El blog d'en Joan Ferran

27.2.06

Els Papers de Palau


Que els partits polítics esbrinin els desitjos i els neguits dels ciutadans i les seves exigències és normal. És sabut que a totes les democràcies occidentals les enquestes juguen un paper important en la tria i definició tant dels candidats com dels seus eixos programàtics. Res a objectar-hi, i molta feina per a politòlegs, sociòlegs i membres dels aparells. Però quan aquesta activitat, que teòricament hauria de ser costejada per privats, ho és amb fons públics, cal dir-ho i denunciar-ho. Tant se val si fa molt o poc temps que ha succeït; no importa si la gent que ho va permetre roman al poder o no. Això ha passat a casa nostra i tenim l’obligació moral i política de reprovar-ne els culpables. Alguns ho neguen obstinadament malgrat que, dia rere dia, les proves i evidències són cada cop més aclaparadores. Però, en aquest cas, l’enrenou no té tan sols una vessant d’utilització indeguda de cabals públics en benefici de Convergència i Unió. La intencionalitat, el contingut de les preguntes i la finalitat políticament incorrecta i perversa de molts estudis exigeix dels seus autors, o dels seus instigadors, una profunda reflexió sobre quins són els límits ètics dels seus encàrrecs, la ratlla vermella que no convé sobrepassar. Un vell i cessat manipulador d’enquestes oficials, anomenat David Madí, ha gosat dir, per exemple, que l’informe sobre els professionals de la CCRTV era un paperot sense importància. Això és greu, molt greu. Relativitzar fets tan deplorables com aquests obre les portes a un tot s’hi val descontrolat i gens democràtic. Ja n’hi ha prou de cinisme professional! Negar els fets que es poden comprovar empíricament -com ho han fet desenes de periodistes als arxius del Centre d’Estudis d’Opinió de la Generalitat- és propi d’ingenus o estúpids. Molts n’haurien d’aprendre de l’expresident Jordi Pujol quan reconeix que, potser, algú va obrar indegudament sense ell saber-ho... Tan sols cal tenir memòria, o llegir els Diaris de Sessions del Parlament de Catalunya del final dels noranta, per comprovar que va ser la pressió política de l’oposició la que va forçar l’aleshores conseller de Presidència Xavier Trias a crear un registre d’estudis i enquestes on dipositar tots els treballs i encàrrecs fets pels governs. El registre fou creat, i algunes enquestes hi foren inscrites. Altres, les inconfessables o comprometedores, no. Així va ser com es van intentar blanquejar algunes de les activitats poc edificants elaborades a les clavegueres del poder. Xavier Trias va dir, davant d’un munt d’estudiants, que remenem la merda i embrutem. Fidel a l’esperit del paperot sobre els professionals dels mitjans de comunicació, ha acusat un parell de diaris catalans de dir mentides i treballar al dictat d’altres. Patètic i inversemblant, tot plegat... Però el cert és que els Papers de Palau són aquí acusadors; busquen els amos que els varen crear. Qui els va encarregar? Qui els va pagar? El xofer i l’uixer, segur que no.

A la poma d’en Trias li ha sortit el cuc


A TV3, Trias ha fet gala d’un cinisme fora de tot dubte. Li agrada fotografiar-se amb una poma. Però, compte! A la fruita li ha sortit un cuc, està corcada.

Malgrat el que diu en Trias, aquí teniu una mostra d’un periodisme que no accepta pressions: l’editorial d’El Periódico d’avui.

24.2.06

Trias ha dit “merda”? Està nerviós?


Quan va tenir lloc la crisi per la manipulació d’enquestes, Jordi Pujol va dir que allò no era possible, que només ho podia haver fet un inútil o un tonto. La inutilitat i la tonteria es van personificar i produïren la dimissió d’en David Madí.

Ara, fins i tot els més -aparentment- assenyats es posen nerviosos i esdevenen bocamolls escatològics. Tant és així que en Xavier Trias no dubta a dir en públic que el que publica aquest blog, un servidor, està darrere de l’aparició d’estudis i enquestes perillosament comprometedors per a ell i per a CiU. La seva paranoia el porta fins i tot a criticar la premsa, que publica les notícies complint, òbviament, amb la seva obligació. Vostès s’han adonat que en Xavier Trias, a més de mentir, és un bocamoll, perquè cau en els mateixos judicis de valor respecte als mitjans de comunicació en què ha incorregut l’informe aparegut i referit a TV3?

El nerviosisme li fa perdre les formes i m’acusa de remenar la “merda”. Doncs, sí, remenem la merda dipositada durant un “vintenni ignominiós”, perquè és un despropòsit i una vergonya que algú haurà d’explicar. Trias sap que res és fals, que tot està contrastat, que tot existeix i que n’hi ha més. Vol aparentar equanimitat i rigor, però el temps i les investigacions demostraran com va estar organitzat i blanquejat el sistema de dades que ens explica la premsa. Trias està nerviós perquè sap que hi ha més coses... però no sols referides a enquestes i estudis, sinó també altres coses d’honorabilitat dubtosa. No faré, ni farem, el que l’amic Joan Boada d’IC practica. No anirem a la fiscalia cada deu minuts. Preferim conèixer, esbrinar i contrastar totes les dades amb rigor. Ho faig i ho fem perquè és la nostra obligació i perquè el contingut conspiratiu i poc democràtic dels “Papers de Palau” no pot quedar immune. Trias sap tot això i exclama en públic: “merda!”.
Us recomano la lectura dels editorials d’ “El País” i d’ “El Periódico” d’avui

22.2.06

Trias, Mas, Puig… tremoleu?


Ja ho vàrem dir. Les enquestes i estudis apareguts a Presidència confeccionats i pagats durant “el vintenni ignominiós” seguiran donant molt a parlar. Ha emergit només la punta de l’iceberg d’una trama controladora i inquisidora que ha operat impunement al servei d’un MOSAD convergent, que ha operat confeccionant fitxes de bons i dolents i que ha ofert elements per triar estratègies polítiques. El “laboratori d’idees” més barat d’un partit català és el que han pagat els ciutadans de Catalunya durant aquest vintenni ignominiós sense saber-ho: el de CiU. Però això no acaba aquí, hi ha més coses. Sortiran. Tenim dret a saber la veritat.

20.2.06

Tornar a mirar als ulls


El PP ha triat la via dura per conquerir de nou la Moncloa. Puntualitzem. El sector dominant dels populars ha triat el camí de la crispació i de l’enfrontament sostingut perquè creu que li pot facilitar un retorn ràpid al govern d’Espanya. Se’ls en foten els efectes col·laterals. No els preocupa que la cohesió social i les relacions intercomunitàries es deteriorin. No els treu la son que la convivència cívica s’afebleixi o que els boicots als productes catalans afectin la nostra economia i que, de retruc, es posin en perill centenars de llocs de treball. Tampoc els neguiteja fer un ús mesquí de la llengua, de les llengües, per erosionar governs –d’aquí o d’allà- si poden obtenir uns grams de mal humor ciutadà i una possible renda electoral. Molt trist i patètic, tot plegat. Després sempre hi ha qui es pregunta sobre les causes del descrèdit de la política o sobre l’allunyament del ciutadà de les coses públiques. Per a la colla dels Rajoy, Zaplana i Acebes, el fi justifica els mitjans, malgrat que aquests provoquin l’esterilització de la democràcia. Però ho sabem tot. Sospitem les raons d’aquests despropòsits i d’altres que hauran de venir aviat. Al front, a la direcció del PP, s’hi han instal·lat els sectors més cavernaris de la dreta espanyola. Ells saben, en són conscients, que una sortida positiva de l’Estatut de Catalunya i una pacificació del País Basc comportarien un llarg període de governança socialista arreu de l’Estat. Ho saben i ho temen. Solament així es pot arribar a comprendre, que no justificar, la bel·ligerància radical de la direcció del carrer Gènova. La cúpula Popular sap que molts dels seus no comparteixen llur estratègia, que estan a l’aguait per prendre el relleu amb uns paràmetres polítics més “civilitzats”. Els Gallardón, els Feijoó, els Camps o els Piqué pateixen turment en silenci pregant Déu per treure’s del damunt els “Santiago y cierra Espanya” en forma de Zaplana o Acebes. Però, després del que està passant a Catalunya, la pregunta és: Piqué i a la seva gent podran tornar a mirar als ulls els catalans? Crec que no. Val més que pleguin. El poble els ho agrairà.

19.2.06

Apocalípticos e irresponsables

El conjunto de iniciativas que impulsa el PP para oponerse al trámite estatutario desborda el marco de lo políticamente correcto. La utilización del tema lingüístico y la recogida de firmas en toda España son elementos desestabilizadores de la cohesión social.

¿Dónde está el límite, la raya? ¿Dónde y cuando piensa detener el Partido Popular su melodía encadenada de despropósitos? La ciudadanía española está siendo bombardeada por algo que va mucho más allá de la crítica y la erosión del adversario. Mariano Rajoy está inyectando en vena a los españoles una enfermedad contagiosa difícil de curar: la del resentimiento y el odio, la de la desconfianza y el agravio comparativo.

Reconozcámoslo, los dirigentes políticos que cometen errores en el ejercicio de sus funciones acaban sufriendo en propia piel las consecuencias de sus desatinos. Cuando yerran estrepitosamente la ciudadanía les pasa factura, les castiga con el látigo de la indiferencia o con el cambio de opción. Muchos han sido los mandatarios que han pagado en las urnas su altivez o su ineficiencia. Al fin y al cabo la democracia consiste, entre otras muchas cosas, en optar por el más esperanzador y el más convincente, por el aparentemente más honrado y auténtico. Pero hay un elemento en el juego democrático difícil de corregir mediante la simple emisión del voto: El resquebrajamiento de la cohesión social, la presencia del virus del resentimiento. Los políticos pueden ser aupados o apeados por los votantes pero las marcas del odio y el menosprecio que son capaces de generar algunos personajes acostumbran a permanecer incólumes en el subconsciente durante décadas. Son difícilmente borrables.

La política del PP respecto a l’Estatut de Catalunya es apocalíptica y profundamente irresponsable. Enfrenta territorios, levanta fantasmas dormidos y es tremendamente injusta tanto con el ciudadano de a pie como con el político o el industrial. ¿O es que acaso Mariano Rajoy está incapacitado para comprender el mensaje que le han transmitido, durante su visita a Catalunya, los empresarios conservadores? ¿Acaso los prohombres del PP no perciben que el mundo de la empresa catalana ha gritado ¡Basta! a un palmo de las narices de su líder?

Apelar a la irracionalidad, al estómago del ciudadano, puede ser rentable en una coyuntura especial, puede facilitar incluso unos instantes de gloria pero instalarse en la crispación a medio plazo agota. Y, amigos, créanme, Ángel Acebes y Eduardo Zaplana ya han cruzado el frontispicio de lo razonable para instalarse en la antesala del odio. Problemas puntuales por razones de lengua los hay y los habrá por los siglos de los siglos. Se producirán en uno u otro sentido. Elevarlos a categoría de problema general es una tremenda injusticia cuando nuestra sociedad lleva un montón de años vanagloriándose de sus altos niveles de convivencia y de respeto lingüístico. Atizar una guerra de idiomas solo puede tener cabida en mentes irresponsables, cegadas por el ansia de volver al poder de cualquier forma y a cualquier precio. El spot publicitario del PP emitido en Andalucía en el que se acusa a Rodríguez Zapatero y a Manuel Chaves de impedir el libre uso del castellano en Catalunya, además de falso, es el paradigma de un estilo zafio de hacer política.

Mención aparte nos merece la deplorable utilización partidista del terrorismo y de sus víctimas. Parece como si a los dirigentes populares les dolieran los indicios, tenues aún pero visibles, de una salida pacífica al denominado conflicto vasco. Insisto, no todo vale en la lucha por el poder y menos cuando se entrecruzan los sentimientos, el dolor de la gente y el recuerdo de los ausentes.

¿Y que me dicen ustedes de esa ridícula recogida de firmas que ya ha provocado la expulsión del PP de un concejal popular de Lloret? Mariano Rajoy ha impulsado en toda España lo que debe ser considerado –no cabe otra interpretación posible- como un elemento más de anti catalanismo gratuito. Mal, vamos mal. El PP cada vez se sitúa en los parámetros de una derecha extrema nada homologables con el nuevo centro derecha europeo. ¿Acaso nadie va a reaccionar? ¿Acaso Piqué, Vendrell y los suyos han tirado la toalla? ¿A qué viene tanta sumisión? ¿Por qué calla Piqué? ¿Teme algo? La crispación se ha instalado en la política y son muchos los ciudadanos que quieren dejarla atrás, salir de ella. No vale vender apocalipsis patrias ni la desintegración virtual del Estado. Catalunya y España desean concordia, un Estatuto digno y una vertebración del Estado harmónica y cómoda. En esa tarea, si lo desea, el Partido Popular tiene cabida, su concurso es importante. Lo único que no puede aceptarse es la lucha por el poder a cualquier precio. Y, de eso, ya estamos hartos a base de firmitas, boicots y anuncios pagados. El funcionariado, los trabajadores, empresarios y la opinión pública catalana afirman estar cansados de tanto ruido. Me atrevería a afirmar que claman por un: “¡Piqué, levántate y anda! Rompe el silencio, convence a los tuyos para que abandonen la estrategia de la tensión. Ese no es el camino para regresar al gobierno de España, esa es la triste senda del enfrentamiento gratuito e irracional entre los españoles.”

Artículo publicado en el diario "El Mundo"

17.2.06

Telegrama a Josep Piqué


No ho entenc / T’esbronquen els teus / Et desautoritza Zaplana / Et torpedinen el gir / Et ridiculitzen / Et menystenen / Et veig tens / Per què ho suportes? / Tens quelcom a amagar? / Et tenen agafa’t pels c... per quelcom que va passar? / Ressuscita / Aixeca’t i camina / Deixa’ls

15.2.06

Carta abierta a los diputados catalanes del PP



Apreciados colegas:

Os dirijo estas letras desde la discrepancia y el respeto, desde la consideración y la camaradería que genera el roce y el trato cotidiano. Los pasillos y escaños de nuestro Parlamento han sido, y son, mudos espectadores de nuestras desavenencias pero también de chanzas y pequeñas confesiones. Siempre he creído que no os ha sido fácil militar en el PP de Catalunya. La atmósfera no os es propicia. Por el contenido de vuestras opciones habéis estado expuestos muchas veces a la crítica fácil y simple, a descalificaciones burdas exentas de rigor y a vinculaciones mecánicas con el anterior régimen. Personalmente he preferido encontrar en la mayoría de vosotros el alma demócrata que poseéis y el hilo de vuestra modernidad que os alinea con otras formaciones del centro derecha europeo. He de confesaros, no obstante, que el periodo aznariano no facilitaba esa visión “benevolente” del espacio popular pero siempre he abrigado la esperanza de que vuestro quehacer político se asemejara cada vez más al talante que gastáis en el trato personal y humano.
Sabéis que muchos en nuestro partido, el President también, hubiéramos preferido veros incorporados al proyecto estatutario aportando vuestras opiniones en el ejercicio de legitimidad democrática que os han conferido las urnas. No ha sido así. Todo comenzó bien, parecía bonito, pero no ha sido posible. La cerrazón se impuso a la cordura y el consignismo de la calle Génova venció a la inteligencia.

Con respeto y consideración quiero deciros que hasta ahí podíamos llegar pero más allá no.
Quiero pediros formalmente que abandonéis el PP. Os lo pido por dignidad, porque sé que vosotros (Piqué, Vendrell, Daniel, Estelles, Dolors...) no creéis en esa publicidad zafia que sé ha emitido a través de las ondas andaluzas, porque sé que no vais a utilizar el tema lingüístico en vano, porque sé que no queréis ser los cómplices de la ruptura de nuestra convivencia, porque sé que comprendéis las quejas de los empresarios de nuestro país... En definitiva, porque sé que buscabais un camino propio y singular y vuestros compañeros os quieren de avispero. Porque sé que sois sensatos y amáis -a vuestra manera, como es obvio- a Catalunya.

Por todo ello os pido que abandonéis el PP con la cabeza alta. Doy fe que sois personas honorables y enteras y no comprendería tras tanto despropósito otra actitud.

Con afecto. Espero veros siempre en el espacio de diálogo de los demócratas.
Joan Ferran

13.2.06

Quan passi tot ...


Quan passi tot, quan l’Estatut hagi estat aprovat en referèndum, quan puguem mirar les coses amb una mica de perspectiva, caldrà analitzar les actituds i les paraules de tots els protagonistes del procés. I caldrà fer-ho, no sols sobre l’evolució dels diferents posicionaments polítics, sinó també al voltant d’aquells que han cercat o han obtingut rendiments partidaris inconfessables i mesquins. N’estic segur que llavors sortiran a la llum els cops baixos, les puntades de peu sota la taula, la rumorologia difosa amb mala intenció i altres moltes subtileses similars. En l’estadi de tramitació estatutària en què ens trobem, tot sembla indicar que alguns estan més interessats a fustigar els adversaris i competidors que a sumar esforços per aconseguir arribar a bon port. Convergència i Unió, i Artur Mas, es desviuen no pas per incorporar tothom en l’acord, sinó per fustigar ERC. Malden per propagar la inviabilitat del tripartit tot criticant, de passada, el president Maragall per suposada inacció. Aquestes actituds no són bones per al país. Quan els dirigents de CiU afirmen que els republicans tenen una actitud histèrica, tanquen portes a facilitar una opció final serena i pragmàtica per part d´Esquerra Republicana. Generen desconfiança entre els ciutadans, i molta confusió. Tan difícil és intentar caminar plegats un parell de mesos fins a resoldre el tema estatutari? Tanta pressa hi ha entre la gent convergent per erosionar el govern tripartit? Potser caldrà recordar que els impacients d’ara són els mateixos que fa poc exigiren el no avançament de les eleccions. Carregar irresponsablement contra tothom, com ha fet Mas, és poc elegant i traspua inseguretat i necessitat d’autoafirmació. Un altre, en la seva pell, prepararia un bon argumentari; perquè, quan passi tot, haurà de donar explicacions a molta gent... O no?
Article publicat pel setmanari "Actual"

El retrat d'en Xavier Trias


M’ha semblat suggerent aquest retrat fet des de la imparcialitat periodística.

Si Xavier Trias Vidal de Llobatera (Barcelona, 5-8-1946) vol conèixer en una macroenquesta les seves possibilitats com a candidat a alcalde el 2007, l'haurà de pagar el seu partit, CDC. No obstant, el 1998, quan ell era conseller de Presidència, va encarregar el sondeig més gran mai explicat (6.200 enquestats) a compte de l'erari (tots nosaltres). Hi va poder advertir, i ho va advertir, que no havia arribat la seva hora com a alcaldable. Aquesta era una de les enquestes que ara han aparegut, sense que en el seu moment es posessin a disposició del Parlament, com era preceptiu.Actualment, l'exconseller de Sanitat Trias està eufòric, perquè considera que les seves expectatives de vot han millorat amb relació al 2003, en què només va aconseguir nou regidors. "Som una alternativa que cada vegada és més una esperança". Així d'optimista es mostra qui en l'última legislatura d'Aznar va presidir el grup de CiU al Congrés. Encara que el PP ja no necessitava el suport convergent, Trias va votar amb els aznaristes en 959 ocasions. "Quan hi ha majories absolutes has d'armar-te de paciència", va dir llavors. ¿Per què tanta impaciència ara?

ÁNGEL SÁNCHEZ
Publicat a "El Periódico"

9.2.06

Trias, beneit o mentider?

Els diaris d’avui, Periódico, País, e-noticies... expliquen abastament com CiU va utilitzar, en benefici propi, gran nombre d’estudis d’opinió i enquestes electorals. Els diners públics varen servir per “meditar” l’estratègia electoral convergent i dur a terme la tria dels seus candidats entre els més ben valorats pels ciutadans. Aquests mateixos estudis eren emprats també per obtenir idees i criteris i així destil·lar els eslògans del partit i un discurs polític ajustat a la demanda.

Amb el temps tot comença a aflorar. Malgrat que l’auditoria realitzada en el seu dia pel govern tripartit no va detectar aquests “desajustos”, avui han esdevingut un escàndol polític de primera magnitud. Aquestes irregularitats poden tenir greus conseqüències polítiques i jurídiques. Tenim elements fundats per creure que això és tan sols la punta de l’iceberg. Intuïm que a partir d’ara s’ha obert l’aixeta de la informació i que un degoteig de dades ens pot oferir noves sorpreses. Mas i Puig varen mentir descaradament al Parlament. Trias diu que no en sabia res de tot aquest muntatge. Doncs bé, o era un beneit i conseqüentment està incapacitat per a la gestió i la política o és tant o més mentider que en Felip Puig i Artur Mas.
Us recomano la lectura de "El Periódico" pàg. 17 i "El País" pàg. 28

8.2.06

Volem el retorn dels papers de la Generalitat segrestats per l’arxiu particular creat per en Xavier Trias quan era Conseller de Presidència

Roda de premsa mostrant el llistat dels documents segrestats


Xavier Trias fou el pare d’un sistema secret per obtenir dades pagades amb diners públics per a benefici partidista. L’aparell creat per en Trias es mantingué vigent fins l’ensulsiada del règim pujolista i ha sortit a la llum un cop ha entrat en funcionament el nou Centre d’Estudis d’Opinió. En el futur més immediat, quantes coses més apareixeran?
Notícia apareguda al diari “El País”

El Gobierno de Pujol pagó con dinero público sondeos electorales sobre CiU
El anterior Ejecutivo catalán ocultó al Parlamento más de 30 estudios
MIQUEL NOGUER - Barcelona

EL PAÍS - España - 08-02-2006
El Gobierno catalán ha hallado en los archivos de la Generalitat una treintena de estudios y sondeos electorales encargados por el anterior Ejecutivo de Convergència i Unió, pagados con fondos públicos, y que fueron ocultados al Parlamento catalán. Uno de estos sondeos, de 1998, se centró en las expectativas electorales de CiU, incluso en el caso de una hipotética ruptura de la coalición. La muestra, muy elevada para este tipo de encuestas, fue de 6.200 entrevistas. En las respuestas, Jordi Pujol salía perdedor ante un eventual duelo electoral con Pasqual Maragall.

Las encuestas, que el actual tripartito ha hallado "en un cajón", según palabras del diputado socialista Joan Ferran, fueron realizadas entre 1998 y 2003, año en que CiU fue apeada del poder por la coalición de izquierdas. Su temática es de una gran diversidad y va desde una encuesta sobre el servicio de bomberos de la Generalitat hasta un informe sobre la imagen de Cataluña en la prensa, pasando por un estudio sobre las consecuencias electorales del pacto que mantuvieron en la legislatura 1999-2003 CiU y el PP en Cataluña.

El Gobierno catalán todavía no ha podido calcular el coste de estas encuestas para el erario público porque, según fuentes oficiales, "algunas ni siquiera salieron a concurso público". Uno de los sondeos, sobre las expectativas electorales de CiU, fue realizado por Enric Renau, hijo de un alto dirigente de Convergència.

En este sondeo se analizaban las posibilidades de CiU en caso de que los dos partidos que integran la federación se presentaran por separado. También especulaba con las posibilidades de que Unió Democràtica se presentara conjuntamente con el PP o que los tres partidos de izquierdas en este momento al frente de la Generalitat presentaran una lista conjunta. En todos estos supuestos, Convergència i Unió salía seriamente debilitada en el plano electoral. El sondeo también preguntaba sobre la popularidad de los diferentes dirigentes de CiU que en aquella época pugnaban por relevar a Jordi Pujol al frente de la federación. Artur Mas era uno de los menos valorados.
Medidas legales
El diputado socialista Joan Ferran anunció ayer que el PSC está estudiando "posibles medidas legales" ante el "engaño" realizado por los ex gobernantes de CiU. Y recordó que tanto Artur Mas como el actual portavoz parlamentario de la formación, Felip Puig, "negaron que existieran unos estudios que ahora hemos visto que sí que existían".

Este último estudio, al que ha tenido acceso El PAÍS, revela cómo los votantes de CiU, al contrario de lo que preconizaba su entonces líder, Jordi Pujol, preferían una alianza con Esquerra Republicana muy por encima de la que mantenían con el PP. En concreto, el 41,5% de los votantes de CiU apostaban por una alianza con ERC frente al 15% que pedían coligarse con el PP.
La encuesta, pagada con dinero público, no fue entregada al Parlamento hasta ayer, cuatro años y medio después de llegar a las manos de la cúpula de CiU. Dicho estudio se hizo en la época en que el actual líder nacionalista, Artur Mas, era primer consejero del Gobierno de Jordi Pujol. Al frente del área de Comunicación se hallaba David Madí, que se vio obligado a dimitir en 2003 como consecuencia del escándalo provocado por la ocultación y manipulación de otras encuestas pagadas con dinero público. Madí es ahora portavoz de Convergència.

La federación nacionalista, sin negar su responsabilidad, afirmó ayer que la publicación de estas encuestas no es más que "una cortina de humo" para tapar los problemas del tripartito.


Trias el conspirador


David Pérez. Diputat que va interpel·lar al Govern al 2003

Sota l’aparença ingènua i desemfadada d’en Xavier Trias s’amaga el càlcul fred, no d’un home de país ni de ciutat, sino d'un grup reduït, conspiratiu. En la gènesi dels estudis i enquestes segrestats i ocultats per CiU hi és Trias, un Trias vinculat estretament a l’aparell logístic de CiU. Un aparell que David Madí va conduir fins els extrems més barroers de la manipulació i que li va costar el càrrec. Estem convençuts que això és només la punta d’un iceberg. Serà difícil esbrinar quantes coses d’aquest tipus van arribar a desaparèixer. Però el que és evident és que en Xavier Trias, quan va optar a l’alcaldia de Barcelona, tenia a la seves mans tones d’informació pagades amb els impostos de tots els catalans.


El diputat David Pérez va interpel·lar al govern de CiU en Març del 2003. La resposta va ser un llarg sac de mentides.

Notícia apareguda a “El Periódico”

L'ETAPA FINAL DEL PUJOLISME A CATALUNYA

Trobats 33 estudis ocults de l'última fase del Govern de CiU

• Pujol va dedicar fons públics a informes que orientaven l'estratègia partidista

• L'expresident va veure el potencial de Maragall i va analitzar la ruptura amb Unió

CARLES COLS

BARCELONA

La inesperada troballa d'unes caixes a l'arxiu general del departament de Presidència ha tret a la llum 33 estudis que CiU, en la seva última etapa al capdavant del Govern de la Generalitat, va ocultar amb molta cura, malgrat que el PSC, que encapçalava l'oposició quan van ser realitzats, tenia fundades sospites que existien. Són, en alguns casos, enquestes inhabitualment cares. Però, segons van acusar ahir els socialistes, es tracta sobretot de detallades anàlisis amb les quals CiU, amb fons públics, va obtenir un precís retrat dels punts febles dels seus adversaris i dels seus propis."CDC no és vist com un partit que mantingui les promeses electorals ni que doni solucions pràctiques als problemes" (Estudi de segmentació política, gener del 1998, pàgina 62). Unió "és percebut com un partit ancorat en el poder" (el mateix estudi, pàgina 64). Són un parell d'exemples de les conclusions que l'Institut DEP va treure per al departament de Presidència, que llavors estava dirigit per Xavier Trias, i que aquest no va remetre després, com legalment corresponia, al Parlament. ¿A quin preu? Aquesta és una de les sorpreses de la recent troballa feta pel tripartit.

13 EUROS PER ENQUESTA Una de les anàlisis electorals de la llista de 33 informes ocults es va fer l'octubre del 1997 sobre una mostra de 6.204 enquestats, xifra excepcionalment alta. Els partits i els mitjans de comunicació solen formular preguntes en aquest tipus de treballs de camp a unes 800 persones, si es tracta de Catalunya, i a unes 1.000 en el conjunt d'Espanya. El límit el posa el preu. L'equivalent a uns 13 euros per enquestat és el preu que fonts del sector asseguren que es cobrava aproximadament l'any 1997. Més de 80.000 euros, doncs, hauria pogut costar només un dels estudis portats a terme.La informació obtinguda era valuosa. Amb diners públics, CiU, després de pactar amb el PP l'any 1996, sabia que si es tractava de sigles, treia un còmode avantatge de 18 punts al PSC en unes hipotètiques eleccions autonòmiques. Però si es donava a elegir als enquestats entre Pasqual Maragall i Jordi Pujol, llavors la situació s'invertia. Un 41,2% elegia el candidat socialista, i un 36,6%, el convergent. En aquells dies, Artur Mas era únicament una cria de delfí de l'aleshores president. Ocupava el vuitè lloc en la classificació de líders polítics i el vint-i-unè en notorietat.La qüestió és que l'anàlisi sociològica identificava Maragall com a adversari, no el PSC. Resulta en aquest punt inusual que els mateixos autors de l'estudi, a l'analitzar les taules, redactaven conclusions poc ortodoxes. "Maragall es converteix en un perillós candidat a la presidència de la Generalitat per als interessos de CiU". Ho era, es deduïa de l'anàlisi, perquè arrossegava votants de la resta de candidatures d'esquerra.El PSC ara, després de conèixer l'existència dels 33 estudis, està convençut que el seu encàrrec tenia bàsicament un propòsit partidista. Les pàgines 41, 42, 43 i 44 d'un dels treballs són, en aquest sentit, una reveladora sorpresa.

RUPTURA AMB UNIÓ

El març de 1997, Pujol i Josep Antoni Duran Lleida van protagonitzar un dels enfrontaments personals i polítics més agres de la història de la llavors coalició. La ruptura va estar a prop. Passats uns mesos, el departament de Presidència (no se sap si també els consellers d'Unió) tenia sobre la taula una detallada anàlisi de què succeiria si CDC i Unió es presentessin per separat a les eleccions i, més encara, si Unió s'aliés per a l'ocasió amb el PP.Pujol va saber com amb una simple ruptura Convergència mantindria un avantatge de nou punts sobre el PSC i Unió quedaria amb un residual 2,9% dels vots. Però va saber també (següent pàgina) que una aliança electoral del PSC, Iniciativa i ERC (l'actual tripartit) reduiria l'avantatge convergent a menys de quatre punts. L'última de les opcions presentades als enquestats era tan enrevessada que, d'aquests, un 45% no va saber què respondre. S'hi plantejava, per una part, l'aliança entre el PP i Unió; per l'altra, la del tripartit d'esquerres, i finalment, la candidatura en solitari de CDC i l'avui extint Partit per la Independència. Amb només un 8,4% de respostes a favor, guanyava l'aliança d'UDC amb el PP.L'estudi, en resum, va invitar CiU a actuar. "UDC i, sobretot, CDC sembla que fa molts anys que són al Govern". A continuació, afegia: "Alguna cosa haurà de canviar per mostrar la cara de la renovació al ciutadà i eliminar la imatge d'excés de temps en el poder".

7.2.06

La mano izquierda de Zaplana


He asistido como miembro de la Delegación Catalana del Parlament a la Comisión Constitucional del Congreso llamada a debatir el nuevo Estatut. Este es el paso previo a su aprobación por las Cortes y un prolegómeno al referéndum en Catalunya. No me detendré a explicar los discursos ni los posicionamientos de los diferentes partidos. La prensa da buena cuenta de ello y seguirá haciéndolo a lo largo de las próximas semanas. Quisiera transmitir, en cambio, aquello que no se ve pero se intuye, aquello que no es noticia pero que se percibe con la proximidad. Piqué ha puesto la palabra al discurso que podían verbalizar -el que le dejan hacer desde la calle Génova- y lo ha planteado con inteligente educación. Pero no es de ello de lo que pretendo disertar. Me interesan las reacciones humanas que envuelven la política. Al finalizar la disertación del “popular” catalán los suyos han aplaudido. Lo han hecho sin entusiasmo, mecánicamente y con mirada fría, distantes. He observado detenidamente a Eduardo Zaplana. He seguido el movimiento de sus ojos y su insitencia en apretar el muelle de la parte superior del bolígrafo. He visto como apilaba enérgicamente las cuartillas mientras alternaba comentarios –sospecho que inconstitucionales- con Acebes y Trillo... Pero lo que verdaderamente me impulsa a escribir estas líneas ha sido su forma de aplaudir a Piqué. Mientras sus compañeros de grupo batían palmas, él, en cambio, reclinaba su cuerpo sobre el sillón golpeando displicentemente la mesa con la mano izquierda extendida. He pensado en aquello tan trillado de “Que tu mano izquierda no sepa lo que hace tu mano derecha”. O en aquello también de “Señor, líbrame de mis amigos que de mis enemigos me libro yo”.

La mano izquierda de Zaplana amenaza cuando golpea sobre la mesa. Los ojos de Zaplana lanzan destellos de ira contenida, de mal humor, de desprecio... ¿Contra los socialistas? ¿Contra Piqué? Vaya usted a saber. Solo se deciros que su presencia transmite hostilidad e inquietud. Le he escuchado a corta distancia. Intimida y al mismo tiempo da risa. Lo imagino vestido de otra forma, con emblemas y gesto marcial, con botas. Pienso en el incomparable Charles Chaplin actuando en el Gran Dictador. Pero no puede ser, Charlot era un genio y Zaplana... no lo es.

6.2.06

Un Big Bang particular

Els catalans hem parit el nostre Big Bang polític particular. Com qui no vol la cosa, l’anunci d’unes bases d’acord estatutari han mogut estels, astres i asteroides. Tot gira vertiginosament amb molt de soroll i molta tinta. Tothom es posiciona cercant una òrbita que no col·lisioni, que permeti projectar llum i ser vist sense cremar la mirada del ciutadà. Duran s’empipa amb Mas, Carod ho fa amb gairebé tothom, Sevilla es retrata, Piqué busca signatures mentre Vidal Quadras torna a aparèixer en olor de multituds. I tot això es produeix sota l’escalf del gas –Natural, és clar- i la llum d’Endesa. Però, per si no en teníem prou amb aquest enrenou, calia adobar-lo amb especulacions de petita política. Així, alguns analistes de columna fixa han introduït nous elements a la radiografia catalana. Ara ja discuteixen i opinen sobre la conveniència, o no, d’un relleu a la candidatura de Maragall a la presidència de la Generalitat. Especulen també sobre un eventual avançament electoral, sobre els futurs pactes al govern d’Espanya... I, com és evident, hom pot acabar embafat de tanta política-ficció. Patim un excés d’autocontemplació, d’insatisfacció infundada. Em sembla perfecte que la gent opini amb llibertat, però convé puntualitzar les coses. I cal fer-ho per tal d’asserenar aquest nostre petit Big Bang català. Cal dotar-lo d’un cert ordre, d’harmonia. En aquest context pren sentit el contundent posicionament del PSC quan diu que l’elecció dels seus candidats depèn dels socialistes catalans i no del PSOE; quan afirma que la seva política d’aliances es decideix aquí i no allà... Ras i curt: que vol exercir sense intromissions la seva sobirania partidària. Encara correrà molta tinta al voltant de l’Estatut, però fóra bo abstenir-se d’obrir nous fronts per a la controvèrsia. Ah! I que cadascú trobi el seu paper en el nou cosmos català.
Article publicat al setmanari "Actual"

2.2.06

Compte amb la TT! És la Trampa Trias


Sota el somriure d’un venedor de vegades s’amaga un mal producte, un producte caducat o d’escassa qualitat. Sota el gest i el somriure d’en Xavier Trias -més enllà de la seva vàlua personal que no discuteixo- què hi ha? Us ho diré amb franquesa: una trampa, la trampa Trias, la TT. Tots sabem que el candidat convergent a l’alcaldia de Barcelona és un polític amortitzat. El seu aterratge a les llistes municipals és el darrer capítol d’un llibre que altres ja han escrit abans que ell. Molins, Cullell, Roca, tots varen passar per aquest tràngol amb sort similar. Tots varen intentar capgirar els resultats electorals que han donat en la nova democràcia l’alcaldia de la ciutat a les esquerres. I, com és sabut, aquests intents s’han saldat sempre amb la derrota. La dreta ho intenta de nou amb Trias i ara ho fa amb el somriure trampa amb la “bonhomia” que fa veure que ha traspuat. Però compte! Qui és Trias? A qui representa? Què ha fet en política fins el dia d’avui?

Sota el seu suposat discurs socialdemòcrata s’amaguen les propostes de la dreta i un bon grapat de complicitats amb la gent més reaccionària d’aquest país. Ell va ser l’articulador, l’artífex a Madrid, com a portaveu parlamentari, dels acords amb el PP. A Barcelona ho tornaria a fer per tal de tenir entre les seves mans la vara d’alcalde. No ho dubteu. Al llarg de la història del nostre país el polític convergent que posseeix el rècord de votacions coincidents amb el Partit Popular és ell. Trias ha estat el principal còmplice del PP durant l’època Aznar i entre els seus èxits figura el sistemàtic menysteniment de la ciutat de Barcelona i un nombre espectacular d’entrebancs a les peticions de la ciutat. Sota el somriure trampa també s’hi amaga el seu gris període de Conseller de la Presidència. Aquesta època tampoc va ser positiva per a Barcelona. Això sí, com a Conseller es va prodigar en el tracte afable a determinades persones, són molts els que li deuen favors personals, però desde l’òptica general, des de la política, la seva trajectòria dins el govern va ser negativa i és clar, quin és el cementiri d’elefants del món convergent? La llista municipal de la nostra ciutat.

En l’Ajuntament de Barcelona la seva acció opositora s’ha construït no en base a la vertebració d’un discurs propositiu sinó sobre la suma crítica i aleatòria de les problemàtiques del dia a dia. CiU i Trias no tenen discurs ni model de ciutat. Passeja per les entitats venent als veïns un paradís idíl•lic exempt de realisme. Trias no dona respostes reals als problemes dels ciutadans perquè obvia les dificultats proposant meravelles virtuals que sap que no haurà gestionar ni executar mai. Amb elles i amb el seu somriure i posat trampa passa el rasclet, a la recerca de vots.

Amics, socis, camarades... nosaltres no ocultem les dificultats de gestió que té una metròpoli com Barcelona. Sabem que els nous reptes emergents ens col•loquen en situacions difícils i complicades, sabem que sovint ens equivoquem. D’acord, però tenim un excel•lent full de serveis, la ciutat té èxit i volem contribuir a la seva millora encara més. Pensem que perquè la ciutat continuï progressant necessita que al seu front hagi la continuïtat d’un govern d’esquerres. Per aconseguir tot això cal desactivar, entre moltes coses, els somriures trampa. Som-hi!