EN SEPTIEMBRE A LA VENTA......

 

De las páginas de este libro emerge un retrato duro y conmovedor de una Barcelona en plena transformación, donde el hambre convivía con el ingenio mientras la esencia y la leyenda del mítico Barrio Chino se desvanecían, arrolladas por el «desarrollo» de los años sesenta. Este libro no es una crónica histórica convencional, sino un revoltijo de memorias personales que capturan la esencia de uno de los distritos más legendarios de Barcelona. Se trata de una oda a la infancia en los márgenes, impregnada de humor y ternura, pero que no oculta la crudeza de una época —los años de plomo y de Cola Cao— que forjó caracteres a golpe de necesidad. Un niño, hoy ya adulto, nos guía en un viaje desordenado para revivir la vida cotidiana de un barrio —el Barrio Chino— marcado por un pasado conflictivo, la miseria y la represión política; y, al mismo tiempo, por un pequeño mundo capaz de alumbrar personajes singulares y una vitalidad callejera irrepetible. Un libro ideal para quienes desean hurgar en el alma perdida —y a menudo invisible— de las ciudades.

SEMPRE PLORANT?

 

La queixa i les tipuanes

 Cada primavera, a moltes ciutats i pobles del país es produeix un miracle botànic: les tipuanes cobreixen de groc intens les seves branques i les flors de les jacarandes ens regalen blaus que viren cap al morat. Durant unes setmanes, les voreres es converteixen en una catifa daurada que cruix suaument sota els passos dels vianants, tenyeix de llum els carrers i transforma barris sencers en un quadre impressionista. La florida d’aquests arbres és, per als urbanites, un dels espectacles naturals que ofereix la ciutat. I, tanmateix, sempre hi ha algú disposat a desmerèixer el fenomen, a protestar. Aleshores apareixen les queixes a les xarxes, a les converses de veïns, als correus als ajuntaments al·legant brutícia, relliscades i males olors. La mateixa ciutat que presumeix de modernitat, disseny i civisme es nega a si mateixa davant d’unes flors que s’atreveixen a caure i embrutar els seus «panots». Estem davant d’una destil·lació més —una altra— de la cultura de la queixa catalana i espanyola. Tant se val que sigui bellesa natural el que se’ns ofereixi, que sigui de franc i que duri poc: si genera la mínima molèstia (escombrar una mica més, netejar-se les sabates o simplement acceptar que la natura no és un jardí japonès), es converteix en intolerable. Les tipuanes grogues són el símbol perfecte de la queixa com a patologia. Poc importa que la substitució dels vells plataners per lladoners o altres arbres busqui minimitzar al·lèrgies i aconseguir vestir de verd la ciutat, poc importa l’esforç de les administracions per reduir i frenar les pelusses irritants. Perquè, en el fons, la queixa no busca solucions, busca culpables. Si el culpable és un arbre que floreix amb alegria, es queixen del criteri del qui el va plantar. Demà la queixa s’escarnirà amb els turistes, els ciclistes, la música del Pride o els qui tiren confeti al Carnaval. El victimisme és, en el fons, la incapacitat d’assumir responsabilitats utilitzant el lament per evadir culpes, obligacions i reclamar atenció. Mentrestant, les tipuanes continuen florint, indiferents al soroll. Com si sabessin que, d’aquí a uns anys, quan algú recordi la Barcelona bonica, no es recordarà dels queixosos. Es recordarà dels colors. I el colorit, afortunadament, sempre guanya.

MALA GENT A MANO DERECHA

 

Serrat i la mesquinesa 

 El passat 28 de maig de 2026, l’Ajuntament d’Algete va aprovar, en un ple extraordinari, retirar el nom de Joan Manuel Serrat de l’edifici municipal que el duia des del 2007. L’espai passarà a dir-se en honor a un veí local, Cruz Epifanio Fernández. El que a primera vista pot semblar un simple ajust de nomenclatura és, en realitat, un gest revelador i preocupant. Treure el nom d’un dels grans cantautors —un artista que ha emocionat diverses generacions a Espanya i Llatinoamèrica— per reemplaçar-lo pel d’un veí il·lustre, per molt meritori que sigui, és un autèntic disbarat. Esborrar un nom que transcendeix el municipi i que formava part del patrimoni cultural compartit de tot un país al·legant falta de vinculació directa, es un despropòsit La dreta ha començat, amb una malaltissa febre revisionista, a expurgar de carrers, places, edificis i monuments noms que li són ideològicament incòmodes. El que va començar a Madrid amb algun canvi puntual s’ha convertit en una opció de neteja meditada. Avui li toca a Serrat a Algete; demà, en un altre indret, li tocarà a una altra figura incòmoda per a les ments obtuses de la reacció del PP i VOX. Si s’atreveixen amb Joan Manuel Serrat, què no faran aviat amb noms vinculats a la Transició democràtica, a la cultura popular transversal o a qualsevol figura que no encaixi en la seva cosmovisió? En el cas d’Algete, la decisió resulta especialment greu perquè Serrat mai no va ser un personatge politicament divisiu en termes locals. La seva obra uneix generacions que, d’una altra manera, tenen poc en comú. Substituir aquest vincle cultural ampli per un homenatge local —que es podia haver fet sense necessitat d’esborrar— transmet un missatge mesquí: allò universal val menys que allò propi. És la victòria del provincianisme simbòlic i dels nacionalismes victimistes. No es tracta de negar el dret de l’Ajuntament a honrar els seus veïns. Es tracta de qüestionar la necessitat de fer-ho a costa d’eliminar una referència cultural de primer ordre. Hauria estat més elegant i més intel·ligent mantenir el nom de Serrat i crear un nou espai per al professor i músic local. La cultura no hauria de ser un botí polític. Serrat, com Machado, Lorca, Alberti o qualsevol altra gran figura rellevant de les arts, pertany a tothom. Treure el seu nom no és un acte neutre d’administració municipal: és un gest d’estretor de mires. Atents, doncs, al que se’ns ve a sobre.