El blog d'en Joan Ferran

29.11.11

DE VALENTI ALMIRALL A MONTEBOURG...




PER UNA NOVA ESQUERRA


El XII congres del PSC ja és aquí i ,fins ara, la principal noticia que ha transmès a la ciutadania, amb ressò en els mitjans de comunicació, ha estat la travessa per esbrinar qui serà el primer secretari que substitueix a José Montilla. Qui formarà part del nou nucli dirigent? No obstant, i en honor a la veritat, cal dir que Miquel Iceta s’ha esforçat –més que altres- en fer un diagnòstic acurat de la situació del socialisme català. Ha explicat i avançat propostes en una direcció unitària per tal de redefinir mètodes de treball i triar futurs candidats mitjançant unes eleccions primàries obertes a tothom. Aquesta actitud constructiva l’honora . No és menys cert que els altres candidats que han aflorat fins ara han fet intenses “tournée” per tot el territori explicant les seves idees i virtuts directives. Però, malgrat tot, el missatge tramès, per uns i altres, a la societat del país continua essent difús, inconcret i confús. El ciutadà troba “más de lo mismo”.Això si, adobat amb més o menys pebre vermell, condimentant amb espècies diferencials respecte el PSOE o introduint l’ enganyós debat del grup parlamentari propi al Congrés dels Diputats. Hi ha , fins i tot , qui només està preocupat – sense ubicar-ho espacialment- en ocupar un discutit i suposat “centre “polític.
Modestament crec que la majoria dels ciutadans ,que algun cop han dipositat la confiança en els socialistes, els interessa molt poc aquestes qüestions. Més aviat penso que tanta subtilesa els confon. Sospito que la seva pregunta és molt més directa, simple i concreta. A saber:
-Pensa el PSC exercir decididament de partit d’esquerres, o no?
En cas afirmatiu això voldria dir recuperar, com a eix central de la seva política, la defensa decidida i constant de les queixes del carrer, dels febles. Atur, rebuig als excessos de la banca i els mercats, per la transparència, contra les injustícies socials. Això vol dir també recuperar el joc democràtic en el sentit més ampli del tema situant la política per sobre els dictats dels mercats i els especuladors. Treballar i lluitar per un sistema que generi benestar per la majoria dels ciutadans. Fer pagar als que més tenen. Confeccionar una proposta política que sancioni les deslocalitzacions d’ empreses. Combatre el discurs neoliberal impulsant mesures de proteccionisme ecològic i de control estatal del sistema financer...
La crisi econòmica ha ferit de mort les receptes de la socialdemocràcia europea. Avui està en qüestió la seva capacitat per fer front a l’ ofensiva conservadora i a la crisi. El ciutadà, el treballador, les classes mitjanes esperen del socialisme democràtic fidelitat als seus postulats i no justificacions benvolents i compassives envers els que propugnen privatitzacions a dojo i retallades a l’ engròs. Molts progressistes volen saber si la nostra principal preocupació és la del carrer o be la dels passadissos de la gestió administrativa. Crec modestament que en aquest XII congrés els socialistes catalans hauríem d’ interioritzar molt més les noves aportacions de l'esquerra francesa - per exemple- d’ Arnaud Montebourg que les velles, conegudes i discutides divagacions del segle XIX entorn a qui som i d’ on venim.

27.11.11

TV3 i CATRÀDIO.....LA COSA VE DE LLUNY---




SOBRE LA TELE I RÀDIO PÚBLIQUES

Es veia venir, amb retallades i sense, l’ intent de cop d’estat a la CCMA. La cobdícia d’uns i els projectes d’altres han sortit a la llum aprofitant la famosa crisi. La coartada és perfecta perquè s’ha instal•lat entre la ciutadania, i les diferents forces polítiques, la convicció de que cal estrenye's el cinturo fins l’asfixia. Però la cosa ve de lluny, ve dels temps de bonança on encara corrien els calerons. La cantarella contra els mitjans públics de comunicació ja era difosa amb profusió i les maniobres per debilitar el seu camí legislatiu i professional envers majors nivells de pluralitat també. Sovint hem criticat aspectes del funcionament de la Corpo, les seves entrevistes, les presències excessives d’alguns i les absències d’altres. Sovint, també ens hem exclamat de continguts, paraules i editorials. Sí. I què? Això és el que correspon fer dins una lògica democràtica en la que cadascú té el seu paper assignat. Però, dit això, mai hem posat en qüestió la funció de servei públic que han de tenir els mitjans de comunicació que depenen de la CCMA.
Som conscients de que la crisi accelera la guerra pel repartiment del pastís. Som conscients també del paper complementari que alguns mitjans privats presten amb l’important tasca de normalització cultural i lingüística que el país precisa. Gràcies per tot. Però, també sabem que seria un error, de conseqüències greus, debilitar la columna vertebral del sistema públic audiovisual.
No és hora de fer demagògia. Som conscients de que el Govern ha de complir tot un seguit de requisits per fer quadrar els comptes i que cal ajudar-lo. D’acord. Ho farem en la mesura de les nostres possibilitats però, el Govern també sap que tenia, i té, instruments per fer més lleus les retallades i no els vol emprar.
Defensem TV3 i CAT Ràdio com a mitjans de comunicació públics de qualitat al servei del país lluny de les missions messiàniques que alguns els han volgut adjudicar al llarg dels anys. Els serveis públics han de treballar a disposició de tots els ciutadans del país, independentment de les seves opcions polítiques o religioses. Els seus dirigents també. He criticat més d’un cop a la senyora Mònica Terribas. I ho tornaré a fer si és necessari però, dit això, també he de dir que no és acceptable el linxament mediàtic –en superfície i soterrani- que pateix per haver defensat el que creia.
En els temps que corren necessitem més que mai informació confeccionada amb criteris professionals, veraç i desgovernamentalitzada. Necessitem també un govern que a l’hora de la veritat, quan parlem d’economia prioritzi el que està al servei de tots.

25.11.11

EN DEFENSA DE LA RÀDIO I TELE PÚBLIQUES




NOTA DE PREMSA PSC












Grup Parlamentari Socialista recorda al Govern que “la CCMA és quelcom més que un negoci”


El portaveu del Grup Parlamentari Socialista a la comissió de control de la CCMA ha afirmat avui, després que el portaveu del Govern ha anunciat una retallada pressupostària de la Corporació, que “trobarà el nostre suport per fer que això sigui el que ha de ser” però que “la pràctica costa calerons i vostè sap que la CCMA és quelcom més que un negoci. Ens ha de demostrar a la pràctica que s’ho creu, que no és un simple ajustament de qüestions pressupostàries”.

Joan Ferran ha apel·lat al “consens” en “una cosa que és tan nostra”. “Estem d’acord en defensar-ho, però no han començat amb bon peu a fer-ho, perquè si portàvem 10 anys creant l’arquitectura del panorama audiovisual català, no entenem perquè presenten unes modificacions unilaterals i trenquen una dinàmica positiva”, ha indicat.

“Miri el balanç. Les audiències, la feina ben feta, els ajustaments de sous..., és per estar orgullosos. Aquest i tot els governs haurien d’estar orgullosos. El procés de normalització, la tasca dels professionals. Tot això val diners. Estem d’acord amb què es gasti menys, però si també vol complir aquests objectius, ho haurà de dotar econòmicament”, ha explicat el diputat socialista.

Segons Ferran, Homs “ens parla de col·laborar amb la privada” però li ha recordat que “aquests dies corre que una privada s’ha endut dos milions d’euros que es podria haver endut la pública”. “Ens hem d’ajustar, però a nivell general el seu Govern fa una política impositiva que té conseqüències, com a la sanitat, i les demagògies són d’anada i tornada”, ha dit Ferran, per qui “haurem d’actuar de manera conseqüent, pujant impostos com el de Successions o no donant subvencions a la competència, la nostra obligació és defensar allò que és públic”.

“Li demano que, vist el que hem vist al Parlament amb pactes amb el PP, hi ha una altra contradicció: estan negociant amb les persones que estan negant l’àmbit. Anem en compte, perquè estem tocant uns ressorts perillosos des del punt de vista econòmic, del consens i del país. La CCMA és un element bàsic del servei públic i té un valor social afegit”,
ha conclòs.

21.11.11

COMPANYS I AMICS : SENSE TREVA !



QUÈ FER?



Si, hem perdut. Hem perdut a Espanya i a Catalunya també. CiU ens ha passat al davant i els populars creixen, però poquet. Els vots del mal humor, en blanc, nuls, frikis i altres espècimens també han tingut el seu espai en aquesta comtessa electoral. Molts amics nostres s’han abstingut. Hem cedit vots a tort i a dret, a totes bandes. D’acord. Ara cal reaccionar i entendre el que passa per trobar solucions.
Soc dels que creu que els mals resultats electorals no son atribuïbles a un sol factor. Una excusa fàcil es la de dir que tothom que governa a Europa te problemes per repetir al govern. No ho diré. No crec que la culpa la tinguin ni els candidats ni les campanyes. En l’ anàlisis política el reduccionisme es un pecat, i si aquest reduccionisme és interessat, esdevé una mesquinesa. La causa única no existeix , els cicles electorals son un fet on la intensitat del desgast accelera o retarda el desenllaç. Fa tres anys vàrem atreure a votants que enguany han marxat, ho s’han quedat a casa...i hem perdut. Cert.
I ara què?
Abans que res caldrà fer un diagnòstic encertat del que ha succeït. Aquest diagnòstic no es pot dur a terme en calent. Urgeix? Em direu. Si, sens dubte, però sovint les decisions precipitades l’únic que aconsegueixen es fer-nos acumular errors. El remei als nostres mals, la teràpia a seguir, ha de sortir de nosaltres mateixos, sense ingerències externes. O es que no heu observat com alguns ja ens intenten condicionar des de les seves potents plataformes mediàtiques?
Les mesures que cal prendre segurament seran de gran abast. Poden exigir, de molts de nosaltres, sacrificis o esforços complementaris. Ho sabem, com també sabem que formem part d’una corrent política socialista internacional i d’esquerres que ha viscut vicissituds de tot tipus al llarg de la historia i sempre, sempre, s’ha reorganitzat i recuperat. Ara toca de nou reconstruir i refer. En tota reconstrucció es barreja allò que es útil del passat amb els nous materials necessaris cara al futur.
Som-hi doncs. Sense admetre ingerències, tranquils, amb noblesa i ànim constructiu.
Volem seguir al servei dels nostres ideals fundacionals camí d’una societat més justa i lliure. Ho farem malgrat les ensopegades.

18.11.11

LA LUCHA CONTINUA HASTA....¡LA VICTORIA SIEMPRE !



¡ A la pelea! Hoy, mañana ,siempre…

Voces y más voces. La música envuelve el ambiente. Las banderas agitan el aire. Las pantallas centellean desprendiendo imágenes de luz glauca. Todo se agita. Las cámaras persiguen a trompicones los pasos y el gesto de los actuantes. Buscan el guiño, la anécdota, el punto diferencial que permita dar exclusividad.
Sube Carmen con decisión pisando fuerte, mirando al tendido. Camisa roja y verbo caliente, inteligente, encendido. Cuerpo esbelto, tejanos, zapatos de tacón. Perfecto sincretismo entre la modernidad y el color emblemático de los oprimidos.
Y clama así:
--- ¡Hay que detener el tsunami de la derecha!
El público aplaude, grita y corea contra Aguirre, el Marianismo y la derechona celtibérica. También contra la homofobia del “perfecto” Duran; contra la mano cruel que mueve los hilos cercenadores del estado del bienestar…
Y en eso sube a la tarima Alfredo para fundirse en un abrazo fraternal, de lucha y camaradería, con Carmen. Cuerpo delgado de corredor de fondo, corbata discreta. Barba. Mueve las manos como solo él sabe hacerlo. Desgrana convicciones y argumentos, uno a uno. Pincha el globo del programa de los adversarios y el aire deviene fétido, cargado de metralla recortadora de derechos y libertades. Suelta la americana, se arremanga. Habla de uñas y dientes. Llama a la pelea frontal y decidida para defender la casa que algunos quieren parcelar y vender al mejor postor amigo.
Y dice:
--¡A la pelea! ¡Por nuestros valores!
El público está ahí, aplaude entregado. Sabe que la lucha es y será dura; que no es cosa de dos días, que va para largo.
Acaba la fiesta. En el ambiente hay algo más que música, focos y serpentinas multicolores. Hay algo más que una consigna coyuntural. Flota un grito imperecedero:
¡A la pelea! Sí, pero también:
¡Hasta la victoria siempre!

15.11.11

PARA DURAN LLEIDA , ALBIOL, ANGLADA Y SIMILARES.




Llueve. Hora punta. El 41 va abarrotado. La gente sube y baja en idéntica proporción. Ni un asiento libre, todo ocupado. Unos niños hablan a gritos, otros navegan con infernales maquinitas de última generación. Calor, agobio, claustrofobia… todas las sensaciones son posibles en ese autobús que cruza la ciudad. La línea tiene el origen cerca del mar, en una playa en otra época ensangrentada y sucia. Serpentea por el pavimento hasta recalar allí donde la ciudad se vuelve pudiente y acomodada. Muchachas orientales de pelo negro y lacio contemplan somnolientas, tras los cristales, el ir y venir de los viandantes. Allá arriba, al final del trayecto, las esperan para lavar y planchar, para pasear pacientemente ancianos.
Se oye una voz que habla por teléfono móvil ignorando la intimidad propia y la molestia ajena. Una mujer de tez morena cubre su cabeza con un lindo pañuelo de tonos anaranjados. El semáforo rojo manda y el conductor obedece deteniendo el vehículo junto al paso de los peatones. La ausencia de trepidación permite oír una voz que exclama con acritud:
--Los de aquí de pie y la Mustafá sentada bien repanchingada.
El comentario surge de lo más profundo de una garganta de señora madura. Mujer del país corriente y moliente, de cabello rubio teñido y piel cuidada, zapatitos de tacón. Viste sin ostentación, luce cadenita de Tous en la pechera y reloj de pulsera chapado en oro de pocos quilates. Una matrona asiente mientras esboza una sonrisa de complicidad. Otros, y otras, desvían la mirada hacia la calle intentando huir de la violencia del momento. Todos callan. Movida por un resorte automático la mujer del pañuelo de tonos anaranjados solicita parada. El bus se detiene y baja. Pisa la calle mojada. De sus ojos color miel nace una lágrima.

13.11.11

NO PERDAMOS EL TIEMPO: RUBALCABA O RAJOY ...




RES ÉS IGUAL
Senyores i senyors: Rien ne va plus. Hem arribat a l’equador de la campanya electoral i les enquestes diuen el que diuen, més enllà dels esforços d’última hora d’uns i altres. Comença el compte enrere per esgarrapar aquells vots indecisos que poden matissar la lectura i la foto final dels resultats. Hem vist i escoltat debats bons i no tan bons. Hem llegit díptics, fulletons i programes. Hem mirat amb curiositat –això sí, un sol cop- els anuncis gratuïts de publicitat electoral oferts a totes les televisions del país. Aquests darrers dies també hem pogut comprovar com les astracanades, i sortides de to, s’han multiplicat fins a l’extrem de fer empipar com a mones als adversaris. Un apel•la sense vergonya a la “dignitat nacional” i la cartera, mentre un altre li retreu que allò que és indigne són les retallades sanitàries. Un tercer vol esborrar del mapa totes les monarquies “amenaçadores i corruptes” al temps que, una mena de Robin Hood tintat de verd indignat, surt del bosc queixant-se dels esbarzers i les ortigues capitalistes. Per reblar el clau un grapadet de frikis gosa exhibir-se, en un partit de futbol televisat, tapats amb burkas de colors llampants... Uf! Les enquestes diuen el que diuen però, convé no oblidar, a l’ hora de la veritat, que no serà igual un resultat que un altre, que Rubalcaba i Rajoy no són ni representen el mateix. Ni física, ni psíquica, ni políticament són el mateix... Ja ho veuran. Que no ens perdi l’estètica
.

9.11.11

EL SUEÑO DE DURAN, LA CRUZ DE CiU....




Una periodista me cuenta que Duran i Lleida va a batir el record Guiness de notas de prensa, propuestas y “boutades” proferidas en periodo de campaña electoral. Obispos y arzobispos, gais, hijos de inmigrantes, gobiernos de concentración, pactos fiscales, agricultores andaluces y mil excusas más han formado parte del espasmódico recital de declaraciones con el que nos ha obsequiado el encorbatado hombre de los lobbies y amigo de la nobleza. Este Duran está nerviosillo. Lo sabemos. Ha desafinado últimamente tanto con la bateria que su valoración, como político, ya está por debajo de la deuda griega y le duele en el ego. Sus activos son tóxicos y sus correligionarios lo saben. Pero no ceja en su empeño de salir a toda costa a decir la suya. Ayer arremetió contra Carmen Chacón mientras hoy, tras una nueva superposición/confusión entre partido y gobierno en la Cámara de Comercio, ha reclamado aeropuertos fuera de la tutela del Estado. Ya discutiremos ese aspecto de aquí a dos meses, no se preocupen…Veremos que dice entonces.
Siguiendo la propuesta de “destutelar” cosas del señor Duran Lleida se abre la posibilidad, por ejemplo, de que los ciudadanos de Catalunya pidamos que le retiren a Boi Ruiz la tutela de los centros de salud y hospitales que dan servicio a los catalanes. Es del todo evidente que no hace un buen uso de ellos. Idéntica petición podríamos dirigir al inefable conseller Mena por sus desaguisados en las políticas de empleo. También podríamos desarmar a Felip Puig, no vaya a tirarse al monte con López Tena si no llega el fondo de compensación, etc. Paciencia. Les vaticino que mañana seguirá el festival Duran Lleida con volumen y amplificador a tope. Es más, si la cosa sigue fea los de CiU esconderán a Oriol, Homs y cia. Sacarán a pasear consigna de la mano del patriarca Pujol apelando a sentimientos de pertenencia – ¡ojo! no de clase sino identitarios- criticando a San Jacobo y jacobinos….¿Y Duran? Anhelante, soñará con un gobierno de concentración nacional con muuuuchooos ministerios
.

6.11.11

DURAN LLEIDA ESTÀ NERVIÓS




Les penitències de Duran

Està habituat a fer-ho. En Josep Antoni Duran i Lleida parla, peca, insulta i menteix per després, amb una patxoca que fa mal, demanar perdó i tornar a començar. El darrer exemple d’aquest modus operandi l’hem observat amb la seva recent trobada amb les Casas Regionales. Allí, amb fredor de cirurgià sense quiròfan retallat, ha volgut extirpar el mal humor dels assistents dient-los que allò del PER i del bar no anava amb ells, sinó amb els socialistes. Però, amics meus, això dels copets al pit i del penediment ja està molt vist. Tots sabeu el que pensa Duran Lleida dels fills dels immigrants, dels gais i dels treballadors... Duran està nerviós. Sota els quilos de maquillatge amb els que s’envernissa el rostre abans de sortir a predicar, trobem una pell ultrafina. Tan fina que no suporta –com li ha passat a Tortosa- ni la presència de quatre manifestants, a la porta del seu acte de campanya, lluint una pancarteta que deia “Prou retallades”. Però, no pateixin, això també ho corregirà. Demà, per penitència imposada per la seva cap de campanya, tornarà a donar-se un parell de copets al pit demanant disculpes.
Ara bé, el que ja veig més complicat és que els seus assessors aconsegueixin que demani excuses al col•lectiu gai. S’imaginen vostès a en Duran Lleida passejant-se pel Gai Eixample negant el que ha dit sobre els matrimonis homosexuals i les “teràpies reparadores”? La veritat és que no el veig fent recuperació de vot gai prenent una copa al Dietrich. Massa penitència aquesta per al Duran més bocamoll que hem vist mai.

2.11.11

BOI , DURAN I L' HOMOFÒBIA.....








PREGUNTA


Les direccions dels grups parlamentaris acostumen a decidir les intervencions dels seus diputats en funció dels temes d’actualitat, o de conveniència política. Avui tenia preparada una pregunta adreçada al conseller Boi Ruiz i no ha estat possible la seva substanciació en el ple del parlament català. He decidit penjar-la en el blog malgrat ser conscient de que no rebrà resposta del govern. Deia així:
---Senyor conseller, volem conèixer la seva opinió sobre declaracions i comentaris reiterats d’ una de les persones que assisteix a les reunions del govern al que vostè pertany- ens referim, òbviament, al president de la representació de la Generalitat en la comissió bilateral estat-generalitat, senyor Duran Lleida.
El senyor Duran diu que cal facilitar les “teràpies reparatives” a les persones homosexuals que ho sol•licitin. Volem saber ,senyor conseller, què en pensa vostè al respecte.
Te algun pla específic en cartera?
Te previstes retallades?
No li estranyi que preguntem això senyor Boi Ruiz. El govern al que vostè pertany es va donar molta pressa en complir els desitjos del senyor Duran quan va demanar la modificació de determinats impostos dient que obeïa al seu programa electoral.
Doncs be, el programa de CiU també diu en el seu punt 377, el següent:
Crearem punts de suport per a famílies amb necessitats especials de tipus psicològic i emocional davant l’existència del fet gai en la unitat familiar.
Si-us-plau senyor conseller expliqui’ns com funciona això.
Encara no ha començat la campanya electoral i Duran Lleida, en nom del seu partit ja ha fet enrabiar a mig mon. Bisbes, gais, fills de immigrants, treballadors del camp, andalusos...
El seu candidat diu que parla clar, que ell no fa populisme...nosaltres pensem que vol passar el rasclet per les franges de vot que es disputa amb el PP. Ep! Legítim tot això.
Segurament no son les enquestes del CEO les que inquieten al senyor Duran sinó totes les altres. Però el que diu te un preu polític i moral. Probablement la valoració del senyor Duran necessita el suport de la banca alemanya..
Estic segur que les recents declaracions del senyor Duran no li fan gens de gracia al president Mas. Vostè, senyor Boi Ruiz, esta d’acord amb l’homofòbia , classisme i sectarisme que gasta en campanya el fins fa poc polític més valorat?