica pertinent. La mateixa nit electoral, en José Montilla i en Carod es dirigien als ciutadans dient que entenien el missatge dels resultats a les urnes. Ara és l’hora que CiU faci el mateix. I ho ha de fer sense rebequeries, amb humilitat. Acceptant la legitimitat del pacte. És cert que Artur Mas ha guanyat en escons i en vots. Res a dir-hi. Però no és menys cert que ha estat incapaç de fer amics, de trenar complicitats i garantir diàlegs d’igual a igual. La gent de CiU ha pecat de supèrbia. L’agressiva campanya electoral orquestrada per en David Madí ha produït ferides sagnants en tots els seus socis potencials, tant a la dreta com a l’esquerra. I ara què? Doncs ara, a reflexionar tots plegats pel be del país. Sembla que l’Entesa de Progrés ha triat el camí de la serenitat. Enhorabona. Ara cal dilucidar quin paper i quina tàctica pensa posar en funcionament l’oposició. La del PP, ja la sabem, és la clàssica. Si no rectifica, la de CiU podria tornar a ser erràtica, prepotent i agressiva. Fóra bo que els convergents pensessin a esporgar la coalició buscant gent un xic més conciliadora tot intentant, també, recuperar la cultura de govern que, en el seu dia, Pujol va atresorar. La ciutadania ho agrairà.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

Article recomanat


Us recomano la lectura d'aquest article d'en Josep Ramondeda, Catalunya: política y realidad publicat avui al diari El País.

1. Unas elecciones se ganan de dos maneras: obteniendo votos suficientes para gobernar o buscando alianzas para tener la mayoría parlamentaria necesaria. De modo que a la hora de conformarse el nuevo Gobierno catalán, el que se hará con la presidencia de la Generalitat, que, al fin y al cabo, es el premio gordo de esta contienda, será el que mayor retroceso electoral ha tenido. Así es la democracia parlamentaria. Pero el ganador de hoy se equivocará si cree que con este premio ha resuelto todas sus dificultades, del mismo modo que el aparente ganador de la noche electoral se equivocará también si trata de esconder sus debilidades con la teoría de la usurpación de la victoria.

El PSC tiene un problema. Algunos se han dado cuenta ahora por la aparatosidad de la pérdida de más del 20% de sus votos estando en el poder. Y porque este retorno al número de votos del período 1984-1995 viene después de una brusca renovación interna que ha forzado la salida de quienes ostentaban los cargos más emblemáticos: Pasqual Maragall y Joan Clos. Pero no es un problema nuevo. Por más que haya conservado la presidencia de la Generalitat seguirá arrastrando una dificultad estructural, que se ha manifestado elección tras elección, desde que perdió las primeras autonómicas en 1980, y que nunca ha sabido solucionar.

El PSC es probablemente el partido catalán de más amplio espectro social, es decir, el que tiene votantes en más caladeros de clase, ideológicos e incluso identitarios. Y tal como se ha ido construyendo el guión de la política catalana, tiene muchas dificultades para presentar en las elecciones autonómicas una síntesis satisfactoria para un bloque electoral tan heterogéneo. Cuando se trata de elegir el Parlamento español, las elecciones generales, no hay problema. El PSOE es la síntesis. Una sensible mayoría de catalanes prefiere que en España gobierne el PSOE antes que la derecha. Y esta preferencia está por encima de muchas diferencias sociales e ideológicas. Por eso, el PSC ha ganado todas las elecciones generales en Cataluña.

Pero la política autonómica tiene otros registros. Y aquí el PSC encalla. Para unos es poco nacionalista, y se van a Esquerra o a CiU; para otros es poco de izquierdas, y se van a Iniciativa, y para otros es poco españolista, y se van a la abstención, o a Ciutadans. ¿Es posible encontrar un mínimo denominador común que permita compartir bandera a sensibilidades tan distintas? De momento, no lo ha conseguido. Y son ya 26 años. No estoy seguro de que haya una receta programática para una cuestión que tiene algo de aporética. Pero sí creo que hay en el PSC un cierto complejo de deuda con el nacionalismo, que viene de su gran error estratégico: no haber querido incorporarse al Gobierno catalán en el 80.

La identidad del PSC está a la izquierda. Y es consecuente con ello que se haya impuesto finalmente la opción por el tripartito. Sólo desde la izquierda y no desde un nacionalismo que le es impropio y que, a veces, parece vergonzante, encontrará la síntesis. Y, finalmente, tengo la impresión de que sólo un liderazgo personal muy fuerte podría resolver la cuadratura del círculo del PSC. Y hasta el día de hoy no lo ha tenido. Pudo ser, quizás, el Pasqual Maragall del 92, pero no lo ha sido, sin duda, el Pasqual Maragall del 2003. Ahora el PSC se mete en la aventura de reeditar el tripartito. Es una apuesta de alto riesgo. Pero también lo era el pacto con CiU, por mucho que colmara los deseos del PSOE. Hay algo importante para el PSC en esta apuesta: consolidar la oposición derecha/izquierdas como eje de la política catalana. Pero es una aventura que no admite vacilaciones. Una nueva frustración podría ser irreparable para el PSC.

El nuevo Gobierno vivirá entre varios fuegos. CiU desde un lado y Ciutadans o el PP desde otro saben perfectamente que la mejor manera de dañar al tripartito es provocar a Esquerra Republicana con los temas identitarios y lingüísticos. Con el Estatuto aprobado parece más fácil resistir a las provocaciones y a los desafíos. Ahora, el Gobierno de entesa tiene la oportunidad de demostrar que la izquierda es capaz de gobernar correctamente y de otra manera. Exactamente lo que debía haber demostrado en la anterior legislatura. Pero se entrometió el Estatuto y cambio la lógica natural de las cosas: primero gobernar bien, después renovar las reglas del juego si es necesario.

2. Tampoco CiU puede ampararse en el discurso de la victoria robada para ocultar las numerosas fugas de agua de la que un día fue casa madre del nacionalismo. Los políticos acaban siempre creyéndose las leyendas sobre las que construyen su discurso y esto acostumbra a tener efectos letales. De tanto repetirlo, los líderes de CiU convirtieron en verdad absoluta una media verdad: el sucursalismo del PSC. Y ahora se han encontrado compuestos y sin novio porque las insinuaciones de Zapatero no han tenido eco en sus compañeros catalanes. Antes de las elecciones, mucha gente de CiU daba por supuesto que Mas sería presidente aunque fuera con un solo escaño de ventaja porque era de interés del PSOE y Zapatero forzaría a Montilla. Ha resultado que esta vez los sucursalistas -los que esperaban la solución de Madrid- han sido ellos y el PSC se ha ido con la otra.

CiU también tiene un problema estructural. Desde que perdió el monopolio del nacionalismo todo son dificultades. Un retraso probablemente excesivo del relevo de Pujol y la alianza con el PP permitieron a la Esquerra de Carod crecer y debilitar la hegemonía convergente. El coraje de Artur Mas no se ha visto compensado: a pesar de los desastres del tripartito, se ha demostrado que en la nueva situación el techo de CiU es más bajo de lo que podía imaginarse. Y mientras Esquerra priorice la alianza de izquierdas, CiU tiene una situación complicada: necesita sumar con el PP para poder gobernar, aunque sea sin el PP. El mensaje de Carod del domingo por la noche es importante: una invitación a CiU a la radicalización. Esquerra, vino a decir su presidente, sólo abandonará la opción de izquierdas si alguien le invita a participar en un proceso por la independencia. ¿Tendrá efectos internos en CiU este discurso? Algunos dicen que CiU se equivocó de campaña, porque sólo consiguió quedar aislado de todos los demás partidos. También podría ser lo contrario: que sabedores de su aislamiento, se la jugaran el todo por el todo. Y confiaran, en última instancia, en Zapatero. No ha podido ser, para desgracia de CiU y del PSOE.

3. La política genera ritos curiosos. Elección tras elección, el día después de los comicios, asistimos sistemáticamente a un ejercicio de exorcismo de la abstención, en el que participan interesados políticos e incluso voluntarios académicos. Es un ejercicio de ocultación: se trata de ahuyentar este debate porque es demasiado incómodo para la corrección política. Y la rápida formación del tripartito ayudará a este ejercicio de negación de la realidad. Si decimos que Cataluña no es una autonomía cualquiera, si decimos que Cataluña es una nación, por tanto, tiene mayor entidad política que cualquier otra, ¿cómo justificar entonces que más del 40% de los electores potenciales no participen en el nation-building? Creo que la abstención refleja un déficit manifiesto de integración en la construcción política de la nación catalana. En la medida en que la nación como a priori histórico-natural va por delante de la suma de percepciones de la ciudadanía, se podría decir que la política va fundamentalmente dirigida al 42-43% de los que -según las encuestas de subjetividad identitaria- se consideran sólo catalanes o más catalanes que españoles y, por efecto de acción-reacción, al 15% que se consideran sólo españoles o más españoles que catalanes, a través del voto al PP y ahora, en parte, a Ciutadans. Y que hay una masa por encima del 40% que se siente tan catalana como española o viceversa, que no se siente atraída por esta música. Se ha abstenido. Y da la impresión de que se seguirá absteniendo. Y este es un problema para el PSC, pero también para todos los demás si realmente nos creemos que Cataluña es una nación (no una familia). Porque por mucho que los exorcizadores acudan al incienso, muchísima gente, más del 43%, se ha vuelto a quedar en casa.

5.11.06

Tal faràs...



Amb totes les matisacions que vostès vulguin convindran amb mi que el mapa polític català, aritmèticament parlant, ha canviat molt poc. Sí, d’acord, s’han produït pujades i baixades d’escons i l’aparició de Ciutadans però, els blocs, la suma de les dretes i les esquerres continua estable i ofereix la possibilitat de reeditar una entesa de progrés. I és bo que així sigui per tal de consumar totalment l’alternança política que el país precisava. Abans d’ahir Artur Mas oferia tot i més a en Josep Lluís Carod Rovira. Quina barra! Després d’haver menystingut i insultat (recorden el DVD?) als republicans i de creure’s la fantasia de què era possible guanyar les eleccions sense baixar de l’autocar. Pretenia, a corre cuita, comprar les voluntats dels independentistes. Doncs no. Ho vaig dir des d’aquesta mateixa columna d’opinió no fa pas gaire. CiU s’haurà de preparar per una llarga travessa del desert. Ho haurà de fer per raons diferents. Una, tothom té dignitat i memòria i no és fàcil oblidar el menyspreu. Diu el refrany “tal faràs tal trobaràs”. L’altra rau en la capacitat dels partits polítics de pensar estratègicament i, com és obvi, ni a en Carod ni a en Montilla els interessa donar suport a un president captiu d’una cort de joves talibans.

4.11.06

Convencer es vencer



El panorama político catalán apenas ha variado tras las elecciones del día de Todos los Santos. Los bloques de la derecha y la izquierda siguen contando con un número similar de escaños al de la anterior legislatura. Nada sugiere, pues, un cambio copernicano en el color de lo que ha de ser el nuevo ejecutivo catalán. A pocos días de la constitución del nuevo Parlament la formación de un gobierno catalanista de izquierdas parece garantizada, a no ser que surgieran situaciones inesperadas de última hora o exigencias inasumibles para el PSC. Pero, a pesar de esta continuidad anunciada, algunas cosas si que han cambiado. La ciudadanía se ha expresado en las urnas apostando por sus respectivas opciones políticas en un 56’7% pero también una parte sustancial de la misma ha optado por permanecer en casa o blandir la papeleta blanca como una forma de protesta civilizada, democrática y coherente.

La sociedad catalana disfruta de un buen momento económico y de un clima social relativamente plácido. Las tasas de paro se contienen por debajo de la media europea. La calidad de vida de los ciudadanos –más allá de los problemas endémicos del sistema- es aceptable y, a pesar de esta atmósfera poco asfixiante, el ciudadano ha manifestado un notable desapego de la política a la hora de participar en estas elecciones habrá que estudiar que sucede.

¿Qué ha ocurrido? Muy sencillo. Los resultados tienen poco que ver con las pretensiones iniciales apuntadas por algunos de los principales partidos en liza. CiU ha ganado las elecciones en votos y en escaños. Cierto, tan cierto como que han jugado un buen match pero no se han clasificado. No han conseguido pasar a la siguiente ronda. Es más, la campaña gestionada por David Madí, ha generado daños colaterales irreparables. Han conseguido, entre el desprecio y el DVD, la esterilización de cualquier acuerdo con las otras formaciones del arco parlamentario. La película comenzó con una comedia notarial contra el PP para seguir con una manipulación poco elegante de imágenes de la televisión pública. Artur Mas ha jugado al todo o nada y va ha quedarse con el nada. El ciudadano puede perdonar y pasar por alto la mayor parte de desatinos de los políticos pero exige de sus representantes públicos capacidad de diálogo y, sobre todo, de integración. La actitud y la campaña de Artur Mas ha sido en este sentido lo contrario a tender puentes y buscar puntos de encuentro. Hoy Mas se halla aislado con escasa capacidad, a pesar de tener más escaños, para pactar su entronización en la presidencia de la Generalitat.

El PSC retrocede en representación parlamentaria y en votos pero, no obstante, continua siendo el eje referencial de un proyecto catalanista y de izquierdas. Sobre los socialistas se ha cebado la abstención y recae el pago de la factura de los errores del gobierno de los mil días. Por si fuera poco el PSC ha afrontado estos comicios con un cambio en la candidatura. A pesar de todo ello, a pesar de la erosión inherente a toda gestión gubernamental y de las trifulcas generadas alrededor del debate estatutario, los socialistas resisten, como también lo hace ERC. Lo hace con el valor añadido de que el candidato José Montilla emerge como un hombre capaz de liderar acuerdos y aunar, bajo un programa común, las distintas sensibilidades de la izquierda. Así las cosas el vencedor en escaños es, sin lugar a dudas Artur Mas. Pero, el vencedor en consensos, en crear sinergias positivas para gobernar es José Montilla. El nuevo panorama político catalán ha quedado dibujado en base a una derecha dividida e incapaz de comunicarse entre sí y una izquierda con ánimos y deseos de rectificar, de corregirse a sí misma. Una izquierda que ha hecho acto de contrición y comienza a aplicar elementos correctivos.

Los tiempos que se avecinan no van a ser fáciles. Sobre la mesa se halla pendiente el desarrollo de los contenidos del nuevo Estatut. La política española y catalana se condicionan mutuamente. Sabemos que el PP busca la confrontación con el PSOE en terrenos, como el catalán, susceptibles de producir rendimientos inmediatos. El espantajo de una coalición de izquierdas -amplificado por algunos medios de comunicación y analistas de tres al cuarto- va a emerger como un escollo, no lo duden, en esta nueva andadura de la izquierda. Ahora bien, Catalunya ha demostrado en las urnas que es mayoritariamente progresista. Todo el mundo sabe que entre PSC e IC ha habido históricamente vasos comunicantes, votos comunicantes. La suma de las voluntades manifestadas a favor de las izquierdas es mayor que el voto plebiscitario anti tripartito que solicitó CiU. No intentar, sobre nuevas bases y acuerdos claros, una reedición del gobierno de izquierdas seria una traición a las indicaciones del electorado. Henos pues instalados en la tarea de alumbrar un pacto consensuado para conseguir un gobierno estable y potente, un gobierno con voluntad de convencer. En política convencer deviene, casi siempre, un preámbulo para vencer.

2.11.06

Que passa?


Què passa ?


Més enllà dels diferents resultats, en vots i en escons, de les eleccions al Parlament de Catalunya s’han posat de manifest qüestions que no podem menystenir, que caldria abordar si no volem que les distàncies entre les institucions i el món del carrer esdevingui abismal.

El país va bé, l’economia passa per un bon moment i la creació de riquesa és un fet incontestable Evidentment que continuen havent-hi problemes socials importants però la salut global del país es esperançadora. Què ens passa doncs?.

Algunes de les respostes poden ser per exemple: el cansament i la fatiga. De què?. Potser d’un munt de discursos farcits de tòpics i apel·lacions al patriotisme, potser d’un lèxic massa sobat, potser de col·locar en primer terme la diferència i no la coincidència ...

Un cop d’ull als resultats electorals ens insinua clarament que entre tots ens ho hem de fer mirar. CiU ha jugat un bon partit però no s’ha classificat. Els del PSC no hem assolit els nostres objectius i els demés , a excepció d’IC (que es conforma amb poc), no reïxen. Massa gent s’ha quedat a casa i, això, no es gens bo. A rectificar, doncs.

1.11.06

Tornar a la calma


Aquests darrers mesos la política i la climatologia semblen haver anat del bracet. Calor, tempestes i temperatures poc habituals per a l’època de l’any han acompanyat una de les campanyes electorals més estranyes dels darrers temps. El canvi climàtic sembla que també ha afavorit el canvi en les formes emprades per alguns per tal de combatre els adversaris. Aquí s’ha fet de tot. S’ha emprat l’agressivitat tecnològica, model DVD, al mateix temps que la foto rosa/sport amb el president del Barça...

Doncs bé, els meteorolègs s’esforcen a fer-nos creure que això de les calors d’estiu s’acaba la nit de Tots Sants. Tant de bo! I posats a fer paral·lelismes amb les coses del temps, creiem que també s’haurien d’acabar les turbulències contínues en la política catalana. Durant els propers dies assistirem a una segona part de la litúrgia parlamentària, la que succeeix les votacions i fa possible la constitució de la nova cambra. Ara sí, ara cal posar punt i final a les baralles –legítimes, no ho discuteixo- entre partits. Si el país, malgrat tot tipus d’entrebancs, ha estat capaç de parir un text estatutari que ha fet trontollar la política espanyola i ha obert un munt de fronts de conflicte innecessari, no deu ser ja l’hora d’asserenar-nos, de posar fil a l’agulla per destil·lar el bo i millor del que hem aconseguit?
Per damunt de tots els governs possibles urgeix trobar un punt en comú des del qual poder irradiar un conjunt de polítiques que beneficiï els ciutadans de Catalunya i que millori la seva qualitat de vida. Perquè, amics meus, després de tanta sequera d’idees i de tanta tempesta d’estiu, fóra bo poder gaudir d’un viatge tranquil vers un horitzó de més benestar. Si no, el desencant i el descrèdit de la política estan garantits.

Article que m'han publicat al setmanari Actual