El blog d'en Joan Ferran

29.5.08

BARCELONA ÉS BONA SI XAVIER ...



Trias ho intenta però...

No té sort, l’amic Xavier Trias. Ahir, precisament ahir, al mateix temps que el veterà candidat convergent a l’alcaldia de la capital catalana explicava les seves tesis pessimistes a La Vanguarida –ja saben: Barcelona està aturada, sense projectes, etc.- els diaris publicaven una notícia sobre la transformació, en positiu, de la fisonomia de la ciutat. Foment validava el projecte municipal de la terminal ferroviària de l’estació de la Sagrera amb un cost superior als 425 milions d’euros. Una obra impressionant, la més gran i impactant des dels Jocs Olímpics ençà. La terminal donarà servei a 12 milions de viatgers més a l’any que la de Sants. Doncs sí, ja veuen de bracet amb aquestes notícies, a Trias se li acut parlar d’inèrcia i manca d’actuacions municipals. Ja veurem quina cara hi posa, si encara és candidat, quan es culmini l’urbanització total d’aquest gran espai lliure que li queda a la ciutat. I què em diuen de la reforma de la plaça de la Gardunya, procés participatiu inclòs...?

Xavier Trias creu que el soroll mediàtic, les declaracions i el to endurit dels Plens municipals puntuen en contra de l’alcalde. S’equivoca: la ciutat té èxit, funciona. L’alcalde Hereu, fugint de l’exhibicionisme que altres practiquen, treballa amb rigor i intenta arreglar els problemes que sorgeixen. A l’alcalde se’l veu pels barris, parla amb la gent i somriu, benèvol, tot contemplant en Trias i els seus escolanets com es desviuen per unes engrunes de poder.

28.5.08

La fi dels discursets?



Algun articulista ha arribat a escriure recentment -referint-se al finançament autonòmic- que s’han acabat els discursets demagògics sobre territoris rics i pobres. El tema feia al cas com a conseqüència de l’adquisició per part del empresari extremeny Alfonso Gallardo d’un considerable paquet d’accions del Grup Zeta, per tant, de el Periódico i el diari Sport. Sí, d’acord, no em parlem més d’això però ara permetin-me uns comentaris que acabaran en forma de pregunta.

En els darrers temps sectors econòmics de l’anomenada societat civil catalana s’han fet un fart de demanar aeroports, infraestructures, inversions i lideratge per aconseguir fer avançar a bon ritme el país. A tots ens han semblat bé aquestes peticions, les hem aplaudides entusiàsticament. Per què quan hi ha possibilitats reals d’escombrar cap a casa -com és el cas de la venda del Grupo Zeta o d’Iberia, per exemple- ningú des de Catalunya, amb poder econòmic, pren la iniciativa i lidera l’adquisició de tot allò que ens podria interessar des d’un punt de vista “nacional”?

Els països no es fan només d’intencions i bones paraules si no també d’accions decidides. S’ha de passar de la retòrica a l’actuació. No fos cas, com deia el filòsof, que ens emmirallés tan sols l’estètica.

25.5.08

MES SOBRE ORIOL PUJOL I ELS BARRETS



Més sobre “barrets

Ahir en Toni Soler dissertava a les planes de La Vanguardia sobre la por al llenguatge i la “hipòcrita” reacció socialista davant les paraules de l’Oriol Pujol, quan va manifestar –crec que desafortunadament- que el Govern era una “casa de barrets”. No és el primer cop que l’Oriol es fica en un embolic semàntic. Fa pocs mesos també va provocar polèmica en parlar de bous i bèsties grosses. Potser té raó l’amic Soler quan diu que la crítica a la insolència ens fa oblidar sovint la incompetència, i aquest fet ens aparta del fons de les coses. No ho discutiré. Però, em permetran amics lectors fer una breu consideració: CiU no és una coalició de segona categoria, és el principal partit de l’oposició. L’Oriol no és el portaveu d’un grupet marginal, ho és del partit que més anys de govern té acumulat en el seu full de serveis i, aquest fet obliga i exigeix un cert control d’allò que es diu i es fa. Perquè? Doncs molt senzill, perquè més enllà de l’allò políticament correcte hi ha el missatge encriptat, la interpretació i pistes de futur de tot tipus.
Però, per damunt d’aquestes consideracions generals n’hi ha d’altres de personals. El perfil d’un polític no es dibuixa de la nit al dia. Generalment és fruit d’una sedimentació continuada, d’un cúmul de paraules, accions i actuacions. L’Oriol és a les files de CDC, a l’igual que en Rull i molts altres, un polític capaç i amb futur. A les seves mans està configurar el perfil que vol fer arribar a la ciutadania. Això tindrà lloc en funció de les seves paraules, dels seus gestos i del seu llenguatge. No es tracta doncs de tenir por a parlar si no de dir el que convingui dir pero amb rigor i responsabilitat. Tots som propietaris de les nostres paraules –i per elles ens jutgen- però, quan parlem en nom d’altres cal mesurar-les.... Sense por.

23.5.08

L’ombra d’Aznar

El carrer Gènova no viurà avui un esclat d’entusiasme ni una triomfal sortida al balcó dels líders populars. A la seu del PP de Madrid s’hi aplegaran conservadors partidaris i detractors d’en Mariano Rajoy. Molts dels que fa un parell de mesos li reien les gràcies avui volen tallar-li el coll. És clar, en aquells moments el candidat a la presidència del govern no havia gosat insinuar cap gir al centre ni s’endevinava la jubilació forçosa d’en Zaplana i d’en Acebes.

Però sí, amics lectors, les coses són així. La dreta més extrema del Partit Popular, més enllà de ser reaccionaria, ha reaccionat amb virulència. L’ombra de José María Aznar plana en cada un dels sms que convoquen a la concentració. I com que cada moguda necessita de la seva èpica, la senyora María San Gil ha donat el pas per fer d’Agustina de Aragón contra les tropes nacionalistes. Per postres a Ana Botella l’ha traït, o no, el subconscient quan ha afirmat davant dels mitjans de comunicació: “Al PP lo votaron los españoles para hacer de oposición”. Doncs sí, té raó, per fer d’oposició durant molts anys.

21.5.08

ELVIRA LINDO A "EL PAIS"

IDENTIDAD

Un hombre, Juan Manuel Piñuel, muere asesinado por una bomba de ETA, y otro hombre, Juan José Ibarretxe, la máxima autoridad política de la tierra en que este hombre pierde la vida, analiza el asesinato lamentándose del terrible daño que hacen los terroristas con cada acto criminal a aquellos que desean profundizar en la identidad vasca. Leo semejante análisis en Internet, desde este otro país en el que vivo, y esas palabras se me representan como lo que son, una expresión impúdica de inhumanidad. Los furiosos defensores de lo identitario sostienen que sólo aquellos que aman a su país más que a sí mismos pueden opinar sobre estos asuntos. Los demás, los que no tenemos esa tendencia romántica, estamos deslegitimados. Mentira. No hay nada más sano que alejarse para contemplar el nubarrón de tufo ideológico. Conviene irse a Málaga, por ejemplo, la ciudad a la que llegó el cadáver del guardia civil que trabajaba duro en otra tierra para volver a esta suya algún día; conviene leer la frase, por ejemplo, en el barrio de El Palo para darse cuenta de lo que significa que un responsable político analice una muerte en relación a la pérdida o ganancia que supone para su maldito proyecto. Conviene mirar la frase desde lejos, analizarla sin que esté adornada por todos los delirios locales. La frase sola, en crudo. A ver quién es capaz de digerirla. Pero nos puede la costumbre. La frase es una de tantas. El muerto, un guardia civil. No es ese atentado contra el político o el periodista que saca a un pueblo entero a la calle. Cierto es que, como dijo el otro día el guardia civil Leoncio Sanz, del desamparo que sufrieron antaño a los funerales de ahora hay un trecho. Pero aún queda un largo camino. Queda que el pueblo que rodea al lehendakari le afee su frase, que le deje claro que la única identidad sagrada es la de la vida.

20.5.08

ORIOL PUJOL...DOMINA EL VOCABULARI ?



Pujol i les “cases de barrets

Sempre he pensat que l’actual portaveu de CiU al Parlament català –l’Oriol Pujol- és un xicot correcte, fill de bona família, educat en les bons costums i la feina ben feta. Crec també que, afortunadament per a ell, ha pogut estudiar i formar-se en escoles de prestigi, envoltat d’excel·lents professors. N’estic segur. Per això ahir, seguint la roda de premsa que oferia des del faristol del Parlament, em vaig dur un ensurt. Per boca de l’Oriol vaig escoltar dir que el Govern era un desastre, un perill, una “casa de barrets”. Aquest darrer qualificatiu em va inquietar, ho confesso. A casa nostra el nom de comerços i botigues especialitzats en la venda de prendes per protegir el cap és de barreteries. L’expressió “casa de barrets” és més pròpia aplicar-la a una altra activitat ben diferent, malgrat que el nom apropiat per aquestes pràctiques, potser més tècnic és prostíbul , a les cases de putes vulgarment en diem: casa de barrets.
Pel bé del propi Oriol –a qui considero tant vehement com bona persona- prefereixo pensar que la seva expressió de casa de barrets vol dir: “lloc on regna un gran desordre i on tothom fa el que li sembla”. La segona versió d’aquesta expressió crec que s’hi adiu més amb un llenguatge políticament correcte. Si no és així que algú em desmenteixi.

18.5.08

WOODY ALLEN ....CRUZ...BCN...


Wooy Allen i els ressentits

Encara s’escolten els aplaudiments al Grand Théâtre Lumière de Cannes després de la primera projecció de “Vicky Cristina Barcelona”. Sí, la pel·lícula filmada a Barcelona per Woody Allen va agradar i sembla ser que està predestinada a passejar la imatge de la nostra capital arreu del mon. Apagades les veus que en el seu dia varen criticar les administracions catalanes per un suposat tracte de favor al cineasta nord americà, ahir es van poder llegir i escoltar al respecte una nova tongada de consideracions negatives. Com? Quines? Doncs molt senzill, més enllà de la crítica a l’obra en sí, alguns s’entretenen en ressuscitar una mena de neurosi pessimista i autodestructiva consistent en dir que res d’ara és com abans i que la decadència de la metròpoli està servida. Doncs no és així. Barcelona funciona i funciona bé. La por a la sequera s’esvaeix perquè comença a ploure com cal però, també perquè les administracions han adoptat les mesures preventives pertinents per a que res interfereixi en la vida quotidiana dels ciutadans. L’AVE és un èxit. El turisme continua arribant, i els creuers de luxe recalen al nostre port. La ciutat és admirada, té dinamisme i la seva activitat lúdico-cultural atrau. Ho sé, els pessimistes seguiran sent-ho però, els políticament ressentits remenaran el cul per trobar la fórmula més eficaç per sembrar el desencís. No s’en sortiran.

15.5.08

CLASICOS DE AYER Y DE HOY


OLIVES BLANQUES I NEGRES



Sobre “el pinyol”

Algun analista ha dit que l’Artur Mas ha diluït “el pinyol” de CDC bastint una direcció amb quatre cares, intentant aconseguir que la cúpula dels nacionalistes conservadors esdevingui més esponjosa. Sí, voluntat no li falta al bon Artur però, la tasca no és fàcil. Amb el pinyol es poden fer un munt de coses. Una, empassar-se’l estirant el coll i esperant que la panxa o l’estómac no se’n ressentin. Dues, rosegant-lo bé, del dret i de l’inrevés, intentant treure-li tota la substància que encara pugui dur enganxada. Tres, dipositar-lo discretament sobre la forquilla i situar-lo mig amagat en un raconet del plat o, quatre, posar els llavis en posició de xiular i empenya’l ben lluny. Ell sabrà com ho pensa fer.
La creació de noves estructures partidàries en les que els càrrecs de direcció i representació compten amb diversos aspirants, acostumen a generar tensions i no poques filtracions periodístiques. Però, aquest és un problema intern de CDC que haurà de resoldre en el seu congrés i sobre el qual no penso opinar –no fora cas que algú dels al·ludits esdevingués sospitós de ser un submarí socialista-. Ara bé, el que sí li podem demanar a CDC és una actitud responsable, constructiva i de col·laboració lleial amb el Govern, per tal d’assolir un bon finançament i el desplegament òptim de l’Estatut.Exercir d’oposició no obliga a estar contra tot. Cal saber discernir responsablement entre el que és i no és bo pel país.

13.5.08

COM SEMPRE: PALS A LES RODES



Mas “el travetes

Al president Montilla no li agrada la política espectacle. Ho demostra i ho ha demostrat en múltiples ocasions. El president Montilla pren decisions quan cal prendre-les i no fa escarafalls ni posturetes per sortir a la foto. Fa un parell o tres de dies va dir el que havia de dir i, ho va fer amb tanta claredat com contundència: “Catalunya pot negociar, sí però, ja no pot esperar més. Els resultats del seu avís han estat immediats. Sembla que aquí i allà tothom està disposat a iniciar converses tot i ser conscients de les dificultats i entrebancs que les envolten però... l’enveja i la gelosia són mals companys de viatge. Mentre el president s’hi esforça en aconseguir un bon finançament, el principal líder de l’oposició –sí, en Mas- es dedica a fer declaracions plenes de derrotisme. Amb aquesta actitud hom podria arribar a pensar que l’amic Artur i el seu pinyol han fundat la penya dels “travetes”. Desitgen sempre que les coses no surtin bé, que es compliquin, que el nou model fracassi. Lamentable tot plegat. És en moments com aquest on es visualitzen les intencions dels partits polítics i del seus dirigents. Avui, en el tema del finançament, el cap de l’oposició hauria de fer costat incondicionalment al govern català. De no ser així, serà una evidència que la gent de CiU s’estima més el seu propi partit que el país i la seva gent.

12.5.08

DE ACUERDO CON LA SRA.CULLELL

Declaraciones de Rosa MªCullell a el diario "El Pais"


Se puede hacer una televisión nacional que respete lo que opina el pueblo de Cataluña, donde hay nacionalistas y gente que no lo es. Y gente que es independentista, y gente que es socialista, y gente que se abstiene y no vota nada. Tiene que ser una televisión nacional en el sentido de que se hace al servicio de Cataluña y de sus ciudadanos

10.5.08

NO NOS COMERAN LA MORAL



Vuelven a la carga

Vuelven a la carga. Callaron durante semanas perdidos en su propio desconcierto. Sí; el resultado electoral del nueve de marzo les abocó a escribir sobre el sexo de los ángeles. Pero algunos articulistas pluriempleados vuelven a la carga. Los predicadores nacionalsoberanistas de a columna diaria comprobaron como sus teorías -que disfrutaban, y disfrutan, de espacios considerables en los medios de comunicación públicos y privados- no arrancaron la marea de votos suficientes para avanzar hacia un “prometedor” 2014. Eso sí, son inasequibles al desaliento. Han pasado ya dos meses de los comicios y pretenden, de nuevo, meternos en el cuerpo las tesis artificiales del “català emprenyat” o las del ciudadano irritado al borde de un ataque de secesionismo. No, otra vez no por favor. Cualquier tesis política, entre ellas la soberanista, es respetable y merece ser explicada y contrastada ¡Faltaría más! Pero de ahí a pretender que la Catalunya real se someta a un universo simbólico y anímico de ribetes neuróticos ni hablar. Seamos serios, Josep Lluis Carod Rovira puede fabular literariamente lo que le plazca. Está en su derecho pero sabe que una votación de coyuntura, en el Parlament, no puede desembocar mecánicamente, sin más, en la independencia de Catalunya con el consiguiente desmembramiento de un estado europeo. Sería un despropósito de consecuencias económico, político y sociales que perjudicaría a todos los catalanes. Pero el evento editorial es una buena excusa. Ellos vuelven a la carga y escriben y escriben alejándose de la mundanal realidad. Que en España y Catalunya la situación económica no es tan buena como hace un año es una evidencia. Que la crisis en algunos sectores, como en el de la construcción, preocupa porque genera desaceleración y paro es obvio. Tan obvio como que el precio del barril de petróleo Brent está por las nubes y que, todo ello, repercute negativamente en el bolsillo del ciudadano mundial, sea español, europeo o americano. Seamos sensatos y reconozcamos que el hombre de la calle no está para monsergas. A ese hombre ¿le preocupa el deterioro de la situación económica? Claro que sí, pero no le quita el sueño la financiación autonómica que es motivo de disputa entre los partidos. El ciudadano desea tan solo que alguien, no le importa quien, le garantice el funcionamiento de los servicios públicos, la seguridad y las infraestructuras. ¿Al contribuyente le preocupa la sequía? Evidentemente; pero le trae sin cuidado quien paga los millones de euros que cuestan la interconexión de redes o el montaje de las desaladoras. Quiere agua abundante y punto. El ciudadano catalán apuesta por realidades concretas y factibles, por la estabilidad y lo demuestra en las urnas votando al partido que se supone se lo garantiza mejor. Así las cosas algunos plumillas insisten en jugar a encabritar al personal con sus columnas apocalípticas. Hay quien afirma, sin complejos, que Catalunya se la juega en quince años por falta de ideales patrióticos... Los hay también que pontifican escribiendo que la autoestima del país –como la del Barça- está a punto para un ingreso en la UVI. Incluso algún que otro pardillo sostiene, sin rubor, que Catalunya camina hacia la decadencia. Por favor, ¡basta ya de catastrofismo profético! No nos azaleen con sus “quo vadis Catalunya” ni con esos latosos sein o dasein heideggerianos. Aburren al personal.

Necesitamos desplegar el Estatuto catalán, cierto. Precisamos más autogobierno y una mejor financiación, nadie lo discute. Hay que ultimar los traspasos pactados y legislar sobre todo lo previsto: hágase. Pendientes como andamos del fallo del Tribunal Constitucional son posibles al respecto dos actitudes. Una, la del rompe y rasga tremendista en la que están interesados los extremos. Otra, la de la interpretación benevolente y el rodeo para llegar a los objetivos marcados. Cuestión de estilos. Se avanza poco con maximalismos, retos y amenazas verbales. A veces, la victoria se consigue tejiendo complicidades, explicando, escuchando, seduciendo al otro. Pero ellos escriben y vuelven a la carga. Nos pintarán escenas dantescas preñadas de supuestos aniquilamientos culturales, nos venderán paraísos y vías rápidas a la felicidad nacional. Humo. Tras la retórica y los fuegos artificiales acostumbra a emerger la realidad. Esta realidad es preferible transformarla paso a paso sin necesidad de mostrar la zanahoria atada al palo. Somos conscientes de las dificultades. También de que sería deseable la unidad de acción de todas las fuerzas políticas para alcanzar los objetivos contemplados en el Estatut de Catalunya. De acuerdo, pero, que no se engañe nadie; el ciudadano premia y premiará a los que le faciliten mayor calidad de vida mientras recela y recelará de aquellos que pretenden embarcarlos en aventuras de incierto final.
Articulo publicado en el diario "El Mundo"

8.5.08

CANVIS A LA TELE I LA RADIO



TELEMONTILLA ?

Després de mesos i mesos d’escoltar, en boca del diputats de CiU, la cantarella de que la radio i televisió publica estan al servei del Govern ha arribat l’hora de que alguns deixin de dir banalitats. La periodista Mònica Terribas ha estat nomenada avui, per unanimitat, directora de Televisió de Catalunya en substitució d’en Francesc Escribano. També s’ha sabut que Oleguer Sarsanedes continuarà com a director de Catalunya Radio. La Corporació ha estat durant aquestes darreres setmanes motiu d’atenció per part de diferents mitjans de comunicació. Hi havia força interès per conèixer els nomenaments definitius de l’Ens públic. Bé, ja són aquí. Ara fora bo també que tots aquells que han jugat a qüestionar la voluntat de l’Executiu per avançar en la desgovermentalització dels mitjans reflexionessin. Crec que, des d’avui, els serà difícil parlar de la suposada desnacionalització de la Corpo, o d’una televisió catalana submisa a la que solien qualificar despectivament de Telemontilla. La senyora Terribas agradarà més o menys al personal; d’acord, però el Govern d’esquerres ha abolit per sempre més els nomenaments digitals del venteni convergent. Ja era hora!

6.5.08

EN POSITIU...

Convergais i més

Sí senyors, cal reconèixer-ho. Els partits polítics estem tan acostumats a criticar-nos mútuament que sovint oblidem valorar els moviments positius que duen a terme els nostres adversaris, i la veritat és que n’hi ha. Avui, per exemple, podem trobar a les planes dels diaris dues o tres coses que mereixen, al meu entendre, uns aplaudiments. La primera d’elles afecta al Partit Popular i a la nova etapa que vol iniciar en Mariano Rajoy. La renúncia de l’Angel Acebes a continuar al front de la Secretaria General del PP, juntament amb la marxa d’en Zaplana, obre les portes a un possible"centrament" del principal grup de l’oposició. Crec que això pot ser bo i positiu per a un país que necessita una nova dreta més civilitzada i constructiva. S’ha d’abandonar la tàctica de la crispació.
L’altre aspecte positiu del dia ha estat l’anunci de CDC de constituir per primer cop un grup sectorial de gais i lesbianes –convergais-. Això també és bo. Ajudarà, sens dubte, a defensar els drets de les persones més enllà de la seva orientació sexual.
Aquests i molts altres fets entre els quals s’hi troben les peticions aperturistes que capitaneja en Lluís Recoder poden afavorir punt de trobada, i unitat d’acció entre diferents àmbits de la política catalana

4.5.08

ALTRES ULLS A "LA FERIA"



La “khaima” i la “Fèria”

Ahir es varen apagar els llums de la Fèria d’Abril de Catalunya. Durant més d’una setmana milers de persones han gaudit de la música, la festa i la gastronomia. Però, aquesta edició de la Fèria, com la de l’any anterior, s’ha tancat amb un fort accent multicultural. Han estat molts els ciutadans d’origen llatinoamericà que s’han acostat al recinte del Fòrum per passar una jornada agradable. Entre les casetes i les atraccions també si han passejat molts ciutadans procedents del Magreb. Un dels punts més visitats del certamen ha estat la khaima àrab regentada per marroquins residents a casa nostra. Aquest espai ha estat guarnit i decorat amb objectes i motius característics del Marroc. Tot un èxit.
Enguany, com sempre, hi ha hagut de tot: crítiques i lloances a la Fèria, discussions sobre el què és i no és la cultura popular i tradicional, homenatges i algun que altre petit incident. Tot plegat res d’especial. El més destacable ha estat, com ja és habitual, el clima de germanor i concòrdia que està present any rere any a la festa. Una festa oberta a tothom, sense distincions de llengua, origen o pensament. Una festa criticada pels que exigeixen pedigrí i acostumen a viure sota l’ombra dels arbres genealògics; Però una festa catalana com la que més.

3.5.08

MEJOR LEER NAVALES QUE VER PUIG



La crisi que ve
Es bó que el president reconegui la situació difícil que tenim i la més difícil que vindrà: de res serveix amagar el cap sota l’ala "Dilluns passat, en el marc dels "Premis del Primer de Maig", que organitza la UGT de Catalunya i la Fundació Campalans (la familia socialista), en un discurs poc referit per la premsa, el president Montilla ha apostat per fer front al període de desacceleració econòmica que travessem amb un canvi de model productiu, que dirigeixi l'economia catalana cap a sectors que aportin més valor afegit i, sobretot, apostin pel creixement de la productivitat, i ha demanat als sindicats que cal un sindicalisme fort i responsable que actuï de motor d'aquest viratge.Considera el president de la Generalitat que aquest canvi en el model productiu ja ha començat, encara que està en una fase molt incipient, però cal ser optimistes i no escatimar esforços en la reconducció de la nostra economia, i reconeix que l'actual període de desacceleració econòmica probablement comportarà dificultats per a les empreses i els seus treballadors, per a les famílies i per a la societat en general, una situació davant la qual cal la voluntat col·lectiva d'afrontar els reptes que se'ns presenten: és hora de reaccionar, d'innovar, d'estimular la capacitat emprenedora, d'afrontar les reformes de fons del nostres sistema educatiu i del nostre model productiu.En el seu discurs apunta que en els darrers anys l'economia catalana ha estat creixent a uns ritmes per sobre de la mitjana europea i ha creat molta ocupació, però aquesta ocupació no ha estat sempre de qualitat: hem basat el nostre creixement en sectors que aportaven poc valor afegit i amb productivitats molt baixes. Aquests sectors són els que ara es presenten més vulnerables, uns àmbits amb forta incidència del fet migratori. Cal una especial atenció cap als treballadors immigrants, atès que suposen encara un dels col·lectius més vulnerables de la nostra societat i l'actual situació econòmica els fa encara més vulnerables, ja que n'hi ha molts que treballen en sectors que han començat a perdre ocupació.Amb tot, el president ha demanat confiança en la capacitat de regeneració de l'economia catalana a l'hora de crear ocupació i noves oportunitats afirmant que, en aquests moments en què molts dibuixen escenaris de crisi, cal confiar en el país i en les persones: confiar en nosaltres mateixos, va recalcar; tot advertint que no és l'hora per als derrotismes, pessimismes i per als que criden al mal temps.En aquest sentit, el president Montilla ha reclamat un sindicalisme fort i responsable, que sàpiga actuar de motor dels canvis i de les reformes; un sindicalisme que segueixi treballant per al diàleg i la cohesió social com a eina de treball, i ha encoratjat els sindicats a continuar treballant pels valors que han distingit històricament el moviment obrer i també per objectius més nous, posant com a exemples la cooperació internacional, la lluita per la igualtat i contra la violència de gènere, i la lluita contra el canvi climàtic.És bo que el president reconegui la situació difícil que tenim i la més difícil que vindrà. De res serveix amagar el cap sota l'ala. Però un cop el diagnòstic fet, ve el més difícil: oferir solucions consensuades entre el govern de Catalunya, l'oposició parlamentària i els agents socials i econòmics: tot un camí per recórrer.
Carles Navales

2.5.08

JOAN PUIG ...JUA,JUA !! PATÉTIC


1.5.08

ANDORRA I EL PRIMER DE MAIG



Avís a navegants

Ahir els carrers i places de moltes ciutats del món es varen omplir de manifestants amb motiu del primer de maig. De manifestacions n’hi va haver de tots els colors i intensitat, des de les que acabaren amb enfrontaments violents com les de les Filipines o l’Istambul, passant per les lúdiques del països nòrdics, a les de casa nostra sota la preocupació de la desacceleració de l’economia.
A Barcelona milers de treballadors van sortir al carrer convocats per CCOO i UGT per tal de reivindicar que els salaris no es vegin afectats a la baixa. En els parlaments dels diferents líders sindicals s’ha explicitat un seriós advertiment adreçat al món polític i sindical. Els treballadors no estan disposats a pagar els plats trencats de la recessió d’un model econòmic egoista del que només es beneficien uns quants. Així les coses fora convenient que el món empresarial, i tots aquells que acostumen a riure’ls les gràcies i menystenen les reivindicacions obreres, prengui bona nota de l’advertència dels sindicats.
I si això fora poc, en aquest primer de maig també s’ha posat de manifest la manca de llibertats sindicals a Andorra. Sí, sí, aquest simpàtic país veí de parla catalana manté muts els treballadors. Potser caldria ser una mica més solidari i exigir que algú estiri de les orelles als mercaders dels Pirineus. No creuen?

UN PRIMERO DE MAYO CON TODOS...