El blog d'en Joan Ferran

31.3.09

USTED ES LIBRE DE IR ...O NO IR...



Feria de Abril 2009

El mes d’abril ja es aquí i , amb ell, l’anunci de la Feria de Abril de Catalunya que es celebrarà en el recinte del Fòrum de Barcelona i en espais municipals de Sant Adrià del Besòs. Ahir es va presentar el cartell d’aquesta nova edició. Enguany ha estat dissenyat per Xevi Muntané un artista prou conegut internacionalment per la qualitat dels seus treballs fotogràfics. La festa tindrà lloc entre els dies 24 d’aquest mes i el 3 de maig.
La Feria de Abril de Catalunya aplega, any rera any, una gran quantitat de ciutadans catalans tan d’origen com d’adopció. Durant els darrers certàmens s’incorporaren a la mateixa, entre d’altres, col·lectius procedents de Sud-america i el Magreb. L’edició d’aquest 2009 promet ampliar encara més la participació dels nous vinguts. La Feria esdevindrà, així, un dels esdeveniments lúdics/culturals amb un dels índexs més alts de participació ciutadana celebrats a Catalunya.
També, com cada any, alguns voldran menystenir la festa creant polèmiques estèrils i buscant raons per criticar. Els aconsello que no ho facin. Deixem que tothom gaudeixi amb llibertat i plenitud del seu temps lliure, dels seus gustos culturals, de la seva manera de viure les festes i de sentir el país.

29.3.09

TELEMADRID IS DIFFERENT



Esperanza solo sabe bailar cha-cha-cha


Va amb el sou. La tasca de conseller, ministre o president de Comunitat Autònoma contempla, no sols, l’agradable feina de tallar cintes o inaugurar carreteres, si no també haver de fer front als retrets dels ciutadans empipats. Com deia abans, també els moments desagradables van amb el sou. Transcendeixen, es publiquen als diaris, i el personal se n’assabenta. Fa temps es deia que la democràcia és llum i taquígrafs...potser si, però ara cal afegir-hi molta tele, Internet , sms, etc. Doncs bé, sota la regència de Doña Esperanza Aguirre, les novel·les d’espies prosperen i la moda dels mitjons fets a la Xina s’estén. Telemadrid is different a la resta de televisions occidentals, i omet –i perd- la gravació de l’espectacular escridassada que van protagonitzar el públic i els actors durant "La noche de los teatros”. El carrer de Fuencarral va ser testimoni dels fets, els crits i les escenes de nerviosisme del seguici. La televisió pública madrileña ho va silenciar. La direcció d’informatius de la cadena al·lega que les imatges, la gravació i el so no són òptims, qüestionant, així, el treball dels professionals...
A casa nostra, fa un cert temps, també varem experimentar situacions similars. Se'n recorden?
Ja veuen: Telemadrid is different.

26.3.09

RECORDANDO A J.A.GOYTISOLO...


Las mujeres de antes
En los Paseos junto al mar
en las sillas de mimbre de los bares
reclinadas en suaves chaises-longues de terciopelo
fumando cigarrillos atrevidos y exóticos
vestidas de colores muy decentes
o en lugares cerrados y más íntimos
mirándose al espejo
retocando sus labios y empolvándose
las mujeres de antes parecían irreales
eran como otra cosa algo distinto
pero cuando nos daban caramelos
o las fotografiaban de perfil
todos todos sabíamos que aquello se acababa
que no podía ser
que la hermosa película no iba a continuar siempre
y que la extraña joya que al parecer tenían
escondida en los pliegues del escote
o quizás entre las piernas
iba a volverse pronto mercancía barata
que ellas eran como nosotros
con sus deseos y melancolías
con sus trabajos y su desengaño.
Y entonces ¿para qué fingirse diosas
si ni ellas lo querían
y para qué tanto suspiro absurdo
tanta mano bellísima frotando en solitario
tanto dedo en salivas
i de la fiesta aquella sólo iban a quedar
algunos viejos cuadros y montones de cajas de sombreros
llenas de fotos ocres junto a discos partidos?

24.3.09




DEIXEU ELS MOSSOS EN PAU
Sí, deixeu els Mossos en pau. Deixeu de burxar un cop, i un altre també, sobre la seva suposada contundència, violència o mal humor. La policia catalana és una policia democràtica al servei dels poders públics amb la funció de garantir l'ordre. Els Mossos han obeït, i obeiran en el futur, tots els governs elegits lliurement pels catalans. Poden cometre errors. Es clar que sí! Com tothom que parla o actua. Com tothom que opina i diu el que pensa. Però si us plau: deixeu els Mossos en pau! Totes les democràcies tenen grups antiavalots. Acostumen a ser gent preparada, en forma, forta. La seva funció és restablir la normalitat quan aquesta ha estat violentada. Les protestes estudiantils o veïnals, les manifestacions polítiques tenen també els seus límits. No és normal agredir gratuïtament la policia, ni pintar-la de color fúcsia, ni ruixar un esprai contra els ulls d'un agent... Això no és normal ni aquí ni enlloc. Es dirà que això és obra d'un grupet de provocadors o exaltats. D'acord. Però si el fet succeeix, cal marxar i deixar-los sols, en evidència amb la seva violència gratuïta. Cal respectar la nostra policia perquè és democràtica. Si comet errors caldrà corregir-los. Es clar que sí! Però si no els deixem tranquils, si els menystenim, cometrem un error difícil de reparar.

22.3.09

NO EM VINGUIS AMB PRESSES...



Fent via... al PP

Els ha faltat temps. Després de que ahir es fes pública una enquesta que insinua un lleuger descens en la intenció de vot del conjunt del tripartit, els ha faltat temps. Ho han dit per terra, mar i aire. L’Artur Mas s’ha afanyat a demanar eleccions anticipades. En Felip Puig també però, no sense abans aconsellar al president Montilla que s’apliqui allò de: “coge el dinero y corre”. I per acabar d’adobar-ho un escriba, gens imparcial, publicava una columna dominical al diari bramant contra els que intenten que la legislatura duri el que ha de durar. És a dir: quatre anys.
Tant se val que la crisi sigui aquí, que l’atur creixi; tant se val si es genera inestabilitat, tant se val que el govern de la Generalitat cridi a la unitat política per negociar amb fortalesa el finançament... Ells, el que volen, és tornar al poder. No importa a quin preu. Si la política pretén fonamentalment aconseguir el bé comú, esdevé preocupant que el principal grup de l’oposició no exerceixi amb responsabilitat les seves funcions. A les files de CiU preval el tacticisme electoral per damunt de la responsabilitat de país o la visió d’Estat. Ara bé, potser alguns prefereixen que la via quedi lliure per deixar passar de nou a la gent del PP. És clar... amb ells vivien millor.

21.3.09

COMPAÑEROS...HAY QUE CUMPLIR



MONTILLA NO SE ARRUGA

El Presidente José Montilla no se arruga, marca agenda, desconcierta a sus adversarios y actúa. Resuelve con eficacia lo que depende de su gobierno y no transige –caso de la financiación autonomica- cuando lo ofertado no se ajusta a lo pactado. Todos los sondeos ponen de manifiesto que los ciudadanos valoran en el President su capacidad de trabajo, discreción y rigor. El President tiene a su favor el haber movido ficha a tiempo cuando la crisis de Nissan estalló. Marchó a Japón entre risitas y bromitas sobre gheisas. Incluso el portavoz convergente, el insuperable Oriol Pujol, bromeo en rueda de prensa acerca del éxito del viaje a la sede central de la empresa automovilística. Todo lo que ustedes quieran pero, volvió con un pan bajo el brazo, con un nuevo modelo de la casa nipona para ser fabricado en Barcelona garantizando así el mantenimiento de los puestos de trabajo. ¿Y que me dicen ustedes de SEAT? La sensatez mayoritaria hecha voto de los trabajadores va a permitir que la factoría – con sacrificios obreros, eso sí, - continúe laborando manteniendo empleo dentro y fuera de la fábrica. La lista de medidas anticrisis adoptadas por el gobierno de la Generalitat son las más contundentes y dotadas económicamente que ha puesto en práctica en Europa un gobierno no estatal. Catalunya, junto a un land alemán, ocupa el primer lugar en este ranking. No es intención de este articulista pormenorizar al respecto. Las medidas de austeridad están ahí. La de dinamización empresarial y la formación ocupacional también. El President Montilla marcó agenda y compareció ante los agentes sociales en el Circulo de Economía explicando con nitidez el alcance de la crisis y la acción del gobierno. La valoración de su intervención entre los asistentes tanto de la patronal como de los sindicatos fue positiva. La de los analistas y medios de comunicación también. Ante este hecho Artur Mas y su gente no han podido resistir la tentación de contraatacar, de utilizar los efectos de la crisis económica para intentar erosionar al gobierno tripartito. El dirigente convergente, plagiando al President, ofreció una conferencia donde publicitó sus propuestas para sortear la crisis. A saber: una larga lista de ochenta iniciativas susceptibles de ser debatidas en el Parlament. Y lo cierto es que un buen número de esas propuestas aupadas por CiU son coincidentes en su música con las del gobierno Montilla. Si, pero otras muchas son prehistoria y están superadas en la práctica por las acciones gubernamentales. Otras, en cambio, podrían llegar incluso a ser perjudiciales para la cohesión social del pais. Resumiendo, la tan cacareada propuesta de Artur Mas contra la crisis adolece de rigor. Lo que se atreve a llamar “propuestas” no pasa de ser, en el fondo, una recopilación de deslavazadas enmiendas parlamentarias presentadas a lo largo de estos últimos meses. No dan respuesta a la crisis, no establecen una política global contra la misma, dejan multitud de flancos al descubierto etc. La receta de Artur Mas, no deja de ser un calco de las propuestas neoliberales al uso aliñadas, eso si, con un punto picante de demagogia – como la propuesta de rebajar el sueldo presidencial al tiempo que sostiene que los políticos están mal pagados-. Proponer alegremente rebajas fiscales deviene un clásico en boca de los grupos opositores. La receta menos impuestos más inversión pública no es viable. Es una ecuación que no cuadra. Pretender cargar sobre los más débiles, los trabajadores, el esfuerzo anticrisis es la terapia típica de la derecha. ¿O no? Un partido que ha tenido responsabilidades gubernamentales durante veintitrés años no puede ni debe obrar con tanta frivolidad. Los ciudadanos no aceptan como valida, no entienden, esa burda estratagema de culpar a los gobiernos de una crisis que es global, planetaria; es más, conocen la génesis del la misma y quienes son sus progenitores.

Ante este panorama el president José Montilla no se arruga. El Gobierno de la Generalitat afronta la crisis desde una doble perspectiva. Una, la de las medidas estructurales (acuerdos estratégicos, pactos nacionales... ) y otra de coyunturales para responder al día a día, a las personas. Las líneas prioritarias de acción del Ejecutivo pasan por incrementar la inversión en obra pública, por la promoción y el acceso a la vivienda, por el impulso a la actividad empresarial, por las políticas activas de ocupación y por la austeridad presupuestaria. No se pretende en estas líneas obviar la gravedad y la naturaleza de la crisis que nos sacude. Al contrario, se reconoce la misma como un problema serio de país. Se constata la idoneidad de las medidas adoptadas en contraste con la escasa solvencia de la propuesta del señor Mas.

19.3.09

SEAT DIU ....SI



Matias Carnero

La història ens demostra que hi ha un sindicalisme per cada temps i un temps per a cada sindicalisme. La història ens mostra com les corrents polítiques i sindicals que evolucionen i s’adapten als nous temps perviuen i les que no ho fan desapareixen o devenen un cau de nostàlgics.
El referèndum de SEAT és una manifestació de pragmatisme, d’utilitat immediata al servei dels treballadors. Tots sabem que respecte a les lluites obreres podem bastir-ne un discurs ideològic sobre la perversitat del sistema i el paper suposadament “entreguista” d’alguns sindicats. Qui ho faci s’equivocarà. Els temps que corren no són bons per la lírica revolucionària. No seria just demanar accions numantines als treballadors de Seat. Tampoc podem demanar un resistencialisme ferotge als sindicats. No. La serenitat i la lucidesa de dirigents sindicals, com Matías Carnero, mereixen l’aplaudiment i consideració de la ciutadania. Ara cal que des dels àmbits del poder econòmic i financer sorgeixen persones que prenguin la paraula amb el seny i el sentit comú d’aquest sindicalista de la UGT. Els treballadors ja col·laboren. Ara cal un pas al front d’altres agents socials i una actitud menys agressiva dels partits que no governen.

17.3.09

EL SALVADOR TAMBE.....

Un observador no acostuma a opinar...cert, pero pot transcriure un editorial de "El Periodico"sense problemes....

'TOMB AL SALVADOR'

La victòria de Mauricio Funes a les eleccions presidencials celebrades diumenge al Salvador suposa un tomb espectacular, no només perquè acaba amb 20 anys de governs de la dretana Aliança Republicana Nacional (Arena), emparentada en el passat amb els esquadrons de la mort, sinó perquè diposita el poder en mans de l'antic grup guerriller Front Farabundo Martí d'Alliberament Nacional (FMLN). És a dir, no es tracta d'un relleu convencional, sinó que s'ha d'incloure a la llista de tombs histò- rics registrats a Llatinoamèrica, moments en els quals es produeix una verdadera acceleració de la història.L'orientació socialdemòcrata de Funes subratlla, a més, l'originalitat del procés salvadorenc, perquè l'FMLN és l'únic moviment guerriller modern de l'Amèrica Central amb una important presència d'aquest corrent polític des dels dies del desaparegut Guillermo Ungo. Això significa que el reformisme del nou president es dirigeix més a garantir l'eficàcia de l'Estat al si d'una economia mixta que a anunciar la bona nova de l'estatisme a qualsevol preu.Per això, malgrat la dificilíssima situació en què està el país, que registra els índexs de violència més alts de la regió, Funes ha evitat la retòrica incendiària. Ha preferit recórrer al record solemne del bisbe Óscar Arnulfo Romero per concretar qui inspirarà la seva presidència, i s'ha referit al "torn dels ofesos" per subratllar qui seran els destinataris dels seus neguits. Però no ha renunciat al realisme a l'avançar el seu propòsit d'estrènyer la cooperació amb els Estats Units, on viuen 2,5 milions de salvadorencs, les remeses de divises dels quals són la segona font d'ingressos del país.

10.3.09

RADICALISME A CDC...SENY A UDC...



EL VIRUS DE CiU

D’aquí a quatre dies ningú recordarà la manifestació que va tenir lloc a Brussel·les el passat dissabte. De ben segur que els historiadors, quan remenin a les hemeroteques, seran més equànimes que els organitzadors de la marxa en xifrar el nombre d’assistents. No crec que gosin parlar de 10.000, ni tant sols de 5.000 entre catalans i flamencs; però, aquest element és menor, irrellevant diria jo. El fet tampoc passarà als anals de la història belga ni de la seva capital. Aquesta ciutat ja no s’immuta. Ha esdevingut el “manifestodrom” de tota Europa. Ha vist caminar a pagesos, obrers i pescadors... No. Res d’això tindrà importància. En el futur potser el fenomen que més desperti l’atenció dels analistes serà l’aconseguir datar el moment en què, de forma diàfana, la deriva de CDC vers el sobiranisme es produí. Sí. La notícia del futur no serà, com ara, que Unió recorda a CDC: “que la independència no és un compromís electoral de CiU” si no ans al contrari, sociòlegs i politòlegs es preguntaran en quin moment, i perquè, CDC decideix abandonar la centralitat del seu projecte polític per anar a competir en un terreny que no és el seu. I és més, amic lector, m’atreveixo a aventurar que cercaran culpables per endossar-los-hi la responsabilitat d’haver torpedinat un partit que atresorava una sòlida cultura de govern. Un virus estrany comença a destruir el que va ser la centralitat política de CiU.

BUENA FAENA BARRIL...BUENA DE VERDAD




MAL TORO. BONA GENT

Avui els parlaré d'una cosa que desconec. Al cap i a la fi, no serà la primera vegada que un columnista es nodreixi per a les seves tesis o els seus dubtes de coses desconegudes. Per exemple: els toros. És la meva obligació mostrar les cartes abans de la partida. A saber: no sóc taurí i no sento cap afició pels toros. He estat a la Monumental de Barcelona en dues ocasions. Una, des de les localitats més altes, acompanyant un amic polonès. L'altra, molt a prop de la barrera, veient l'exigua silueta d'un matador que es diu Dámaso González acostant el cos a un animal enorme de més de 500 quilos.A banda d'això, considero que els toros són un espectacle que ens envileix a aquells que anem a la plaça. Res a veure amb els suposats drets dels animals, perquè no sabré mai la diferència entre el dret del toro i el de la llagosta o el de la mosca collonera. Per mi, els toros són un espectacle vil precisament per la seva condició d'espectacle. Pagar per veure la mort del toro no em reconcilia pas amb el que espero de l'espècie humana. I quan veig com persones respectables al Congrés dels Diputats o en qualsevol altre fòrum pretenen exalçar un determinat personatge als crits de "¡torero, torero!" m'agradaria poder canviar-me de país.Hi ha vegades que em demanen que firmi algun manifest en contra de la denominada "fiesta". L'última vegada va ser per la qüestió de la iniciativa legislativa popular. Però vaig pensar que el fet que els toros em produeixin repugnància no comporta que hagi d'advocar per la prohibició de l'espectacle. Perquè a la plaça es mata els toros, és veritat. I també es mata una certa dignitat civilitzada. Però en les prohibicions es mata la capacitat de diàleg, de tolerància o de tradició mal entesa. Massa prohibicions hem estat assumint aquests últims anys perquè ara la prenguem contra els toros i la seva indústria.Tot això ve a tomb perquè un torero de renom anomenat José Tomás acaba d'anunciar que el 5 de juliol que ve es repassarà a la plaça de Barcelona sis toros, sis, que deu ser la màxima proesa que s'espera d'un matador de toros. El destre madrileny, perquè deu torejar amb l'esquerra i és de Madrid, considera la plaça de Barcelona un lloc molt especial perquè ha estat aquí on ha aconseguit els principals èxits de la seva carrera. I afegeix Tomás: "Aquí es vol coartar la llibertat dels aficionats. Per això sóc aquí, en senyal de gratitud".I, arribat a aquest punt, he de dir que jo també estic més a prop dels esperits agraïts que dels prohibicionistes. No estic en absolut d'acord amb l'ofici de Tomás, però, en canvi, m'acosta a ell aquest petit to reivindicatiu amb aquells que aprecien la seva feina i que, no obstant, se senten coartats en les lleis i al carrer per gent que no opina de la mateixa manera que ells.Les places de toros són àmbits tancats d'accés voluntari. Es tracta d'àmbits legals sustentats per l'import de les localitats que la gent, voluntàriament, entrega a la taquilla. José Tomás vol fer un acte de suport als espectadors que, pacíficament, assisteixen a la plaça. Em sembla tan irreprotxablement democràtic com la subvenció a una funció de teatre grec o la contribució a un partit de futbol de la meva selecció catalana.Si els toros han de desaparèixer, que sigui pel mercat. Si l'agraïment ha de ser com el de José Tomás, benvingut sigui, malgrat la seva causa. No per no acceptar-la s'ha de prescindir de la bona gent.
Joan Barril
Publicat a "El Periodico"

8.3.09

LA DRETA ES LA DRETA...CiU I PP...



L’oxigen d’en Rajoy

L’entrevista d’en Mariano Rajoy, ahir a La Vanguardia, no té trampa. Traspua oxigen. L’oxigen que el dirigent del Partit Popular necessitava per no morir ofegat sota la pressió dels seus propis companys de formació. Les declaracions d’en Rajoy, les seves paraules, ja no tenen un to d’autodefensa ni resistencial. Des de l’u de març el dirigent conservador es postula com la solució dels nostres problemes, com l’home que Espanya precisa per vèncer la crisi econòmica i l’escalada de l’atur. Fins i tot gosa calcar, sense rubor, el gastat eslògan que diu: “el viento del cambio ya sopla en España”. Don Mariano està en el seu dret de dir el que li sembli però un servidor s’ha fixat -ves per on- en una al·lusió adreçada a Convergència i Unió, aquella que diu: “Con CiU tenemos ideas en común”. Doncs sí, és cert. PP i CiU comparteixen un munt de coses. I les comparteixen més que mai en temps de crisi. Els uns i els altres estan d’acord en abaratir els acomiadaments, en retallar les prestacions socials i en baixar els impostos. En Miquel Iceta, preveient complicitats d’aquest tipus, feia també ahir una crida als sindicats per no cedir davant les receptes de la dreta conservadora. Aquesta gent, a l’hora de la veritat, tots sabem que oblida la pàtria i només pensa en els seus interessos.
Anem amb compte doncs, no fora el cas de què l’oxigen d’en Mariano esdevingui pels demés una atmosfera irrespirable.

7.3.09

CARTA PARA PATXI LOPEZ




¡Enhorabuena Patxi!
Los resultados electorales que habéis logrado los compañeros de Euskadi os permite situaros como el eje principal, e imprescindible, de la política vasca. No existe ninguna fórmula ni pacto político viable que pueda prescindir de vosotros. He leído tu blog y en el afirmas que “poquito a poco todo se irá resolviendo”, y también que “te sientes absolutamente legitimado y animado para encabezar un gobierno de cambio”.
¡Adelante pues! No te cortes. Tengo la seguridad de que lo que decidáis va a ser lo mejor para la ciudadanía de Euskadi. Tengo la certeza de que vuestra opción contará con el beneplácito y la simpatía de la gran mayoría de los socialistas catalanes. Sé también que estáis preparados para todo lo que pueda llegar.
No obstante, permíteme que te transmita una experiencia, una sensación particular vivida al hilo del cambio que se originó en Catalunya con la caída del pujolismo. Aquí, des del epicentro del nacionalismo catalán, se llegó a calificarnos de okupas, de allanadores de moradas, etc., etc. Por si ello fuera poco, nuestras divergencias con los detentadores del viejo poder se catalogaron -desde CiU- como heridas y agresiones al país, a Catalunya. El caldo de cultivo ideal para el victimismo estaba servido merced a nuestra osadía por querer gobernar el país de forma distinta. La película que vais a protagonizar no va a estar exenta de fotogramas en los que las “afrentas históricas causadas por el Estado” serán usadas por vuestros adversarios como arma arrojadiza. No os extrañe que construyan sobre vuestra imagen el retrato soez de un agente infiltrado al servicio de un nacionalismo rival, incluso enemigo. Cualquier debate de racionalidad política lo convertirán en un choque de contrarios, en un agravio. Ya sabes, el victimismo es una constante del nacionalismo. En Catalunya la cosa fue y sigue siendo así. “No somos un país cualquiera” os dirán. Tranquilos, eso dicen siempre intentando difuminar lo que son los verdaderos antagonismos sociales.
En fin. ¿Qué os voy a contar que no sepáis? La historia y la política analizada desde un sentimiento metafísico deviene forzosamente subjetiva.
Patxi: el panorama que te aguarda no es cualquier cosa. Anda lleno de retos, pero también de esperanzas. No te arrugues. Cuentas con el apoyo moral y la simpatía de miles de ciudadanos… y no todos ellos socialistas.
Adelante.

ROSA PAZ RADIOGRAFÍA

ZAPATERO EN EL LABERINTO


Atrapado en el laberinto vasco. Así ha quedado el presidente del Gobierno, José Luis Rodríguez Zapatero, tras las elecciones del domingo, que han estrechado el ya escaso margen de maniobra con que se quedó después de los comicios generales de hace un año. Entonces, los partidos que le habían servido de aliados en la anterior legislatura se pegaron un batacazo, especialmente IU y ERC. Y como antes de eso ya había perdido el favor de una CiU irritada porque el PSC de José Montilla le había arrebatado el poder en Catalunya, Zapatero necesitaba al PNV para alcanzar acuerdos parlamentarios. De hecho, fue el apoyo de los nacionalistas vascos lo que le permitió aprobar el pasado diciembre los presupuestos generales para el 2009.
Las elecciones del domingo, en las que los socialistas perdieron Galicia - y a lo mejor de paso el apoyo de los diputados que el BNG tiene en Madrid-y quedaron, sin embargo, en condiciones de gobernar en el País Vasco, desalojando del poder al PNV, colocan a Zapatero en una situación complicada. Vamos, que le dejan sin posibles socios parlamentarios. Sobre todo, porque su rápido intento de cortejar a CiU ha tenido una negativa igualmente inmediata. Así que con la economía en caída libre, el paro en crecimiento geométrico y sin grupos parlamentarios con los que pactar, a Zapatero se le ponen las cosas más cuesta arriba. Oponerse, no obstante, a que López sea el próximo lehendakari le traería igualmente muchos problemas. Primero internos, porque el PSE está decidido a hacerse con el gobierno vasco y, para ello, cuenta con el apoyo del PP a la investidura. Segundo, porque si se opusiera le sería muy difícil de explicar la decisión en el resto de España agitada por una previsible e implacable campaña de la derecha, que sacaría del baúl el discurso de la anterior legislatura y le acusaría de plegarse a los intereses del PNV o hasta de los terroristas. La solución a todo eso podría estar en un gobierno de coalición con los nacionalistas vascos. Pero también esta hipótesis parece improbable. No porque el jueves las delegaciones de los dos partidos salieran tarifando de su primer encuentro, si no porque PNV y PSE aspiran a ocupar la lehendakaritza, y se sienten además legitimados para ello. El primero porque es el partido más votado y con más diputados y el segundo porque es el único que podría tener aliados para sumar la mayoría absoluta necesaria para la investidura. Claro que si Patxi López es lehendakari con 25 de los 75 escaños de la Cámara vasca, tampoco lo tendrá nada fácil. Puede que tenga la fuerza para afrontar ese reto, pero se verá acorralado en más de una ocasión, o en todas, y tendrá que hacer ejercicios de magia si quiere convertir a los rivales en aliados. Ni siquiera para avanzar en grandes temas, simplemente para aprobar los presupuestos.
Publicado en La Vanguardia

1.3.09

CUBA, QUE LINDA ES CUBA...



Obama, ara Cuba

Diuen que en Barack Obama vol donar un cop de timó a les polítiques socials i econòmiques dels EEUU. Diuen també que la seva intenció és retirar les tropes de l’Irak –de fet ja ho ha anunciat- i desplegar una ofensiva diplomàtica d’ampli abast que no exclogui el que el seu predecessor, en Bush, va anomenar “l’eix del mal”. Se li pressuposen moltes bones intencions al primer president negre dels EEUU. Fins i tot en Hans Kung parla d’ell com un líder de “gran nivell moral capaç de definir un marc ètic per reconstruir l’economia global”... Doncs bé, molt a prop de casa seva, a Cuba, el flamant president nord americà té al seu abast una gran ocasió per exercir com a apòstol d’una nova ètica política. L’Obama, si vol, pot acabar amb el bloqueig cubà. Un bloqueig que castiga la població civil, que s’ha demostrat ineficaç per atemorir el castrisme i que ha esdevingut més una concessió a les màfies de Miami que una altra cosa. Sóc dels que desitja una ràpida evolució democràtica a l’illa caribenya. Estic convençut de què una política intel·ligent, i pacient, dels EEUU la pot facilitar. D’altra banda lamento la lleugeresa d’alguns en criticar el procés polític –insisteixo, que ara ha d’esdevenir democràtic- que va salvar als cubans d’una dictadura corrupta al servei d’un domini colonial asfixiant. Vostès recordaran que, ara fa uns 50 anys, Cuba va deixar de ser el paradís de la màfia USA i el prostíbul del Carib. Els cubans han de trobar el seu camí vers la democràcia plena. Si, però l’Obama hi té molt a dir.