El blog d'en Joan Ferran

26.8.07

UNA PICCOLISSIMA REFLEXIÓ D´ESTIU



S’ha parlat molt de l’era dels ismes que duen el prefix post; postcomunisme i postliberalime, però també hi ha opinions des de perspectives diferents que parlen obertament del postsocialisme. Jo n’afegiria un altre de post, el postescepticisme. Sí, potser estem en un moment polític i històric que reflecteix una societat, l’occidental sobretot, farcida de nous problemes i embolicada en el desencant; sotmesa més que mai als principis de la comoditat o del plaer. El consum ha esdevingut un deu idolatrat i l’esforç és esquivat fins els límits. Personalment crec que a casa nostra el principal element negatiu de tot el que ens envolta és la pèrdua de definició del que és realment cadascú. La difuminació de les senyes d’identitat i del discurs dels diferents agents polítics –segurament amb la lloable intenció de gestionar amb estabilitat i en benefici dels ciutadans- produeix desorientació i desencís a moltes persones que reclamen i desitgen icones i punts de referència. Preservar intocables elements i valors que ja han esdevingut anacrònics seria un error que ens conduiria a la paràlisi. La reiteració de dogmes anquilosats seria un mal servei a les noves necessitats emergents. Ara bé, sóc dels que pensa que els valors clàssics de les esquerres no s’han extingit si no que han mutat i adquirit formes noves prenent cos en actituds vitals polítiques i socials que són clarament diferents de les que pot arribar a impulsar el pensament conservador. Des d’una perspectiva d’esquerres es tracta doncs d’assumir i actualitzar valors i drets que sempre han estat presents en la lluita de la humanitat des de temps immemorials però, que mai han esdevingut assolits en la seva totalitat. O és que algun cop ha finit l’explotació en totes les seves manifestacions? O es que estem ja satisfets de l’aplicació dels drets i les llibertats individuals? Ha desaparegut la discriminació social? La societat és prou laica?
Són tants i tants els punts de desencontre, tanta la diferència de les filosofies de fons que un megatacticisme a l’europea ens portaria a donar un nou pas camí de la confusió. Crec que avui com a perspectiva estratègica cal definir i recuperar els valors propis de l’esquerra singularitzant-los, i sobretot, governar i actuar políticament en conseqüència. Potser un major grau de correspondència entre allò que es predica i allò que es fa podria ajudar a recuperar, si més no, unes dècimes de confiança de la ciutadania en la política. Per que, amics meus, més enllà de la postmodernitat no tots pensem igual, ni volem resoldre els problemes de la mateixa manera.

23.8.07

GAS A ALCANAR ?...NI A LA GASOSA

PREGUNTA AL GOVERN


A LA MESA DEL PARLAMENT


Joan Ferran i Serafini, diputat del Grup Parlamentari Socialistes-Ciutadans pel Canvi, d’acord amb el que estableix l’article 144 del Reglament de la cambra, formula al Consell Executiu la següent pregunta perquè sigui contestada per escrit.

Atès les informacions aparegudes, en diferents mitjans de comunicació, respecte a la instal·lació d’un dipòsit submergit de gas en aigües de la costa tarragonina i de la seva corresponent planta de transformació i manipulació prevista a escassos metres del nucli urbà d’Alcanar.

Atès l’alarma social generada entre la població dels diferents municipis del Montsià per les seves possibles repercussions ambientals, econòmiques i socials és pel que el diputat sotasignat pregunta:


- Quin és el capteniment del Govern de Catalunya davant d’aquesta situació?



Palau del Parlament, 22 d’agost de 2007.

22.8.07

ARTICLE MOLT CLAR ....



NO CONFUNDIR METAFISICA CON INFRAESTRUCTURAS

Articulo de Assumpta Roura en La Voz de Galicia

Resulta fácil construir un tópico: basta con ser buen embaucador y vender lo irreal. Jordi Pujol es un señor simpático que supo vender en toda España que, como Cataluña, nada, gracias a su nacionalismo de dogma de fe, antivírico y mágico.
Al ex presidente de Cataluña le gustaban los bolos. Recorrió España vendiendo la moto, y la compraron. Con la habilidad del prestidigitador y su don de gentes, lo erigieron rey de un paraíso inexistente, y no pocos envidiaron la suerte de tener un jefe de tribu como él. Así, durante 23 años en los que hizo y deshizo en Madrid y en su propio Gobierno.
En Cataluña, desde que convocó a los catalanes a rendirle masivo tributo cuando a punto estuvo de ir a la cárcel por el caso Banco Catalana en 1983, corrió a construir unas infraestructuras de poder propias de un Estado oculto con un funcionariado de altísimo coste a su servicio; machacó a las nuevas generaciones ?que hoy ya cuentan con entre 20 y 40 años? con que éramos una nación despreciada en España; impuso el catalán como lengua única y también cantar Som una nació (somos una nación); y creó TV3 y Catalunya Ràdio al servicio único de su nacionalismo. No le quedó presupuesto para carreteras, trenes, eléctricas y demás. Por fortuna, para los Juegos Olímpicos de 1992, el alcalde Maragall consiguió del entonces presidente del Gobierno, Felipe González, inversiones para Barcelona, olvidada desde hacía 40 años. Unos juegos, no lo olvidemos, celebrados a pesar de las trabas del Gobierno Pujol.
Desde 1992, exceso de proselitismo nacionalista mientras se cerraban fábricas, las autopistas se encarecían peligrosamente, se asumía la inmigración, la inflación ahogaba y los ciudadanos abandonaban Barcelona para instalarse en los alrededores, por el altísimo coste de la vivienda. Aún recuerdo en el año 2003 que el todavía presidente Pujol animaba públicamente a los jóvenes a comprarse pisos porque era lo mejor para su futuro (sin mencionar hipotecado) y a hacer niños (con ayudas misérrimas) para que no todos fueran inmigrantes. Esta realidad, que no caricatura, no se puede obviar si se quiere hacer un análisis riguroso de lo que ocurre hoy en la odiada Cataluña, por mucho que la banalización de no pocos políticos y opinantes busquen culpas en el Gobierno socialista catalán y español.
En este año 2007, la rica Cataluña no tiene AVE, los trenes de cercanías sufren averías diarias e inadmisibles retrasos de horas por instalaciones más que caducadas ?con los consecuentes miles de ciudadanos perjudicados?; cayó el barrio del Carmel, el aeropuerto no da para más y Barcelona está a oscuras por culpa de una compañía eléctrica que sabe cómo sumar beneficios con mínimas inversiones.
¿La culpa es del PSC-PSOE? No sirve esta infantil manipulación de la realidad. Cataluña recoge los frutos de la dejadez oculta por un nacionalismo trasnochado como esas infraestructuras que se vienen abajo en el momento en que Convergència i Unió sale del poder.
Que se apliquen la metáfora y olviden la canción de «ahora que estamos solitos vamos a contar mentiras».

21.8.07

QUE SE SEPA LA VERDAD SOBRE CHAVEZ ! !



HUGO CHÁVEZ. Ignacio Ramonet
Pocos Gobiernos en el mundo son objeto de campañas de demolición tan cargadas de odio como Hugo Chávez, presidente de Venezuela. Sus enemigos no han vacilado ante nada: golpe de Estado, huelga petrolera, éxodo de capitales, intentos de atentados..
Desde los ataques de Washington contra Fidel Castro no se había visto un ensañamiento semejante en América Latina.
Contra Chávez se divulgan las más miserables calumnias, concebidas por las nuevas oficinas de propaganda -National Endowment for Democracy, Freedom House- financiadas por la Administración del presidente de Estados Unidos George W. Bush. Dotada de recursos financieros ilimitados, esta máquina de difamar manipula repetidores mediáticos (entre ellos los diarios de referencia) y organizaciones de defensa de los derechos humanos, enroladas a su vez al servicio de designios tenebrosos. Sucede también, ruina del socialismo, que parte de la izquierda socialdemócrata sume su voz a este coro de difamadores.
¿Por qué tanto odio? Porque en momentos en que la socialdemocracia pasa en Europa por una crisis de identidad, las circunstancias históricas parecen haber confiado a Chávez la responsabilidad de asumir la conducción a escala internacional de la reinvención de la izquierda. Mientras que en el viejo continente la construcción europea ha tenido como efecto hacer prácticamente imposible toda alternativa al neoliberalismo, en Brasil, Argentina, Bolivia y Ecuador, inspirados por el ejemplo venezolano, se suceden experiencias que mantienen viva la esperanza de realizar la emancipación de los más humildes.
En ese sentido el balance de Chávez es espectacular. Se comprende que se haya convertido en referencia obligada en decenas de países pobres. ¿No ha refundado la nación venezolana sobre una base nueva, legitimada por una nueva Constitución que garantiza el involucramiento popular en el cambio social, siempre dentro del más escrupuloso respeto de la democracia y de todas las libertades? (1). ¿No ha devuelto a unos cinco millones de marginados, entre ellos las poblaciones indígenas, su dignidad de ciudadanos? ¿No ha recuperado la empresa pública Petróleos de Venezuela Sociedad Anónima (PDVSA)? ¿No ha desprivatizado y devuelto al servicio público la principal empresa de telecomunicaciones del país como así también la empresa de electricidad de Caracas? ¿No ha nacionalizado los campos petrolíferos del Orinoco? Por último, ¿no ha consagrado parte de la renta petrolera a conseguir una autonomía efectiva frente a las instituciones financieras internacionales, y otra al financiamiento de programas sociales?
Más de tres millones de hectáreas de tierra han sido distribuidas entre los campesinos. Millones de niños y adultos han sido alfabetizados. Se han instalado millares de dispensarios médicos en los barrios populares. Decenas de miles de personas sin recursos con afecciones oculares han sido operadas gratuitamente. Los productos alimentarios básicos son subvencionados y ofrecidos a los pobres a precios inferiores en un 42% respecto de los del mercado. La duración del trabajo semanal ha pasado de 44 horas a 36, mientras que el salario mínimo ascendía a 204 euros mensuales (el más alto en América Latina después de Costa Rica).
El resultado de todas estas medidas es que entre 1999 y 2005 la pobreza disminuyó del 42,8% al 33,9% (2), mientras que la población que vive de la economía informal cayó del 53% al 40%. Este retroceso de la pobreza permite sostener con fuerza el crecimiento, que en el curso de los tres últimos años fue de un 12% promedio, entre los más altos del mundo, estimulado por un consumo que ha aumentado un 18% por año (3).Ante estos resultados, para no hablar de los logrados en política internacional, ¿cabe sorprenderse de que el presidente Hugo Chávez se haya convertido en un hombre contra el cual disparar para los dueños del mundo y sus agentes?
Notas:(1) Las mentiras a propósito de Radio Caracas Televisión acaban de ser desmentidas, dado que esta cadena ha reanudado sus programas por cable y satélite a partir del pasado 16 de julio.(2) Poverty Rates in Venezuela. Getting the Numbers Right , Center for Economic and Policy Research, Washington DC, mayo de 2006.(3) Leer el dossier “Chávez, not so bad for business”, Business Week , New York, 21 de junio de 2007.
05 de agosto de 2007 (publicado por LA VOZ DEL SANDINISMO

ROSA REGAS TIENE RAZÓN...



¿Por qué contra Chávez?
ROSA Regàs
A veces se manipulan las noticias tergiversando los datos disponibles. Por ejemplo, los asesinatos de ciudadanos palestinos perpetrados por el Ejército israelí se nos dan como "Soldados israelíes matan a dos terroristas que viajaban en un coche...". ¿Quién dijo que lo fueran? ¿Acaso han sido juzgados? ¿La información de los servicios de inteligencia de un Estado sustituye a la justicia?Pero también con el silencio se pueden transmitir al lector noticias escoradas hacia la defensa de la ideología de la agencia de noticias, el periódico, el periodista, o directamente, el poder. Las actuaciones de Chávez, el tan denostado presidente de Venezuela, llegan siempre cargadas de oprobio. Pero ¿cuándo se nos habla de los logros alcanzados por él en un país rico que encontró sumergido en la miseria y la corrupción?Nos los cuenta Ignacio Ramonet en Le Monde Diplomatique de este mes: "Más de tres millones de hec-táreas de tierra distribuidas entre los campesinos. Millones de niños y adultos alfabetizados. Millares de dispensarios médicos instalados en los barrios populares. Decenas de miles de personas sin recursos con afecciones oculares operadas gratuitamente. Los productos alimentarios básicos son subvencionados y ofrecidos a los pobres a precios inferiores a un 42% respecto de los del mercado. La duración del trabajo semanal ha pasado de 44 horas a 36, y el salario mínimo asciende ya a 204 euros mensuales (el más alto de América Latina)".Según el informe de mayo del 2006 del Center for Economic and Policy Research, de Washington, estas medidas han dado como resultado que entre 1999 y 2005 la pobreza cayera en Venezuela del 42,8% al 33,9% y la economía sumergida, del 53% al 40%. Y según Business Week (Nueva York, junio del 2007), el crecimiento en los últimos tres años alcanzó el 12%, de los más altos del mundo, con una subida del consumo del 18% anual.Nadie habla de esos aciertos de Chávez. Más bien nos dedicamos a ponerle de vuelta y media por presentar "una reforma constitucional por la que pueda ser elegido de forma indefinida". Como nuestros presidentes, aquí, en España.

17.8.07

¿ FATIGA ?...Redoxon complex ! ! !


ESTOY FATIGADO DE LOS FATIGADOS, DE LOS ETERNAMENTE CANSADOS, DE LOS SIEMPRE ACONGOJADOS, DE LOS TRISTONES, DE LOS QUE SE MIRAN EL OMBLIGO, DE LOS CALIMEROS, DE LOS TRISTES Y ACOMPLEJADOS, DE...
¡ VENGA YA ! UN POCO DE AUTOESTIMA COLECTIVA Y MENOS LLORIQUEO QUE LAS COSAS SE AREGLAN TRABAJANDO Y NO ENTONANDO CANTICOS AL DIOS DE LA LLUVIA.

14.8.07


El Sr. Ferran i Serafini

Gràcies, senyor president. Si m’ho permet, ho faré humilment des de l’escó.

Senyors consellers, gràcies per la seva compareixença, a vostès i als seus equips,
perquè realment creiem que és d’agrair. Sabem que el Govern no està de vacances,el Govern està aquí; estava aquí fa dies. Va estar aquí el conseller Castells explicant-se; s’ha explicat constantment el conseller Nadal. el Govern ha estat al fil de les coses que han anat passant i que han anat succeint tots aquests dies, prenent mesures, comunicant-ho als mitjans de comunicació quan calia i prenent determinacions, pressionant on calia pressionar i fent allò que cal fer, que fa un govern que governa correctament Catalunya.
Miri, la Diputació Permanent, el mes d’agost, ja és un clàssic. Pràcticament des que hi ha un govern progressista i d’esquerres a Catalunya, les diputacions permanents, el mes d’agost, són un clàssic i (remor de veus), si em permeten –i, si em permeten–, acostumen a ser l’aperitiu del debat de política general, i segurament també són l’entremès d’unes eleccions generals i ho fan servir en aquest sentit. Per tant, no se n’amaguen mai, no se’ns ha amagat mai, tothom sap que tenen un transfons d’interès, diguem-ne electoralista, diguem-ne partidista, diguem-ne d’erosió del Govern. I vostès preguntaran: «Per què parla de la Diputació Permanent, i de la compareixença, i de les vacances dels consellers o les no-vacances?» Perquè els que tenim memòria històrica sabem que en aquest Parlament, una vegada vam trigar vuit mesos que el Govern comparegués per parlar dels incendis. I ho sabem: vuit mesos vam trigar perquè comparegués un govern per parlar dels incendis. Per tant, una simple comparació entre la disponibilitat i la permanència d’aquest Govern i el que han fet governs anteriors sembla que decanta la balança d’una manera molt clara. Jo, si em permeten, posaré..., les respostes institucionals les donarà el Govern, òbviament, però a mi, si em permeten, m’agradaria fer una petita valoració del que ha passat avui, aquí. Hem tingut un contrast molt clar. Ha vingut un govern a informar, a explicar-se, i ho ha fet d’una forma clara i exhaustiva. Ens ha donat dades molt interessants. Ens ha parlat de dèficits a estudiar i a valorar. Ens ha donat dates concretes per solucionar els temes i com solucionar-los. Ho ha fet d’una manera metòdica, amb una explicació metòdica, dient quins treballs es fan, quines gestions s’estan fent, quines raons hi ha i quins problemes es troben en el dia a dia de la seva gestió. Però sobretot ha estat una intervenció que, permetin-me que els ho digui, sincera, una intervenció de reconeixement d’aquelles coses que no van, de reconeixement de l’existència de problemes i fins i tot criticant on cal criticar, malgrat el color polític de l’Administració que cal criticar. I això és de lloar d’aquest govern, perquè agafa les coses per on s’han d’agafar, les agafa amb sinceritat i ens sembla que això és important. I, a més a més, ho ha fet posant mesures correctores damunt del a taula, un conjunt de mesures correctores que ningú de vostès –sobretot el senyor Puig–, al llarg d’aquests dies, i avui menys, s’ha dedicat a contradir. O és que no cal contradir en aquesta Diputació Permanent les mesures correctores si són les solucions que ens està posant el Govern damunt de la taula? Per què no diuen com ho farien vostès, per exemple, en lloc de recórrer a aquesta retòrica permanent i constant erosiva del Govern?
Han marcat compromisos –el Govern ha marcat compromisos–, ho han fet els dos
consellers. I com no? Què volien? Que no parlessin dels orígens del problema? Què volen? Que no parlem d’això que vostès ja –amb una miqueta de conyeta, permeti’m l’expressió– diuen ja de «causes remotes»? Doncs, sí. És que hi han causes remotes. És que res apareix per generació espontània. És que quan a una casa se l’ha de tornar a pintar és que fa molts anys que no es pinta. És que quan a un cotxe li canvien les rodes és que s’han gastat els neumàtics. I és que vostès no van fer el que calia fer, no va haver-hi una inversió suficient en l’etapa CiU-PP. No va haver-hi una planificació estratègica, no va haver-hi una prevenció i no va haver-hi una previsió. I això, ara, no els ho estem retraient, simplement ho estem constatant: va passar això. Això és l’acció del Govern? No. No he sentit cap dels dos consellers dient que no feien el que havien de fer perquè passava això; no, no. Ara, ho han de constatar. Permetin que constatin que aquest país, al llarg d’un grapat d’anys, per compromisos polítics del tipus que foren, no va tenir el que havia de tenir d’inversió, de previsió, de planificació estratègica. La intervenció del Govern ha anat més lluny encara: ha encarat el futur. Com l’ha encarat? Diu: «Despleguem l’Estatut»– permeti’m una expressió: «Munyim l’Estatut»– «Aprofitem-nos d’ell –en el millor sentit de la paraula–, apliquem el 18,8, l’addicional tercera, etcètera.» Els estan posant alternatives econòmiques de gestió damunt de la taula. I el que és més important, senyores i senyors diputats i senyors consellers, el Govern ha vingut aquí a transmetre confiança; confiança en el que es fa, i en el que es pot fer i en el que es farà, sense defugir que hi ha problemes; ve a transmetre confiança.
Vostès..., el senyor Puig ens deia que no som conscients del mal govern que hi ha. Al senyor Puig jo li vull dir una cosa. Vostès no són conscients de com ens vam trobar el país i del país que ens van deixar; no en són conscients. I recordo la primera intervenció sobre els pressupostos, del conseller Castells, en què ens deia: Hem obert els calaixos i hem trobat els calaixos buits i un munt d’hipoteques. I ara obrim els calaixos de les infraestructures i ens trobem amb aquestes causes remotes que els he explicat fa un moment. I aquest és el contrast, aquesta era la intervenció del govern i després hem escoltat les paraules del senyor Puig. Clar, si no coneguéssim el senyor Puig, tots pensaríem que aquest país està a la ruïna més absoluta, que això és un caos, que aquí no es pot viure, que és un desastre. Evidentment, nosaltres relativitzem sempre l’enuig del senyor Puig i les seves intervencions, perquè si no, el país..., realment estaríem en una situació de psiquiatra.
Miri, vostè parla de mal govern, però vostè no parla dels problemes..., per què aquests problemes se’ls ha trobat el Govern. La intervenció de vostè ha estat erosiva, molt electoralista, molt tremendista, molt oportunista, molt farcida de tòpics. Perquè si ens diu: «Si la ministra ve, per què ve? I si no ve, per què no ve?» Escolti, en què quedem? Ha de venir o no ha de venir? Perquè vostès, puntualment, a les coses que van succeint en aquest país, li treuen la punta negativa: si ve, perquè ve; si no ve, perquè no ve. I per tant, aquest farciment de tòpics i aquest farciment de posicions polítiques que busquen l’erosió electoralista sense propostes –sense propostes– és el que ens dol des del Grup Parlamentari Socialistes - Ciutadans pel Canvi. Ens deia: «Vostès estan fent el que nosaltres vam planificar.» Però és que el problema de vostès és que planificaven però no ho feien. El tema d’ara és que aquest Govern fa, actua, executa. I vostè fa una altra cosa..., vostès fan una altra cosa –i ho han fet al llarg d’aquests dies–, que fan una crítica indiferenciada: barregen allò que és públic amb allò que és privat; barregen allò que és fortuït, allò que és accidental, allò que és meteorologia, allò que és gestió i allò que és competència entre administracions; ho barregen tot. I després ens expliquen aquí un caos. Vostès no tenen en compte que un dia cauen vuitanta llamps sobre una catenària. No, això no ho poden tenir en compte –això no ho poden tenir en compte. Barregen indistintament, indiferenciadament tots els aspectes. I clar, el més enutjós de tot això és que transmeten un estat de desànim als ciutadans que, al nostre entendre, és preocupant –al nostre entendre, és preocupant–, perquè fan un mal servei al país i un mal servei a Catalunya. I el que és més preocupant és que es practica una aproximació perillosa o un estil de fer política que es practica molt a Madrid, que té a veure amb el senyor Acebes, que és aquest sentit irritatiu, perniciós, de desconfiança en les institucions, de desconfiança en els polítics, etcètera.
Si em permet, senyor Sirera, li diré quin estil de fer política, és l’estil napolità de fer
política: treuen la mà per la finestra, diuen: «Piove... porco governo, tot és culpa del Govern, tot és culpa del Govern. Això no és política, aquí no hi ha serietat, el terratrèmol de l'Anoia també és culpa del conseller Castells i el terratrèmol de La Manxa és culpa del senyor Nadal. Escoltin, diferenciïn les coses, diferenciïn el que és l’acció de govern, diferenciïn el que és l’acció de les administracions, diferenciïn el que és allò que és privat d’allò que és públic, diferenciïn-ho, si us plau, perquè si no, no ens entendrem. Jo crec que vostès quan van obrir el diari l’altre dia i van veure un anunci pagat per una empresa de servei de terra de l’Aeroport de Barcelona, en què demanava disculpes per no haver pogut atendre els seus clients convenientment, es deurien preocupar moltíssim: «Caram, ens han tret un dels arguments. Una empresa privada que assumeix que li han passat problemes, que té problemes.» Doncs, escoltin, la realitat política és així. Pensin que jo no els estic dient en un sol moment que el Govern no tingui les responsabilitats que té i que no constati els problemes polítics i els problemes de gestió que hi ha. Hi són. I els dos consellers ho han reconegut. El que no podem admetre, de cap manera, és aquesta desconfiança d'aquesta forma tremendista amb què fan vostès la política. Em deia un periodista abans d'entrar aquí, quan els deia: «Escolta'm, aquests faran això.» Diu: «Què vols que facin?» Dic: «Home, vull que facin oposició.» Evidentment, l'oposició ha de fer oposició, faltaria més; d'acord. Però el que no pot fer l'oposició és crear desconfiança en la ciutadania i és el que ens estan creant: desconfiança en la ciutadania, no sols contra el Govern, compte, que això seria molt , en certa forma diries: «Mira, van tan enllà que volen crear desconfiança contra el Govern.» No, no, no, porten vostès sistemàticament, d'ençà que ha començat la legislatura creant desconfiança sobre l'obra pública. Alerta! Amb els túnels, amb les intervencions del senyor Puig i del senyor Rull posant desconfiança sobre el túnel de l'AVE, posant desconfiança sobre tot allò que fa l'Administració; i això, no és bo. Desconfiança sobre l’Estatut, també: «que no es desplegarà, que no anirà bé, que el president Montilla no l’impulsa, etcètera, etcètera.» Això és desconfiança a la ciutadania. I després, desconfiança, fins i tot, si m’apuren, sobre el seu mateix grup a Madrid, per voler fer venir aquí els Ministres, quan vostès no deuen confiar amb el senyor Duran que els pugui interpel·lar allí, que per cert, parlant de vacances, quan va haver-hi la interpel·lació al ministre Clos, em sembla que el senyor Duran no hi era en aquella interpel·lació, en aquella compareixença del senyor Clos, eh? Per tant, de vacances, no ho sé, potser s'hi mirin a veure on estava el senyor Duran aquell dia, eh? Del seu mateix grup a Madrid, vostès, segurament, no se'n fien, no tenen confiança, etcètera, etcètera.
Molt bé, escoltin, i per últim, i un element que no me’n puc estar de dir-ho és la falta de respecte a les institucions d’aquest país. La falta de respecte al president Montilla, quan l’altre dia el portaveu convergent deia: «que se ha ido» –despectivament– «al pueblo». Que això em fa recordar aquella forma, aquell pensament, del segle passat del senyor Sabino Arana quan tractava els nou vinguts a Euskadi. Aquest despectiu «pueblo» és la base d'un pensament polític, al nostre entendre, reaccionari, senyor Puig.

Doncs bé, dit això, jo els proposo un punt de partida, eh?, fem-ho positiu, un punt de partida. Miri, el Govern assumeix que té problemes, el Govern assumeix que té reptes, i els ha assumit, els han assumit des del faristol. Per què no assumeixen vostès –i no en parlem més– la seva part de responsabilitat? Que en vint-i-tres anys no van fer plantejament estratègic, que no van preveure el que passava, el que podia passar, que no varen invertir prou; assumeixin això i a partir d'aquí discutim d'altres coses, discutim del que deia el conseller sobre la crisi de creixement –en el sentit positiu– que té aquest país, amb la bona marxa de l'economia, en què augmenten els viatgers a l'aeroport un 14 per cent o els equipatges un 40 per cent, o que cada vegada hi ha més noves residències, segona residència, o que la gent consumeix més, que hi ha més utilització de l'aire condicionat, per exemple. Per què no parlem d'això? Per què no optimitzem l'Estatut? Per què no ens posem tots d'acord en veure aquesta nova crisi, aquest creixement exponencial i vostè amb aquesta col·laboració constructiva que li parlava el conseller fa uns moments des del faristol, i a partir d'aquí veiem què necessita aquest país, havent assumit tothom la seva part de responsabilitat política?
Miri, senyor Puig, cada cop que vostès senyalen un problema que pot sortir a la societat catalana, és evident que li estan demanant i estan reclamant al Govern que actuï amb conseqüència, però també estan posant en evidència les mancances d'allò que s'havia d'haver fet i no es va fer.
Vaig acabant, senyor president. I després, no tergiversin les xifres. Això no s'hi val.
Això ho ha fet el senyor Cirera algun dia d'aquests en algun mitjà de comunicació i vostè també ha donat xifres de la manera que ha volgut. No és correcte tergiversar xifres, no és correcte. No és correcte transmetre aquesta tristor, aquest desencís, aquesta depressió, aquest auto odi que moltes vegades es desprèn d'algunes intervencions, que segurament reflecteixen més l'estat d'ànim, potser, d'una força política que volia governar o estava en condicions de governar i no ho fa, ho comprenem això, però el país no es pot permetre aquest luxe. Com no es pot permetre el luxe, que segurament tindran més tard, de veure com es crida a l'apocalipsi, a la crispació, a dir que res del Govern no va bé. No tergiversin les xifres perquè jo els en diré tres o quatre només. S'ha pressupostat a Catalunya més de 7.850 milions d’euros en el que va de legislatura; amb tres anys s'han pressupostat 910 milions d'euros més que en tota la legislatura anterior; la inversió mitjana anual pressupostada pels Pressupostos Generals de l'Estat del 2005 al 2007 suposa un 50,8, gairebé, més que la mitjana de l'anterior legislatura; Catalunya és la comunitat amb major dotació pressupostària en el 2007; Catalunya és la comunitat amb major inversió executada a Espanya en aquesta legislatura. I això no és tergiversar les dades, són dades oficials, com la inversió executada en l'actual legislatura pel Ministeri de Foment és superior a l'etapa de govern del 2001 al 2003 en un 34,4 per cent. Això són xifres, senyors diputats. Parlem d'això. Parlem de la proposta constructiva, parlem d'aquestes xifres

El president
Senyor Ferran...

El Sr. Ferran i Serafini
Acabo, senyor president. Ens deia el senyor Morlán avui en una entrevista al diari–
ho hem pogut llegir– que no es va invertir prou –deu ser veritat. Vostès no van fer els deures, senyor Puig. Els que s'estan examinant d'aquells deures que vostès no van fer són uns altres, és el Govern actual. Per la voluntat política que hem sentit i que hi han posat aprovaran aquests examen i vostès repetiran curs.
Moltes gràcies, senyor president.

Y TODO A MEDIA LUZ


Nota premsa PSC debat Diputació Permanent

El portaveu
socialista reclama poder debatre “sobre el creixement de Catalunya” en el marc d´una “col·laboració constructiva” amb CiU, quan CiU assumeixi “la seva part de responsabilitat” en l´actual situació, generada perquè en el seu moment “simplement, no es va invertir prou”
El portaveu adjunt del grup socialista, Joan Ferran, ha posat avui en evidència el contrast entre les compareixences dels consellers d´Economia i Política Territorial al Parlament, i la intervenció “erosiva, electoralista, oportunista, i farcida de tòpics” que ha fet CiU. Per a Joan Ferran, la principal diferència és que “mentre el govern és conscient dels problemes que té Catalunya, a CiU no són conscients de com ens vàrem trobar el país, del país que ens van deixar” després dels seus 23 anys de govern.Per això, Joan Ferran ha advertit CiU que “cada cop que critiquen el govern posen en evidència les mancances de quan vostès governaven, del que s´havia de fer i no es va fer”. “El govern actual s´examina ara dels deures que vostès no van fer” , ha afegit.Joan Ferran ha valorat les comparexences de Nadal i Castells tot afirmant que “han vingut a explicar-se de manera clara i exhaustiva: han donat dades, han explicat els dèficits, han detallat quins problemes hi ha”. En resum, “ha estat una intervenció sincera, de reconeixement del que no funciona, i criticant el que cal criticar, independentment del color polític de l´administració que critica”.En canvi, “hem tingut un contrast molt clar” amb la intervenció del convergent Felip Puig, que “no ha valorat, ni bé ni malament, les mesures correctores que està aplicant el govern”. “Per què no diuen com ho solucionarien vostès, en lloc de limitar-se a fer la retòrica de desgast del govern?” , li ha preguntat Joan Ferran.On és l´autocrítica a CiU? El portaveu socialista ha reclamat que es pugui debatre “sobre el creixement de Catalunya i sobre les seves necessitats com a país” en el marc d´una “col·laboració constructiva” amb CiU.Ferran ha assenyalat, però, que això només serà possible quan CiU assumeixi “la seva part de responsabilitat” en l´actual situació, generada perquè en el seu moment “simplement, no es va invertir prou”. D´aquesta manera, CiU deixaria de banda aquest “estil de fer política proper a Acebes, de desconfiança en els partits, les institucions i els polítics” per començar a treballar.Artur Mas ha fet vacancesSobre l´aportació d´Artur Mas, relatant la seva conversa amb una parella mentre esperava les maletes a l´aeroport en tornar de vacances, Ferran s´ha limitat a afirmar que “celebrem que el senyor Mas hagi pogut fer vacances”. Ha lamentat, però, que “Artur Mas no va ser capaç de fer cap autocrítica” ni en aquesta conversa en què uns passatgers li expressaven el seu malestar, ni va ser capaç d´explicar-los que Catalunya pateix problemes “de societats superdesenvolupades que també pateixen ciutats com Nova York, Roma o París”.

10.8.07

CiU FA UN US INDEGUT DE LA DIPUTACIÓ PERMANENT

Nota de premsa

PSC DAVANT CONVOCATORIA DIPUTACIÓ PERMANENT
Joan Ferran reitera que el president Montilla i tot el seu Govern estan “permanentment connectats” als esdeveniments i que “apreta” l´Executiu central perquè compleixi els seus compromisos
El portaveu adjunt del grup Socialistes-Cpc, Joan Ferran, ha assegurat avui que “dilluns es desemmascararà la utilització partidista que CiU i PP pretenen fer de la diputació permanent del Parlament” que es reunirà finalment per escoltar les explicacions dels consellers Castells i Nadal i dels presidents de Red Elèctrica i Fecsa-Endesa.Ferran s´ha mostrat convençut que “amb el contrast de les xifres i de la realitat del que s´ha fet” els ciutadans de Catalunya podran saber que “els problemes venen desde fa molt de temps, de l´època en que el PP va permetre que Pujol fos president i CiU va votar la investidura de José María Aznar”.El portaveu socialista ha reiterat que el Govern “ha tingut pressa per venir al Parlament a explicar-se” i que el president de la Generalitat, José Montilla, està “permanentment connectat” i que “apreta” perquè l´Executiu central i la ministra de Foment “compleixin allò al què s´han compromès”.Per demostrar que els problemes en les infrastructures “no sorgeixen per generació espontània”, Joan Ferran ha exposat algunes xifres oficials. En la present legislatura, Foment ha pressupostat inversions a Catalunya per valor de 7.850 milions d´euros, és a dir, 910 milions d´euros més del que van invertir PP i CiU durant la legislatura anterior. La mitjana anual d´inversions en infrastructures supera en més d´un 50% la mitjana inversora dels governs d´Aznar.Joan Ferran també ha lamentat la contradicció del president del PPC, Daniel Sirera, que fent servir “les tàctiques d´Acebes” denuncia “que no s´està invertint a Catalunya mentre es carrega l´Estatut”.Estatut, desplegament eficaç Precisament, pel que fa al primer aniversari de l´aplicació del nou Estatut de Catalunya, Joan Ferran ha dit que “estem millor” partint de “l´estratègia de lideratge que ha marcat del president Montilla, amb resultat reeixit”. Ferran ha constatat, però, “els pals a les rodes que suposa l´animadversió del PPC, més agressiu i bel•ligerant, i la tristesa de CiU per no ser al Govern i participar directament en el seu desplegament”.

8.8.07

UN ANY...AMB L´ESTATUT

NOTA DE PREMSA


Joan Ferran recorda que Montilla ha arrencat el compromís que la inversió de l'Estat a Catalunya arribarà al 18,8%

El portaveu adjunt del grup parlamentari PSC-CpC, Joan Ferran, ha constatat que “l´estratègia marcada pel president Montilla per al desplegament de l´Estatut s´ha demostrat eficaç” al llarg del primer any d´aplicació de la norma, que va entrar en vigor el 9 d´agost del 2006. “El compromís del president de Catalunya, combinat amb la complicitat del Govern socialista a Espanya, han fet possible que en un any Catalunya hagi vist incrementats els nivells d´autogovern i hagi obtingut traspassos de calat”, ha assenyalat Ferran. D´altra banda, el diputat del PSC ha destacat “el compromís obtingut per part del president Montilla que l´Estat invertirà a Catalunya un import equivalent a l´aportació que el nostre país fa al PIB espanyol; és a dir, de l´ordre del 18,8%”.En aquest context, el diputat socialista ha subratllat que “el ritme de desplegament del nou Estatut és força més intens que el de l´Estatut de Sau, que els governs de CiU no van ser capaços de desplegar del tot malgrat disposar de 23 anys per fer-ho”.I “la prova” la tenim en què en un any, Catalunya ha aconseguit un acord per a crear l´Agència Tributària, ha encarrilat el traspàs de la gestió de Rodalies de Renfe –que arribarà el gener del 2008 amb les inversions necessàries-, té noves competències sobre el litoral, ha començat a negociar els traspassos de competències sobre la gestió de les beques per a l´ensenyament no obligatori o l´homologació de títols estrangers no universitaris i es disposa a assumir la gestió de l´Hospital Clínic de Barcelona, entre altres coses.El frau del PP, l´amic de CiUEn aquest context, Ferran ha lamentat profundament que a aquestes alçades el PP continuï “cometent un frau democràtic sense precedents” amb l´Estatut català, tot mantenint el recurs d´inconstitucionalitat: “L´actitud del PP és indignant i incomprensible, ja que impugna davant del TC preceptes de l´Estatut català que llavors aprova a Andalusia o les Balears”, ha argumentat. No obstant, “els socialistes catalans estem convençuts que la justícia els acabarà traient la raó a Acebes, Zaplana i els seus acòlits, entre els quals s´hi compta el president del PP a Catalunya, Daniel Sirera”. Finalment, Joan Ferran ha criticat l´actitud “amistosa” que CiU manté amb la dreta espanyola tot i el recurs dels populars contra l´Estatut. “Tot i omplir-se la boca de catalanisme, a CiU n´hi ha molts que es deleixen per pactar amb el PP a Espanya”.
8/8/2007

CiU I LA SEVA DIEXADESA

NOTA PREMSA PSC

José Zaragoza contraposa "el cinisme que ratlla la cara dura" de CiU amb l'actuació del Govern que "afronta els problemes amb obres, reformes i inversions"
El secretari d´Organització del PSC, José Zaragoza, ha subratllat avui el fet que “CiU i PP, els responsables de que a Catalunya no s´hagi invertit durant vuit anys, demanen ara responsabilitats dels seus propis actes” i ho ha il·lustrat amb un exemple: “com un vestit que se´ns ha quedat petit, ara que Catalunya està en ple creixement econòmic, no pot utilitzar tot el seu potencial perquè van deixar que les seves infrastructures envellissin”.Zaragoza, a més, ha destacat “el cinisme que ratlla la cara dura” dels dirigents de CiU que, a banda de “demanar responsabilitats als que ara ens toca afrontar el problema i intentem solucionar-lo, no plantegen cap alternativa” . El dirigent socialista ha emplaçat la federació a dir “què haurien fet ells en aquell temps per afrontar les conseqüències de la seva acció” i ha considerat que “seria interessant” que populars i convergents que van ostentar responsabilitats en els anteriors governs en matèria d´infrastructures “compareguessin també per explicar per què durant vuit anys no van invertir en les infrastructures que calia per Catalunya”, com les Rodalies de Renfe, l´aeroport del Prat o les xarxes elèctriques. “És evident que la liason Cascos – Puig és causa de la manca d´inversions” , ha dit.El secretari d´Organització dels socialistes catalans ha deixat clar que “el Govern estan afrontant amb claredat els problemes conseqüència de tanta desatenció” amb “obres, reformes i inversions”. Zaragoza ha destacat que aquesta continuarà sent la tònica d´un Govern format per “gent responsable, que afronta els problemes i dóna resposta” .

6.8.07

LA DEIXADESA EN TEMPS DE CiU

Davant les critiques dels diputats convergen Joan Ferran contesta a la federació nacionalista que "l'evidència de l'obra que s'està fent actualment els desacredita" i que, cada nou incident, "apunta cap als anteriors gestors, CiU i PP"
El portaveu adjunt del grup parlamentari Socialistes-CpC, Joan Ferran, ha assegurat avui que, en matèria d´infrastructures, “a Catalunya patim les conseqüències de la deixadesa de vuit anys de desert inversor dels Governs del PP amb l´ajuda i el silenci còmplice de Convergència i Unió”. Ferran, que ha lamentat la situació que s´ha viscut aquest cap de setmana a les carreteres catalanes, ha contestat a la federació que “l´evidència de l´obra pública que s´està fent a Catalunya els desacredita totalment”, i en aquest sentit s´ha mostrat segur que les obres del tercer carril de l´autopista AP-7 a Tarragona i el desdoblament de la carretera Nacional 340 al seu pas per la zona “estaran llestos l´estiu que ve”, fet que contribuirà a alleugerir la situació. Joan Ferran ha acusat els dirigents de CiU de tenir “una memòria molt curta” ja que “de manera inevitable, cada nou incident que es produeix avui apunta directament als anteriors gestors públics, CiU i el PP”. És per això que els ha demanat “aportacions en positiu” i que prenguin en rellevància que “si no hagués estat per les mesures de xoc dels Govern actuals, la situació seria encara molt més greu”. Pel dirigent socialista, “l´autèntica passivitat és la que va exhibir CiU del 1996 al 2004, quan donava suport a uns pressupostos que castigaven per sistema Catalunya” mentre que ara “el Govern fa la feina i recupera el temps perdut projectant i pressupostant unes infrastructures que també eren necessàries fa vuit anys” .

CARLES NAVALES AL DIARI DE GIRONA



Els dos presidents
El president de la Cambra de Comerç de Barcelona, Miquel Valls, s´ha felicitat perquè el president del Govern hagi passat «del tarannà als fets», però sobretot per assumir personalment el control de les inversions de l´Estat a Catalunya mitjançant la creació d´una comissió depenent de l´Oficina Econòmica de Moncloa. «Hi ha un canvi d ´inflexió en el tracte del Govern i sembla que Zapatero està molt decidit amb Catalunya. Tinc una impressió positiva, tant pel to com pel compromís», va afegir.Tot el contrari són les afirmacions de Josep Antoni Duran i Lleida, secretari general de CiU, que en la seva carta setmanal afirma textualment que el president Zapatero «es pensa que tots som una colla d´imbècils i ens pren el pèl».Ambdues són reaccions al que el president Zapatero va anunciar dijous a Barcelona: donar un impuls als traspassos estatutaris; la creació d ´una unitat de seguiment de les inversions a Catalunya; l´avenç de 500 milions d´euros de 2010 a aquest any per a l´ampliació de l ´aeroport del Prat; l´arribada de l´AVE a Barcelona el 21 de desembre; i que els Pressupostos Generals de l´Estat de 2008 prevegin que la inversió en infraestructures per a Catalunya equivalgui al 18,8 per cent del pressupost d´inversions, tal com preveu l´Estatut.Tant Duran i Lleida com el seu president en la federació nacionalista, Artur Mas, haurien d´estar satisfets que els presidents Zapatero i Montilla estiguin trobant solucions a l´acord de finançament per a les Comunitats Autònomes, entre elles Catalunya, que CiU i PP van pactar al començament del 2000.Aleshores, succeí que va establir-se una distribució dels diners prenent per mesura el padró d´habitants de 1999, i aquesta mesura és la que continua vigent. Què ha passat? Doncs molt senzill, mentre les altres comunitats autònomes han crescut poc demogràficament, a Catalunya hem anat de sis milions d´habitants a set milions i mig. A més, el milió i mig de diferència són persones que, en la seva majoria, provenen de la immigració, el que fa que la inversió en serveis sigui major del normal. Com em deia fa uns dies un molt honorable polític català: «El cos s´ha eixamplat i al vestit se li comencen a trencar les costures».És cert que en el pacte CiU-PP no hi va haver mala fe, però no es va preveure el que era impossible preveure. Ara, els presidents Montilla i Zapatero estan buscant-li solució, una solució que va en la línia del que van acordar en la seva reunió del dijous en el Palau de la Generalitat i que ha quedat apuntat a l´inici d´aquest article. No obstant, preocupa que l´oposició, en comptes de donar suport al president de Catalunya, es dediqui a tot el contrari. Les desproporcionades reaccions de CiU i del PPC només cap entendre-les racionalment en clau interna. Duran i Lleida ha hagut de retrocedir en les seves pretensions sobre la política d´aliances de CiU, amb seriosa garrotada del president Jordi Pujol en persona, que es comenta arribà a insinuar a Duran i Lleida que si trencava amb CiU no descartava ser Pujol en persona cap de llista per CDC en les eleccions generals. I Daniel Sirera, el mateix: tot el que serveixi perquè els periòdics no parlin de la crisi dels populars catalans és aigua beneïda.Tant de bo que la nostra oposició recuperi el sentit comú després de les eleccions generals de març!
Carles Navales.

2.8.07

CAT..WOMAN : UN BON ADHESIU



Bicing-cat-catet-catifa...

Ahir un grupet de carallots inspirats en les doctrines de Sant Artur Màrtir de l’Aritmètica es varen dedicar al pringòs esport de col·locar adhesius allà a on no toca. Sí, sí, un munt d’homogènies i boniques bicicletes varen encetar la jornada amb un additiu que no ve de sèrie, que és optatiu. Però, aquests brètols enganxadors que aspiren a pensar per tots i potser a decidir per tots, les varen decorar amb un distintiu suposadament nacional. I així, amb aquesta acció una pàtria sotmesa al jou infernal dels ocupants espanyols –i ara també sud americans, xinesos, senegalesos, magrebins...- sabran que CAT no són les primeres lletres dels mots catet i catifa si no quelcom més profund.
Ahir els fidels seguidors de Sant Artur Màrtir de l’Aritmètica i de la seva variant Felipista –d’en Puig, que quedi clar- després de tan heroica acció en pro de la sobirania nacional varen anar a fer el ressopó. El menú va ser regat amb vins de Mas Pujol, el pa amb tomàquet i el pernil de Camprodon no hi varen faltar, la botifarra amb seques, la crema catalana i els carquinyolis varen servir per acabar-ho d’adobar. El “xupito”, això sí, era optatiu entre la Ratafia i els Aromes de Montserrat. Després va haver-hi cigaló a discreció.
La nit va cloure, com no, en un after. De bon matí els bons minyons de casa bé i bons costums varen arrodonir la diada seguint la tradició. El tortellet per dinar a casa la tieta no podia faltar. I saben una cosa? No se’n podien estar. Cada deu minuts guaitant per la finestra del menjador per veure les bicing passar , allà va! -Xisclaven amb patriòtica emoció-. Una bici amb procés de nacionalització!
Pobrets.