El blog d'en Joan Ferran

30.4.11

ON ERA FERRAN MASCARELL? I ARTUR MAS?




Ni Artur Mas, ni Ferran Mascarell, ni cap conseller ni representat de las Generalitat es varen dignar a assistir al lliurament del premi Cervantes a Ana Maria Matute. No és el primer cop que la il·lustre barcelonina rep el menysteniment de la família convergent. No fa gaire mesos una altre exconsellera, Carme Laura Gil, ja es va afanyar a dir que aquesta literata no era patrimoni de la cultura catalana. Eduard Punset afirmava fa pocs dies que hi ha països que poden arribar a ofegar-se per la miopia d'uns quants...

Aquest cop la ceguera de Ferran Mascarell, i la seva cort, ha arribat fins a un punt digne de ser criticat amb tota la duresa que calgui. És molt provable que el conseller estigués ocupat promocionant el seu llibre -perdó, el seu recull d'articles- i l'agenda li quedés curta. És molt probable que Artur Mas fos a ca l'esmolet preparant més retallades, o que Duran Lleida tingués feina ordenant les fotografies del darrer viatge a la Guinea de Obiang acompanyat de Bono... D'acord, però soc dels que pensa que un país com el nostre no està en condicions d'arraconar talent. La senyora Ana Maria Matute és talent de primera ma i el govern de Catalunya, en aquest cas, ferro de tisora rovellada i cultureta d'espardenya.

29.4.11

QUINA RADIO I TELE VOLEN ELS XICOTS DEL "PINYOL"?





"TELEPINYOL" ?



Si algú preguntés al ciutadans catalans quin nom, quina característica, defineix l’actual govern de Catalunya aquests no tindrien gaire dificultat en triar el mot sol•licitat. L’actual govern Mas és conegut i passarà a la història amb el malnom del “govern de les retallades”. Tot i que el fenomen de les tisorades té una abast que va més enllà de l’àmbit del nostre país succeeix que aquí, a casa nostra, aquesta circumstància ha vingut acompanyada d’un munt de despropòsits i descoordinacions que la fan més odiosa que en altres indrets. Espantar al personal, no comunicar correctament, no prioritzar i aplicar linealment sense criteri conegut mesures draconianes de reducció de serveis, sanitaris o educatius, esdevé un error polític de primera magnitud. Error que no sols passarà factura al govern convergent, si no també a la moral col•lectiva de la ciutadania, que veu com es debiliten els serveis públics, mentre els amics del món privat surten afavorits o, en el pitjor dels casos, indemnes de les crisis.
Però el desgavell no sols afecta els eixos neuràlgics del nostre estat del benestar com són la salut i l’educació. El desconcert penetra ja per tots els racons de la cosa pública i arriba també, no podia ser d’una altra manera, als mitjans de comunicació públics. Tan és així que no ens deixa de sorprendre la contradicció que implica veure al màxim líder d’Unió, Duran i Lleida, treballant a Madrid a favor d’un munt d’interessos privats vinculats al món de la comunicació en detriment de la tele pública catalana. I la paradoxa sorgeix quan escoltem els portaveus convergents desfent-se en lloances envers els mitjans públics de comunicació considerant-los cabdals per la “construcció nacional del país”. I la paradoxa continua quan altres diputats, en seu parlamentària, alerten els gestors de la Corporació dient-los que cal estrènyer el cinturó, retallar dràsticament la despesa insinuant –això sí, sota voce- la necessitat de reduir plantilles. Uf! Massa confusió. És en aquest panorama tan confús quan sorgeix la veu de Francesc Homs com el paradigma del sí però no, de la paraula buida, grandiloqüent, de cara a la galeria i amb voluntat, amagada, de fer servir la tisora de podar. Siguem clars, ho sabem. En el seu fur intern el flamant portaveu del govern no desitja un servei públic de comunicació professional i despartiditzat. No. El seu model és el del passat, el del temps del patriarca Pujol, on el govern feia i desfeia a caprici. L’aposta secreta de Francesc Homs és la de la “Telepinyol”. És a dir, una televisió i ràdio pública poruga i debilitada econòmicament -per tant submisa- engreixadora d’altres opcions mediàtiques no compromeses per definició amb la vocació de servei públic.

CANYA A LES RETALLADES !! FORA EL MAL GOVERN!!









UNS ALTRES PRIMERS DE MAIG SON NECESSARIS




Han passat mes de 125 anys des de les grans mobilitzacions obreres per aconseguir la reducció horària de la jornada laboral. També de la mort dels sindicalistes llibertaris americans executats “legalment” després de d’una farsa judicial sense cap tipus de garantia i sota una pressió mediàtica brutal. També han passat un munt d’anys des de que a Paris, la Segona Internacional, assenyales el primer de maig com una jornada de lluita obrera reivindicativa i d’ homenatge als anomenats Màrtirs de Chicago.

Ha passat el temps i la societat ha canviat molt i ràpidament. El moviment obrer no ha estat una excepció al respecte. El nostre segle ens mostra la pervivència d’un moviment obrer tan polièdric com contradictori, tan lluny dels estereotips del productor amb mono blau com de les fabriques ennegrides pel fum del carbó i el soroll ensordidor. Si, és cert, el moviment proletari ha canviat però no ha desaparegut com a tal, ara te un altre fisonomia donat que , mentre existeixi el capitalisme industrial, qualsevol acció col∙lectiva en defensa dels interessos dels treballadors estarà garantida malgrat desaparició de la “missióhistòrica” que determinada esquerra li va adjudicar. La caiguda de vells paradigmes, el discurs conservador i el consumisme ha fet la resta. Les classes treballadores d’avui son més diverses, menys classificables i no circumscrites a àmbits laborals uniformes o a barris estrictament integrats per treballadors. La “cultura obrera”, que durant altres temps va esdevenir un instrument per aconseguir articular la classe social en la que els treballadors industrials es podien reconèixer, s’ ha esvaït , es difumina.

Avui sindicats i partits d’esquerres tenen grans dificultats per aconseguir vèncer les conseqüències de l’atur, el treball precari i el discurs neoliberal. Els defensors dels interessos capitalistes intenten debilitar els sindicats formals sota la amenaça d’oferir la feina a treballadors aturats disposats a treballar més hores a canvi de salaris menors... El primer de maig invita a la reivindicació i a la solidaritat obrera. Cert, però en un mon globalitzat com l’actual, si el sindicalisme i l’esquerra no enquadra la legió d’aturats i organitza la lluita contra l’ofensiva de la patronal – que amenaçarà amb deslocalitzacions i tancaments‐ aquests aconseguiran, any rere any, deteriorar les condicions de treball dels assalariats.
Aquesta ofensiva, aquest fenomen de regressió, es produeix en un context de gran fragmentació social i pèrdua de allò que es va anomenar ”consciencia de classe” . La irrupció de nova ma d’obra barata friut dels fluxos migratoris i l’economia submergida fa la resta.
La litúrgia ritual de les jornades del primer de maig amb les desfilades i dinars fraternals tenen els dies comptats si la ciutadania ‐ no sols la vella classe obrera‐ no és capaç d’articular la seva lluita per recuperar les institucions i els beneficis de l’estat del benestar impedint, així, el seu progressiu desmantellament. El combat per un mon més just, si no volem caure en un immediatisme estèril, haurà de combinar el combat a curt termini amb una opció estratègica.

26.4.11

BONO,DURAN..¿QUIEN SE ATREVE HOY A SER COMPLICE DE OBIANG?




COMUNICADO URGENTE:




Secuestro de Juan Manuel Nguema Esono
En la tarde de ayer, 25 de abril, Juan Manuel NGUEMA ESONO, conocido por “Piongyang”, miembro de la Comisión Ejecutiva Nacional de Convergencia para la Democracia Social (CPDS), encargado de las Juventudes, fue detenido por la policía de Bata cuando se trasladaba desde el colegio “SOS Aldeas Infantiles” del barrio de Ngolo, al colegio “Buen Amor” de Nkolombong. En ambos centros imparte clases como profesor de Historia.
En el barrio de Nkolombong, su vehículo fue parado por policías que le obligaron a bajar, llevándoselo a continuación a rastras a un furgón policial y conduciéndolo después a la comisaría central de Bata. Los estudiantes que observaron la escena informaron inmediatamente a dirigentes de CPDS residentes en Bata. Más tarde, Nguema Esono fue localizado en la comisaría central, donde estaba siendo interrogado por el coronel de Policía Crisantos Ngomo. Poco antes había llegado Vicente Nzé, médico de profesión y miembro de la Ejecutiva Regional de CPDS, para informarse de lo que ocurría. Por esta razón, el médico también quedó detenido. Aunque se les impidió todo contacto con personas del exterior, unos jóvenes de CPDS consiguieron preguntar a Juan Manuel Nguema Esono por el motivo de su detención, y éste dijo desconocerlo. No obstante, algunos presos, que habían seguido ciertos comentarios de los policías, filtraron a los compañeros la información de que el motivo de la detención obedecería a una hoja pegada en el muro del Hospital Regional de Bata relativa a una posible manifestación el próximo día 1° de mayo.
Hacia las 16.40 horas, Juan Manuel Nguema Esono y Vicente Nzé fueron conducidos a las dependencias carcelarias de la comisaría, donde, a las 19.00 horas, se presentó el doctor Wenceslao Mansogo Alo, miembro de la Comisión Ejecutiva de CPDS, encargado de Derechos Humanos, para interesarse por el paradero de sus compañeros y los motivos de su detención. El cabo encargado de la cárcel le aseguró que los que los trajeron se llevaron a Juan Manuel Nguema hacía poco tiempo.
A las 19h30, el doctor Mansogo llamó al Gobernador de Litoral, Enrique Mesian Abaga, para informarle de que dos dirigentes de CPDS habían sido detenidos de forma ilegal en Bata; uno de ellos, miembro de la Ejecutiva Nacional había sido conducido a un lugar desconocido. El Gobernador dijo no estar informado y prometió averiguar su paradero. Sin embargo, no averiguó ni hizo nada.
Hacia las 19.40, llega la información de que Nguema Esono se encontraba en el aeropuerto de Bata, con grilletes en las muñecas. Sus compañeros no consiguieron localizarlo en el aeropuerto, hasta que a las 21.00 vieron cómo lo metían, esposado, en un avión de la compañía Ceiba con destino a Malabo. Los compañeros de Malabo que se dirigieron rápidamente al aeropuerto tras recibir la noticia, no pudieron verlo, si bien observaron la presencia de tres vehículos de la Seguridad del Estado al pie de la escalera del avión procedente de Bata.
En estos momentos, los dos compañeros, Juan Manuel Nguema Esono, y el médico Vicente Nzé, se hallan en una situación de detención ilegal y en paradero desconocido. CPDS califica de secuestro dicha detención, propia de una organización mafiosa, y la condena de la forma más enérgica. Este doble secuestro supone una muestra más del cinismo del régimen militar del General Obiang, quien, por una parte, obligado por la situación en el norte de África, se reúne con la oposición para hablar de supuestas reformas democráticas, pero por otra, agobiado por el miedo a que el pueblo pueda manifestar su malestar, incrementa la represión y ordena al Ejército y las Fuerzas de la Seguridad del Estado a tomar carreteras, calles, plazas y ciudades de todo el país, llegando, incluso, a restringir las procesiones de Semana Santa. CPDS exige la inmediata puesta en libertad de Juan Manuel Nguema Esono y Vicente Nzé, y hace ver a la opinión pública nacional y a la comunidad internacional la necesidad de presionar al régimen militar de Guinea Ecuatorial y no creer en sus falsas promesas de reformas democráticas, cuyo único objetivo es mantenerse en el poder, saquear los recursos del pueblo y preparar el ascenso de su hijo a la Jefatura del Estado. Malabo, 26 de abril de 2011
LA COMISIÓN EJECUTIVA NACIONAL
Convergencia Para la Democracia Social
cpds-gq.org

25.4.11

FLAMENC I CASTELLS... NATURALMENT !





SOBRE LA "FERIA DE ABRIL" DE CATALUNYA




A la vora del mar ja es poden veure les cistelles de la sínia a punt per girar sense parar i les estructures que vertebren les anomenades "muntanyes russes". Sota les grans plaques fotovoltaiques del Parc del Fòrum s'arrengleren casetes i tendals força homogenis i acolorits per aixoplugar petites botigues d'artesania, venda de productes gastronòmics, vestits de "faralaes" i barrets cordovesos. Més enllà, com si es volgués donar forma al carrer Major d'un poble imaginari, les entitats ja tenen disposades les instal·lacions que oferiran el menjar i el beure als visitants. També son a punt els espais per ballar, picar de mans o cantar...

Tot torna a ser on ha de ser. La Feria de Abril de Catalunya ja és aquí, com cada any, acollint amb els braços oberts tots els ciutadans que vulguin participar d'aquesta festa cívica. Fins i tot torna a rebre, sense recança, als que en certes ocasions -en un rampell de mal humor- l'han menystingut o criticat sense raó aparent.

Enguany una bona notícia agermanarà encara més els catalans d'origen i els d'adopció quan, seguint la crida del cartell dissenyat per Custo Dalmau, anem a passar allà una estona.

El proppassat mes de novembre la UNESCO va declarar el Flamenc i els Castells Patrimoni Cultural Immaterial de la Humanitat. Ambdós patrimonis es donaran la ma durant els actes inaugurals de la Feria de Abril de Catalunya i en un munt de decorats interns que dibuixen les entitats organitzadores. Tot un gran exemple de generositat , germanor i entesa gens recomanable pels que prefereixen dividir i confrontar en lloc de respectar i sumar.

Benvinguda de nou "la Feria".

22.4.11

Sobre el paper del PSC en el moment actual




Ferran, qui perd els orígens...



Un conseller de la Generalitat actual, d'orígens esquerranosos i recent passat socialdemòcrata, juga frívolament a vaticinar què farà o deixarà de fer el PSC a curt termini. El mateix personatge critica que els socialistes catalans no reflexionin -diu ell- a fons sobre la seva identitat. Potser sí, potser té raó quan diu que cal reflexionar sobre el que es vol ser i a on es vol anar... No discutiré la necessitat de repensar la política en tot moment, i més en temps de crisi, però una cosa sí que la tindré sempre molt clara: mai des de la memòria d'esquerres, des dels valors i el substrat que configuren el pensament socialista, acceptaria formar part d'un govern que ha fet de les retallades socials el seu full de ruta. Mai arribaré a acceptar el fil destructor de la cosa pública, dels serveis públics, en benefici de l'interès privat. I és que reformar per mantenir els beneficis de l'estat del benestar es pot arribar a comprendre, però mai esquilar-lo, com pretenen alguns, fins a la seva quasi desaparició.

Posats a reflexionar sobre la identitat del PSC hom pot discutir i replantejar el que calgui, però mai justificar i assumir els paràmetres ideològics de la dreta.

La fe dels conversos esdevé sovint la més inquietant i la seva pràctica la més perillosa. Aquests han de fer mèrits, per agradar als seus nous deus, renunciant al seus orígens.

I respecte al paper immediat que ha de protagonitzar el PSC i la gent d'esquerres en la política catalana, és clar: mobilitzar-se, denunciar i lluitar contra l'ofensiva conservadora del govern d'Artur Mas.


Avui més que mai cal defensar els serveis públics i l'estat de benestar.No caure en la trampa per molt que ens vulguin distreure amb el model d'Estat o la bandera.

17.4.11

CANYA AL GOVERN DE LES RETALLADES !!!


Retallin despropòsits , si-us-plau

El govern de les retallades cada dia ens ofereix una nova sorpresa o unes declaracions per treure suc. Ahir, sense anar més lluny, el conseller d'Economia i Coneixement de la Generalitat va manifestar que la independència de Catalunya és viable econòmicament. Aquesta és una opinió legítima, sens dubte, però resulta del tot estranya -o amb la intenció de desviar l'atenció- en boca d'un conseller com el senyor Mas Cullell, que ja no sap on té les butxaques i consenteix que un grapat d'alts càrrecs es pugin el sou. Bravo! Com també esdevé poc convincent, i paradoxal, aquesta febre reivindicativa del govern Mas respecte als 1450 milions del Fons de Competitivitat mentre es planteja una rebaixa de l'IRPF a les rendes més altes i suprimir l'impost de donacions. Tot això després de l'òpera bufa Duran-Mas escenificada amb l'impost de successions. Tard o d'hora arribaran els milions del Fons de Competitivitat, perquè és de justícia, i farem el que calgui per aconseguir-ho. Ara bé, dit això, convindran amb mi que el modus operandi del govern de les retallades no és precisament el millor mètode i el camí adient per aconseguir desembussar la situació actual.

Però, és clar, estem en període preelectoral i tothom procura dir la seva carregant les tintes contra els adversaris. Una bona dosi d'oportunisme recorre transversalment la política catalana. Un exemple paradigmàtic d'aquest fet ha estat les recents declaracions de Xavier Trias, reclamant a la ministra Salgado els famosos 1450 milions. Quina barra! L'alcaldable convergent faria bé en callar i intentar sortir en defensa dels ciutadans catalans i dels seus col·legues de professió que estan patint la pitjor de les agressions que s'hagin pogut fer mai als serveis sanitaris del país. El silenci de Xavier Trias -recordem, exconseller de Salut- davant les retallades de la sanitat ens mostra quina és la seva submissió a les polítiques agressives del govern Mas envers el sector públic. No vull ni imaginar el que seria de Barcelona si aquest home arribés a l'Alcaldia. La principal retallada que hauria d'efectuar el senyor Mas és la dels despropòsits.

15.4.11

QUÈ ESTÀ PASSANT A CiU ?


Llengües fluixes a CiU


Alguna cosa deu passar a Can Convergencia i Unió quan, de sobte, un munt de les seves personalitats públiques decideixen parlar pels colzes sense mesurar les conseqüències de les seves paraules. Posaré alguns exemples per a il·lustrar el que dic: Hem vist tot un senyor Duran i Lleida fent-se el "xuleta" explicant el sentit del vot d'alguns dels seus correligionaris sense importar-li massa deixar-los en evidència. Hem vist tot un alcalde de Vic dient que l'actual líder d'Unió Democràtica hauria de plegar, sense importar-li massa l'alt grau de popularitat que té entre la ciutadania. Hem observat com tota una ex primera dama deixava tallar-se la ma per un discutit sentit del vot a les consultes del proppassat dia 10 d' abril. Hem escoltat un personatge, habitualment afable, com Xavier Trias, afirmar que Jordi Hereu feia la mona al Parlament defensant de les retallades els equipaments previstos per Barcelona. I, per arrodonir les coses hem pogut llegir, al bloc d'una ex consellera d'ensenyament, paraules farcides de verí contra la gent d'Unió, especialment contra Duran i Joana Ortega.

Què està passant? Què significa tot això?

Abans del 28 de novembre alguns varen lligar els gossos amb llonganisses creient que les dificultats que genera la crisi eren tan sols fruit de la incapacitat de governar del tripartit. Encoratjats per les circunstàncies varen transmetre als ciutadans un missatge simple dient-lis que ho solucionarien gairebé tot fent un govern amb els "millors". Instal·lats als despatxos, i després de múltiples reportatges de la televisió nacional, la cruel realitat ha anat aflorant sense pietat. Inspirats en un dissimulat discurs contra la cosa pública, neguen les evidències, tanquen serveis, retallen prestacions, malmeten la qualitat de vida dels ciutadans i centrifuguen responsabilitats amb l'excusa de que l'or català dorm a Madrid. Doncs bé, ja veuran com els milions d'euros que ha d'aportar l'estat vindran i ells seguiran descoordinats i sense criteris sòlids d'actuació.

La ciutadania està decebuda i es manifesta al carrer i ho continuarà fent.Tothom és conscient de la situació i dels sacrificis que caldrà fer per estalviar i sortir de l'atzucat però, dit això, els catalans volem saber els criteris, les raons i les prioritats de l'acció governamental. Les llengües van fluixes a can Mas i la festa no ha fet més que començar. La incontinencia verbal esdevé un símptoma preocupant.

14.4.11

TRIAS NERVIOS INSULTA A JORDI HEREU...


NOTA PREMSA PSC


Joan Ferran creu que el candidat de CiU "està passat de voltes" i lamenta profundament que digui que a la Cambra catalana s'hi va a fer “la mona"


El diputat socialista Joan Ferran ha assegurat avui que el candidat de CiU a l'alcaldia de Barcelona, Xavier Trias, “menysté el Parlament de Catalunya” quan assegura que l'alcalde de la ciutat ha vingut a fer “la mona” amb la seva assistència avui al debat de la moció que ha blindat la capital enfront les retallades del Govern. Ferran, en nom del grup i del PSC, ha lamentat profundament les paraules despectives que el candidat de CiU ha adreçat a l'alcalde de la ciutat. “Trias recorre a l'insult davant la seva incapacitat manifesta per defensar Barcelona i els seus ciutadans i fer propostes en positiu”, ha assegurat Ferran, que ha atribuït les seves declaracions a que el candidat convergent “està passat de voltes”. “Els socialistes hem aconseguit que el Parlament es pronunciï en contra de les retallades a la nostra capital, una magnífica notícia que omple d'orgull al nostre grup i al nostre alcalde i que hauria d'enorgullir el conjunt dels barcelonins. Davant d’això, a un Trias a la defensiva només se li acuden desqualificacions de baix nivell”, ha assegurat.

12.4.11

Himno republicano español

10.4.11

RÀDIO PÚBLICA / INTERESSOS PRIVATS...


Sobre la ràdio pública


Encoratjats, ves a saber per què i per qui, alguns han demanat el tancament - o desmantella ment semi total- de determinats mitjans de comunicació públics. Aquesta pretensió em sembla absolutament fora de lloc, fins i tot d'una brutalitat extrema.Com també trobo inexplicable el silenci de molts actors polítics de tot color o, si més no, la seva resignació a acceptar el fet com una conseqüència més de les "necessàries retallades" que imposa la crisi econòmica. Doncs no.

D' un temps ençà s'està discutint, dins els àmbits parlamentaris i periodístics, sobre la supressió de la publicitat als mitjans dependents de les administracions, les emissores pirates, el paper del tercer sector o el paper del CAC etc, i no ha succeït mai res que no pugui ser digerit democràticament amb tranquil·litat. Però enguany la cosa ha anat massa lluny. La lògica empresarial i els legítims interessos privats poden i han de sustentar-se en el pacte i la negociació però mai creuar la línia vermella que implica sol·licitar el tancament - o amputació- d'un mitja de comunicació públic

Avui, més que mai´ens trobem immersos en un mon en canvi continuo on la lògica del diner passa sovint per damunt d'altres consideracions d'indole ètica o professional. La ràdio i televisió públiques tenen vocació de servei públic i han de poder fer la seva feina amb llibertat.Sense intromissions.

Llarga vida a la ràdio pública!

9.4.11

CIEN DEPRIMENTES DIAS


MAS: NI TIMÓN NI BRÚJULA


Tras su victoria el 28 N las huestes de Artur Mas acudieron al Passeig de Gràcia para subir, triunfadoras, a los balcones del Hotel Majestic cantando We are the Champions. Hoy ya recorren todos los escenarios habidos y por haber entonando aquel conocido tango triste que nos habla del abandono y la traición. Y, siendo ecuánimes, podemos afirmar que en algunas cosas tienen razón. Es de justicia cobrar lo pactado y lo que se nos debe. Uno de los requisitos para que el personal se olvide de la falacia de la zanahoria independentista será, sin duda, conseguir la plenitud y el desarrollo de l’Estatut aprobado mayoritariamente por la ciudadanía catalana. Mal haría un gobernante si no cumpliera con rigor pactos y promesas... Pero, dicho esto, cada uno y cada cual también está obligado a responder de sus errores. Artur Mas y los suyos han hecho acopio de ellos en 100 días. Miquel Roca, uno de los padres insignes de la Constitución Española, decía hace pocos días: “hay que saber exactamente qué es lo que se pretende y lo qué se defiende para generar consensos”. Y claro durante estos últimos meses ello no ha sido posible en la política catalana. Los socialistas, por responsabilidad de país y no sin dudas, facilitamos la investidura del nuevo Presidente de la Generalitat. Ofrecimos un primer balón de oxigeno para que se pudiera constituir un nuevo gobierno con placidez. Urgía actuar dadas las circunstancias de la crisis. Le faltó tiempo al nuevo ejecutivo para errar y, en lugar de ofrecernos argumentación solvente capaz de ser compartida, prefirió lanzarse en tromba a fabricar golpes de efecto mediáticos. Lo hizo con escasa fortuna. Generó controversias gratuitas y descuidó un objetivo de vital importancia a medio plazo para el país: el presupuesto. El anuncio y posterior debate sobre el impuesto de sucesiones afloró el afán de protagonismo de Durán Lleida y la necesidad imperiosa de Artur Mas para mostrar su autoridad presidencial. Las contradicciones entorno a los 80 Km/hora y la velocidad variable sumió a los ciudadanos en una profunda desorientación al respecto. El anuncio de recortes indiscriminados en ámbitos como la sanidad, la educación y los servicios sociales han puesto la guinda que faltaba al gran pastel de la confusión gubernamental. Así las cosas los primeros meses del reinado de Artur Mas han ofrecido al personal más espectáculo contradictorio -¡ que ya es decir ¡- que todo un año completo del anterior tripartito. Artur Mas, como si parodiara a su personaje de "Polonia", pide a la ciudadanía ilusión y sacrificio con fondo de bandera. Los que en un futuro no muy lejano deseamos ser alternativa de gobierno hemos asumido la necesidad de arrimar el hombro. Claro que si. Pero exigimos también un plan de ruta, un criterio, una selección de prioridades. Artur Mas, improvisa demasiado, su gobierno se contradice constantemente. Cifra su credibilidad e imagen en un discurso pseudo obamiano que dura lo que dura, es decir: poco. Va siendo hora de gobernar, de tomar decisiones en serio. Hasta ahora la improvisación y las prisas han marcado la agenda del Govern. La cumbre palaciega sobre la crisis se preparó sin criterio y sus pobres resultados están a la vista. No basta con la prédica y las buenas palabras. A la política hay que inyectarle rumbo, brújula. Para intentar llegar a buen puerto al President le convendría inspirarse en las anteriormente citadas palabras de Miquel Roca “hay que saber exactamente que es lo que se pretende y lo que se defiende”.

6.4.11

SEMPRE ENS QUEDARAN DURAN I ROCA...

Un parell d'homes sensats en el regne de la confusió i la boira

Afortunadament dins l'àmbit del nacionalisme conservador no tothom és igual ni ha perdut la capacitat de reflexionar sobre les conseqüències de les coses. Miquel Roca ho ha dit clar i català:

"avui és més difícil arribar a acords per què per això cal saber exactament què és el que es pretén i el què es defensa, cal tenir projecte"

Doncs que prenguin nota els nois del pinyol(Oriol Pujol, Homs, Felip Puig...) i també Artur Mas. I si amb això no en tenen prou que escoltin la centrada veu de Duran quan admet "confusió" en les posicions del equip governamental de CiU respecte les consultes del dia 10 o les propostes emmetzinades de SI al Parlament de Catalunya.

Ja veuen: "en el país de les retallades el borni és el rei"

4.4.11

L'ESPERPENT CATALÀ


L'esperpent català està servit. Un país on un dirigent en hores baixes s'atreveix a afirmar, inquisitorialment, que Carme Chacon és "una espanyola d'origen català" no va bé. Un país on un expresident de la Generalitat -inventor de l'ombra xinesa anomenada"peix al cove"- predica ara l'independència exprés no es seriós; on un altre president en actiu juga al sobiranisme, rere una mampara, per tal que tot quedi confús tampoc. Un parlament on la seva presidenta diu que s'abstindrà de participar en una consulta acumulable feta per etapes, desconcerta. Un conseller/ambaixador a Madrid que matisa tot el que diu la seva coalició fa riure. Una cambra, la catalana, saturada de propostes sobiranistes, tan confuses con discordants, va de broma. I si, per reblar el clau, un comunicador d'una radio pública titlla "d'insolvent" al cap de l'oposició es que no anem bé...Esperpèntic i patètic tot plegat després de cent dies de patir un govern que no governa i que juga a centrifugar les seves incapacitats culpant als demès.


Sabem que s'acosten eleccions municipals i que CiU tem que l'efecte de les retallades socials perjudiquin les seves expectatives electorals. Lògic, però aquest fet circumstancial no ho justifica tot ni permet la irresponsabilitat. És l'executiu d'Artur Mas el que ha de decidir com fer front als problemes de la crisi i no altres. No s'hi val centrifugar responsabilitats, aixecar el to i mentir en les xifres. Els primers cent dies del govern han estat farcits de despropòsits, contradiccions , errors i mentides. Les fugides endavant no duen enlloc, la culpabilització d'altres es una excusa que només serveix puntualment. Els ciutadans varen votar lliurement per ser governats eficaçment i no per escoltar retrets i excuses de mal pagador.


L'esperpent ha niat a Catalunya.