El blog d'en Joan Ferran

30.1.12

ARA....AMB GARZÓN...I PROU!!




Soc conscient de que Baltasar Garzón es una persona controvertida, que les seves iniciatives i mètodes de treball generen dubtes i critiques de tota mena. Probablement, alguna de les seves gestions pot arribar a ser censurable...Be, d’acord, tot el que vostès vulguin i més encara, però aquests darrers dies estem davant d’un altre cosa, estem assistint a la resurrecció d’aquella àliga imperial sanguinària de bec corbat que cobria l’escut de les Espanyes nacionals.
A Madrid milers de persones varen sortir al carrer exigint memòria i justícia. Associacions de tota mena, artistes, poetes, personalitats del mon de la cultura i gent del poble amb ideals demòcrates enlairant banderes republicanes, varen clamar contra els jutges que volen “trincar” a Baltasar Garzón. Aquí a casa nostre, a Catalunya, aquest tema paradoxalment sembla que no tingui res a veure amb nosaltres. Han estat escasses les veus solidaries amb el jutge i poques les mobilitzacions. O és que potser algú ens vol fer oblidar els milers de catalans i catalanes que varen donar la vida per la República i la llibertat? O es que potser algú pretén esborrar de la memòria col•lectiva les lluites per la justícia social i la igualtat?
El judici contra Baltasar Garzón és quelcom més que un procés a un individu. Darrere de les acusacions hi trobem la negra ma de la reacció i el virus contagiós de la impunitat.
Sortir al carrer a favor de Garzón es fer-ho a favor de les llibertats. La comoditat del silenci ens pot arribar a fer còmplices dels fatxes per omissió.

29.1.12

EL GOVERN MAS NO ENTEN LA VEU DEL CARRER





ELS RETRETS D’HOMS

L’èxit de moltes lluites i manifestacions sovint no rau en els milers de ciutadans que es mobilitzen –que també- si no en la seva capacitat de neguitejar als que ocupen el poder polític. La desfilada de dissabte, per diferents ciutats de Catalunya, va ser tota una demostració de força dels sectors de la societat catalana que no estan disposats a passar per l’adreçador d’unes retallades inspirades en el més pur pensament neoliberal. Aquesta ocupació del carrer de dissabte i les concentracions efectuades durant els dies anteriors han activat el pilot automàtic del portaveu del govern, Francesc Homs, fent-lo exercir d’altaveu governamental per carregar contra els partits d’esquerres, i especialment contra el PSC, per donar suport a la manifestació. Ho feia acusant als anteriors membres del govern tripartit d’haver gastat amb escreix durant els darrers anys. Excusa molt pobre aquesta i gastada.
Alguns nacionalistes de dretes tenen una visió jivaritzada de la societat en la què ens ha tocat viure. No sé si presoners de la ingenuïtat, o amb mala fe, ens volen fer creure que vivim en una campana de vidre amb pèrfids bacteris de matriu autòctona i agents externs que ens volen exterminar. Vaja, com si en ple segle XXI la societat catalana visqués aïllada de la resta del món. Com si la crisi només dugués barretina i totes les culpes i penes poguessin ser atribuïdes i centrifugades a l’adversari polític de torn.
Homs s’equivoca fent aquestes afirmacions contra les activitats dels seus adversaris polítics. Fa ja un any que administra poder i encara vol viure de renda denunciant als anteriors usufructuaris del Pati dels Tarongers. Això ja no toca. La ciutadania va sortir al carrer- i ho seguirà fent- convençuda de què l’austeritat potser sigui necessària però, també, que l’actual govern aplica la cirurgia traumàtica i dura de la dreta neoliberal. Homs també s’equivoca quan pretén que el PSC calli per “responsabilitat” davant les retallades en les prestacions socials i els serveis públics. El portaveu del govern hauria de saber que l’anomalia no és veure els socialistes al carrer; l’anomalia seria que no hi foren. Haver estat una força de govern no inhabilita ningú per sumar-se a la queixa del carrer.

27.1.12

EL CARRER BULL



CRIDARÀ ALS COMPANYS I SORTIRÀ AL CARRER...

El carrer bull i ho seguirà fent dies i dies. Les retallades en serveis socials i l’amputació de pagues i salaris castiga als mes febles mentre la banca deixa de guanyar més.... Però no perd! La dreta governa a Espanya, i a Catalunya, mitjançant una santa aliança que uns blinden allí fent tremendisme, i altres ens venen aquí apel•lant a la responsabilitat, a l’amor a la pàtria. Tornen les velles cançons de patró que cerquen entendrir l’ànima dels humils i amorosir la revolta. Torna la por del que tem perdre el poc que té si allarga la ma al germà amb problemes.
Sota el lideratge anònim dels mercats ens diuen que és inevitable el sacrifici. Sota la denúncia del greuge, d’uns diners que fugen d’aquí, pretenent tapar les veus que maleeixen al que duu el timó.
I la plaça bull; i el bomber està cremat; i el policia es sent insegur; i el funcionari es veu degradat; i l’aturat no surt de la seva desesperació... Mentre la mare jove veu com es fa menuda la seva escola bressol i l’avi tem anar a la farmàcia de torn.
I si parles, o escrius, et diuen que fas demagògia, que t’amagues darrera la pancarta, que ets un radical... És clar, fa tant de temps que ningú explica quina és la lògica del sistema capitalista que, quan aquest torna a mostrar el seu veritable rostre, estem desentrenats. La culpa és de tots, potser sí que ens em estovat en temps de bonança. Però, ara les coses són aquí i cal posa-li nom. Cal tornar a parlar de socialisme. Parlem poc de socialisme. Sé que algú tindrà la temptació de titllar-me de doctrinari; bé, és un risc que assumeixo perquè observo com germinen, arreu del mon, forces progressistes que donen forma a nous moviments socials farts del sistema, prenyats de desig de canvi. Comença una nova era i la socialdemocràcia s’haurà de posicionar amb nitidesa, el PSC també.
Permeteu-me afirmar, amb tot el respecte que calgui, que no m’agrada una esquerra gestora del dia a dia, sense un horitzó, menjant agraïda les engrunes dels vencedors a canvi d’un silenci còmplice. La vull racional, però clara i decidida a donar la batalla per l hegemonia.
Tampoc confio en les polítiques dels "think tanks", ni en els cenacles d’assessors ni conspiradors professionals. Modestament crec que, actualment, no n’hi ha prou amb la política institucional, parlamentària i partidària. Precisem vertebrar una força transformadora d’àmplies fronteres, tan pragmàtica en l’acció com radical en els objectius; un moviment progressista capaç de fer propostes sense diluir-se en altres, capaç de marcar alternatives, recuperant l’essència de l’internacionalisme, els drets humans i la lluita per la sostenibilitat del planeta.
Opino que serà només mitjançant una combinació intel•ligent de tot plegat que podrem sortir de l’atzucac. Dit això, ara toca mobilitzar-se de valent i sortir al carrer contra les propostes dels neoliberals de torn. Tot just estem a l’aperitiu. La lluita serà llarga
.

XAVIER TRIAS ACUMULA ERRORS



TRIAS ES DESINFLA SENSE NORD
La benevolència amb que és tractat Xavier Trias per determinats mitjans de comunicació contrasta amb la magnitud dels seus desencerts com a alcalde de Barcelona. Passats els primers mesos del mandat comencen a aflorar els errors i despropòsits del nou equip de govern municipal. La gestió que duu a terme l’actual consistori encara viu de la inèrcia, de la petjada deixada per l’anterior govern d’esquerres. I és que Xavier Trias s’equivoca tant en les coses petites com en les grans, en les paraules i en l’acció i, òbviament, es veu obligat a rectificar constantment. Fa pocs dies va intentar suprimir la Rua de Carnaval del Paral•lel i ha hagut de reconsiderar la seva decisió a corre-cuita. La desconsideració envers les expressions culturals i festives dels nouvinguts instal•lats a casa nostra ha esdevingut per a ells una ofensa que no oblidaran fàcilment.
En un altre ordre de coses, Trias ha intentat redibuixar la fisonomia de la ciutat amb traç gruixut, sense delicadesa, sense consultar ningú, modificant sobre paper el nus viari de les Glòries. Veïns, entitats i partits li han girat l’esquena i s’han manifestat contundentment contra la seva “genial” idea.
És de sobres conegut que Xavier Trias va trobar les arques municipals en bon estat i solvència econòmica però, malgrat això, ha optat per retirar els ajuts a les escoles bressol perjudicant així a moltes famílies; ha acceptat, sumís, les retallades que imposa el govern Mas i ha consentit l’augment de preus dels transports públics. Estem vivint les retallades en serveis socials més espectaculars dels tots els temps. Ah! Ho oblidava. També ha permès la pujada dels impostos sense protestar... Patètics i tristos aquests primers mesos del nou alcalde convergent que no auguren res de bo per Barcelona i els seus ciutadans. CiU haurà de reflexionar al respecte, i també al voltant de la seva debilitat manifesta per aconseguir els vots suficients per governar la ciutat.
I a casa seva, com li va a Trias? Més enllà de les desavinences endèmiques amb els socis d’Unió, alguna cosa es mou a la sí del seu propi partit. Uns volen que Antoni Vives agafi protagonisme i substitueix a Trias al capdavant de la futura candidatura municipal. Altres opinen que cal preparar el camí per que un conseller de la Generalitat, en actiu i “transversal”, opti a l’alcaldia. Amb Xavier Trias amortitzat, i debilitat, res millor que un independent arribat d’un altre banda que esgarrapi vots entre els amants de l’estètica progre.

25.1.12

¡¡ A LA CALLE QUE YA ES HORA !!...28 DE GENER



24.1.12

LA TISORADA, LA CARTERA I NEOCONS CATALANS




ELS “NEOCONCATS”
Oriol Pujol no és cap virtuós de la diplomàcia ni es prodiga dient sotileses. La contenció verbal no és la seva especialitat. En una entrevista a el diari El País (22-1-2012) ha afirmat sense ruboritzar-se el més mínim :
“El Estatut es cuestión de dinero...porque de verdad de verdad ¿En el Estatuto de qué estamos hablando? Hablamos de dinero...Pues digamoslo sin tapujos.”
Oriol ho te clar. Ni drets històrics, ni autogovern, ni barres, ni senyeres...Allò que, sota el seu criteri, esdevé important son els calerons. Ja veuen, un servidor que sempre havia pensat que el fil conductor del discurs nacionalista convergent bevia de fonts de la historia, la llengua o la ideologia ara resulta que queda reduït a la maleïda pela.
Sincerament, començo a alarmar-me. Carme Laura Gil també, i és de CDC! Fa pocs mesos, en plena campanya electoral, el senyor Duran Lleida va posar en circulació un eslògan francament preocupant. El líder dels democristians va demanar als catalans que anessin a votar pensant amb el cor, el cap i..LA CARTERA! Confesso que em va entristir profundament aquesta darrera paraula. Després del que ha succeït aquests darrers temps puc entendre el neguit, de tots plegats, per cobrar allò que es va pactar. Exigim-ho, d’acord. Puc entendre ,fins i tot, el joc de la pastanaga nacionaleconòmica -anomenada pacte fiscal- que situa el senyor Mas en els seus discursos per aconseguir suport social i unitat nacional, etc. El que ja em resulta més difícil de digerir es el fil conductor entre el pensament reduccionista al voltant del Estatut que gasta Oriol Pujol, i el fons fenici de la famosa cartera de Duran Lleida. Un Duran que, per cert, ja ha acceptat aterrar els seus avions a la pista dels populars. Segurament a l’espera d’una remodelació del govern espanyol quan la crisi es faci insuportable i ens cridin a la “salvació nacional”.
Perquè? Doncs molt senzill, perquè darrera de tanta comèdia i recerca de dineret fresc no hi trobo una voluntat de utilització social dels recursos. Es a dir, darrera de la exigència de més ingressos no hi veig voluntat de fer més polítiques socials, educatives o sanitàries. La filosofia que impulsa a CiU a gastar els diners dels ciutadans és similar, per no dir idèntica, a la del PP. Amb crisi, o sense ella, els paràmetres de ambdós partits son conservadors. Això si, els xicots de CiU son “neoconcats”, es a dir: conservadors clàssics embolcallats en la bandera per dur a terme la privatització de determinats serveis públics i les retallades. La retòrica victimista vol ser el bàlsam capaç de justificar-ho gairebé tot.

LA OBSESIÓN CON EL DÉFICIT....NOS DEPRIME



La expansión, no la recesión, es el momento idóneo para la austeridad fiscal". Eso declaraba John Maynard Keynes en 1937, cuando Franklin Delano Roosevelt estaba a punto de darle la razón, al intentar equilibrar el presupuesto demasiado pronto y sumir la economía estadounidense -que había ido recuperándose a ritmo constante hasta ese momento- en una profunda recesión. Recortar el gasto público cuando la economía está deprimida deprime la economía todavía más; la austeridad debe esperar hasta que se haya puesto en marcha una fuerte recuperación.

Por desgracia, a finales de 2010 y principios del 2011, los políticos y legisladores en gran parte del mundo occidental creían que eran más listos, que debíamos centrarnos en los déficits, no en los puestos de trabajo, a pesar de que nuestras economías apenas habían empezado a recuperarse de la recesión que siguió a la crisis financiera. Y por actuar de acuerdo con esa creencia antikeynesiana, acabaron dándole la razón a Keynes una vez más.

Lógicamente, al reivindicar la economía keynesiana chocó con la opinión general. En Washington, en concreto, la mayoría considera que el fracaso del paquete de estímulos de Obama para impulsar el empleo ha demostrado que el gasto público no puede crear puestos de trabajo. Pero aquellos de nosotros que hicimos cálculos, nos percatamos, ya desde el primer momento, de que la Ley de Recuperación y Reinversión de 2009 (más de un tercio de la cual, por cierto, adquirió la relativamente ineficaz forma de recortes de impuestos) se quedaba demasiado corta teniendo en cuenta la gravedad de la recesión. Y también predijimos la violenta reacción política a la que dio lugar.

De modo que la verdadera prueba para la economía keynesiana no ha provenido de los tibios esfuerzos del Gobierno federal estadounidense para estimular la economía, que se vieron en buen parte contrarrestados por los recortes a escala estatal y local. En lugar de eso, ha venido de naciones europeas como Grecia e Irlanda que se han visto obligadas a imponer una austeridad fiscal atroz como condición para recibir préstamos de emergencia, y han sufrido recesiones económicas equiparables a la Depresión, con un descenso del PIB real en ambos países de más del 10%.

Según la ideología que domina gran parte de nuestra retórica política, esto no debía pasar. En marzo de 2011, el personal republicano del Comité Económico Conjunto del Congreso publicó un informe titulado Gasta menos, debe menos, desarrolla la economía. Se burlaban de las preocupaciones de que un recorte del gasto en tiempos de una recesión empeoraría la recesión, y sostenían que los recortes del gasto mejorarían la confianza del consumidor y de las empresas, y que ello podría perfectamente inducir un crecimiento más rápido, en vez de ralentizarlo.

Deberían haber sido más listos, incluso en aquel entonces: los supuestos ejemplos históricos de "austeridad expansionista" que empleaban para justificar su razonamiento ya habían sido rigurosamente desacreditados. Y también estaba el vergonzoso hecho de que mucha gente de la derecha ya había declarado prematuramente, a mediados de 2010, que la de Irlanda era una historia de éxito que demostraba las virtudes de los recortes del gasto, solo para ver cómo se agravaba la recesión irlandesa y se evaporaba cualquier confianza que los inversores pudieran haber sentido.

Por cierto que, aunque parezca mentira, este año ha vuelto a suceder lo mismo. Muchos proclamaron que Irlanda había superado el bache, y demostrado que la austeridad funciona (y luego llegaron las cifras, y eran tan deprimentes como antes).

Pero la insistencia en recortar inmediatamente el gasto siguió dominando el panorama político, con efectos malignos para la economía estadounidense. Es verdad que no hubo ninguna medida de austeridad nueva digna de mención a escala federal, pero sí hubo mucha austeridad "pasiva" a medida que el estímulo de Obama fue perdiendo fuerza y los Gobiernos estatales y locales con problemas de liquidez siguieron con los recortes.

Claro que, se podría argumentar que Grecia e Irlanda no tenían elección en cuanto a imponer la austeridad, o, en cualquier caso, ninguna opción aparte de suspender los pagos de su deuda y abandonar el euro. Pero otra lección que nos ha enseñado 2011 es que Estados Unidos tenía y sigue teniendo elección; puede que Washington esté obsesionado con el déficit, pero los mercados financieros están, en todo caso, indicándonos que deberíamos endeudarnos más.

Una vez más, se suponía que esto no debía pasar. Iniciamos 2011 con advertencias funestas sobre una crisis de la deuda al estilo griego que se produciría en cuanto la Reserva Federal dejara de comprar bonos, o las agencias de calificación pusieran fin a nuestra categoría de Triple A, o el superfabuloso comité no consiguiera alcanzar un acuerdo, o algo. Pero la Reserva Federal finalizó su programa de adquisición de bonos en junio; Standard & Poor's rebajó a Estados Unidos en agosto; el supercomité alcanzó un punto muerto en noviembre; y los costes de los préstamos de Estados Unidos no han parado de disminuir. De hecho, a estas alturas, los bonos estadounidenses protegidos de la inflación pagan un interés negativo. Los inversores están dispuestos a pagar a Estados Unidos para que les guarde su dinero.

La conclusión es que 2011 ha sido un año en el que nuestra élite política se obsesionó con los déficits a corto plazo que de hecho no son un problema y, de paso, empeoró el verdadero problema: una economía deprimida y un desempleo masivo.

La buena noticia, por decirlo así, es que el presidente Barack Obama por fin ha vuelto a luchar contra la austeridad prematura, y parece estar ganando la batalla política. Y es posible que uno de estos años acabemos siguiendo el consejo de Keynes, que sigue siendo tan válido hoy como lo era hace 75 años.

* Paul Krugman - Es premio nobel de Economía.

22.1.12

QUINA OPOSICIÓ CAL FER A CATALUNYA?



Coscubiela i l’oposició

Que la situació econòmica arreu d’Europa és complicada i preocupant és una obvietat. Que els governants tenen problemes de tot tipus per contenir el dèficit i donar satisfacció a les exigències dels ciutadans també. La gestió del poder exigeix dels dirigents polítics, a tots nivells, una alta dosi de fermesa i serenitat. La mateixa que molts treballadors esperen dels seus representants sindicals i que els membres dels partits polítics esperen dels seus dirigents. Malgrat el denominador comú de la crisi cada país té una realitat pròpia, diferenciada de la del seu veí i, conseqüentment, les seves receptes, pactes i negociacions entre formacions polítiques adquireixen una idiosincràsia particular.
Ho he dit en anteriors ocasions. No crec en el que algú va nomenar un “compromís històric” amb CiU, una entesa total. No, aquest tipus d’acord s’ha formulat en moments històrics excepcionals i en condicions d’igualtat entre parts de musculatura política similar. Però, dit això, també he afirmat que no sóc partidari dels no categòrics, dels no a tot. Escric aquestes ratlles perquè he escoltat a Joan Coscubiela criticar la política de pactes d’ERC i, de passada, he comprovat com atribuïa en exclusiva a IC les virtuts d’un model opositor ideal, en contrast amb el dels altres. Probablement Coscubiela tingui part de raó quan afirma que ERC pot caure en la trampa assimiladora que li ha parat CiU. No ho discutiré, però existeix una altra trampa tan perillosa, o més, que l’anterior consistent en llençar a un grup polític als marges, al racó de l’escenari, quasi contra la paret. El grup que devora el verí que fa dir no a tot està perdut. Mai creixerà el suficient per ser alternativa. Sempre haurà de ser crossa d’algú o esdevindrà un reducte de puresa ideològica testimonial. Obtindrà quatre moments de gloria però aquesta serà efímera. Sóc dels que pensa que alguna gent de CiU gaudeix i riu davant la intransigència i el radicalisme. Per a ells és la coartada, l’excusa ideal que els permet mostrar al món que l’ideologisme no duu enlloc i que el pragmatisme és el mètode que fa avançar els pobles.
Així les coses, podríem afirmar que, en aquests inicis de legislatura, el parany és doble. Per un cantó es captura i fagocita als entregats i per un altra es tanca a la gàbia els feréstecs. Potser, com sol passar sovint, la virtut es trobi en el terme mig. És a dir: acordar allò que recomana la raó, pel bé del país, i marcar unes línies infranquejables que són les que ens fan diferents els uns dels altres, a les dretes i les esquerres.

EL INQUISIDOR ,XAVIER TRIAS, CONTRA EL CARNAVAL



El alcalde de Barcelona, Xavier Trias, ha dado luz verde a la desaparición del desfile de Carnaval que venía trascurriendo desde hace unos años por la avenida del Paral.lel de la capital catalana. Xavier Trias ha olvidado, con suma rapidez, su compromiso de relanzar la imagen festiva y lúdica de la calle que llego a ser denominada como el Broadway barcelonés. Al más puro estilo del nacionalismo carca , restrictivo y folclórico los concejales convergentes han puesto patas arriba el trabajo de muchas entidades culturales latinas que llevaban tiempo laborando y preparando la fiesta del carnaval. La excusa esgrimida por los censores de Convergencia y Unio ha sido la necesidad de recuperar un modelo “más histórico” como si esa pretensión tuviera que entrar, automáticamente, en contradicción con los nuevos hábitos y costumbres que se instalan en nuestra sociedad sin problemas y son aceptadas,en su conjunto, de buen grado.
Los gobiernos de CiU, no satisfechos con su política de recortes sociales indiscriminada y lesiva para los sectores más desfavorecidos de la sociedad, ahora se ceban con las manifestaciones culturales, con las muestras de alegría de los diferentes. Xavier Trias no tiene claro que modelo de ciudad quiere para los barceloneses pero si el modelo cultural restrictivo que desea imponer vía ordenanzas y decretos.

¿La mano del inquisidor Trias va a prohibir la alegria del carnaval?

18.1.12

DESPLACEN DISSIMULADAMENT A TRIAS ?



Es tan gran l’enrenou, i tantes les coses que succeeixen durant aquests darrers temps en la política catalana i espanyola que sovint no prestem atenció a fets i moviments que, malgrat semblar insignificants, tenen la seva rellevància. El fet de que a Can PSC estem entretinguts en congressos varis, primàries i candidatures a dirigir el PSOE afavoreix que la nostra mirada hagi triat ,momentàniament, la introspecció i la curta distancia.
Doncs si amics, cal obrir els ulls d immediat. Els nostres adversaris estan movents fitxes -com es lògic- en funció dels seus interessos partidistes. Intenten transmetre a la ciutadania que, malgrat la crisi, treballen dia i nit per tal de millorar la qualitat de vida dels catalans. Insinuen ,de passada, que la gent de l’oposició, nosaltres prioritàriament, no oferim més que un garbuix de propostes inconnexes generadores de problemes afegits.
Crec que convé observar amb deteniment els darrers moviments tan de Xavier Trias, com de CiU, a la ciutat de Barcelona. Sabem que els convergents no tenen teoritzat ni interioritzat un model de ciutat per la capital del país. Sabem que Trias és un alcalde submís als capricis i desitjos del Govern Mas. Sabem que és feble i diletant en la defensa dels interessos de la metròpoli. Sabem també que els ciutadans estan empipats per la pujada de tarifes del transport, per les limitacions d’ajuts a les escoles bressol, per l’augment dels impostos i un munt de coses més. Hem de ser conscients de tot això però cal fer especial atenció a una de les darreres maniobres de Trias i la seva gent, una moguda que te un doble objectiu. En primer lloc volen focalitzar l’atenció mediàtica i ciutadana lluny de la problemàtica de les retallades socials i la reducció de serveis públics. Ho pretenen mitjançant una discussió “filosòfica” al voltant de la transformació del nus viari de les Glories. I ho han fet llançant-se a la piscina de la reforma, improvisament, sense parlar amb ningú, amb dubtes seriosos respecte l’afectació que es produirà sobre la mobilitat con a conseqüència de les obres.
La segona lectura cal fer-la en clau política i successòria de Xavier Trias. Tot sembla indicar que alguns sectors de la coalició consideren que l’actual alcalde, per trajectòria i edat, ha de jubilar-se, que està força amortitzat. En aquest sentit aquests sectors creuen que ha arribat l’hora de donar joc al seu relleu natural: Antoni Vives. Recordem que el grupet del “pinyol” ja va intentar, sense èxit, fa uns anys jubilar a Trias i situar de numero u de les llistes a Vives.
Ara, avui, a tres anys vista de la futura comtessa electoral han decidit jugar de nou la carta Antoni Vives.
La absència de idees i propostes ha estat una constant en les files de CiU. Comprovem que han mogut una trista fitxa tàctica sense contingut mentre el PSC està entretingut amb els si i els no de la margarida dels seus processos congressuals. Però, ull, el moviment es aquí i cal que rebi el tractament i l’anàlisi que li correspon...

15.1.12

CIE ? = "INDIGNACIÓ ÈTICA"



SOBRE EL CIE...
Que ningú em parli de l’herència rebuda. Que ningú ens distregui fent veure que el tema no va amb ell, que s’ho ha trobat fet, que els anteriors ocupants del poder polític i governamental ho varen deixar així de mal girbat. Aquestes excuses ja no són de rebut. Toca actuar quan toca i això succeeix sovint, malauradament, després de que un incident greu –com el que ha produït la mort fa pocs dies d’un ciutadà guineà- fa que les injustícies i els problemes es situïn en primera línia del debat ciutadà.
Un munt de juristes, intel•lectuals, sindicats, ONG’s i associacions cíviques s’estan mobilitzant al voltant de la campanya impulsada pel Periódico, en la què es sol•licita una revisió en profunditat dels CIE (Centre d’Internament d’Estrangers). Calen mesures urgents que regulin de manera correcta, civilitzada i ajustada als drets humans, aquests centres d’internament que no són presons. Hi ha qui diu que els CIE són una burla a la democràcia. Hi ha qui afegeix que haurien d’estar sota un estricte control judicial, i altres que s’haurien de tancar. Opino que la complexitat del tema requereix una reflexió profunda i serena de tots plegats. Darrera d’aquesta qüestió s’obren un munt d’interrogants vinculats a la gestió de la immigració, a l’auge del racisme i al discurs xenòfob encobert de quatre que se les donen de “realistes”.
Les signatures de la campanya augmenten d’hora en hora però, per a un servidor el més interessant és comprovar com a casa nostra encara som capaços de sentir “indignació ètica”.

14.1.12

ESTEM OBLIGATS A ENTENDRE'NS AMB CiU?




Llegeixo amb molt d’interès l’article que publica l’Avui/Punt, i que signa Joaquim Nadal, que duu per títol: ”Declarem la independència?” També l’entrevista que el diari ARA li fa a l’amic Antoni Balmón. Ambdós parlen de la situació política general i catalana però, m’agradaria fer algunes puntualitzacions al respecte, perquè hi trobo punts a matisar si no volem que l’ambigüitat regni en excés en el discurs dels socialistes. Quim Nadal, de forma didàctica i rigorosa, explica que la practica i el discurs de CiU ens pot dur a una situació en la que la frustració col•lectiva i els conflictes de convivència s’instal•lin a casa nostra. Nadal es mostra sorprès pel cinisme emprat per la gent de Mas que pot combinar, sense rubor, el suport a les retallades i nous impostos de Rajoy i fer-se l’orni davant el procés recentralitzador del PP. Això sí, els convergents ho fan esgrimint la carcassa buida que anomenen “pacte fiscal” com a pastanaga col•lectiva. De l’anàlisi de Nadal considero que es desprenen un munt de prevencions respecte a les polítiques del nacionalisme català que hauríem de tenir presents a l’hora de parlar, negociar o pactar. Entre d’altres l’escàs interès mostrat –educat sí però, poc interessat - pel president de la Generalitat al voltant el tema.
Antoni Balmón, no fa gaires dies, proposava en un article a El Periódico, avançar vers un “Compromís Històric” amb CiU al mes pur estil Berlinguer. Ja vaig escriure en aquest blog que no ho veia gens clar. Quan els comunistes italians proposaven aquesta mesura el seu percentatge de vots era de superior al 34,5%, tenien un teixit social i cívic que els hi feia costat i Itàlia passava per un moments durs a causa del terrorisme. Res és igual aquí. El PSC ha perdut eleccions amb claredat i el socialisme ibèric està en plena metamorfosi, no té força suficient per no esdevenir fagocitat a les primeres de canvi.
Vol dir això que no es pot arribar a acords amb el Govern Mas?
Doncs bé, crec que els acords a subscriure son només els necessaris i imprescindibles per garantir la recuperació econòmica i la sortida de la crisi. Si el PSC vol construir l’alternativa haurà de explicar a la ciutadania que hi ha un altre manera d’abordar la crisi, uns altres tipus d’ajustos econòmics, un altre forma d’encarar la fiscalitat, els impostos, les relacions amb el conjunt de l’estat. Si el PSC vol tornar al govern de Catalunya haurà de demostrar a les classes mitjanes, als joves, als treballadors i als que ho estan passant malament que es una formació política amb personalitat pròpia.
Predicar es fàcil, però.... Com es pot fer tot això?
Marcant línies vermelles infranquejables, irrenunciables, des d’una òptica progressista i d’esquerres en terrenys vitals del discurs polític diferenciat (immigració, globalització econòmica, crisi, federalisme, solidaritat, medi ambient...) Un partit amb personalitat pròpia, amb vocació d’alternativa, no ha de pidolar a les portes dels que desmantellen els serveis públics. Tot el contrari, s’ha de mobilitzar el carrer amb els nous moviments socials contra aquesta agressió neoliberal als drets conquerits pels ciutadans que impulsen les dretes d’aquí i d’allà. Un PSC que vol ser alternativa no pot reduir el seu marc d’acció al mon parlamentari i institucional. Ha d’estar present al costat de les justes reivindicacions que emergeixin del teixit social. Fem costat a la consulta que proposen els sindicats,per exemple.
Acords amb CiU? Només aquells que no esdevinguin lesius per a la ciutadania, només aquells que garanteixin un bon funcionament de les institucions i la convivència. Cap que ens faci còmplices de l’ofensiva conservadora contra els serveis públics. I, vist el que veiem, a hores d’ara sembla que els acords no són gaire viables... Perquè ells van a la seva.

10.1.12

XAVIER TRIAS UN ALCALDE GRIS I FEBLE



TRIAS EL MASOVER SERVIL

Que Xavier Trias no té, ni ha tingut mai, un projecte de ciutat per Barcelona és una evidència. Que és incapaç en el terreny de la política de construir una aliança estable amb altres forces del consistori una obvietat. Que l’Ajuntament de Barcelona està immers en l’etapa més gris i anodina dels darrers trenta anys una gran veritat. Xavier Trias i la seva gent han adormit la ciutat. Li han injectat en vena el pitjor dels somnífers existents, l’han empeltat d’un avorriment insubstancial fill de la manca de nord i del funcionament vegetatiu. Aquest “anar tirant” de Xavier Trias mostra la incapacitat de l’actual alcalde per liderar les necessàries exigències davant les altres administracions, aflora la insensibilitat de l’equip de govern de CiU davant les circumstàncies de crisi actuals. Transport públic, escoles bressol, serveis culturals i socials estan veient com són relegats a situacions de manteniment i dotació pressupostària pretèrites.
Xavier Trias se les donava de socialdemòcrata en plena campanya electoral. Avui la seva actitud i insensibilitat envers l’encariment dels serveis que afecten els ciutadans més vulnerables el converteixen en un masover servil dels capricis del PP i les retallades indiscriminades del govern Mas.

8.1.12

ABANS DE MOURE FITXA....CAL LLEGIR I PENSAR




CHACÓN O RUBALCABA?

Les planes dels diaris en van plenes. Les agencies d’informació competeixen en treure teletips i referències respecte el futur lideratge del PSOE que ha de sortir de la confrontació de les candidatures de Carme Chacón i Alfredo Pérez Rubalcaba. Els mitjans de comunicació pregunten a tort i a dret, a uns i a altres, cercant anècdotes dignes de crear titulars o polèmiques. Fins i tot confeccionen mapes d’Espanya amb el nombre de delegats que aniran al 38è Congrés dels socialistes espanyols i acoloreixen en funció de a qui creuen – o suposen- que donaran suport els mateixos.
Sense menystenir la importància que té el futur lideratge del principal partit de l’oposició, crec que potser en fem un gra massa tots plegats. Entre d’altres coses perquè ens trobem a inicis d’una legislatura i els temps que venen no faciliten les previsions simples i mecàniques dels esdeveniments. Ningú sap, a hores d’ara, on anirem a parar econòmica i socialment. Ningú endevina, tampoc, fins a on estarem disposats els ciutadans a aguantar unes retallades que ja fan mal a la pell.
Però, tornem al comentat Congrés socialista que tindrà lloc a Sevilla. Tothom que és preguntat diu la seva. Cap problema al respecte, malgrat que jo em rebel•lo contra el maniqueisme de la major part de les qüestions plantejades fins el present. Pensar que només hi ha dues sortides antagòniques em sembla una simplificació pobre d’esperit i de discurs. El Primer Secretari del PSC ha dit: “Jo no dic en aquest moment a quin candidat donaré suport”. Jo tampoc! Però, entre Pere Navarro i jo hi ha una diferencia. Potser ell ja té decidit a qui donar suport i un servidor de vostès pensa exhaurir fins la última gota els arguments d’un i altre per prendre posició, per opinar. Estic desitjós d’escoltar abastament -no momes mitjançant manifestos- com pensen els candidats que s’han d’abordar els següents temes:
1er. La crisi de la socialdemocràcia a Europa -A on hem d’anar i com tractar els efectes perversos del capitalisme actual-.
2on. Com pensen abordar el tema de la configuració de l’estat espanyol. Vull saber quines perspectives de futur polític dins del PSOE tenen els plantejaments del federalisme.
3er. De quina manera les organitzacions polítiques, els partits d’estructures provinents del segle XIX, muten per servir als ciutadans de la societat actual.
I després....opinaré o em quedaré en blanc, que també es una opció.

5.1.12

ARTUR MAS HA TRIAT LA PITJOR PARELLA DE BALL




El que ha passat al País Valencia és un avis per navegants. Si home, per aquells que es fotografiaven amb un timó de vaixell a les mans dient que volien arribar a la presidència de la Generalitat per arreglar-ho tot en qüestió de setmanes, aquells mateixos que varen prometre reduir l’atur a la mitat en un parell d’anys i també les llistes d’espera. Parlaven de millorar les escoles, el transport públic , els peatges... Doncs be, res de res. En menys d’un any han esdevingut el paradigma de les retallades indiscriminades, les privatitzacions i la improvisació. I que em diuen del finançament ? Aquest tema el senyor Luís de Guindos, i el govern de Mariano Rajoy, ho tenen clar. A partir d’ara els comptes de les comunitats autònomes estaran sota estricta observació i, tot sembla indicar, que en procés d’aprimar-se fins a extrems insospitats. Facin memòria. No era en Duran el que deia que eren igual socialistes i populars, Rubalcaba i Rajoy?
Després d’haver escalfat les eleccions amb la apetitosa pastanaga del anomenat “Pacte Fiscal”, després de treure’n rendiment electoral amb la famosa cartera de Duran; ara, Artur Mas, tenia un dilema a resoldre. Quin? : El de triar parella de ball parlamentaria. I es públic i notori que ha optat per les paraules i insinuacions de la senyora Camacho consistents, com es sabut, en combinar carantoines i estocades sense prendre mal del tot. Artur Mas desestima les ofertes del PSC, menysté les de Junqueras i abomina de les de Joan Herrera. Per la dansa pressupostaria s’ha deixat agafar i estrènyer per la cintura sense adonar-se’n que li marquen el ritme i el pas del bolero.
Si senyors, si. El nacionalisme convergent, alimentat darrerament en clau econòmica, haurà de retallar les seves aspiracions. Haurà de intentar explicar, a tort i a dret, perquè ha triat fer el camí amb els populars i no amb altres.
Es possible que algun del audaços nois del “pinyol” els hi passi pel cap organitzar alguna consulta intimidatòria envers el nou centralisme que s’albira a Madrid. Hauran de fer cua. Abans sindicats i moviments socials volen preguntar a la ciutadania per la
política de retallades del govern català.
Soc de l’opinió que els socialistes catalans hem de fer costat als moviments socials i sindicats que ens criden a les mobilitzacions i la consulta ciutadana. Ho hem de fer sense recança, convençuts de que les receptes dels senyors Rajoy i Mas son coincidents, son les de les dretes sense pàtria humana i amb molts interessos econòmics.

2.1.12

LES AVENTURES DEL JOVE PUJOL



Any nou cantarella vella, mètode antic, discurs gastat. L’Oriol Pujol torna a fer soroll intentant engrescar al personal al voltant d’un govern que avui ja és exemple, arreu, pels seus experiments amb retallades i ajustos socials. Ara diu que si el marianisme segueix “sense voler parlar del pacte fiscal” el govern prendrà mesures camí d’un tancament de caixes, o d’una consulta popular. Je, je... Tots sabem que el jove Pujol és un xic audaç i té el do d’engrescar-se a sí mateix. Fa pocs dies jugava a fer paral•lelisme entre els presidents Macià i Artur Mas. Alguns vàrem intuir, sota les lloances del jove Pujol a Mas, la idea de que l’actual president sigui el que ens marqui el camí de la Terra Promesa. Compte! Una terra promesa idíl•lica on no existeix la crisi, ni les pressions internacionals i on els mercats són bondadosos, patriotes i muts...
El bon Oriol insisteix en dir “no ens trobaran tirant la tovallola, si no al contrari”. Ai Deu meu senyor! Aquest xicot hauria de repassar la història del nostre país, especialment la succeïda en algun mes d’octubre. Companys seus de coalició, com el demòcrata cristià Vila d’Abadal, ho té molt més clar. Almenys no s’enganya a sí mateix ni intenta confondre al personal quan afirma que “això del pacte fiscal està mal plantejat”.
Any nou cantarella vella la dels de CiU. Si senyors. Puja el transport públic, l’aigua, la llum. S’eliminen prestacions socials i ens volen fer creure que això passa per uns calerons que no arriben d’on han d’arribar. Doncs no senyors. Catalunya ha de tenir un finançament just, cert però l’actual govern és el paradigma i el banc de proves on s’ha emmirallat la gent del PP per fer política retalladora a Espanya. Ara ens volen distreure amb acords de geometria variable, quan en realitat fan les polítiques del PP a la “catalana”. És a dir: retallades socials i sacrificis a dojo sense responsabilitat dels de casa i tota la culpa als de fora. No Oriol, no. Aquest no és el camí. Vàreu prometre i no compliu. Ara no s’hi val gemegar i centrifugar. Teniu, com a govern, responsabilitats. Pel bé del país caldrà ajudar, d’acord. Però, res d’aventures de laboratori que ni tu mateix et creus. En Vila d’Abadal sí, però tu, no.