El blog d'en Joan Ferran

29.6.08

PSC -BCN : ESTEM FORTS I DECIDITS



A BCN, PSC per estona

Barcelona és una de les ciutat europees on les esquerres han governat, i continuen fent-ho, ininterrompudament més anys. Això es nota. La capital de Catalunya ha esdevingut una ciutat d’èxit, atractiva, cosmopolita, moderna, punt d’arribada de milers i milers de persones que volen conèixer-la i gaudir de la seva cultura. Els socialistes barcelonins han sabut renovar els seus lideratges polítics tant en el terreny institucional com en el partidari. En Serra, en Maragall, en Clos i l’Hereu formen una seqüència d’alcaldes estimats i votats per la majoria dels barcelonins. En Josep Ma Triginer, en Jordi Parpal, l’Antoni Santiburcio, i el que subscriu aquest article, hem exercit de primers secretaris dels socialistes barcelonins al servei de la ciutat. Els temps canvien. Les necessitats, desitjos, hàbits i problemes de les ciutats també. Cal ser fidel als principis i aplicar en tot moment el discurs que hom fa. Amb la marxa d’en Joan Clos s’incorporava una nova generació de polítics al comandament institucional de la ciutat. Ara cal complementar aquest fet amb una nova direcció política al PSC de Barcelona que haurà de sortir del proper congrés a celebrar a finals d’octubre. Aquest fet serà fruit del desig dels que ara exercim la representació màxima dels socialistes barcelonins i dels que ho hauran de fer en el futur. Ara bé, avís a convergents i a adversaris de “tutti colore”: deixar pas, meditada i voluntàriament, no vol dir desaparèixer si no resituar-se, canviar de trinxera i de destí per seguir donant guerra a la dreta i als intolerants des d’una altra posició. Ho lamento per la “carcundia fanàtica”; no hem de perdran de vista. A més, els que em succeiran, els ben asseguro, donaran molta canya.

28.6.08

Aquest 28 de juny, Dia Internacional de l´Orgull Lèsbic, Gai, Transsexual i Bisexual (LGTB), el PSC vol tornar a expressar el seu renovat compromís amb els drets de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals a Catalunya i a la resta del món. El cents de milers de ciutadanes i ciutadans que sortiran a manifestar-se i celebrar l´Orgull 2008 aquests dies han estat protagonistes dels canvis que han fet de Catalunya i d´Espanya un país més decent. Malgrat aquests històrics avenços, encara cal seguir treballant per l´educació en la igualtat i per a la convivència. El PSC vol contribuir a aquest objectiu a través dels compromisos adquirits en el seu programa electoral. Així, a través d´una educació per a la ciutadania que promogui una formació en valors i drets humans que respecti la diversitat i les diverses formes de família. Impulsant polítiques d´integració i de lluita contra l´exclusió perquè cap realitat social quedi fora del benestar i del progrés. Apostant pel reconeixement i reparació per a totes les persones perseguides durant la dictadura franquista, també per causa de la seva orientació sexual i identitat de gènere. Protegint el dret a la salut de les persones que viuen amb VIH, procurant la fi de l´estigma i l´impuls de polítiques de prevenció com a millor estratègia per aturar l´extensió d´una pandèmia que ens afecta a tots i a totes. Tanmateix, seguirem lluitant contra la discriminació per qualsevol circumstància personal o social i per l´assoliment de la igualtat social. Aquest és un dels objectius de la Llei Integral d´Igualtat de Tracte i contra la Discriminació que impulsarà mesures concretes per a combatre l´homofòbia, la transfòbia, els masclisme, el racisme, la xenofòbia... També volem remarcar els avanços que s´han produït a Catalunya a les recents modificacions en el Codi Civil Català que ha permès eliminar les desigualtats que patien les parelles lesbianes amb fills per inseminació d´una d´elles. Reconeixem particularment a les dones lesbianes, víctimes d´una discriminació múltiple. Les dones i els homes socialistes apostem per la superació d´aquesta discriminació estretament relacionada amb l´homofòbia, la transfòbia i el masclisme. Per això recolzem la visibilitat de les lesbianes com a millor instrument de reivindicació i expressió en la vida quotidiana. Som conscients de la importància de la visibilitat de totes les dones, i en concret de les lesbianes. Recordem també que les dones i els homes transsexuals han aconseguit conquerir el seu dret a la identitat de gènere i al procés de reassignació l´anterior Legislatura, en compliment dels nostres compromisos electorals. També hem treballat per posar fi a la seva situació de discriminació laboral i social. Seguirem al seu costat per tal de millorar progressivament la seva qualitat de vida i la seva plena integració. El PSC recolza la iniciativa de la Internacional d´Associacions LGTB, ILGA (de la què és membre el Programa GLTB de la Generalitat de Catalunya), de proclamar el 17 de maig com a Dia Mundial contra l´Homofòbia i la Transfòbia i impulsarà el reconeixement internacional d´aquest dia. En la mateixa mesura, denunciem que encara més de 80 països a tot el món condemnen les relacions entre persones del mateix sexe o impedeixen el dret a la identitat de gènere, dels quals 8 ho fan amb la pena de mort (Aràbia Saudí, Afganistan, Iran, Mauritània, Pakistan, Sudan, Iemen, i Nigèria), cosa que suposa una clara violació dels drets humans de les persones lgtb que requereix d´una important resposta internacional. Volem que Catalunya i Espanya siguin un referent internacional d´esperança i d´igualtat que recolzi la legítima reivindicació del moviment LGTB internacional, fent de la nostra cooperació internacional, la nostra presència en organismes multilaterals i l´actuació de la representació diplomàtica del nostre país instruments al servei d´aquesta fita de solidaritat global. Volem novament reconèixer la tasca que desenvolupen les organitzacions de lesbianes, gais, transsexuals i bisexuals, el compromís i l´activisme dels quals ha permès que Catalunya i Espanya hagin passat d´ésser una societat tancada, plena de silencis i de por, a ser un país orgullós de si mateix i modern. Agraïm el permanent recolzament de moltes d´aquestes organitzacions i seguirem treballant per assolir objectius comuns mitjançant la posada en marxa de polítiques de progrés. El PSC fa una crida a totes les seves dones i homes militants i simpatitzants, i a tota la ciutadania a participar activament en els actes i manifestacions que amb motiu de l´Orgull LGTB tindran lloc als diferents Municipis de Catalunya. Barcelona, 28 de juny de 2008.

27.6.08

¡ A GANAR! Y QUIEN SE PIQUE QUE.......


CONGRES DE CDC I FELIP PUIG



La il·lusió d’en Puig

En Felip Puig, secretari general adjunt de CDC, ha explicat als mitjans de comunicació el programa, característiques i els lemes del congrés convergent que tindrà lloc el segon cap de setmana de juliol. En Felip no s’immuta en afirmar que el seu congrés serà avorrit mentre ens explica badallant que la seva formació és “a punt” i que retorna “l’il·lusió”. Doncs bé, crec que els nois d’en Mas han perdut el temps, el do de l’oportunitat, l’agenda i l’hora. És cert que a can l’Artur va retornar un bri d’il·lusió –partidària, és clar- esperant un desenllaç traumàtic del congrés d’ERC que facilités la caiguda del govern Montilla. Com tothom sap no ha estat així. L’anometat tripartit continua governant i les “il·lusions” de més d’un s’han esfumat. Convergència pot estar a punt, no ho nego però... Per a què? Molt senzill: per esperar que passi el temps i seguir pregant els deus que moguin poders i influències per complicar la vida a les esquerres del país.
Un suggeriment en forma de lema congressual complementari podria ser: ciència rima amb paciència. Ara bé, si volen distreure’s una mica poden debatre la conveniència o no de desfederar-se d’Unió. Amb aquest tema podrien distreure’s una estona.

24.6.08

SUGERENTE ARTICULO...ANDONI UNZALU

Decálogo para crear un Estado anacional
(El Correo)

Cada vez más me viene a la memoria una frase que para mí es el inicio de la modernidad: 'Etsi Deus non daretur', como si Dios no existiera. Primero aplicado por Grocio al Derecho y después por la Ilustración a la ciencia y la política; es el gran invento europeo. Es tan importante esta afirmación que seguramente es el único requisito que podemos plantear, aún hoy, a la hora de definir las normas de lo público que hace posible la convivencia con otras naciones y otras religiones.De esta afirmación surgen el desarrollo científico y el Estado aconfesional. Esta afirmación no niega a Dios, no se enfrenta a él. Simplemente dice que las normas generales de convivencia deben construirse como si no existiera. Creo llegado el momento de aplicar la misma afirmación sobre las naciones. Hay que construir el entramado institucional, las normas que definen lo público 'Etsi natio non daretur'Con el Estado aconfesional hemos terminado en Europa con las guerras de religión, con el Estado anacional debemos terminar con las luchas nacionalistas. No se trata de enfrentar a un nacionalismo otro ya existente. No se trata tampoco de negar la existencia de los nacionalismos o naciones. Se trata de definir las instituciones, las normas que regulan lo público para todos los ciudadanos como si la nación no existiera, de forma que todos, los de un nacionalismo u otro y, cada vez más, los de ninguno, acepten como suyo el nuevo Estado. He aquí mi decálogo para un Estado anacional.1.Prescripción de todas las violencias nacionalistas ejercidas con anterioridad. Con ello se quiere decir prescripción de toda responsabilidad por violencias de motivación nacionalista, de la responsabilidad colectiva o histórica en concreto. La responsabilidad debe ser únicamente personal y sólo de las personas vivas. No podemos reivindicar el desagravio de la invasión navarra por el duque de Alba (por cierto, en la vanguardia iban abendaños arratianos) ni hacer un juicio penal a Sabino Arana. No se pueden pedir compensaciones (o castigos) colectivos por violencias ejercidas en la historia pasada.2. Se define el Estado únicamente como un espacio jurisdiccional que ampara los derechos y provee de los servicios necesarios a los ciudadanos. El Estado debe abandonar todo añadido nacional obligatorio para todos sus ciudadanos.3. Se reconocerá la distribución territorial realmente existente en la actualidad, renunciando a cualquier reivindicación de otro territorio ya existente. Con ello no se quiere decir que no se puedan o deban modificar las distribuciones territoriales dentro de la Unión Europea. Lo que se afirma es que ningún distrito territorial de la Unión puede definir como constitutivo de su propia entidad un territorio ajeno. Centroeuropa, que los tres últimos siglos ha vivido con fronteras móviles, ha terminado aceptando las realmente existentes. Alemania, en 1990, reconoce el Oder-Neisse/Odra-Nysa como frontera estable y definitiva, renunciando a las reivindicaciones de la zona que pertenece a la República polaca. Lo mismo ha hecho Polonia con sus actuales fronteras. No han sido decisiones fáciles. Todo polaco adulto recita de memoria el inicio de 'Pan Tadeus', su epopeya nacional: 'Lituania, patria querida, sólo quien te ha perdido sabe apreciarte'. Muchos de los millones de alemanes expulsados de sus tierras el año 1945 guardan aún la llave de su antigua casa. El caso tal vez más interesante es el irlandés. La constitución de la República de Irlanda incluía los condados del norte como parte constitutiva de Irlanda. Después de los acuerdos de Stormont modificó su constitución renunciando a esta pretensión. Obviamente, el caso navarro, con el escudo del Gobierno vasco con un cuartel vacío, salta inmediatamente con este ejemplo y, claro, el peñón de Gibraltar también asoma su nariz.4. No está en nuestra mano escoger en qué espacio jurisdiccional nacemos y tenemos derecho a permanecer en él, o a cambiar, sea cual fuere nuestra identidad nacional. El territorio no tiene un propietario histórico con derechos exclusivos. El territorio pertenece a todas las personas que viven en él. Es sólo un ámbito de desarrollo. Ninguna persona verá reducidas o mermadas sus oportunidades personales a causa de su identidad nacional.5. La identidad nacional o la religión no se pueden someter a votación. Ninguna sociedad puede decidir por mayorías cuál es su identidad nacional común. Debe ser una elección personal libre e individual y esta elección será amparada y protegida por el Estado. A nadie se le ocurre hoy someter a votación si los vascos debemos ser católicos o no, aunque el 99% decidiera que sí, el 1% restante tiene derecho a no ser católico y que el Estado al que pertenece tampoco lo sea. La identidad no se vota, es elección personal. Si el Estado confesional no pudo resolver la problemática de diferentes religiones, el Estado nacional tampoco puede resolver los problemas de diferentes identidades nacionales.6. Las decisiones sobre la organización institucional son competencia exclusiva de las personas vivas. La historia, los muertos, los montes o los ríos no tienen derecho a voto. Las grupos sociales pueden tener diferentes preferencias y arraigos sobre instituciones históricas; unos pueden querer mantenerlos y otros modificarlos o suprimirlos, otros incluso recuperarlos, pero en ningún caso son fuente de derecho. Nadie tiene un derecho añadido porque en el territorio donde habita en la actualidad otras sociedades tuvieran instituciones diferentes.7. La historia es patrimonio común. Debe desnudarse de toda intencionalidad nacional a la historia, ésta debe ser planteada como la historia de las sociedades que han habitado los territorios europeos.8. Toda modificación territorial debe cumplir necesariamente los siguientes requisitos:A) Que la nueva organización ofrezca más libertad a los ciudadanos.B) Que la nueva organización mejore la igualdad de oportunidades.C) Que sea ampliamente amparada por la población.D) Que la nueva distribución territorial no margine grupos de ciudadanos.9. No es posible suscribir un nuevo contrato social desde la nada con adscripciones voluntarias porque no existe la opción de no firmarlo. Nacemos obligatoriamente con un contrato social. Toda modificación de contrato debe plantearse desde la situación realmente existente y debe ser motivado. Esta modificación debe plantear una mejora para todos los ciudadanos. Debe, además, plantear los costes de la modificación y éstos deben ser sustancialmente menores que las mejoras que propone.10. Termino el décimo punto planteando un problema. Las instituciones públicas no pueden funcionar apoyadas exclusivamente en el ejercicio de la violencia legal. Es absolutamente necesario que las personas asuman estas instituciones y que tengan una identificación suficiente con ellas como para defenderlas y asumirlas como propias. El nacionalismo nos ha ofrecido unos mecanismos muy eficaces en esta identificación. Si planteamos un Estado anacional debemos construir otros mecanismos de identificación que garanticen el apoyo a las instituciones públicas. No parece a corto plazo una tarea fácil.


23.6.08

ELS NOUS PERILLS DEL PP...PER A CiU



El pèndol convergent

Ahir el secretari adjunt de Convergència, en Felip Puig, manifestava al diari “El Mundo” que el seu partit no pretenia competir amb ERC i que s’oferia a l’electorat com una gran força de centre catalanista. És bo saber-ho perquè la veritat és que d’un temps ençà les propostes estratègiques de CDC han esdevingut pendulars. Els líders convergents un dia es lleven sobiranistes i a l’endemà malden per ocupar el centre oblidant l’estelada a la calaixera. Ells sabran el que es fan però, si la rivalitat amb els republicans queda relegada a un segon pla, i la gent del PP torna a obrir els braços als sectors de centre dreta moderada que alguns cops voten a CiU per castigar els socialistes, la gent d’en Mas les pot passar magres. A les proves em remeto. Un cop d’ull a les gràfiques dels resultats electorals dels darrers anys ens mostren una marcada corba descendent pel que fa al vot de CiU.
Les politiques pendulars dels nacionalistes catalans han dut al desconcert als seus electors. El gir al centre del PP pot atreure a votants conservadors de CDC marejats per tanta oscil·lació. La política pendular té els seus riscs, CiU la practica i tard o d’hora en patirà les conseqüències.

19.6.08

ELS DE CiU NO HO FAN BE



CiU baixa a segona

En Josep Rull és un excel·lent diputat. Un diputat capaç d’articular un discurs coherent i amb coneixement de causa. Fins ara aquest jove (ja no tant) convergent, ens tenia acostumats a intervencions en el Ple del Parlament ben argumentades i farcides de suggeriments i alternatives. Malauradament per la dinàmica del seu grup, i de la política, comença a especialitzar-se en picabaralles, catàstrofes i desgràcies de tot tipus. Em sap greu perquè té capacitat i retòrica suficient per esdevenir un puntal en el seu grup i un notable portaveu parlamentari. Ahir, en una interpel·lació al conseller Joan Saura sobre l’aturada del transport en protesta pel preu del gasoil, va intentar demostrar, sense èxit, que el caos i el desgavell va imperar en la gestió de la crisi. Enlloc d’assenyalar puntualment els possibles errors del govern va preferir desqualificar-lo globalment, adduint manca de lideratge i incapacitat de gestió. Error greu el seu. Catalunya es va espantar –ho reconec- però, no paralitzar. El nostre país va obrir les seves fronteres abans que Euskadi, va garantir ràpidament el subministrament de combustible, aliments i materials de primera necessitat. És més, no es va produir cap incident violent digne de menció. Construir el discurs opositor sobre el tremendisme aprofitant retalls de diaris és propi de polítics de segona divisió. En Josep Rull no ho és. Haurà de rectificar. Ens agradaria tornar a veure al faristol la imatge i la veu d’aquell convergent que prometia jugar a la lliga de les estrelles.

17.6.08

EUROPA SOCIAL O RES DE RES !!!



Sobre les 65 hores

La directiva sobre temps de treball aprovada pel Consell Europeu de Treball, Política Social, Salut i Consumidors és un despropòsit. Si aconsegueix la llum verda aquesta directiva permetrà un allargament de la jornada laborar superior a les 48 hores. Aquest fet pot implicar una regressió sense precedents en els drets que varen ser conquerits després d’innumerables lluites polítiques i sindicals. Les condicions laborals dels treballadors empitjorarien, i la tan comentada conciliació de la vida familiar i laboral quedaria en un no res.
La Confederació Europea de Sindicats ha fet una crida a la mobilització al temps que, demana als partits que tenen presència en el Parlament Europeu que es manifestin en contra de la aprovació d’aquesta directiva. En un altre ordre de coses cal denunciar també que la mesura pretén conculcar els drets de negociació col·lectiva en permetre la negociació directa, i individualitzada, entre treballador i empresari, fet que comporta una situació d’afebliment dels assalariats davant la patronal.
Cal dir no a la directiva i oposar-s’hi amb decisió. Tots els grups parlamentaris han de dir la seva doncs, tenen al seu abast una decisió transcendent. Cal fer arribar arreu un missatge clar: no volem tornar al segle XIX.

15.6.08

FRUSTATS



CiU punxa de nou

Ciutadans, polítics i mitjans de comunicació hem seguit amb molta atenció els esdeveniments del congrés d’ERC. Tots plegats som conscients de la seva importància i de les possibles repercussions que pot tenir en el conjunt de la política catalana i espanyola. Alguns gosen parlar de guanyadors i perdedors però, més enllà de les opinions de la gent, el cert és que hem assistit a un procés profundament democràtic on la veu i els sentiments dels republicans s’han expressat amb llibertat. ERC ha refermat el seu compromís de pacte governamental amb IC i PSC i afrontarà d’ara en endavant un ajust, una recomposició, de la seva estructura i de les seves dinàmiques. Però, respecte el desenllaç del congrés és obvi que no tothom hagi aconseguit veure acomplerts els seus somnis. Parlo concretament d’aquells sectors de CDC que han vist com s’esvaïa una vegada més la seva il·lusió de veure saltar pels aires a Esquerra i de retruc crear problemes al president Montilla. Quan en Felip Puig declara, això sí sense esma, que “el president pot tenir avui més problemes que ahir perquè ERC està més dividida” en el fons pateix perquè la continuïtat del govern condemna a CiU a continuar per molt temps a l’oposició. A CiU de nou se li ha punxat el globus. Una vegada més les esperances dels convergents de provocar unes eleccions anticipades s’han vist frustrades. Tots sabem que la vida a l’oposició és dura i difícil, i més si els personatges que han d’exercir com a dirigents han crescut i s’han educat entre el cotó fluix i els perfums del pujolisme. Paciència.

14.6.08

PER LA MOBILITZACIÓ CONTRA ELS MERCADERS



Del maig de 68 al de les 65 hores
un autèntic torpede contra la línia de flotació del pensament socialista i la doctrina social de l'Església "Maig de 68 va significar un gran canvi en les formes de vida d'una joventut que mitjançant la revolta va confirmar la seva autonomia individual i civil, i un important avanç en els drets socials dels francesos. Els efectes es van estendre a tota l'Europa de llavors, mentre als Estats Units i Mèxic succeïa el mateix en la Universitat. Ara es compleixen els 40 anys d'aquell 68. La commemoració l'han brodat Sarkozy i Berlusconi desbloquejant la proposta anglesa d'estendre la jornada laboral de 35-40 hores a 60-65 hores a la Unió Europea. Just les antípodes d'aquell memorable mes de maig. Estem vivint un canvi de 180 graus.Manuel Castells, en el llibre La transformación del trabajo editat per la revista La Factoria, deia el 1999 que "en el fons, el somni del capitalisme informacional és treballar amb tecnologia del segle XXI i mà d'obra del segle XIX. Però la mobilització de la societat pot canviar el procés i imposar la prioritat dels valors humans sobre els valors estrictament econòmics". Els fets van donant-li la raó; toca que la societat és mobilitzi.Al setembre, el Parlament europeu haurà de decidir si accepta, modifica o rebutja la Directiva de l'horror, com la qualifica encertadament el professor José Luis López Bulla en el seu bloc (http://lopezbulla.blogspot.com/). I és que es tracta d'un autèntic torpede contra la línia de flotació del pensament socialista i la doctrina social de l'Església.El Partit Socialista Europeu i el Partit Popular Europeu (de pensament social cristià) posaran a prova si encara es fonamenten en la doctrina social que cadascun d'ells ha mantingut sempre; de ser així la Directiva de l'horror serà derrotada.El que se'ns planteja és tornar a un sistema de relacions laborals del segle XIX, quan el Dret del Treball era una il·lusió. Avui, el sindicalisme és l'única organització social amb capacitat legislativa: quan un acord, sigui d'empresa, regional o nacional entre sindicats i empresaris, se signa, adquireix rang de llei, i a partir d'aquí, i de les altres normes existents, es desenvolupa la jurisprudència i el Dret. La pretensió de Sarkozy i Berlusconi és que la jornada pugui allargar-se fins a 65 hores mitjançant un acord individual entre cada treballador i el seu empresari, amb el que desapareix la intervenció de les organitzacions patronals i sindicals, i es preval la volta a la selva, doncs la desregulartzació de la jornada té, per primera conseqüència, la desregularització del salari. La resultant és clar: en les grans empreses i en l'administració, on el sindicalisme és fort, podrà parar-se la envestida, però en la petita empresa, i gran part de la mitjana, el treballador no tindrà més remei que acceptar allargar la seva jornada per a millorar el seu salari a un preu inferior de l'hora extra; el cas del mileurista és el més clar.Si el Parlament aprova la iniciativa dels ministres de Treball, la directiva facultarà als Estats a modificar la seva legislació i, la veritat, si hi ha països -com Espanya- que es neguin a aplicar-la, la conseqüència serà la deslocalització d'empreses i la inversió en països amb major precarietat.El "no" irlandès al tractat de Lisboa; la jornada de 65 hores; … Europa està embussant-se políticament i socialment des del rebuig francès a la Constitució europea, però, això sí, l'opacitat dels mercats financers segueix sense regular-la ningú.
Article de Carles Navales al Diari De Girona

12.6.08

MES MEMORIA HISTORICA



La Pajarera Catalana

Diuen que el teatre El Molino de Barcelona tornarà a obrir les seves portes conservant totalment el seu aspecte tradicional després de la seva restauració. Les obres de remodelació començaran d’aquí a poques setmanes i poden estar enllestides a finals de l’any 2009. Aquest espai, que va iniciar les seves activitats teatrals i de cabaret l’any 1899, amb el nom de “La Pajarera Catalana” canvia de nom per dir-se “Petit Moulin Rouge” imitant el famós cabaret del barri de Montmatre. Així va funcionar durant uns anys fins que la dictadura franquista va imposar el canvi de nom del local per via doble. Primer el va castellanitzar i després va suprimir el “Rouge” per les seves connotacions revolucionàries. Doncs bé, el meu agraïment a tots els barcelonins, associacions i entitats que han treballat per recuperar aquest espai tan emblemàtic del Paral·lel barceloní. La imatge d’en Johnson, La Maña, la Merche Mar, el Pipper, o la Christa Leem, encara estan presents en la retina de molta gent. Aprofito per dir, ara que es parla tant de memòria històrica, que la meva felicitat seria completa si, a més a més, poguéssim recuperar el seu color inicial: el roig.

10.6.08

CiU I LES PRIMARIES...



Carles Campuzano

Conec a en Carles Campuzano. Hem compartit escó al Parlament de Catalunya i he seguit amb atenció la seva trajectòria política, aquí i a Madrid. En Carles és un diputat imaginatiu i progressista. Les seves opinions respecte a qüestions de gènere, homosexualitat, exèrcit, cooperació o solidaritat el situen en la mateixa longitud d’ona que alguns dels anomenats nous moviments socials. Conseqüent amb la trajectòria de radicalisme democràtic que el caracteritza ara ens proposa, en el seu blog, l’elecció del candidat de CDC a la presidència de la Generalitat mitjançant eleccions primàries. Valent en Carles. No obstant, voldria fer-li arribar una reflexió. Cada partit és un món i cada un d’aquests móns té una forma específica de viure la política. A can PSC vàrem ser els primers en experimentar les primàries per triar entre Almúnia i Borrell. Vàrem contrastar la figura d’en Joan Clos amb en Raimon Martínez Fraile. Vàrem refrendar la candidatura d’en Pasqual Maragall, etc. L’experiència fou força interessant però també vàrem poder comprovar les seves repercussions negatives -que hi són- respecte l’enfrontament entre companys i l’aprofitament pervers del procés per part d’adversaris polítics o mediàtics. Compte doncs, no ens emmirallem amb l’últim que arriba. Encara estan per avaluar les conseqüències, no desitjades, que tenen aquests esdeveniments en el ciutadà, tant pel que fa al nombre dels seus participants actius com a l’efectivitat dels processos en sí. Malgrat tot chapeau Carles!

8.6.08

EN POSITIU...



Entre UDC i PSC...

En Josep Ma Pelegrí ens diu en roda de premsa que en Duran ho té tot lligat el 24è Congrés d’Unió, convocat a la ciutat de Sitges l’octubre vinent. Diu també que aquest congrés no serà ni de discussió ni de canvis de lideratges. Afegeix en Pelegrí per fer via, que en el mateix tindran un paper destacades persones com la Marta Llorens o en Vila d´Abadal. Ho celebro. En l’actual situació política i davant d’importants reptes tant de caràcter estatutari com econòmic, el país precisa formacions polítiques sòlides, estables i segures. Com és obvi i conegut no comparteixo les tesis d’Unió però haurem de reconèixer que, juntament amb el PSC, ha estat i és un dels col·lectius menys predisposats a llançar-se a aventures romàntiques o a declaracions polítiques irresponsables. UDC és un vell partit amb forta tradició democràtica. Aquest fet és fora de tot dubte i confereix caràcter. El rigor i el seny dels seus dirigents acostuma a ser valorat pels seus adversaris i interlocutors, doncs permet, quan és precís, tancar acords i consensos sense ensurts.
Durant la visita efectuada ahir a terres de l’Ebre, el president Montilla va posar en valor el paper del PSC com a partit nacional capaç i disposat a defensar l’interès general per damunt dels interessos partidistes. Un partit, deia el President, que no ha tingut por a prendre decisions arriscades malgrat saber que aquestes el podien perjudicar electoralment. Doncs sí amics lectors, es tracta d’això i òbviament de moltes coses més. Si volem que la ciutadania no desconfiï de la política plantejaments en positiu, com els de la gent d’Unió, són bons i accions de govern preses amb responsabilitat, com les que ha practicat el PSC, també. Malauradament aquests dos exemples no són suficients per capgirar, en positiu, la percepció que la ciutadania té de la política però... potser algú inicií una reflexió.

5.6.08

EN CUBA NO SE REALIZO Y...




Els “nens” de CDC

La regidora de CDC, la Francina Vila, va anar a Cuba i va tornar insatisfeta. Diuen que ella i els seus amics de les Joventuts Nacionalistes volien enderrocar, tots solets, el règim castrista però, és clar, en Fidel no estava per romanços. Va tornar a Barcelona i després de passejar la seva “heroïcitat” en ambients de joves benestants va decidir preparar un nou cop d’efecte i, ves per on, aquest cop va optar pel Ple Municipal del Districte de Les Corts. Doncs sí. Un grupet d’audaços cadells convergents –posant en perill la seva integritat física- van intentar ahir trencar la normalitat democràtica al més pur estil batasuno. Van fer el ridícul i de passada van provocar l’enuig de les entitats allí presents.
Tothom sap que CDC passa per una seriosa crisi d’identitat. Uns, com l’Ignasi Guardans, continuen bevent de la cultura de govern atresorada per la gent seria de CiU. Altres han iniciat una suïcida fugida endavant a la recerca d’una il·lusió que no arriba mai. Cap problema. A casa seva cadascú fa el que més li convé però, compte! A la casa de tots, a la cosa pública és imprescindible comportar-se amb dignitat. La interrupció d’un Ple Municipal per part d’un grup que es reclama practicant de la democràcia és un greu error polític. La justificació i el vist-i-plau de l’acció per part d’una regidora del mateix ajuntament, una taca en la seu full de serveis. Si en Xavier Trias no en sabia res al respecte pitjor. Els pares són responsables del actes del seus “nens”.

3.6.08

LA POMA JA NO FA BONA OLOR



Trias, reflexiona please!

Ahir, tot just acabar la conferència de l’alcalde Jordi Hereu en el Tribuna Barcelona, en Xavier Trias i un servidor ens varem saludar afablement, com fem sempre. Després de l’encaixada de mans l’amic Xavier em va dir efusivament: -Fa temps que no em dius res! La meva resposta va ser automàtica: -Es que t’aprecio Xavier, i tu ho saps.
Doncs bé, dit això, i amb tota la cordialitat que calgui, vull demanar-li al cap de l’oposició municipal de Barcelona que abandoni la seva “poma” electoral i reflexioni sobre la ciutat i el paper que com a opositor li correspon.
Portem un any de mandat. Durant aquest temps el problemes han sovintejat. Uns han arribat en tren, altres, com la sequera, són fruit del canvi climàtic. Uns porten la foscor d’en Pizarro i Cia a les llars catalanes, i altres els anomenem infraestructures. Amb tota la cordialitat del món li recomano a l’amic Trias que reflexioni sobre les paraules de l’alcalde quan va afirmar sense embuts que la renúncia, durant més de vint-i-tres anys, a apostar per la capitalitat de Barcelona ens ha generat els problemes que enguany tenim.
Si ara correm per fer dessaladores és perquè ningú abans havia pensat en fer-les. Si avui patim per normalitzar el servei de rodalies és perquè durant una dècada no es va fer el que calia. Si la xarxa elèctrica esdevé indeficient és perquè durant molt de temps s’ha primat el benefici i no s’ha invertit. Si...
Crec que en Xavier Trias hauria de reflexionar i abandonar el seu discurs negatiu i pessimista assumint la seva part de culpa, i responsabilitat governamental, en allò que calia fer en el seu moment i no es va fer. Amb consta que el cap de l’oposició és una persona amb capacitat d’autocrítica. No li demano que es flagel·li públicament. No cal. Tan sols desitjo que reconegui com ens va deixar el país CiU i com cal que ens esforcem per recuperar el temps perdut.

1.6.08

MAS RUMBO AL RIO ...O NO



El rumb convergent

En Mariano Rajoy i la seva gent han mogut fitxa. Les conseqüències dels seus moviments no s’han fet esperar. Uns en contra, els dels sectors nacional-reaccionaris del PP i algun que altre mitjà de comunicació; altres a favor, a la sí del mon empresarial i dels cercles que somien amb una dreta dialogant i constructiva. Però, la recerca del centre perdut per part de la gent de Don Mariano també té conseqüències polítiques en l’àmbit governamental. Abans d’ahir, el president Rodríguez Zapatero, en la clausura de les Jornades del Cercle d’Economia, va convidar el PP a pactar rellevants qüestions d’Estat. Concretament va parlar de la lluita contra el terrorisme; la reforma de la justícia i la renovació del Consell General del Poder Judicial i del TC; el tema de la presidència espanyola de la Unió Europea i d’un pacte de caràcter social per mantenir les pensions. L’evolució interna del PP permet ser optimista pel que fa al clima polític que es preveu en la legislatura que tot just acaba de començar. Ara bé, hi ha d’altres variables en la política catalana i espanyola que caldrà contemplar per saber, de cert, el caire que prendran els esdeveniments. Una d’aquestes variables –més enllà de l’embolic d’ERC- serà conèixer quin rumb prendrà CDC i cap on pensa evolucionar. Si ho fa seguint el seu discurs clàssic que combina ambigüitat, possibilisme i retòrica, això pot ser un camí de rosses beneficiós per tothom i pel país. Si triomfen les tesis del :fot-li canya! i camp a través, prendrem mal.Doncs sí, seria una pena que avui que el PP inicia el camí de la serenitat, altres caigueren en l’aventurerisme més gratuït

LA MOTO NACIONALISTA





Un viejo amigo, curtido por las plagas del franquismo y las tormentas de la transición, me comentaba con sorna:
“El nacionalismo es como una motocicleta. Un vehículo inestable que cambia fácilmente de carril y que, cuando desea hacer ruido aprieta el gas”.
A la vista de algunos debates precongresuales, o las soflamas de algunos líderes, algo debe haber de cierto en esa definición de café. Si, pero, poca broma, el nacionalismo está ahí con todo el folklore que ustedes quieran y apelando al sentimiento. Pretende ordenar nuestras vidas mediante su política, la hegemonía cultural y los medios de comunicación públicos. Hace pocos días leí -en clave catalana- lo siguiente:
“El primer y principal objetivo de todo medio de comunicación público es la creación y mantenimiento de un imaginario nacional con funciones cohesionadoras y coercitivas”.
Pues bien, si así van las cosas en los tiempos que corren creo que la tarea más relevante del cónclave de los socialistas catalanes, a celebrar en julio, ha de ser la crítica y la alternativa al discurso de los nacionalistas. La idea de un catalanismo social de raíz federalista -que se plantea, como horizonte político, la permanencia de Catalunya en una España diversa y en la Europa federal- debe enarbolarse como bandera ante la fumosa y ambigua propuesta del nacionalismo catalán.
Pero las diferencias entre el catalanismo social y los nacionalistas no solo se encuentra en las propuestas programáticas. Las hallamos también en las actitudes, las clasificaciones y los calificativos. El catalanismo históricamente ha tenido un carácter inclusivo que contrasta con la práctica excluyente (nosotros y los demás) del nacionalismo. El primero ha gozado siempre ejerciendo de elemento integrador frente al hábito segregador del segundo hacia todo aquel que no asume la totalidad de la “identificación nacional”. El catalanismo presume y hace gala de un carácter políticamente transversal. Todo el mundo, sin distinción, puede adoptar un determinado nivel de compromiso en la escala que “mide” la catalanidad. Piqué lo hizo y Sirera también. En el caso del nacionalismo no hay gradación a la carta, se es o no se es. El catalanismo social se fundamenta en el reconocimiento de la diferencia pero también en un fuerte deseo unitario, comunitario e integrador. Y lo hace argumentando que toda expresión cultural arraigada en Cataluña es catalana por definición. El nacionalismo no. El catalanismo seduce, crea catalanistas, fabrica ciudadanía... El nacionalismo divide la sociedad al clasificarnos a partir de la autodefinición patriótica. Hoy el meollo de la cuestión está en determinar si debemos catalogar a los individuos en función de sentimientos identitarios y creencias o hacerlo en base al pacto cívico, los derechos de ciudadanía y la cohesión social.
El catalanismo aborda como tarea un doble reto: la defensa del autogobierno y la reforma del modelo de Estado. ¿Cuál es el horizonte factible del nacionalismo? ¿Es tan solo la segregación?
Algunos articulistas, afincados en el submundo del soberanismo bien remunerado, quieren hacernos creer que el camino a seguir pasa por la mega construcción de una conciencia nacional con final feliz. Vana ilusión la suya. Los resultados electorales son un excelente indicador de la voluntad de la ciudadanía, de la Catalunya real. Los índices de participación en el Referéndum un buen barómetro. Hoy, como ayer, conviene recordar que, en la gran mayoría de los catalanes, coexisten dos voluntades, a saber: la de ser respetados como catalanes y la de seguir formando parte de una España diversa.

La moto nacionalista a la que se refería mi amigo patina, la sociedad catalana precisa estabilidad y no hipótesis de futuro basadas en deseos románticos. Abrir procesos que no son asumidos mayoritariamente por la ciudadanía comporta torpedear la convivencia, implica deteriorar el propio concepto de nación y perjudica, a corto plazo, nuestra lengua y cultura. Ahora bien, que nadie se engañe, para que la propuesta del catalanismo federalista llegue a buen puerto precisa buena receptividad en el resto de España. Esa receptividad tiene nombre: Respeto a l’Estatut y una buena financiación
Publicado en El Periodico 1-6-08