El blog d'en Joan Ferran

31.3.10

CiU : QUIEN LA HACE LA PAGA.....



Convergencia y sus amigos critican el decreto del Govern de la Generalitat que permite la elección por mayoría absoluta de votos parlamentarios -y no por 2/3- de los miembros del Consell de Govern de los medios de comunicación públicos catalanes. El ejecutivo no ha tenido más remedio que actuar en consecuencia. CiU lo tiene bien merecido. El obstruccionismo que practica el nacionalismo conservador en el Parlamet lejos de facilitar la buena dinámica de las instituciones persigue, tan solo, entorpecerlas en un intento desesperado de erosionar la acción del gobierno Montilla.
Los organos de dirección y gestión de la radio y televisión públicas catalanas no pueden ni deben perder más tiempo en discusiones bizantinas. A la “Corpo” le urge planificar, ordenar y negociar un contrato programa que garantice su futuro como servicio público. Pero no solo el ámbito económico de la CCMA necesita método y rigor sino que también conviene afrontar profesional y serenamente el reto de gestión de los tiempos electorales que se avecinan.
Practicar el filibusterismo político ha sido la tónica convergente de esta legislatura. La reacción del ejecutivo ha sido la correcta. Garantiza la buena marcha y el funcionamiento de las instituciones.
Lastima, lamento que el gobierno no haya aplicado este tipo de terapias de choque con anterioridad puesto que las provocaciones han sido múltiples y variadas. Oposición, dialogo y pacto negociado si; vetos innecesarios, filibusterismo y obstrucción victimista no, gracias.

29.3.10

ELS VELLS ACTORS CONVERGENTS....


El pèndol de CDC

A can Convergència cadascú fa un paper. Quan convé dramatitzar pren la paraula el jove Pujol Ferrusola, i l’escenificació està servida. Quan convé presumir de seny, s’aplica la recepta Lluís Recoder, quan cal parlar d’infraestructures surt un teloner anomenat Josep Rull, que fa la seva feina millor que tots els altres junts però, ai! Quan cal vendre quelcom d’inverosímil cal anar a buscar el rostre impertorbable d’en Felip Puig, i així, aquest professional de la immutabilitat, s’atreveix a dir coses com que el PSC pactarà amb el PP perquè tenim el mateix projecte per a Espanya. Doncs no. El secretari general adjunt de CDC hauria de saber, o recordar, que l’únic partit polític que es va emmanillar de peus i mans per garantir-li al seu patriarca una tardor tranquil·la va ser CiU. A canvi de què? Molt senzill, a canvi de renunciar al seu programa nacionalista i votar –compulsivament com feia Xavier Trias- totes les iniciatives del senyor Aznar al Congrés dels Diputats.
Tots sabem que en Felip no té problemes en fer declaracions. És el típic polític pendular. Capaç de donar una campanada independentista un bon matí, i a mitja nit delectar melós les oïdes d’una “popular” Alícia.

28.3.10

CiU I LES ENQUESTES......



La supèrbia dels cretins

Falten uns quants mesos per les eleccions i res està escrit ni decidit. Alguns creuen que guanyaran el partit a l’estil Helenio Herrera. Sense baixar de l’autocar, ni enganxar cartells. Tant és així que fins i tot prometen a tort i a dret la revisió o reversió de moltes de les mesures o lleis que ha impulsat el govern de José Montilla. Cometen un error els que pensen així. Fets recents ens mostren com, en política, el temps té una altra dimensió, un altre ritme, un altre àmbit i capacitat d’oblit.
El que s’ha anomenat govern tripartit té una excel·lent obra de govern que es pot constatar donant un cop d’ull, no sols al territori, si no també a les institucions. Infraestructures, Estatut, finançament, lleis d’Educació... Una altra cosa és, la capacitat i les energies que hagi pogut invertir l’Executiu en fer pedagogia de l’obra feta. Una altra cosa són també les calamitats, incendis, tempestes i crisis econòmiques que colpegen els governants de torn i, en aquest sentit, el govern català ha comprat tots els números de la rifa.
Entre els que es creuen afavorits pels deus de les enquestes, n’hi ha de dos tipus: uns, els que es veuen menjant els cítrics del Pati dels Tarongers i, altres, més sensats i generalment d’Unió, creuant els dits perquè la supèrbia dels cretins no els espatlli la suposada festa. Ens els temps que corren no hi ha res dat ni beneït. Entre altres coses, perquè tothom té conviccions, idees, esperit de lluita i amor propi. A més: la gent no és tonta.

27.3.10

COMPARTEIXO ARTICLE D'EN CARLES NAVALES



Sobrats de prepotència
Carles Navales


L'Artur Mas ara té per costum iniciar les seves xerrades amb una mofa al president Zapatero. Cita de memòria aquesta definició del "Diccionario Marítimo Español: "Zapatero. Dícese del que maniobra o ha maniobrado mal, o no entiende la maniobra". A continuació els "hi-hi-his" d'ell i els seus acòlits, i, naturalment, de part del públic. Jo mateix vaig somriure en la conferència que fa uns dies va pronunciar en el Cercle d'Economia de Barcelona, on la collonada també es va convertir en l'obertura del seu relat. I si la consideració que li mereix el president del Govern d'Espanya és aquesta, imaginin-se el seu parer sobre el president de Catalunya. De les seves paraules es deduïa que per a ell i els seus no és més que un incompetent, que caurà del seu lloc com fruita madura i sense necessitat de fer cap gran esforç des de l'oposició. Això sí, del temari que la Junta del Cercle li va proposar va suprimir, ni més ni menys, que tots aquests temes: les relacions Catalunya-Espanya; la reforma de l'Estat de benestar; les polítiques sobre immigració, i altres qüestions de menor interès. Es va centrar en el que el va definir com Triple A: aprimament, austeritat, agilitat. I va narrar tot el que faria, que és tot el que mai va fer quan governava. A sobre va atribuir al govern actual unes deficiències que no són més que la superació dels errors convergents, quelcom que va tornar a succeir aquest dimecres en el Parlament, quan va qüestionar que el president Montilla fos capaç de pagar les factures en un mes, tal com proposa CiU. Doncs bé, quan governava Artur Mas les factures es pagaven als sis mesos i de vegades al cap d'un any o més, mentre ara triguen uns 80 dies de terme mitjà. I és que van de sobrats.

Explico el mateix en una tertúlia de Catalunya Ràdio i als pocs minuts rebo un SMS posant-me verd i signat per un importantíssim dirigent de CDC. El nom no correspon revelar-lo, per ser un missatge privat, però sí el text, tal qual: "B dia Carles, La veritat es que mai et dic res, ni per bé ni per mal... potser és un excés de prudència per part meva, pero avui t'he sentit a cat radio amb les cares i les creus i, francament, no m'he pogut aguantar. El que et diré no t'agradarà. La teva crítica a l'Artur ha estat absolutament desproporcionada i descaradament sectària. L'argument de si pagavem mes malament, no arriba ni a argumentari d'en Saragossa... no crec que en cap pas hagis alterat ni un sol pensament de ningú en relació amb l'Artur (aixo, evidenment em tranquil·litza), pero t'ho volia dir per suggerir-te que t'escoltis, i veuràs que no és un estil que faci per tu. Es només la meva opinió. Disculpa si t'he destorbat. Gràcies", i la signatura.

Per mig, un tertulià i dels principals "escrividors" de la dreta nacionalista, de cognom Álvaro, aprofita una errada meva per insultar-me: "No digui mentides! No es va votar això i vostè ho sap! No digui mentides de bon matí!". I a crits com una histèrica.

Conclusió: sembla que els eixos de la precampanya nacionalista estan definits: no mullar-se en els grans temes; negar que aquest govern està fent coses positives que ells van ser incapaços de fer, però fent creure que només ells les poden fer (surrealisme en estat pur); anar de sobrats amb els seus adversaris; i permetre's insultar en els espais públics com si es tractés del seu corralet privat.

Ah! Mai he rebut l'argumentari de José Zaragoza (ni tant sols se si existeix). Ens coneixem, però no prou com per donar-me tanta confiança.

Carles Navales.
Director de la revista "La Factoria" > revistalafactoria.eu < .
Escrit al
Diari de Girona.

24.3.10

SOBRE LA RÀDIO I TELE PUBLIQUES I....



Albert Sáez ha deixat voluntàriament la presidència de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Diu que ho fa per raons professionals. Segur que sí. La presidència de la CCMA no és cap caramel. La responsabilitat és gran i les pressions moltes. Quines? Doncs moltes, de dins de l’ens però també de fora. Del món empresarial, del món polític,... Albert Sáez ha demostrat fins el dia d’avui un tarannà dialogant, comprensiu, obert,... Ha suportat sessions de control parlamentari amb argumentacions absurdes i crítiques sense fonament. Les ha suportat estoicament –crec- amb l’esperança del que alguns interioritzin d’una vegada per totes que els temps han canviat, que ja no hi ha un fil directe entre el poder del govern i la direcció de la CCMA. Sospito que les reunions del Consell de la CCMA no són, per alguns, precisament un reflex de l’esperit de la nova llei i sí una prolongació del debat parlamentari. Sigui com sigui... gràcies per tot, Albert.

Enric Marin és un expert en polítiques audiovisuals i de mitjans de comunicació. L’Enric va donar aixopluc desde el seu càrrec institucional als experts que ajudaren a elaborar les lleis audiovisuals del país. És, per tant, un entes en la matèria. És, sobretot, una persona dialogant, oberta i preparada. No comparteixo algunes de les seves opinions sobre el paper dels mitjans de comunicació públics. I què? Fa un temps varem tenir la ocasió de debatre sobre el tema en un acte universitari.Però, malgrat les diferències, el seu tarannà dialogant i gradualista el fa una persona idònia per formar part de la direcció dels mitjans de comunicació públics catalans... Això hauria de ser així per damunt dels plantejaments partidistes i obstruccionistes que protagonitzen alguns...en sap del tema.

23.3.10

PLANTA CARA


22.3.10

ZAPATERO...UNA ENTREVISTA AMB MOLTA PEDAGOGIA.



ELS EIXOS CENTRALS DE DISCURS DEL PRESIDENT ZAPATERO A L'ENTREVISTA DE TV3:
*ESTIMULAR LA RECUPERACIÓ DE L'ACTIVITAT ECONÒMICA I EL TREBALL.
*REFORÇAMENT DE LES POLÌTIQUES SOCIALS PER AJUDAR A TREBALLADORS I A LES FAMILIES MÉS VULNERABLES DAVANT LA CRISI.
*ASSEGURAR L'ESTABILITAT DEL SISTEMA FINANCER.
*APOSTAR PEL DIÀLEG SOCIAL.
*ENFORTIR LA COOPERACIÓ INSTITUCIONAL.
*PREPARA EL FUTUR I AVANÇAR EN LA CONSTRUCCIÓ DE LA NOVA ECONOMIA.
*EL PSC ES SINONIM DE BONA FEINA I RIGOR.

21.3.10

PROU MELANGIA ..TENIM FORÇA I RAONS ...



Sobre melancòlics i pessimistes

Aquest cap de setmana ha estat prolix en pensaments i frases pessimistes. En l’obertura de l’Assemblea de Reagrupament Joan Laporta ha dit als assistents que: “Catalunya s’està morint”.Ha afirmant també que: “ens l’estan matant un munt de gent que no vol un estat propi i també els grups de pressió...”.
Amb una prosa més elaborada que la del president del Barça, Ferran Mascarell narrava en el diari Avui - per enèsima vegada- el suposat fracàs històric de les esquerres catalanes. Per reblar el clau, i embolicar més la troca, en Joan Puigcercós ens explica que va fent feina una enigmàtica i subterrània cultura de la sociovergència... Uf!
Tanta melangia comença a ser perniciosa per a la salut mental del país. És cert que hi ha problemes, mal humor i desafecció. La crisi econòmica i les seves conseqüències projecten inputs negatius sobre els ànims dels catalans, dubtes i ombres de difícil comprensió. La credibilitat de la política se’n ressent perquè les expectatives de molts es frustren i la realitat es mostra amb tota la seva cruesa. Però d’això a profetitzar l’apocalipsi, va un abisme. L’únic que podria matar el futur de Catalunya no és l’absència d’un estat propi, si no l’aventurerisme d’alguns.
La malaltia ens pot venir de moltes bandes, tant de la paranoia dels xenòfobs com de les falses expectatives que puguin aixecar visionaris o megalòmans. El país, ara més que mai, precisa seny i polítics amb sentit comú. Cal restablir llaços i no trencar-ne més. Cal que la melangia no ens obnubili.

19.3.10

MÉS CLAR ENCARA... SI ÉS POSSIBLE


Gemma Vialcanet (El Debat).- Cèlebre per ser un personatge que parla sense embuts i diu el que pensa, Joan Ferran ha estat de nou aquests dies a l'ull de l'huracà mediàtic per les seves opinions sobre l'entrevista de Terribas al president Montilla. Encara viva la polèmica, Ferran ens rep al Parlament amb ànim tranquil i torna a la càrrega.
"Hi ha sectors nacionalistes que s'esforcen a intentar deslegitimar el senyor Montilla", assegura taxatiu. Fidel a la seva famosa frase de la 'crosta nacionalista' defensa que els mitjans a Catalunya han de ser "nacionals i no nacionalistes".

--Es sent desautoritzat pel seu partit en relació amb les seves opinions sobre l’entrevista de la directora de Televisió de Catalunya Mònica Terribas?--
El meu comentari era una apreciació personal. Vaig reconèixer, reconec i si es mira el meu bloc ho veurà, que valoro la bona feina i la qualitat professional de la senyora Terribas. Pot preguntar tot el que vulgui i més, fins on vulgui i quan vulgui, però l’únic que deia és que al President se li havia de donar temps per poder-se explicar. I això ho vaig dir amb tota la correcció i amb tota l’educació que crec que un és capaç. I a més, vaig posar de relleu que des de que la senyora Terribas és directora de la Televisió de Catalunya a la comissió de la Corporació al Parlament, les crítiques no li han vingut de part meva, sinó de Convergència i Unió.
--Creu que el tracte a Montilla en aquestes i altres entrevistes o en l’incident de Nadal, és equiparable al tracte que es va donar a Maragall i Pujol?
No recordo com eren amb Maragall o Pujol, però sí que percebo que el President de la Generalitat, sigui el que sigui, ha de precisar d’un tractament no privilegiat, però sí diferent. Parlo des del punt de vista que no se li pot demanar respostes lacòniques, sinó que ha de tenir el seu temps per fer un raonament, donat que les preguntes que se li fa són transcendents. Preguntes sobre la crisi, sobre relacions internacionals o sobre relacions entre partits, és a dir, qüestions que no són superficials i que precisen del seu temps. És l’únic que reclamava, que el senyor Montilla tingui el seu temps.
--Però comparant amb altres presidents, considera que hi ha un tracte diferent?
Potser el que hi ha és que cada president té el seu caràcter i la seva manera de fer i cadascun d’ells acotava el terreny a la seva manera.
--Creu que això és atribuïble a què alguns sectors nacionalistes no reconeguin a Montilla com a president?
Hi ha sectors nacionalistes que s’esforcen en intentar deslegitimar el senyor Montilla
--Es penedeix d’haver encunyat el terme de ‘crosta nacionalista’. Ha jugat el paper de ‘dolent de la pel•lícula’ com alguns li atribueixen?
Crec que no se’m va interpretar de la manera que jo desitjava. No me’n penedeixo en absolut. Vaig posar de relleu que al llarg de molts anys s’havia sedimentat una manera de fer que calia canviar. La nova llei de la Corporació permetia aquest canvi de formes, d’estil i en la jerarquia. És a dir, que el Govern nomenés a dit el director general implicava una dependència governamental i fer tot l’organigrama en el mateix sentit feia que no primés la professionalitat, sinó la confiança política. I eliminar allò que vaig anomenar ‘la crosta nacionalista’ volia dir precisament eliminar un assentament de treballar durant vint-i-tres anys d’aquesta manera. Els meus adversaris públics òbviament ho van fer servir per intentar fer-me veure com una persona que volia eliminar la llibertat d’opinió i la llibertat de professió. Però crec que el temps ha col•locat a tothom al seu lloc i ara comença a entendre’s allò que estava plantejant.
--La crosta ja ha caigut?
Hi ha algunes inèrcies de funcionament que continuen sent antigues, però crec que estem en el camí d’avançar cap a la professionalització i la desgovernamentalització. De fet, els comandaments de la radio i de la televisió publica ara no depenen del caprici del president de la Generalitat, abans sí.
--Què caldria per acabar amb aquestes inèrcies?
Aplicar amb tota la seva filosofia la llei de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals.
--Responen els mitjans de comunicació públics a la Catalunya real?
Els mitjans públics de Catalunya han de ser nacionals, i com que han de ser nacionals però no nacionalistes, vol dir que no poden abraçar-se, ni dirigir-se, ni alimentar-se ni tenir una clientela d’un 20-25% de la població. Els mitjans s’han d’obrir a tots els sectors del país i aleshores serà quan seran nacionals de veritat, quan siguin capaços d’integrar dins del seu servei públic sensibilitats polítiques, filosòfiques i religioses molt diferents.
--Com aconseguir-ho?
Construint un univers simbòlic que sigui compartit per tothom o per una major part de la població del país. Per exemple, amb un llibre d’estil, una definició conceptual de Catalunya, amb un tractament dels continguts que sigui obert i plural a tots els sectors o amb un llenguatge que sigui assumible per un senyor que pot ser independentista, però també per un senyor que sigui del PP. Hi ha un denominador comú en el llenguatge que ha de ser suficientment neutre i asèptic perquè qualsevol persona, sigui del sector que sigui, se senti còmoda amb aquesta ràdio i televisió pública.
--Els mitjans públics serveixen per normalitzar el català o per assegurar el nacionalisme com a ideologia dominant a Catalunya?
Els mitjans són imprescindibles per normalitzar el català. Per assegurar la ideologia nacionalista,diu ? Això és el que pretenen els nacionalistes. Una de les grans feines dels mitjans és donar un servei públic i donar-lo amb català perquè a Catalunya ningú omple aquest buit. És impensable una radio i televisió pública en castellà perquè això ja ho fan les d’àmbit estatal. Ara bé, es fa nació consolidant un col•lectiu humà molt ampli i divers a través d’una llengua, cultura i una manera d’enfocar política. Però des d’una manera àmplia i oberta perquè s’hi pugui incorporar tothom. No es tracta de fer uns mitjans per un àmbit reduït, sinó que cada vegada s’ha d’intentar tenir més clientela. A vegades quan es posen barems de caire nacionalista pots arribar a impedir que algunes persones que no ho són s’integrin.
--Considera que en els mitjans públics es discrimina els catalans que parlen castellà?
Les persones que parlen castellà s’han de sentir atretes i s’han de sentir seduïdes per la seva radio i televisió pública. Per tant, els mitjans han de parlar de coses que els interessi. De totes maneres, la integració d’aquestes persones es farà en la mesura que incorporin també el català en la seva quotidianitat. I precisament, fer servir els mitjans en català és el millor element per integrar-se.
--Comparteix l'opinió que TV3 és cara i que hauria de disminuir les aportacions públiques?
No. Això no vol dir que no hi hagi un esforç de contenció en la despesa i una optimització dels recursos que es donen. No obstant això, s’ha de garantir la funció de servei públic, d’informació veraç i fidedigne, ajustada a les exigències del país i que esdevingui com a element de normalització lingüística i d’integració nacional.
--La TVE ha eliminat la publicitat. Hauria de fer el mateix TV3?
A Catalunya el sistema mixt de publicitat està aprovat per llei. La nostra especificitat i els nostres recursos s’han d’obtenir així perquè sinó no seria rendible. No podríem mantenir la radio i la televisió publica només amb diners públics. El país no podria suportar-ho. És aquest sistema mixt el que permet que puguem donar aquest servei.
--Què li sembla el funcionament de Catalunya Ràdio?
Ha estat un èxit el canvi de conductors en els programes estrella?
Els últims resultats dels índexs d’audiència son molt bons i positius. Tots els organismes han de canviar i renovar-se. Hi ha molt de talent dins la ràdio i la televisió pública que no s’ha pogut manifestar. Cal donar encara oportunitats a tota aquesta gent que no els han acabat de donar el seu espai.
--I que li semblen les crítiques que versen sobre la parcialitat de Manuel Fuentes?
Pel que fa a Manuel Fuentes, només escoltant-lo un se n’adona que és suficientment objectiu i plural per repartir en tots els sentits i en la millor de les facetes. El seu programa és bo, té molta audiència, i com es diu vulgarment, no es casa amb ningú.
--No estaria d’acord amb què hi ha una espanyolització de la radio com diu CiU?
És una arma retòrica que fan servir, que ells saben que no és cert i que s’adiu a una manera de criticar la radio publica de l’etapa anterior. Ara que hem fet una llei, que tot està mes professionalitzat, em sembla un disbarat pretendre això.
--El darrer CEO indica que l’electorat socialista està desmobilitzat. A què ho atribueix?
Té alguna idea per canviar la situació?
Aquest fenomen sempre s’ha donat quan hi ha hagut una proximitat electoral com l’actual. Enquestes anteriors indicaven el mateix, que l’electorat socialista estava més desmobilitzat que el convergent. Què hem de fer? Cal explicar l’acció de govern, que se n’ha fet molta, i que ha quedat molt sotmesa als elements, als conflictes i a la picabaralla política, però hi ha molta cosa que s’ha fet des del govern catalanista i d’esquerres. Cal posar en positiu que el president Montilla ha defensat el que calia defensar: l’Estatut i el finançament quan tocava; que té molt sentit comú i que no esta per aventures. En un país en situació de crisi com l’actual es necessita gent que no perdi els estreps, que estigui ubicada en el pont de comandament sense deixar-se portar pels nervis i la rauxa. En aquest sentit, confio que vist els candidats que hi ha ell és la persona que pot donar més seguretat.
--Creu que d’aquí uns mesos hi haurà un canvi polític a Catalunya?
A diferencia de fa quinze o vint anys quan la política era previsible, jo ara no m’atreviria a dir res del que passarà perquè hi ha elements nous en l’escenari. Elements que es diuen Laporta, Nebrera, Anglada, Carretero; i que es diuen mal humor, crisi econòmica i desafecció. Tot això combinat pot donar resultats sorprenents, però sorprenents fins i tot, pels que creuen que són favorits.
--Faci apostes.
No m’atreviria a dir quants ni com, però en situacions de crisi, de desgavell i desencís apostes de tipus populista i messiàniques tenen el seu públic. El senyor Laporta i el senyor Anglada ho tenen bé. Però, una cosa es que entrin en l’espai parlamentari i una altra és que com a formació política vagin mes enllà d’una representació escadussera.
Entrevista realitzada per la redactora d’El Debat Gemma Vialcanet.

18.3.10

JEAN FERRAT HA MORT....

LE CHANT DES PARTISANS
Ami entends-tu le vol noir des corbeaux sur nos plaines ?Ami entends-tu ces cris sourds du pays qu'on enchaîne ?Ohé ! partisans, ouvriers et paysans c'est l'alarme,Ce soir l'ennemi connaîtra le prix du sang et des larmes.
Montez de la mine, descendez des collines, camarades
!Sortez de la paille les fusils, la mitraille, les grenades !
Ohé ! les tueurs, à la balle et au couteau, tuez vite !
Ohé ! saboteur, attention à ton fardeau, dynamite !
C'est nous qui brisons les barreaux des prisons pour nos frères
La haine à nos trousses et la faim qui nous pousse, la misèreIl y a des pays où les gens, au creux des lits, font des rêvesIci nous vois-tu ? nous on marche et nous on tue, nous on crève !
Ici, chacun sait ce qu'il veut, quand il fait, quand il passeAmi ! si tu tombes, un ami sort de l'ombre à ta place

POESIA NECESARIA...DE LEÓN FELIPE




No me contéis más cuentos,
que vengo de muy lejos
y sé todos los cuentos.
No me contéis más cuentos.
Contad y recontadme este sueño.
Romped,
rompedme los espejos.
Deshacedme los estanques,
los lazos,
los anillos,
los cercos,
las redes,
las trampas y todos los caminos paralelos.
Que no quiero,
que no quiero,
que no quiero,
que no quiero que me arrullen con cuentos
Fragmento poema de León Felipe

16.3.10

SOBRE L' ENTREVISTA TERRIBAS-MONTILLA



Sobre l’entrevista

Ahir el President de la Generalitat, José Montilla, va ser entrevistat per la Directora General de la Televisió Catalana Mónica Terribas a TV3. Cap problema al respecte. Com és obvi aquesta excel·lent professional pot i ha de preguntar el que li vingui de gust. Ara bé, la senyora Terribas potser hauria d’assumir que la persona entrevistada és la màxima autoritat del país i que, com a tal, mereix un tracte deferent. A un President de Catalunya - sigui qui sigui- no se’l pot interrompre constantment, ni intentar fer-lo caure en paranys o contradiccions. Cal respectar el seu ritme i deixar que expliqui els seus posicionaments sense pressa, fent servir tot el temps que calgui. Una entrevista al President de Catalunya no pot esdevenir, o semblar, un interrogatori.
Suggeriment... de bon rotllo:
Preguntes? si, totes i més, però acompanyades d’una conducció menys incisiva i un xic més tranquila...

14.3.10

PLATAFORMA X CATALUNYA : L'OU DE LA SERP



Passant d’Anglades

Fa unes setmanes, un grupet d’intolerants –tant se val el color polític que tinguin- impediren que la nacionalista espanyola Rosa Díez dictés una conferència a la Universitat Autònoma de Barcelona. Fatal. Fa poc dies, també, un altre grupet de sorollosos manifestants anaren a incordiar al fatxa Josep Anglada a les portes d’un hotel barceloní. Error. Tinc el convenciment de què sense el soroll a la contra, ni la Rosa Díez ni l’ultra Anglada hagueren obtingut quelcom més que una nota breu i marginal en algun dels diaris de la caverna escrita o digital. Però, no ha estat així. Ambdós han aconseguit el que volien: fer-se notar i aparèixer com a víctimes de les ires dels intolerants. Propaganda de franc, imatges de televisió a dojo i reclam per a ànimes en pena que somien en salvadors i receptes miraculoses. Dit això, un servidor de vostès intentarà d’ara en endavant al·ludir el menys possible al xenòfob per antonomàsia de Catalunya. Potser aquest sigui un dels darrers cops que escrigui el seu nom en un tros de paper o en una pàgina web. No el vull engreixar ni amb la controvèrsia ni amb l’insult que segurament es mereix. Tots sabem d’ on ve i quins son els seus amics. Això sí, considero que l’hauríem d’obviar, canviar de vorera cada cop que ens el trobem, passar d’ell i combatre el seu verí amb la força de la democràcia i les tesis de l’humanisme.

12.3.10

¿ULTRAORTODOXOS EN TV3?.....NO, GRACIAS!



La radio y televisión públicas catalanas están en período de atenta observación. Lo están, no solo por los cambios acaecidos merced la implantación de la TDT y las nuevas tecnologías, sino también porque algunos-legítimamente- cuestionan sus altos costos para el erario público. Y más en tiempos de crisis. En el caso de Catalunya la justificación, la razón de ser, de unos medios de comunicación en lengua catalana se inscriben en la necesidad de ofrecer un servicio público donde la normalización linguística ocupe un papel central. Es sabido y notorio que este aspecto cultural no lo garantizan suficientemente los medios de ámbito estatal. Hasta ahí nada que objetar pero si mucho que exigir. Los medios dependientes de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) han de ofrecernos una mirada catalana, pero ideológicamente plural, de la realidad del mundo y del país. En este sentido urge conseguir un buen libro de estilo, un lenguaje y un universo conceptual en el que puedan sentirse cómodos la mayor parte de los ciudadanos catalanes independientemente de su opción política, religiosa o filosófica. En la actualidad ¿eso es así?. Hay quien opina que no, que aun imperan inercias del pasado. Por si ello fuera poco se ha presentado en sociedad un grupo de profesionales que se autodenominan “Control Ç” que pretende, desde las entrañas del ente, una “recatalanización” de TV3 y Catalunya Radio. Este colectivo abomina de lo que considera una deriva españolista de los medios catalanes (?), se lamenta de los criterios informativos de la casa llegando a cuestionar –por ejemplo- que TV3 informe de los partidos que juega el Sevilla en la Champions, dado que el club pertenece al ámbito de “lo español”. Fatal, la iniciativa me parece un intento burdo de convertir una radio y televisión nacional en un catecismo de sectario credo nacionalista cada vez más alejado del espíritu de servicio público que debemos exigir a todas las emisoras de la CCMA.
Recientemente hemos asistido a un intenso debate sobre el papel de la publicidad televisiva y sobre la conveniencia, o no, de sufragar las pérdidas económicas de lac cadenas autonómicas. Una de las condiciones sine qua non que en la actualidad permite justificar el modelo televisivo financiado por la Generalitat es, entre otras cosas, su acceso universal, el pluralismo y su condición de servicio público para todos. Todo ello implica una mayor ambición de crecimiento en nuevos sectores ciudadanos incorporando nuevas clientelas televisivas. El intento de reducir el marco referencial e informativo en nuestros medios deviene una mala receta que quizás satisfaga a unos pocos pero impedira a muchos otros sumarse a “la nostra”. En los manuales de lo que se ha llamado Guerra Fría una de las prácticas empleadas para debilitar al enemigo consistía en generar disidencias y críticas en su seno.¿Es ese el rol que quieren jugar algunos? ¿A quien benefician? Insisto, escorar la radio televisión pública catalana hacia planteamientos identitarios con universos simbólicos de marcado carácter ideológico refuerzan las tesis de los que abogan por su liliputación. La inmensa mayoría de los ciudadanos catalanes no está para estas zarandajas. Es sabido: los grupos “Ñ” y los “Ç” se retroalimentan; sobreviven en base a un mismo denominador común. La radio televisión pública o es abierta y plural , o dejará de ser.

9.3.10

YAUM - AL- ARD....POR PALESTINA UNA VEZ MÁS



El 30 de marzo de 1976 población palestina protagonizó todo tipo de protestas, incluida una huelga general, contra la confiscación de 21.000 donums de tierras agrícolas en la región de Galilea dentro del plan de judeización del territorio impulsada por el estado de Israel desde su creación. El gobierno israelí impuso un toque de queda y envió a miles de soldados y a su artillería pesada para reprimir con gran violencia a aquellos manifestantes que reclamaban su inalienable derecho a vivir en paz en su propia tierra.
Organizaciones sociales a nivel internacional se adherieron a la conmemoración del Día de la Tierra (Yaum-al-ard) en Palestina como muestra de repulsa hacia una de las ocupaciones militares, coloniales, económicas, culturales y sociales más sangrantes de la época contemporánea.
Una vez más este 30 de marzo, dia de la Tierra Palestina :
*Reclamamos el derecho inalienable del pueblo palestino, reconocido por sucesivas Resoluciones de la ONU, a vivir en su propia tierra.
*Denunciamos la expropiación de tierras en toda la Palestina histórica, complementada con una permanente expansión de las colonias israelíes, la limitación de libertad de movimientos de la población y su sometimiento a un sistema de apartheid racial, especialmente significativo en los TTOO de 1967, los asesinatos indiscriminados, la destrucción de casas y tierras agrícolas cultivadas durante siglos y que constituyen la forma de vida de muchas familias palestinas.
*Denunciamos la tala masiva de olivos centenarios, pretendiendo con ello (aunque sin conseguirlo) extirpar la conciencia simbólica palestina.

Queremos hacer llegar al pueblo palestino, al que padece diariamente la violencia brutal de la ocupación israelí y al que vive en la diáspora defendiendo generación tras generación su derecho al retorno, nuestro compromiso con su justa causa y nuestro tributo por su resistencia. Y queremos hacer especial mención a la población de Gaza obligada a vivir uno de los episodios más cruentos, terribles y crueles cometido por el estado de Israel en todos estos años de ilegal ocupación, con la necesaria y deleznable colaboración del gobierno egipcio.

El logro de una paz justa y duradera en Oriente Próximo sólo podrá alcanzarse a través del cumplimiento de la Legalidad Internacional, que exige a Israel su retirada incondicional de los territorios árabes ocupados en 1967 y la creación de un estado palestino independiente con Jerusalén como capital. Así mismo, exigimos el cumplimiento de la Resolución 194 de la ONU que reconoce el derecho al retorno de los 6 millones que conforman la población refugiada palestina, la liberación de todos los presos y presas políticas y el acatamiento de la opinión consultiva del Tribunal de Justicia de la Haya que declara el muro construido en Cisjordania como ilegal, instando a su demolición.
Recordamos a nuestros gobiernos y, por ende, a la Unión Europea que no habrá una solución justa y duradera mientras Israel no sea obligado a cumplir la legislación Internacional vigente, sancionándole por su constante incumplimiento . Así mismo, en base a la violación permanente de los DDHH por parte de Israel, exigimos a la UE la ruptura del tratado comercial preferencial UE-israel, el cese de todo tipo de comercio armamentístico y militar con el estado sionista y la no incorporación de Israel a organismos europeos como la OCDE
Información y propuestas expuestas por miembros del Tribunal Russell duante su comparecencia en Parlament de Catalunya

7.3.10

EL PP ESTIMULA



El PP com a estímul

El PP és especialista en estimular l’activisme del que alguns anomenen societat civil. La seva pràctica estimulativa li ve de lluny. Les seves accions i opinions generen moviments en un munt d’àmbits, a dreta i a esquerra. Mirant a la dreta han aconseguit mobilitzar tota la “carcúndia” del país contra els nous drets civils adreçats a les dones, a la igualtat de gènere i a les parelles homosexuals impulsades pels governs progressistes. Tampoc han estalviat esforços per aconseguir el suport i la santa benedicció de la colla del Rouco i companyia. Altres accions i posicionaments del PP no deixen indiferents a amplis sectors de la ciutadania. Recordem com la política bel·licista d’en José Maria Aznar va provocar les majors mobilitzacions de masses conegudes a Espanya des dels temps de la Transició... Avui parlar del PP, malauradament, esdevé sinònim de conflicte, controvèrsia i negativitat. L’últim tast del “menú popular” ens arriba ara des de València. Allí, una exposició fotogràfica del Museu de la Il·lustració i la Modernitat, ha estat censurada per què reflectia imatges que al·ludien al cas Gürtel. La censura de deu fotografies ja ha provocat que el món del periodisme i entitats de tot tipus s’hagin mobilitzat per la defensa de la llibertat d’expressió. Però, no pensin que això és un fet aïllat. No. A la sí del PP hi trobem una nova inquisició en estat pur. A les Illes Balears, els de sempre, silenciaren amb crits i exabruptes els seus propis companys de partit que varen gosar parlar en català...
Com poden comprovar, el PP continua essent un estímul per a la mobilització.

5.3.10

ROSA DIEZ Y RADICALES INDEPENDENTISTAS



COSAS DE LOS NACIONALISMOS

Rosa Diez, como cualquier ciudadano, debe ser respetada. Tiene derecho a expresarse, dictar conferencias en las universidades y opinar cuanto le plazca sobre lo divino y lo humano.
No es bueno para la democracia, ni para Cataluña, que un grupo de exaltados interrumpa con violencia un acto público. Flaco servicio a sus ideas y un nuevo latigazo sobre las espaldas de nuestra ya resentida cohesión social. Debemos condenar sin tapujos este tipo de actuaciones vengan de quien vengan.
Ahora bien, visto lo visto, deviene urgente denunciar el andamiaje conceptual homogenizador de carácter esencialista que nos venden los nacionalismos de todo pelaje y condición. El discurso rancio y españolista de la gente de UPyD, y el de algunos alborotadores independentistas, contribuyen a confrontar a los pueblos de España, estropean la convivencia, crean desconfianza y generan mal humor social. El nacionalismo, concebido por algunos como una religión, se muestra intolerante y excluyente con todos aquellos que disienten de él. Estos nacionalistas no sólo nos piden la voluntad, si no también el intelecto y las emociones… Pues bien, ahí se cuece la fuerza motriz que fabrica la intolerancia y luego... pasa lo que pasa.
Ló más parecido a un nacionalista es otro nacionalista (aunque sea adicto a otro credo).

4.3.10

CONTRA LA CRISIS ..PERO EN SERIO...


POR LA ADOPCIÓN INMEDIATA DE UN IMPUESTO SOBRE LAS TRANSACCIONES FINANCIERAS A FAVOR DE LAS PERSONAS Y EL PLANETA.

A los Jefes de Estado y de Gobierno del G20.
Estimados señoras y señores,
El sector financiero ha provocado la actual crisis económica histórica. El crecimiento exponencial del sector financiero centrado en el beneficio especulativo a corto plazo ha generado una ‘economía de casino’. Con el estallido de la última burbuja, millones de hombres y mujeres han perdido su empleo. Personas de todo el mundo se han visto abocadas a una mayor pobreza y, hoy, hay cien millones de personas más que pasan hambre.
Ustedes han movilizado cientos de miles de millones de dólares para salvar a los bancos y al sistema financiero. Sin embargo, no están abordando las crisis sociales y medioambientales con la urgencia política ni los recursos financieros necesarios. Las grandes empresas de servicios financieros se han beneficiado durante décadas de la falta de regulaciones significativas y son en gran medida responsables de la crisis. Creo que ha llegado el momento de que paguen la parte que les corresponde de los costes del rescate. El instrumento más eficaz para ello sería un impuesto sobre las transacciones financieras. Este impuesto:
Generaría los fondos necesarios para pagar los costes sociales de la crisis, para financiar bienes públicos globales, como la atención sanitaria, así como para luchar contra la pobreza mundial y el cambio climático.
Contribuiría a una mayor estabilidad del sistema financiero, ya que reduciría la especulación y la excesiva liquidez.
Seguir con las mismas dinámicas, como si no hubiera sucedido nada, no es una opción. Les insto a que, en su próxima reunión en la ciudad canadiense de Toronto (26-27 de junio de 2010), adopten un impuesto sobre las transacciones financieras. Respalden sus palabras con acciones.
Atentamente,
Puedes firmar en www.acordem.org

3.3.10

MAS TORNA AL TORTELLET I LES SABATILLES.....




NOTA DE PREMSA PSC

Ferran-Finançament Unió: “Encoratgem Mas i Duran perquè donin explicacions, és la millor manera d’esvair dubtes”
Els tres grups que donen suport al Govern entren a registre la sol·licitud de compareixença del conseller delegat de l’Institut Català de Finances
El portaveu adjunt del grup Socialistes-CpC, Joan Ferran, ha anunciat avui que els tres grups que donen suport al Govern han entrat a registre la sol·licitud de compareixença del conseller delegat de l’Institut Català de Finances perquè informi sobre el crèdit del 2003 que presumptament hauria beneficiat Unió Democràtica. “Ens sembla importantíssim tenir informació, i sobretot que el senyor Mas i el senyor Duran ens expliquin què va passar amb aquesta empresa, quina relació hi tenien i què es va fer amb aquests diners”, ha afirmat.
En roda de premsa al Parlament, Ferran ha recordat que a la Cambra “hi va haver discussions, a instàncies del president de la Generalitat i del president del Parlament, sobre que qualsevol tipus d’irregularitat dels partits s’havia d’explicar”. Per tant, ha afegit, “encoratgem Mas i Duran perquè donin explicacions; si no hi ha res de confús, una bona explicació és la millor manera d’esvair dubtes. Com que això no s’ha produït, seguirem amb el procés gradual de demanar informació perquè volem que hi hagi llum i taquígrafs sobre aquest afer”.
Felicitació a l’alcaldessa de Salt
Per altra banda, Ferran ha volgut “felicitar” l’alcaldessa de Salt, Iolanda Pineda, “per la forma que ha conduit i resolt el conflicte” que hi havia al seu municipi. “Ho ha fet de la manera que s’han de fer les coses: parlant i dialogant, creiem que és la manera de treballar per la convivència”, ha indicat. Davant d’això, ha dit, “constatem que el PP continua amb la seva tàctica d’utilitzar els temes sensibles per treure’n rendiment i generar conflictes” i “ens ha sabut greu que el senyor Mas, que va subscriure el Pacte Nacional per la Immigració, aprofiti per culpar el tripartit”.
Segons el portaveu socialista, Mas “és un home campanya i no un líder de l’oposició, li sabem poques propostes i només vol vendre erosió de govern, que vol governar a qualsevol preu”. “Ens sembla improcedent que utilitzi aquest tema per fer campanya electoral i se salti les premisses del Pacte Nacional per la Immigració, ens sembla que és malbaratar la cohesió social i la bona marxa del país”, ha explicat.
Mas: independentisme per hores
Joan Ferran també ha expressat el seu “astorament” pel paper de CiU a les consultes de diumenge passat. Segons ell, s’ha demostrat que el de Mas és “un independentisme de conveniència, per hores, perquè durant la primera onada de consultes les van abanderar, fins i tot van treure el material pesant, però ara ens trobem que no han enviat cap primera fila, ens trobem amb l’evidència que no ha volgut posar nerviosos els sectors més tranquils i moderats”.
“El senyor Mas ha tornat a la casa del catalanisme, a la vora del foc, amb el tortellet i les sabatilles: els fogots i les alegries que li van donar les primeres consultes han passat a la història”,
ha assegurat.

1.3.10

YO CON EL TRIBUNAL RUSSELL POR PALESTINA...¿Y TU ?



TRIBUNAL RUSSELL POR PALESTINA

El Tribunal Russell sobre Palestina es un tribunal popular de conciencia impulsado por la sociedad civil internacional ante las violaciones del Derecho internacional de las cuales es víctima el pueblo palestino. Examinará las responsabilidades de las organizaciones internacionales y de los Estados en la no aplicación del Derecho internacional. Aunque sus resoluciones no son vinculantes, el Tribunal se basa en la legislación internacional y está formado por expertos y juristas de renombre mundial. La primera sesión del Tribunal se realizará del 1 al 3 de marzo de 2010 en Barcelona con el mandato de estudiar el grado de complicidad de la Unión Europea y de sus Estados miembros en la prolongación de la ocupación de los Territorios Palestinos y en las violaciones de los derechos del pueblo palestino por parte de Israel.El primer Tribunal Russell se celebró en 1967 para investigar los crímenes de guerra cometidos en Vietnam y juzgarlos según el Derecho Internacional. Fue impulsado por Bertrand Russell, premio Nobel de Literatura en 1950, y presidido por Jean-Paul Sartre. El Tribunal contó con la participación de destacados intelectuales de la época, como Lelio Basso, Julio Cortázar, Lázaro Cárdenas y Simone de Beauvoir. El Tribunal, a pesar de carecer de validez jurídica, actuó como un tribunal popular de conciencia frente a las injusticias e impunidad de las violaciones de la legislación internacional.Ahora, después de más de cuarenta años, la Fundación Bertrand Russell patrocina el establecimiento de un Tribunal Russell sobre Palestina (TRP) para juzgar las violaciones del Derecho internacional de las que es víctima la población palestina y que la privan de un Estado soberano. En este marco, se analizarán las responsabilidades de Israel, así como las de otros Estados y organizaciones internacionales, como la Unión Europea, las Naciones Unidas y la Liga Árabe.El TRP está constituido por reconocidas figuras de muy diversos países, Israel incluido, y su legitimidad no proviene de ningún Gobierno o partido político, sino del prestigio, la carrera y el compromiso respecto a los derechos humanos de los miembros que lo integran. El Comité de apoyo internacional cuenta con más de 100 personalidades de todos los ámbitos, como Boutros Boutros-Ghali (ex secretario general de la ONU), Mohammed Bedjaoui (ex presidente del Tribunal Internacional de Justicia), Noam Chomsky (catedrático del MIT), Ken Loach (cineasta) o José Saramago (premio Nobel de Literatura en 1998)
Están abiertas hasta el 15 de febrero las inscripciones para asistir a I Sesión del Tribunal Russell sobre Palestina.
Más información en www.russelltribunalonpalestine.net o en www.tribunalrussell.org