El blog d'en Joan Ferran

30.10.11

DURAN ES CREMA.... ES CREMA DURAN....




DURAN SOROLL I FUM

Mentre un parell de milers de manifestants recorrien l’Avinguda de la Generalitat de Tortosa protestant per les retallades sanitàries, un Duran i Lleida embogit disparava perdigonades a tort i a dret. El candidat convergent ja no sap a on ha d’apuntar per fer soroll. De bon matí Duran posava en el punt de mira a ERC dient que les propostes electorals dels independentistes són estèrils, que no passen de ser tristos cants de sirena en el mar d’una pàtria en crisi. Poques hores després el democristià aterra al districte barceloní de Nou Barris on les seves andanades han tingut com a diana les indefinicions de Mariano Rajoy i les promeses de futur d’Alfredo Pérez Rubalcaba. Res especial tot plegat. El síndrome de la metralleta acusadora que fa servir el democristia és habitual en totes les comtesses electorals. Molt de soroll, molt de fum i res de res. En aquestes arts en Duran Lleida és un especialista. Ara bé, l’apoteosi del cinisme polític arriba quan el candidat convergent intenta explicar a la gent que amb el seu pacte fiscal “sobrarien diners per atendre tots els serveis socials”. Vaja, que no existirien les retallades. Quina barra! Quin reduccionisme! Duran ja fa el mateix discurs que els quatre somiatruites que es pensen que Catalunya pot esdevenir una illa de benestar incontaminada en mig del procel•lós mar de la crisi econòmica mundial. Doncs no, amics, no. Tots sabem en quin magma econòmic i monetari ens movem. Tots sabem també quins interessos defensa el senyor Duran Lleida. Tenim la memòria fresca i encara recordem quins lobbys va defensar al Congrés dels Diputats respecte la indústria automobilística o els mitjans de comunicació, per exemple i per no donar més detalls.
La política que avui desenvolupa a Catalunya el govern de CiU tendeix al desmantellament de tot allò que és públic en benefici d’alguns privats. I si algú ho dubta, faci el favor de preguntar-li-ho als treballadors de l’àmbit sanitari. Duran pot seguir fent soroll i fum en una Catalunya que no és ni serà mai una illa. En un escenari polític com el nostre tots sabem quin paper juga cadascú.

28.10.11

SOBRE MADRID ,PUTES ,BOMBES O ESPARTERO..





Poc a poc, mentre uns cremen Madrid i els altres se’n recorden de la mare d’algú, el país es precipita per una pendent d’estupidesa imparable. Estem un xic malats tots plegats. El senyor del peixos i les barbes ha volgut fer una gracieta i ha provocat un enuig de dimensions astronòmiques. S’ha equivocat estúpidament, i molt. Com també s’equivoquen els que sobredimensionen el fet per treure’n un rendiment polític o electoral, per fer pàtria de franc sempre a costa de l'enemic de terra enllà oblidant el d'aquí al costat. Els temps que corren no estan ni per cantar fados ni per comèdies bufes protagonitzades per quatre professionals del “algú ho havia de dir”.
M’agrada parlar clar i amb contundència quan la direcció de les paraules tenen un destinatari individual, amb noms i cognoms, capaç de replicar com a grup polític o com persona. En aquestes ocasions no passa res, tot forma part del joc i dels efectes colaterals que es desprenen del combat partidari i de la picabaralla acceptada. Polèmiques al voltant dels nostres avantpassats o estereotips malintencionats sobre com som, o deixem de ser, els catalans, andalusos, portuguesos o espanyols esdevenen un mal rotllo entre ciutadans que procedim - tan se val- del nord o del sud.

Prou! Si-us-plau. Que calli tothom la bronca per poder seguir discutint civilitzadament, incontaminats, sobre el finançament, les retallades i les diferents respostes a la crisis... Ho demana un que sempre la fot pel broc gros però que amb la convivència no hi juga.

25.10.11

MAS VOL QUE HOMS CONTROLI MÉS TV3 I CATRÀDIO...




LA CORAL DE QUICO HOMS

La coral mediàtica de Quico Homs no para de gemegar. Diuen una vegada, i un altre també, que un servidor es un poca solta al que cal amonestar per difondre dades que no son certes. La llarga ma del senyor Homs no és estilitzada, és una ma molsudeta que exerceix de dit imperatiu, acusador i digital. És la ma que ha enviat al Parlament català una reforma de lleis audiovisuals que vol ser l’inici d’una regressió a temps en blanc i negre. Volen fer-nos creure que la cosa va d’austeritat. Diuen que estimen més que ningú a la senyora Terribas i els seus escrits valents en defensa dels mitjans públic....Jua,jua! Això no s’ho creu ni el fill del amo, i menys encara els seus amics pinyolaires. Ara han de fingir amor ràdio televisiu perquè noten que tothom esta alerta, perquè intueixen que tenim la certesa de que el seu objectiu es controlar-ho tot per debilitar el servei públic en benefici d’alguns privats.
Doncs be, aquí van unes noves dades de les que irriten a la coral del senyor Homs.
TV3 JUNY 2011
Temps de paraula
J.A. Duran Lleida: 5’28” (4’55” com a CiU i 33” com a UDC) Inserts:18
Temps de paraula Carme Chacón: 3’58” (3’04”com a govern i 54” com a PSC) Inserts:12
TV3 JULIOL 2011
Temps de paraula J.A. Duran Lleida: 7’17” (6’18” com a CiU i 59” com UDC) inserts:16
Temps de paraula de Carme Chacon: 21” Inserts:2



Les dades escandaloses del mes de juliol 2011 no son fruit de les “ocurrències” d’aquests dies del senyor Duran respecte els homosexuals, el immigrants o el PER...No, durant el mes de juliol el líder demòcrata cristià encara no havia posat en practica els seus recursos per fer-se veure i donar la nota.
Com podran comprovar, amics de la coral, aquestes dades confirmen que hi deu haver alguna ma molsudeta y digital... Serà el Gran Hermano?

23.10.11

EL NEOLIBERALISME ÉS LA MORT-





LA MA DRETA DE LA CECOT

Poca subtilesa la de la CECOT, poca ma esquerra i sí molta ma dreta. Poca sensibilitat social la d’alguns dels empresaris que, reunits davant un bon àpat a Terrassa, varen homenatjar al rei de les retallades sanitàries, Boi Ruiz, i al president de les esporgades sense límit, Artur Mas. Fa fredar en els temps que corren tant desvergonyiment. En el moment que Boi Ruiz rep de mans del president de la Generalitat el guardó a les “Millors Pràctiques de l’Administració Pública” (!!!) que atorga la CECOT, un munt de professionals reclamen al conseller de Sanitat un exercici de responsabilitat. Els caps de servei dels vuit hospitals públics de l’Institut Català de la Salut (ICS) fan una crida per frenar els clima de crispació actual, tot acceptant que cal introduir reformes per millorar l’eficiència del sistema. Al mateix temps que els mitjans de comunicació informen del premi a Boi Ruiz, en un munt de localitats catalanes els ciutadans preparen mobilitzacions per defensar el dret a una assistència sanitària digna conscients del que els va costar conquerir-la. El ciutadà percep en l’atmosfera el perill de privatitzacions i el desmantellament progressiu del sistema sanitari. Però, és clar, segurament una part substancial d’aquells prohoms encorbatats entusiastes que aplaudien a Boi Ruiz a Terrassa, per després afalagar Artur Mas, no han menester trepitjar ni l’ambulatori ni els hospitals públics. No fos cas que els trobessin tancats després d’ignorar el dossier “La Governança de l’ICS” que va publicar alguna premsa del país. I és que, amics meus, com diu Pere Casaldàliga: “el Neoliberalisme és la mentida institucionalitzada, es la negació de la utopia i de tota possible alternativa. El Neoliberalisme és la mort”.

20.10.11

LA BATALLA DE LES LLEIS AUDIOVISUALS...





PERQUÈ S'ENFADEN ELS CONVERGENTS?





Diuen que alguns convergents “interessats” - o amb interessos propis o aliens- amb els mitjans de comunicació s’han posat nerviosos per les dades publicades en aquest humil blog, diuen que no són certes i que estan manipulades. Excuses de mal pagador. Totes les dades i xifres han estat extretes dels informes que elabora lliurement el CAC. Altre cosa és que no agradi la lectura que se’n fa...però les coses, lamentablement, son així. El govern de CiU no pot pretendre que fem la vista grossa davant els seus projectes de modificació de les lleis audiovisuals. Francesc Homs no pot pretendre, tampoc, que assistim al seu show quotidià i televisiu, a la escenificació de tots els papers de l’auca sense que expliquem el grau de confusió que es produeix entre la seva tasca institucional i la partidària. Si Homs pensa que afalagant a Monica Terribas, o lloant els seus articles de premsa, deixarem de denunciar les intencions de privatització que contempla el pinyol de CDC – i Duran Lleida- s’equivoca. L’apoteosi del cinisme polític es dóna quan es diu compartir la vocació de servei públic i es treballa, subterràniament, per beneficiar a amics privats. Per aquesta raó preventiva, i moltes més, hem demanat la compareixença al Parlament del directius de la CCMA per tal de que ens expliquin quins mecanismes i criteris marquen la política de contractació de TVC i Cat Ràdio.
No obstant permeteu-me més dades de les que inquieten a diputats reticents a interpretar el món i pensen que tot és un producte de laboratori farmacèutic.
TV3 JULIOL
Temps de paraula govern CiU: 44’58 (20’7% temps de paraula sobre total mes de juliol. Inserts133
Temps de paraula president: 11’02 (10’01 com a govern 1’01 com a CiU). Inserts 32
Temps de paraula portaveu govern F. Homs: 5’38”. Inserts 15
Temps de paraula cap oposició J.Nadal: 4’34”. Inserts 15
Temps de paraula de J.A.Duran Lleida:7’17”(6’18” com CiU, 59” UDC) Inserts 16
Temps de paraula grups CiU: 14’53”; PSC:12’52”; ERC:9’01”


VOLEN SUMAR?

19.10.11

PRESSIONS I MÉS PRESSIONS DE HOMS I CiU A TV3



La veritat no acostuma a agradar a aquells que tenen coses a amagar. Les dades fetes públiques ahir sobre la desproporció entre les personalitats de CiU que participen en alguns programes i tertúlies de Catalunya Ràdio, respecte a altres partits, ha provocat que algú s’esforci en fer veure que aquí no passa res i que el Govern Mas practica una transparència prístina. Doncs no. Les dades que vaig fer públiques ahir s’obtenen a partir dels informes que elabora el CAC. Les que adjunto avui sobre TV3, també.

DURADA ENTREVISTES A TOTS ELS INFORMATIUS DURANT EL MES DE JULIOL DEL 2011 PER AGRUPACUIONS D’ACTORS POLITICS
Temps de paraula d’entrevistes al Govern: 1h 33’ 04’’ (19,9% sobre durada total de les entrevistes)
Temps de paraula entrevistes CiU: 59’ 06’’ (12,7% sobre durada total entrevistes)
Temps de paraula entrevistes PSC: 49’03’’ (10,5% sobre durada total entrevistes)
Temps de paraula entrevistes ERC: 38’ 24’’ (8,2% sobre durada total entrevistes)
Temps de paraula Ajuntament Bcn governat per CiU: 54’ 39’’ (11,7% sobre durada total entrevistes)
Qualsevol que sàpiga sumar podrà apreciar la desproporció entre els diferents actors polítics.
Pel que fa a actors entrevistats als teleinformatius durant el mes de juliol de 2011 (programa Els Matins)
Govern de Catalunya:
Artur Mas/Temps entrevista: 53’ 30’’
Josep Lluís Cleries/ Temps d’entrevista: 39’34’’
PSC:
Joaquim Nadal/TEmsp entrevista: 49’03’’
CiU:
Jordi Pujol/Temps entrevista: 59’06’’
ERC:
Oriol Junqueras/Temps entrevista: 38’24’’
Govern Ajuntament Barcelona:
Xavier Trias/Temps d’entrevista: 54’39’’

Algú ha volgut difuminar la realitat dient que fent públiques aquestes dades es pretén intimidar els professionals. Els professionals ja són prou grandets i saben el què es fan.

El perill per l’exercici lliure de la seva professió no ve dels informes del CAC ni de les critiques d'un diputat, sinó més aviat de la llei que ha presentat el Govern i que, sota l’excusa de l’austeritat, vol concentrar poder, laminar el pluralisme i tornar als discos sol•licitats de l’era Pujol.

Intimidació es el que fan alguns del govern amb "trucadetes"...

18.10.11

CiU PRESSIONA CATALUNYA RADIO.....




La pressió del govern Mas sobre els mitjans de comunicació de la Generalitat ja es fa notar. No contens amb el multi paper de Homs que exerceix, simultàniament i sense diferenciar, de portaveu del govern i com a dirigent de partit, ara envien al parlament una llei que pretén concentrar el poder en poques mans, i totes elles fidels als desitjos governamentals.
Però l’intervencionisme de CiU és tan gran que un simple cop d’ull a les recents dades del CAC, en el seu informe sobre pluralisme, ens permeten extreure aquests detalls força significatius.

Dades de juliol 2011
Catalunya Ràdio
Programes: El Matí, El cafè de la República
Numero de entrevistes al Govern de la Generalitat 10:
(Joan Aregio ,Leonard Carcolé, Enric Colet, Francesc Homs, X. Llebaria, Mas- Collell, Joana Ortega (2), J.M.Pelegrí, Boi Ruiz)
A CiU 4: (Duran Lleida, Ramón Espadaler, oriol Pujol, Sánchez llibre)
A PSC 3 (Joaquim Nadal, Àngel Ros (2)
A ICV-EUA 1:Joan Herrera
A PPC 3: A. Fernàndez Diaz, Alicia Sánchez Camacho(2)
A ERC2: (Oriol Junqueres ,Joan Tardà)
A SI 1: Antoni Strubell
A CUP i C’s : 0
Ajuntament de Barcelona 5:
Xavier Trias (3) R. Blasi, Jaume Ciurana)

Govern +CiU +CiU/BCN=19!!...Resta forces 10


Presencia tertúlies /debats:
CiU 2 (
Carme Laura-Gil (2)
C’s 1 :Albert Rivera.
ERC 1 Joan Manuel Tresserras
SI 1 Antoni Strubell
PSC,PP,ICV-EUA =0


Dema més dades igual de fortes... però sobre tv3

17.10.11

PARA ENTENDER "EL MERCADO"...
















LA CRISIS DE LOS ASNOS
Carlos Carlesi




Un hombre de saco y corbata apareció un día en un importante pueblo del interior.
Se subió, en el mercado, a un cajoncito de fruta anunciando a gritos a los que pasaban que compraría a 100$ cada uno todos los asnos que quisieran venderle.
Los campesinos se hallaban ciertamente sorprendidos pero el precio era tentador y los que aceptaron volvieron a sus casas con las billeteras colmadas, felices como unas pascuas, pensando que con mucho menos podrían volver a comprar otro en el pueblo vecino.
El hombre volvió al día siguiente y ofreció esta vez 200$ por cada asno y nuevamente muchos le vendieron sus animales.
Al día siguiente ofreció comprar a $300 los asnos que aun quedaran en el pueblo.
Como ya no quedaba ninguno ofreció comprar a $500 a quién le llevara uno diciendo que luego se iría. Ante tal cifra los campesinos fueron a buscar asnos en las aldeas vecinas pero también allí todos los asnos habían sido comprados por “alguien” .
Al día siguiente mandó al pueblo a su socio, a quién nadie conocía con la recua de asnos que había comprado con la orden de vender cada bestia a $ 400. Viendo la posibilidad de ganar 100$ y no habiendo ya ninguno compraron los asnos por un precio cuatro veces mayor al que los habían vendido y para poder hacerlo se endeudaron con el banco del pueblo que estuvo encantado de concederles un préstamo.
Como era de prever llegado ese momento los dos hombres de negocios, con el dinero ganado se fueron de vacaciones a un hermoso lugar llamado paraíso fiscal y los habitantes del pueblo se quedaron endeudados hasta las orejas.
Los desafortunados campesinos trataron en vano de vender sus asnos para poder reembolsar los préstamos pero el valor de los asnos se había derrumbado.
Los animales fueron secuestrados y entregados por el banquero a sus anteriores propietarios
Pese a lo cual el banquero fue a implorar ayuda al alcalde, dado que si no recuperaba su propio dinero se vería arruinado y tendría que exigirle la devolución de todos los préstamos que le había hecho al municipio.
Para evitar ese desastre, el alcalde en lugar de darles dinero a los habitantes del pueblo para que pudieran pagar sus deudas se lo dio al banquero (que casualmente era amigo suyo y principal asesor)
Y sin embargo este último después de haber recuperado el tesoro, no canceló las deudas de los habitantes del municipio de modo que todos siguieron quedando endeudados. Viendose tan apremiado y a punto de ser ahogado por los intereses, el Municipio pidió ayuda a los pueblos vecinos, pero estos le respondieron que no podrían ayudarlo porque les había acontecido la misma desgracia
Con el “desinteresado” consejo del banquero, decidieron entonces reducir los gastos, reducir las asignaciones para las escuelas, para la salud, para los servicios sociales, para las calles…
Y llegó el momento de aumentar la edad de la jubilación y de despedir a empleados públicos y privados, de bajar los salarios y aumentar los impuestos.
Decían que era inevitable y prometieron moralizar el escandaloso comercio de los asnos.
Esta triste historia resulta todavía más atractiva si nos enteramos de que el banquero y los dos pillos son hermanos y ahora viven juntos en una isla de las Bermudas “honestamente” adquirida por haber realizado negocios correctos y legales y con el sudor de sus frentes.
Llamémosles hermanos Mercado quienes generosamente han prometido financiar la campaña electoral del próximo alcalde
Esta historia no tiene fin porque no sabemos qué harán los habitantes del pueblo
¡Qué haríamos nosotros?
¡Les recuerda algo esta historia?
Tal vez no fueran asnos, tal vez fueran otras cosas, pero el asunto fue más o menos así.
El final está por escribirse y está transcurriendo mientras los nudos se están acercando velozmente al peine..







Publicado por ATTAC. Traducción Susana Merino

16.10.11

CiU PERDONA I BLANQUEJA AL PP









CiU EL GRAN BLANQUEJADOR

Oblidem per uns instants que ens trobem a les portes d’unes eleccions generals i que tothom fa la seva prèdica com sap i pot. Aparquem també urgències pressupostàries i donem un cop d’ull a la política catalana en el seu conjunt. No cal ser un gran analista per comprendre que els populars catalans, capitanejats per l’Alicia Sánchez Camacho, s’han marcat com a objectiu fer-se un espai confortable en l’escenari polític del país, fent-se perdonar les malifetes antiestatutàries, les polèmiques lingüístiques i la cançoneta del “España se rompe”. El primer símptoma el vàrem tenir, ara fa un any, quan es va negociar la ubicació dels grups parlamentaris als escons de l’hemicicle català. Tot un senyal d’entesa amb CiU que després s’ha anat complementant amb votacions i complicitats de tot tipus. Fins i tot quan, amb motiu de l’11 de setembre, semblava que alguna cosa trontollava, la solidaritat de dretes es va imposar a qualsevol altre tipus de consideració. I la veritat és, amics meus, que CiU esdevé, i ha esdevingut, el gran “blanquejador” del PP a Catalunya. Els populars ja no són l’anatema, els populars són –per als líders convergents- la dreta responsable que s’ha moderat. Penós. L’últim episodi d’aquest blanqueig ens arriba de l’alcalde Xavier Trias quan manifesta la seva predisposició per iniciar una negociació bilateral i exclusiva amb el grup municipal del PP que lidera l’Alberto Fernández Díaz. L’alcalde nacionalista vol arribar a un acord per aprovar els pressupostos del 2012 i tant se li en dona fer-ho amb els que fins fa pocs mesos eren assenyalats com els botxins de la pàtria. Blanqueig nuclear al que ens proposen Mas i Trias que permet al PP camuflar les seves i veritables intencions. Blanqueig que, malauradament, pot obrir una etapa de regressió en les polítiques socials i culturals que posarà en perill molts dels avenços conquerits, fins ara, pels governs de progrés. Així les coses, potser cal recordar i denunciar quan sigui oportú que el blanqueig en política també pot constituir delicte moral.

14.10.11

PER UNS MITJANS AUDIOVISUALS AMB VOCACIÓ DE SERVEI PÚBLIC..



NOTA PREMSA PSC









Ferran sol·licita la compareixença dels responsables de la CCMA per tal que expliquin el procés de contractació de TVC i Catalunya Ràdio

El portaveu socialista a la comissió de control parlamentari de la CCMA, Joan Ferran, ha sol·licitat avui la compareixença, formalment i per escrit, dels responsables de l’ens per tal que expliquin de forma monogràfica el procés de contractació i externalització de les activitats econòmiques i serveis de Televisió de Catalunya i Catalunya Ràdio. El diputat ha fet aquesta petició de compareixença després de conèixer els informes de la Sindicatura de Comptes, fets públics la setmana passada, en què es detectaven irregularitats en els mecanismes de contractació.
Ferran ha manifestat que “ja fa un munt d’anys que preguntem pels criteris de contractació de la CCMA. L’aparició enguany de les dades de la Sindicatura de Comptes conviden a repensar i repassar com s’han de fer les coses d’ara en endavant”. El portaveu socialista també ha afegit que “en un temps d’incertesa econòmica i contenció pressupostària de la despesa, convé una bona dosi de transparència”.

11.10.11

DURAN LLEIDA SE QUEDA SIN ASUNTOS EXTERIORES.




DURAN ES ASI...NO LO DUDEN


Si alguien piensa que lo de Duran Lleida es un desliz se equivoca. Duran piensa eso y más. El dirigente democristiano amaga, bajo su elegancia de traje caro y hospedaje de lujo, una ideología que combina las peores recetas del nacionalismo excluyente con el desprecio a las clases populares. Un ego desaforado, y un elitismo sin parangón, hacen del personaje en cuestión un individuo nada recomendable como amigo y como político.
Sus excelentes relaciones con poderes económicos, grupos de presión, lobbies y agentes mediáticos han permitido a Duran Lleida permanecer incólume al desgaste de imagen que padecen otras personalidades públicas. Pero todo tiene su fin. La actitud reincidente en el error solo puede obedecer a dos factores muy distintos entre sí pero complementarios a fin de cuentas.
Uno, la desesperación ante un posible fracaso electoral que le lleva a declaraciones extemporáneas y sin control. Factor que no considero creíble porque Duran siempre ha calculado fríamente su proyección mediática.
Otro, la plena conciencia y determinación de que le conviene esa actitud, provocadora e insultante, para recolectar el voto de sectores que se identifican, subterráneamente, con sus palabras. Estoy convencido de que Duran atiza, y atizará, las bajas pasiones del subconsciente nacionalista para evitar la fuga de votos hacia los populares. Le da igual romper y rasgar la convivencia. Él siempre ha sido una figura que ha fagocitado todo cuanto se ha movido en su entorno con tal de reinar. La atmosfera enrarecida que pueda crearse en el país le trae sin cuidado.
Duran ha interiorizado que ni él, ni CiU, van a ser imprescindibles para garantizar la entronización de don Mariano. Tras las declaraciones de los últimos días tengo la convicción de que la carrera ministerial del democristiano se ha acabado por un tiempo. Su “carrera” va a ser la de San Jerónimo: arriba y abajo, pero comprando caramelitos violeta, frustrado y sin ministerio de Asuntos Exteriores.

9.10.11

DURAN LLEIDA O EL NUS DELS REACCIONARIS




DURAN ÉS AIXÍ

Aquest Duran Lleida no té remei. Després de ficar la pota fins al coll, ara ha volgut matisar les seves crítiques als pagesos andalusos i extremenys dient que la cosa no anava amb ells, si no contra els perversos governants socialistes que els tenen captius –políticament parlant-mitjançant subsidis i ajuts de tot tipus.
Totes les excuses les ha formulat a través de la homilia setmanal que adreça a la parròquia fidel d’Unió, malgrat que, segons diuen les males llengües, alguns ja comencen a estar farts de veure’l fer el gallet quan actua en mítings per a convençuts. No és el primer cop que Duran Lleida té una sorollosa sortida de to. Ja ho ha fet en altres ocasions i amb temes força delicats. Encara ressona la polèmica sobre el control de les baixes laborals del treballadors assalariats, la seva particular concepció de la homosexualitat, els comentaris sobre escola i immigració o el sentit del vot, en les consultes d’abril, d’algun dels seus col•laboradors més estrets... Davant les crítiques a les seves declaracions la reacció del líder democratacristià sempre ha estat la mateixa: matisar a la baixa i manifestar que se l’interpreta esbiaixadament. Però, amics lectors, són ja tantes les ensopegades del senyor Duran amb la seva pròpia corbata mental que el personal ja li ha vist el llautó. Sota l’aparença d’un polític educat i polit hi trobem un home de pensament profundament reaccionari, classista i masclista. Un pensament molt allunyat del personalisme d’arrel cristiana, fill de Mounier o Maritain, en el que algunes de les seves afirmacions no tindrien cabuda.
Josep Antoni Duran i Lleida s’excusarà i plorarà el seu error tàctic des de els luxosos salons de l’hotel Palace de Madrid, d’acord però, el mal ja està fet i la taca en el seu full de serveis comença a ser considerable. Els nervis, o la por de quedar en el tercer lloc de la cursa electoral, no ho justifica tot

8.10.11

DURAN LLEIDA O EL FARISEISMO DEL SIGLO XXI



La incontinencia verbal con la que últimamente se prodiga Duran Lleida es un flaco favor a la convivencia. Hace escasos días levanto las iras de muchos ciudadanos, incluso de su propio partido, al comentar frívolamente algunos temas relacionados con la emigración. Hoy ha remachado su desacierto formulando desafortunados comentarios acerca de los ciudadanos andaluces. Me avergüenzan -como catalán que soy- estas salidas de tono de un político que no solo presume de corbatas sino, también, de ser el más valorado por la ciudadanía. Me sonroja su afán desmedido por hacerse un espacio en los medios de comunicación a cualquier precio. No todo vale. Pero, dicho esto, creo que las palabras de Duran Lleida no son un desliz; como tampoco lo fueron las recientes declaraciones de Artur Mas acerca del acento, ininteligible a su entender, de los escolares andaluces y gallegos. No, ya no creo en la casualidad. En el sustrato del pensamiento político de algunos nacionalistas subyace una doctrina que conduce inexorablemente a penalizar lo diferente, lo que no es autóctono, lo que carece de pedigrí, lo que no es propio... Las afirmaciones que hemos oído, y leído, estos últimos días en boca de los próceres convergentes supuran desprecio al diferente, encienden pasiones destructoras de la convivencia.
Se excusara Duran, ya lo verán: Confesara su pecado implorando comprensión y aduciendo alguna que otra circunstancia interpretativa o atenuante. Ejercerá nuevamente el más perfecto de los estilos farisaicos pero, tarde o temprano, volverá a las andadas porque la política que practica lleva en los genes el desprecio a los diferentes. Este hombre, en el fondo, es más dañino que Albiol. A Albiol, por lo menos, se le ven las intenciones porque da la cara .

6.10.11

CiU I PP COINCIDEIXEN RESPECTE TV3 I CATRÀDIO





EL GOVERN SE SALTA EL CONSENS I PACTA AMB EL P.P.


Els interessos de fons s'han imposat a conveniències parlamentàries o electorals. Convergència i Unió només ha pogut fer passar el seu projecte de reforma de la CCMA i d'altres lleis audiovisuals amb el favor del Partit Popular, que va votar contra la Llei de la Corporació el 2007 i que defensa a tota Espanya posicions gasives sobre els mitjans públics de comunicació, quan no favorables a la seva desaparició o al seu debilitament, i que s’oposa a qualsevol regulació de les cadenes privades i a la constitució de l'autoritat audiovisual estatal (el CEMA) prevista a la Llei Audiovisual espanyola, que vol reformar si guanya les eleccions per permetre la privatització de les radiotelevisions autonòmiques. Tota una orientació política, a anys llum de les normatives europees sobre l’audiovisual públic com a base per a la democràcia, a la qual s’acosta ara CiU per dur endavant una proposta que, amb l’argument de l’austeritat, l’agilitat i l’eficàcia, obre la via a una represa del control governamental dels mitjans públics de la Generalitat.

I això és així perquè :

• tot i la lletra de la llei, la discussió entre govern i oposició versa especialment sobre les quotes de cada partit al Consell de Govern, i no sobre persones amb "mèrits professionals rellevants", com diu la Llei.

• la reducció de 12 a 5 membres del Consell no es fa en base a criteris de competència i professionalitat reconegudes, i per gestionar més eficaçment la Corporació, sinó per assegurar la majoria progovernamental.

• es dota el President del Consell de les competències dels antics directors generals, nomenats pel govern, que ara només necessitaran el suport de la majoria progovernamental al Consell.

• s’elimina la figura del director general, avaluat en concurs públic i que nomena el Consell de Govern : ara el 'director gerent' podrà ser designat directament pel President.

• s’obre la via a que el Consell aprovi en segones o terceres votacions, per majoria absoluta, el contracte-programa i els pressupostos.

• es limita la representativitat social al Consell Assessor de continguts i programació, reduint els seus membres, i s’acaba amb la seva autonomia organitzativa i d’actuació, convertint-la com antigament en un apèndix del Consell de Govern, que és qui el convocarà i li demanarà informes d’encàrrec.

• s’elimina al Consell Assessor la presència preceptiva ara de representants dels treballadors, que tampoc no són presents al Consell de Govern com sí ho són els sindicats majoritaris al Consell d'Administració de RTVE. En el seu dia els ponents de la Llei de la CCMA s’hi van negar perquè el criteri per al Consell de Govern era suposadament elegir "professionals de reconegut prestigi", i això no encaixava amb quotes sindicals o de representació dels treballadors.
Per tot això, l'SPC no pot donar suport a les modificacions de la proposició del Govern, i s’oposa a les cortines de fum sobre l’estalvi i l’agilitat, que portades al límit poden posar en qüestió la viabilitat dels mitjans públics, com efectivament està passant ja a llocs com Mallorca (RTV Mallorca) o a Astúries (RTPA) i amenaça que passi a diverses radiotelevisions autonòmiques i locals arreu de l'Estat espanyol, de la mà, quasi sempre, del Partit Popular.
Barcelona, 6 d'octubre de 2011

Comunicat del SPC

2.10.11

LA TRANSICIÓ DE MAS EN DIRECCIÓ AL PP...PRIVATITZAR




EL MANTRA DE MAS

Ja han passat uns dies des de que va tenir lloc el Debat de Política General. Endarrere queden els problemes de funcionament de la cambra catalana i les peripècies per aconseguir votar les resolucions en un temps raonable. Aquestes anècdotes -diguem-ho així- que tothom promet arranjar, varen aconseguir difuminar el fons i la naturalesa d’una sessió parlamentària que, en teoria, havia de girar al voltant dels problemes reals que pateixen els ciutadans catalans. Ep! Que quedi clar. L’oposició va fer prou bé la feina i li va retreure al govern Mas la seva descoordinació política, les retallades en les prestacions socials, en el mon sanitari, educatiu i assistencial. Però res de res, el sord govern convergent segueix entossudit centrifugant responsabilitats i anunciant l’antídot a tots els mals del país: el Pacte Fiscal. I és clar, tanta gosadia no deixa de ser vista pel personal com una fugida endavant. Tothom sap que el tema de les retallades no rau, tan sols, en un grapat de milions d’euros si no que té una base ideològica sobre el que cal fer, o no, respecte els serveis públics. El mantra convergent sobre el pacte fiscal no passa de ser una maniobra de distracció per justificar allò injustificable. Ha esdevingut el cant de sirenes destinat a hipnotitzar opositors –alguns ja han caigut captius- i fer bullir l’olla de les excuses.
La veritat de tot plegat, amics meus, es viu al carrer. La pateixen els metges i el personal sanitari. La viuen els malats, les escoles i les residències de gent gran. La cruel realitat del govern Mas la viu la gent que veu com creix una llista d’espera, que comprova que creix el preu del transport públic i el rebut de l’aigua....
Agitar la bandereta del pacte fiscal no soluciona els temes. El present és el problema. La negativa del govern Mas d’anar a buscar els diners on hi són és lamentable. Mas ha encetat una transició, si: La transició dels serveis públics a la privatització. Haurà de canviar de mantra.