El blog d'en Joan Ferran

31.3.07

Entre malcarado y sectario...



La banalización del Parlament

El Parlamento de Cataluña las ha visto de todos los colores. Sus muros han sido testimonio de jornadas históricas, instantes emotivos e intensos debates. El Diario de Sesiones recoge en sus páginas las intervenciones en el Pleno de grandes i pequeños políticos, de brillantes oradores y de personalidades empeñadas en defender con convicción sus planteamientos. En sus estancias se han gestado infinidad de acuerdos y pactos. Allí se ha debatido sobre política educativa, incendios, guarderías, medios audiovisuales… Por lo general el interés y el nivel de estos debates permitían extraer de ellos orientaciones y enseñanzas útiles para la mejora de la gestión de las cosas públicas y la calidad de vida de la ciudadanía. Así ha sido durante años y hasta nuestros días. Pero, recientemente han sonado las señales de alarma. Algunos con, su actitud, están propiciando una cierta banalización del Parlament.
El caso es que, CiU, tras las elecciones del primero de noviembre del 2006, se encuentra sumida en una melancolía atormentada que le impulsa a comportarse con una agresividad verbal y gestual inusual en un grupo político con cultura de gobierno. Este estado anímico de los nacionalistas repercute negativamente en el clima político catalán. Es más, si a esta atmósfera malhumorada, añadimos que el nuevo reglamento de la cámara facilita un mayor uso de los mecanismos de control y seguimiento del ejecutivo sin los requisitos y las cláusulas de salvaguarda de antaño, nos hallaremos ante el peligro de un deterioro de las reglas del juego democrático, de la dinámica parlamentaria. Hemos podido comprobar como, en la práctica, el grupo de diputados que lidera Artur Mas hace un uso perverso de la nueva situación. Para ellos el Parlament deviene hoy una simple caja de resonancia de su erosiva política antigubernamental. Atrás van quedando aquellos debates históricos del pasado que son recordados por el año de su sustanciación y por su temática política. Seamos francos, el pleno celebrado esta última semana no reposará en el recuerdo de la historia del parlamentarismo por sus resoluciones si no mas bien por sus exagerados índices de tacticismo y oportunismo político. ¿Por qué? Muy sencillo. Unos –los convergentes- se acercaron al parque de la Ciudadela con la mente y mirada puesta en los malos augurios que les anuncia la demoscopia. Otros –los de ERC- sensibles a la presión de sus bases y a los emplazamientos patrióticos con los que le bombardea CiU, acudían al Parlament dispuestos a singularizarse y a medir el nivel y la musculatura de su patriotismo. Y claro, con un precalentamiento de este tipo no es de extrañar que la proyección mediática del debate haya estado preñada de ridículos de todo tipo, de votaciones sin contenido práctico alrededor de un plato típico del nacionalismo –la autodeterminación- dispuesto a ser recalentado a la menor ocasión.
Argumentábamos con anterioridad que desde el pasado mes de noviembre Artur Mas no ha cejado en su empeño de introducir un par de mensajes simples entre la ciudadanía. A saber, el primero consiste en argüir que el Gobierno es débil, que no gobierna ni decide, que no actúa, que no defiende con firmeza el Estatuto, etc. etc. El segundo consiste en afirmar que todo va mal, que el país ha dejado de ser él mismo para caer en las fauces del PSOE, que todo deviene catastrófico. Superficiales y patéticos estos mensajes pero graves en cuanto que introducen en la sociedad el virus del desencanto. Y claro, después de haber trabajado intensamente durante estos meses en esta tarea derrotista, a los prohombres convergentes no se les ocurre otra idea que la de propiciar un debate parlamentario acerca del despliegue estatutario. Y lo provocan cuando ni tan siquiera han trascurrido los cien días de bula de los que goza cualquier nuevo ejecutivo. Increíble.Así las cosas los de CiU acuden al Pleno del Parlament sin ideas, con una cartera vacía de resoluciones y con la cabeza llena de reproches al presidente Montilla. Ante esta situación la escenificación de la opereta nacionalista estaba condenada de antemano al fracaso pero… ocurre el milagro: ¡la calçotada! Y así comprobamos, en vivo y en directo, como los efectos alucinógenos de este vegetal generan un lío gubernamental que da munición a Mas para hostigar al Gobierno.
Pero ni por esas. A la hora de la verdad, y tras haber estado anunciando a bombo y platillo durante semanas un gran plan estratégico diseñado para sacar a Cataluña de su oprobio, las preclaras mentes convergentes se enzarzan en una competición con ERC por ver quien va más lejos en la utopía independentista. La tropa de Mas minimiza lo cotidiano, concentra su proyecto salvador en un par de folios y cuatro propuestas de resolución dejando así en manos de los fieles al President el camino libre par explicar la acción de gobierno. ¡Gol! Si señores, pero lo realmente preocupante comienza a ser la banalización del Parlament y la política que practican Felip Puig y Mas. ¡Vaya par de patriotas!

29.3.07

NERVIS "CONVERS"



Feblesa i nervis a CiU

Ahir, al Parlament de Catalunya, es va viure una sessió plenària no absenta de picabaralles i despropòsits de tot tipus. La proximitat de les eleccions municipals i la disputa d’espais electorals entre CiU i ERC va propiciar un debat –forçat i segurament no desitjat per ningú- al voltant del dret d’autodeterminació. Però això, cregui’m amics lectors, va ser sols l’anècdota del dia. Els fets més rellevants varen ser, en canvi, la capacitat de resposta ordenada, el relat de les preguntes defensades pels grups que donen suport al Govern. I també, lamentablement, la incapacitat del grup de CiU i dels seus portaveus de bastir un conjunt de resolucions a l’alçada de les expectatives aixecades. Les propostes de CiU no tenien res a veure amb el pla estratègic anunciat a bombo i plateret per Artur Mas. Per forçar la celebració d’un debat parlamentari a menys de cent dies de la formació del Govern cal tenir molts més arguments a la cartera, i moltes més coses diferenciades a proposar. Els nacionalistes conservadors varen decebre no sols per la feblesa de les seves propostes si no també pel mètode i les formes emprades pel seu portaveu Felip Puig. En política els nervis són uns mals companys de viatge i les febleses es noten.

27.3.07

La pel·lícula d’en Puig

Aprofitant la compareixença al Parlament del Conseller d’Agricultura, Joaquim Llena, en Felip Puig ha intentat escriure el guió d’una pel·lícula de misteri per tal d’instal·lar un dubte sobre l’honorabilitat del Conseller. Però el cert és que tan sols ha aconseguit escenificar una òpera bufa de pèssima qualitat. L’exposició reiterada i desconnexa de tot un seguit de suposades irregularitats novel·lades pel portaveu convergent no s’ha sustentat sobre cap base real ni prova fefaent que pugui culpar al Conseller. La intervenció d’en Puig al Parlament ha estat una perdigonada poc fina i bastant matussera. Es podrà al·legar, en defensa d’aquesta actitud, que duia a terme la seva feina opositora crítica amb el govern. Potser sí, però la veritat és que el principal grup de l’oposició a Catalunya no pot actuar igual que un grupúscul, tothom espera d’ell majors quotes de rigor i solvència. A la vista de la compareixença hem pogut observar que cap intervenció dels grups ha aconseguit posar en dubte l’honorabilitat de les actuacions del Conseller Llena. Ans al contrari, moltes intervencions han esdevingut una mirada retrospectiva envers la política urbanística dels governs convergents. Ah! i de passada, també, sobre algun dels Consellers d’Obres Públiques com ha estat el cas del mateix Felip Puig.
Article que m'han publicat a e-noticies

25.3.07

Municipals si...



Hereu marca la línia

L’alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, va esdevenir ahir el plat fort de la VII Convenció Municipal del PSOE celebrada a Madrid. Un cop més el municipalisme català ha marcat rumb i estil a tota Espanya. En la seva intervenció, davant d’un nombrós grup de candidats a regidors i alcaldes de tot l’Estat, Hereu va desgranar els eixos bàsics del seu projecte programàtic: seguretat i convivència, creixement urbà sostenible, cohesió social i servei públic. Davant l’absència d’idees i programes d’alguns grups polítics preocupats i immersos en polèmiques per la confecció de les seves candidatures –cas de CiU- o de l’intent de la gent del PP de crispar la societat fins els límits de l’asfíxia democràtica, Hereu va proposar als assistents a la Convenció municipalista una bateria de propostes per tal de fer front als nous reptes que tenen les ciutats del segle XXI. I va convèncer.
Tots aquells que es presentin a les eleccions municipals del proper mes de maig amb interessos polítics aliens als problemes de les ciutats i els pobles faran un pèssim servei al país. Cada comtessa electoral té la seva especificitat. Intentar diluir-la per interessos partidistes, o de revenja, és indigna. Hereu dona exemple marcant línia en defensa del municipalisme, les ciutats i els ciutadans.

22.3.07

La llista i el captiu


L’alcalde Jordi Hereu va presentar ahir el seu equip per governar l’ajuntament de Barcelona en el futur. Així, la seva proposta programàtica, es veu ara reforçada per un conjunt de persones amb un perfil professional, acadèmic i humà excel·lent i de primera categoria. Hereu ha sabut combinar joventut, experiència, capacitat de treball i amor a la ciutat amb renovació, equilibri de gèneres i il·lusió. És més, ho ha fet en una atmosfera de concòrdia política dins del seu partit que li ha permès incorporar a la llista persones independents de provada vàlua. Em permetran que els hi digui que el contrast amb la llista convergent és espectacular. Tothom ho sap: en Trias és presoner de l’aparell que controla en David Madí i la seva penya de radicals. La ubicació d’en Joaquim Forn de numero dos, el menysteniment de les capacitats de Puigdollers i la centrifugació d’en Vives, gairebé per no sortir, són una prova de que en Xavier no mana. Jordi Hereu, en canvi, ha estat capaç de liderar la renovació d’idees i persones que precisa una ciutat pel segle XXI. Barcelona necessita un alcalde jove, ferm i lliure com Jordi Hereu, no un altre cosa. El principal dels seus adversaris –en Xavier Trias- és, malauradament, un personatge captiu.


Article que m'han publicat a E-noticies

Una llista per a governar Barcelona

1 Hereu, Jordi
2 Martí, Carles
3 Mumbrú, Gemma
4 Carnes, Jordi William
5 Escarp, Assumpta
6 García Bragdo, Ramon
7 Moraleda, Imma
8 Nárvaez, Francesc
9 González Virós, Itziar
10 Jaurrieta, Sara
11 Sánchez, Montse
12 Ballarín, Montse
13 Espriu, Guillem
14 Andrés, Carmen
15 Soler, Albert
16 Nicolau, Ramon
17 Pallarols, Roger
18 Carmona, Núria
19 Baigol, Bárbara
20 Inglada, Eva
21 Escudé, David
22 Sanchez, Maribel
23 Bonet, Oriol
24 Martínez, Arantxa
25 Riera, Joan Ramon
26 Vázquez, Jordi
27 Pallarés, Isi
28 Gómez, Éric
29 Sánchez, Susana
30 Iskandar, Karroum
31 Mata, Carme
32 Salvador, Alexandra
33 Moreno,José Luis
34 Beltrán, Carme
35 Cerdà, Josep
36 Gutiérrez, Sandra
37 Marín, Pedro
38 Melich, Maite
39 Carulla, Domingo
40 Llassat, M.Cinta
41 Casas, Xavier

Suplents
1 Fortes Font, Çiara
2 García Nieto, José Antonio
3 Ruiz de Azua, Alex

21.3.07

Un debat estèril

El proper dimecres 28 tindrà lloc al Parlament de Catalunya un debat extraordinari sobre el grau de desplegament de l'Estatut d'Autonomia. La paternitat d'aquesta iniciativa és de CiU. Amb quin objectiu? Molt senzill: el d'intentar embolicar la troca, per tal de fer creure als ciutadans de Catalunya que viuen en un país immers en el desgovern i la confusió. Per què fan això? Més senzill encara: CiU està passant per un dels moments més crítics de la seva història com a formació política. La disbauxa interna és un fet indiscutible. Les baralles per les llistes municipals de ciutats tan estratègiques com Tarragona, Vic, Sabadell o si més no, la centrifugació d'en Vives als límits de la llista barcelonina en són una mostra. Què pot passar en el transcurs del debat? Doncs res transcendental amics meus: el país podrà contemplar, una vegada més, l' esterilitat opositora dels nacionalistes conservadors i l'acció rigorosa i constant del govern Montilla.

Amb una mica més de cent dies, el govern de la Generalitat ha hagut de fer front a la més gran ofensiva mediatico-judicial-política de la nostra història recent. Ho ha fet amb fermesa i convicció. En aquest espai de temps, l'oposició tan sols ha estat capaç d'esperar ansiosa que tot esclati pels aires, que l'atmosfera esdevingui irrespirable. Doncs no passarà res d'això, el país rutlla i rutllarà. I ho farà encara que el camí sigui costa amunt.

Article que m'han publicat a E-noticies

18.3.07

CiU ferits i "depres"



La bena abans que la ferida

Alguns s’ho han de fer mirar. L’enquesta que publicava ahir El Periódico ho deia ben clar: més del 62% dels enquestats creuen que el PP utilitza el cas de De Juana per desgastar el Govern Zapatero i, l’Estatut de Catalunya, guanya acceptació entre el conjunt dels espanyols. Sí, sí, més de la meitat dels espanyols consultats critica el PP per haver dut l’Estatut català al Tribunal Constitucional. Vist el panorama alguns polítics de casa nostra haurien de reflexionar i, conseqüentment, rectificar el seu posicionament i discurs. Per una banda, no adonar-se avui de qui és el veritable enemic principal en el desplegament de l’autogovern és fer un mal servei al país. Per una altra, practicar el verbalisme tremendista, i dir que tot és un caos amb la intenció de treure un rendiment electoral, és una mesquinesa.
El president Montilla ho ha dit fluixet però clar: “davant les dificultats presents i futures no ens deixarem arrossegar pel pessimisme estèril de CiU”. Artur Mas amenaça amb protestes i crida els catalans a mobilitzar-se al temps que acusa ERC de no lluitar per l’Estatut. Quanta incongruència! La bena abans que la ferida. Au, aneu tots al carrer a cridar! –Deu pensar- que mentrestant en Xavier Trias i jo negociarem els pactes municipals CiU-PP.

17.3.07

Un bon article de Assumpta Roura a La Voz de Galicia


LO QUE TIENEN los nacionalistas es que sienten su nación tan única, soberana y verdadera que los demás somos, como poco, unos intransigentes peligrosísimos, desalmados, gentes de malvivir a las que hay que perdonar la vida porque su ignorancia es su atenuante. Tanto es así que, si ellos mandaran y entrara dentro de sus posibilidades, nos quitarían de en medio porque somos un estorbo con el que tropiezan continuamente dentro de la buena marcha de su proyecto. Me refiero a los nacionalismos de Santiago y cierra España y a los periféricos, preferentemente los catalanes, los gallegos y los vascos. Por ver si conseguía entender algunas de las diatribas soberanas, con la sana intención de hacer cultura pero sin el menor ánimo de reconversión, pedí un diálogo -ahora que están tan de moda- con un nacionalista de los que me pillan más cerca, es decir, catalán y, puestos a pedir, con un catedrático que al menos -eso creía yo- me lo explicaría de forma razonable, científica. Al no concretar nada más en mi solicitud de diálogo, me tocó un sociólogo, hipernacionalista, claro. Hablaba muy bien, sin faltas de ortografía o, lo que es lo mismo, sin enredos ni balbuceos. Puso las cartas boca arriba a la primera, cosa que es de agradecer. Yo le dejé hablar, puesto que el sabio era él y yo alguien sin cátedra, sin cargos de confianza ni asesorías de las que presumir. Sólo me avalaba mi interés por saber y un cuaderno con algunas notas escritas para que no se me olvidaran ninguna de las múltiples contradicciones en las que incurren y por las que pensaba preguntarle. Resultó un diálogo muy curioso, puesto que sólo hablo él. No se refirió a Rajoy ni a Aznar, cosa asombrosa. Sí lo hizo contra el actual Gobierno en particular y contra el PSOE en general, contra los socialistas gallegos, vascos y catalanes. Sentando cátedra, me explicó muy bien por qué -siempre según su versión de los hechos- los socialistas eran unos traidores, vendepatrias que se bajaban los pantalones a la primera de cambio. Para que, ¡ignorante de mí!, aprendiera bien por dónde va la cosa y cómo va de mal, me puso como ejemplo al actual Gobierno catalán, tratando de hacerme comprender lo nefasto que era para Cataluña. Prueba de ello era que Montilla prometía gestionar lo mejor posible los problemas de los ciudadanos, ocuparse de una cierta justicia social en temas de sanidad, educación, inmigración y demás, pero que Cataluña no necesita gestores, sino políticos con ambición de soberanía, con ideales nacionales que, por supuesto, están muy por encima de esas otras menudencias que preocupan a la gran masa, la misma que no sabe pensar. Ideales nacionalistas que, ¡faltaría más!, son prioritarios, explicó. Aprendí mucho, dicho sea de paso. Aprendí que no hay que banalizar con los nacionalistas porque su ideario es dogma de fe, que es mentira que se cure viajando y que entienden el diálogo como un monólogo delirante. Aprendí que con ellos toda precaución es poca.

15.3.07

CiU camí dels esculls



Avui es reuneix per primer cop el Consell d’Impuls i Desplegament Estatutari al Palau de la Generalitat. Els temes que ha de tractar aquest nou organisme són de vital importància per aconseguir un bon desplegament de l’Estatut de Catalunya. CiU, el principal grup de l’oposició, ha enviat dos tècnics enlloc de dos representants polítics de primer nivell, com han fet altres formacions. S’equivoca amb aquesta actitud. Als llocs importants s’hi ha d’estar, parlar, opinar i fer pressió. L’espai que un renuncia a omplir és ocupat immediatament per un altre desitjós de fer-ho. Si CiU es desentén les seves obligacions polítiques i del seguiment del procés estatutari, després no estarà legitimada per reclamar ni exigir res.
Hom pot comprendre que els nacionalistes conservadors –com diu Ridao- estiguin passant per una profunda crisi depressiva. D’acord però, amb els temes que estan al moll de l’ós de la política catalana no s’hi juga. Menysprear, com fa CiU, aquest Consell és un despropòsit més propi d’una rebequeria que no d’una anàlisi freda. Artur Mas ha de reaccionar i donar un cop de timó per redreçar la nau convergent. De no ser així les marees i el vent la poden dur contra els esculls. I això no seria bo ni per CiU ni per Catalunya.

13.3.07

Combinats





Fa un parell de dies, davant l’escalada de crispació que tutela el PP, un articulista es preguntava quina era l’acció més encertada a seguir per part dels demòcrates. En situava dos damunt la taula. Una, respondre amb les mateixes armes, contestar amb virulència qualsevol atac dels conservadors espanyols. L’altra, asseure’s i esperar que el seny de la gent i l’acció del govern imposin la seva lògica deixant així al descobert les veritables raons de personatges com Zaplana o Acebes. A mi, personalment, m’agraden els combinats “made in Boadas”. No hi cosa més reconfortant, i estimulant, que un combinat ben proporcionat i sàviament agitat; això si, fet a base de productes de bona qualitat. El Govern s’ha d’explicar millor, és obvi, i fer-ho bé i pedagògicament. Els que creiem en un estat de les autonomies fort, dins una Europa federal, hem de dir la nostra, tot posant de relleu que estem patint les conseqüències d’una reencarnació del Movimiento Nacional. I l’anomenada societat civil que es mobilitza per les causes justes, per la pau i contra les guerres, ha de dir també la seva i exposar el seu criteri. Quan un col·lectiu humà, o un partit polític, intenta esberlar la cohesió d’un país i la seva convivència pacífica, hom està en el dret i l’obligació –no fer-ho és de covards- d’assenyalar amb el dit els culpables. Compte! Uns ho són per acció i altres poden ser-ho per omissió.

11.3.07

Muuuchoooo ......facha



El PP i la gallina segrestada

No seré jo qui critiqui el dret a manifestar-se o la llibertat dels simpatitzants del PP per anar a Madrid a onejar banderes espanyoles i cridar contra el president Rodríguez Zapatero. Els drets democràtics són els drets i han de ser respectats escrupolosament. Ara bé, dit això, en l’ús de la meva llibertat d’expressió, puc afirmar i afirmo que el PP juga perillosament a generar crispació política amb l’esperança de tornar aviat al poder. Lamentablement l’estratègia dels populars d’avui s’empelta i es connecta amb els vells mètodes de la dreta espanyola que varen donar lloc als enfrontaments de l’any 36, la posterior guerra civil i el franquisme. Les manifestacions al carrer i les abrandades proclames d’alguns mitjans de comunicació inciten a l’odi i sobredimensionen conflictes que podrien ser tractats i discutits amb total serenor.
Em dol tot plegat. En sap greu veure molta gent del PP, de matriu conservadora pero amb profunds sentiments centristes i democràtics, arrossegats a un pancartisme desesperat i a un verbalisme preconstitucional. Diuen que políticament Catalunya és molt diferent a Madrid. Potser sí, però és també per aquesta raó que la gent del PP català hauria de fer reflexionar als seus col·legues del carrer Gènova sobre el mal d’ulls, i les pors, que genera a Catalunya una plaça de Colon plena de banderes espanyoles. Per molt que hagin segrestat la gallina, o l’hagin fotut a la cassola, la nostra gent te memòria.

8.3.07

Ou de serp





Un bon amic republicà m’explica que aquesta gent del PP vol crear un clima insurreccional –reaccionari, d’extrema dreta, és clar-. Diu que aquests fills del vell autoritarisme nacionalista espanyol no es detindran fins aconseguir alterar la convivència cívica, fins crear una atmosfera irrespirable on la gent, espantada, reclami duresa, llei i ordre. Aquest bon amic republicà té les idees clares doncs coneix, per haver-la viscut, la història. Em diu que la serp ha col·locat l’ou al niu, i que ara vol covar-lo. Doncs bé, sembla que aquesta clarividència que tenen els vell lluitadors per les llibertats és la que li manca a més d’un polític català ansiós de manar. En Xavier Trias no para de fer-li gracietes a la gent de l’Alberto Fernández Díaz. Fins i tot, se l’insinua provocativament tot dient-li que no pensa tornar mai més a l’oficina del notari. Fatal! Mal moment aquest per fer propostes als populars. Ara no toca Xavier. S’han de guardar les formes. Ens trobem en plena apoteosi desestabilitzadora, ens trobem amb un dels moments més agressius i viscerals dels que han estat capaços de fabricar els Zaplana i els Acebes. Avui els demòcrates hem d’aïllar el PP. Perquè? Simplement per que estan covant l’ou de la serp i, això, tothom sap el què significa. De no ser així, sortirem escaldats o cremats a la foguera.

7.3.07

Articulo de Rocio Mtz Semper...interesante






La ortodoxia económica nos dice que el salario que recibe un individuo por su trabajo es equivalente a su productividad marginal. Y que esta productividad depende a su vez de las capacidades del empleado; así, a más formación o a más experiencia, más sueldo.

Pero la realidad no responde a estos preceptos microeconómicos. Muchos salarios, sobretodo los más elevados, también se explican por sistemas de incentivos concretos, para evitar la fuga a la competencia, para primar la capacidad de decisión y de asumir riegos y por el hecho que vivimos en un entorno de competencia global (lo que se llama el efecto superestrellas o NBA). Si Penélope Cruz fuera la actriz española mejor pagada hace cincuenta años ganaría mucho menos –en términos relativos- que ahora, que trabaja en Hollywood y es portada de las revistas de medio mundo.

Pero incluso así, habría que preguntarnos si nos estamos alejando demasiado de lo que dice la teoría. Durante buena parte de la segunda mitad del S.XX los ‘altos ejecutivos’ ganaban, en Estados Unidos, 40 veces más que la media de los salarios. Ahora ganan 110 veces más. Así que si ya era difícil justificarlo en términos de productividad cuando multiplicábamos por cuarenta, ahora resulta incluso ofensivo. Aquí en España los absolutos son menores, pero la tendencia es la misma…como en el resto de Europa.

Incluso el hermano del Presidente Bush –que puede despertar poca sospecha entre los amantes del mercado- se ha mostrado preocupado ‘si los sueldos de los ejecutivos permanecen tan altos y sin estar ligados a resultados, se acabará minado la confianza de la gente en el capitalismo’.

Y esto viene acompañado de un estancamiento de los salarios reales para la gran mayoría de trabajadores. En Estados Unidos y Europa pero también aquí en España dónde, según el indicador laboral de Comunidades Autónomas elaborado por IESE, en los últimos nueve años los españoles no han mejorado su poder de compra.

Señalaba The Economist en un informe especial sobre la paga de los ejecutivos que el problema es que si los trabajadores en general dejan de percibir las ganancias de la globalización porqué sólo se las llevan unos pocos, la globalización tendrá problemas políticos graves y habrá un retroceso de las reformas liberalizadoras.

Pero este tipo de argumentos son claramente insuficientes, al menos desde una perspectiva progresista. La discusión tiene que ir más allá de la mera óptica bismarckiana según la cual una estrategia de reforma ganadora sólo es tal si se consigue ‘incluir’ a las clases medias. Nos tendríamos que atrever a abrir viejos debates que no por viejos son menos válidos. ¿Cuál es el reparto de riqueza que consideramos justo como sociedad? ¿Qué share del PIB entre capital y trabajo consideramos adecuado? ¿Cuánta discrepancia estamos dispuestos a aceptar entre la evolución del PIB y las ganancias reales de bienestar? ¿Qué alejados pueden estar los salarios de los ejecutivos de su productividad real?...preguntas todas ellas dirigidas a dilucidar lo que nos concierne a todos: la optimización de la función de bienestar social de nuestra sociedad.

6.3.07

Blindatges



Blindatges de luxe

Els diaris en van plens. No ho repetiré en aquestes línies però, tothom sap que uns quants aprofitats es varen muntar la vida amb uns bons contractes –dels anomenats blindats- sota la protecció de la jerarquia convergent, i amb el vist-i-plau de l’Artur Mas. I no solament això, els noms d’aquests que avui surten als diaris pretenien donar-nos lliçons de pluralitat, transparència, democràcia i servei a la pàtria. Presumien de ser uns “grans professionals” quan en el fons eren tan sols uns mercenaris de la comunicació ben pagats. Beneit servei a costa dels diners públics! Alguns, fins i tot, després de marxar de la ràdio i la televisió pública catalana han tingut la barra de criticar-la despiadadament. Ho han fet amb despit, males formes i molta rancúnia.
Això no pot tornar a passar mai més. I és per aquesta raó que cal enllestir d’una punyetera vegada la nova llei de la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió. Cal fer-ho de pressa i sense retorn per tal de garantir la pluralitat, la professionalitat i uns sous dignes dels seus treballadors lluny de qualsevol sospita. Cada dia que passa sabem una mica més del que fou la negra gestió d’una ràdio i televisió pública catalana manipulada ad nauseam.

4.3.07

Hereu i les enquestes



Les enquestes

Au va! Siguem sincers. L’entrada en escena d’en Jordi Hereu com a alcalde de Barcelona ha deixat fora de joc tots els adversaris i competidors polítics dels socialistes de cara a les eleccions municipals a la capital catalana. Uns, els convergents, s’havien gastat un munt de diners i de temps fent estudis per desestructurar la que pensaven seria candidatura d’en Joan Clos. Varen, fins i tot, recuperar la imatge i la idea francesa de la pometa per oferir-li a en Trias sense ser una Blancaneus. Greu error. Ara se l’hauran de menjar al forn per què faci joc amb en Xavier que –políticament parlant- està molt més cremat que qualsevol dels altres aspirants a l’alcaldia.
Els socis/competidors també se les prometien felices pensant en recollir el vot progressista, útil però fatigat, tot insinuant que les seves propostes s’oferien “menys contaminades”. Doncs, ves per on, Jordi Hereu entra en escena introduint-hi una nova manera de fer política més propera directa i autèntica. Ell és l’únic canvi de candidat a les properes eleccions. Tots els altres repeteixen. Els barcelonins ja perceben i valoren l’estil d’Hereu i sobretot l’aire fresc que l’acompanya. I és clar, per desesperació d’alguns, enquestes com les de El Periodico publicades aquest cap de setmana ho reflecteixen.

3.3.07

JORDI HEREU



Senzill i gran

Amics! A la batalla! La cosa marxa bé. La darrera enquesta que ha publicat El Periodico ens mostra com la candidatura d’en Jordi Hereu està en la “pole position” per aconseguir el triomf a les eleccions municipals. Ara bé, siguem prudents, no llencem les campanes al vol. Cal treballar a fons. Cal que tots els que desitgem veure en Jordi alcalde de Barcelona ho fem possible amb la nostra activitat.
Cal explicar l’obra de govern feta? És clar que sí! Però, cal dir també que aquest alcalde és una altra cosa. Que té fusta de polític sortit del poble, que és autèntic i proper, que és una bona persona, segura de sí mateixa i de les gran possibilitats de la ciutat. Sabem que en Jordi és tan prudent com generós, i també que sap fer servir l’autoritat que li confereix el càrrec. Es i serà l’alcalde de la gent. El millor alcalde que haurà tingut mai Barcelona. És, tots ho sabeu, un home senzill i alhora gran.

1.3.07

Aprofitats i irresponsables



Improvisacions no, gràcies

Ho hem pogut comprovar aquests darrers dies. Davant dels problemes l’oposició de casa nostra només sap fer soroll i embolicar la troca. Ho ha fet, i ho fa, al voltant del debat estatutari i dels conflictes generats amb el Tribunal Constitucional. I ho fa també fent servir la preocupació i l’angoixa d r els problemes. No és cap secret, tots sabem que avui estem pagant una manca d’inversions acumulada a rodalies RENFE des de fa un munt d’anys. Tots som conscients també de què els problemes, quan són de fons, no es solucionen amb improvisació. A Catalunya estan arribant inversions i diners per fer front a la situació però, aquesta acció requereix temps i paciència. Per tant: improvisacions no, gràcies.
Dir que tot es pot resoldre amb una vareta màgica és una incívica irresponsabilitat, és un engany. Lamentablement alguns grups han caigut en la temptació de fer-ho per tal d’esgarrapar un grapat de vots i enterbolir l’acció del Govern.
En un altre ordre de coses, aquests mateixos que s’han servit dels problemes de rodalies estrenyen per obligar el Govern a improvisar respecte l’aeroport del Prat. Els seus desigs no es veuran complerts. Afortunadament, avui, el President Zapatero ha marcat una línia clara d’actuació: l’adjudicació de la nova terminal del Prat serà la millor possible per a Catalunya. S’escoltarà a tothom i la Generalitat tindrà molt a dir. Això sí, sense la improvisació i amb la feina ben feta. el ciutadans usuaris dels serveis ferroviaris sense aportar idees constructives per soluciona