Brigitte Bardot - Moi Je Joue

BADALONA

 

FRED I PONT

 Mentre observo com esquilen un nen malcriat, a Badalona hi ha persones que dormen sota un pont. Esperar el torn en una perruqueria pot ser una lliçó de vida fins i tot per al més savi. Sento com en Ricard, un jubilat de cara rodona i somriure amable, amb aquella barba blanca que li dona un aire de iaio entranyable, explica al barber –amb gestos amplis i veu animada– el seu enginyós truc per escapar de l’onada de fred i no gastar diners. Diu que ell, armat amb el mòbil i un bon llibre de butxaca, s’enfila a la part del darrere d’un autobús climatitzat i es deixa dur d’un cap a l’altre de la ciutat, com si fos un creuer urbà.  Li és igual repetir el trajecte tres o quatre vegades al dia: -Em distrec mirant el paisatge que canvia, les botigues, la gent que puja i baixa... Tot abans que quedar-me tancat a casa com un presoner o perdut entre els passadissos d’un centre comercial ple de consumidors compulsius. En Ricard pontifica: -Les onades de fred, de calor extrema o les DANA ja no són ocasionals; s’han convertit en una visita habitual i temuda. El planeta pateix les conseqüències del canvi climàtic, i les grans ciutats s’han transformat en autèntics purgatoris. Tot plegat posa en risc la salut i el benestar de milions de persones, especialment dels més grans. Cal espavilar-se; no entenc com altres no ho fan, diu. La ràdio que té sintonitzada el barber explica que a Badalona encara hi queda gent sota el pont. Ningú dels presents diu res; ningú gosa fer comentaris. Silenci. A títol individual, és cert, gent senzilla com en Ricard s’espavila com pot: inventen solucions creatives, pràctiques i, de vegades, fins i tot divertides per estalviar diners en electricitat, aigua i gas. És admirable, sí, però cal no oblidar que les receptes individuals de barra de bar o barberia no són cap solució. Son pura anécdota auto justificativa per fugir de la mala consciencia. Si, és magnífic que les ciutats tinguin refugis climàtics: espais pensats expressament per oferir aixopluc als ciutadans contra els rigors del temps, ja sigui la fredor glacial de l’hivern o la xafogor infernal de l’estiu. És important gaudir de centres cívics amb aire acondicionat, biblioteques silencioses –fresques a l’estiu, calefactades a l’hivern–, ideades perquè els ciutadans com en Ricard, son els que voten, visquin cofois sense necessitat d’agafar l’autobús o romandre aillats a casa seva. Però... què fem amb sers humans, com els de Badalona, que dormen sota el pont? Cal que les administracions es posin les piles per protegir les persones més vulnerables de polítics demagogs sense escrúpols.

EL GENERO HUMANO ES LA INTERNACIONAL...

 

DE FORA VINGUEREN... 

 En aquest país de patidors de mena hi ha forces polítiques que desitgen la creació d’una Marca Hispànica capaç de preservar les essències del pa amb tomàquet, el Tió i la botifarra amb mongetes. Cal mantenir a ratlla els forasters, diuen en veu melancòlica els molt beneits. Torna a estar de moda, en alguns ambients de les cavernes nacionalistes —de totes elles— el vell refrany «De fora vingueren i de casa ens tragueren». Aquesta gent encara no ha comprès que el món canvia i que ho fa a una velocitat vertiginosa, que a casa nostra la societat evoluciona a tots els efectes. Que no serveix de res repartir, com fa una senyora de Ripoll, pedigrís i genealogies incontaminades. A un servidor de vostès li tallen els cabells i li retoquen la barba en una perruqueria de l’Eixample; la gestionen a les mil meravelles una família magribina establerta a Barcelona des de fa temps. Sovint necessito un tractament de reflexologia podal; sense ell, els ossos i articulacions dels meus peus patirien l’indescriptible. Doncs bé, les mans de Lin, una noia oriental, són pur bàlsam curatiu. Confio els meus ulls a la mirada atenta del doctor Mansur. Ell és un oftalmòleg sirià de provat prestigi. La meva cafeteria preferida la regenta un matrimoni catalanoargentí. Tracte afable, preus continguts i racions abundants són marca de la casa. La noia dominicana que treballa al forn de pa m’alegra el dia quan em saluda cada matí amb un «Bon dia, maco». La meva veïna del quart, Doña Vicenta, passeja cada dia acompanyada d’una jove llatina que estira la cadira de rodes, li explica històries i la cuida amb delicadesa. Com és obvi, continuo comprant als comerços del barri de tota la vida, el bacallà a la senyora Masclans del mercat i les camises al Gasca. No sé com van arribar totes aquestes persones fins al meu barri, ni goso preguntar-ho. Desconec si en algun moment van haver de burlar la legalitat, saltar una tanca amb concertines o fugir d’ Arbeca. Només sé que són éssers humans, que ja formen part d’una comunitat que no va sobrada de persones afectuoses, honestes i treballadores. Entesos?

"The Internationale" - Modern Pop-rock Version (Chinese and French)

VISCA LA RUMBA!

 

EL ‘VENTILADOR’ DE LA RUMBA

 Quan les aspes d’El Molino barceloní s’il·luminen al Paral·lel ningú mol blat, però la seva lluor dona vida a la ciutat, a la seva gent i a la cultura popular. Si aquesta circumstància puntual té lloc perquè un moviment ciutadà està compromès amb una causa tan justa com festiva, el fenomen adquireix una rellevància especial. I això és el que va succei el passat diumenge a la ciutat comtal. Quan la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana, amb el suport incondicional de mitjans de comunicació com Ràdio 4 i Televisión Española, és capaç d’organitzar amb èxit una marató de rumba, és que s’han fet les coses bé. Dotze hores ininterrompudes de música rumbera amb l’aforament complet del local, obligat a organitzar torns, és l’exponent d’un èxit i d’una il·lusió col·lectiva. La reivindicació perquè aquest gènere musical, creat per la comunitat gitana de Barcelona, sigui considerat per la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat gaudeix de bona salut i avança. El Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats ja van aprovar en el seu moment resolucions al respecte. Però permeteu-me que, més enllà d’aquest anar i venir de peticions entre institucions, posi en valor el que va passar a l’escenari d’El Molino. Per les seves taules van desfilar un bon nombre de grups i cantants que, de manera altruista, sense cobrar ni un cèntim, creuen que aquesta manifestació de cultura popular ha de ser valorada a nivell mundial. A la marató rumbera no hi va faltar la saga dels Pubill, les noies de Maruja Limón ni el record i les cançons d’en Gato Pérez. Tampoc no hi va mancar el suport explícit de l’Ajuntament i de la Generalitat, però el més rellevant d’aquesta marató va ser la seva voluntat de ser i de repetir l’esdeveniment l’any vinent de nou de la mà de Ràdio 4 i TVE. Vint-i-quatre hores ininterrompudes de «ventilador», de rumba catalana, podrien posar a ballar la Unesco per que “Barcelona tiene poder”.

Joan Ferran: "Crónica Global ha sido un antídoto contra la espiral del s...