El blog d'en Joan Ferran

30.3.08

TEMPS PER UNA TRIPLE AMBICIO



Temps de congressos

Abans de l’estiu es celebraran els congressos dels principals partits polítics de casa nostra. El cert és que no tots tindran les mateixes característiques. Uns serviran, o haurien de servir, per dilucidar qui aconsegueix una majoria suficient per exercir com a líder i fer un equip de col·laboradors lleials; altres, per confrontar projectes i intentar fugir del desgavell discursiu i de les seves accions erràtiques. Així les coses tot sembla indicar que el congrés menys conflictiu, tranquil i propositiu serà el del PSC. Doncs sí però, també serà el que haurà d’entomar majors exigències de responsabilitat política. El president Montilla ho té clar i així ho va manifestar en el darrer Consell Nacional del PSC dient: “els ciutadans ens han traslladat la responsabilitat de representar i liderar el catalanisme polític”. I així haurà de ser, no sols pel mandat expressat per les urnes, si no també per la pèrdua de pes polítics de la dreta catalana i dels socis governamentals. A hores d’ara cap força política catalana ofereix tanta estabilitat com la socialista. És fonamentalment per aquesta raó que els reptes del PSC i del seu congrés van més enllà de picabaralles internes. El PSC va per feina. Vol consolidar-se com l’eix vertebrador del catalanisme social i federal. Avui el PSC està en condicions d’interpretar la realitat de Catalunya, afrontar els seus problemes, reptes i aspiracions. Pretén erigir-se en un instrument útil al servei dels ciutadans. Mentre uns preparen congressos per aclarir-se, altres exposen una triple ambició: la social, la nacional i la federal.

29.3.08

UN ALTRE BON ARTICLE...



ERC: perdre plomes o quedar plomat
Carles Navales
Josep-Lluís Carod-Rovira, president d'ERC: de Cambrils, 55 anys. Joan Puigcercós i Boixassa, secretari general: de Ripoll, 41 anys. Joan Carretero i Grau, corrent Reagrupament.Cat: de Tremp (viu a Puigcerdà), 52 anys. Uriel Bertran Arrué, corrent Esquerra Independentista (EI): de Badalona, 31 anys.El 7 de juny és el dia d'elecció de president i secretari general d'ERC. Hi haurà una urna per escollir president i una altra per a secretari general, un col·legi electoral per cada capital de comarca i la jornada electoral començarà a les nou del matí i acabarà a les vuit del vespre. També es podrà votar per correu. I el partit farà una tramesa electoral a tots els militants amb informació de totes les candidatures. A l'hora d'organitzar els seus actes, qualsevol candidatura que es presenti podrà utilitzar les instal·lacions que el partit té arreu del territori. L'elecció del candidat a la presidència de la Generalitat serà posterior, sense que encara hi hagi data fixada.En una ocasió vaig preguntar a Santiago Carrillo si, des de la perspectiva que dóna el temps, podria resumir-me, a manera de titular de diari, quina era la disputa ideològica entre Lenin, Stalin i Trotsky. Em va contestar: "Molt senzill: tots tres volien manar i només podia manar un". En el cas d'ERC sembla que també sigui així, però no ho és, encara que el cas Carod-Puigcercós sí ho sigui.Dins d'ERC conviuen dues ànimes. Pots trobar-t'hi un jove militant, que defensi papers per a tots els immigrants i, al seu costat, un vell militant que faria fora de Catalunya tots els "moros". Això sí, ambdós sostenen la independència del país, però aquesta és l'única cosa que els uneix: l'un i l'altre volen una Catalunya totalment diferent.El racista estaria més prop de les tesis de CiU, i preferiria un govern de coalició amb els nacionalistes en comptes d'un amb els socialistes. Les seves tesis estan millor representades per Joan Carretero, que conserva amb el major afecte la foto que es va fer amb el cardenal Ratzinger abans de ser Papa i que llueix sovint l'escut d'Israel a la solapa. Tampoc oblidem que Heribert Barrera li dóna suport i ja sabem com va ser la seva relació amb els nazis, cosa que també succeïa amb els independentistes irlandesos; molts d’aquests fins i tot van veure la Guerra Civil espanyola com una croada catòlica contra el comunisme, i van prestar tot el suport al dictador Franco enviant una Brigada Irlandesa d'uns 700 homes manada pel general de l'Exèrcit Republicà Irlandès, l'ultradretà Eoin O'Duffy (altres 250 irlandesos van lluitar al costat de la República).L'antiracista es troba més al costat de Carod i Puigcercós, que sostenen un pensament proper a la socialdemocràcia, per la qual cosa prefereixen governar amb les esquerres. Però també hi ha els joves que van afiliar-se a ERC per combatre aquell "dimoni" anomenat Aznar. Gràcies a la "dimonització", ERC va passar d'uns 3.000 militants als més de 10.000 actuals; i en aquests nous 7.000 hi ha el gran dubte: què faran en un procés d'elecció per sufragi universal?El greu de tot això és que el període de crisi serà molt llarg, ja que no finalitzarà fins a l'elecció del candidat a la presidència de la Generalitat, i amb tant temps en tensió ERC corre el perill no de perdre alguna ploma, sinó de quedar plomada. L'electorat no digereix tanta divisió interna i la militància queda molt cremada. Els que vàrem viure des de dintre la crisi del PSUC podem certificar-ho.

27.3.08

FEDERALISTES ? SI ,ES CLAR



El vot federal

La valoració en calent dels resultats electorals del passat mes de maig comença a deixar pas a anàlisis més serenes, rigoroses i meditades. Aquest cap de setmana hem pogut llegir un interessant article a “El País”, signat per en Jordi Sánchez, en el que posava de manifest els errors de percepció de la realitat en els que cauen alguns sectors de l’anomenat sobiranisme. Ahir, a les planes de “El Periodico” en Francisco Longo, director de l’Institut de Direcció i Gestió Pública d’ESADE, ens deia que “ni el patrioterisme del PP, ni l’ànsia disgregadora del nacionalisme radical han obtingut èxit” per afegir que “els resultats revelen l’afartament d’una dialèctica que ha utilitzat la identitat col·lectiva com a eina de confrontació política”.
Qui ha guanyat doncs? Comparteixo les tesis del senyor Longo quan diu que la gran triomfadora de la contesa ha estat la visió federal d’Espanya. Una visió que defensa el PSC i que implica un plantejament que té, com a fons, una Espanya autonòmica reconciliada amb ella mateixa.Al PSC l’han votat ciutadans de totes les ideologies i posicions socials encarregant-li que tiri endavant les reformes necessàries per fer avançar socialment el país però, també per fer la política més confortable. Aquest vot federal al PSC exigeix un desplegament òptim de l’Estatut, un finançament suficient i major harmonia amb els pobles de l’Estat. Com explicava en Jordi Sánchez, en l’article abans esmentat, els promotors d’un debat polític metanacional s’equivoquen.

25.3.08

PUJOL CRIDA A LA "REBELIO"...



Pujol “enragé”

Ui, ui, ui! Els expresidents no paren. Continuen generant noticies, anècdotes i declaracions. Felipe González ha estat un dels personatges més hiperactius de la campanya socialista i, no fa gaire, Montserrat Nebrera definia a José Maria Aznar desprès d’unes declaracions sobre la guerra d’Iraq com un gerro xinès. Els “ex” continuen a les planes dels diaris i als mitjans de comunicació. Doncs bé, ahir va ser el torn d’un Jordi Pujol “enragé”. L’artífex del “peix al cove”, el campió de l’ambigüitat, el rei del possibilisme se’ns destapa amb unes declaracions extemporànies cridant als catalans a la confrontació amb el Govern Central. I ho fa minimitzant el perill del PP –deu voler fer-se perdonar el pacte del Majestic- tot afirmant que els pecadors són els socialistes que enganyen sistemàticament als catalans. Sempre he respectat, des de la discrepància, la figura política del President Pujol però no tinc més remei que comentar, amics lectors, un parell de veritats. Amb Pujol al Govern l’Estatut va estar congelat vint i tres anys amb l’excusa de que no convenia la seva reforma. Amb els governs d’esquerres, i amb ZP, el nou Estatut ha estat possible. Avui s’avança en el seu desplegament (segurament amb dificultats, no ho discuteixo) i en un nou sistema de finançament per Catalunya. D’haver seguit amb les inèrcies convergents el pacte amb el PP seguiria vigent i, en Jordi Pujol, defensaria sense ruboritzar-se que Catalunya es retroba a sí mateixa quan té seny i amaga la rauxa. El seny de la dreta, és clar.

24.3.08

SUGERENTE ABIAN EN LA VANGUARDIA

SANTORAL PENEUVISTA

MAL Domingo de Resurrección para el nacionalismo vasco, que celebró ayer su día de la Patria coincidiendo como siempre con la jornada más emblemática del catolicismo. Hacía justo dos semanas que las urnas maltrataron a los convocantes del Aberri Eguna: el PNV perdió más de cien mil votos, Eusko Alkartasuna fue barrida del Congreso y la ilegal Batasuna ni siquiera pudo concurrir. El 9 de marzo fue una fatal jornada electoral para quienes atribuyen propiedades y derechos a entes que atienden por Pueblo o Patria. Sin ir más lejos, esto del Aberri Eguna también tiene algo de sobrenatural. Cuenta la leyenda que el muy católico PNV se topó por arte de magia con la instauración de la atea II República sin tener una fiesta patria que llevarse a la boca, cuando los catalanistas ya hacían actos de fe el Onze de Setembre y el galleguismo también lucía sus tímidos fueros coincidiendo con la festividad de Santiago. Los nacionalistas vascos forzaron su siempre extensible mitología y en 1932 celebraron su primer Aberri Eguna. Desde entonces lo harían cada año, coincidiendo con el Domingo de Resurrección y para conmemorar la revelación que Sabino Arana tuvo ese mismo día, pero de 1882. En aquella jornada, el fundador del PNV descubrió que dejaba de ser español para convertirse lisa y llanamente en vizcaíno. Un linaje previo al nacionalismo, pero paso imprescindible para transmutarse en vasco o vasca, a secas. Y así fue como el mito sabiniano tuvo una revelación, justo el día en que Cristo ascendía a los cielos. Ayer, el PNV intentó arrojarnos luz terrenal sobre sus objetivos en formato de manifiesto: "No somos un Pueblo, una nación sin papeles".Seguro que los soberanistas ya buscan una fecha libre en el santoral del partido para convocar un referéndum que halle la documentación perdida.

22.3.08

CHINO CHANO CON EL JARRON CHINO...



Se equivoca Montserrat Nebrera al catalogar a Jose Maria Aznar como un jarrón chino. No es correcta la catalogación. Al expresidente le pega más ser un producto, chino si ustedes quieren, pero de un establecimiento de "todo a cien". Si , de esos en los que se puede adquirir desde un boligrafo a unos zapatos de plastico destroza pies. El tal Jose Maria no es una pieza de la dinastia Ming. No, es tan solo un producto de plastico que no se quiebra al caer, que fue retocado en un rancho tejano para intentar vendernos la idea de que nuestro pais tenia futuro como fabricante de Rambos .
Las piezas valiosas, o ilustradas, tipo Pique o Francesc Vendrell ya no constan en el Anticuario Popular. Es una lastima.

21.3.08

TRISTE ANIVERSARIO Y PLATAFORMA JUICIO AZNAR



Manifiesto contra la impunidad por la Guerra de Iraq
Durante la primera mitad del año 2003 los españoles se movilizaron como nunca lo habían hecho para detener una guerra injusta, ilegal y amparada en mentiras, como se ha demostrado posteriormente. Con el apoyo del Partido Popular, José María Aznar, que entonces era Presidente del Gobierno español, decidió asumir el protagonismo a favor de esta guerra, dando la espalda a lo que exigía la ciudadanía en las calles y en las encuestas. A mediados de marzo de aquel año, José María Aznar, Tony Blair y George W. Bush fueron acogidos por José Manuel Durão Barroso en las islas Azores, desde las que lanzaron un ultimátum a Iraq con un plazo de 24 horas, durante el cual el presidente del país debería dimitir y deberían entregarse unas armas de destrucción masiva que ni existían ni había indicio real alguno de su existencia, como los inspectores de Naciones Unidas apuntaron en alguna ocasión. Transcurrido dicho plazo, y si no se llevaban a cabo las imposiciones que señalaban, los reunidos anunciaban la invasión de Iraq. Culminada la ocupación militar el 1 de mayo de 2003, Iraq entró en una situación de caos, devastación y muerte en la que diversas guerras cruzadas han impedido a los ocupantes conseguir sus propósitos.
Al no contar con la aprobación del Consejo de Seguridad de la ONU, esta guerra fue ilegal y ninguna resolución posterior de dicho organismo puede borrar este hecho. Esto significa que, según el Derecho Internacional, los efectos de esta agresión son crímenes de guerra y los ejecutores e inductores de crímenes de guerra son criminales de guerra. La participación española en la misma se realizó sin la aprobación del Congreso de los Diputados de nuestro país. Esta participación sería disfrazada de ayuda internacional, tras proclamarse un falso fin de la guerra que aún hoy no se ha producido y enmascarando como ayuda humanitaria al pueblo iraquí aquello que realmente era ayuda a los militares invasores, aliados del gobierno español de aquel momento. Tal guerra sigue provocando decenas de muertes todos los días y no es posible desvincularla de las principales causas de los atentados terroristas de Madrid del 11 de marzo de 2004 ni de los de Londres de 7 de Julio de 2005. La cantidad de muertos generada por la Guerra de Iraq, calculada en 700.000, no para de crecer ni tiene visos de detenerse.
Cuatro años después del inicio de la guerra, disponemos de la perspectiva suficiente para entender que la actuación concreta de Aznar como Presidente del Gobierno español y del Partido Popular, protagonistas activos de aquella invasión, debe ser sometida a un examen penal que determine sus posibles responsabilidades penales y anuncie para el futuro que quienes colaboren en una guerra ilegal no resultarán impunes por el mero hecho de desempeñar un puesto de prominencia política. Entendemos que éstas son las verdaderas acciones preventivas en favor de los derechos humanos.
Por ello, solicitamos a los partidos políticos que se oponen a la guerra de Iraq y a los que no quieran seguir siendo cómplices de la misma que colaboren activamente en la exigencia de responsabilidades políticas, pero también judiciales de José María Aznar. Asimismo, esperamos de las instancias judiciales que apliquen el principio de igualdad ante la ley y no amparen la impunidad de quienes hayan violado la legalidad, estatal y/o internacional, por su especial relevancia política. También llamamos a la ciudadanía a asumir el protagonismo que se ganó en las movilizaciones contra la guerra, reclamando ahora la responsabilidad de quien no quiso escuchar entonces nuestras voces.

19.3.08

5 ANYS I NO EVOLUCIONA...


18.3.08

LA CASA QUE NO TE...L´ARTUR



L’Artur no té casa

Diuen que la Setmana Santa invita al recolliment i la reflexió, a no deixar-se portar pels pecats capitals, i intentar complir la penitència que li toca a cadascú. L’Artur Mas continua pecant de supèrbia. Lluny d’intentar guarir-se de les ferides rebudes el 9 de març, llença una crida desesperada per aconseguir una hipotètica unió de tots els catalanistes. Parla com si ell i el seu grup fossin garantia d’alguna cosa. La crua realitat ens indica que el desconcert creix a CiU. L’únic que sembla no haver perdut la calma és en Duran i Lleida, que veu amb satisfacció com en Mas fa crides urbi et orbe sense parlar de sobiranisme i molt poc de nacionalisme. Aquesta fugida endavant, aquesta oferta de compartir sostre del líder de CiU, contrasta amb les crítiques que formulen tant en Felip Puig com en Lluís Recoder. Ambdós exigeixen una seriosa reflexió per esbrinar les causes de la pèrdua sostinguda de vots que pateix CiU i que deixa la coalició amb una minsa representació parlamentària idèntica a la del 2004. La pitjor en molts anys. L’oportunisme d’en Mas intentant treure suc de les picabaralles d’ERC no el durà enlloc. La seva casa gran no existeix. És tant sols un munt de plànols sense valor guardats en una caixa forta. I avui, amics meus, amb la crisi de la construcció, ja ningú compra sobre plànol. El ciutadà vol seguretat i estabilitat i això ho garanteixen, a hores d’ara, altres catalanistes que no són nacionalistes.

16.3.08

PER A VENEDORS ...



Chikiliquatre

Quina pau! Quina tranquil·litat! No m’ho puc creure. Durant mesos i mesos hem estat sotmesos a la lectura –quasi obligada per saturació de l’espai periodístic- d’articles i columnes parlant-nos del que li convenia a Catalunya, del famós “català emprenyat”. Finalment podem respirar. El monotema s’ha acabat. Molts dels venedors de trencadores estratègies autodeterministes s’han pres unes vacances forçoses intentant comprendre el misteri dels resultats electorals. Ja se sap, el temps ho cura tot. Potser després de Setmana Santa, o d’aquí a un parell de mesos, quan s’escalfi el tema del finançament o de l’Estatut tornaran a la càrrega. Però... Què fer mentre tant? Com distreure a un personal que ja desconfia de l’adveniment del Messies? Doncs, permeti’m un consell. L’articulista desconcertat o desvagat pot escriure sobre el Chikilicuatre. A fi de comptes és un producte català que tindrà la virtut de rebentar les audiències a televisió. Però no. Quina por! Algun il·lustre periodista ens dirà que potser li manca pedigrí, que la seva estètica no és prou catalana o que el seu nom esdevé “xteli”... Potser el seu pecat mortal es haver nascut a Cornellà.

15.3.08

PER UNA ESPANYA FEDERAL



España interesa

Que los socialistas han ganado las elecciones generales es una obviedad. Que el Partido Popular ha obtenido un resultado digno, también. Pero más allá de estas evidencias conviene comprender lo que sucede cuando la ciudadanía catalana acude masivamente a las urnas. ¿Qué ha ocurrido? ¿A que obedece tanta algarabía? Se preguntaran ustedes. La respuesta es clara: España interesa, e interesa mucho más que el discurso, o los vuelos gallináceos, de cuatro analistas alimentados en la despensa del “star system” nacionalista y sus medios de comunicación. Los creadores del mito del “català emprenyat” y los apologistas del soberanismo están de luto. Sus tesis han sido derrotadas en Valencia, Cataluña y País Vasco. El “derecho a decidir” ha sido empleado para apuntalar a las dos grandes formaciones políticas que tienen un proyecto global –pero distinto, claro está- de Estado. Los brindis al sol y la venta de impolutos paraísos patrióticos ha quebrado. El batacazo republicano y la curva descendente por la que se desliza el mundo convergente dan fe de lo dicho. A los catalanes les interesa España. La ciudadanía de nuestro país ha hecho caso omiso tanto de los victimistas como de los aventureros. Multitud de jóvenes han acudido desacomplejadamente a votar sin el señuelo de una receta curalotodo, sin la mística de las banderas al viento. Lo han hecho dando muestras de interés i pragmatismo, optando por la estabilidad política y la eficiencia. Lo han hecho pensando en los objetivos a alcanzar y adivinando quienes eran los más aptos para conseguirlos. Los grandes derrotados de estos comicios son los que desean obviar la Cataluña real. Los grandes perdedores de estas elecciones han sido los partidos, articulistas y pseudo intelectuales que pretendían cortocircuitar el encaje armónico de los pueblos de España. Los detractores del modelo autonómico camino del estado federal han enmudecido.
España interesa y las cifras de participación lo demuestran. El debate, los cara a cara de los grandes candidatos –a pesar del obstruccionismo practicado por la televisión pública catalana- han cautivado al ciudadano y le han dado elementos para optar libremente, para opinar y para votar. Tras el 9 de marzo recae sobre los socialistas catalanes una tarea ingente. El presidente José Montilla está obligado a administrar con efectividad y prudencia su fuerza. Ha de conseguir, antes del mes de agosto, un sistema de financiación justo y también concertar cuantiosos traspasos con el futuro gobierno de Rodríguez Zapatero. Ambos presidentes saben que sus movimientos van a ser observados al detalle. Ambos líderes políticos son conscientes de que se necesitan mutuamente para no desballestar la simbiosis y las esperanzas generadas en sus proclamas políticas. Algunos afirman que ZP ha vencido gracias a Cataluña; otros argumentan que los socialistas catalanes crecen en votos gracias a Zapatero. ¡Que más da! Lo cierto es que miles de ciudadanos han apostado por la papeleta que contenia la oferta electoral más pragmática y estable.
De aquí a pocos días volverán a funcionar a pleno rendimiento el Congreso y el Senado. El Parlamento catalán ha recuperado ya su velocidad de crucero. CiU persiste en hostigar al Govern acusándolo de débil e inestable como consecuencia de la marcha del conseller Joan Puigcercós etc. etc. etc. Pero el nudo gordiano de la legislatura va a ser la capacidad, o no, de satisfacer las expectativas levantadas. La llamada Ley de Dependencia ha de aplicarse convenientemente, el Estatut y el modelo de financiación han de salvarse de la Inquisición Popular… Pero todo ello no es suficiente. El personal solicita que desde la sala de máquinas del PSC se genere también un mensaje a la medida de la ciudadanía que confía en el modelo de estado que propugnan los socialistas: el de la España plural y federal. Sí, sus electores esperan un discurso susceptible de contraponerse a esa amalgama de ambigüedades que blande alegremente el nacionalismo. Muchos ciudadanos catalanes esperan que sus políticos preferidos verbalicen con claridad un: “España interesa”. Quieren que alguien arrope sus sentimientos de vinculación al tiempo que esperan que se defiendan mayores cuotas de autogobierno y calidad de vida a partir del Estatut. Tras el día 9 de marzo un buen número de columnistas doctrinarios han optado por callar o hablar del sexo de los ángeles. La explosión participativa de la Cataluña real ha abortado las jugadas de pizarrín de algunos brujos mediáticos. Hoy, como nunca, ha quedado claro que España interesa sin que ello vaya en detrimento del catalanismo social ni de su hoja de ruta. Mas bien todo lo contrario. La potencia de las urnas ha ubicado a cada uno en su lugar.
Joan Ferran. Articulo publicado en "El Mundo"

14.3.08

NO ME LO PUEDO CREER...

AMIGOS:

ACABAMOS DE CONSTATAR QUE EL EJERCICIO CONTINUADO COMO PRIMERA DAMA CATALANA DURANTE MAS DE DOS DECADAS NO DESARROLLA AUTOMATICAMENTE NI LA SENSIBILIDAD NI LA BUENA EDUCACION.

Europa, Europa



Afermar, no difuminar

Són moltes les veus que en els darrers temps ens parlen dels dèficits de la política, del desencís de part de la ciutadania envers tot allò relacionat amb la gestió de lo públic, amb les propostes dels dirigents i amb els seus programes. El cert és que en molts moments i circumstàncies es posa en entredit el paper dels partits com a instruments de representació i intermediació entre la ciutadania i el sistema institucional. Malgrat tot, més enllà d’alguns pensadors i grups radicals, ningú sembla qüestionar la importància dels partits polítics en les societats democràtiques però, al mateix temps, les crítiques respecte al seu enquilosament, adaptació i manca d’actualització de les seves estructures i dinàmiques respecte els nous reptes de la societat són motiu de controvèrsia. Crec que parlar fins a la sacietat dels dèficits de la política i dels partits és una greu equivocació, un excés alimentat per uns quants interessats en governar d’un altre manera i no precisament més democràtica. En tot cas, potser, allò que més ens convindria seria reflexionar sobre la mutació i els canvis que viu la política; precisant on i perquè els viu i quines són les causes que els generen. Les impressions que tenim els europeus respecte a la política no són universals. Amèrica Llatina, Àfrica i l’Orient es mouen en coordenades i conceptes molt diferents als nostres. La introspecció constant i la sensació d’aquests dèficits es localitza a Europa i afecta molt més a l’esquerra que no pas a la dreta. Han estat les esquerres (tant la comunista com la socialdemòcrata) les que han vist com s’aflevien les seves ideologies després de l’enfonsament del Mur de Berlín i davant les dificultats per avançar, o mantenir, els èxits de l’Estat del Benestar. Paradoxalment també és a Europa on pot esdevenir possible la formació d’una entitat supra nacional amb propostes econòmiques, polítiques i socials capaces d’afrontar els aspectes negatius de la mundialització i els conflictes que se’n deriven. És també a Europa on, més enllà del desencís, es localitza un munt de recursos intel·lectuals per encarar el futur. Fetes aquestes breus consideracions no em puc estar de comentar la irrupció en l’escena política d’un munt d’idees i propostes amb aparent afany redemptor. Així veiem com a Itàlia neix el projecte d’un nou partit amb vocació d’assumir un paper determinant dins de l’àmbit italià i europeu: el Partito Democràtico. La idea de constituir una formació que sintetitzi un munt de cultures reformistes tradicionals -entre elles la liberal, la socialista, la socialdemòcrata i la cristiano social- adobades amb propostes verdes i feministes pot ser una experiència genuïnament italiana però no un exemple a seguir a nivell continental. Recordem que a Itàlia són tretze els partits integrants de la majoria de govern i vuit en l’oposició. Qualsevol paral·lelisme amb la situació espanyola esdevé excessivament forçat. Però el debat està situat damunt la taula i no s’hi val obviar-lo. El rebuig al projecte del Partit Demòcrata no sols s’ha de substantar en coordinades geogràfiques i gènesis d’història política diferents. La configuració d’un nou sistema de partits polítics europeu, ens col·loca en la perspectiva d’habitar en un espai de centre confeccionat en base als partits clàssics d’esquerra i de dretes que no es diferenciarien pràcticament en res. Això sí, flanquejats en els marges per un parell de grups d’extrema dreta i d’extrema esquerra. Tot plegat, mal servei al pluralisme democràtic, al contrast de les idees, als matisos. El vell parany de confondre esquerra i dreta ens duria a un increment de polítiques nacionalistes i populistes, a un: “tot és el mateix”. No oblidem que, en teoria, el fet diferencial de les esquerres és que aquestes es basen en projectes de transformació i utopies i les dretes no tant.

És per aquests motius, i altres que no venen al cas, que crec que un partit polític de tradició socialista ha de centrar part dels seus esforços en la recuperació de la seva pròpia identitat com a partit i no difuminar-la. En la represa ferma dels seus valors propis rau part de la seva credibilitat davant la ciutadania. La societat no rebutja la ideologia ni els valors, exigeix, tan sols, coherència en la seva defensa, respecte a la paraula donada. Res més lluny de pretendre amb aquestes línies un tancament en els vells esquemes i discursos confeccionats en base a ideologies hiper crítiques. No. Plantejo la necessitat d’un socialisme adaptat als canvis del nou món on el treball industrial i la funció pública ja no ho són tot.

El nou impuls dels partits socialistes s’ha de construir encarant la qüestió social, la mundialització, els nous reptes culturals i religiosos i el individualisme modern. Sí, cal avançar cap a noves formes organitzatives i de relació amb la societat. Ara bé, sense deixar de banda el fil conductor de l’esquerra democràtica que es basa en la llibertat, la igualtat, la justícia social, la solidaritat i el laïcisme. La difuminació d’aquests valors podria esdevenir la mort lenta de les esquerres democràtiques, el terreny abonat dels populismes.

13.3.08

EN MAS ESTA MOLT NERVIOS




Aprofitant l’ocasió

El president José Montilla ha comparegut avui al Parlament de Catalunya per explicar els canvis en la Conselleria, que fins fa un parell de dies dirigia en Joan Puigcercós. En Montilla ha trencat la nefasta tradició practicada pels governs Pujol, de fer i desfer sense donar explicacions a la cambra catalana. La seva intervenció ha estat breu i concisa. L’ha replicat el cap de l’oposició Artur Mas. Com? Doncs amb un estil poc edificant i oportunista. El líder convergent ha intentat vendre per enèsima vegada la idea de què el Govern passa per una profunda crisi institucional. Des de que CiU va perdre el poder la cançoneta ha esdevingut repetitiva i exempta de variacions.
En Mas sembla haver oblidat els resultats del passat diumenge en els que el seu grup ha perdut més de 60.000 vots. Deu haver oblidat també quines són les noves coordinades polítiques.
El país necessita unitat d’acció per defensar el nou model de finançament i el desplegament de l’Estatut. Això no serà possible amb actituds victimistes ni fent-se l’ofès. Cal aprofitar el bon moment polític que representa haver derrotat al PP per avançar i consolidar el nostre autogovern. No s’albiren a curt termini eleccions autonòmiques i això implica un període d’una certa tranquil·litat. No malbaratem l’ocasió de treballar plegats, no tot s’hi val.

12.3.08

PUBLICADO EN LA VOZ DE GALICIA



7 votos)
CATALUNYA SOCIALISTA
Mayoría socialista en las cuatro circunscripciones catalanas: Barcelona, Gerona, Lérida y Tarragona. No sucedía desde 1982, y ello, junto al retroceso de los independentistas de ERC, el estancamiento del PP y de los nacionalistas de CiU y un ligero retroceso de de IVC -Izquierda Unida en Cataluña-, merece una reflexión que se aleje de ese culpable fácil que los partidos minoritarios señalan: el bipartidismo durante la campaña.
Las divisiones internas en ERC, junto a su larga e intensa campaña de cuatro años basada en temas intangibles como la independencia, plataformas por el derecho a decidir (sin decir por qué), para marcar su propio territorio y aislar a CiU o, cuando convino, en clara simbiosis con este último partido, han desmentido la consistencia que insinuaba en el 2004. Hablando de divisiones internas, mucho mayores son las que vive la coalición Convergència i Unió y hasta hemos podido leer cómo relevantes y confesos votantes suyos empleaban la pluma para afirmar que no les votarían. Hoy la crisis de CiU traspasa sus filas y ha calado en la sociedad civil catalana. En cuanto al PP, en Cataluña, perdió su ocasión al despedir al centrado Josep Piqué, que bien hubiera ocupado, en parte, el vacío que afecta a CiU. Los populares optaron por incidir en las diversas crisis que vive Cataluña hasta convertirlas en una caricatura con absoluta falta de credibilidad. Conocidos los resultados, los partidos minoritarios no dan crédito a las cifras. Normal. Quien vive de intangibles no acepta fácilmente que la realidad -es decir, los votantes- tiene una textura y unos colores que ellos se niegan a reconocer. La subida de los socialistas catalanes con apagones, trenes y AVE indica que son los únicos con un programa realista. Los catalanes, como siempre, tienen los pies muy pegados en el suelo.
Assumpta Roura

11.3.08

A QUI CORRESPONGUI...



Qui té la força?

Els propagandistes del sobiranisme jeuen sota les runes de les seves columnes de tinta. Els creadors del “catalanet emprenyat” han callat com a morts. Avui, ara, la única veu que s’escolta amb força és la dels que amb el vot varen demanar estabilitat, claredat d’idees i eficàcia en la defensa dels interessos de tots els ciutadans. Les eleccions del diumenge desallotgen de l’escenari polític català tant als amats dels brindis al sol, com als fabricants de paradisos patriòtics. Sí senyors, els resultats electorals situen el PSC en l’eix de la política catalana, amb el mandat i la obligació d’acabar la feina iniciada. Quina? Doncs molt senzill: desenvolupar òptimament l’Estatut, aconseguir un sistema de finançament com cal, i recuperar les bones relacions amb tots els pobles d’Espanya. Com a conseqüència de la nova situació al llarg dels propers dies afloraran tensions i notícies de tot tipus. És lògic que així sigui i que cadascú faci la lectura que cregui convenient dels resultats. Però, una cosa és ben certa: el president Montilla té ara a les seves mans la força política suficient i el coratge per respondre a la confiança que han dipositat en el seu partit els catalans. Altres no poden dir el mateix ja que el seu projecte de Casa Gran és tan sols una entelèquia, un plànol sense construir.

10.3.08

EL OPINADOR "EMPRENYAT" ESTA TRASPUESTO



Los fabricantes de "catalans emprenyats" estan de luto. Creian -equivocadamente- que el ciudadano reacciona mecanicamente, sin reflexionar. No ha sido asi. A pesar de los problemas, a pesar de los errores en la gestión o en la comunicación, los catalanes hemos visto en Rodriguez Zapatero una garantia en la acción de gobierno y mucha responsabilidad. Sobre el PSC recae ahora una ingente tarea. Debera ejercer como lo que es: el gran partido de la sociedad catalana. A partir de hoy las grandes tareas pendientes (desarrollo del Estatut, financiación, aplicación programas sociales etc...) seran su asignatura pendiente.De acuerdo, pero el PSC debera,también, pasar a la ofensiva en el terreno del discurso politico. Ha de explicarse y poner en valor su concepción de estado, de la España plural y federaldel catalanismo social. Las propuestas del nacionalismo han sido derrotadas en esta contienda. Es hora de que los federalistas expliquen su proyecto con nitidez y sin complejos. A más de un opinador, a sueldo de periodicos subvencionados, le ha dado un pasmo. La Cataluña real se impone sobre la artificial de las columnas de papel.

8.3.08

CONTRA LA BARBARIE...VOTOS

ARTICLE DE CARLES NAVALES Diari de Girona

Semblava que després del “cara a cara” entre Zapatero i Rajoy podia donar-se per acabada la campanya electoral; ja només quedaven els mítings finals, que, com sempre, anaven a ser una afirmació de potència per a tots els candidats. Les enquestes continuaven amb el seu vaivé pendular: ara quatre punts d'avantatge per als socialistes, ara dos. L'humor habia entrat en campanya de la mà de la nena de Rajoy: que perquè nena i no nen; si és l'Heidi, l'avi Rajoy i Esperanza Aguirre Gil de Biedma la Senyoreta Rottenmeier i, el dubte, si Pedro és un dels quatre fills de Ruiz Gallardón o és Pelayo, el nét d'Aznar. En la profunda Castella, de la qual acabo d'arribar, els vells em deien, entre camús i camús, que votarien PP, però que preferien que guanyés el PSOE perquè Espanya s'enfonsés del tot i la gent reaccionés, i altre camús més. Mentre la resta d’Espanya s'expressava des del seu bipartidisme de granit, a Catalunya i Euskadi preocupació entre els partits petits pels dubtes entre els seus votants tradicionals, que, davant uns resultats molt ajustats, prefereixen votar socialista perquè Espanya sigui més respirable i quedi oxigen per a nacionalistes i esquerrans.I, l'altra cara. Durant la campanya electoral ETA va fer explotar dues bombes de baixa intensitat, que no van provocar ferits; alhora, la policia va detenir a diversos criminals de la banda terrorista, evitant atemptats mortals. El marcatge, en operació de màxima alerta i total col·laboració amb nostres Mossos, l'Ertzaintza i la policia francesa estava donant resultat. I va passar el de sempre. Si no podem matar als que estan vigilats, assassinarem a un humil ciutadà. I es van complir els pitjors vaticinis. A les 13,25 hores de divendres ETA va irrompre en la campanya electoral de l'única manera que ho sap fer: matant. Un militant de la Unión General de Treballadors i del Partit Socialista d'Euskadi, Isaías Carrasco, en presència de la seva família, va rebre cinc trets covards per part de dos criminals pistolers de la banda terrorista. A les 14,50 hores els metges certificaven la seva mort.Isaías tenia 43 anys, estava casat i era pare de dues filles de 17 i 20 anys i d'un nen de 4 anys. Els seus veïns el recordaran perquè sempre estava disposat a treballar pel seu barri en un lloc tan difícil com Mondragón, municipi bastió dels abertzales, el món d’ETA. Isaías va perdre el seu escó en les eleccions municipals de maig de 2003; en el moment de l'atemptat no ocupava cap càrrec públic i havia renunciat a dur escorta. Ara, com abans, era un bon obrer, que simplement intentava guanyar-se la vida treballant de cobrador en el peatge de Bergara, en l'autovia A-8, de la companyia basca Bidelan. I és que els covards sempre s'acarnissen amb els més febles: ara, Isaías Carrasco, és la víctima 519 de l'assassina ETA. Per a equilibrar, els cínics criminals, mataran abans que acabi la jornada electoral a altre obrer, del carrer i indefens, afiliat al Partit Popular? Esperem que no.ETA ha cridat a l'abstenció. Per a aconseguir-lo la seva campanya és clara: sembrar el pànic. Anar a votar significa derrotar-la en les urnes; i així serà. Quan un nen em pregunta què és la democràcia, sempre li dic el mateix, que en el passat la gent es matava en guerres per a imposar les seves aspiracions, però que al final va vèncer la civilització derrotant la barbàrie i preferim dirimir les coses mitjançant el vot. Avui, diumenge, ho demostrarem una vegada més: els bàrbars, no passaran!

7.3.08

ENCONTRAREMOS A ANDREU NIN


Nunca olvidaré aquel 16 de junio de 1937. Para muchos fue, sin duda, un día más en la Barcelona herida por la guerra y las consecuencias de las jornadas de mayo. Pero para Andreu Nin y sus camaradas de lucha fue una jornada dramática, que ha entrado como tal en la historia de España y del socialismo internacional.
Desde las jornadas de mayo, el POUM había adoptado medidas especiales para protegerse de una posible represión. El comité ejecutivo ya no se reunía en el local central del partido. Lo hacía en otros lugares y, con frecuencia, en una discreta sala del palacio de la Virreina.
La reunión del 16 de junio comenzó hacia las 10 de la mañana bajo la presidencia de Andreu Nin. Estaban presentes Pedro Bonet, Juan Andrade, Jordi Arquer, Julián Gorkin, Gironella, Narcis Molins i Fábrega y el autor de estas líneas. Josep Rovira, jefe de la 29ª División, se encontraba en el frente de Aragón. Después de un profundo análisis de la situación política y de la evolución de la lucha militar iniciado por Nin, se manifestaron fuertes inquietudes ante el viraje político que había supuesto la reciente caída de Largo Caballero.
Los tres problemas más apremiantes podían resumirse así: la defensa de nuestra prensa, los últimos preparativos del congreso del POUM, que tenía que inagurarse el 19 de junio, tres días después, en el Teatro Poliorama, y la preparación de una importante conferencia internacional de partidos comunistas y socialistas independientes.
Nuestro diario, La Batalla, estaba suspendido; y su director, Julián Gorkin, tenía que comparecer ante un tribunal popular el día 18. La decisión fue que Gorkin se presentara ante el tribunal para defender al partido contra las calumnias estalinistas y convertirse en un verdadero acusador. En Barcelona las cosas no podían desarrollarse como en Moscú.
A este propósito, vale la pena recordar que, desde hacía tres semanas, Juventud Comunista, semanario de nuestra organización juvenil, se publicaba con una paginación más importante que de ordinario y con artículos de los principales dirigentes del partido. para el número que tenía que salir justamente el día 16, Nin me había entregado el día antes un artículo suyo, que fue ¡su último artículo!
La reunión del comité ejecutivo del POUM -que iba a ser también la última presidida por Nin- se terminó hacia la una de la tarde. Nin, Bonet y otros compañeros se dirigieron a la sede del partido, frente al Poliorama, donde solían aparecer de vez en cuando para afirmar su presencia efectiva en aquellos días inseguros, pues habían comenzado las desapariciones. Nadie quería dar la impresión de esconderse. Como se sabe, Nin fue advertido de que iban a detenerle. Pero tuvo una reacción de orgullo y dijo: "No se atreveran". Él, naturalmente, pensaba en las autoridades legales. No imaginaba la posibilidad de que los agentes de la policía de Stalin pudieran dar un golpe pasando por encima del gobierno de la República y del Consell de la Generalitat, con la colaboración de algunos dirigentes del PCE y del PSUC.
Yo me enteré de la detención de Nin pocos minutos después, en el local de la Juventud Comunista Ibérica, situado en lo alto del Paseo de Gracia, donde, con otros compañeros, estaba preparando la salida del número especial de Juventud Comunista. Inmediatamente, sobre la base de las pruebas de imprenta que ya poseíamos, rehicimos la primera página de Juventud Comunista, denunciando a siete columnas la detención de Nin. Luego, salimos para la imprenta de Baños Nuevos, donde tratamos de introducir las modificaciones de maqueta que se imponían y sacar enseguida el periódico. Vimos las formas al pie de la rotativa y, cuando nos aprestábamos a organizar la difusión en masa del semanario por las calles de Barcelona, se presentó la policía. Algunos de nosotros escapamos a la detención, gracias a la ayuda de los obreros de la imprenta, que nos previnieron a tiempo.
Salimos de la imprenta de Baños Nuevos hacia las seis de la tarde, ebrios de furor, pero decididos a organizar por todos los medios la defensa de Nin y de los demás compañeros detenidos. El comité ejecutivo de la Juventud Comunista Ibérica se reunió rápidamente para movilizar a la organización. Aseguramos enseguida el enlace con el comité de Barcelona y con los compañeros del comité ejecutivo del POUM que no habían sido detenidos, Molins i Fábrega y Gironella en particular. Era un 16 de junio. En Barcelona lucía un sol espléndido y el azul del cielo era realmente maravilloso. Lejos, en los parapetos de los frentes de Aragón, de Levante y de Andalucía, y en las propias trincheras de la Moncloa, militantes del POUM y de la JCI luchaban y morían mientras sus dirigentes eran calumniados, detenidos y, pronto, hasta asesinados. Al día siguiente, en las calles de Barcelona, las gentes leían asombradas en los muros: "¿Dónde está Nin?". La prensa, sometida a la censura, no dijo nada hasta el día 22.

¡¡ASESINOS !!...NO VENCEREIS JAMAS


6.3.08

EL SANT JORDI COM MAI

Lliçons del Sant Jordi

Ahir, una vegada més, el PSC va omplir a vessar el Palau Sant Jordi. Hom podrà dir que actes d’aquestes característiques els pot organitzar qualsevol dels grans partits catalans sense excessius problemes. Potser si, però la màgia dels mítings socialistes a Montjuïc no rau, tan sols, en la quantitat de gent que és capaç de mobilitzar el seu aparell si no en el mosaic humà que aplega. Sovint es diu que el PSC és el partit que més se sembla a la Catalunya real. Crec que és certa aquesta afirmació. Ahir, a les grades del Palau, hi trobàvem persones vingudes d’arreu de Catalunya, de totes les classes socials, d’orígens, races i religions diverses. Això si, agermanats sota l’objectiu d’escoltar i donar suport polític a José Luis Rodríguez Zapatero o a Felipe González.

Al llarg dels anys el PSC s’ha anat consolidant com el principal partit polític català. Estic convençut que és el col·lectiu que conté i reflecteix més genuïnament les diferents sensibilitats existents al país. Alguns han pretès ser la Casa Gran del catalanisme, altres volen encetar aventures micro estatals somiant aconseguir l’hegemonia social... Però tot això, amics meus, queda en no un res quan no s’és capaç d’atraure a la ciutadania que habita la Catalunya real. Al Palau Sant Jordi hi assistiren catalans entusiastes i sense complexes d’inferioritat que estan farts del victimisme, que veuen amb optimisme el futur del país.

Ah! per cert, el dia 9 caldrà decidir entre ZP o Rajoy. Tots sabem que altre cosa és somiar truites.

4.3.08

ESPANYA INTERESSA MOLT ALS CATALANS



Espanya interessa

La Carme Chacón ho ha dit sense embuts al teatre Bartrina de Reus: “Un diputat més o menys de CiU, ERC, o ICV no significa res però, un més o menys del PP o del PSOE pot significar que el proper president del Govern espanyol es digui Mariano Rajoy o José Luís Rodríguez Zapatero”.
Ho lamento molt per tots aquells que, interessadament, intenten obviar o relativitzar una realitat que no els hi es favorable. I també per aquells que tan sols pretenen influir, decantar o condicionar políticament un possible futur govern d’esquerres. Aquests darrers dies hem escoltat queixes de tot tipus i crítiques a la bipolarització. Unes han vingut d’alguns articulistes que viuen a l’ombra del petit anecdotari polític català. Altres, dels dirigents dels partits que, per la seva estructura i univers, estan irremissiblement condemnats a fer d’acompanyants, o de guarnició, dels projectes polítics que tenen un horitzó estatal. Que hi farem! La política és així. Per que, per a mes “inri”, tots sabem –encara que a alguns els remogui els budells- que les eleccions per triar el govern d’Espanya mobilitzen a Catalunya a molts més ciutadans que altres comtesses.
No els hi estranyi que desprès del nou de març la pregunta que ens haguem de contestar tots plegats sigui: A què, i a qui, afecta la tant “sobada”desafecció?

2.3.08

HERRERA NO SE ENTERA DEL PELIGRO...



Lliçons de campanya

S’equivoquen els que diuen que les campanyes electorals no serveis per res. Són útils, si menys no, per ajudar a triar a molts indecisos, o per posar damunt la taula, intensivament, temes que afecten la vida quotidiana dels ciutadans. Però, les campanyes sovint també posen de manifest –involuntàriament això sí- les relliscades d’alguns polítics i el seu veritable tarannà. El PP ha intentat aquestes darreres setmanes amagar la figura de l’heroi de Perejil. No ho ha aconseguit. En Mariano Rajoy ahir es va destapar davant el seu amo afirmant: “Jose María, en mi memoria, en mi cabeza y en mi corazón siempre estarás presente”. És a dir, en Rajoy subscriu i s’identifica amb una de les etapes polítiques més ignominioses, reaccionaries i bel·licistes de la democràcia espanyola, tot abandonant qualsevol intenció de virar envers el centre. En prenem nota. Per si aquest fet fos poca cosa, ahir també, les emissores públiques de la Comunicat Valenciana –Canal 9- difonia una falca propagandística del PP que deia així:
“Con Mariano Rajoy de presidente el trasvase del Ebro llevará el agua que necesitamos a Valencia y Alicante”.
Ja ho veuen, un parell de detallets de campanya confirmen el qui es qui. Després vindran uns quants interessats en no perdre bous i esquelles a dir-nos que tant se val en Rajoy com en Zapatero.

1.3.08

A L´EBRE ...AL PP NI AIGUA NI VOTS



Actes del PSC a Alcanar, Sant Jaume i Els Muntells i visita al mercat de Móra d'Ebre
dijous, 28 / febrer / 2008
Diari de CampanyaEl PSC enceta els actes de campanya de demà divendres a Móra d'Ebre, on al matí el cap de llista Francesc Vallés visitarà el mercat.
A la tarda, la cita amb els socialistes és a Alcanar, on a les 20.00 hores, hi haurà un míting a l'Edifici de Serveis Agraris, amb el diputat i primer secretari de la Federació del PSC a Barcelona, Joan Ferran, i la diputada Núria Ventura.
A les 21.30 hores, hi haurà també un míting a Sant Jaume d'Enveja, amb l'alcalde de la població, Castor Gonell, i la candidata Lluísa Lizárraga. Els actes de demà es clouen a els Muntells, amb un sopar amb la presència de Lluïsa Lizárraga.