El blog d'en Joan Ferran

30.8.11

DURAN LLEIDA VA DE UMBERTO BOSSI....




¿INCONDICIONAL? NO!


RESPONSABLE SI




Observo, no sin cierta perplejidad, que alguien me atribuye, de forma aviesa, mediante una filtración periodística –el maquiavelismo abunda en periodo congresual- un soporte incondicional y acrítico a la reforma constitucional. No es cierto. Mi posición es, y fue en el debate de la Ejecutiva del PSC, similar al de la mayoría: un lamento sobre el método y la oportunidad del tema pero también un propósito de afrontar las nuevas circunstancias aplicando aquello tan castizo de “a lo hecho pecho”; ante los retos, decisión y empuje positivo. En resumen: Un servidor de ustedes no lo hubiera hecho así, es obvio, pero ante la tesitura creada ya no hay más remedio que proseguir -para tranquilidad de propios y extraños- la reforma sin el referéndum que cada uno quiere aliñar a su conveniencia más allá de lo estrictamente sujeto a discusión.
Ante el debate que se ha suscitado comprendo, y comparto en parte, la posición sindical. También encuentro razones de peso entre las objeciones que emergen desde distintos colectivos progresistas y de izquierdas preocupados por una posible, o futura, deriva neoliberal perjudicial para la aplicación de políticas sociales. Acepto, como hijas de la lógica y en coherencia con su ideología, las posiciones de desmarque que practica IC o Izquierda Unida, o las que se visualizan en el multicosmos independentista. Incluso el cálculo partidista del PP, intentando sembrar la división en las filas socialistas, podría entenderse en este periodo pre electoral… Casi todo obedece a una determinada lógica, cierto, pero, visto lo visto, el record del oportunismo político en este asunto se lo llevan de calle Duran Lleida y Convergencia i Unió. El líder democristiano, después de dedicarse durante toda una legislatura a lamentar y exigir el entendimiento entre populares y socialistas, aparece ahora, con aires de despecho, preso de un ataque de celos político. Lejos de ponderar en realidad cuáles son sus fuerzas reales en el Congreso de los Diputados, actúa al más puro estilo Umberto Bossi/Liga Norte metiendo, en un mismo saco, exigencias de calibre vario. Con sus “si pero no” Duran juega al juego de siempre, a la libre disponibilidad, a ejercer de Bossi, o muleta, tanto de un futuro Berlusconi español como de una centro izquierda moderada necesitada de votos parlamentarios.
Afortunadamente Rubalcaba ha inyectado racionalidad y mesura a un proyecto de reforma alumbrado a destiempo. Mariano Rajoy se deleita con el ruido de la polémica en el seno de los progresistas mientras los independentistas insisten en su interminable viaje a Itaca… Lícito todo ello. Pero el perfecto y pulcro Duran, el eterno opositor a ministerios, intenta caminar sobre las aguas sin mojarse y multiplicando para sí panes y peces.

25.8.11

JOSEP BORRELL HO TE CLAR.......ALTRES NO TANT



AL CAIRE DE L'ABISME



Fa quatre anys, per aquestes dates, va començar una crisi que va anar agafant diferents formes fins a desembocar en una crisi del deute a Europa i l'amenaça d'una doble recessió a banda i banda de l'Atlàntic. Quatre anys després d'haver après què volia dir la paraula subprime, sembla que Europa i l'euro estiguin «al caire de l'abisme». Així ho ha dit Jacques Delors, un dels pares més reconeguts de la moneda única, tement que la recent trobada franco-alemanya no hagi aportat la resposta necessària al rebutjar els eurobons i insistir en la idea de constitucionalitzar la prohibició dels dèficits com a única forma de generar confiança i tornar al creixement.
Per evitar el pitjor, Delors apunta dues solucions. O una transferència de més poder a la Unió o una coordinació econòmica reforçada entre els estats. Com que la primera solució és rebutjada per la majoria, només queda la segona, que sembla acceptar-se en principi però que es concep i s'aplica amb gran lentitud. I la reacció dels mercats sembla confirmar la impressió que, en absència de resultats reals, les minicimeres franco-alemanyes els inquieten més que els tranquil·litzen.
Mutualitzar els deutes Un altre missatge tremendista l'acaba de donar Alan Greenspan, per qui «l'euro s'està descomponent», els bancs europeus estan en greu dificultat per la seva exposició al deute públic de països com Grècia i la incertesa que això provoca és la responsable del feble creixement de l'economia americana. Així, el que va ser un dels principals instigadors de la desreglamentació financera als Estats Units i impulsor d'una política de tipus ultrabaixos amb una gran responsabilitat en la bombolla immobiliària ha trobat en l'euro el boc expiatori dels problemes de l'economia americana. Pel que es veu, ni el nivell colossal de l'endeutament dels EUA ni la degradació de la seva qualificació hi tenen res a veure, quan en realitat el que s'està forjant és una crisi del dòlar, que aquesta sí que és una greu amenaça per a l'estabilitat de l'economia mundial.
A Greenspan no se li ha de fer gaire cas, però cal prestar molta atenció a Delors, perquè si la crisi del deute no es resol, Europa es reduirà a un simple espai de lliurecanvi sense cap altre projecte d'integració política. I per evitar-ho, la forma de tornar la confiança als mercats financers no és provocar una recessió a base de seguir reduint la demanda, sinó mutualitzar parcialment els deutes dels estats fins al 60% del seu PIB. Els partits socialistes alemany i francès s'han pronunciat aquesta setmana a favor dels eurobons. I fins i tot exportadors alemanys en demanen, perquè saben que cal superar la desconfiança dels mercats perquè creixi la demanda de productes alemanys a la resta d'Europa. Es pot argumentar que en realitat el que fa el FESF (Fons Europeus d'Estabilitat Financera) ja és emetre eurobons, però la garantia la donen els estats membres proporcionalment al seu capital. El següent pas seria que aquesta garantia fos conjunta i que es canviés, fins al 60% dels seus respectius PIB, deute dels estats per deute del FESF. L'augment dels tipus d'interès que hauria de pagar Alemanya, que avui ja estan per sota de la inflació, seria petit, i el seu cost, més baix en tot cas del que representarà seguir com fins ara. El problema és que els eurobons corresponen a un estadi superior de la integració econòmica que implicaria cessions importants de sobirania fiscal que no s'improvisen. I que ara per ara l'opinió pública alemanya no ho assumiria. Necessita una explicació amb gran capacitat de convenciment i un lideratge comparable al que va fer possible la reunificació. I el que tenim està molt lluny d'això. Alguns dels remeis que es proposen poden ser pitjors que la malaltia. La constitucionalització de l'anomenada regla d'or per suprimir els dèficits no se sap ben bé a què es refereix. Per aquesta regla s'entenia fins ara que en el pressupost públic hi hagués superàvit corrent, de forma que el deute només financés una part de la inversió. Però la prohibició de tot dèficit, a l'estil d'Alemanya, que ha constitucionalitzat un dèficit inferior al 0,35% del PIB, significa renunciar per sempre a un instrument que permet a la política econòmica actuar de forma contracíclica. I segur que això serà necessari en el futur. És una mesura d'un marcat caràcter ideològic i una cotilla molt limitativa que anul·la la possibilitat de fer política fiscal en tot moment i condició. Si tots els països, fins i tot els que no tenen un problema de deute, s'obliguen a prescindir de la política fiscal i no existeix un pressupost europeu que pugui jugar aquest paper, com fa el pressupost federal nord-americà, Europa es dirigeix a un període de baix creixement que farà més greu la crisi del deute.
Perquè el problema avui és el del creixement, i aquesta és la veritable preocupació dels inversors. L'austeritat té un preu, que és la reducció de la demanda. Les exportacions alemanyes als seus socis europeus flaquegen perquè per exportar algú hauria de poder importar, la locomotora alemanya s'està parant i el creixement de la zona euro es debilita perillosament. I fins i tot la mateixa Christine Lagarde des de l'FMI ens adverteix del risc que sacrifiquem el creixement a l'altar de la reducció del dèficit, no sigui que el malalt es mori abans de curar-se
.

Publicat a El Periodico

20.8.11

UN GOVERN DE SAPASTRES / UN GOVERN DE CHAPUCEROS




Una Mena de xenofòbia

S’ha passat de benvolent la popular Sánchez Camacho en titllar tan sols de mediocre l’executiu d’Artur Mas. Les seves raons tindrà. La portaveu del PP català no deu tenir gaire clar quins seran els resultats de les eleccions generals i, per si de cas, ha preferit optar per la moderació. En aquests temps que corren no trobem ni Mitterrands ni De Gaulles. Cert. Mediocres ho som una mica tots, però el problema de Catalunya ja no és, tan sols, la mediocritat del seu govern si no la seva essència regressiva farcida de despropòsits. Aquest govern Mas és un GOVERN DE SAPASTRES. Sí. Volen que fem un petit repàs al respecte a tall d’exemple?
Recorden com va “protegir” el Parlament el conseller Puig dies després d’irrompre com un elefant embogit a la Plaça Catalunya?
Han seguit per ventura la trajectòria erràtica de les declaracions de Boi Ruiz “explicant” les retallades en el camp de la sanitat?
S’han privat vostès de beure el vi de Rioja seguint les recomanacions del conseller Pelegrí que commina a consumir, només, productes de la “terra”?
Han fet cas, esquivant les multes, de les indicacions de l’incomparable senyor Homs i han modificat patriòticament la matrícula dels seus vehicles?
Què els sembla la regressió del socialdemòcrata errant Mascarell quan en l’àmbit de la cultura recupera “el centralisme burocràtic”?
Què en pensen de l’autoproclamació d’Oriol Pujol com a dos a Madrid per escalfar el clatell de Duran Lleida?
I de Recoder? Aquest pretén el retorn de les rodalies! Santa Rita, Rita, lo que se da no se quita.
I de l’amabilitat del gabinet de la senyora Ortega felicitant pel seu èxit a Jordi Hereu?
I Duran i Lleida presumint de saber la data de les eleccions generals abans que ningú i el sentit del vot a les consultes del 25 A de la vicepresidenta?
I que dir de l’anar i venir de les hores lectives que no pensa aplicar madame Rigau? ...
Convindran amb mi que la llista pot ser llarguíssima.
Ara bé, el paradigma de la sapastreria ha estat la cançoneta cantada a duo, respecte les PIRMI, entonada per Claries i Mena. Patètic tot plegat. L’acció d’aquest govern és descoordinada, fluixa i lamentable però, per a mi, hi ha encara un fet més preocupant. Quin? El background de tot plegat. El perfum d’ideologia neoliberal i dretana que aromatitza l’acció del govern Mas. Quan un conseller de tupè i clenxa recta té la idea obtusa de responsabilitzar dels mals del país a un col•lectiu ètnic o religiós, la qüestió esdevé preocupant. Sí, preocupant per què el recurs a la tàctica Albiol dona rèdits electorals però mina la comprensió de la complexitat social, de la convivència i de la cohesió ciutadana. Al conseller Mena li cau com un bumerang la frase que va repetir insistentment donant resposta a una interpel•lació al Parlament: “tu quoque, fili mi? Tu també Mena? Tu també fas servir per defensar-te la pitjor de les armes, la més cruel metzina que corre per la societat?
Aquest background existeix i es manifesta. S’alimenta de la intolerància, la por o el despreci dels que no són com nosaltres. Quan Xavier Trias, potser inconscientment, va fer el penós comentari sobre els socis de l’Espanyol –ho diu un servidor que és del Barça- el background va funcionar, segurament des del subconscient. Sí, a Mena també li ha succeït. Ara tots correran per arranjar-ho. D’acord però, el perill és aquí i el govern dels sapastres malauradament també. D’aquí a pocs dies compareixeran cofois al Parlament però, per molt que diguin i s’expliquin, sabem que el seu rumb està marcat camí de l’insola de la Sapastreria.
PD: Sapastre en castellà té una traducció profundament musical, Chapuzero. En català també es pot dir barruer, matusser, potiner o destraler...

17.8.11

ORIOL PUJOL: UNA OPA HOSTIL DE CDC








ESTEM DAVANT L'INICI D'UN NOU "CULEBROT" CONVERGENT










LA VANGUARDIA


(Recogido de Agencias)


Puig ve la oferta de Oriol Pujol de 'número dos' como muestra del giro de CDC hacia el derecho a decidir
El conseller de Interior niega que el segundo de la lista no tenga un papel importante en Madrid y recuerda a Miquel Roca



Felip Puig intenta vendre la maniobra orquestrada pel grup del "pinyol" com un gir sobiranista de CiU quan de fet el tema no és més que l'inici d'un camí que vol situar a Duran Lleida a les portes de la jubilació o en un Gulag fet a mida vestit d'encarrec/servei institucional.

14.8.11

DURAN O EL PERILL DE LA DESPLAÇANT ASCENDENT...




VOTAR PER DECIDIR O TAN SOLS PER “INFLUIR”?

En política, la desplaçant ascendent, fa temps que està inventada. La gent d’Unió Democràtica ho sap i en Duran Lleida també. Activat per l’alè al clatell d’un Oriol Pujol que el vol substituir al front del grup parlamentari convergent a Madrid, Duran Lleida ha decidit actuar com un veritable stajanovista pel que fa a la producció de homilies setmanals, declaracions i notícies adreçades al món de la comunicació. No fos cas que algú l’acusés d’absentista o tebi. Dia rere dia Duran Lleida intenta fustigar als socialistes amb exigències de catalanitat al temps que juga amb l’ambigüitat d’un possible pacte –per raons d’Estat!- amb el PP. Ell alerta de les majories absolutes desitjant, en el fons, tenir prou vots per decantar no importa què. Però, la feblesa de Duran Lleida no rau sobre la seva ambigüitat calculada, ni en el seu transvestisme respecte a una col•laboració futura amb el PP. La feblesa del líder democristià, i ell ho sap, radica en que els ciutadans prefereixen votar a aspirants a president que no a opositors a ministres. Els catalans, i la resta d’espanyols, prefereixen votar persones amb vocació de manar que no pas amb desitjos de, tan sols, influir. La situació econòmica i política de Espanya precisa governants ferms i amb idees clares, no nous Rasputins amb les cartes marcades i interessos de lobby.
El personalisme del líder d’Unió i les seves angoixes el duen, fins i tot, a criticar els mitjans de comunicació públics de la Generalitat. Tot just fa dos dies s’exclamava de que Catalunya Ràdio recollia en excés les declaracions de Miquel Iceta advertint de la inexorabilitat dels pactes de CiU amb els populars. Duran, polític temperamental i de pell fina, no en té prou amb els afalacs que li prodiguen alguns mitjans de comunicació privats que li són afins. Vet aquí per què coincideix amb el grup del “pinyol” per esbombar i partiditzar, de nou, la CCMA.


Els mesos que venen seran transcendentals pel futur de Duran com a polític. Criticat dins el seu propi partit per caudillista, i poc estimat pel món soberanista de CDC, pot assaborir les mels d'un ministeri, cert; però també tornar a Catalunya com a Conseller en Cap d'un govern Mas remodelat.En tots els casos la desplaçant ascendent està dissenyada.

11.8.11

ORIOL PUJOL DE DOS A MADRID...




SÍ, SÍ, SÍ, ORIOL EN MADRID !

Oriol Pujol i Ferrusola ja s’entrena per anar a viure a la Villa i Corte. Només cal fer un cop d’ull als teletips de les agencies per adonar-se que el seu futur polític apunta a la meseta. De cop i volta, com si fos víctima d’un encanteri, no para de comentar i opinar sobre les coses de les Espanyes. S’ha atrevit, fins i tot, a predir la fi del terrorisme d’ETA i, de passada ens ha recordat que CiU reclama des de fa temps un pacte d’estat en el que hi siguin CiU i el PNB. Això sí, preparant el seu aterratge a Madrid ha advertit tothom dels perills d’una Catalunya desconfiada i allunyada del poder central si no prospera el concert econòmic.
Hem sabut també que el fill del que fora anomenat “Espanyol del año” pel diari ABC s’ha autoproposat per exercir de número dos de la llista convergent a les properes eleccions generals. Deu pensar que així, en l’hipotètic cas de que Duran culmini el seu somni de ser ministre, ell, Oriol Pujol, quedaria com a cap de files convergent a Madrid.
Li desitjo molta sort al Pujol junior i també que el nou viatge que inicia el faci, com deia el poeta, més ric en idees i més entenedor de la política estatal. Molts dels que eren del anomenat “pinyol” –en Duran no, aquest ja va néixer ensenyat- després de viatjar i visitar altres indrets han fet un tomb en les seves vides i en les percepcions que tenien del món i de la política.
Diu la cançó: “entraràs en un port que els teus ulls ignoraven i vagis a ciutats per aprendre dels que saben...”.
Les bases convergents estan contentes. Amb l’emperador del “pinyol” a Madrid; i un Duran en clau ministerial, es pot difuminar el rol d’Unió Democràtica a la política parlamentària espanyola i CDC conquerirà finalment el comandament de les relacions amb els partits estatals.
Ara bé, permetin-me una broma. No sé si han parat compte amb el que els passa a les olives quan les hi treuen el pinyol. Ho diu una cançó publicitària, esdevenen “aceitunas La Espanyola rellenas de rica anchoa”!

8.8.11

PERILL A LA CCMA I AL CAC...




UN ALTRE TIPUS DE RETALLADA


El govern de CiU, i el president Artur Mas, falten a la seva paraula trencant un dels compromisos contemplats en el pacte d’investidura. Em refereixo a aquell que tenia per objectiu preservar la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisual, i el CAC, de qualsevol intent involutiu. L’anunci del govern Mas de modificar, per llei, la naturalesa de ambdues institucions no és cap bona notícia pels que desitgem uns mitjans de comunicació públics despartiditzats i desgovernamentalitzats. Aprovar l’actual llei de la CCMA va costar anys (7) i panys (concessions a CiU per garantir el consens). Inspirada pel clan del “pinyol”, la CiU d’avui vol fer marxa enrere i ressituar-nos en el temps en aquella època en la que el poder polític dictava els continguts de la informació.
No valen les excuses de caràcter econòmic. Els ajustos i l’austeritat que ens marca la crisi no pot, ni ha de significar, cap retrocés en un servei públic de comunicació que ha de ser garantia d'objectivitat i professionalitat. Sospitem que aquesta crida a la contenció de la despesa en realitat amaga també interessos de matriu privada – en detriment dels públics- com els que en el seu dia va defensar Duran Lleida a Madrid a satisfacció del PP.
Alerta doncs! Caldrà que des del Parlament de Catalunya, però també des dels professionals defensar amb fermesa el que ja s’albira com un míssil contra la qualitat i els continguts del servei públic de mitjans de comunicació.

7.8.11

PSC: CAL TRIAR EL GRA DE LA PALLA...







TOT POTES AMUNT I NOSALTRES...



Fa ja algunes setmanes vaig exposar, en un article publicat a El Periódico, que l’elecció del futur Primer Secretari del PSC o l’existència d’un grup parlamentari propi a Madrid eren temes importants si, però secundaris, davant el repte de definir congressualment els elements irrenunciables d’un projecte polític d’esquerres. A saber: la creació de consciència, organització i acció col•lectiva per fer front a l’ofensiva neoliberal vingui vestida de discurs ideològic, de mesures polítiques o d’ingerències de grups mediàtics. També em semblava irrenunciable la voluntat de ser una alternativa de govern bastida sobre uns fonaments i unes bases clarament diferenciades de la dreta. I fer-ho amb un programa on les polítiques socials juguin un paper central i determinant.
Aquests darrers dies he observat com alguns companys/es s’entesten en situar de nou, en primer terme de la discussió precongressual, una controvèrsia que interessa més a opinadors amb sequera d’estiu i als nostres adversaris polítics que a la ciutadania.
Tots els temes mereixen ser tractats. D’acord, però temps al temps. No es pot moblar una casa en base a una revista d’interiorisme de paper couché . Ens cal saber primer la mida de les coses, els metres quadrats disponibles, l’espai, el clima i ,fins i tot ,el color de les parets abans d’actuar amb precipitació. El PSC ha de fer el que li convingui, quan i com li convingui. Una altra cosa seria caure –una vegada més- en les exigències, el guio, els conceptes, el lèxic i les pressions que volen imposar-nos els adversaris. Per cert, i de passada, cal recordar-li a Duran Lleida que la seva suposada defensa dels interessos catalans a Madrid s’ha limitat als del seu partit i d’algun que altre lobby empresarial. Sabem científicament – a la Guinea de Obiang també ho saben- en que consisteix el mètode Duran de fer política i relacions.
He de confessar que l’article publicat per “Nou Cicle” a El Periódico parlant del Grup Parlamentari a Madrid m’ha decebut. Aquests darrers mesos he seguit amb interès i atenció els escrits i articles publicats a la pàgina web d’aquesta ja veterana corrent d’opinió del socialisme català. Tant és així, que alguna de les seves tesis referides a la necessitat de recuperar el que anomenen “militància social”, la reivindicació noble de la política i la proposta d’una Aliança de la Catalunya de progrés, m’han semblat aportacions de primer nivell al debat congressual que puc compartir....però, aquest darrer article no.
José Luis López Bulla deia al respecte, en el seu blog, que posar l’accent en un tema que tan sols afecta i interessa a un reduït nombre de ciutadans el deixava estupefacte. A mi també. Després de veure que el gegant americà pateix pneumònia, que les manis d’indignats omplen Tel-Aviv i Javier Cercas (citant a Karl Polanyi) diu:

“Cuando el poder económico se impone al político,, el fascismo acaba llamando a la puerta”.

Penso: Uf, el món en crisi i nosaltres intentant fer mobles a mida sense saber les característiques del habitatge! Vil•la, piset, estudi o apartament?

4.8.11

MASCARELL SAPS ON ETS ?...ON VAS?




MAS I MASCARELL

En política no tot és el que sembla. Quan Artur Mas va dissenyar el govern actual ho va fer, sobretot, pensant en com podia fabricar un cop d’efecte. Primer ens va voler fer creure que triava els millors entre els millors, i va errar el tret. Algun dels “millors” varen dir-li clarament que no estaven en disposició d’exercir de tisoraire. Després va intentar guarnir l’Executiu amb la figura d’un polític tot terreny i milhomes situant a Interior a Felip Puig i, com a contrapès, col•locant la cara amable i dialogant de la vicepresidenta Joana Ortega. Però, vet aquí que li faltava un cop d’efecte al nou president, la prova del nou de que el seu flamant equip tenia tant de “pinyol” com de qualitat. Mas va sondejar el mercat, va tirar l’ham amb una cuca cultural i, un exmaoista moderat reciclat al gran PSUC i pragmatitzat a Can PSC va picar. I va picar amb força, no perquè estigués afamat de fer teoria i parir papers, no –tot just feia un més col•laborava en el programa socialista- si no perquè “la passió per la gestió cultural” és capaç d’il•luminar no sols el camí de Damasc si no també els fruits del Pati dels Tarongers. Ai la fe dels conversos! Senyor, lliura’ns d’ella! Aquella fe que permet alguns entrar per la porta de l’esquerra i sortir satisfet i predicant per la del fons a la dreta.
Diuen que Tomas de Torquemada, Primer Gran Inquisidor de les Espanyes, provenia d’un llinatge de jueus conversos i va acabar esdevenint un dels promotors i instigadors de l’expulsió massiva dels jueus espanyols. Algú el va anomenar “martell d’heretges, salvador de la pàtria”... Compte doncs! La història ens alerta davant d’aquests personatges.
Ferran Mascarell ha dit que el PSC ha de trobar la seva via socialdemòcrata i ha criticat sense embuts el que ell considera l’ atzucac del grup parlamentari a Madrid. Fa pocs mesos afirmava sentir-se un socialdemòcrata en un govern català a l’espera de poder aplicar el seu pensament progressista. Doncs bé, probablement els socialistes catalans tenim molta feina per endavant, molta cosa per endreçar i caldrà que ens interroguem, com fan altres, sobre quin ha de ser el futur de l’esquerra però, tenim clar que mai ens prestarem –com fa el convers Mascarell- a fer una política cultural centralitzada, reduccionista, burocratitzada i esclava del mercat.
Els socialistes catalans potser triguem un cert temps en trobar la nostra via socialdemòcrata però, de ben segur, aquesta no passaria mai per formar part d’un govern de dretes que perdoni impostos als amics d’un Duran, es carrega la PIRMI i justifica les tisorades. A dia d’avui, algú pot pensar que queda algun petit àtom de socialisme en el pensament mascarellià?

2.8.11

SOBRE EL PSC Y SUS MANIFIESTOS CON GAS Y SIN GAS...






POR UN BABEUF PARA EL XXI




Resulta difícil adivinar si es Karachi, o Sao Pablo, la ciudad más densa del mundo. ¡Vayan ustedes a saber! En cambio me atrevería a afirmar, sin temor a equivocarme, que el PSC es el partido político con mayor densidad de manifiestos por militante y simpatizante del actual panorama político español. ¿Es ello positivo o negativo? Se preguntaran algunos. Pues, a decir verdad, prometo por imperativo legal que no lo sé. Quizás lo más interesante del fenómeno sea la predisposición, las ansias y la buena voluntad de muchas personas empeñadas en dar respuestas positivas a los retos de nuestra sociedad.
De manifiestos los hay de todo tipo y condición. Los he leído buenistas, transversales, izquierdosos, interesados e incluso de factura naif. Eso sí, todos son respetables y han de ser considerados como aportaciones bien intencionadas a la causa común que nos une. ¿Aun la de la humanidad? Ahora bien, permítanme una licencia entre este volcán de letras impresas e inspiradas por militantes, diputados, alcaldes y demás. Encuentro a faltar la fuerza de una figura arrebatadora como la de Sylvain Maréchal que fue capaz, en su tiempo, de arriesgar el tipo al escribir el famoso “Manifiesto de los iguales”. Un texto de referencia que podemos considerar como la primera declaración del derecho natural de los humanos para gozar colectivamente de los bienes terrenales. Sylvan Maréchal y François Babeuf, en el aludido manifiesto, escriben y defienden:


“No más propiedad individual de la tierra, porque la tierra no es de nadie… Declaramos que no podemos tolerar más que la inmensa mayoría trabaje y sude para el servicio y placer de una minoría. Esa situación ya ha durado suficiente tiempo, demasiado tiempo… ¡Pueblo de Francia! Abre los ojos y el corazón a la plenitud de la felicidad, reconoce y proclama con nosotros la Republica de los iguales.”
¡Aquello sí que eran manifiestos! Aquel igualitarismo devino excesivo para la izquierda de su época. Tanto fue así que Babeuf acabo detenido y ejecutado por haber osado criticar a los dirigentes revolucionarios por su deriva conservadora, por no impulsar medidas en pos de una mayor igualdad social en paralelo con los avances en la libertad política.
François Babeuf (Gracus) decía también:


“No queremos la igualdad escrita en una tablas de madera. La queremos en nuestras casas, bajo nuestro techo.”
Los “iguales”, los “conjurados” de Babeuf y Maréchal denunciaban en sus manifiestos las limitaciones y contradicciones de una situación política que solo había beneficiado a una nueva clase de privilegiados que viraban descaradamente hacia posiciones conservadoras.
Maréchal murió en 1803 y Babeuf en 1797 siendo catalogado como uno de los primeros teóricos y pensadores de la ideología socialista considerada en un sentido amplio. Han pasado más de doscientos años pero, visto y leído lo visto, siguen siendo insuperables confeccionando manifiestos.