El blog d'en Joan Ferran

29.5.07

Jordi Hereu , nova etapa.....





Ja ho veuran vostès. Ara tothom encarregarà estudis sobre l’abstenció, li endossarà les culpes als altres o diran que el vot per correu no ha funcionat prou bé. Fins i tot s’atribuiran desastres i davallades pròpies a la manca de lideratge de personalitats polítiques, que són alienes al partit damnificat. Sí, a hores d’ara qualsevol interpretació dels resultats electorals és possible. Però... Ep! Compte! Que ningú faci el ridícul més del necessari. A aquestes alçades de la pel·lícula ja sabem quins seran els alcaldes de les ciutats més importants de Catalunya, i quin percentatge de població governarà cadascú. Què cal fer d’ara en endavant? Doncs molt senzill, callar i treballar per aconseguir dur a la pràctica –òbviament els que han guanyat- tot allò que s’ha promès. Cal deixar de banda les polítiques de curta volada, les propostes insolvents i irrealitzables i les crítiques inconsistents. El país té damunt la taula temes pendents molt delicats, tant de caire polític com de caire social, que no poden ser emprats com a armes de confrontació partidistes. Terrorisme, immigració o Estatut -per exemple- i que, pel seu pes específic, mereixen ser tractats amb molta cura. Fora bo després d’aquestes eleccions municipals, obrir una nova etapa en la política catalana en la que la racionalitat primi per damunt dels rampells, i on els continguts i la solvència arraconin les banalitats.

28.5.07

Jordi Hereu alcalde!




25.5.07

Em sap greu

Em sap greu veure la política del meu país embolicada per picabaralles de curta volada que no tenen altre objectiu que erosionar el govern d'en José Montilla.Em sap greu l'utilització mesquina del fenomen de la immigració intentant aixecar les passions més irracionals i els odis més injustificats.Em sap greu que alguns inconscients associïn irresponsablement estranger amb delinqüència.Em sap greu veure com alguns polítics juguen amb el terrorisme per instal·lar un temor malaltís a la sí de la nostra societat per interessos partidistes.Em sap greu veure com un grapat d'indocumentats promet a tort i a dret coses que mai podran complir per irrealitzables o per que són conscients de què no arribaran al poder.Em sap greu que es denigri gratuïtament la nostra policia.Em sap greu que alguns mitjans de comunicació atiïn la desconfiança envers els polítics i la política enlloc de dignificar-la i contribuir a les seves bones pràctiques.Em sap greu que la, fins ahir, centre dreta moderada del meu país avui actuï a casa nostra amb les tàctiques del PP espanyol.Em sap greu haver tingut tantes dificultats per parlar de la quotidianitat de les nostres ciutats en aquestes eleccions municipals.Em sap greu tot això i moltes coses més. Espero que dilluns alguns s'asserenin.

23.5.07

Imma I Jordi



Espectacles lamentables

Que en Jordi Portabella no està fent una bona campanya electoral ho sap ell i tothom. Que la Imma Mayol juga a fer-se la moderna i a considerar-se una estrella del pop polític sense retocs fotogràfics (?) també. I que tots dos estan oferint un espectacle lamentable és evident. Fets, tots aquests, que segurament conduiran els votants progressistes a confiar encara més en Jordi Hereu com el candidat més solvent i menys estrident dels que es presenten a les eleccions. Temps al temps.
Ara bé, el tema ratlla l’absurd quan en Jordi Portabella es permet criticar el PSC per haver gastat “tants diners” en la confecció d’un cartell electoral de darrera hora. Molt malament deu veure les coses el candidat d’ERC quan dedica els seus espais mediàtics a criticar un tros de paper del seus competidors. Hom podria arribar a pensar que no té res més a dir i això seria molt trist.
Les picabaralles entre IC i ERC generen entre els electors progressistes una lògica preocupació. I la generen per que darrera d’elles no hi troben posicions polítiques i ideològiques irreconciliables si no enfrontaments i gelosies personals. Avui, més que mai, convé que la gent d’esquerres dipositi la seva confiança en Jordi Hereu. És l’únic referent sòlid enfront d’una dreta disposada a pactar a qualsevol preu per tal d’arribar a governar la capital de Catalunya.

20.5.07

CiU ESTA K.O. !!!!



Els consells d’en Piqué

Molt angoixada deu estar la coalició de Convergència i Unió quan els seus principals líders –en Duran i en Mas- s’entretenen en criticar de forma poc elegant l’alcaldable socialista a l’Ajuntament de Barcelona amb la virulència que ho estan fent aquests darrers dies. Sí, ja sabem que les enquestes els són adverses però, aquesta circumstància, no justifica una escalada verbal com l’emprada per la parella conservadora. És més, al ciutadà aquesta actitud li resulta, per partida doble, incomprensible. Per què? Doncs molt senzill, si una element ha caracteritzat la campanya duta a terme per Jordi Hereu a Barcelona ha estat el seu discurs positiu i allunyat de tot tipus d’agressivitat envers els seus contrincants. Si a aquest fet afegim que els electors convergents observen amb estranyesa com la seva coalició, en altra temps molt més educada, es deixa portar pels nervis i l’estridència el desconcert esta servit. Molt preocupada deu estar la direcció de CiU quan, més enllà de to poca-solta de les declaracions dels seus dirigents, també ha de recórrer a fabricar accions suposadament originals i mesures efectistes de poca viabilitat per tal de cridar l’atenció. En aquest sentit la “caminada” per Barcelona amb la samarreta de la pometa i els pisos flotants damunt del mar en són paradigmàtics.
Els desgavell dins els rengles convergents no és percebut tan sols des de l’òptica socialista. A hores d’ara fins i tot en Josep Piqué –soci preferent d’en Mas i en Trias- ha hagut de fer una crida als convergents per que s’asserenin i presentin propostes serioses.
Ja veuen, la situació a casa d’en Trias es tan lamentable que fins i tot en Josep Piqué es permet donar consells.

17.5.07

Ja falta menos para vencer convenciendo....



EL PAS DE L’ECUADOR

Ja hem arribat a l’equador de la campanya electoral per les eleccions municipals. Ja podem començar a fer balanç sobre qui és qui i que proposa cadascú dels candidats sense temor a equivocar-nos massa.

En Xavier Trias ens ha sorprès desagradablement. Els seus assessors, al servei dels sectors més radicals del seu partit, l’empenyen a fer un paper que no l’hi escau. El candidat convergent per Barcelona el veien obligat a fer de poca solta i malparlat. Una persona educada i aparentment centrada com en Xavier Trias no acostuma a utilitzar en el seu lèxic polític la paraula “putejar”. Ara miraculosament ho fa en el més pur estil de xuleta de barri. Una persona que ha governat –Trias l’ho ha fet molts anys- no pot prometre impossibles sense tenir mal d’estómac i àcides per sobre dosi de cinisme. Trias ho fa i això no és seriós. El i el seu partit han d’ estar molt desesperats per actuar com ho estan fent.

L’equador de la campanya ja ha marcat el perfil dels candidats i dels partits. Uns prometen impossibles ha dojo i fan verbalisme matusser. Altres plantegen propostes factibles i contrastades econòmicament. Per què? doncs molt senzill, uns hauran de governar des de la realitat altres no més volen esgarrapar vots.

15.5.07

Si Señor Ministro en cartera !!!



Ai, quina por!

No contents amb repartir a tort i a dret condons d’ínfima qualitat embolicats amb paper d’estrassa, la gent de CiU s’ha llençat de ple a la piscina dels despropòsits. El seu ventall de propostes “imaginatives” va des de la construcció de pisos damunt del mar a prop d’un moll amb líquids inflamables fins a la figura del poli d’escala. Però, l’opereta convergent promet encara molt més. Vegin si no com l’inefable Josep Antoni Duran i Lleida se’ns despenja ara dient que no acceptarà cap acord de govern amb cap formació política que no disposi el pas de l’AVE pel Vallés. Quina por! Pobre Duran! Els seus somnis ministerials en mans d’un hipotètic traçat ferroviari.
Ara bé, dit això, jo d’ell no m’amoïnaria gaire. Repassant la història recent om pot veure –per exemple- que CiU ha estat a favor i en contra del Pla Hidrològic Nacional. Hem pogut constatar que han entrat i sortir de cal notari amb contractes contradictoris. Que trien socis i companys de viatge segons bufa el vent... I a part, a les escoles bressol del país els nens ja solen cantar: "d’en Duran no tinc por, pam i pipa, pam i pipa, d’en Duran no tinc por, per què és bon faixador”.
Amb quina nova astracanada ens intentaran sorprendre aquesta gent de CiU els propers dies?

14.5.07

La JNC i la salut mental....Resposta de premsa



"CiU dóna condons perquè les seves propostes són gatillazos"

Joan Ferran creu que Trias "està infectat de conservadurisme"El primer secretari del PSC a Barcelona, Joan Ferran, ha afirmat que "CiU reparteix condons als altres perquè no els pot utilitzar: totes les seves propostes resulten ser un ´gatillazo´ quan les mires de prop". Joan Ferran ha respost així a la iniciativa de CIU de repartir preservatius per a evitar el que anomenen "virus del tripartit municipal".Per a Joan Ferran, "Xavier Trias, a més de ser un candidat amortitzat, demostra, amb aquesta iniciativa, que ha perdut també facultats com a metge, perquè tothom sap que els virus dels governs de progrés provoca bona salut". "És, per això, que els ciutadans i ciutadanes de Barcelona escullen sempre aquests virus, i es vacunen contra els bacteris de la dreta rància del pacte PP-CiU" , ha afegit.El dirigent socialista ha afirmat que "Trias no ha de patir, perquè ell està immunitzat contra el virus del progressisme. Per això, no pot ser d´esquerres per molt que ho intenti: està infectat de conservadurisme des que va votar a favor de la investidura d´Aznar". En canvi, "Jordi Hereu és un candidat jove, en plenitud de facultats i preparat per a propagar el virus del socialisme entre tota la gent que vulgui una ciutat amb més cohesió, més creativitat i més compromís".

13.5.07

Todo a Cien



S’han tornat boigs?

Fa pocs dies, coincidint amb l’inici de campanya per les eleccions municipals, advertia als lectors d’un perill: el de la banalització de les propostes polítiques, el de les promeses de “tot a cent”. Només han passat quatre dies de campanya i, totes les previsions ja han saltat pels aires. El candidat convergent Xavier Trias promet deu mil pisos per a gent jove. A on? Molt senzill, flotant damunt del mar com qualsevol plataforma petrolífera i propers a un moll d’inflamables! El candidat d’Esquerra Republicana, Jordi Portabella, també ha dit la seva. Vol traslladar el parc d’atraccions del Tibidabo al Fòrum i no sabem encara si pretén fer passar les muntanyes russes per damunt les xemeneies de la tèrmica de Sant Adrià del Besòs. I l’Artur Mas? Mes encara! el líder convergent s’ha quedat descansat tot afirmant que el govern tripartit, que presideix Montilla, dona tot tipus de facilitats perquè Catalunya sigui un camp de proves pel terrorisme islamista. I que em diuen d’en Fernández Díaz? El falcó dels Fernández ens ha sorprès amb la proposta de què l’Ajuntament pagui els empastes dels barcelonins emulant a petita escala el programa “Cambio Radical”.
S’han tornat boigs o què? No se n’adonen que de seguir dient bajanades el ciutadà fugirà cada cop més de la política? Afortunadament Jordi Hereu no es passa de la ratlla i el que proposa és possible i sense demagògia.

10.5.07

Pessigar o convéncer

Trias no funciona...


Ja ha començat la campanya electoral. Ahir varem tenir ocasió d’assistir a un cara a cara, organitzat per El Periodico, consistent en una bateria de preguntes adreçades als candidats Xavier Trias i Jordi Hereu. No va haver-hi color. Hereu va fer gal·la d’un discurs estructurat, d’un relat coherent i articulat, harmònic amb totes i cadascuna de les seves propostes. Per contra, Xavier Trias va jugar a la mossegadeta simpàtica, al parany, al recurs fàcil –estil Fernández Díaz- de dir, per exemple, que hi ha gent que embruta els carrers venent llaunes de cervesa a deshores, etc. Els hi ven asseguro que a partir d’avui això serà un festival, una subhasta de promeses difícils de complir. Per exemple, ahir tambe sense anar més lluny, en Jordi Portabella oferia dispersors a totes les llars barcelonines amb l’excusa de que cal estalviar aigua. Simultàniament el candidat convergent prometia Internet i paradisos de franc. Aquesta carrera boja envers l’adulació dels electors ens portarà,de no esmenar-ho, a la banalització de la política, a una pèrdua del valor de les idees.
Jordi Hereu guanyarà les eleccions, i ho farà no solament per que recollirà un major nombre vots si no també per que el seu relat, el seu projecte és coherent de cap a peus. El seu discurs no està fet de retalls, si no d’una sola peça. Quan Hereu debat en públic, no juga a pessigar si no a convèncer. Vet aquí la diferència.

8.5.07

Raimon Martinez Fraile



Prenguin nota

En política, com en tantes altres coses de la vida, una persona es pot equivocar. El delegat del Govern a Madrid, Raimon Martínez Fraile, s’ha equivocat i ha pagat amb la seva dimissió un error que, pel seu càrrec, mai hauria d’haver comès. Em consta que en Martínez Fraile és una excel·lent persona, i la seva immediata petició de disculpes l’honora. La reacció del president Montilla ha estat la correcta i la que correspon a la situació creada. S’ha produït amb celeritat, sense soroll. Tant és així que fins i tot l’Eduardo Zaplana ha considerat “correctísima” l’actuació del president. Doncs bé, ara que ja tenim la dimissió damunt la taula, i que tothom sembla donar-se per satisfet –sempre hi ha excepcions radicals com les d’en Felip Puig pretenent sucar-hi pa- fora bo treure’n alguna lliçó. Per exemple: prenguin nota del succeït tots aquells que de forma gratuïta insulten les més altes instàncies del país. Sí, sí, aquells que menystenen l’actual president acusant-lo de tenir un perfil baix (en el fons tots sabem que el que els molesta és una altra cosa) i els bocamolls que el titllen de “bèstia grossa”.
Preguin nota i aprenguin a dimitir, o almenys a rectificar.

7.5.07

Article de Carles Navales premsa força interesant

Adios a Maragall


Si el arzobispo de Barcelona subiera al púlpito para predicar que el islam es la religión verdadera y que los creyentes deben sustituir la Biblia por el Corán, la reacción sería sólo una: si usted quiere defender esa tesis hágalo, pero no como principal representante de la Iglesia Romana en Cataluña, sino como un ciudadano más.El mismo rechazo se ha vivido en las filas del mundo socialista al escuchar decir al presidente Maragall que estaba disponible para formar parte del Partido Demócrata Europeo, proyecto alimentado por el centrista francés François Bayrou; los italianos Romano Prodi y Walter Veltroni, primer ministro de Italia y alcalde de Roma, respectivamente; y, en España, además del presidente del PSC, Pasqual Maragall, el líder de Unió Democràtica, Josep Antoni Duran Lleida, quién también deshoja la misma margarita.
El Partido Demócrata Europeo se basa en dos componentes ideológicos: el pensamiento socialcristiano y el socialbobócrata. Este último es el que los franceses definen así por considerar que encuadra al “bo- bó” (“bourgeois et bohème”), perfil de una parte de los votantes de Bayrou, muy similar al de los militantes de la “margarita” italiana de Prodi y Veltroni, que en España aspira a representar el presidente Maragall.Mientras el PSC ha iniciado una campaña, de la mano de Raimon Obiols y Maria Badía, para que los socialistas de Cataluña se afilien al Partido Socialista Europeo, su presidente predica las maravillas de la otra opción. Así las cosas, lo más natural es que Maragall haya anunciado que deja la presidencia del PSC, algo que, en lógica, es lo mínimo que se le esperaba.Ayer, hoy y mañana, si algo cabal puede decirse de Pasqual Maragall es que es absolutamente imprevisible; esa es su excelencia. Hacia donde le llevará continúa siendo un reservado misterio.
Escrit el 6/5/07La Razón - Cataluña

6.5.07

Gallinetes


De curta volada

El Tribunal Constitucional sembla estar de moda. I ho està perquè hi ha gent decidida a fer-lo servir amb interessos partidistes per fer política de curta volada. Ho ha fet –i ho fa- el PP amb el seu recurs contra l’Estatut de Catalunya. Ho ha fet i ho fa –per cert, de moment sense èxit- CiU contra un munt de candidatures municipals progressistes. Sembla ser que els consellers àulics d’en Mas no n’ha tingut prou amb les recomanacions de la Junta Electoral Central. Tan malament veu el seu futur CiU, que ha de recórrer al Constitucional per intentar eliminar els seus adversaris a les urnes? Tan poca confiança té en el futur dels seus resultats electorals que ha de recórrer al més pur estil pepero per surar? Doncs, potser sí. Com interpretar si no l’aparició en escena d’en Duran Lleida i de l’Artur Mas en les eleccions municipals intentant desembussar l’obtusa campanya d’en Xavier Trias per un cantó, o els conflictes existents a les seves llistes de Vic, Gavà o Tarragona?
Quan una formació política que ha governat un munt d’anys per els estreps, com va fer el bocamoll de l’Oriol Pujol insultant el president de la Generalitat, o freqüentant els tribunals i les notaries, és que quelcom no li funciona bé. La gent comença a pensar que fa politiqueta o política de curta volada.

4.5.07

Perdre el temps

Artur Mas amb la seva habitual falta d'imaginació, va intentar col.locar al president Montilla en un atzucac en la sessió de control parlamentària. Com? Molt senzill, preguntant-li sobre les recents declaracions de Pasqual Maragall al voltant de l'Estatut de Catalunya i de les seves relacions amb en Rodríguez Zapatero. La resposta presidencial va ser l'esperada. Montilla es va ratificar en la seva ja constant voluntat de continuar desenvolupant la llei votada en referèndum pels ciutadans de Catalunya. El president va posar de relleu la idea de què allò que és realment important és el que es pot fer i concretar, allò que existeix i no altres coses. L'Estatut és una realitat i, l'obligació del govern català és desplegar-lo. Lamentar-se del que podria haver estat i no és, o ventilar traïcions i negociacions secretes ja no porta enlloc però, el més trist de tot plegat, és veure com el principal grup de l'oposició perd el temps intentant demostrar coses que a hores d'ara no tenen cap mena de transcendència, més enllà de què serveixin per omplir planes de diari o donar peixet a articulistes. Poca imaginació deu tenir una oposició que inverteix el seu temps en disseccionar les opinions d'un mandatari jubilat. Això és perdre el temps.

Un article de una bona amiga

MAS ES NADA
EL DIPUTADO y portavoz adjunto del Grupo Socialista en el Parlamento catalán Joan Ferran cuenta en su libro Entre tiempos que el que fue concejal del Ayuntamiento de Barcelona, el fallecido Antonio Santiburcio, llegado a Cataluña desde Jaén, sindicalista y político a cuenta de echar horas en la fábrica y en los estudios, recriminó al ex alcalde Clos, ahora ministro de Industria, que se presentara a una fiesta de inauguración en un barrio popular vestido con pantalones tejanos: «Para esta gente hoy es un día especial -le riñó Santiburcio-. Se han puesto traje y corbata para este acto y esperan de su alcalde lo mismo». No es una anécdota. Las palabras del sindicalista encierran un saber profundo y dan un puntapié a toda la banalidad que encierra ese presunto saber actual, prêt à porter, sacado de un manual de urgencias. Si la recriminación hecha a Clos es sabia es porque no habla de moda ni de estética, sino de conocimiento, de ética y de respeto, precisamente de lo que nuestra sociedad de las apariencias va tan escasa. De esa estética vacía, de esa nada envuelta en tejanos caros o en trajes de importantes firmas, es de la que se está sirviendo el conservador catalán Artur Mas para encontrar el protagonismo que la realidad le niega. En una semana ha batido el récord de la nadería hecha discurso. Para desacreditar una vez más al Gobierno de Montilla, declaró efusivamente que es un Gobierno de perfil bajo, que Montilla no es más que un funcionario. Es el perfil que se obtiene cuando las cosas se miran desde la nada. (Por cierto, ¿qué tendrá el conservador Mas en contra de los funcionarios?). Al ver que la nada se alimenta de sí misma, el conservador se marchó a Madrid a declarar que el Gobierno central está acabado y urgen unas elecciones anticipadas. Nada: no fue nada más que la puesta en escena de su enfado con el presidente Zapatero por no haber obligado a Montilla a pactar con él para formar Gobierno en Cataluña (curioso que declare, también en Madrid, que él no es un muñeco de goma y pretenda que Montilla lo sea). La nada: una rabieta personal pregonada como tema de interés general. En la banalidad de esa nada las palabras visten esos vaqueros que denunciaba un fallecido sindicalista. A CiU le urge un buen sastre. Y un diccionario ideológico. En política, las ideas, si se tienen, se declaran. Blanquearlas es imposible: quedan en nada.
Assumpta Roura

1.5.07

PRIMER DE MAIG



Hereu i el 1er de maig

Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, va desfilar ahir al costat dels sindicats en la manifestació del 1er de maig. Algun mal intencionat podria intentar criticar-lo per aquest fet dient que és un polític oportunista en campanya electoral. S’equivocaria. En Jordi Hereu abans d’accedir a l’alcaldia, i també molt abans de ser regidor de Barcelona, ja participava juntament amb els seus companys del PSC en la festa dels treballadors. El que fora realment estrany hagués estat que enguany no hi participés.
Assumir un càrrec d’alta representació institucional no implica l’haver de renunciar a les pròpies creences, idees o aficions. La proximitat dels polítics a la ciutadania tan sols esdevé creïble quan el polític segueix sent qual era abans, quan parla al ciutadà en el seu llenguatge, quan es relaciona amb naturalitat i espontaneïtat. Des de fa molt temps tothom sap que en Jordi Hereu és un alcalde amb unes sòlides conviccions socialdemòcrates –no de darrera hora, com d’altres- i aquet corrent del pensament està lligat des de fa moltes dècades a la lluita del treballadors per les seves millores salarials i socials. El 1er de maig és la festa de tots aquells que desitgem un món més just, sense explotació. Celebrem, doncs, que l’alcalde de la capital de Catalunya faci costat les forces sindicals.