El blog d'en Joan Ferran

29.9.11

SOBRE MUTACIONS POLÍTIQUES I ALTRES COSES...



DE LA “E” AL “CD”
Més enllà de les resolucions i controvèrsies pròpies dels debats parlamentaris. Més enllà d’allò que expliquen - o escriuen- els diferents mitjans de comunicació. Més enllà de tot això, els Debats de Política General serveixen per comprovar com evoluciona la moral de combat dels diferents partits i, també, si es produeixen moviments tàctics o canvis de rumb en el cosmos particular dels diferents grups polítics. Hi ha una part de consum intern en tota l’acció parlamentaria. Una part que té poc a veure amb les preocupacions i neguits del carrer, cert, però que hi és i acaba repercutint en la nostra societat d’una manera o altra.
La importància d’un debat de política general rau en el contingut de les seves resolucions i en els mandats que genera. Això es indiscutible. Ara bé, sovint ens dóna pistes per interpretar el que ens depararà el futur. El to, el contingut i la forma emprada pels intervinents són senyals que els interlocutors han d’interpretar i els analistes també. Els acords, els pactes i les carantoines verbals, expressades des de la tribuna d’oradors, esdevenen indicadors del que pot arribar a ser un idil•li polític o, si més no, una cohabitació de resultats incerts.
Algunes formacions polítiques, per molt que s’esforcin, no es podran despendre mai de les seves senyes d’identitat. La història pesa i la memòria també. La trajectòria dels socialistes, per exemple, pot oscil•lar en grau i intensitat però acostuma a moure’s en una mateixa longitud d’ona i en uns paràmetres situats a l’esquerra de l‘espai polític. Altres, sobre tot aquells que són un xic més nominalistes, no tenen inconvenient, de facto, en abandonar una sigla d’esquerres (E) per passar a efectuar una política CD (Centre dreta).

27.9.11

SER O NO SER NACIONALISTA...




HE REBUT AQUEST E-MAIL....




Se suposa que ser nacionalista implica estimar-se molt el país. Estimar-se molt el país és donar diners a les majors de Hollywood (1,4 milions d’euros) alhora que es retalla el pressupost de Cultura.
Estimar-se molt el país és tancar plantes d’hospitals i reduir els sous de metges, infermeres i zeladors mentre es presenta una esmena al decret de mesures econòmiques urgents del govern (votada també pels diputats socialistes) per evitar que la sanitat pública pugui estalviar en la factura farmacèutica.
Estimar-se molt el país és retallar prestacions als segments més necessitats (amb l’excusa que fan trampa) mentre es perdona l’impost de successions als més potentats (perquè és injust, pobrissons).


DONCS...TE RAÓ


Aquesta tarda al Parlament, el president Mas farà una proclama encesa d’amor al país. Potser que no se l’estimi tant
...

25.9.11

SOBRE EL 20-N I ELS SEUS PROTAGONISTES...



LES DUES CHACÓN

La pel•lícula dirigida per Enrique Urbizu que du per títol “No habrá paz para los malvados” protagonitzada per José Coronado, no ha obtingut cap dels guardons que s’esperaven en el Festival Internacional de Cinema de Donosti. Llàstima perquè el thriller s’ho val. Això sí, el film ens mostra un personatge, la jutgessa Chacón, decidida a combatre i perseguir els dolents fins al seu últim amagatall. Quina coincidència! Espero que ningú s’atreveixi a insinuar una intencionalitat electoralista per part dels creadors de la pel•lícula. Sí, si, no riguin, hi ha gent tant malalta en el nostre país que quan tenen un micro, o una càmera davant, disparen perdigonada –generalment en direcció esquerra- sense immutar-se. Aquest fet tant peculiar acostuma a succeir tots els dimarts i pot repetir-se al llarg de la setmana. TV3 i el 3/24 estan al cas i mai se’ls escapa l’espectacle del portaveu del govern. Doncs bé, la jutgessa Chacón persegueix delinqüents i la candidata Carme Chacón pretén, per la seva banda, aturar el que seria un desastre si guanyés el PP les eleccions generals. Diguem-ho tant clar com ha dit Tomás Gómez: “Mariano Rajoy vol fer a tota Espanya el que Esperanza Aguirre fa a la Comunitat de Madrid”. A saber: eliminar serveis, afeblir l’escola pública i retallar la sanitat fins a arribar a la pell. Però, això no és tot amics meus. El PP també és regressió, guerra lingüística, oblit de la lluita per les llibertats i revenja. Fa pocs mesos l’alcaldessa l’Elx, Mercedes Alonso, va fer canviar un munt de noms dels carrers de la seva ciutat. Els Jardins de Dolores Ibarruri, “la Pasionaria”, ara es diuen los Jardines de la República Argentina. L’Avinguda del Ferrocarril va perdre el seu tren i ara du el nom del darrer alcalde franquista, Vicente Quiles. Volen més?
Doncs bé, les dues Chacons han de seguir treballant, cadascuna en el seu front, perquè “No habrá paz para los malvados”.

Fotografia ANTONIO VALERO

23.9.11

SOBRE ELECCIONS I CONGRESSOS ?...TOUJOURS A GAUCHE!



Ja sé que els humans som capaços de fer vàries coses a l’hora... però estaran d’acord amb mi que és convenient prioritzar. Amb això no vull dir que no es pugui parlar de tot, i molt. No. Però ara és hora de barrar el pas a la dreta, de dificultar el que sembla el seu accés inexorable al govern d’Espanya. I fer-ho perquè les seves mans no facin més destrosses del compte en la cosa pública ni desmantellin l’obra social del tripartit. Sí, una ingent obra de polítiques per les persones que ens volen amagar i que els seus propis protagonistes -lamento dir-ho- no acaben de saber defensar com cal. El govern anterior va fer un munt de coses ben fetes i, aquest reconeixement, no fóra bo que quedés tan sols en mans dels futurs historiadors.
Les eleccions generals estan properes i l’objectiu dels homes i dones d’esquerres és impedir que el PP apliqui la medicina que prediquen els seus prohoms. L’objectiu dels socialistes catalans també és oposar-nos a les polítiques de retallades indiscriminades del govern Mas, i al desgavell d’una gestió que s’amaga rere el burka de temes colaterals sobrevinguts.
Deia abans que es poden fer un munt de coses simultàniament. Cert, però potser cal fer-ho amb sistema, amb un ordre no necessàriament escrit però sí lògic. Llegeixo aquest darrers dies que alguns candidats a la primera secretaria del PSC parlen d'avançar vers una futura direcció del partit on totes les sensibilitats hi siguin presents. D’acord. És bo que en un partit, un país o una societat es manifestin, amb tota la seva pluralitat, veus sota el denominador comú de la concòrdia i la camaraderia. Això és bo i és bonic si volen; però la realitat és dura i exigent. A aquestes alçades de la pel•lícula, social i econòmica, cal definició de projectes i no una simple adició de persones sobre el magma difús de la bona voluntat del “anar fent”. Cal una direcció que dirigeixi, cal un nord clar. Els socialistes catalans tenim al davant la disjuntiva de recuperar el nostre espai d’esquerres i el discurs que ens és propi, o bé submergir-nos en una indefinició programàtica farcida de trampes i conceptes identitaris on l'exaltació de la gestió està per damunt de qualsevol altre consideració. No proposo un gir retòric escrit sobre un paper que ho resisteixi tot. No, faig una crida a els companys i companyes que creuen que hem abandonat, en excés, els paràmetres inherents al socialisme perquè, en aquest debat congressual que s’ha iniciat, defensin esmenes i projectes inequívocament ubicades a l’esquerra. En qualsevol congrés partidari i ha un fons de controvèrsia ideològica i el nostre no pot ser una excepció. Encoratjo als companys i companyes a defensar el que som i a triar projectes, polítiques i persones inequívocament d’esquerres al front del PSC per recuperar el crèdit i el suport dels que sempre han confiat en nosaltres i desitgen seguir-ho fent.

22.9.11

NI EN RTVE, NI EN TV3.....¡CENSURA NO, SERVICIO PUBLICO SI!




NO QUEREMOS VOLVER AL NO-DO




El Consejo de Administración de RTVE ha aprobado una propuesta presentada por el PP mediante la cual se pretende que los programas informativos puedan ser supervisados, “a priori”, por los miembros de Consejo nombrados por partidos y sindicatos.
La propuesta ha salido adelante merced al lamentable e intervencionista voto a favor emitido por CiU y PP, y la inexplicable abstención del PSOE. A estas alturas de la película cualquier intromisión, injustificada, en los criterios profesionales de los medios de comunicación públicos es susceptible de vulnerar, a mi entender, el derecho al libre ejercicio de la libertad de expresión.
La votación consensuada en Madrid, entre CiU y PP, es un mal augurio para los medios de comunicación públicos catalanes que tienen sobre la mesa un proyecto de ley de modificación de las leyes audiovisuales. La sospecha, al respecto, de un pacto entre populares y nacionalistas tendente a desmantelar y debilitar este servicio a la ciudadanía – en beneficio de privados- es inquietante.

19.9.11

ARTUR MAS NO TE PARAULA....



El PSC se sent "enganyat" per Mas i presentarà esmena a la llei de la CCMA

Barcelona, 19 set. (EFE).-


El PSC se sent "enganyat" pel president de la Generalitat, Artur Mas, respecte a la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i per això presentarà una esmena a la totalitat al projecte de llei que modificarà l'estructura de l'organisme que gestiona TV3 i Catalunya Ràdio.
En declaracions a Efe, el diputat del PSC Joan Ferran ha criticat que el Govern hagi decidit aprovar aquests canvis pel tràmit d'urgència, i ha acusat Mas d'incomplir el seu compromís de pactar amb el PSC qualsevol canvi en les lleis que afecten al pluralisme informatiu.
El PSC es va abstenir en la investidura d'Artur Mas com a president a canvi d'una sèrie de compromisos, entre ells el de reformar la televisió pública catalana des del consens.
Ferran ha denunciat que el Govern pretén reduir els membres del consell de govern de la CCMA de 12 a 5, amb el consegüent perjudici per al pluralisme a Catalunya, ha assegurat el diputat, que ha garantit l'"oposició frontal" del seu grup a aquest projecte de llei.
El diputat del PSC creu que el Govern vol tirar endavant aquests canvis amb el suport del PP català, i ha alertat que CiU pretén "desfer" el marc legislatiu audiovisual que va aprovar l'anterior govern comptant amb l'oposició.
Els socialistes catalans entenen que el Govern aspira al "control" dels mitjans de comunicació dependents de la Generalitat, i que per a això reduirà tant el nombre de membres del consell de govern de la CCMA com el quòrum necessari per prendre determinades decisions.
Ferran sospita que el Govern seguirà el mateix camí respecte al Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), que dels deu membres actuals passarà a cinc.
El projecte de llei de modificació de diverses lleis en l'àmbit audiovisual és un dels cinc en què es va dividir l'anomenada llei òmnibus. EFE

18.9.11

CARME CHACON TREBALLA PER TOTHOM....PER QUI TREBALLA DURAN ?




Qui tem a Carme Chacón?

No deixa de ser sorprenent que el president de la Generalitat, Artur Mas, intervingui a la primera de canvi en les picabaralles de les properes eleccions generals. És sorprenent perquè, amb els problemes que generen les retallades en Sanitat i Polítiques Socials, hauria d’estar més preocupat pels xiulets que rep arreu de Catalunya que no pas pel discurs de la Carme Chacón al Consell Nacional del PSC. Però, és clar, acostumat a difuminar, o a amagar, els problemes del país darrera de sentències absurdes i debats “constitucionals” fins l’extrem d’aconseguir confondre al personal, la irrupció de Carme Chacón dient les coses clares l’ha neguitejat. Que li molesta al senyor Mas de Carme Chacón? Doncs molt senzill: un llenguatge directe i planer capaç d’explicar, en poques paraules, com s’alimenten i engreixen mútuament les dretes del país fabricant suposades contradiccions i gesticulant. Això si, pactant per sota la taula amb la ma a la cartera. A Mas li molesta que li recordin que ha estat el govern de Zapatero el que ha fet possible els més alts nivells d’autogovern dels que ha gaudit mai Catalunya, i també que mai s’havia arribat a un grau d’inversions tan alt de l’estat al nostre país com ara.
I, és obvi, tanta pedagogia dita amb claredat molesta perquè sap que Chacón no és de les que pensa callar, no te manies i és innòcua a la síndrome d’Estocolm.
El president Mas té cua de palla quan diu que la ministra no ha exercit de catalana durant quatre anys. Sí, cua de palla encesa per que, avui en dia, tothom sap que el pulcre Duran no és que no sigui català -això no, Déu nos en guard ! - però sols exerceix, com a tal, per una franja de poderosos, per interès personal o perquè beneficia a un lobby.
Qui tem a Carme Chacón? La dreta d’aquí i d’allà. Una dreta que té en comú les retallades socials, el menysteniment dels diferents i l’odi a tot el que olora a esquerra

17.9.11

Y AHORA TOCA DISTRAERNOS CON EL BURKA...




MAS Y LA SUERTE DE LOS MEDIOCRES

No creo que Duran i Lleida tenga nada que ver en este asunto, pero estoy convencido de que el gobierno que preside Artur Mas tiene forzosamente algo de evangélico, de bíblico. Quizás goce de la protección de un ángel de la guarda, o quizás ha firmado un pacto secreto con un diablo travieso a sueldo del nacionalismo conservador. El ejecutivo catalán siempre cae de pie, como los felinos. No importa que miles de ciudadanos se manifiesten contra el cierre de centros sanitarios, quirófanos y hospitales. ¡No pasa nada! La democracia es eso y la crisis también. No importa que un par de iluminados taponen la espita de las prestaciones sociales básicas a los más débiles escudándose en la lucha contra el fraude. Tampoco que el conseller de Interior sea incapaz de garantizar la seguridad y el acceso de los diputados al parlamento catalán. ¡Para eso se inventó el helicóptero! Tranquilos.
En este país no importan nada las chapuzas del gobierno autonómico porque siempre queda el recurso de reclamar, en Madrid, los más de mil millones de euros que nos adeuda Zapatero y no ha pagado. Es más, cuando este argumento pierde fuelle el ángel, o el diablo travieso a sueldo del nacionalismo conservador, nos suelta una reforma constitucional que da que hablar, que permite inyectar en vena el curalotodo del victimismo y el anuncio apocalíptico de que la galaxia autonómica se autodestruirá porque lo vaticina el patriarca Jordi Pujol. Y así, entre una cosa y otra, el gobierno de los mediocres –Alicia Sánchez Camacho dixit- va pasando los días recortando, cobrando y exigiendo sacrificios a los catalanes humildes. Mientras tanto los muchachos que rodean al president, para entretener al personal, modifican matrículas, aconsejan no beber vino de Rioja e intentan que Oriol Pujol aterrice en Madrid marcando a Duran. ¡Ah! Y de propina se pasan por el forro el acuerdo unánime del Parlament respecto a la sexta hora de nuestras escuelas… Y el país aguanta y la oposición no encuentra eco a sus quejas en la prensa “amiga”.
La guinda del pastel la pone, sin sonrojo, un conseller de tupé engominado, que atiende al nombre de Mena y que anda tan diestro en soltar latinismos como torpe en el arte de la pedagogía política. Y no pasa nada, y el país aguanta de nuevo esta sobredosis de incompetencia. El gobierno de Artur Mas lo hace mal, muy mal, pero su ángel de la guardia insiste y le suelta, a la desesperada, la sentencia del TSJC sobre la inmersión lingüística. ¡Alarma! Ahora toca cerrar filas con el president ante el atropello que se avecina orquestado en los calabozos de la judicatura. Y vamos todos “con flores a María” obviando la impericia gestora del timonel convergente y de sus grumetes en aras defender lo que hasta hoy ha funcionado correctamente: la inmersión lingüística. En esta ocasión, por mucho que lo intenten los del llamado “pinyol”, no van a poder culpar a los socialistas. El ejecutivo catalán dormita sobre la nube de la suerte. Su nefasta acción de gobierno se difumina tras un encadenado de acontecimientos. Pero eso, amigos míos, tarde o temprano se agota y las coartadas pierden consistencia, los milagros se acaban y los duendes se venden a otro postor. La legislatura es joven, se prevé complicada y va a llegar el momento, no lo duden, en que cada cual deberá asumir su responsabilidad sin coberturas ni suertes añadidas de ningún tipo. La gente de Mas lo sabe y tiemblan pensando en el futuro.

15.9.11

DEMAGOGIA MADE IN TRIAS




¡ Surti al carrer Sr. Alcalde ¡

L’alcalde de Barcelona diu que posarà ordre i seguretat als carrers i places de la ciutat. La idea és bona com reclam publicitari i auto bombo però, a hores d’ara, ja comença a ser un desig sense contingut, lluny de la realitat. Durant els primers dies del seu mandat el senyor Xavier Trias va donar un cop d’efecte fent baixar a les estacions del metro a guàrdia urbana i mossos d’esquadra. Va omplir planes de diari i espais de comunicació. Lògic, però ja han passat uns mesos d’aquests fets i el “desordre” emergeix sense control en llocs que s’havien pacificat. On? a Ciutat Vella o l’Eixample, per exemple.

Als voltants del carrer Hospital, i a prop de la Rambla del Raval sota la mirada de pancartes que demanen viure en un barri digne, es mouen des de fa unes setmanes colles de menors que després d’inhalar pegament i coles practiquen l’exercici d’estirar la bossa a la gent gran, desprès d’empènyer-les i insultar-les. Ho fan escapolin-se per carrerons per tornar al lloc de l’estrebada pocs minuts després i... tornar a començar. Sap l’alcalde Xavier Trias que això succeeix a l’ indret esmentat?

Fa un cert temps, i després d’un notable esforç per part de l’ajuntament que comandava Jordi Hereu, les voreres de les Rondes i voltants de la Plaça Universitat vàrem quedar netes d’oferta sexual de pagament. Senyor Trias: la prostitució ha tornat a les rondes des de que vostè és alcalde! Ho ha fet tímidament, però faci el favor de comprovar-ho, contempli l’aparador d’electrodomèstics Miró i li asseguro que pocs minuts després tindrà l’oportunitat, si ho desitja, de concretar els serveis d’una joveneta oriental.

On és el seu ordre Sr.Trias?

Si ho desitja també pot adquirir mocadors de paper i baietes a la cantonada de Gran Via - Llúria, o rebre massatge a la platja, o comprar una imitació de rellotge de marca al top manta de la Vila Olímpica...

No actuï frívolament Sr. Trias! Primer posi ordre de debò i després –si ho aconsegueix mínimament- aconseguirà que l’aplaudim agraïts.
Mentre això no sigui així passegi -sense bossa - pel carrer Hospital, no compri a Miró i intenti no entorpir el tràfic davant l’antic hotel Ritz.
Posi ordre a les seves ordres, senyor Trias.













11.9.11

EL PP EXPERIMENTA.....




ALBIOL, UN CONILLET D' ÍNDIES?

Mai he pensat que les eleccions es guanyen o es perden per una sola causa o motiu. Sovint els resultats electorals venen determinats per un conjunt de factors que es complementen entre sí sense que cap d’ells esdevingui forçosament determinant. Als errors propis cal afegir els encerts dels altres. García Albiol va guanyar l’alcaldia de Badalona explorant una forma de fer política adreçada a les reaccions, a l’estómac, a les pors, i l’operació li ha sortit bé perquè, a més, ha comptat amb el “laissez faire” d’alguns. L’alcalde del PP va assumir de bon grat el rol de conillet d’índies, de banc de proves per experimentar si això de culpabilitzar als de fora de tots els mals de la societat donava bons resultats. Els deus li han estat favorables i té, a les seves mans, la vara d’alcalde. Ara Albiol hi torna i planta cara experimentant de nou, buscant la possibilitat d’emergir com a garant dels símbols i de les institucions de l’Estat. Ho fa amb contundència perquè sap que això agrada a un munt de gent que no parla, però es manifesta votant calladament. El PP català té, en García Albiol, l’animaló de laboratori disposat a que l’obrin en canal a la taula d’operacions. Alerta doncs! Cal contradir amb serenitat les seves provocacions experimentals però, amics, no li donem més importància de la que té. De no fer-ho així, aquest conillet d’índies, pot acabar esdevenint un gran cangur amb una bossa plena d’elements indesitjables. Ah! I no oblidem que els extrems s’alimenten mútuament.

7.9.11

SENYOR ENRIC MARIN,VOLEM RESPOSTES I TRANSPARENCIA A LA CCMA...



SECRETISME A LA RÀDIO I TELEVISIÓ PUBLIQUES?
Exercim la meva condició de diputat al Parlament de Catalunya i, en qualitat de portaveu del grup socialista a la comissió de control del mitjans de comunicació finançats amb diners públics, vaig gosar demanar informació al president del Consell de Govern de la CCMA sobre els tertulians que intervenen en els programes del ens, el temps que fa que hi participen i les dietes o emoluments que perceben per la seva col•laboració. La resposta que he rebut, per escrit, m’ha semblat del tot improcedent. Se m’ha dit que ni TV3 ni Catalunya Radio tenen personal suficient (!) ni mitjans tècnics per donar satisfacció a les meves preguntes, que aquesta feina és més pròpia del Consell Audiovisual de Catalunya i que ells no tenen mitjans per respondre. Se’m diu també que les percepcions econòmiques que reben els tertulians, i les seves condicions participatives, no em poden ser comunicades obertament perquè podrien caure en mans d’altres operadors de la competència...
A hores d’ara la meva perplexitat no coneix fronteres. En un moment polític com en l’actual on tothom reclama transparència no arribo a comprendre com la CCMA (TV3 i Cat Ràdio) amaga el que cobren els seus tertulians. Perquè tant de secretisme? Potser he preguntat alguna inconveniència? Hi ha quelcom a ocultar? El meu sou, com el dels altres diputats, és públic i la meva declaració de renda està a disposició del parlament, per exemple.
Quan rebo la resposta abans indicada i signada pel senyor Enric Marin, màxim responsable de la CCMA, arribo a la conclusió que no sols volen distreure’m, si no que també menystenen la feina dels diputats que intentem la superació d’algunes inèrcies del passat. És dolent que la ciutadania conegui els anys que fa que un tertulià participa cobrant en un programa de la televisió pública? És perillós demanar canvis i afavorir la presència de cares noves? La resposta de la CCMA no és de rebut. Fins i tot m’indiquen que si vull saber detalls m’acosti a les dependències de la CCMA i, sota promesa de confidencialitat, les consulti in situ. Aquestes exigències no són lògiques ni normals. Menysté la feina de control que han d’exercir els diputats i genera desconfiança.
No sé quants telenotícies li queden a l’actual equip directiu de la CCMA. Tant se val però, mentre la llei actual continuï vigent, aquest diputat que signa aquest article seguirà preguntant. Estic en el meu dret i en cas de no rebre una resposta convincent demanaré l’empara de la presidenta del Parlament.

6.9.11

LES ARMES DE CiU




ORIOL ENTRE CALAMAR I PLANYIDERA
Plou sobre mullat i alguns donen gràcies a Déu per aquesta pluja. La sentència del TSJC ha esdevingut un element més de crispació a incloure en la ja llarga llista de temes que compliquen la vida quotidiana als ciutadans de Catalunya. Un munt de gent es pregunta per què uns quants es passen per l’entrecuix aquell vell axioma que diu: “si una cosa funciona... perquè tocar-la i complicar-nos la vida?” Sí, una vida quotidiana que té damunt seu l’espasa de Damocles d’una crisi econòmica, social i de valors.
Sempre m’ha semblat mesquina la utilització dels temes lingüístics per recol•lectar quatre vots. Darrera la llengua i la cultura d’un poble s’hi troben sentiments profunds susceptibles de ser explotats maliciosament amb interessos de curta volada. El paradigma d’aquesta utilització infame de la llengua la trobem en un PP que l’ha utilitzat a nivell espanyol per, junt amb l’Estatut, fabricar un anticatalanisme de via estreta. Però també hem de dir amb claredat que a CiU “totes li ponen” i que, en una situació de desgavell governamental –amb motiu de les retallades, la sanitat o la PIRMI- l’aparició de la polèmica sobre la llengua aconsegueix difuminar la nefasta gestió de l’Executiu i permet a Artur Mas, de passada, fer-se el valent sense cap risc.
Això sí, Mas compta amb l’ajut inestimable d’un Oriol Pujol que aconsegueix un sincretisme d’utilització política excepcional: el de la simbiosi de les planyideres i el calamar.
Oriol políticament plora i es lamenta de l’agressió a la llengua al mateix temps que llença tinta a la conflictivitat i descrèdit que provoquen les polítiques antisocials del seu govern. Uns, els del PP i C’s, ataquen amb la llengua. Altres, CiU, s’amaguen darrera d’ella per difuminar la incompetència de les seves malifetes governamentals.
En les declaracions del portaveu convergent Oriol Pujol hi trobem les dues vessants, la del plor i la de l’embolica que fa fort, i això, amics meus, serveix durant un cert temps. Però tard o d’hora el calamar acaba a la xarxa de les seves pròpies contradiccions
.

1.9.11

MONTILLA CARTA...DURAN SERMÓ I A LA MUNTANYA



Per valorar la reforma constitucional proposada pel Govern espanyol.

Carta del primer secretari del PSC, José Montilla, a la militància

Amigues i amics, companyes i companys

Acabem el breu parèntesi d’estiu i ens disposem a reprendre el ritme de treball del nostre partit. Tenim molta feina, moltes coses a fer. I les hem de fer en circumstàncies no pas fàcils, certament.
Estic segur que molts de vosaltres haureu viscut amb neguit les darreres decisions sobre la reforma constitucional. La perplexitat i preocupació que aquesta reforma desperta són comprensibles. Massa preguntes al voltant de la urgència, del contingut i del procediment. També dubtes de la seva eficàcia. Però la seva aplicació és ara tan necessària com urgent i inevitable. En aquest clima cal fer molta pedagogia, i per això vull compartir amb vosaltres la meva reflexió.

Ho he dit en públic, i us ho vull reiterar: crec que aquesta decisió requeria més reflexió interna, més complicitat política (i no només amb el PP) i, sobretot, més explicació als ciutadans i ciutadanes. Una explicació franca i sincera que tothom hauria entès i molts haurien respectat. Així ho he expressat en la reunió de la nostra Comissió Executiva. Així ho he expressat també a les reunions i converses que he mantingut amb els responsables del Govern i del PSOE.

La situació econòmica a Europa i als EEUU és complicada, ja ho sabeu. I aquesta situació, que ha afectat especialment Grècia, Irlanda i Portugal, amenaça les emissions de deute públic d’Itàlia i d’Espanya, com hem vist aquest estiu. Emetre deute públic és vital per fer front als pagaments. I el fet que en els mercats financers (que són qui ens presten els diners) s’hagi produït una escalada dels interessos, limita extraordinàriament la nostra capacitat econòmica. Per això, i després de negociacions llargues i tenses s’ha aconseguit que el BCE compri deute sobirà d’Espanya i d’Itàlia i s’hagi produït una contenció del diferencial als mercats financers internacionals (la prima de risc). Però aquest compromís del BCE, avalat pels països centrals de l’euro, exigeix mesures de garantia pel que fa al control del dèficit públic a Espanya. Per això, el President Rodríguez Zapatero ha posat en marxa aquesta modificació constitucional.

El pitjor que ens ha passat aquests dies, per l’absència de l’explicació franca i sincera que he esmentat, és que s’ha generat una gran confusió. Per ignorància i, en alguns casos, per mala fe.

Hem sentit que aquesta reforma constitucional limita les possibilitats de despesa de les administracions públiques i, per tant, les polítiques socials. No és cert. La reforma limita el dèficit, no la despesa. Les administracions poden fer la despesa que vulguin amb els diners que els proporcionin els impostos. Nosaltres volem garantir la continuïtat de la despesa social, com hem fet fins ara i en els moments més difícils. Però per fer polítiques socials cal disposar dels recursos. Defensar l’Estat del Benestar passa per fer-lo sostenible i eficient. El que no podem fer és gastar el que no tenim, a risc de no poder retornar els nostres deutes o a risc d’hipotecar el futur de les noves generacions i el present dels sectors més vulnerables de la nostra societat d’avui, per falta de recursos.

S’ha dit que la reforma impedeix l’endeutament i que, per tant, no es podran fer polítiques de despesa a llarg termini, com és el cas de les infraestructures. No és veritat. Limitarà el dèficit, però és que un increment continuat del dèficit faria impossible pagar el deute. També cal tenir present que els que ens deixen els diners (mercats o BCE) volen garanties que al seu venciment (després del 2020, en molts casos) els pagarem. I són molts els milers de milions que encara necessitem demanar abans de finals d’any.

Amigues i amics, la situació excepcional reclama mesures excepcionals. I no podíem esperar. La urgència és tan necessària com la reforma. Per això, tot i que aquest procediment és sobtat i accelerat, és just el que ens cal en aquests moments: una resposta ara, no d’aquí uns mesos. Si fem la reforma de la Constitució però mantenim la incògnita de la ratificació en referèndum, la desconfiança tornarà, els tipus d’interès del deute pujaran i les conseqüències poden ser catastròfiques.

Si no fos urgent, no s’hauria de fer amb aquesta celeritat. Posposar la seva efectivitat a l’aprovació en referèndum és tant com convertir-la en inútil. Seria una gran irresponsabilitat.

La Constitució no preveu l’obligatorietat del referèndum en aquest cas, malgrat que alguns dels nostres adversaris polítics ho defensin per simple i groller interès electoral. La raó més important per no fer-ho, és que endarrerir l’entrada en vigor de la modificació, mantenint la incertesa, ens costaria a tots molts diners en interessos o altres conseqüències pitjors (recordem el que ha passat a Grècia, Irlanda, Portugal… encara que la nostra situació és diferent). Per altra banda, convé no oblidar que per un tema més important i de més cessió de sobirania com ho va ser la pèrdua de la pesseta i l’adopció de l’euro, no va haver-hi referèndum.

S’ha dit, també, que aquesta reforma limita el nostre autogovern, la “nostra sobirania”!! És que encara no ens adonem que aquest concepte de sobirania ja no existeix? És que no recordem que la construcció d’Europa és una cessió de sobirania?? Tots els països europeus fem exercicis de cessió de sobirania. És més, recordem-ho un cop més: d’aquesta crisi no ens en sortirem bé si no és reforçant els mecanismes de presa de decisió europeus. Nosaltres volem més política econòmica europea. Més solidaritat interna. Més coordinació. I més polítiques conjuntes que ajudin a recuperar l’activitat econòmica, a crear llocs de treball i a fer d’Europa un espai econòmic i social just i modern.

Aquesta crisi financera i econòmica està sacsejant totes les estructures i és d’una duresa extrema per a aquells que pateixen les seves conseqüències. Mentre treballem per dissenyar nous mecanismes de control financers per fer-los més transparents, més europeus i socialment més justos; mentre treballem per recuperar la creació de riquesa i d’ocupació; mentre treballem per abordar una inevitable i necessària reforma fiscal… mentre fem tot això, no podíem quedar escanyats per la insolvència o situats fora de l’espai monetari europeu.

Sóc molt conscient de la pressió mediàtica, política i social que patim tots. Però davant d’això el que hem de fer és ser clars. Explicar-nos, dient la veritat, amb la franquesa necessària per dir que aquests canvis són per fer possible la recuperació i el creixement. Us demano coratge i confiança. Us vull dir, en aquest sentit, que el paper d’Alfredo Pérez Rubalcaba ha estat clau en aquest procés. La fórmula adoptada és prou flexible i respectuosa com per facilitar la continuïtat de les nostres polítiques socials.

Si som capaços de guanyar aquest debat, si els nostres electors i electores reben les explicacions i ens comprenen, haurem fet un pas de gegant de cara a les eleccions del 20-N.

José Montilla
Primer secretari del PSC