MUCHO FACHA

 

                                                          NI OTTOS, NI BUKELES  

 

  Les enceses arengues protagonitzades pels representants de l’extrema dreta al Parlament de Catalunya, i als plens municipals de moltes de les nostres viles i ciutats, esdevenen tan lamentables com esferidores. Les seves intervencions des de la tribuna dels oradors, sovint s’omplen de paraules altisonants, mentre practiquen l’esport d'assenyalar a tort i a dret culpables. Ofereixen al ciutadà fórmules magistrals que tot ho curen malgrat saber que les seves propostes són un brindis al sol. Se les donen de moderns, d’estar en sintonia amb tot allò que prediquen els admiradors del Trump. Pero en realitat tots sabem que els seus eslogans i les seves propostes veuen de les fonts dels vells discursos dels reaccionaris. Quan escolto parlar als portaveus de VOX de la necessitat de ‘mano dura’, em transporto a la Guatemala del Partido Patriota d’Otto Pérez: una formació política condemnada per corrupció i per la violació sistemàtica dels drets humans. Quan escolto als deixebles d’Abascal lloar les mesures de Bukele a El Salvador, m’astoro. Catalunya i Espanya no es poden emmirallar en un país en estat d’excepció permanent que barreja sense pudor repressió amb propaganda. Per sort, almenys de moment, al nostre entorn més immediat aquests radicalismes ultra intransigents i apocaliptics no han aconseguit suport per governar. A les altres autonomies, on el PP necessita crosses per mantenir-se al poder, el conflicte ciutadà i l’escorament vers els extrems és un fet que està trencant la cohesió social. Potser és per aquestes circumstàncies, i d’altres, que en temes de seguretat un servidor respira tranquil quan llegeix a la Vanguardia l’entrevista que li han fet a la consellera d’Interior, Núria Parlón. Les seves propostes, sempre des d’una perspectiva social fidel als principis de les esquerres, prioritzen la prevenció per damunt de la repressió, la defensa dels drets humans i la col·laboració amb la ciutadania. Pero aquests aspectes -que són els clàssics- es veuen enguany complementats amb un augment dels efectius de mossos al carrer, l’aplicació de noves tecnologies de control vinculades a la seguretat, i més jutges. La consellera ens parla de la necessitat de que la policia catalana esdevingui un servei públic de proximitat capaç de trencar estereotips i apriorismes negatius. Per reblar el clau Parlon diu, també, que treballarà per tal que el cos dels Mossos d’Esquadra millori la seva autoestima. Això, sens dubte, serà bo per al país i per la ciutadania. Li desitjo bona feina, aquí no volem ni Ottos, ni Bukeles, ni Trumps.

CAMBALACHE - ENRIQUE SANTOS DISCÉPOLO LOS INMORALES NOS HAN ALCANZADO

POCO O NADA CONSTRUCTIVOS

QUI DESENDREÇA? 

 Vaig néixer i créixer al bell mig de Ciutat Vella. Al col·legi Collaso i Gil em varen ensenyar a llegir, i a l’església de Sant Pau del Camp, vestidet de mariner, vaig fer la primera comunió. La meva família i jo hem viscut sempre, per bé o per mal, vinculats a l’antic districte cinquè. Al llarg del temps he contemplat com desapereixien vells carrers, com naixia una Rambla, tancava Casa Leopoldo i es difuminaven els ambients que narrava en Vázquez Montalbán. A Ciutat Vella les he vist de tots colors, potser per això crec que els puc ben assegurar que mai com fins ara havia hagut tanta cura i recursos dedicats a la neteja del barri. Recordo que la senyora Rosa -una perruquera del carrer Nou de la Rambla- solia dir ‘No és més net qui més neteja sinó qui menys embruta’. A día d’avui aquesta dita popular ens convida a reflexionar i respondre, si menys no, a un parell de questions: com pot ser que amb un bon Pla com l’Endreça, i més diners que mai dedicats a la neteja, hi hagi algunes veus interessades en desprestigiar l’esforç que fa l’equip de Govern municipal de Barcelona? Si bé és cert que cal incentivar entre la ciutadania l’assumpció de determinats comportaments cívics -que tenen a veure amb una correcta utilització dels contenidors i dels horaris de recollida de deixalles- no és menys cert que algunes persones juguen, sense cap tipus de escrúpols, a intentar desgastar la tasca i la imatge de l’alcalde Collboni. Legítima aquesta actitud? Potser sí. Però poc ètica, i pròpia de busca-raons o vençuts. Aquests mateixos que s’esquinçen les vestidures afirmant que el Pla Endreça és un bluf són els que embruten parets enganxant cartells a tort i a dret mentre observen, amb displicència, com algunes persones es salten les normes. Així les coses, cal preguntar-nos: qui desendreça?

LA VIDA SIGUE IGUAL......EN LA TELE PÚBLICA CATALANA

 

‘DESDOGMATITZAR’ TV3

 Tots el governs del món, el català també, tenen assignatures pendents, feines inacabades i problemes no resolts. L’executiu que presideix Salvador Illa, al menys fins al día d’avui, ha aconseguit asserenar la política catalana convertint les estridències parlamentàries en tempestes passatgeres tan sols protagonitzades des dels extrems. Això es bo. Malgrat constatar que l’oposició no està disposada a facilitar de franc la governança, el país comença a funcionar. Hi ha però un espai comunicacional públic a Catalunya que sembla condemnat -com a la pel·lícula El show de Truman- a repetir fins a la sacietat els tics, les gracietes i les soflames d’un temps que no tornarà. I es que, mes enllà del contingut groller d’alguns programes d’humor i esbarjo, constatem que tant TV3 com Catalunya Ràdio insisteixen en esdevenir els altaveus permanents del relat ‘processista’. El lèxic i l’univers simbòlic que traspua una part sustancial de la programació de la graella dels mitjans públics catalans esdevé estrany per a molts sectors de la societat catalana. Els continguts, les definicions i els conceptes emprats transmeten un marc de referència arcaic que no és propi de una ràdio i televisió pagada amb diners de tothom. La normalització institucional que representa l’arribada al Govern de Salvador Illa hauria de tenir, com a principal exigència, garantir la neutralitat política dels mitjans, l’objetivitat i el respecte per les diferents sensibilitats socials i culturals del país. El tema no es soluciona amb un repartiment de temps de presència política en antena, el mercadeig de càrrecs directius o triant els invitats a tertúlies i programes. Amb això ja no ni ha prou. Els governs nacionalistes van crear uns mitjans partidistes i pro governamentals contaminant-los fins el moll de l’os. En defensa del dret a una informació veraç cal fer canvis i actuar amb rigor i sense por. La desdogmatització dels continguts i els missatges subliminals de TV3 i CatRàdio és a Catalunya l’assignatura pendent d’aprovar des de fa un munt d’anys. Som-hi!

"The Internationale" conducted by Arturo Toscanini--BANNED by U.S. censors!