El blog d'en Joan Ferran

30.1.11

ESTATUT I FEDERALISME.....SENSE AVENTURES


Passant per Saragossa


Aquest cap de setmana ha tingut lloc a Saragossa la Convenció Municipal i Autonòmica del PSOE. Com és obvi, no tothom ha assistit amb les mateixes preocupacions. Malgrat el denominador comú d'unes eleccions municipals, alguns dels presents ja havien superat el tràngol de les autonòmiques iniciant tot just una nova legislatura. La intervenció d'en Joaquim Nadal en nom del PSC va abordar, de front i sense por, un munt de temes pendents que té la societat catalana i les esquerres en general. El president del Grup Parlamentari Socialista català es preguntava com s'han de conciliar les reformes necessàries i la defensa de l'estat de benestar. Interrogava als presents respecte a com diferenciar-se en l'execució d'aquestes reformes, tant en el contingut com en el relat, amb les tesis que propugnen la dreta conservadora i els poders fàctics. Quim Nadal va alertar als assistents de la convenció sobre els perills què els discurs involucionista de la dreta pot comportar per les condicions de vida de la major part de la ciutadania. Però, si aquests temes verbalitzats per Nadal esdevenen importantíssims, donada l'actual crisi econòmica, no ho és menys, a criteri dels socialistes catalans, el considerar que no es pot donar ni un sol pas en darrera a l'actual model autonòmic, que no existeix cap contradicció entre desenvolupament econòmic i desplegament autonòmic en una perspectiva federal per a Espanya.

Abans i després del 28N Catalunya està sent bombardejada insistentment per un ventall molt ampli de propostes polítiques que volen marcar-nos un camí com a poble no exempt d'incerteses, dubtes i inseguretats. L'opció del socialisme català d'avançar vers la recuperació total de l'Estatut en una perspectiva federal és, avui en dia i malgrat les dificultats a vèncer, l'aposta més factible, clara i beneficiosa per als catalans. A Saragossa, el PSC va tornar a defensar les seves tesis amb claredat i força-

29.1.11

CiU: INDEPENDENTISTES A HORES CONVINGUDES


LA CANÇÓ TRISTA DEL GOVERN


El govern que presideix Artur Mas encara no ha exhaurit els cent dies de gràcia que hom acostuma a atorgar als executius novells però, ja es percep quina serà la lògica del seu argumentari auto justificatiu. Mas sap que la governabilitat no és fàcil i que, tard o d'hora, haurà de prendre decisions, o cometrà errors, que qüestionaran la bondat de la seva gestió presidencial al front de la Generalitat. Tant és així que, col·locant-se la vena abans que la ferida ja ha esbombat a tort i a dret que les finances de la Generalitat no li són própícies, que no gaudeixen de bona salut. I, per reblar el clau, no para d'exigir al govern central tot el que es deu a Catalunya, encara que no hagin fint els terminis que permeten fer efectius els pagaments pendents. El fil justificador del govern de CiU beu així del més pur estil pujolià de la queixa i el "no ens entenen". Aquesta és, i serà durant quatre anys, la cançó trista de CiU. Però, els temps estan canviant i la competència d'exfutboleros i predicadors de paradisos és tan insistent que calia pujar un graó més en el discurs que legitima la seva política. És en aquest precís moment on cal fer que entri en escena el vell timoner Jordi Pujol, insinuant la independència com a solució de tots els mals, al temps que alerta del nou jacobinisme que s'acosta. Doncs sí, el cercle argumental de CiU ja és tancat i d'ara en endavant, queixa i pastanaga independentista difusa, vertebraran la filosofia del nou executiu. I Duran i Lleida -que és el més llest de tots- no dirà res perquè sap que a l'hora de la veritat si els seus socies desvarien, molts recorreran a ell que té fama de sensat. Perquè, amics meus, amb les coses de menjar no s'hi juga.

27.1.11

MIL VECES ANTES JACOBINO QUE JACOBITA


26.1.11

CiU = CyE ( CENTRIFUGADOS Y EXCUSAS)..



¡CON TODOS USTEDES!:
¡ JORDI PUJOOOOOL!!!!
Hay que reconocer que CiU tiene su maquinaria comunicativa bien engrasada.Le ha faltado tiempo a Felip Puig para apuntarse a la "ley y orden"que se desprenden de la exitosa evacuación de okupas en un viejo cine de Barcelona.Es hábil este Felip al manifestar que la impunidad en este país ya no existe (perdón, quizas la excepción sea caso Palau- financiación irregular CDC).Son hábiles también intentando introducir en la opinión pública la idea de que los cajones de las consellerias estaban vacíos, que no hay ni un euro para invertir y, de paso, centrifugar sobre Madrid los males del siglo.Comunican, no lo duden, y lo hacen con la inestimable ayuda de algunos medios de comunicación que andan a la espera de sus favores. Y si me aprietan mucho les diré incluso que le echan mucha cara al asunto cuando se desentienden de conflictos como los de la huelga de maquinistas/Renfe aduciendo que este conflicto es un legado de unos traspasos mal hechos. Amigos hemos entrado en la era de la CYE (Centrifugación de responsabilidades y Excusas).Pero ahí no termina el asunto.Era necesario ponerle un poco de poesia a la cosa y objetivo estratégico.Y ...¿Quién mejor que el gran timonel, Jordi Pujol, para reanudar un viaje a Ítaca? Nos dice el expresident que la disyuntiva es " o independencia o final colectivo como nación"en un intento de distraer la atención y difuminar lo que ya comienza a visualizarse como incapacidades de gestión. El tema no es nuevo, está muy gastado. Lo uso Puig en campaña electoral cuando competía con ERC exclamando :"independencia o decadencia !" y hoy lo repite serenamente Pujol revestido de reflexión y nos huele a maniobra de distracción estrechamente coordinada con la retorica de gobierno de un Artur Mas aterrorizado por la realidad que debe administrar.Y es que, a estas alturas de la película, todos sabemos, por mucho que se empeñe el expresident , que si Catalunya - y la lengua catalana- resistieron las andanadas del franquismo y otras hierbas. Hoy sus profecías no pasan de ser una pócima mareante para adversarios;inspiración para articulistas a la caza de temas. Dediquense pues, señores convergentes, a vencer la crisis , generar ocupación y riqueza. Hoy en la barrera estan otros y ustedes en el ruedo.

23.1.11

PP I PERILL COMENCEN PER "P".....



Normalitat i “pinganillo”

Hi ha qui diu que el nostre país és especialista en minimitzar les coses importants i fer tràgiques altres que tan sols mereixen ser secundàries. Sovint veiem com alguns polítics –o analistes entestats en fomentar el mal humor- s’esforcen en treure-li importància i significat a tot allò que en té de debò. El senador socialista Ramon Aleu, de l’Entesa Catalana, ha estat el primer polític en utilitzar en el Ple del Senat una de les llengües cooficials. El fet és quelcom més important que una foto de ses senyories col·locant un auricular de disseny a ses il·lustres orelles. Tots aquells que desitgem de bona fe la reforma en profunditat de la càmera alta estem satisfets. No és cap secret, volem que el Senat esdevingui un veritable àmbit de representació territorial de les diferents regions i nacionalitats de l’estat espanyol. Valorem con una fita important el fet de que la llengua catalana hagi entrat a la cambra. Insuficient? Sí però, significativa.
I si José Maria Aznar va ironitzar sobre el “pinganillo” i el líder del PP, Mariano Rajoy es va a atrevir a dir que “esto en un país normal no se produce” la veritat és, amics meus, que l’únic símptoma de anormalitat que jo trobo en aquest país, és la celebració d’un “sínode popular” a Sevilla sota la batuta d’un dels falcons/botxins de la guerra d’Irak, corejat per gent tan sota sospita com són els
Camps, Fabra i todos los demàs.

Balance, Ismael Serrano

20.1.11

COLOM EMPURAT O INDULTAT ?


L' enigma Àngel Colom
Si, es clar, cal confiar en que la justícia dirimeixi les possibles responsabilitats de Àngel Colom i Daniel Osàcar en el cas Palau/Millet i les relacions amb el finançament irregular de CDC. Si, cal esperar que ni Artur Mas, ni cap altre càrrec de Presidència, hagin donat "directrius" per forçar la renuncia del Consorci del Palau de la Música en la seva intenció de demanar la imputació de Colom-Osàcar. I es que ara, amics meus, comencem a entendre les "prevencions" i reticències de la cúpula convergent respecte el nomenament del ex líder del PI com a càrrec orgànic o institucional després de les eleccions catalanes. Aquell xicot, tan amic de fer amics, no es aigua clara pensen alguns convergents de pro. La pregunta a fi de comptes és:
Què sap Artur Mas de Colom i de la Fundació Trias Fargas que no pot dir?
Fa un cert temps algú es preguntava si aquest angelet colomi era un corsari o un pirata donat que es presentava davant el seus nous col.legues com una mena de Bartolomé Misson, aquell pirata francès que saquejava predican que volia construir una societat perfecta en una illa paradisíaca de l'Índic...
Aquests convergents començan a governar amb mal peu...mal exemple de transparència i mans netes el seu.

19.1.11

LA SEGONA EDICIÓ JA ÉS A LES LLIBRERIES



Exhaurida totalment la primera edició del meu darrer llibre "El quadrienni dels bàrbars", molts amics -i altres que no ho són tant- es varen interessar per aconseguir un exemplar sense èxit... Doncs bé, ja poden intentar-ho de nou. Ja és a les llibreries i grans magatzems la segona edició, amb el desig de que arribi a mans de tots aquells que vulguin adquirir-lo.
La primera edició va desaparèixer d'estants i aparadors en menys d'una setmana fruit, segurament, de l'espectacular seguiment informatiu del mateix... A hores d'ara, de ben segur, creiem que n'hi haurà per tothom sense excepció.
Per altre banda estem considerant seriosament amb l'editor la possibilitat de fer un versió en llengua castellana.

16.1.11

XAVIER TRIAS "ESPREMUT" I SENSE SUC.....



Primàries?

Les eleccions primàries a la sí del Partit Socialista tornen a ser notícia. Lluny queden aquelles famoses primàries que varen confrontar Joaquin Almunia i Josep Borrell. A prop queden les protagonitzades per Trinidad Jiménez i Tomás Gómez. Des de que el socialisme espanyol va adoptar aquest mètode de selecció per dirimir diferències, ambicions i desig de canvi, ha plogut molt.
L’analista i sociòleg Carles Castro, alertava des de les pàgines d’un influent rotatiu català sobre les possibles conseqüències no desitjades d’aquest sistema competitiu i feia un breu resum històric del fenomen. Castro acabava el seu article preguntant-se sobre la seva oportunitat en el cas de la ciutat de Barcelona. Un servidor de vostès no és endevinador, ni gosarà aventurar resultats. Com és obvi, són molts els vectors que incidiran sobre el procés però, el que sí he pogut detectar, és la inquietud i el nerviosisme que ha despertat l’anunci de les primàries socialistes en el principal competidor de l’alcalde Hereu en la cursa electoral. Li ha faltat temps a l’espremut veterà Xavier Trias per dir que el procés de primàries socialistes ha esdevingut un espectacle dantesc. Li ha sobrat temps a Artur Mas per opinar al respecte convertint el Govern en un activista de la campanya municipal. Per què? Doncs de ben segur per què un procés d’aquesta índole crida l’atenció, desperta interès, fa prendre posició i permet explicar el que es vol per la ciutat i com es vol. Precisament tot el contrari del que desitjaven en Xavier Trias i la seva gent.
L’activació de l’espai progressista i d’esquerres és una notícia pèssima per les aspiracions convergents. Artur Mas i els seus en són conscients.

15.1.11

SOBRE "EL FRACASO DE LA IZQUIERDA EN CATALUNYA"



Articulo de Javier Cercas en ElPais
El fracaso del título no es el inédito fracaso electoral del Partido Socialista en las últimas elecciones catalanas: es un fracaso más amplio y anterior a él, y que en parte lo explica; no es un fracaso político: es un fracaso ideológico. Este fracaso podría resumirse así: desde hace muchos años la izquierda catalana ha entregado la hegemonía ideológica al nacionalismo, de tal manera que a veces se diría que en Cataluña, en la práctica, no es posible no ser nacionalista: o se es nacionalista catalán o se es nacionalista español; también puede resumirse así: asombrosamente, en Cataluña es posible ser a la vez nacionalista y de izquierdas. Se trata de dos disparates complementarios. No solo es posible no ser nacionalista -nacionalista catalán o español o moldavo-, sino que es indispensable, al menos si uno se reclama de izquierdas, dado que el nacionalismo es, aquí y en Moldavia, una ideología reaccionaria, incompatible con los principios más elementales la izquierda. ¿Cómo se explica que haya arraigado ese disparate en Cataluña? ¿Y cómo se explica que lo haya hecho tan profundamente y durante tanto tiempo?
La obsoleta visión de los socialistas catalanes va en paralelo al envejecimiento de su dirección
Parte de la explicación hay que buscarla en la historia. El triunfo de Franco en la guerra supuso el triunfo del nacionalismo español y la derrota de los demás nacionalismos hispánicos, empezando por el catalán; este hecho provocó uno de los muchos automatismos políticos que recorrieron la dictadura: puesto que el nacionalismo español era malo, los demás nacionalismos hispánicos eran buenos; y, puesto que el nacionalismo español era de derechas, los demás nacionalismos hispánicos eran o podían ser de izquierdas. Fue el franquismo quien oscureció, por tanto, la doble evidencia de que la expresión izquierda nacionalista es un oxímoron y la expresión derecha nacionalista es un pleonasmo. Dicho esto, no es extraño que el franquismo, al fin y al cabo la manifestación más larga y descarnada del nacionalismo español en el siglo XX, provocase por contraste el fortalecimiento del resto de los nacionalismos hispánicos, ni siquiera que la falacia del buen nacionalismo de izquierdas dominase la Transición; lo que sí es extraño es que, más de 30 años después, todavía domine a la izquierda. Esta es a mi juicio la causa profunda del fracaso de la izquierda en Cataluña: el hecho de que sigue siendo prisionera de un discurso de resistencia que sirvió en el pasado antifranquista pero no sirve en el presente democrático. Como mínimo en el caso de los socialistas, es difícil no atribuir la perduración anormal de ese discurso obsoleto y envejecido al envejecimiento de sus líderes, quienes, a diferencia de los líderes de los demás partidos políticos catalanes, siguen siendo casi los mismos desde hace 30 años. Solo así puede explicarse la reacción de algunos notorios socialistas a la última debacle electoral: según ellos, el PSC no perdió las elecciones por ser demasiado nacionalista, sino por serlo demasiado poco, y su problema serían los 120.000 ciudadanos que votaron al partido en las autonómicas de 2006 y han votado a los nacionalistas auténticos de CiU en 2010. Pero, como todo el mundo sabe, el problema electoral del PSC es mucho más antiguo y más serio: es el problema de los varios cientos de miles de ciudadanos que, reiteradamente, votan socialista en las elecciones generales y se quedan en casa en las elecciones autonómicas; baste recordar que en las últimas generales el PSC cosechó 1.600.000 votos, mientras que en las últimas autonómicas no ha llegado a los 600.000: más de un millón de votos de diferencia. Ese es el verdadero problema: el de todos los ciudadanos que no se sienten concernidos por el tradicional catalanismo de izquierdas del PSC, no, cabe conjeturar, porque sea de izquierdas, sino porque está colonizado por el nacionalismo. ¿Quiere eso decir que todos los votantes izquierdistas perdidos en las elecciones autonómicas son nacionalistas españoles y que, para no perderlos, el PSC tiene que cambiar el catalanismo de izquierdas por el españolismo de izquierdas? En mi opinión, no: solo quiere decir que la izquierda catalana debe rechazar la confrontación entre nacionalismos rechazando por igual y por las mismas razones -por ser ambos irracionalistas, comunitaristas e insolidarios, es decir, fundamentalmente reaccionarios- el nacionalismo catalán y el español; o dicho de otro modo: debe romper con su discurso tradicional construyendo a cambio un discurso que, antes que catalán o español, sea un discurso de izquierda, un discurso capaz de enfrentarse sin ambigüedades a la hegemonía del discurso nacionalista.
No será fácil. El nacionalismo catalán es una industria boyante; igual que el independentismo, en los hechos un nacionalismo sin eufemismos cuya misma existencia depende precisamente, como ha escrito Jordi Soler, de que sus objetivos teóricos no se cumplan: si algún día Cataluña fuera independiente la industria se acabaría, lo que autoriza a sospechar que incluso muchos independentistas no quieren la independencia más que de boquilla. Por otra parte, el antinacionalismo catalán de los nacionalistas españoles es una industria no menos boyante; aunque ya sea un cliché, es verdad que el nacionalismo catalán vive del victimismo, pero se olvida que el antinacionalismo catalán vive a menudo de la misma pamema: decir que la sociedad catalana es una sociedad totalitaria, como repiten tantos antinacionalistas catalanes, es un alarde interesado de ignorancia o un insulto para quienes viven en sociedades totalitarias. Sobra añadir que es legítimo defender la independencia de Cataluña; pero también es legítimo estar contra ella y pensar (como pensamos muchos a quienes repugna tanto el nacionalismo español como el catalán) que los catalanes, los españoles y los europeos viviremos mejor si Cataluña sigue unida a España que si se separa de ella. Mucho más que la derecha, la izquierda catalana debería defender esta convicción, pero lo cierto es que, por permanecer anclada en un discurso caduco y por temor a ser tildada de españolista, no lo hace o lo hace solo a ratos y con la boca pequeña y de refilón, dejando esa causa en manos del PP y de partidos de espontáneos, demagogos y boy scouts de la política.
Entre un nacionalismo y otro, entre una y otra inercia, no será fácil, no, construir un discurso distinto. Tomemos por ejemplo el vidrioso asunto de la lengua. Aquí la victoria de los nacionalistas parece completa: la prueba es que, mediante una amañada identificación entre lengua e ideología, parecen habernos convencido a todos de que solo ellos pueden defender los derechos de los catalanohablantes, de que la prosperidad del catalán equivale a la prosperidad del nacionalismo y en definitiva de que el catalán es cosa suya y no de todos aquellos que lo hablamos, incluidos los que no somos nacionalistas y no compartimos sus objetivos. Esta trampa es tan sibilina que muchos antinacionalistas han caído en ella y han acabado suministrando sin quererlo el carburante ideal para los nacionalistas. Así, por ejemplo, es frecuente que ciertos antinacionalistas comparen la política lingüística catalana con la del franquismo y se pregunten, como hacía uno de ellos en este periódico, "por qué el empeño franquista de cohesionar a España por medio de la inmersión lingüística en castellano fue un atropello, pero el mismo método aplicado en Cataluña supone una reivindicación progresista". Como sabemos quienes padecimos en carne propia la escuela franquista catalana y quienes padecemos por persona interpuesta la escuela democrática catalana (empezando por José Manuel Blecua, flamante director de la Real Academia), la respuesta a esa pregunta es sencilla: primero, porque el método franquista y el democrático no son idénticos; y, segundo, porque el resultado de ambos métodos es opuesto: nosotros salimos de la escuela franquista sin saber una sola palabra de catalán, mientras que, según demuestran una y otra vez las pruebas de competencia lingüística, nuestros hijos salen de la escuela democrática sabiendo tan bien (o tan mal) el catalán como el castellano. Esto no significa por supuesto que la política lingüística catalana no presente problemas, ni sobre todo que no los presente la obligada y gozosa convivencia entre dos lenguas, pero sí significa que comparaciones tan desafortunadas como la que he mencionado no ayudan en absoluto a corregir los abusos lingüísticos concretos ni sirven para combatir las falacias del nacionalismo ni para resolver los problemas reales que nos plantea a quienes lo enfrentamos a diario; también significa que hay que desmontar de una vez la trampa de los nacionalistas y separar el debate lingüístico del debate político: defender el derecho a usar el catalán no equivale a defender el nacionalismo catalán, igual que defender el derecho a usar el castellano no equivale a defender el nacionalismo español; defender el derecho a usar una lengua es solo defender los derechos legítimos de los hablantes de esa lengua.
No será fácil, repito: ni en el asunto de la lengua ni en nada. Pero es muy posible que en la construcción de ese nuevo discurso necesario se juegue la izquierda catalana su futuro.
NOTA :
AMIGOS....COMPARTO LA TESIS DE CERCAS CASI AL 100 X 100

14.1.11

XAVIER TRIAS AVUI JA PATEIX INSOMNI



Diuen les males llengües que fa unes setmanes hi havia un candidat a alcalde dormint sota una figuera amb el rostre plàcid contemplant com passava el temps. Si, res li treia el son confiant en que el record electoral de finals de novembre, l’enuig per la crisi i la desmobilització dels seus adversaris el durien sense esforç a governar des d’una sala gòtica barcelonina. Però… ves per on ¡zas¡ desperta i comprova que els seus adversaris, hipotèticament condemnats a perdre, es desvetllen i comencen a parlar, a mostrar el que han fet i volen fer i que, les seves paraules activen a gent i més gent no resignada a que un cansat elefant de la vella política convergent s’entronitzi al front de la capital del país. Hi ha molta gent que no vol viure sota una atmosfera dretana i sovint provinciana.
Xavier Trias avui, ara, ja pateix insomni. No pas per els records de la Fundació Trias Fargas, no us penseu, sino per altres coses... Tan se val qui sigui el seu oponent en la lluita per l’alcaldia de Barcelona. El que ell pretenia: “qui dia passa any empeny” ha saltat pels aires. Els seus principals competidors –els socialistes òbviament- s’han activat i tant ell, com els seus, saben que això acostuma a esdevenir fatal per les seves intencions. Trias ja està nerviós.

11.1.11

PSC NECESSITA UN "RESET"





És cert, el resultat de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya ha situat el PSC en el punt de mira de tertulians, analistes i pseudofuturòlegs. És cert, el PSC ha encetat un procés intern de reflexió que segurament no estarà exempt de controvèrsies i matisos, de consens i dissens. I també és cert que els alcaldes, i molts membres del partit, prefereixen que tots els esforços que siguin capaços de generar la gent d'esquerres i de progrés del país es focalitzin en les properes eleccions municipals per guanyar-les. Lògic tot plegat. Però, dit això, sóc dels que pensen que aquest procés de profunda introspecció i renovació -alguns demanen que es faci a la velocitat de la llum- requereix, en canvi, el seu temps i un ritme serè, pausat. No s'hi val a improvisar, a treure quatre resolucions a corre-cuita i fotografiar un munt de rostres seductors i amables per satisfer la demanda o la curiositat mediàtica. No. El PSC no pot ni ha d'actuar arrossegat pel que un bon amic meu anomena «temps mediàtic», sinó que ho ha de fer amb perspectiva històrica, amb un projecte polític pensat a mig i a llarg termini. El PSC, i l'esquerra en general, més enllà del resultat d'unes eleccions, ha de reflexionar sobre els nous reptes que ens vénen a sobre i que han provocat la desorientació de milers de progressistes arreu del món occidental. Raimon Obiols ens deia fa poc, en aquestes mateixes planes, que calia recuperar la voluntat d'entendre els reptes i els canvis de la societat. Absolutament d'acord. Però tan important com entendre el que succeeix és actuar col·lectivament sobre aquests canvis sobre la base d'uns valors i unes idees que han estat, i són, els propis de les esquerres. Caldrà explicar sense complexos a treballadors i classes mitjanes que avui se senten políticament orfes on és l'origen i quina matriu té la crisi actual; caldrà exposar el perquè de les mesures d'emergència adoptades pels governs, la seva raó de ser i els imperatius provinents dels Pirineus enllà. Caldrà despullar el sistema, dir-li que va nu i obrar en conseqüència. Caldrà...
No és sols el PSC el que està engripat. És l'esquerra europea en conjunt que està empiocada sota els efectes col·laterals d'una crisi econòmica, i de referents, que situa molts països del continent en mans de polítics populistes, si no xenòfobs. I és que, amics meus, més enllà de la conjuntura puntual, més enllà de la confecció d'equips de direcció partidària i de fabricar candidats, els socialistes hem de decidir fins on cal presentar la batalla de les idees en defensa d'allò que portem en els nostres gens fundacionals i que no ha caducat.
Modestament penso que l'elecció d'un nou primer secretari, o l'existència d'un grup parlamentari propi a Madrid, esdevé important sí, però secundari, davant el repte de decidir quina és la frontera, la línia vermella que no s'ha de traspassar, al voltant d'aspectes irrenunciables del pensament de les esquerres. ¿Quins són avui al meu entendre aquests temes? Es deu preguntar l'amic lector. Doncs, per exemple, la creació de consciència, organització i acció col·lectiva enfront dels efectes perversos de la proposta neoliberal i l'hegemonia mediàtica de la dreta. O, ¿per què no? El combat contra els apologetes de les privatitzacions a dojo i el desmantellament de l'Estat del benestar. A tot això hi podem afegir el combat ideològic enfront de l'actual onada neopopulista contra la immigració i els que són diferents. O, si més no, la defensa del pluralisme i dels drets individuals restablint valors de referència i qualitat en el sistema democràtic...
Després de tanta pragmàtica difuminació d'idees que ens eren pròpies, en benefici de la governabilitat i de la bona gestió, ha arribat l'hora de marcar novament posició i recuperar amics, discurs, relat, presència i influència social.
Tornant a les coses concretes de casa, a Catalunya, el PSC ha de defensar l'autogovern, la convivència civil i lingüística i la cohesió social com a eixos del que ha de ser un programa alternatiu a la proposta que prediquen els nacionalistes d'Artur Mas. Però aquesta voluntat dels socialistes de ser alternativa de govern, perquè sigui sòlida, s'haurà de sustentar en uns fonaments clarament diferenciats dels de la dreta. Les polítiques socials juguen aquí un paper central, però també el tractament específic del fenomen immigratori, l'atur juvenil o la marginació social, entre d'altres. Fins al punt que, a curt termini, el programa i la praxi dels gestors socialistes als ajuntaments haurà de vèncer les inèrcies i les pressions d'un discurs que ja triomfa a molts indrets d'Europa i que se sustenta en les pors i la inseguretat. L'esquerra té valors de futur i necessita que algú els defensi sense ambigüitats. A casa nostra aquest algú és i ha de ser, en primer terme, el PSC. De manera immediata ho pot apuntar ja en el seu discurs municipal, però no n'hi haurà prou. La veritable prova del nou tindrà lloc en el procés de debat intern que s'ha de celebrar la tardor que ve i que ha de cloure amb un nou equip de direcció, és obvi, però també amb l'elaboració d'un relat i un discurs suficientment renovats i d'acord amb els temps que vivim.
Publicat al PERIODICO

9.1.11

ARTUR MAS I LES RUPTURES.....




Gesticulacions

Ja ha transcorregut més d’un mes des de que CiU va guanyar nítidament les eleccions catalanes. Durant aquest temps transcorregut hem pogut llegir, escoltar i veure multitud de reportatges i entrevistes sobre la vida i miracles d’Artur Mas i els seus consellers. Però, el temps de passarel·les i fotografies s’acaba i comença l’hora de la veritat, l’hora de governar. El govern de José Montilla ja ho va explicar en el seu dia, i ara el nou president no perd ocasió per recordar-ho: la situació econòmica de la Generalitat és “justeta”. S’ingressa menys i les despeses a cobrir són moltes. Doncs sí. Les coses estan així. Davant d’aquesta realitat, sabuda des de fa temps, tinc la impressió –després de llegir i escoltar les darreres declaracions del senyor Mas- que hom pretén centrifugar les responsabilitats sobre altres i recórrer novament a culpabilitzar a la gent que mana a nivell de l’estat. Si bé és cert que queden un munt de serrells i negociacions per resoldre satisfactòriament a Madrid, i que caldrà fer-ho amb rigor i energia, l’executiu convergent no pot caure en una retòrica típica i tòpica destinada a emmascarar el pànic que li genera governar en temps difícils.
Quan Mas omple titulars amenaçant amb ruptures si no es donen certes condicions evolutives a Espanya crec que comet un error, una fugida verbal endavant de la que no en traurà res més que prevencions per part dels altres. Governar avui en dia, en l’actual situació, és difícil. També ho era pel president Montilla, recorden?.
Intentar explicar a la ciutadania que cal fer esforços per avançar i sortir de la crisi em sembla perfecte, però la gesticulació en excés, com a antídot al pànic que genera governar en temps difícils, no.

7.1.11

URGE IMAGINAR NUEVOS PLANTEAMIENTOS




URBANISTAS SIN FRONTERAS

La urbanización masiva no es la única forma en la que el mundo puede sobrevivir a la explosión demográfica. Es necesario que imaginemos nuevos modelos de convivencia que les devuelvan a los pueblos sus tierras y sus costumbres.
Quinientos millones de personas viven hoy sin hogar o en chabolas en las ciudades del mundo. El Centro de la ONU para Asentamientos Humanos (Hábitat) ha publicado un informe con una llamada de emergencia: El mundo no está preparado para la urbanización del siglo XXI ya que casi la mitad de la humanidad vivirá en ciudades.
En la cumbre de Copenhague, la ONU alertaba ante los problemas del hambre y advertía que está en curso una "explosión social" como jamás había conocido la historia,
No nos es lícito reservar nuestras energías para paliar los efectos de causas estructurales injustas. Las organizaciones humanitarias no pueden quedar reducidas al papel de "apaga fuegos" haciendo llamadas a la emotividad de las gentes cuando sobrevienen las catástrofes. Según el Informe, en el 2025, el 80 por ciento de la población urbana del planeta pertenecerá a países empobrecidos. Es preciso que la opinión pública tome conciencia de esta realidad y busquemos soluciones entre todos.
El mundo no está preparado para la urbanización del siglo XXI ya que casi la mitad de la humanidad vivirá en ciudades.
"Una persona sin hogar es lo mismo en cualquier sitio" y por eso se precisa una coordinación entre gobiernos, empresas privadas e instituciones humanitarias. Es discutible la afirmación de que "la urbanización masiva es la única forma en que el mundo puede sobrevivir a la explosión demográfica". Eso será mientras se mantengan los actuales parámetros y el modelo de desarrollo deshumanizado, consumista y de explotación que impusimos a los pueblos del mal llamado Tercer Mundo. Al desarraigar a las poblaciones de sus tierras y costumbres tradicionales hemos formado ejércitos de nómadas sin rumbo, sin pastos y sin ganados. Los nuevos bárbaros tienen que dirigirse hacia el limes del Imperio y traspasarlo. No se los puede confinar en ghettos ni actuar como si los países ricos del Norte no fuéramos responsables del empobrecimiento de los pueblos de Sur al imponerles unos modelos, unos cultivos, unas necesidades, unas formas incompatibles con sus raíces. Todo lo que no sea un desarrollo endógeno, sostenible, equilibrado y global llevará a la desertización de las tierras y de los seres humanos.Junto a un control de la explosión demográfica eficaz y humano, apoyado en una educación digna, es necesario imaginar nuevos planteamientos y modelos de convivencia que devuelvan a las personas al cultivo de la tierra, de las artes, y de los oficios, así como de la inteligencia y del corazón en un ambiente que no se degrade y se convierta en el mayor desastre ecológico de este planeta. Δ
José Carlos Garcia Fajardo. publicado en ATTAC

4.1.11

CAL CONTINUAR FOMENTANT POLÍTIQUES ACTIVES D'OCUPACIÓ


“Constatem que la destrucció de llocs de treball s’ha aturat, seguint la tendència dels darrers mesos

El diputat i membre de la Direcció del Grup Parlamentari Socialista, Jaume Collboni, ha valorat positivament les dades d’atur de l’any 2010 conegudes avui, afirmant que “constatem que la destrucció de llocs de treball s’ha aturat, seguint la tendència dels darrers mesos”.
Collboni ha recordat que les dades d’atur del desembre suposen la major caiguda de l’atur en aquest mes des de l’any 2000 , tot i que ha afegit que aquest fet “no ens ha de fer desistir en la lluita contra la major preocupació dels i les ciutadanes”. En aquest sentit, el diputat socialista ha insistit en la “necessitat de continuar fomentant les polítiques actives d’ocupació i prioritzar la formació professional”, una estratègia que ja figurava en les mesures del Pacte Anticrisi impulsat per l’anterior govern i que va comptar amb el suport dels agents socials.
En el capítol de reclamacions al govern català, Jaume Collboni li ha recordat “el compromís d’investidura a què van arribar el PSC i CiU, que passava per convocar l’Acord Estratègic per la internacionalització, la qualitat de l’ocupació i la competitivitat de l’economia catalana, amb una prioritat indiscutible: crear ocupació”. “El nostre compromís amb la lluita contra la destrucció d’ocupació continua més vigent que mai i esperem la mateixa determinació per part del govern del senyor Mas”.

DIETARI SUBJECTIU D'UNA LEGISLATURA




EL QUADRIENNI DELS BÀRBARS
Pere Rusiñol (Diari Publico):

"Aquest és un llibre estrany: un dirigent polític en actiu i en primera línia dient el que pensa. I a més, dient un munt de coses políticament incorrectes, que li provocaran, de ben segur, més d’un ensurt: entre adversaris, però també entre els amics. És un llibre farcit de bombes. I això és precisament el que el fa més interessant


A LA VENDA A LES PRINCIPALS LLIBRERIES