El blog d'en Joan Ferran

30.10.07

POCA MILI AQUEST ORIOL



Abans de parlar...

No comença bé aquest xicot. Ahir es va estrenar com a portaveu parlamentari l’Oriol Pujol i Ferrusola. Ho va fer criticant, sense coneixement de causa, els pressupostos de la Generalitat. Com és obvi, no deu haver tingut temps per llegir-los i analitzar-los amb profunditat però, ell no s’arruga davant la ignorància de les xifres. Ataca de front i la diu grossa sense immutar-se. Si l’Oriol hagués contingut una mica el seu afany opositor a hores d’ara sabria que en els pressupostos pel 2008 culminarà el procés de sanejament de les finances catalanes. És a dir, haurem aconseguit eixugar els 1264 milions d’euros de dèficit heretat dels governs de CiU. Si l’Oriol hagués tingut paciència i serenitat per escoltar al Conseller Antoni Castells sabria que els pressupostos del 2008 pugen un total de 34.749 milions d’euros, un 7,9% més que els del 2007. Sabria també que creix la inversió per habitant un 17%. Per tant, la inversió per habitant gairebé s’ha duplicat durant els anys de govern d’esquerres respecte els darrers comptes dels de CiU. L’Oriol Pujol diu que no són creïbles aquests pressupostos. Ho lamento, però la seva afirmació no està prou documentada. Per poc que el nostre amic faci quatre números comprovarà que més de la meitat de la despesa, el 52%, està destinada a polítiques socials. Els comptes quadren i les polítiques socials, d’infraestructures i la inversió R+D+i creixen. Si no vol fer el ridícul, el nou portaveu convergent, abans de parlar haurà d’esmerçar una mica de temps en llegir-se els papers.

29.10.07

Desde Galícia


Se sospecha que el nacionalismo es milagroso


El partido nacionalista catalán, Convergencia i Unió, ha nombrado portavoz a uno de los hijos del honorable Pujol, Oriol Pujol Ferrusola, de 40 años.


A primera vista puede parecer un dato sin importancia, «un enchufe», como diría la gente de la calle, pero, a poco que nos fijemos, la alteración medioambiental causada es importante y puede ser motivo de una contaminación acústica nada deseable para la salud equilibrada de la comunidad.


En primer lugar, y aun respetando la autonomía que se le presume a cualquier hijo, porque el tema de las sagas ha llenado miles de páginas de la literatura para demostrarnos que los vínculos de sangre no son precisamente jardines de calma, y en segundo lugar, abriga la sospecha mía de que el clan Pujol concibió Cataluña como una sociedad uniforme, servil y agradecida e insiste en hacer recapitular al hijo descarriado que hoy ve campar más o menos a sus anchas.


La maniobra de la pieza de recambio es buena para los nacionalistas y llega en el momento preciso, justo cuando un temporal alentado principalmente por ingeniosas hipérboles de los medios de comunicación públicos catalanes -donde tan bien sobreviven familias y descendientes acunadas desde sus orígenes por los cantos patrios de quienes los fundaron, sin que el tiempo y sus tozudos cambios les hayan alterado en lo más mínimo su apacible fortuna-, han convencido a medio mundo de que por estas tierras apenas sobrevive nadie entre las víctimas de un naufragio ferroviario; de que nos comemos, previo troceado, a los niños que no hablan catalán y de que cenamos todas las noches a dos velas porque ni los de Fecsa nos quieren.


Si será cierto lo que digo que ha sido el recién nombrado casi heredero quien me ha hecho ver la luz un poco más allá de las dos velas que me acompañan. Así que el resto de España se prepare para inventar himnos de reconciliación nacional, porque el heredero acaba de declarar en la Radio Nacional de Cataluña que la culpa de los desastres de Renfe, el AVE, cercanías, el apagón, el Carmel, es del presidente Montilla, sin que se hayan fundido los fusibles ni al servil presentador. Hacía falta un portavoz de este calibre para recuperar la devoción milagrera. Ya saben: nacionalismo o desastre; perdón: catástrofe, como dicen en TV3.


Artículo de Assumpta Roura publicado en La Voz de Galícia

28.10.07

CON Z DE... Z JONES ! ! !



Visita sorpresa

Si no ve se’l critica i si ve també. Si hagués vingut dilluns o dimarts haurien dit que es reserva els caps de setmana per a gaudir mentre la gent pateix. Si ve un diumenge, l’impagable noi de la clenxa li exigeix que torni entre setmana i, a ser possible, plovent. Penós tot plegat. La visita sorpresa d’en José Luís Rodríguez Zapatero ha generat un munt d’improvisades declaracions de tots els líders polítics i un festival de notes de premsa. Tothom s’apunta al pim, pam, pum de la crítica fàcil. Per cert, alguns dels més incisius fa segles que no han pujat ni a un tren fira. Doncs bé, la crítica ja està feta de forma reiterada i continuada. Tothom ha posat cara d’enuig i s’ha autoproclamat defensor dels interessos dels usuaris de rodalies. I ara que? Ara l`Administració i els responsables de l’execució de les obres hauran de continuar treballant per tal de restablir el servei amb seguretat i eficàcia. Aquells que insinuaven que el President de la Generalitat i els alcaldes no defensaven els seus conciutadans s’han quedat amb un pam de nassos. La contundència i l’exigència del President Montilla ha donat fruit d’immediat. S’han aturat algunes feines per tal de prioritzar la seguretat i el restabliment del servei; ha vingut el president del Govern espanyol per analitzar in situ el que succeeix i, malgrat la complexitat de les obres, assegurar que tot acabarà bé. I quan tot torni a la normalitat i el malson hagi passat, potser a més d’un li caurà la cara de vergonya per haver jugat sense escrúpols amb els problemes i els neguits de la gent.

27.10.07

ARTICULO PUBLICADO EN "EL MUNDO"



TENTANDO LA SUERTE

Los Presupuestos Generales del Estado han pasado la prueba del algodón. Sí, por la mínima y rozando el larguero. Lo reconozco, pero los tres puntos se los lleva el Gobierno en campo ajeno, con el árbitro casero y con la atmósfera enrarecida por infraestructuras en conflicto, por alterados nacionalismos y por un terrorismo rearmado. Presupuestos salvados por la mínima y en el último momento. Obvio, pero ya nadie recuerda, o no quiere acordarse, de las múltiples angustias presupuestarias vividas en la época del idilio entre Aznar y Pujol –iba de un voto- y de los majestuosos e ignominiosos pactos que los legitimaban. Pero no solo el Gobierno de España está gozoso con la aprobación inicial de las cuentas del Estado. ERC, IC y CiU también han respirado tranquilos sacándose un gran peso de encima ¿Porqué? Muy sencillo: el rechazo, la devolución de los presupuestos al Gobierno no solo hubiera sido una derrota del Ejecutivo si no que implicaba, también, un serio varapalo a las inversiones previstas en Catalunya. Los que irresponsablemente se han abstenido, o han votado en contra, nos han hecho correr, como país, un riesgo innecesario. Han tentado la suerte gratuitamente. Los millones de euros previstos estatutariamente y los pactos entre el Conseller Castells y el Ministro Solbes se hubieran ido al garete. El dinero para Catalunya se hubiera quedado criando malvas en las arcas del Estado. La singularización en clave electoral que han protagonizado convergentes, republicanos y post comunistas podría haber sido paralizante y letal para el país. Pero, afortunadamente, para regocijo de Zapatero, para tranquilidad de los “marcadores de paquete” y para el país no ha sido así. ¿Con qué autoridad moral un político puede exigir la aplicación de lo que dispone l’Estatut en el orden económico cuando ha pretendido cortocircuitar el instrumento presupuestario usado para vehicularlo?
Llegarán las mejoras, las infraestructuras se construirán adecuadamente y el sufrimiento de miles de catalanes cesará en un tiempo razonable. Se habrá vencido así las consecuencias de un par de décadas de desinversión y desidia. Estamos inmersos ya en una larga campaña electoral. Algunos han optado por el todo vale, por un método opositor agresivo y contundente que no pondera los efectos colaterales de fatiga y desencanto que generan sobre la ciudadanía. En el Parlamento catalán se ha iniciado una esperpéntica competición para lograr cargarle a alguien –siempre al adversario- las culpas y responsabilidades de lo que acontece en el asunto de Cercanías. En un afán desmedido de aparecer como los justicieros del pueblo unos piden la dimisión de Magdalena Álvarez, otros la comparecencia del Conseller Nadal y unos terceros las explicaciones del Presidente de la Generalitat. Craso error todo ello que no repercutirá en una agilización de las soluciones ni en una expiación de los pecados de gestión. Toda esta parafernalia de la oposición es humo, está condenada a la esterilidad, es puro teatro a no ser que decidiéramos ir al fondo de la cuestión e intentando dilucidar lo que hay, no solo detrás de los acuerdos con la empresa OHL y Juan Miguel Villar Mir, si no también enjuiciar porqué en su día se tomó la decisión de que el AVE penetrara en la ciudad condal por donde se le hace entrar. Insisto, con estas actitudes también se está tentando irresponsablemente a la suerte. ¿Porqué? Muy fácil, los practicantes del tremendismo pesimista deberían saber que la inoculación entre la ciudadanía de un estado de opinión crispado no acostumbra a beneficiar, mecánicamente, a los emisores de las insidias. No, el malestar de los ciudadanos acostumbra a proyectarse con un efecto onda que alcanza a todos sin distinción de color político o confesión. Y digo que se está tentando a la suerte por que la desazón, el mal humor y el desinterés de los ciudadanos por la política deviene un flaco servicio a la convivencia y a la cohesión social.
Hay que dejar trabajar a las administraciones y a sus técnicos sin presión. La complejidad y magnitud de algunos temas, como el de Cercanías, exige aparcar las batallas dialécticas de rueda de prensa para dar paso a una racionalidad positiva. A la botella medio llena. Y es que, amigos lectores, en este jugar con la suerte a la que algunos son tan aficionados nadie está inmaculado para lanzar la primera piedra. El PP anda a la búsqueda del remedio a su enfermedad, a su crisis de identificación con el nuevo liderazgo de Daniel Sirera. Convergencia a la greña con Unió y con la duda existencial de saber si en el vástago de Pujol se encuentra la ciencia suficiente para comunicar tranquilidad a su electorado sin derivas soberanistas ni acritud.
Cuando la debilidad argumental agarrota el entendimiento de los líderes políticos o la inestabilidad de sus aparatos les generan inseguridad no son de recibo las huidas hacia delante. No vale usar el sufrimiento colectivo para, sin escrúpulos, pretender la erosión del adversario. No vale tentar la suerte porque al final la suerte puede arrastrarte y herirte de muerte.

25.10.07

METODES POC CORRECTES

Mals boletaires

Afortunadament els pressupostos generals de l’Estat tenen llum verda per seguir el seu curs parlamentari. Tinc la impressió de què, en el fons, tothom està feliç i content. El govern d’Espanya per que se n’ha sortit i els singularistes preelectorals –ERC, IC i CiU- per que sobre la seva consciència hauria caigut la responsabilitat de que tots els diners previstos per a Catalunya s’hagueren quedat a Madrid com a conseqüència d’un afany desmesurat de “marcar paquet” amb el seu vot negatiu. Doncs bé, afortunadament pel país no ha estat així però, el perill existia i cal dir ben clar que més d’un grup català amb escons al Congrés dels Diputats ha preferit jugar a la demagògia, i a quedar bé, abans d’actuar amb responsabilitat. S’ha jugat, per estètica interessada, amb els diners dels catalans i això no és correcte. Aquí, mentre tant, s’espanta la gent fent-los desconfiar de l’obra pública i això és una mesquinesa. Es dispara gratuïtament contra càrrecs municipals malgrat no tenir competències sobre determinats temes i això te nom: oportunisme barat. Per altra banda es vol fer creure al ciutadà que en assumptes com el de rodalies tot és fàcil de resoldre quan, en realitat, el tema és profundament complex. No tot val ni en la política ni en la recol·lecció de bolets. Aquells que ho trinxen tot sense pietat tard o d’hora se n’adonaran que ho estan deixant tots erm. I, de preservar en aquesta actitud, no hi haurà res que es pugui aprofitar, ni bolets, ni país. Per què hi ha gent que són mal polítics i mal boletaires.

24.10.07

TRIAS HA PERDUT EL QUE TENIA...



A Trias l’han canviat

Sempre he pensat que en Xavier Trias no era un home procliu a fer astracanades. El tenia per un convergent de la vella escola. Res a veure amb la penya del Madí o dels Puig. Però, m’he dut una sorpresa desagradable. Ahir, al Parlament de Catalunya, va tenir lloc una roda de premsa on un Artur Mas sortit del silenci va carregar contra el govern Montilla per l’enrenou de rodalies. Lògic, diran vostès, el país està empipat i preocupat i és obligació del cap de l’oposició aprofitar l’ocasió per colpejar els adversaris. La sorpresa va ser veure allí, a primera fila, en Xavier Trias. El cap de colla dels municipalistes convergents s’ho va fer anar bé per criticar i posar a caure d’un burro a l’alcalde Jordi Hereu. Els allí presents no donàvem crèdit al que estàvem veient. En Trias culpabilitzava dels problemes de rodalies a l’alcalde de Barcelona. Quina barra! Ell que va fer costat a l’Alvarez Cascos i en Felip Puig quan el 2003 varen signar l’actual traçat. Ell, que durant més de vint-i-tres anys ha centrifugat sempre les responsabilitats dels governs de CiU. Ell, que va votar una resolució lloant la feina dels governs Pujol després de veure cremar mitja Catalunya. Això no es fa. A cada qual la seva responsabilitat. L’Hereu ha defensat i defensa millor que ningú els barcelonins. L’afany compulsiu d’en Trias per a erosionar a Jordi Hereu no perjudica l’alcalde si no que l’honora. Però, el més trist de tot és que en Xavier no era així, l’han canviat.

23.10.07

Als socialistes barcelonins



El proper dia 6 de novembre el company/alcalde Jordi Hereu donarà una conferència/debat. Volem que aquest sigui el tret de sortida d’un ampli procés de reflexió i debat que, paral·lel al generat des del partit a nivell nacional, concreti les línies d’acció i de pensament dels socialistes a les grans ciutats. L’aparició de nous fenòmens i circumstàncies a la si de les grans urbs precisa d’una actualització permanent de les nostres propostes i de la nostra teoria. Encetem doncs un període de reflexió que no té perquè interferir als processos electorals del mes de març, però, que no pot, ni deu, ser ajornat.

L’equip de govern de la ciutat i el partit a Barcelona estan en condicions, i precisen, donar un nou impuls al socialisme en l’horitzó del novè Congrés del PSC-Barcelona. Som hi! Com us he dit anteriorment la conferència del nostre alcalde és un punt de sortida. La resta del camí la hem de fer plegats creant espais de discussió i debat.

Us animo a participar i a convidar a la discussió a totes aquelles persones que es vulguin comprometre en aconseguir una ciutat més feliç, dinàmica, rica i solidaria.

Crec que ara ens convé escoltar molt per actuar millor.
Si voleu assistir a la conferència/debat truqueu al 933026016

21.10.07

LA MODA ANTI ESPANYOLA...



Estranya moda “anti”

Ahir en Jorge Lorenzo es va proclamar a Malàisia campió del món de 250cc per segon any consecutiu. Ahir també varem veure a en Fernando Alonso batallar per remuntar una cursa força complicada. Aquests mesos hem pogut veure com un munt de tenistes d’aquí es passejaven pel món intentant guanyar, esportivament parlant, tot el que es pot i més. Són molt els atletes i esportistes espanyols que fora de les nostres fronteres competeixen amb èxit en la primera divisió de l’esport mundial. A què ve tot això? Es preguntaran vostès. M’explico. Fa pocs dies, amb motiu del lliurament dels premis “Antonio Asensio” vaig tenir el plaer de compartir taula amb persones del món empresarial, polític i editorial. Varem parlar de tot el que es sol parlar en un sopar on s’hi troba gent tant diversa. Les opinions eren contrastades i en pocs temes hi havia unanimitat. Cert. Però, si que varen convenir tots plegats en lamentar l’estranya moda “anti” de criticar tot allò que es o fa olor a espanyol. Hi ha qui visceralment, davant d’una cursa automobilística prefereix sempre –dic sempre- que guanyi un anglès o un brasileny abans que un espanyol. Hi ha a qui li agafa mal d’estómac quan Espanya venç Dinamarca malgrat que els gols portin la marca de la casa de jugadors catalans. L’estranya moda s’estén al cinema, a les arts, a tot... És trist però, és així. Sembla com si l’afirmació d’un país o una cultura s’aconseguís millor mitjançant la desgràcia dels altres. Doncs no. Això és irracional, mesquí i contraproduent pels que estimem Catalunya. Un servidor prefereix la proximitat i l’èxit dels que han compartit amb mi anys de lluita i anhels, que no la d’altres de terres enllà.
M’agrada que a Europa guanyi, per exemple, el Sevilla i el Vila-real. Prefereixo que Almodovar obtingui els Oscars i que la Penélope sedueixi mig Hollywood. M’agrada que la selecció espanyola de bàsquet estigui entre les millors del món... Apa!

19.10.07

SARKOZY TE PROBLEMES



Sarkozy ja peta

Tant sols han passat cinc mesos des de que Sarkozy va arribar a la presidència francesa, i el país ja s’ha paralitzat mitjançant una vaga que ha afectat a milions de ciutadans. Les principals ciutats de França han vist com la seva dinàmica habitual, el seu ritme vital, s’ha interromput per manifestacions de treballadors i treballadores no disposats a veure retallats els seus drets i prestacions socials.
Ahir va ser un mal dia per en Sarkozy. En el terreny personal l’anunci del seu divorci amb la Cecília va aconseguir un fort resó mediàtic. Cert, però no és menys cert que també s’ha iniciat en el país veí un procés de desinflament, de punxada del globus, de desencant al voltant del guanyador de les darreres eleccions. En poc temps la seva popularitat ha baixat més de sis punts. Doncs, bé, recordo que va ser en el debat de política general on el cap de l’oposició va afirmar que això de les dretes i les esquerres era un concepte del passat, que ja no hi havia diferencies programàtiques ni teòriques. Aquells dies la dreta catalana i l’espanyola s’emmirallaven amb personatges com en Sarkozy. Avui, cinc mesos després comença el compte enrere del que serà un procés polític on els moviments socials i sindicals de França es mobilitzaran contra les mesures conservadores despullant-les dels seus guarniments, dels seus maquillatges. Per què? Molt senzill, les diferències entre dreta i esquerra existeixen. Defensen interessos socials diferents i, amics meus, el ciutadà ho detecta i es mobilitza.

16.10.07

REFUNDAR QUÉ ?



Indigència intel·lectual

Ha arribat a les meves mans un document convergent de quatre planes que té la pretensió de ser una declaració de principis per la refundació del catalanisme. Després d’una introducció no exempta de bones intencions on s’afirma que no hi ha cap interès en fer tremendisme i dibuixar un panorama català catastròfic i pessimista, ni tampoc bastir un programa de govern, es fa una crida a elaborar un discurs al servei del país. He llegit amb molta atenció el text i m’ha decebut profundament. Conté un munt de tòpics i no passa de ser un refregit de vells papers, articles i declaracions gastades. Ens invita a reformular, començant pels elements definitoris, el que és i en què consisteix el projectes polític catalanista. El document exposa en la seva darrera plana el que considera l’enunciat d’unes bases per la refundació del catalanisme que proposa l’Artur Mas. No voldria ser cruel però, aquestes bases fan pena per esquàlides i per indigència intel·lectual. Quatre d’elles són obvietats tal com que el catalanisme ha de tenir una vocació majoritària i transversal, compromès amb la regeneració de la democràcia. La cinquena base és un brindis al sol en proposar-nos passar d’Espanya per intentar situar Catalunya al món.
Pobre refundació del catalanisme si ha de sorgir de paperets gallinacis com aquest. Ah! Per cert, diuen que en Campuzano n’ha escrit un de més solvent. Espero que me l’enviï.

TORTURES A LA GUINEA DE OBIANG



Fotografies que demostren la repressio politica i la tortura que es produeix a Guinea equatorial.

14.10.07

AMERICA , AMERICA ...RECUERDA AL CHE



Hugo Chávez y Fidel Castro conversan en vivo en Aló Presidente

Santa Clara, Cuba, 14 oct (PL)
Los presidentes de Venezuela, Hugo Chávez, y de Cuba, Fidel Castro, conversan hoy en vivo vía telefónica en el programa televisivo Aló Presidente, transmitido desde esta ciudad cubana.
Chávez refirió que esta sería la primera vez que los cubanos y el mundo escuchan directamente la voz del mandatario cubano desde julio de 2006.
El estadista venezolano calificó a Fidel Castro de "sembrador de conciencia, de pueblos y de tiempos nuevos", y dijo que "nosotros tenemos el compromiso de seguir sembrando, resembrando, cosechando y empujando para salvar a la humanidad".
Chávez afirmó que es el socialismo el sistema que podrá salvar la especie humana, de lo contrario el mundo se adentraría en la barbarie.
Se trata de "Socialismo o barbarie", aseveró el presidente en el diálogo con su homólogo cubano, con quien departió acerca de los peligros que acechan a la humanidad y del legado del guerrillero argentino-cubano Ernesto Che Guevara.

11.10.07

MARIANO,MARIANO...



La bandera d’en Mariano

Els partits polítics i els seus líders són molt lliures per triar els continguts dels seus discursos, els colors de les seves campanyes electorals i l’estil i estètica que creguin oportuna. Res a objectar al respecte. Però, els ciutadans i els articulistes també són molt lliures per dir, explicar i escriure el que ens suggereix determinades actuacions. Sense pretendre ofendre ningú, permeti’m que els digui que el missatge amb motiu del 12 d’octubre d’en Mariano Rajoy, tant per la seva forma com pel fons, em transporta a temps pretèrits. Traspua una certa recuperació dels discursos lacrimògens amb que ens va obsequiar l’Arias Navarro després de la mort del dictador. El to de veu, la mirada perduda, les paraules, la bandera i fins i tot la corbata m’inspiren una barreja de temor i enuig. Un sisè sentit em diu que estem novament davant l’ou de la serp. Un servidor no creu en les banderes però, tinc el ferm convenciment de que cal respectar-les totes sense excepció i també els sentiments nobles que puguin generar. Malgrat això,ho lamento, penso que en Mariano Rajoy fa onejar la seva amb perverses intencions. Alerta doncs. Davant del panorama que ens envolta hem de parar compte que ni la d’en Rajoy ni la de cap altre il·luminat –encara que sigui d’un altre color- ens faci perdre el seny.

10.10.07

DURAN LLEIDA VA DE BOCAMOLL


NOTA DE PREMSA PSC


Duran ha de demanar disculpes a un milió i mig de catalans” per unes declaracions que “són més pròpies d´un bocamoll que d´un pietòs líder polític”

Joan Ferran denuncia “la deriva radical de CiU i PP” i la contraposa a la “moderació i la centralitat” demostrada pel president Montilla en l´obertura de la fira de Frankfurt
El portaveu adjunt del grup parlamentari PSC-CpC, Joan Ferran, ja exigit avui al líder d´UDC, Josep Antoni Duran Lleida “que demani disculpes al milió i mig d´electors del PSC” per haver afirmat, literalment, que “el votant de CiU està en general més format” i preguntar-se irònicament, durant una entrevista a Ràdio 4, “quants llibres llegeix un elector nostre i quants llibres llegeix un elector socialista”.Ferran considera que aquestes afirmacions de Duran “són més pròpies d´un bocamoll que d´un pietòs líder polític”. El portaveu socialista ha recordat que els dirigents de CiU sovint defensen “la pretensió que no hi ha dretes i esquerres”, però després “tenen comportaments elitistes i classistes, dels quals aquestes declaracions són un exemple”. Ferran ha recordat a Duran que “el cos electoral de tots els partits té una composició molt diversa, i és difícil conéixer els gustos culturals ni quants llibres llegeix cada votant” .La deriva radical Joan Ferran ha mostrat també la preocupació del grup Socialistes-CpC davant la “deriva radical de discursos i actituds”, tant al PP com a CiU, on Felip Puig fa “plantejaments sobiranistes i radicals” sense tenir en compte que “no tot s´hi val davant les eleccions del març”, i com que “caldrà triar entre la dreta del PP o un govern progressista”, CiU haurà de “saber valorar què interessa més a Catalunya” .Intervenció de Montilla a Frankfurt El portaveu socialista ha contraposat aquesta radicalitat a la intervenció de José Montilla en l´acte inaugural de la Fira del Llibre de Frankfurt, on va resultar evident que es tracta d´“un president moderat, centrat, que demostra amor per la cultura catalana, davant el soroll que s´ha generat al voltant de problemàtiques artificials sobre la llengua”.

9.10.07

DIUEN QUE CDC...



Diuen que CDC...

Diuen que la gent d’Unió Democràtica de Catalunya es va assabentar del canvi de portaveu del Grup Parlamentari de CiU mitjançant la premsa. Diuen que en Josep Antoni Duran i Lleida, i en Josep Pelegrí, varen reaccionar amb calculada cautela i discreció davant la política de fets consumats del seus socis. Hi ha gent que sosté que l’Artur Mas està passant un mal moment personal i polític i, que la raó d’aquests canvis sobtats es deu al desig de blindar la seva futura candidatura a unes noves eleccions a la presidència de la Generalitat. Diuen moltes coses i es fan un munt de cabòries sobre el que està succeint a la sí de Convergència. Ho accepto. Confesso que potser no arribarem mai a comprendre amb profunditat que és el que succeeix a la casa dels convergents. Ho accepto però, tots percebem que en potència es cou una de ben grossa.
Diuen que la nova feina d’en Felip Puig està orientada a la refundació del catalanisme i que la seva activitat consistirà en cercar la complicitat de gent desencantada propera al PSC i fins i tot a IC. No m’ho crec tot plegat. Aquí hi ha quelcom que no quadra. En Felip es defineix a sí mateix com un jugador del planter que sua la samarreta, dona cops de peu i corre molt. Una hipotètica refundació del catalanisme precisaria un personatge capaç de donar i repartir joc. L’anunci de l’assignació d’aquesta tasca a en Felip Puig és la prova del nou de què la cosa no va de debò, que no creuen en el projecte ni els propis convergents. Insisteixo, diuen que CDC no sap a on va, que té una pena profunda, que no s’en surt.

7.10.07

CHE GUEVARA 40 AÑOS DESPUES....


Vallegrande, Bolivia, 6 oct (PL)
El espíritu de Ernesto Che Guevara imperó hoy en el poblado boliviano donde permaneció secretamente enterrado durante tres décadas y que ahora lo recuerda en el 40 aniversario de su asesinato.
El enjambre de admiradores del legendario guerrillero cubano-argentino se adueñó este sábado de las calles de Vallegrande, participando en las actividades del II Encuentro Mundial Che Guevara.
Una legión de carpas inunda la céntrica plaza 26 de enero, donde pernoctarán hasta el próximo lunes numerosas personas llegadas de diversas latitudes, la mayoría jóvenes que confiesan su devoción por el ideario guevariano.
El viceministro boliviano de Cultura, Pablo Groux, admitió su sorpresa por la gran afluencia de jóvenes, cuya energía le recordó el "espíritu revolucionario del Che Guevara".
Varios extranjeros consultados por Prensa Latina coincidieron en ver al Che como una bandera de sus aspiraciones generacionales de cambio, revolución, rebeldía y justicia social.
"Estar aquí, en esta fecha, es un honor y un privilegio para mí como cubano", estimó el joven doctor Harold Knigth, uno de los casi 30 galenos que velará por la salud de los participantes en la peregrinación de mañana hasta La Higuera.
Dicha marcha recorrerá los 16 kilómetros entre el poblado de Pucará y el villorrio en cuya escuelita fue asesinado el comandante Guevara, el 9 de octubre de 1967.
La perspectiva de realizar tal caminata no amedrenta al coronel Leonardo Tamayo, conocido como "Urbano" cuando combatía por estos parajes junto al Che, quien aseguró estar listo para afrontarla.
"Para mí es doloroso recordar tantos compañeros caídos, pero me satisface ver que su sangre no se derramó en vano, como demuestran los médicos y educadores cubanos", aseguró el septuagenario ex combatiente.
La presentación de cientos de fotografías inéditas sobre la vida del llamado Guerrillero Heroico acaparó la máxima atención de los asistentes, quienes hoy disfrutaron de diferentes actividades culturales y artísticas.
La música tampoco ha faltado en Vallegrade, que el próximo lunes espera la presencia aquí del presidente boliviano, Evo Morales, otro seguidor confeso del ideario del Che Guevara.
prl cmv ga

PUIG A LA RESERVA



L’Oriol per en Felip

Com si fos un partit de futbol en Felip Puig ha deixat el camp de joc per donar pas a l’Oriol Pujol. Algú deu haver pensat que el fins ara portaveu parlamentari de CiU pot fer millor paper a les grades, animant els “hooligans”, que practicant joc dur sobre la gespa. No seré jo qui opini sobre els moviments tàctics de CDC pensant en el dia després de les eleccions generals. No, això ho deixo per en Pepe Zaragoza. No seré jo tampoc qui insisteixi en què, aquest algú, potser ha decidit que val més sumar punt darrera punt, fins fer-ne un cabasset, que enviar a la infermeria els adversaris. Tots sabem que els equips grans tenen bancada. Sempre hi ha algú disposat a jugar de defensa escombra.
Un bon amic convergent m’explicava ahir que en el seu partit els canvis no han fet més que començar, que em quedaré estorat d’aquí a pocs dies... Ja ho veurem. Ara el que hi ha damunt la taula és el canvi de l’Oriol per en Felip. Segons les informacions en Felip Puig tindrà la seva cura els incondicionals i convençuts. L’Oriol tindrà en el Parlament una bona assignatura per aprovar.
No m’està bé dir-ho però d’en Pujol Ferrusola n’espero molt. Per què? Es preguntaran vostès. Doncs molt senzill –i no és la primera vegada que ho expresso des d’aquesta columna- comparteixo les afirmacions del president Jordi Pujol quan va dir que el seu fill era un xicot treballador, apassionat i amb ganes de servir al País. Es per aquesta raó que confio que en el futur la seva tasca opositora serà més constructiva i menys agressiva que la duta a terme fins ara per en Puig. Confio que sabrà administrar els savis consells dels seus avantpassats polítics i els posarà al servei del país. Crec que farà, com és lògic, una oposició decidida però confio també que sabrà respectar el que cal respectar, que no barrejarà mai els interessos de CiU amb els del país.

COMPARTO CON CARLES NAVALES SU ARTICULO



Felip Puig: una bendición
Articulo de Carles Navales
Artur Mas ha resuelto sumergirse en su proyecto de refundar el nacionalismo catalán. La herramienta será un movimiento, que podríamos adjetivar como “Ciudadanos por el Nacionalismo”. Piensa el líder de CiU que la nueva misión le absorberá muchísimo tiempo, por lo que ha relevado a Felip Puig como portavoz en el Parlamento catalán para que se ocupe del partido, eso sí, con amplios atributos de mando en tropa.Para CDC quizá sea buena la noticia, pero lo que no cabe duda es que para la vida parlamentaria catalana, en general, la desaparición de Felip Puig i Godes es toda una bendición, y para los socialcristianos de UDC, en particular, también: la lengua viperina del cachorro del pujolismo nunca hizo las delicias en su socio de coalición.Cabe esperar que el sucesor le de altura a la responsabilidad de ser el portavoz del principal partido de la oposición. El nivel tabernario, que fue incapaz de superar Felip Puig (para muchos, el Zaplana catalán), hacia sonrojar a propios y extraños: tildar al Presidente de Cataluña de funcionario de tres al cuarto; choricear la palabra pueblo cuando éste va a Andalucía; en fin, para que seguir.Si Felip Puig tuviera un currículo brillante, podríamos pensar que la vanidad le puede, pero es un ingeniero de caminos sin nada a destacar en su haber profesional y político. Es más, cuando unió ambas funciones, el fiasco que nos dejó no pudo ser mayor. De su esperpéntica actuación, siendo consejero de obras públicas del gobierno del presidente Jordi Pujol, nos queda como recuerdo y muestra el descalabro en la línea 9 del metro barcelonés: 35 Km. de trayecto que, el consejero Puig, comenzó a ejecutar sin que existiera un proyecto acabado, por lo que quizá nunca vea la luz y el mucho dinero invertido quede en un derroche más: eso sí, de primer orden.
Escrit el 7/10/07

4.10.07

RAJOY GO HOME



PP sempre negatiu

Al PP de Catalunya, més enllà de la seva ideologia conservadora –extremadament conservadora, diria jo- se l’identifica com el partit que està en contra de tot. Contra l’Estatut d’Autonomia de Catalunya, contra les seleccions esportives, contra una ràdio i televisió pública en català... Contra tot el que es mou. El seu discurs s’associa amb la negació, amb els entrebancs, amb els conflictes, amb la bronca. De res li han servit els intents “normalitzadors” que han assajat personatges de centre liberal com en Josep Piqué i en Francesc Vendrell. Tard o d’hora cauen extenuats i exterminats per la força d’unes bases alimentades amb gens vidalquadristes i armades amb el discurs de personatges com l’Angel Acebes o Eduardo Zaplana. Insisteixo, el PP a Catalunya és sinònim de negació d’un munt de sentiments cívics ciutadans i expressió d’un altre munt d’interpretacions ràncies del que és o ha de ser Espanya. És una pena que així sigui, per que sóc dels que pensa que en aquest país hi ha lloc per una formació moderna de centre lliberal.
Ahir en Mariano Rajoy va venir a Barcelona i va parlar seguint les pautes a les que em referia abans. Enlloc de proposar projectes es va dedicar a criticar, a destruir. A dir que si ell i les seves ordes conquereixen el govern d’Espanya, l’AVE no arribarà a Barcelona, ni a l’estació de la Sagrera. El PP un cop més s’ha situat entre aquells que, per un grapat de vots, són capaços de perjudicar els interessos de Catalunya. Han oblidat que ells i els convergents varen acordar això que ara volen desmuntar.

2.10.07

TV3 I CATALUNYA RADIO...




La llei de la CCMA

Avui el Parlament de Catalunya, si no hi ha cap incident de darrera hora, aprovarà la nova llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Aquesta llei substituirà un altre que fou aprovada amb data de 1983. Han passat gairebé vint-i-cinc anys i el món audiovisual ha canviat profundament. Transcorreguts més de set anys del ja “mític” debat sobre mitjans que va tenir lloc a la Cambra Catalana al desembre de 1999 ha arribat el dia D. Durant aquests temps han estat molts els entrebancs i problemes que han impedit l’aprovació del nou text. No és l’hora ara, ni el moment oportú, per a buscar culpabilitats ni retreure res a ningú. Segurament, en aquest assumpte, tothom té la seva part de mèrit i de culpa. Per fi és l’hora de la pràctica, de posar en funcionament l’articulat de la llei que, entre d’altres moltes coses, vetlla per uns mitjans de comunicació públics gestionats amb criteris professionals, amb vocació de servei públic, respectuosos amb la pluralitat social i política de la societat catalana, econòmicament viables i transparents.

La llarga gestació d’aquesta llei pot haver desanimat a molts i sumit a l’escepticisme a d’altres. És comprensible, però crec que el país i els professionals tenim a les nostres mans un excel·lent instrument per aconseguir optimitzar la feina i el servei de la ràdio i televisió pública.