El blog d'en Joan Ferran

27.7.11

A PALAU ELS DINERS I A COLOM...... LA MEMÒRIA!!





NOTA AGENCIA EUROPAPRESS





Àngel Colom...."Tenia problemes seriosos amb els deutes del PI (Partit per la Independència), i va buscar diversos mecenes fins que se li va recomanar Millet --que llavors era conegut pel seu mecenatge en la causa catalana--.
Va demanar audiència i va esperar diversos mesos fins que el va atendre i "el va ajudar", ha explicat el seu advocat, Javier Melero, als mitjans després de la declaració de Colom.
Segons el seu relat, Colom necessitava una quantitat que rondava els 20 o 25 milions de pessetes, i Millet va convenir pagar-li 12 milions i mig de pessetes --75.000 euros--, per la qual cosa Colom "es va posar molt content".
D'acord amb el seu advocat, quan el 2009 va esclatar el cas Palau, el membre de CDC es va posar en contacte amb el Palau per tornar els diners, unes converses que van quedar congelades fins que aquesta mateixa setmana el Palau es posés en contacte amb Colom per a la devolució dels diners.
En cas de fer-ho, i com a responsable civil a títol lucratiu, la causa contra ell quedaria suspesa.
Per a l'advocat, el seu client ha estat víctima com altres d'una "operativa diabòlica en què ha estat involucrat".



COMENTARI AL RESPECTE



DESPRÈS D'AQUEST CULEBROT INCREÏBLE PROTAGONITZAT PER ÀNGEL COLOM I ESCENIFICAT AMB COMPANYIA D'ALTRES MEMBRES DE CiU DAVANT EL SENYOR JUTGE NOMES DUES COSES A DIR:



* CELEBRAR QUE UNA INSTITUCIÓ COM EL PALAU RECOBRI UNS EUROS QUE HAURIEN D'HAVER ESTAT DESTINATS A LA CULTURA.



* DESITJAR QUE, AL MATEIX TEMPS QUE PALAU RECUPERA ELS DINERS, EL SENYOR COLOM RECUPERI LA MEMÒRIA SOBRE QUI VA SER EL SEU PADRÍ DAVANT FÈLIX MILLET

24.7.11

DURAN I LLEIDA....LA CROSSA I EL MISTERI DEL MINISTERI



DURAN, CROSSES I BRASES

Més enllà de quina sigui la data de les properes eleccions generals, a hores d’ara tothom intenta posar la seva maquinària electoral en marxa i explicar tant la bondat de les seves receptes, com les virtuts del seu candidat. El darrer exemple d’aquest exercici d’escalfament, abans dels combats que s’albiren a l’horitzó, el vàrem poder observar en el decurs del darrer Consell Nacional de CiU. Allí tot varen ser floretes per a en Duran: que si és una persona seriosa, que si és ben valorat, que si és creatiu, responsable... Uf! Una sobredosi de pega dolça tot plegat. Ara bé, la cirereta del pastís la varen posar per un costat Artur Mas ventant-se de la seva “gran sintonia” amb Duran, i, per l’altra el democristià venent la moto al personal de que ell no serà “crossa de ningú”, per afegir que
“no podem caure en les brases del PP”...
Aquesta serà la tercera vegada consecutiva que Josep Anton Duran i Lleida encapçala la candidatura de CiU al Congrés. Les seves aspiracions –legítimes- a arribar a ser ministre/crossa en un govern espanyol sempre s’han estroncat per un o altre motiu. Però, aquest cop, potser víctima dels desenganys, les seves afirmacions i desitjos íntims són més contradictoris que mai. Ens diu que cal sortir del “foc socialista” i alerta als seus per no caure en la brasa del PP. Arribats a aquest punt, permetin-me una profecia: Duran caminarà sobre les brases. Els ciutadans saben que Duran somia en una victòria dels populars tan justeta i pírrica que el permetin, a ell, esdevenir un bàlsam amb cartera ministerial. Difícil? Potser sí, perquè el fenomen Rubalcaba està per veure quina magnitud adquireix. Però, observin si-us-plau: si a Catalunya CiU ha decidit anar del bracet del PP, per què no fer-ho a Espanya? Fa poques hores el portaveu de CiU al Congrés ja ha amenaçat amb la possibilitat d’una moció de censura si no s’avancen les eleccions.
Artur Mas deia que un vot als socialistes és un vot perdut. Clar que sí! És un vot perdut per la dreta que ens vol governar aquí, i allà, sobre les brases i exercint de crossa
.

20.7.11

APERITIUS CONGRESSUALS...8ª PART




AIXÍ NO COMPANYS, AIXÍ NO..

Fa poques setmanes, en el decurs d’un Consell Nacional del PSC, vaig escoltar unes paraules de l’alcalde de Sabadell, Manuel Bustos, adreçades a l’alcalde de Lleida, Àngel Ros, en les que el convidava a pactar una sortida respecte a la discussió que té el PSC al voltant del Grup Parlamentari a Madrid. La idea no em va semblar oportuna perquè considerava, i considero, que sostrau la possibilitat d’un debat col•lectiu de conjunt on toca. Podria semblar com si els dirigents del partit, en lloc d’anar a la seva agrupació, prefereixin acordar per dalt temes que després es difondran per baix. Malgrat tot vaig considerar aquelles intervencions un recurs retòric farcit de bones voluntats pactistes. Avui, un diari de gran tirada, com és el Periódico, explica que ambdós membres de l’Executiva del PSC s’han reunit –o pensen fer-ho- per acordar una posició conjunta al respecte. És legítim això? Sí, és clar. Tothom pot fer-ho sempre i quan la resta dels militants del PSC no tinguem la impressió que les conclusions dels debats importants les ventilen tres o quatre companys ben intencionats de la direcció del Partit. Crec que les aportacions, vinguin d’on vinguin, s’han de produir i formalitzar on correspon: a les agrupacions. Això vol dir que els militants dels diferents indrets no poden acordar posicions comunes? Obvi que si.. El que em sembla improcedent, i no comparteixo, és el mètode piramidal i la difusió periodistica del fet. Per què? Doncs molt senzill: hem fet còrrer rius de tinta parlant de la participació des de la base i un munt de coses més i a l’hora de la veritat... ni dos, ni tres, ni quatre membres de l’Executiva poden donar l'impressió que mitjançant acords particulars s’arriba a unes conclusions congressuals que forçadament han de ser de conjunt, col•lectives. Crec recollir el sentit de molts companys quan dic que les coses s’han de parlar on toca i que no és gens edificant veure les respostes als nostres interrogants als diaris tres mesos abans del Congrés. Ep! altra cosa molt diferent és el pronunciament i la disponibilitat manifestada que poden tenir companys que aspiren a ser primers secretaris/es. És bo que coneguem el que pensen i prou...
Reivindico la discussió col•lectiva produïda des de la base. No m’agrada tenir la sensació que altres fan, o pretenen fer, les coses per mi.
Una cosa és un aperitiu congressual i un altre molt diferent un plat precuinat destinat a reescalfar. Algú ho havia de dir...

19.7.11

PARA CONOCERLOS BIEN.....Y CALIFICARLOS A ELLOS Y SUS INTERESES






Agencias de calificación ¿Qué son? ¿Quienes están detrás?




Fortunas de la lista Forbes están tras las agencias de calificación
El oligopolio de las tres grandes controla más del 90% del mercado

Hasta el estallido de la crisis financiera en EE. UU. pocos eran los que habían oído hablar de las agencias de rating o de calificación. Las principales, las norteamericanas Standard & Poor?s (S&P), Moody?s y Fitch -conocidas como las big three o las tres grandes-, funcionan como un oligopolio que controla más del 90?% del mercado de la calificación de riesgo, tanto de deuda pública como privada. Sus evaluaciones pueden hundir mercados y llevar a países a la quiebra. Pero ¿dónde reside su poder? ¿Quién está detrás? ¿Cómo funcionan?
¿Qué son?
El pasaporte a la financiación. Las agencias de rating son empresas privadas que evalúan la fortaleza económica de países, entidades financieras o empresas que necesiten acudir a los mercados financieros para financiarse. Las calificaciones, que incluyen 21 grados, van desde la AAA, la mayor nota, hasta la menor, C, en el caso de Moody?s, y D, en los de S&P y Fitch. Se dividen en dos categorías, de inversión y especulativa: la primera se cierra en la calificación Baa3 y la segunda arranca en la Ba1, y determinan el atractivo inversor, es decir, riesgo y rentabilidad.
¿Cuál es su importancia?
El oráculo de los inversores. El enorme poder que tienen radica en que los inversores se guían por sus calificaciones, por las notas que dan a la solvencia de los emisores públicos o privados, para decidir sobre las operaciones. De este modo, el rating mide la seguridad y la confianza de la inversión.

¿QUIENES ESTÁN DETRÁS?
Millonarios y fondos. Detrás de estas agencias están multimillonarios incluidos en la lista Forbes, como es el caso de Warren Buffet en Moody?s o de Marc Ladreit de Lacharriere en Fitch, así como grandes fondos de inversión como Capital Group, BlackRock o Vanguard. Capital y BlackRock poseen respectivamente el 16,3?% y el 6,3?% de Moody?s, mientras que en S&P controlan el 12,3?% y el 5,3?%. Además, estos fondos poseen participaciones en entidades financieras, empresas o deuda sobre la que las agencias emiten su calificación de riesgo.

¿Conflicto de intereses?
Árbitro y parte interesada. La propiedad de las agencias abre la puerta a la principal duda sobre su gestión y el posible conflicto de intereses, ya que simultáneamente certifican la solvencia de una emisión y de sus propios inversores, como es el caso de los fondos de inversión. Son parte interesada (accionistas o titulares de deuda soberana). De hecho, las últimas rebajas de la calificación de la deuda española ha supuesto sabrosos beneficios a varios fondos ligados a las agencias, que acumulan unos 7.500 millones en deuda. Y es que a menor nota, mayor riesgo y, en consecuencia, mayor interés para colocarla.

Dudas sobre su independencia

¿Cómo funcionan?
Paga el emisor de la deuda. En el sistema actual paga quien necesita financiarse en los mercados, es decir, el emisor de la deuda, lo que genera no pocas críticas, ya que ¿cómo emitir una calificación negativa sobre alguien que es tu cliente? La duda sobre la independencia de las agencias de calificación de riesgos se extendió tras el estallido de la última gran crisis financiera en Estados Unidos.

¿SON FIABLES?
Bajo sospecha. Sus más estrepitosos errores, al mantener la mayor calificación (triple A) hasta el momento de su quiebra, por ejemplo, al banco de inversión Lehman Brothers o al imperio financiero del afamado inversor primero y luego estafador Bernard Madoff, mermaron su credibilidad y arrojaron sombras sobre su credibilidad e su independencia. Incluso se presentaron querellas en varios países contra ellas (incluyendo España), por considerarlas parte responsable del cataclismo económico.

¿Hay alternativas?
Una agencia europea. Las tres mayores agencias de calificación defienden su independencia insistiendo en la completa separación que existe entre sus actividades comerciales y de análisis. No obstante, la Unión Europea inició hace un año un proceso (inconcluso) de reforzamiento de su supervisión para acabar con su oligopolio en un sector con grandes intereses.

Publicado en Attac

17.7.11

HOMS I LES MANIOBRES DE DISTRACCIÓ DE CiU




MORTADELO HOMS

Sí, ho confesso, hi ha un parell o tres de coses que el govern que presideix Artur Mas fa infinitament millor, més bé, que ho feia l’executiu del Tripartit. Una d’elles és la seva habilitat per fer-se l’orni, per centrifugar responsabilitats i culpabilitzar als altres de les seves errades o insuficiències. No sé com se les apanyen però, sempre hi ha un boc expiatori sobre el que fer recaure totes les desgràcies. Quan no és la bestreta del 1400 milions que mai no arriben, és el regidor de CiU que li birla el TC, quan no... L’altre, la insuperable capacitat de confondre al personal que té en Francesc Homs. Aquest inefable portaveu gasta més disfresses que el famós Mortadelo de Ibáñez. Les seves transformacions sobtades no deixen de sorprendre’ns. Pot passar del to solemne i rigorós que se li suposa al portaveu d’un govern seriós, a convertir-se en un publicista bel•ligerant de partit que dispara perdigonades a tort i a dret, i que no exclou ni a la gent d’Unió. El polidreisme comunicatiu del senyor Homs confon. Mai sabem quan parla l’executiu català i quan ho fa el ‘pinyol’ de CDC.
Però, això no ho és tot. Homs també practica –o almenys ho intenta- la vella tàctica militar que es coneix sota el nom de maniobres de distracció. Vostès ja saben en què consisteixen. Es tracta de cridar l’atenció sobre fronts secundaris per aconseguir amagar el flanc principal. Vegem-ne un exemple. La darrera ocurrència de Mortadelo Homs aconsellant tapar la lletra E de les matrícules, més enllà de ser un exercici barroc de cinisme, -CiU o pacta tot amb "l’espanyolíssim" PP- pretén distreure al personal d’allò que realment li dol i el fa empipar: les retallades de la sanitat, l’educació i les polítiques socials.
Aquests dies es parla molt de nou sobre carteristes i altres fenòmens urbans. Doncs bé, anem amb compte, no sigui cas que algú ens distregui i ens robi la cartera.

15.7.11

PSC... PER MOLTS ANYS !



El PSC va ser fundat un mes de juliol del 1978 i, per tant, ha arribat a una edat que té reminiscències evangèliques. Han passat trenta tres anys de la unificació dels tres partits originaris: el PSC-Congres, el PSC-Reagrupament i la Federació catalana del PSOE. Constato aquesta evidència fundacional, com a referencia històrica, però soc dels que pensa que, el socialisme català d’enguany, és quelcom més que una adició de sigles i de cultures organitzatives. Sí, és molt més que una agregació de litúrgies diferents sobre la base d’un programa mínim comú.
És públic i notori que aquestes darreres setmanes han estat prolífiques en debats de caire precongressual. Els manifests abunden i, sovint, veiem publicats articles i declaracions de tot tipus als mitjans de comunicació del nostre país. Material per fer petar la xerrada n’hi ha amb escreix i qualitat diversa. Un dels capítols de la ponència marc du per títol una pregunta gairebé existencial: Què som? Bona interrogació - tres dècades després del part - que no hem de defugir. Posats a respondre un notable militant històric afirmava, en el decurs d’un debat a la meva agrupació, que som fruit de l’evolució d’un socialisme de finals de segle XIX d’arrel marxista que, en congressos diversos, va renunciar a la doctrina primigènia. Vaig discrepar del company sense negar-li una part de raó. Avui podríem comparar al PSC amb un gran riu que s’ha anat formant en base a contínues aportacions i aigües vingudes de múltiples indrets. El PSC actual està fet de sincretisme, de cultures entrecreuades, de sensibilitats afegides. Al costat de la tradició pablista hi trobem l’empremta del socialisme antiautoritari; juntament a companys provinents del POUM, o del FNC, s’asseuen antics militants del PSUC, del moviment llibertari o admiradors del laborisme angles... Això sí, el denominador comú el situem en la reivindicació dels incombustibles valors de la llibertat, la igualtat i la solidaritat en el camí de vèncer les injustícies socials.
El PSC fa trenta-tres anyets i té necessitat de rearmar-se ideològica, organitzativa i políticament. Urgeix que ho faci. Com també urgeix que treballi per recuperar els conceptes, el llenguatge i les idees que li són pròpies. No defenso una regressió a postulats periclitats. Reivindico tan sols una certa tornada a l’essència d’allò que molts ciutadans consideren que és patrimoni del socialisme: la defensa dels més febles i dels treballadors i la justícia social.
Opino que les esquerres han de donar respostes als nous reptes que planteja la societat moderna però tampoc pot deixar de donar satisfacció a tots aquells -que son majoria- que volen veure en ella un ferm bastió en defensa de la qualitat de vida, la pau i el benestar de tota la humanitat.

14.7.11

LIDERATGES......








SOBRE JOAN RIDAO



El senyor Joan Ridao pertany a una formació política que es reclama independentista. Un servidor de vostès, com és obvi, no. Com a diputat a les Corts de Madrid en les llistes d’ERC, Ridao, defensa les tesis del seu partit intentant que el raonament, i la pedagogia, ocupin l’espai de la reivindicació simplista o afirmativa. Els seus adversaris de la Cambra diuen que exerceix les seves funcions amb un tarannà dialogant i constructiu. Segur que sí. El diputat català que signa aquestes línies es reclama del federalisme i no contempla -al contrari del senyor Ridao- sota cap prisma un procés secessionista convençut que, en ple segle XXI, és millor unir que segmentar. Ep! Això sí, sempre i quan les injustícies i els greuges no esberlin la cohesió social. La opció federal, al meu entendre, és la que en un futur no massa llunyà pot garantir la convivència i el benestar dels ciutadans... ja veuen, més enllà de d’un comú denominador, fonamentat en la defensa de les polítiques socials bàsiques, en Joan Ridao i jo potser només tenim en comú el nom propi: Joan.
Però, dit això, permetin-me que opini sobre la persona. Vaig tenir ocasió de compartir escó al Parlament de Catalunya amb Joan Ridao. Ambdós vàrem invertir moltes hores de la nostra activitat parlamentària assistint a reunions de treball o coordinació durant l’etapa del govern tripartit. He de dir que la proximitat permet dibuixar un determinat perfil mental de les persones, conèixer els seus tics i manies, les formes de reaccionar... Doncs bé, sàpiguen que aquest personatge que du per nom Ridao és treballador, culte, rigorós, capaç d’argumentar amb solidesa les seves afirmacions, disposat al acord i, sobre tot, sensat. Té defectes propis d’un ego exposat a la llum pública? Per descomptat! Però observant el personal que darrerament vola per l’atmosfera política els puc assegurar que aquest paio val molt més la pena que altres.
Ho afirmava al començament d’aquest article i insisteixo ara. Ridao i jo no compartim ni partit ni projecte polític estratègic. Tenim en comú el nom de Joan i la preocupació pel benestar del gènere humà però, en els temps que corren, no està de més reconèixer mèrits en competidors i adversaris que alguns els hi neguen.

13.7.11

SOBRE EL SISTEMA....Y SUS GUERRAS





SOLDADOS LATINOS EN ESTADOS UNIDOS:



¿SERÁS SOLDADO O NO SERÁS NADA?
Cristina Baccin*
Con uno de los pocos fines de semana largos que tiene el calendario estadounidense, el Día de los Caídos o Memorial Day marcó el inicio del verano y el homenaje a sus muertos en guerras. La inclusión de los soldados latinos en la historia oficial de esta fecha aún combate su propia batalla, aunque casi 4 000 apellidos en español estén inscritos en The Wall, una gigantesca pared de mármol negro que recuerda en Washington a los soldados muertos en Vietnam.
Con la ilusión de ser héroes o con la certeza de que pocos caminos conducen a vivir dignamente en la tierra que habitan desde pequeños, en modo creciente, jóvenes latinos están optando por enrolarse en el servicio militar de Estados Unidos.
Con más de 50 millones de personas, según el último Censo Nacional, los latinos constituyen la minoría más importante de Estados Unidos. En un país de más de 300 millones de personas, 1 de cada 6 se identifica étnicamente como latino o hispanic (término demográfico inventado por el gobierno estadounidense para identificar a quienes hablan español, nacidos o con familiares en Sudamérica o cuyo legado cultural proviene de los antiguos territorios mexicanos).
Este "país latino" no es solo la minoría más importante de Estados Unidos, sino también uno de los países de habla hispana más numerosos del mundo, con una identidad tan diversa como compleja. Sin embargo, su representación numérica no es acompañada, aún, por su equivalente poder político, administrativo o financiero.
Su crecimiento como fuerza laboral y poblacional se va reflejando en su enrolamiento en las fuerzas armadas estadounidenses. Las razones de la incorporación de jóvenes latinos son diversas. Nacidos en el exterior o en el país, en familias cuyos padres son indocumentados, o en familias de antiguo legado cultural mexicano, la mayoría comparte una condición: son pobres.
Así, por razones de ciudadanía combinadas con la pobreza, el servicio militar voluntario se convierte para los jóvenes en un, aparente, camino corto hacia el logro de metas básicas: educación —particularmente universitaria—, la obtención de la ciudadanía, o quizás, un reconocimiento social largamente denegado.
Arturo Lemos, un veterano de la guerra de Iraq, con solo 23 años ya cuenta con 5 años de servicio militar en el cuerpo de Marines. Sus padres, mexicanos del estado de Chihuahua, no pudieron creerlo cuando su hijo, a la edad de 17 años, optó por este camino. "La primera reacción de mi madre fue darme una bofetada. Y fue casi como si, con mi decisión, la ofendiera en su orgullo de mexicana" (www.kunm.org, Raíces, 30/5/2011). Sin embargo, la otra opción que tenía Arturo para poder seguir la carrera de Biología que deseaba y acceder a la universidad, era hundirse a largo plazo —y con él, a su familia— en un mar de deudas para poder pagar la matrícula de su educación (educación pública, pero a todos costos, lucrativa para el sistema).
Su decisión fue "bastante fácil", dijo, "para llegar a ser alguien y un hombre exitoso" tenía que, simplemente, arriesgar su vida. Arriesgó, volvió vivo y estudió Biología asegurando que, después de tan impactante experiencia, ahora es un placer dedicar 10 horas por día para dar un examen. Pero no todos sobreviven como Arturo; el riesgo de muerte para los latinos es un 20% más alto que para los no-latinos, probablemente debido al tipo de tareas encomendadas en los frentes (Washington Post, 26/8/2006).
Por otra parte, el reclutamiento voluntario al servicio militar se nutre de una de las mayores necesidades de la población latina: obtener un documento estadounidense para poder vivir legalmente en el país. En la actualidad, más de 39 000 soldados indocumentados están en frentes de guerra por Estados Unidos (Fuente: NBC Chicago, 30/5/2010). Obtener la propia ciudadanía y las de los familiares inmediatos, es uno de los anzuelos que el mismo Servicio de Migraciones del país ofrece (www.uscis.gov/military). Vivos o muertos, en el sueño de ser héroes, los jóvenes pueden beneficiar a su familia a través de dejarle la "herencia" de un documento estadounidense.
A los soldados que no son ciudadanos estadounidenses se les obliga a cumplir con todos los deberes pero, al mismo tiempo, se les deniegan derechos, tales como: el ascenso en la jerarquía interna hacia el rango de oficiales u obtener el reconocimiento de honor debido a los beneficios que les acompañen. Uno de los casos latinos más resonantes es el del sargento Rafael Peralta, mexicano que obtuviera finalmente su ciudadanía durante la guerra de Iraq. Muere en combate a los 25 años porque, voluntariamente, cubrió una granada con su cuerpo para salvar a sus compañeros de la explosión. De las siete nominaciones para Medalla de Honor elevadas a la Secretaría de Defensa, solo la de Peralta fue denegada, a pesar del renombrado reconocimiento por sus pares y superiores inmediat El mexicano-americano Rafael Peralta logró ser ciudadano, héroe de sus compañeros, pero no sobrevivió para contarlo. Arturo Lemos no es más el adolescente de 17 años que se fue a la guerra y sobrevivió al impacto.
Ahora abre muy grandes sus ojos y reflexiona: "Vietnam o Iraq siguen siendo guerras de hombres pobres". Guerras que usan a los hombres pobres para alimentar, con sus cuerpos y sus vidas, los negocios de los ricos más ricos y quebrantar más vidas y sociedades.
Publicado en ATTAC *Periodista. Ex decana de la Facultad de Ciencias Sociales, UNICEN - Adital


10.7.11

Y EN ESO LLEGÓ......RUBALCABA !!



VISTA A L'ESQUERRA !!

Diuen que una setmana en política és molt de temps, i un més gairebé una eternitat. Diuen que l’avui ja té poc a veure amb el demà perquè els esdeveniments, i les notícies, succeeixen a una velocitat de vertigen que les fa velles tot just acabat de néixer.
Des del punt de vista electoral, els resultats del 22 de maig d’enguany van representar un cop dur per als socialistes catalans i espanyols. Cert, i aquell hematoma emocional va fer vessar rius de tinta de molts “plumilles” i setciències que es van afanyar a vaticinar la fi de la història, la defunció, del socialisme espanyol i català. També de les esquerres en el seu conjunt. Però, els dies passen i entren en escena nous elements, sovint imprevisibles, que criden l’atenció, que desperten expectatives i que, fins i tot, serveixen de tònic estimulant als adolorits.
Alfredo Pérez Rubalcaba ha entrat en joc i ha començat a verbalitzar allò que molts progressistes, socialistes i acampats volíem escoltar. Per exemple: que les caixes i la banca destinin part dels seus beneficis per crear ocupació, que els mercats no han de tenir més força que els vots dels ciutadans, que cal establir una taxa per les transaccions financeres, que cal acabar amb els paradisos fiscals, que hem de recuperar un impost que gravi els grans patrimonis...
Rubalcaba ja no és ministre, ara és candidat. Mariano és candidat, i ja tem a un exministre que pot enterbolir el que quatre escribes interessats anunciaven com un camí de roses fins la Moncloa. Deia Rubalcaba “nada está escrito ni decidido de antemano”. I és cert, es parla molt de la societat líquida, pendular i del vot volàtil. El milió de persones de fa un any poden esdevenir un grapat de milers dotze mesos després, un gran grup parlamentari pot acabar sent un petit grup, mentre que una derrota anunciada pot convertir-se en una victòria ajustada. De qui? El temps ho dirà i la història ho explicarà.

8.7.11

A TAULA LA PONENCIA MARC....




PER UN SOCIALISME “REDBERRI”





Això s’anima i és magnífic que així sigui. L’aflorament de diverses candidatures, o precandidatures, a la Primera Secretaria del PSC, lluny de frenar o difuminar l’imprescindible debat col•lectiu, inherent als nostres congressos, afavoreix la discussió, la fa més atractiva. L’existència de companys/es amb aspiracions a dirigir el partit és tan positiva com legítima i serà, i és, molt interessant escoltar com veuen i viuen els aspirants la política, el país o la societat. Només les mentalitats aquoses i insípides poden trobar pegues al respecte. La sortida a superfície de candidats no va en detriment del debat col•lectiu, com suggereixen alguns, ni malmeten les discussions en la base, ans al contrari, ens permetrà saber qui es qui, quins son els seus pensaments i paràmetres ideològics, què es pot esperar d’ell/ella. No hi ha cap incoherència en demanar que el partit rumiï conjuntament el seu futur i, simultàniament, desitjar i animar als companys a explicar-se públicament.
En aquest sentit cal felicitar el do de l’oportunitat dels companys de Sant Andreu. La seva programació de conferencies /debat ha convertit la agrupació que lidera Eric en una mena de passarel•la on els aspirants s’esplaien o, si més no, s’insinuen mentre alguns periodistes tiren del fil. Tot va començar amb Miquel Iceta, seguir amb Angel Ros i properament comptaran amb Ignasi Elena i no és descartable la presència d’un insigne egarenc.
Malgrat tot, segueixo pensant que, més enllà dels relleus de persones, cal avançar en el perfeccionament dels nostres mètodes de treball. Cal modificar les nostres maneres de fer, cal tornar a la militància social a peu de carrer i fer-ho amb un llenguatge intel•ligible pel ciutadà, cercant les seves motivacions i no les dels gestors polítics.
Les circumstàncies polítiques actuals són imperatives, exigents. Urgeix recomposar forces i interioritzar que aquí no sobra ningú sino que més aviat hi falta gent. Cal trobar el comú denominador que aplegui una gran majoria capaç de refer la nostra arquitectura orgànica, obrir el partit i recuperar la porositat social perduda. Qualsevol posició en el debat polític intern és legitima però -al meu entendre- ha de procurar la recuperació i retrobament amb el discurs progressista que la ciutadania ens reconeix com a marca de la casa, com a socialistes. A saber: esquerra sensata i oberta amb cultura de govern i tan federalista com municipalista.... Un socialisme democràtic preocupat pels efectes nocius de la globalització, preocupat pel medi ambient, crític amb el sistema i les perversions del discurs neoliberal etc..
Permeteu-me, per acabar, una broma pensada en base a combinar els idiomes... Pel meu gust el PSC del futur ha de ser “REDBERRI”...(red en angles vol dir vermell i berri en eusquera vol dir nou). S’ha de acabar el rosa pàl•lid i la cançoneta “versionada” amb aromes de ratafia que ens han escrit altres. Tenim una musica que ens és pròpia i l’hem de tocar, fer-la sentir.

5.7.11

HOMS I ELS DEL "TELEPINYOL" MAI COMETEN ERRORS--



L’ÒMNIBUS FRENA


Faria be el govern en prendre bona nota del que ha succeït al voltant de l’anomenada Llei Òmnibus. Han plogut tantes al•legacions, protestes, retrets i articles de periodistes i queixes de partits polítics, que les preses del govern han esdevingut obstacles i els seus desitjos nervis. Això sí, cal reconèixer que “la sotilesa” del portaveu de l’executiu, Francesc Homs, no té límits. En lloc d’admetre humilment la marxa enrere provocada per l’allau de protestes rebudes, es cura en salut posant-se una medalla tot dient: “El govern ha estat particularment atent i amatent a les aportacions de determinats grups i sectors”. Doncs be, per fi tot sembla indicar que el Parlament podrà debatre aquesta macro llei desglossada en altres tres més menudes, una quarta de mitjans audiovisuals i una d’urbanisme.
Algú, malintencionadament, pot haver pensat que la ferma actitud del grup socialista envers el debat pressupostari té, en aquesta nova llei, un contrapunt balsàmic pels interessos de Convergència i Unió. Res més lluny de la realitat. El PSC va anunciar en el debat d’investidura una oposició parlamentària dura però rigorosa, contundent però compromesa amb la consecució de millores per als ciutadans de Catalunya. D’entrada, les modificacions produïdes en el tex de la llei esmenada representen un fre a determinats aspectes que afectaven al món sanitari, com és el cas de l’accés d’algunes persones als serveis de salut o al lloguer de quiròfans. També s’han contingut alguns desitjos governamentals tendents a modificar els horaris comercials o perjudicar l’autonomia operativa d’alguns ens culturals...
En declaracions a la Cadena Ser, el president del Grup Parlamentari Socialista, Joaquim Nadal, ha explicat de manera diàfana que l’objectiu del nostre grup coincideix amb el de CiU en liquidar tot allò d’obsolet que s’hagi pogut acumular al llarg de més de tres dècades però que, aquesta tasca, s’havia de fer pensant en el benefici del país i no només en un trist ajust administratiu inspirat tant sols per estalviar diners. Nadal ha afegit que esdevé imprescindible carregar les futures lleis de contingut social. Veurem què passa, doncs tothom sap que el contingut doctrinal de les propostes de CiU i PSC no és precisament massa coincident.

3.7.11

EL "BACKGROUND" DE XAVIER TRIAS...




ENTRE TRIAS I ALBERTO

Xavier Trias s’ha equivocat, i molt, en deixar anar frívolament un comentari en un video en el que afirmava que per a ell seria una desgràcia tenir un gendre del Reial Club Esportiu Espanyol, o del Reial Madrid. Aquest error li pot costar al nou alcalde de Barcelona l’animadversió de molts catalans que simpatitzen amb l’equip blanc o amb el club perico. Xavier Trias ha demanat disculpes i això l’honora però, a aquestes alçades de la pel•lícula i després d’haver guanyar unes eleccions, hauria de saber controlar millor el sentit de les paraules. Un alcalde, un president, un alt càrrec institucional pot simpatitzar amb un equip i dir-ho sense embuts –Zapatero ho fa amb el Barça- però, mai menystenir els altres.
A Alberto Fernández Díaz li ha faltat temps per fer de “Jaimito” i sortir a la defensa de l’equip amb el que simpatitza. Jo no ho hagués fet. I no pas perquè no hi hagi motius suficients per fer-ho, si no perquè la pràctica política de la seva formació a Barcelona sempre ha estat reactiva, a la contra, a l’aguait de les notícies i problemes susceptibles d’erosionar l’adversari. Avui Trias, ahir Jordi Hereu, Clos o Maragall.
Xavier Trias s’ha equivocat i ha de ser l’Espanyol, mitjançant la seva Junta Directiva, la que s’exclami i demani rectificacions. També és lícit que aquesta qüestió sigui tractada, comentada i debatuda per periodistes i públic en general. És lògic que així sigui. Ara bé, esdevé imprescindible traçar una línia clara entre el que són els debats polítics de fons en base a projectes i models de ciutat o societat, i la contrarèplica fàcil, estomacal, a errors puntuals que tothom pot cometre.
Un altre tema molt més complicat, profund i dens seria discutir el “background” que s’amaga darrera la “brometa” d’en Xavier Trias...però això amics meus, avui, al PP no li interessa
.

1.7.11

APERITIUS CONGRESSUALS...7ª PART




LES MERLES BLANQUES NO S'IMPROVISEN


El comú denominador de tots els manifests, corrents d’opinió, plataformes, “plataformetes”, i persones que han gosat escriure darrerament, o dir la seva, respecte el futur del PSC ha estat la constatació de que cal un canvi en profunditat en les formes de fer i de dir dels socialistes catalans. Tothom demana una renovació a fons dels mètodes emprats i fins i tot de persones. Es planteja, com una necessitat ineludible, tenir les idees clares i menys tacticisme. També es fa una crida al diàleg social i a una major sensibilitat envers les inquietuds de la ciutadania. Molt bé, som-hi. Estic bàsicament d’acord en tot el que s’ha esmentat i a procedir d’immediat a la rehabilitació de l’edifici. Ep! sempre i quan aquest no perdi el seu estil arquitectònic original, la seva personalitat, la seva raó de ser inserida a una història i un paisatge. Bastir un nou edifici adequat a les noves exigències socials no ens hauria de dur mai a plantejar, ni de broma, l’enderroc total del immoble. L’aparició d’un instint “ludista”, en el cas d’existir, seria letal. Aquest fet implicaria una amputació inadequada de las múltiples memòries atresorades i d’energies humanes que ens són i seran útils de cara al futur.
En la nova etapa que s’albira moltes persones novelles hauran d’assumir tasques de responsabilitat política i directiva a la sí del PSC. Magnífic! Però, hem de trobar també el punt d’equilibri, i els protagonistes, capaç de conjugar sense estridències totes -totes, sí- les sensibilitats que conviuen en el socialisme català i els seus entorns. És de sobres sabut que a casa nostre mai s’han imposat, afortunadament, les tècniques exterminadores si no més aviat els costums “reinseridors”. Tampoc sovintegen els messies, és cert. Tenim la gent que tenim. Som els que som i sabem que les merles blanques no s’improvisen....
Què cal fer? Doncs de cara als temes programàtics i discursius ja ho he comentat altres cops: recuperar el relat genuí del socialisme i combatre en el terreny del pensament la ideologia neoliberal, inclosa la seva ramificació a la sí del socialisme, i en l’àmbit català desmarcar-nos de la prèdica i cosmovisió nacionalista.
Però, en aquest aperitiu congressual, m’agradaria que avui parléssim ja de les persones i l’organització. Estic convençut de que calen reformes organitzatives per avançar vers una militància social més efectiva i eficaç. Aquesta reforma que volem dur a terme, per ser exitosa, ha d’estar sustentada sobre la centralitat del partit, sobre una amplia majoria. Què és i qui forma part de la centralitat del partit? Em preguntareu. Doncs molt senzill: Es la munió, l’acord dels principals agents que configuren i donen vida al socialisme organitzat i estructurat a casa nostre i els que es vulguin afegir de afora, es clar. La centralitat del partit rau sobre els militants de base, els nostres càrrecs electes, les sectorials, les corrents d’opinió, els pro i els anti "blackberry" etcètera que no es situen en els marges ni en la radicalitat estèril i estètica.
Els processos de canvi a la si del partit, per ser reals i efectius, han de ser assumits i interioritzats gradual i col•lectivament per la major part dels militants i simpatitzants. Però esdevé condició sine qua non que siguin impulsats fermament per una direcció que desitja el canvi i en faci pedagogia del mateix. Son tots els òrgans, estaments, companys, corrents, sectors del PSC els que han d’interpretar les noves exigències del temps polític. Avui en dia, per exemple, tots sabem que Miquel Iceta es una persona intel•lectual i políticament reconeguda i valorada pel que diu dins i fora del PSC. Quan fa pocs dies li demanava que dones un pas al front en el fons li estava exigint que aprofites la seva sintonia amb les diferents sensibilitats del partit per erigir-se com a pivot estimulador de totes les energies i sinergies per avançar plegats envers una etapa nova plena de reptes. En aquest sentit saludo alguna de les mesures apuntades per Miquel en el seu decàleg i fan referencia a temes socials i taxes que graven les transaccions dels moviments de capital. Celebro que plantegi la voluntat de fer primàries per triar el nostre candidat/ata a les eleccions autonòmiques. Desitjo que profunditzi més, que ajusti més, propostes inequívocament favorables a les polítiques socials. Ara be, cal que formuli suggeriments i concreti amb detall el que pensa en el terreny de la cultura organitzativa i quin creu que es el paper d’un partit socialista del segle XXI.
Per acabar aquest aperitiu congressual demanaria a tots aquells i aquelles aspirants a liderar el partit que es mouen entre bambolines que surtin al escenari i s’expliquin obertament, sense por ni recança. Els militants volem saber que defensa cadascú. Un congres pot esdevenir un instant de catarsi col•lectiva farcida de interessants moments mediàtics i alguna tensio però si el que volem es encetar una nova època que ens dugui a millorar la societat caldrà sacrifici, vèncer personalismes i molta suma.
Invito als companys a postular-se però no concedeixo un xec en blanc a ningú. Les coses es guanyen. Per la meva part la única exigència que col•loco damunt la taula és la necessitat de tornar a l’essència inspiradora els nostres principis programàtics i fer-ho a partir del debat conjunt i democràtic del congres.
Això si, que quedi clar: Tots ho hem de decidir tot.