El blog d'en Joan Ferran

30.4.08

SOBRE LA FERIA DE ABRIL



Respecteu la Feria

Ahir, en un multitudinari dinar d’entitats de cultura popular i tradicional, algú va dir: “si no existís la Feria d’Abril de Catalunya hauríem d’inventar-la”. Sí, inventar-la perquè si no hi hauria gent que no sabria de què parlar ni que criticar. Catalunya és, i vol seguir sent, un país plural. Un lloc on tothom pugui expressar respectuosament en llibertat les seves preferències culturals, les seves afinitats o les seves opcions participatives. L’afluència ciutadana a la primera jornada de la Feria d’enguany va ser multitudinària. Les casetes de les entitats estaven plenes de gom a gom. La gent ballava, reia i gaudia de les diferents ofertes gastronòmiques que allí s’hi poden trobar. Tot era com sempre, amb l’ambient de sempre i amb normalitat. Un dia desprès un diari, que pretén ser objectiu, afirmava que la trobada del 2008 començava fluixa, amb pèrdues econòmiques i sense ambient. No s’ho creguin, no és cert. En el primer dia de funcionament l’èxit va sorprendre els organitzadors tant pel que fa a assistència com a l’ambient festiu. La festa de la Feria d’Abril de Catalunya plau a milers de catalans. Cal respectar-la com a totes les altres festes del país. O es que uns tenen dret a xerinola i uns altres no?

27.4.08

¡SANTIAGO Y CIERRA...!



Visca el Capitán Trueno !

Va succeir el dia de Sant Jordi. Un bon amic em va demanar que signés donant suport a una iniciativa que impulsa El Periodico i la Com Ràdio. L’objectiu de la campanya és posar el nom del mític Capitán Trueno a un carrer de Barcelona. La idea, que apadrina el periodista Arturo Sant Agustí, em sembla magnífica. L’heroi creat el 1956 per en Víctor Mora i en Miguel Ambrosio Zaragoza, ens va fer somiar a molts amb països allunyats i aventures, ens va iniciar a la lectura. Molts dels diàlegs apareguts a les seves planes traspuaven amor romàntic per la Sígrid reina de Thule, amistat per en Goliat i en Crispín, i solidaritat amb els dèbils i oprimits.
Hi haurà algú que criticarà la iniciativa dient que hi ha personatges de la vida real que s’ho mereixen molt més. Potser sí, no ho discuteixo. Però, crec que tant important com els nobles valors que inspiraven aquells “tebeos” de l’època, ho és donar suport a una iniciativa que brolla directament de la iniciativa ciutadana amb espontaneïtat i suport popular.
Sovint el Capitán Trueno vencia col·locant-se al front de les multituds ansioses de llibertat i justícia. Avui els seus lectors tenim la possibilitat de posar una mica d’idealisme i fantasia solidària a un carrer de les nostres ciutats. L’iniciativa es d’agrair, esdevé un bàlsam en mig d´ un món tant individualista i tremendament competitiu .
Visca el Capitán Trueno!

24.4.08

CAL UN MIRADA BENEVOLENT...



Hereu marca gol

Fa uns mesos la presència als carrers de Barcelona d’un nombrós grup de hooligans escocesos va provocar tot un seguit d’ aldarulls i actuacions incíviques. La vigilància preventiva exercida pels mossos d’esquadra i la guàrdia urbana va evitar brots greus de violència. Hem de felicitar-nos per aquest fet. La resultant de la seva estada a Barcelona va ser viscuda negativament per la ciutadania: carrers bruts, incidents i el soroll varen molestar als barcelonins. Aprofitant sempre l’ocasió recordo com, el duo Trias i Fernández Diaz, varen exagerar la nota demanant mesures excepcionals tot acusant al consistori de manca d’autoritat. Ahir varen marxar els darrers aficionats anglesos del Manchester. No hi ha hagut incidents destacables. L’Ajuntament havia previst totes les circumstàncies. La coordinació de les forces de seguretat a estat tot un èxit. Però és clar, hom troba a faltar la mirada benevolent de la oposició i la veu dels senyors Trias i Fernández reconeixent la bona marxa i gestió dels darrers esdeveniments esportius a casa nostre. En la vida cal ser una mica mes objectiu i generós.
O es que l’alcalde Jordi Hereu els hi ha marcat un gol?

23.4.08

UN DIA ESPECIAL...DIUEN



Sant Jordi: “Bon rotllo”

Avui és 23 d’abril, Sant Jordi. Sí, un dia en el que els catalans i les catalanes regalem llibres i roses embolicades en paper de plata. Un dia en el que el President de la Generalitat convida a melindros, xocolata i orxata a un munt de personalitats del país i de l’estranger.

La Diada de Sant Jordi acostuma a ser una jornada de “bon rotllo”. No m’agradaria amb aquestes línies trencar l’ambient amistós de la festa. És per aquesta raó que vull posar de manifest una actuació política que considero positiva. Ahir el Ple de la Diputació de Barcelona va triar com a nou president al regidor de Santa Coloma de Gramanet, Antoni Fogué. Aquest fet no tindria la rellevància que té si no hagués estat acompanyat per les intervencions conciliadores de tots els grups polítics, amb l’única excepció del PP. Sí, tots els altres, inclòs CiU, varen votar i parlar a favor del tarannà dialogant i constructiu del senyor Antoni Fogué. Aquesta actitud de col·laboració expressada ahir honora a l’oposició i repercuteix, sens dubte, en benefici del municipalisme. Tot plegat ha estat un regal positiu per un Sant Jordi festiu amb pau, roses i llibres.

20.4.08

DE LA VEGA, CHACÓN, MARIN...



L’Hospitalet i la Sra. Marín

L’Hospitalet, la segona ciutat més poblada de Catalunya, ha situat al front de la seva alcaldia una dona: la senyora Núria Marín. La Núria Marín no és una incorporació estel·lar de darrera hora a la que ens tenen acostumats algunes formacions polítiques. No té res de Montserrat Nebrera, ni de Maria de la Pau Janer. Res d’això. Aquesta senyora ha sortit de la base, dels barris de la seva vila. La Núria ha crescut comprovant com la seva ciutat ha prosperat i evolucionat sota la direcció d’ajuntaments d’esquerres. Aquesta dona està formada, té experiència. És, des de 1995, corresponsable junt amb altres, de la gran transformació en positiu que ha viscut l’Hospitalet. Alguns es pregunten la raó, el perquè, de l’hegemonia socialista en aquest indret. La resposta és molt senzilla: els ciutadans de l’H han comprovat com en el seu entorn ha canviat a millor. Tenen orgull de ciutat.
Per traure-li mèrits al consistori alguns insinuen que el fracàs de l’oposició hospitalenca cal cercar-lo en la manca de lideratge dels caps de fila convergents o populars. Potser hi ha quelcom d’això, no ho discuteixo, però aquest fet esdevé secundari quan els lideratges i la bona gestió de alcaldes, com Celestino Corbacho , donen fruit.
La Núria Marín és una dona preparada i forjada en els assumptes de govern municipal. Sens dubte serà la gran alcaldessa de la segona ciutat de Catalunya i una de les més importants d’Espanya. Amb el temps vostès ho podran comprovar.

17.4.08

UN ÀNGEL SALVADOR ?


Vagi per endavant que l’Àngel es mereix tot el meu respecte i consideració com a persona però, he de dir-los que les coses no deuen anar gaire bé a la sí de l’anomenada Casa Gran del Catalanisme quan la reaparició en escena de l’Àngel Colom esdevé una notícia de primer ordre. Sí, no van bé les coses a les files de CiU perquè cada dia que passa observem un degoteig constant de petites notícies i declaracions que posen de manifest que a CiU les coses es torcen. Uns parlen de conquerir el centre polític, altres, de radicalitzar posicions i avançar amb decisió per la via sobiranista. Mentre que en Duran i Lleida observa amb perplexitat tanta disbauxa. Doncs be, així les coses els ben asseguro que els convergents tindran un congrés distret. A hores d’ara, el proper estiu ja tenen assegurat un bon seguiment informatiu.
Els confesso que la tornada del senyor Àngel Colom i Colom m’ha sorprès. Ho reconec. Però, també he de dir-los que em permet entendre millor quin és l’estadi real de la galaxia política que es mou al voltant de CDC i de l’Artur Mas. Si l’antic dirigent d’ERC, i fundador del PI, després d’un lustre sabàtic esdevé el fitxatge estel·lar d’en Mas per bastir la tan predicada refundació del catalanisme, estem ben apanyats. L’Àngel Colom és un personatge d’un altre moment polític ja passat, avui està fora de joc. O no?

15.4.08

PER QUÉ NO ?



Visca Chacón!

M’agraden les imatges de la Carme Chacón passant revista a les tropes espanyoles. M’agrada escoltar la veu d’una dona adreçant-se a un capità tot dient-li seriosament: “capitán, mande firmes” i, instants després, veure com un munt de soldats colpegen el terra amb el taló de les seves botes. Ja ho sé. Després d’aquestes línies alguns, demagògicament, em titllaran de militarista, bel·licista i quatre coses més. Tant se val. Fa goig veure una dona com la Carme adreçant-se als militars amb tant de respecte com fermesa i autoritat. Els he de dir també que em plau moltíssim la decisió del president Zapatero de situar una catalana al front del Ministeri de Defensa. Em plau, fonamentalment, per un parell de raons: Primera, perquè la Carme és dona i en ZP torna a exercir amb valentia la seva autoritat, conscient de les crítiques a les quals el sotmetran per la seva “radicalitat democràtica”. Segon, perquè les crítiques dels seus adversaris, per exemple les d’en Duran i Lleida, sovint traspuen masclisme, gelosia o enveja i així queden retratats.
El nomenament de la Carme Chacón com a ministre de defensa és un pas endavant més en el camí d’aconseguir canviar un munt d’esquemes alimentats per les dretes d’aquí i d’allà. O no?

14.4.08

SUGGERENT ARTICLE CARLES NAVALES



Sólo se moja el Gobierno
Carles Navales
Hubiera bastado que Artur Mas, líder de la oposición, admitiera que lo mejor para combatir, a corto plazo, la probable sequía es aprovechar las aguas del Segre para que el presidente Montilla aceptase iniciar un estudio sobre la viabilidad del Ródano, como solución a largo plazo. Pero no, lo más cómodo era irse al coro de opositores.Un payés con masía construida hace más de mil años, cuando Cataluña era la Marca Hispánica, me decía que lo lógico es aplicar el sentido común, según el cual es más fácil que el agua corra hacia abajo en vez de hacia arriba. Las del Segre bajarían, pero las del Ebro habrá que bombearlas; además, las del primero dan mayor caudal y la operación es más económica. Pero el sentido común no prima.Finalmente, el gobierno de Cataluña optará por el Ebro. La justa era la de David contra Goliat. Tirando de la cuerda, a un lado, el gobierno de Cataluña, y, tirando desde el otro, Artur Mas y Duran Lleida, ¡por fin unidos!; Joan Puigcercós y Carretero, la demagogia precongresual; Teresa García de la Vega, temerosa de conflictos con Aragón; y el Partido Popular al pleno. Si continuaba el tirón, nuestro gobierno podía: o caer al pozo o iniciar una guerra perdida de antemano.Finalmente se ha impuesto el posibilismo: “Dos pasos adelante y uno atrás, si es necesario”, que canta Víctor Manuel. Montilla y Baltasar se han hecho en su comarca, el Baix Llobregat, y los bajollobregatenses saben mucho de eso; lo aprendieron en el terreno de la lucha social, y han hecho bien en aplicarlo ahora: “Más vale chato en mano, que taberna en fotografía”.Mientras tanto, por l’Empordà corre que el observatorio meteorológico, que allí tiene la NASA, pronostica mucha lluvia para este mayo.

14 DE ABRIL


13.4.08

NOU GOVERN



Nou govern, vells rondinaires

Diuen que el nou executiu d’en Zapatero és un govern de continuïtat. Doncs sí, ho és, i em sembla molt bé que així sigui perquè, tant la Ma Teresa Fernández de la Vega com en Pedro Solbes, són dues peces claus que garanteixen el rigor i la bona feina a la sí del Consell de Ministres.
Diuen també que en el nou govern es nota una especial atenció per determinades àrees que, tradicionalment, han estat considerades de segon ordre en els rankings de les preocupacions presidencials. Benvingudes siguin. Aquestes decisions demostren com es trenquen vells esquemes i com s’avança en la modernització de la nostra societat. La creació del nou executiu ha desfermat per part d’adversaris i socis tot tipus de valoracions. Algunes prudents, cal dir-ho. Altres poc meditades i influenciades per fantasmes particulars. S’ha dit que el nou govern és un retorn al felipisme, que la Carme Chacón no té experiència, que s’ha produït un gir a la dreta, etc... Fins i tot alguns han arribat a afirmar que el PSC –en un suposat repartiment de quotes de poder- ha estat menystingut. Res de res. Paraules i més paraules. El cert és que tant el ministeri de Defensa, per les seves característiques, com el de Treball i Immigració esdevenen destins de primer ordre, de feina, notícies i controvèrsia diària.
La creació de nous ministeris, com els de Ciència i Innovació o el de Igualtat, juntament amb una presència majoritària de dones en el Govern, són aspectes que els rondinaires d’ofici han intentat amagar... I així els van les coses.

11.4.08

OTRA VERSION DEL TEMA TIBET



PROVOCACIÓN EN EL TIBET

Higinio Polo

La excelente campaña propagandística que desde hace años ha hecho del Dalai Lama un hombre bondadoso, pacífico, amante de la democracia y de la libertad del Tíbet, ha conseguido confundir a muchas conciencias. En realidad, Tenzin Gyatso, como se llama el Dalai Lama, es el último jefe espiritual de una secta lamaísta que, tras la revolución comunista de 1949 en China vio cómo llegaba el fin de sus privilegios. El Tíbet anterior a 1949 era un territorio donde la mayoría de sus habitantes eran siervos; muchos, esclavos, que podían ser incluso vendidos, y donde la propiedad y la riqueza estaban concentradas en manos de una nobleza feudal y de los monjes de los monasterios. Los cambios políticos que llegaron con la revolución cambiaron por completo el escenario, y, ya en 1956, el Dalai Lama y su corte encabezaron una rebelión contra el gobierno revolucionario chino, armados y ayudados financieramente por la CIA norteamericana, insurrección que fue derrotada por el Ejército Popular chino en 1959. Las víctimas, en ambos bandos, de esa pequeña guerra civil fueron unas diez mil, no más de un millón como desvergonzadamente mantiene el Dalai Lama.

Nunca hubo una “invasión china” del Tíbet, como repite el fantasmagórico “gobierno en el exilio” del Dalai Lama, entre otras cosas, porque el altiplano tibetano era territorio chino desde siglos antes de que existieran todos los actuales países europeos. El Dalai Lama encabezaba un régimen tan bondadoso que tenía estipuladas penas para delitos que consistían incluso en arrancar los ojos a los condenados, cortarles los pies o las manos, y otros castigos semejantes. Aquel régimen pudo sostenerse por el aislamiento del Tíbet, por la decadencia de la China imperial y por la acción de potencias imperiales como Gran Bretaña que llegó a ocupar Lhasa.

Desde su derrota en 1959, el Dalai Lama se estableció en el norte de la India, “descubrió” la bondad de la democracia, y pasó a ser un peón estratégico en manos de Washington, que le ha financiado y ayudado diplomáticamente en el último medio siglo. Durante los años sesenta, Estados Unidos organizó y entrenó en técnicas guerrilleras y de sabotaje, incluso en territorio norteamericano (en Colorado), a grupos de tibetanos: hasta inicios de los años setenta, esos grupos, los khampas, que llegaron a tener enrolados a casi diez mil hombres, lanzaron regularmente ataques armados en el interior de China desde las bases que tenían en Nepal: al mismo tiempo, operaciones secretas de la aviación norteamericana abastecían de armas y explosivos a esos grupos.

La derrota de la insurrección de 1959, unida al nacionalismo y al irredentismo político de raíces religiosas de los monjes, ha sido utilizada en distintas ocasiones para organizar campañas de acoso y de descrédito de China; la última, a mediados de marzo de 2008. Contrariamente a las informaciones tendenciosas de la prensa conservadora internacional, las protestas y la “revuelta” en Tíbet no fueron pacíficas, y empezaron en los monasterios tibetanos de Drepung, Ganden y Sera: toda la provocación estaba perfectamente organizada. Los participantes en la revuelta sumieron a Lhasa en el caos, incendiaron la compañía eléctrica, dejando sin luz a la ciudad y organizaron un verdadero pogromo racista contra chinos han y comerciantes de la minoría musulmana que causó las víctimas ¡de las que después la prensa internacional ha hecho responsable al gobierno chino! Hay testimonios del linchamiento hasta la muerte de dos ciudadanos chinos han por parte de monjes y jóvenes tibetanos, y sabemos que cinco chicas perecieron abrasadas a consecuencia de uno de los incendios provocados por los monjes y grupos de tibetanos seguidores del Dalai Lama.

Contrariamente a las informaciones que nos han llegado, la policía china fue incapaz de controlar el feroz estallido de violencia, hasta el punto de que más de doscientos policías resultaron heridos, junto a cuatrocientos civiles. Más de cuatrocientos comercios fueron también saqueados e incendiados, y lo mismo ocurrió con siete escuelas y seis hospitales, así como con decenas de vehículos. La mayoría de la población tibetana no protagonizó esa siniestra explosión de aversión contra chinos han y musulmanes: fue obra de los seguidores del Dalai Lama. Las víctimas perecieron en esa orgía de odio y destrucción y no por la acción represiva de la policía china, como han querido hacernos creer.

El momento estaba perfectamente calculado: la proximidad de los Juegos Olímpicos amplifica el efecto del nuevo foco de tensión para Pekín, y, además, la calculada política norteamericana de presión a China (el único país que, en el siglo XXI, puede ser un rival estratégico para Washington) va a utilizar otras cartas para acosar a China. Pekín sabe que el progresivo fortalecimiento chino tiene puntos débiles que, sin duda, van a ser utilizados por Estados Unidos: Tíbet y el Dalai Lama, pero también los grupos islamistas de la región china de Xinjiang, que reciben oscuros apoyos; así como la posible creación de una crisis en Taiwan, e incluso la reactivación de la crisis nuclear en la península coreana, todos en la periferia de la República Popular china. Porque los hechos de Lhasa no han sido una “revuelta” de un pueblo oprimido, sino una provocación fríamente calculada, de la que el Dalai Lama y Washington conocen todos los detalles.
Rebelión.
PUBLICADO POR ATTAC EN "GRANO DE ARENA"

10.4.08

SATURATS DE TONTERIES



Gelosia o ironia

Mentre els governs van posant en marxa mesures de tot tipus per vèncer els efectes de la sequera, sembla ser que alguns polítics de l’oposició van perdent l’oremus per aconseguir una paraula amable del president Zapatero. Ho hem pogut comprovar en el debat d’investidura. El president del govern espanyol va repartir respostes amables a tort i a dret. Ep! Compte! Potser va fer una excepció amb algun que altre maximalista però, en general, el seu to va ser força cordial. Tan cordial que des dels rengles convergents s’ha volgut interpretat la palmadeta a l’esquena d’en ZP a en Duran dient-li: “vale Duran, ya te miraré lo del Ródano” com una victòria de les tesis nacionalistes enfront d’un pèrfid tripartit que es resisteix, inexplicablement, a omplir el territori de canonades i ciment. Doncs no, el que preocupa i ocupa al govern català i espanyol és com resoldre els perills immediats, com garantir aigua potable a la ciutadania si els nivells dels pantans ens aboquen a una situació crítica. I per reblar el clau, el meu estimat Oriol Pujol, fent una tombarella mortal en el circ de la política arriba i ens diu que en José Montilla té un atac de gelosia. Que no, Oriol, que no! Que en ZP és un crac en l’art de donar palmadetes a l’esquena al bonàs d’en Duran fent-li creure que ell és l’heroi de les balances fiscals i que, abans de 15 anys, quan sigui ministre, beurà aigua mineral envasada en el Roine. Una cosa és gelosia i una altra ironia.

SUGGERENT EN JORDI GARCIA SOLER

EL POSNACIONALISMO

Las elecciones del pasado 9 de marzo han supuesto, sobre todo en Cataluña pero también en el País Vasco y en otras comunidades autónomas, el despertar de la ensoñación nacionalista. Desde los mismos inicios de la recuperación de la democracia en España la representación de las formaciones nacionalistas en el Congreso de los Diputados había ido creciendo: nacionalistas catalanes y vascos sumaban 23 escaños en 1977, fueron sólo 20 en 1979 pero subieron a 24 en 1982, llegaron a ser 31 tanto en 1986 y 1989, bajaron en 1993 a 26, fueron 25 en 1996 y 24 en 2000, subieron de nuevo a 27 en 2004 y son ahora sólo 20, los mismos que en 1979. La misma tendencia se produce si a la suma de los escaños de nacionalistas catalanes y vascos se le añaden los de otras formaciones nacionalistas o regionalistas, ya que sumaban 24 diputados en 1977, 27 en 1979, 24 en 1982, 35 en 1986, 37 en 1989, 32 en 1993 y 1996, 33 en 2000 y 2004, y ahora son sólo 24, los mismos que en 1977.El nacionalismo está dando paso al posnacionalismo, un retorno al catalanismo histórico no exclusivo
La tendencia es muy clara. Apunta al cierre de un prolongado ciclo histórico en la política española. Mientras desde las filas nacionalistas se ha ido elevando constantemente el listón reivindicativo, las preferencias electorales de la ciudadanía se han orientado hacia fórmulas mucho más realistas. Con gran tozudez nos lo advertían ya los sucesivos sondeos de opinión pública: en Cataluña ha habido y hay una amplia mayoría ciudadana -cerca del 42%- que se siente tan catalana como española, un porcentaje considerable -el 28%- que se siente más catalán que español, otro porcentaje mucho más bajo -el 18,5%- que sólo se siente catalán, y un porcentaje todavía mucho más bajo -inferior siempre al 4%- que sólo se siente español. Los mismos sondeos indican que los asuntos que ocupan y preocupan casi de forma exclusiva a las formaciones nacionalistas -las relaciones entre España y Cataluña o la crisis de la identidad catalana- sólo son percibidas como el principal problema del país, respectivamente, por poco más del 6% o del 1% de la ciudadanía. Sólo menos del 20% de los catalanes apuestan por la independencia, más del 36% desearían que Cataluña fuese un estado dentro de una España federal, más del 34% optan por el actual sistema autonómico y únicamente menos del 4% ve a Cataluña como una simple región española.
Todo apunta a que el nacionalismo empieza a dar paso al posnacionalismo, que no es otra cosa que un retorno al catalanismo histórico. Un catalanismo en el que nadie tiene la exclusiva de nada, porque todos -esto es, independentistas, soberanistas, nacionalistas, confederalistas, federalistas, autonomistas o regionalistas- tenemos nuestra particular concepción de Cataluña, cada una de ellas tan legítima y respetable como todas las demás.
Lo que escribo acerca de Cataluña tiene también su traslación en el País Vasco y, de algún modo, también en el conjunto de España. Si está claro que la rotunda victoria del PSC del 9-M tiene trascendencia histórica, no es menor la importancia del gran triunfo alcanzado por el PSE en el País Vasco. En ambos casos la apuesta por la España plural se ha impuesto a la del nacionalismo más o menos soberanista. Catalanismo y vasquismo con un horizonte federal es lo que proponen en Cataluña y Euskadi los socialistas. No es casual que su apuesta haya recibido un apoyo tan mayoritario como el alcanzado el 9-M. Tampoco es casual que la apuesta por la España plural se haya impuesto en España entera, ni que esta victoria haya tenido particular relevancia también en algunas comunidades como Galicia, Baleares, Canarias o Aragón, en donde la apuesta del PSOE por la España plural se ha hecho sentir con mayor fuerza.
Ahora le corresponde al PSOE, y en primerísimo lugar a José Luis Rodríguez Zapatero en su segunda legislatura como presidente del Gobierno, liderar y llevar a la práctica esta clara apuesta política a favor de la España plural, avalada ahora por su clara victoria electoral del 9-M. Esta es la hora del posnacionalismo. También es la hora del posnacionalismo español.
Publicado en El Pais.

8.4.08

QUI HA DE DEMANAR PERDÓ ?



Demanar perdó?

Avui tothom comenta el debat d’investidura. Em sembla bé. És un tema d’actualitat i, com és lògic, els líders polítics i els mitjans de comunicació han de dir la seva al respecte. Però, ahir l’expresident Jordi Pujol, sempre tant actiu, va fer unes declaracions que mereixen ser comentades sense mal humor. En Pujol ha afirmat sense embuts que la Llei de Memòria Històrica “s’ha fet de manera sectària” i que “ningú a la Generalitat ha demanat perdó pels capellans, carlins, monges i franquistes assassinats durant la guerra civil”. Vagi per endavant que tota violència i assassinat és condemnable vingui d’on vingui però, lamento haver de recordar-li al senyor Pujol dues qüestions:
1a. El vencedors de la guerra civil, els franquistes, varen homenatjar i recordar de manera permanent fins a la mort del general Franco les seves víctimes, al temps que ocultaven i silenciaven la sort de republicans, llibertaris, demòcrates o comunistes. A aquests se’ls negà l’honor i el valor, i no poques famílies dels vencedors varen rebre ajuts i privilegis per part del règim.
2a. El senyor Jordi Pujol ha estat president del Govern català més d’un vinteni. Per què no va fer el que ara reclama?
Al Parlament de Catalunya varen ser els grups d’esquerra, i no CiU, els que presentaren resolucions demanant la restitució del record, l’honor i el bon nom de republicans, demòcrates, maquis, sindicalistes i maçons. I, la veritat sigui dita, sovint CiU no reaccionava amb comoditat davant d’aquestes propostes. Per què?

7.4.08

LLUVIA FINA DE CARLOS NAVALES

A la sequía. ¡alegría!
Carles Navales

A la escasez de agua la estamos llamando sequía; al trasvase se le busca un sinónimo que no existe; las rogativas dicen ser laicas: todo un jeroglífico alrededor de la falta de lluvia.Aunque la situación requiere seriedad, carece de lógica el dramatismo que muchos le están dando. Hay veces que uno cree ver gentes que, más que desear que llueva, suplican que no caiga agua. O quienes se oponen a cualquier trasvase, sea pequeño o grande, buscando mil justificaciones sobre su inviabilidad, sea económica, por razones de tiempo o por imaginarios conflictos con Francia. Los “Ecologistas del Séptimo Día” cabalgan de nuevo: por fin tienen algo que echar al tablero.En medio de tanta indolencia, son de agradecer los giros en contrario, que prefieren desdramatizar y sacarle la punta creativa, pues ni el mundo se acabará en cuatro días; ni nunca más habrá lluvia.El artista Jordi Rocosa presentó ayer en la Serranía de Montserrat una creación efímera con motivo de la carestía de agua. A las 10’30 de la mañana los escaladores Pau Rofes, Iván Arjona y Manuel Sanmarti treparon dos horas hasta alcanzar los 1100 metros de altura en que está la cima del Cavall (eufemismo de “carall”: carajo) Bernat (ermitaño), puritano nombre que se da al más emblemático pico montserratino. Y lo coronaron con un girador desmontable, obra de Rocosa, situado sobre una imagen (a modo de deidad o musa) de “La Moreneta”, con un cubo de agua del nacimiento del río y otro de su desembocadura en cada uno de los dos brazos. Tras invocar a la lluvia haciéndolo voltear, descendieron y concluyó la ceremonia a las cinco de la tarde. Como sea que el exhorto se celebró cabalmente, nadie dude ver esta semana los primeros aguaceros.

6.4.08

VEINS I AMICS DEL MARROC



Bona feina al Marroc

El president José Montilla, acompanyat pel vicepresident, en Josep Lluís Carod Rovira, i els consellers Huguet i Joaquim Llena, viatjaran la propera setmana al Marroc encapçalant una nombrosa delegació d’empresaris catalans desitjosos d’invertir als països del nord d’Àfrica. L’objetiu principal d’aquest viatge és donar un nou impuls a les relacions comercials entre Catalunya i Marroc. Aquest país ha esdevingut un excel·lent soci comercial i la seva vitalitat i creixement econòmic són un fet indiscutible. Però, no és sols en el terreny econòmic on s’aprecia l’evolució positiva del regne alauita. En l’àmbit polític, les reformes impulsades pels nous equips dirigents del país estan propiciant un aprofundiment de les dinàmiques de participació democràtiques, i uns inicis de solució pels temes del Sàhara. La iniciativa del govern català, més enllà dels aspectes comercials, té una especial significació atès l’important nombre de ciutadans d’origen magrebí que viuen i treballen a Catalunya. Aquells que no fa gaire varen criticar despiadadament la política de la Generalitat envers els països del nord d’Àfrica, hauran de reconèixer ara els fruit inicials d’una feina ben encarada. Quin contrast amb d’altres èpoques!

3.4.08

AIGUA, AGUA , WATER, AQUA...



Aigües tranquil·les

Senyores, senyors, anem sumant forces terrenals i divines. El Cardenal Arquebisbe de Barcelona, Lluís Martínez Sistach, ha demanat avui als cristians de la seva archidiocisis que realitzin pregaries per que Deu ens obsequií amb la benedicció de la pluja. Amb aquesta crida l’arquebisbe és solidaritza amb el conseller Francesc Baltasar, que malgrat declarar-se agnòstic, es va encomanar a la Moreneta.

Per si tot això fóra poca cosa, en l’àmbit terrenal, tenim damunt la taula l’oferta del President de la Generalitat, José Montilla, al líder de l’oposició Artur Mas, per rubricar un pacte per tal de combatre la sequera. Magnífic!

Un gran mitjà de comunicació de la premsa escrita deia ahir en la seva editorial que l’emergència obliga als dirigents del país a aparcar les seves diferències i col·laborar per fer front a les circumstàncies que viu Catalunya. D’acord. Tot això és fa i és farà però les solucions immediates, les del dia a dia, ja estan en marxa i donant els seus fruïts. Endavant doncs. Un altre cosa a discutir en el futur serà les mesures a llarg termini que caldrà prendre i que hauran de ser convenientment valorades quan les aigües tornin a baixar... tranquil·les, és clar, sense fang i ben oxigenades.

1.4.08

AIGUA...



Sobre la sequera

En política no tot s’hi val. Hi ha temes que requereixen ser tractats amb rigor i sense partidisme. Les catàstrofes, els accidents, el terrorisme, el canvi climàtic i molts altres assumptes no poden ser emprats com a armes destinades a desgastar els adversaris. La manca d’aigua, la sequera d’enguany, és un d’aquests temes. L’aigua és una qüestió de país que precisa de solucions factibles, eficaces i duradores. Tothom hauria de saber que els governs tenen l’obligació de fer –i de segur que faran- tot el que calgui per tal de garantir aigua de boca a la ciutadania de Catalunya. Les solucions les buscaran a on calgui. Sens dubte unes mesures seran puntuals i altres pensades a mig i llarg termini. També tothom hauria de saber que les solucions extremes són precisament això: extremes, i els governs intentaran evitar-les en la mesura de les seves possibilitats. Els governs han de governar i prendre decisions cercant el bé comú per sobre del particularisme. Estic segur de què el govern de Catalunya i l’espanyol estaran a l’alçada de les circumstàncies. El president Montilla ja ha mostrat la seva determinació al respecte. Esperem que el conjunt de forces polítiques de Catalunya actuïn amb responsabilitat.