El blog d'en Joan Ferran

30.5.10

SOBRE EL PAPER DE L'OPOSICIÓ DAVANT LA CRISI....



La tisorada catalana

M’ha sorprès que un dels polítics més sensats que té la coalició de CiU, Josep Ma Pelegrí, hagi afirmat que les mesures anunciades pel govern de la Generalitat perjudiquen als catalans. En Pelegrí sap que això és fals, i que fent afirmacions d’aquesta índole s’alinea amb les tesis que predica la dirigent del PP català, Alícia Sánchez Camacho.
Volíem més autogovern i el tenim, i aquest fet ens permet prendre decisions de tota mena on no hi estan excloses les mesures impositives i les d’ajust en la despesa. Les decisions adoptades el passat dissabte pel govern no trigaran en veure la llum. Entraran en vigor aquest més de juny, fent evident la voluntat del tripartit d’assumir la seva part de responsabilitat en la lluita contra la crisi. En qualsevol cas, les mesures programades són només una part de l’ajust dels comptes públics. En vindran més, fins que la recuperació econòmica ens permeti tornar a la normalitat.
Passades les lògiques i legítimes crítiques dels primers moments fora bo que, a partir d’ara, totes les forces polítiques catalanes s’esforcessin en fer saber a la ciutadania el perquè de tot plegat, els seus orígens i la seva dimensió mundial.
El govern de la Generalitat compleix amb escreix allò que s’espera d’un govern autonòmic responsable. Ara és l’hora també de l’oposició. Esperem que els interessos partidistes de curta volada no afavoreixin discursos abrandats i populistes. No porten enlloc, i el que és més greu, deterioren la confiança del ciutadà en les institucions. Diguem-ho clar: cap govern sensat s’autolesionaria duent a terme tisorades i mesures dràstiques si aquestes no foren necessàries. El president Montilla ha dit al respecte : “si penséssim només en vots, no prendríem algunes mesures”...
Doncs bé: a l’oposició li toca ara fer país i no partit.

26.5.10

Montilla no nos da nada, que gane Mas que nos darán más cosas(converses Pretorianas)




Sobre la Comissió d’Investigació


Tant de bo que el senyor Artur Mas hagués donat la cara. Tant de bo que les seves explicacions al Parlament hagueren actuat de bàlsam davant d’urticària que han generat les anotacions d’una “llibreteta”. Si tot això hagués succeït ens haguérem estalviat una comissió d’investigació com la que en breu iniciarà els seus treballs.
No ens fa especialment feliços el fet d’endegar aquesta feina investigadora. No. La vida política ja està prou complicada per la crisi i els conflictes institucionals perquè encara la compliquem un xic més. Però ha arribat i és aquí. No abordar-la podria ser interpretat com un intent d’amagar coses... L’encarem amb rigor, serenor i esperit constructiu. Volem extreure’n responsabilitats polítiques - si hi sòn- i denunciar tot allò que calgui denunciar. No pretenem enrarir l’atmosfera ni aixecar acusacions falses.
No volem acusar cap innocent ni substituir el paper de la justícia; per això ja estan els tribunals.
Pretenem tan sols tractar, en seu parlamentària, allò que és propi del camp de l’ètica política, el joc net, el finançament anormal d’alguns partits i la correcta utilització de les subvencions que atorguen les Administracions. Així de clar.
Si Artur Mas posa en marxa el ventilador, no ho dubteu, agafarà una pneumònia.

24.5.10

AL SENAT, QUI NO HI ÉS, NO HI ÉS COMPTAT



Qui és el canvi?

La proximitat d’un reguitzell de comtesses electorals, pràcticament encadenades les unes amb les altres en el temps, fa que la maquinària creativa de determinats partits intenti introduir en l’opinió pública missatges susceptibles de servir els seus interessos de partit. Tan és així que alguns, amb una imaginació “desbordant”, han començat a dir a tort i a dret que són el canvi. Artur Mas pretén ser el canvi a la presidència de la Generalitat. Quina novetat! Ell, precisament ell que després de fer figa a la política municipal ha transitat un munt d’anys, amb més pena que glòria, per diferents governs del president Pujol. Artur Mas és hereu de les velles polítiques practicades per CiU durant més de vint-i-tres anys. Ha estat una peça important del vell engranatge pujolià i arrossega els pecats, les servituds i, també, els silencis musicals. En el terreny autonòmic el canvi creïble a CiU podrien ser els Recoder, els Rull o els Vila. Mai en Mas.
Però, per reblar el clau dels despropòsits, i aprofitant els fets de la Diagonal, algú té la barra de dir-nos que el canvi a Barcelona es diu Xavier Trias. Encara ric! Xavier Trias, antic company de la colla juràssica dels Prenafeta, dels Alavedra, d’en Subirà, etc. Això és un canvi? Xavier Trias que ha fet tots els papers de l’auca política, passant d’un lloc a l’altre, practicant al Congrés el servilisme més exagerat al PP que s’ha pogut veure a la Carrera de San Jerónimo. Això és el canvi?

-Un tal Trias?
-Sí home, aquell candidat de la poma pagada pels donatius d’en Millet..
Xavier Trias, el cap de l’oposició sense idees al cap, que ha fet servir sense pudor tot allò de conflictiu que succeeix a la ciutat de Barcelona per arribar a l’Alcaldia... Això és el canvi?
CiU ens ofereix cares velles, idees curtes i antigues servituds.

21.5.10

AMB LA "LLIBRETETA" MAS FA CURTA LA SÀTIRA DE "POLÒNIA"




CDC: Atrapats en la supèrbia

En lloc de demanar excuses, o intentar donar explicacions, Artur Mas ha actuat a imatge i semblança del seu personatge al “Polònia”. Ha tret del pap allò que precisament vol combatre el llibre hagiogràfic que li ha escrit, amb bona ploma, la Pilar Rahola. El gest altiu, la prepotència i el cinisme han tornat a la palestra de la ma del líder convergent.
Els diminutius acostumen a ser simpàtics, cert, però menys tenir i qualificar les dades i fotografies aparegudes als mitjans de comunicació, amb to despectiu, parlant de “llibretetes” esdevé penós.
Per activa i per passiva hem intentat aconseguir –sense èxit- que Artur Mas doni la cara. No ho ha fet...
CDC hauria d’explicar, per exemple, que hi fa ressenyada en els quaderns comptables entre les despeses “B”. Hauria de justificar la raó per la qual els diners de la línia 9 acaben dormint a les seves arques.
Artur Mas practica la tàctica dels calamars emprenyats deixant anar tinta negra, intentant confondre al ciutadà amb la argúcia d’insinuar joc brut degut a la proximitat electoral. Doncs no. Massa vell el truc.
Perquè no ens diu qui va avalar al senyor Àngel Colom davant un Felix Millet generós i desprès?
Perquè no ens diu els milions reals que es varen emprar en rescatar el deute del PI i a canvi de què?
Perquè no tenim el detall dels actes de “foment cultural” practicats per CiU amb diners del Palau?
Perquè no ens explica els misteris de la contractació, la feina i el sou de l’ alcalde convergent de L’Ametlla?
Perquè CiU, el blanqueig via Millet- Trias Fargas, el vol batejar com :“conveni cultural”?
No tot el que és legal esdevé automàticament ètic.
Haurem d’ investigar... o és tot tant clar que no caldrà?





















CONVIENE LEER SOBRE EL MERCADO


LA RELIGION DEL MERCADO

Casi todos los dirigentes políticos, ya sean de la izquierda tradicional o de la derecha, ya sean del Sur o del Norte, confiesan una verdadera devoción por el mercado, y en particular por los mercados financieros. En realidad habría que decir que ellos han montado una verdadera religión del mercado. Cada día, en todas las casas del mundo que tienen televisión o internet, se celebra una misa dedicada al dios Mercado durante la difusión de la evolución de las cotizaciones de la Bolsa y de los mercados financieros. El dios Mercado envía sus señales a través del comentarista financiero de la televisión o de la prensa escrita. Esto sucede no sólo en los países más industrializados sino también en la mayor parte del planeta. En Shanghai o en Dakar, en Río de Janeiro o en Tombuctú, uno puede saber cuáles son «las señales enviadas por los mercados». En todas partes, los gobiernos han llevado a cabo privatizaciones y han creado la ilusión de que la población podría participar directamente de los ritos del mercado (mediante la compra de acciones) y que como contrapartida se beneficiaría si interpretaba correctamente las señales enviadas por el dios Mercado. En realidad, la pequeña proporción de población trabajadora que adquirió acciones no tiene el más mínimo peso sobre las tendencias del mercado. De aquí a algunos siglos, quizás se leerá en los libros de Historia que, a partir de los años ochenta del siglo xx , hizo furor cierto culto fetichista. La expansión así como el poder que llegó a tener dicho culto quizás se relacionará con los nombres de dos jefes de Estado: Margaret Thatcher y Ronald Reagan. Se destacará que este culto se benefició desde sus inicios de la ayuda de los poderes públicos y de las potencias financieras privadas. En efecto, para que este culto encontrara cierto eco en las poblaciones, fue necesario que los medios de comunicación públicos o privados le rindieran pleitesía cotidianamente. Los dioses de esta religión son los Mercados Financieros, a los que se dedicaron templos llamados Bolsa, y en donde sólo son convidados los grandes sacerdotes y sus acólitos. Al pueblo de los creyentes se invita a entrar en comunión con los dioses Mercados mediante la pantalla de TV o del ordenador, el diario, la radio o la ventanilla del banco. Hasta en los rincones más recónditos del planeta, gracias a la radio o la televisión, centenares de millones de seres humanos, a quienes se niega el derecho de tener sus necesidades básicas satisfechas, son convidados a celebrar a los dioses Mercados. Aquí en el Norte, en la mayoría de diarios leídos por los asalariados, las amas de casa y los desocupados, existe una rúbrica del tipo «dónde colocar su dinero», a pesar de que una aplastante mayoría de lectores y lectoras no cuenta ni con una acción en la bolsa. Se paga a los periodistas para que ayuden a los creyentes a comprender las señales enviadas por los dioses. Para aumentar el poder de estos dioses sobre el espíritu de los creyentes, los comentaristas anuncian periódicamente que éstos han enviado señales a los gobiernos para indicarles su satisfacción o su descontento. El gobierno y el Parlamento griegos, habiendo comprendido finalmente el mensaje recibido, han adoptado un plan de austeridad de choque que hará pagar la crisis a los de abajo. Pero los dioses siguen descontentos con el comportamiento de España, Portugal, Irlanda e Italia. Sus gobiernos también deberán llevar como ofrendas importantes medidas antisociales para calmarlos. Los lugares donde los dioses abruman con la manifestación de sus humores están en Nueva York, en Wall Street, en la City de Londres, en las Bolsas de París, de Frankfurt y de Tokio. Para medir su satisfacción, se inventaron instrumentos que llevan el nombre de Dow Jones en Nueva York, Nikei en Tokio, el CAC40 en Francia, el Footsie en Londres, el Dax en Francfort, el IBEX en España. Para asegurarse la benevolencia de los dioses, los gobiernos sacrifican los sistemas de seguridad social en el altar de la Bolsa, y además privatizan. Valdría la pena preguntarse por qué a estos operadores se les ha otorgado esta dimensión religiosa. Ellos no son ni desconocidos ni meros espíritus. Tienen nombre y domicilio: son los principales dirigentes de las 200 multinacionales más grandes que dominan la economía mundial con la ayuda del G7 y de instituciones tales como el FMI —que volvió al centro del escenario gracias a la crisis después de haber pasado un tiempo en el purgatorio—. También actúan el Banco Mundial y la Organización Mundial de Comercio, aunque ésta no esté en su mejor momento, nadie sabe si de nuevo puede ser la elegida de los dioses. Los gobiernos no son una excepción: desde la era de Reagan y Thatcher abandonaron los medios de control con que contaban sobre los mercados financieros. Dominados por los inversores institucionales (grandes bancos, fondos de pensiones, compañías de seguros, hedge funds...) los gobiernos les donaron o prestaron billones de dólares para que puedan cabalgar de nuevo, después del desastre de 2007-2008. El Banco Central Europeo, la Reserva Federal estadounidense, el Banco de Inglaterra prestan diariamente, con un tipo de interés inferior a la inflación, enormes capitales que los inversores institucionales se apresuran a utilizar en forma especulativa contra el euro, contra las tesorerías de los Estados, etc. Actualmente, el dinero puede atravesar fronteras sin ninguna imposición fiscal. Cada día circulan en el mundo 3 billones de dólares saltándose las fronteras. Sólo menos del 2 % de esta suma se utiliza directamente en el comercio mundial o en inversiones productivas. Más del 98 % restante se dedica a operaciones especulativas, en especial sobre las monedas, los títulos de la deuda o las materias primas.Debemos terminar con la trivialización de esta lógica de muerte. Se necesita crear una nueva disciplina financiera, expropiar a este sector y ponerlo bajo el control social, gravar con fuertes impuestos a los inversores institucionales que primero provocaron la crisis y después se aprovecharon de ella, auditar y anular las deudas públicas ilegítimas, instaurar una reforma fiscal redistributiva, reducir radicalmente el tiempo de trabajo con el fin de poder contratar masivamente, pero sin disminuir los salarios, etc. En dos palabras, comenzar a poner en marcha un programa anticapitalista.
ERIC TOUSSAINT

Rebelión - Traducido por Griselda Pinero y Raul Quiroz.* ERIC TOUSSAINT es presidente del CADTM Bélgica (Comité por la Anulación de la Deuda del Tercer Mundo, www.cadtm.org ), es doctor en Ciencias Políticas de la Universidad de Lieja (Bélgica) y de la Universidad de Paris VIII (Francia). Es autor de Banco del Sur y Nueva Crisis internacional (editorial Viejo Topo, Barcelona, Enero 2008; editorial Abya-Yala, Quito, Junio 2008; Observatorio DESC, La Paz, Octubre 2008) , autor de Banco mundial, el golpe de estado permanente ( El Viejo Topo, Barcelona, Enero 2007; Editorial Abya-Yala, Quito, Julio 2007; CIM, Caracas, Agosto 2007; Observatorio DESC, La Paz, Noviembre 2007); autor de La Bolsa o la Vida (CLACSO, Buenos Aires, 2004; Editorial Ciencias Sociales, La Habana, 2004; editorial Abya-Yala, Quito, 2002); Coautor con Damien Millet de 60 Preguntas/60 respuestas sobre la Deuda, el FMI y el Banco Mundial , Icaria/Intermón Oxfam, Barcelona, 2010.

19.5.10

CDC REACCIONA COM EL PP DE CAMPS DAVANT LES EVIDÈNCIES DEL CAS MILLET




CDC té les sabates brutes

No deixa de sorprendre el cinisme polític i les declaracions d’en Felip Puig davant les evidències que vinculen a CDC amb pagaments irregulars efectuats per empreses constructores vinculades a Fèlix Millet i a la fundació Trias Fargas. CDC i Felip Puig tenen un problema amb els Tribunals, i no precisament amb el Tribunal Constitucional sinó amb aquells que jutgen delictes comuns.

La notícia apareguda avui a El Periódico és quelcom més que una insinuació, és una evidència manuscrita i documentada. CDC ha d’explicar què sap de la comptabilitat “B” del Palau. No oblidem que els fets tenen lloc durant l’etapa en què Artur Mas exercia de Conseller en Cap i es trobava en plena campanya per les eleccions del 2003.

Les coincidències comencen a ser escandaloses. Les relacions perilloses entre algunes empreses constructores i les campanyes de CiU surten a la llum, Àngel Colom encara no ha aclarit qui el va recomanar i de quants diners disposava, Xavier Trias va pagar actes de campanya electoral amb diners per potenciar activitats culturals...

CDC té brutes les sabates, i escampen mala olor al caminar. Cal que Artur Mas s’expliqui. No s’hi val fer-se l’ofès. Davant la contundència dels fets, la direcció de CDC ha de donar la cara.

18.5.10

LOS PROFESIONALES DEL PERIODISMO SE MUEVEN...



Hoy, en un acto público celebrado en el Col·legi de Periodistes de Catalunya, la Federación de Organizaciones de Periodistas (FOP) ha expuesto una propuesta para impulsar la “Ley Orgánica de Garantías del Derecho a la Información de la Ciudadanía”. La voluntad de este colectivo es lograr que el Congreso de los Diputados admita a trámite el texto abriendo, así, un proceso de discusión y debate alrededor del mismo para ir avanzando hasta su aprobación.
La idea me parece sugerente e interesante; digna de ser apoyada puesto que facilitara al ciudadano, y a los periodistas también, un marco normativo garante del libre ejercicio de la profesión con mayores cotas de calidad y veracidad en los contenidos informativos.
Los promotores de la iniciativa legislativa han explicado los contactos efectuados con las distintas fuerzas políticas españolas y que esperan completar, en breve, con la patronal del sector.
En rueda de prensa convocada al efecto se ha comentado la crisis de credibilidad que, a su juicio, padece la profesión así como la creciente precariedad laboral y la falta de regulación de la actividad periodística.
La propuesta de la FOP me parece una saludable bocanada de aire fresco y democrático en un ámbito ciudadano y profesional no exento de problemas de toda índole.

16.5.10

ARA ÉS EL TORN DE L'OPOSICIÓ



Sobre les mesures excepcionals

Algú deia ahir que governar a l’Europa en crisis del segle XXI implica necessàriament eliminar programes socials, aplicar polítiques laborals lesives pels treballadors i reduir les inversions públiques... Potser sí, però un servidor preferiria que els nostres màxims governants es moguessin en uns altres paràmetres. Per exemple: no estaria gens malament que aquells consellers executius i alts directius de les empreses de l’IBEX 35 –que enguany han cobrat una mitjana d’un milió d’euros- veiessin reduïts “solidàriament” els seus salaris. Com tampoc seria mala idea que els nostres bancs i caixes “socialitzessin” els seus beneficis en aquests temps de vaques magres. La fórmula: “que pagui més qui més té” em sembla magnífica i desitjo que el president Zapatero la posi en pràctica al més ràpidament possible...
Però, dit això, i en un altre ordre de coses, caldria aconseguir també que l’oposició d’aquest país fos seriosa i responsable, encara que només sigui per una vegada. Fins i tot a Portugal els partits opositors ens donen un bon exemple. El repte al que han de fer front en Rajoy, Mas i companyia, i en el que es juguen la seva credibilitat com a alternativa, és el de donar suport a les mesures adoptades per l’Executiu espanyol. Plantejar mocions de censura, predicar estranys governs de concentració nacional o demanar un avançament de les eleccions no serveix per a res, només fa soroll. Les mesures excepcionals plantejades pel govern Zapatero són precisament això: excepcionals. El govern es juga el seu futur electoral fent un exercici de responsabilitat política. Ara és el torn de l’oposició. Serà capaç de fer-ho?

15.5.10

GENT DE CiU QUE NO SAP ON SOM....



EL CAS DE LA SRA VIDAL
Es pot ser un bon/a articulista o escriptor/a i, en canvi, ser un negat/da per transmetre amb nitidesa posicions polítiques. M’ explicaré. Fa anys, en temps de dictadura i censures vàries, molta gent havia adquirit l’habilitat de llegir allò que no estava escrit. Els addictes al règim s’esforçaven en combatre ferotgement les idees dels altres sense adonar-se’n que la simple exposició crítica de les tesis dels seus adversaris esdevenia una forma de difusió de les mateixes. L’habilitat del personal consistia en desxifrar i assimilar conceptes i idees subjectes a escarni o persecució.
Així molts esdeveniments polítics, fets i notícies varen poder ser coneguts gràcies a l'afany malaltís i intransigent dels censors.

La diputada de CiU, Carme Vidal, escriu bé però sovint no té el do de la comunicació i l’oportunitat política. S’ha atrevit ha resumir, i comprimir desordenadament en un articlet al diari Segre, posicions formulades durant anys i panys per un servidor sense ser contemplades objectivament. Ho ha fet -vull creure que sense mala fe- fora de context , forçadament. Tant se val. Reprodueixo a continuació el seu article i, de ben segur, que els amics lectors sabran extreure’n el suc i algunes veritats que ens són amagades.
CiU encara no ha assumit -pel que fa a la ràdio i televisió públiques- que hem entrat en una nova era. És una llàstima...


El poder dels mitjans
JOAN FERRAN, del PSC, ha manifestat reiteradament que TV3 era la televisió pública més antigovernamental que hi ha. Ha anat matisant que no reclamava una televisió governamental, sinó una televisió neutral, objectiva, plural, informativa i sense biaix partidista. Com s'ho prendrà, ara, Enric Marín, el nou director general de la Corporació? I els professionals de Televisió de Catalunya? No s'acabava aquí la rècula de despropòsits, perquè a parer seu TV3 no és una televisió crítica, sinó despietada amb el Govern, entre altres raons perquè magnifica i recargola la informació en contra de l'Executiu. Què vol dir amb això? Doncs que amplifica els conflictes i minimitza les notícies positives sobre el Govern de la Generalitat. I com que el Govern surt sempre malparat dels informatius de la televisió pública de Catalunya, Ferran no s'estava de recriminar-ho a Joan Majó i a Albert Sáez, als quals els retreia que no haguessin estat capaços de reconduir les emissores sense fer-les tendencioses. Ferran s'ha sentit prou autoritzat per dir que les coses havien i han de canviar en els mitjans públics catalans. Però, evidentment, la causa de tots els mals en els mitjans de la Corporació són, per a ell, els 23 anys de Govern de CiU, perquè van ser anys en què el Govern utilitzava, segons Joan Ferran, els mitjans com a "salvapàtries", raó per la qual és que a parer seu molts professionals es veuen arrossegats per la inèrcia de tants anys de pujolisme, per una visió esbiaixada del país; per això és que per canviar aquesta feia enquistada d'anys llargs calia arrencar la crosta nacionalista de les emissores. Diu que quan un director de programa pronuncia arengues, com les que se sentien a primera hora del matí a Catalunya Ràdio, disfressades d'informació, es confon els oients, perquè es pensen que el que reben és informació. Per a ell, els mitjans no poden reduir el seu llenguatge al de la cosmovisió nacional. Aquestes manifestacions les comparteix el nou director general? De fet, el Govern mai no les ha reprovades, aquestes declaracions, la qual cosa deu voler dir que, com ell, se serveix de la moral del poder, d'aquella que considera que el poder vol dir el dret. Amb el nomenament d'en Marín, n'han donat una altra prova
Gràcies a la sra Vidal tot torna a ser mes clar...

12.5.10

SOBRE LAS SALIDAS DE LA CRISIS...



Comprendo todo cuanto haya que comprender pero, personalmente, mi humilde propuesta es:
- Identificar y pasar cuentas con los responsables del desaguisado.
- Apretar a los pocos que tienen mucho.
- Recabar la solidaridad de los que puedan renunciar a algo.
- Apoyar a los muchos que tienen poco, o nada.

11.5.10

DURAN I LLEIDA : EL BORNI


Gran notícia!
Duran i Lleida és el polític més ben valorat d’Espanya.
Ell mateix ha declarat que és el premi per la seva manera de fer “sosegada, serena y respetuosa” i per ser el polític “que més propostes ha fet”.

No està malament quan només et valora el 47% dels entrevistats i t’atorguen una nota de 3,74 sobre 10.

Al país dels cecs, el borni és el rei...

9.5.10

ELS PECATS DE DURAN LLEIDA I CIA......




Duran el pecador

Acostumats a què en la política catalana les idees friquis arribin d’altres cantons, no deixa de sobtar la darrera ocurrència d’en Josep Anton Duran i Lleida. Suggerir a aquestes alçades del serial una moció de censura –encapçalada no se sap ben bé per qui- per donar lloc a un govern de concentració “nacional”, no deixa de ser una fricada. I amb quin programa econòmic? Amb quin cap de govern? Es preguntarà més d’un.
El pecat d’en Duran Lleida, lluny de ser venial és mortal. L’Església ens explica que quan els pecats són d’aquesta magnitud s’ha de visitar ràpidament el confessionari i fer una bona penitència, amb acte de contrició inclòs, per tornar a viure en gràcia de Déu.
No sé si ha estat la supèrbia, la vanitat o la luxúria ministerial insatisfeta el que ha portat a Duran a una proposta que ens duria, a tots plegats, a jaure sota els peus de Don Mariano. Vull pensar que no, que aquesta “transgressió verbal” simplement ha estat l’efecte secundari d’una nit d’insomni.
Diu també l’Església que tant l’enveja com la cobdícia es caracteritzen per un desig insaciable de poder. Al Purgatori de Dant, el càstig per als envejosos era tancar-los els ulls. Però, és clar, estem en ple segle XXI i ens podem conformar amb algun correctiu més refinat. Malgrat saber que tot serà una excusa falsa, n’hi hauria prou amb que l’Artur Mas digués que no comparteix les tesis del seu col·lega de coalició. Sempre té el recurs, i com a penitència, de deixar que en Felip Puig li dediqui un parell de paraules.
Pobre pecador ! Sense misteri ni ministeri.

7.5.10

ARTUR MAS NO EMPLAZA AL PP A CAMBIO DE APOYOS POSTELECTORALES



El President de la Generalitat ha obrado con suma corrección. Ha citado a Mariano Rajoy y le ha planteado, sin tapujos, sus exigencias y consideraciones.
José Montilla acudirá en breve al Senado Español para exponer las razones y acuerdos que aprobó el Parlament de Catalunya. El president cumple con su obligación, ejerce el liderazgo que le corresponde y lo hace sin complejos.
La sucursal de Mariano Rajoy en Catalunya acata, sin chistar, los designios de la calle Génova mientras otros actores secundarios de la escena catalana siguen opinando al gusto de su clientela. Entre tanto ir y venir de declaraciones y manifiestos se percibe en la atmósfera un perfume farisaico, un aroma impregnado de egoísmo partidista: el de CiU.
La propaganda convergente califica la ofensiva del President y del PSC de teatral.
¡Que descaro! Y se atreven a plantearlo desde la indefinición que les caracteriza y el diletantismo más exagerado.
Emplazamos al señor Artur Mas a que declare, sin subterfugios, que no aceptara ningún pacto ni acuerdo con el PP si este no rectifica su actitud respecto al contencioso sobre el Tribunal Constitucional y el Estatut.
Poca broma; no se puede pedir unidad, claridad y contundencia cuando se sueña y desea los votos del PP a cambio de nada.

6.5.10

NO CALLAREMOS NUNCA....



Los adversarios políticos del PSC -y algun que otro socio de gobierno- están empeñados en provocar divergencias de criterio o de voto en las filas socialistas. Lo intentan aquí y allá, en Madrid. Obvian que uno de los principales atributos del socialismo catalán ha sido, y es, su capacidad de síntesis, su sincretismo, su compromiso global con la política española. Merced al esfuerzo del PSC, y del PSOE, hoy existe un buen Estatuto y un sistema de financiación infinitamente mejor al imaginado por los que creían tener la patente del catalanismo. A lo largo de estos años el PSC ha demostrado criterio propio, valentía, rigor y capacidad infinita de negociación. Ante la dejadez de los republicanos, y la deriva soberanista de los convergentes, los socialistas catalanes se han convertido en los paladines de la defensa estatutaria. Y lo seguirán siendo hasta conseguir la plena consolidación del autogobierno votado por los ciudadanos en referéndum. Para lograr el pleno desarrollo de la norma no importa la senda a seguir sino el objetivo final.
La simbiosis entre PSC y PSOE – o la dualidad, como prefieran- es la garantía de la defensa del Estatut y de la España Federal, de la unidad civil de los catalanes,de las buenas relaciones entre los pueblos y gentes de todo el estado.
Hay quien confunde al amigo con el enemigo, hay quien se cobija en la retórica y la gesticulación sin procurar la seducción, hay quien vive pendiente de encuestas y cálculos electorales…
Que quede claro: El PSC no cejara en su empeño en defender el Estatut. Cree saber lo que es bueno para Catalunya y su futuro. También tiene muy presente que un gobierno en España no socialista seria perjudicial para los interese de los catalanes.
El PSC no caerá en trampas saduceas; no picara el anzuelo de sus adversarios ni atenderá las angustias de los catastrofistas. Estará donde ha estado siempre: con firmeza, junto a la gente de progreso en el Congreso, en el Senado; donde haga falta.

4.5.10

LA FÈRIA D' ABRIL I ELS RONDINAIRES DE SEMPRE...




FIXACIÓ: LA FÈRIA D'ABRIL

Els convido a fer un petit experiment. Naveguin per Internet i vagin a la hemeroteca de qualsevol dels diaris del nostre país. Situïn la seva petició d’informació a finals del mes d’abril i busquin referències o articles sobre l’anomenada “Fèria d’Abril de Catalunya”.
Llegeixin aquestes notícies i els articles que els acompanyen i després consultin anys anteriors. Oh, sorpresa! comprovaran, com any rere any un grupet de persones –els de sempre- es dedica a criticar l’esdeveniment abans mencionat. Els arguments són els clàssics. Uns fan servir tesis antropològiques o musicals; altres critiquen el que consideren una despesa desorbitada en subvencions públiques; uns altres trien fer befa la política i el modus operandi dels polítics en el recinte, etc.
Un servidor de vostès es pregunta el per què d’aquesta fixació cíclica en vers un esdeveniment –ni millor ni pitjor que altres que tenen lloc al país- en que hi participen milers de ciutadans que paguen els seus impostos religiosament. Els hi bé asseguro que la ràtio subvenció/participació ciutadana de la fèria es menys elitista, més massiva i per tan més barata que moltes altres.
Sempre he cregut en aquella màxima que diu: “viu i deixa viure”. Les fixacions no són bones i les manies persecutòries tampoc. Qui vulgui Fèria d’Abril amb fanalets i rebujito que la gaudeixi en pau i sense complexes, a qui no li agradi que no hi vagi... i tots contens. Estic convençut que posats a criticar i fiscalitzar les subvencions culturals que es donen a Catalunya més d’un dels setciències crítics hauria de callar. Ho dic per allò tan conegut de la palla en el ull dels altres.