AMB ANTONIO COSTA, ACTUAL PRESIDENT CONSELL EUROPEU, A LISBOA ANYS 90

 

25 anys sense en Santi: l’urbanista dels barris, el servidor públic que va transformar la ciutat des de baix des d’una perspectiva socialista.

 Aquest mes de juliol es compleixen 25 anys de la mort d’Antoni Santiburcio i Moreno (Jaén, 1954 – Barcelona, 8 de juliol de 2001). Primer Secretari del PSC de Barcelona, segon tinent d’alcalde de la ciutat, regidor incansable i un dels grans transformadors urbans de finals del segle XX i principis del XXI. Santiburcio ens va deixar un llegat que encara avui es respira als carrers de Sant Andreu i Nou Barris. Originari de Jaén, Santiburcio va encarnar com pocs el socialisme d’origen obrer que tant va contribuir a la consolidació del PSC com a partit de referència de l’esquerra catalana. Electricista, sindicalista de la UGT, militant des de molt jove, va ser diputat autonòmic (el més jove de la primera legislatura del Parlament el 1980) i regidor des de 1987. Va dirigir els districtes de Sant Andreu primer i Nou Barris després, i com a president de l’Institut Municipal d’Urbanisme va impulsar una visió de ciutat que prioritzava les coses tangibles: parcs, eixos cívics, equipaments de proximitat i la recuperació de l’espai públic per combatre la desigualtat. Per a en Santi, la gestió sense inspiració ideològica careixia de raó de ser. A Nou Barris va impulsar el Parc Central, els eixos de Fabra i Puig, Valldaura, Pi i Molist, Verdun o Via Júlia. Va treballar fins al final, fins i tot quan la malaltia ja el consumia, en projectes com la cobertura de la Gran Via (avui part de la transformació de Glòries). Quan va morir tenia només 46 anys. Fa 25 anys, vaig escriure per a La Vanguardia un article en què lamentava la seva absència com amic i com a politic. En aquell article intentava glossar la figura no només del polític compromès amb el seu partit com ningú, sinó de l’home que ens deixava: l’immigrant que va arribar lluny sense perdre mai el vincle amb la gent dels barris, el regidor que entenia la política com a servei i transformació real de la vida dels ciutadans. Avui, el 2026, recuperar aquest fil és més necessari que mai. Barcelona ha canviat molt. Els debats urbanístics s’han fet més complexos, de vegades massa ideologitzats i poc pragmàtics. Però els problemes de fons —accés a l’habitatge, qualitat de l’espai públic, desigualtats territorials— continuen exigint respostes. El llegat de Santiburcio recorda que és possible governar amb ambició social i sentit pràctic: parcs que s’utilitzen, carrers que es humanitzen, equipaments que donen dignitat als barris. En un temps en què l’extrema dreta rugeix i la política municipal sovint peca de postureig i sectarisme, val la pena recordar aquells que, com en Santi, la van viure amb els peus sobre els panots i al cap un projecte de ciutat més justa, equilibrada i solidària. Vint-i-cinc anys després, Barcelona i el seu partit li deuen un reconeixement serè i, sobretot, continuar cuidant allò que ell va impulsar: barris amb ànima i amb futur.

EN PLATAFORMAS

 

De las páginas de este libro emerge un retrato duro y conmovedor de una Barcelona en plena transformación, donde el hambre convivía con el ingenio mientras la esencia y la leyenda del mítico Barrio Chino se desvanecían. No es una crónica histórica convencional, sino un revoltijo de memorias personales que capturan la esencia de un distrito legendario de Barcelona. Se trata de una oda a la infancia en los márgenes, impregnada de humor y ternura, que no oculta la crudeza de una época —los años de plomo y de Cola Cao— que forjó caracteres a golpe de necesidad. Un niño, hoy ya adulto, nos guía en un viaje desordenado para revivir la vida cotidiana de un barrio —el Barrio Chino— marcado por un pasado conflictivo, la miseria y la represión política; y, al mismo tiempo, por un pequeño mundo capaz de alumbrar personajes singulares y una vitalidad callejera irrepetible. Un libro ideal para quienes desean hurgar en el alma perdida —y a menudo invisible— de las ciudades.

EN SEPTIEMBRE A LA VENTA......

 

De las páginas de este libro emerge un retrato duro y conmovedor de una Barcelona en plena transformación, donde el hambre convivía con el ingenio mientras la esencia y la leyenda del mítico Barrio Chino se desvanecían, arrolladas por el «desarrollo» de los años sesenta. Este libro no es una crónica histórica convencional, sino un revoltijo de memorias personales que capturan la esencia de uno de los distritos más legendarios de Barcelona. Se trata de una oda a la infancia en los márgenes, impregnada de humor y ternura, pero que no oculta la crudeza de una época —los años de plomo y de Cola Cao— que forjó caracteres a golpe de necesidad. Un niño, hoy ya adulto, nos guía en un viaje desordenado para revivir la vida cotidiana de un barrio —el Barrio Chino— marcado por un pasado conflictivo, la miseria y la represión política; y, al mismo tiempo, por un pequeño mundo capaz de alumbrar personajes singulares y una vitalidad callejera irrepetible. Un libro ideal para quienes desean hurgar en el alma perdida —y a menudo invisible— de las ciudades.

SEMPRE PLORANT?

 

La queixa i les tipuanes

 Cada primavera, a moltes ciutats i pobles del país es produeix un miracle botànic: les tipuanes cobreixen de groc intens les seves branques i les flors de les jacarandes ens regalen blaus que viren cap al morat. Durant unes setmanes, les voreres es converteixen en una catifa daurada que cruix suaument sota els passos dels vianants, tenyeix de llum els carrers i transforma barris sencers en un quadre impressionista. La florida d’aquests arbres és, per als urbanites, un dels espectacles naturals que ofereix la ciutat. I, tanmateix, sempre hi ha algú disposat a desmerèixer el fenomen, a protestar. Aleshores apareixen les queixes a les xarxes, a les converses de veïns, als correus als ajuntaments al·legant brutícia, relliscades i males olors. La mateixa ciutat que presumeix de modernitat, disseny i civisme es nega a si mateixa davant d’unes flors que s’atreveixen a caure i embrutar els seus «panots». Estem davant d’una destil·lació més —una altra— de la cultura de la queixa catalana i espanyola. Tant se val que sigui bellesa natural el que se’ns ofereixi, que sigui de franc i que duri poc: si genera la mínima molèstia (escombrar una mica més, netejar-se les sabates o simplement acceptar que la natura no és un jardí japonès), es converteix en intolerable. Les tipuanes grogues són el símbol perfecte de la queixa com a patologia. Poc importa que la substitució dels vells plataners per lladoners o altres arbres busqui minimitzar al·lèrgies i aconseguir vestir de verd la ciutat, poc importa l’esforç de les administracions per reduir i frenar les pelusses irritants. Perquè, en el fons, la queixa no busca solucions, busca culpables. Si el culpable és un arbre que floreix amb alegria, es queixen del criteri del qui el va plantar. Demà la queixa s’escarnirà amb els turistes, els ciclistes, la música del Pride o els qui tiren confeti al Carnaval. El victimisme és, en el fons, la incapacitat d’assumir responsabilitats utilitzant el lament per evadir culpes, obligacions i reclamar atenció. Mentrestant, les tipuanes continuen florint, indiferents al soroll. Com si sabessin que, d’aquí a uns anys, quan algú recordi la Barcelona bonica, no es recordarà dels queixosos. Es recordarà dels colors. I el colorit, afortunadament, sempre guanya.

MALA GENT A MANO DERECHA

 

Serrat i la mesquinesa 

 El passat 28 de maig de 2026, l’Ajuntament d’Algete va aprovar, en un ple extraordinari, retirar el nom de Joan Manuel Serrat de l’edifici municipal que el duia des del 2007. L’espai passarà a dir-se en honor a un veí local, Cruz Epifanio Fernández. El que a primera vista pot semblar un simple ajust de nomenclatura és, en realitat, un gest revelador i preocupant. Treure el nom d’un dels grans cantautors —un artista que ha emocionat diverses generacions a Espanya i Llatinoamèrica— per reemplaçar-lo pel d’un veí il·lustre, per molt meritori que sigui, és un autèntic disbarat. Esborrar un nom que transcendeix el municipi i que formava part del patrimoni cultural compartit de tot un país al·legant falta de vinculació directa, es un despropòsit La dreta ha començat, amb una malaltissa febre revisionista, a expurgar de carrers, places, edificis i monuments noms que li són ideològicament incòmodes. El que va començar a Madrid amb algun canvi puntual s’ha convertit en una opció de neteja meditada. Avui li toca a Serrat a Algete; demà, en un altre indret, li tocarà a una altra figura incòmoda per a les ments obtuses de la reacció del PP i VOX. Si s’atreveixen amb Joan Manuel Serrat, què no faran aviat amb noms vinculats a la Transició democràtica, a la cultura popular transversal o a qualsevol figura que no encaixi en la seva cosmovisió? En el cas d’Algete, la decisió resulta especialment greu perquè Serrat mai no va ser un personatge politicament divisiu en termes locals. La seva obra uneix generacions que, d’una altra manera, tenen poc en comú. Substituir aquest vincle cultural ampli per un homenatge local —que es podia haver fet sense necessitat d’esborrar— transmet un missatge mesquí: allò universal val menys que allò propi. És la victòria del provincianisme simbòlic i dels nacionalismes victimistes. No es tracta de negar el dret de l’Ajuntament a honrar els seus veïns. Es tracta de qüestionar la necessitat de fer-ho a costa d’eliminar una referència cultural de primer ordre. Hauria estat més elegant i més intel·ligent mantenir el nom de Serrat i crear un nou espai per al professor i músic local. La cultura no hauria de ser un botí polític. Serrat, com Machado, Lorca, Alberti o qualsevol altra gran figura rellevant de les arts, pertany a tothom. Treure el seu nom no és un acte neutre d’administració municipal: és un gest d’estretor de mires. Atents, doncs, al que se’ns ve a sobre.

biocultura 2026

 

  BIOCULTURA 2026 

Biocultura torna de nou a la Farga de l’Hospitalet el primer cap de setmana de maig. És la fira de productes ecològics compromesa amb el consum responsable més important d’Espanya i una de les més conegudes arreu d’Europa. Val la pena visitar-la. Fa un parell d’anys el certamen se celebrava al Palau Sant Jordi de Montjuïc i mai he pogut esbrinar per què la capital de Catalunya va deixar escapar l’esdeveniment. Afortunadament, l’ha acollit la ciutat veïna de l’Hospitalet. Biocultura fa quaranta-dos anys que funciona i va a més. Es celebra anualment a diferents ciutats de l’Estat i aplega centenars d’expositors de productes alimentaris bio, moda, cosmètica i benestar. La fira organitza moltes activitats paral·leles, seminaris, conferències i tallers, i el preu de l’entrada és simbòlic, francament molt barat. Vaig conèixer fa més de quatre dècades les activitats de l’associació —Associació Vida Sana— que ha impulsat aquest certamen al llarg dels anys. Al principi em va sorprendre, per exemple, el seu entusiasme quasi pueril i la seva determinació en la lluita contra el consum de sucre. El pas del temps em va fer veure que aquella denúncia, i d’altres sobre la ingesta de sucre, estava molt ben fonamentada. Avui sabem que el consum excessiu de sucre és un factor determinant en l’obesitat, les malalties cardíaques, les càries i la diabetis. L’any 2016, l’OMS va recomanar a nivell mundial reduir el consum de begudes ensucrades, amb els mateixos arguments que aquell grupet d’activistes ja defensava aquestes tesis l’any 1981. Els fundadors de Biocultura van ser uns dels pioners —no els únics, ja ho sé— a defensar una manera diferent de menjar, viure i consumir.

SPOT SPAM

 

PAM PAM AL SPAM! 

 Són inoportunes, insistents i arriben a qualsevol hora del dia. Algunes són enganyoses i d’altres fan clarament olor d’estafa. Les trucades comercials no desitjades —l’spam telefònic— ens persegueixen allà on siguem, sense cap límit horari. Sé que al Congrés dels Diputats els nostres polítics han impulsat lleis i mesures concretes contra aquests lladres de pau (parafrasejant Rosalía). La Llei General de Telecomunicacions, en vigor des del juny del 2023, prohibeix expressament les trucades comercials no sol·licitades. Només es permeten si s’ha obtingut un consentiment previ i exprés. L’AEPD (Agència Espanyola de Protecció de Dades) és l’encarregada de vigilar i sancionar els operadors sense escrúpols. A més, la Llei de Serveis d’Atenció a la Clientela, aprovada el desembre del 2025 i ja en vigor, obliga les empreses a utilitzar prefixos específics per identificar les trucades comercials i regula els temps d’espera en l’atenció telefònica: màxim 3 minuts de mitjana. Quantes vegades t’has quedat penjat al telèfon esperant que t’atenguin? Però, malgrat aquestes mesures, les pantalles dels nostres mòbils continuen il·luminant-se amb números desconeguts que provenen de qualsevol punt d’Espanya i, sovint, de l’estranger. Què podem fer? M’ha semblat molt útil la proposta d’una organització de defensa dels consumidors, que recomana dues mesures senzilles i a l’abast de tothom: 1.Inscriure’s gratuïtament a la Llista Robinson (el registre d’exclusió publicitària). Moltes empreses el consulten i estan obligades a respectar-lo. 2.La via més efectiva: presentar una denúncia davant l’AEPD. Només cal una captura de pantalla on es vegi el número molest i l’hora de la trucada. No n’hi ha prou amb bloquejar números desconeguts. Cal atacar el problema de forma contundent. T’hi apuntes?

CON CUBA

 

COMO ESPAÑA... TODO DE ACUERDO CON EL DERECHO

 

GUANT DE SEDA

 Sovint hi ha una raó o una bona excusa per prendre decisions. Uzbekistan ha estat el país convidat del B-Travel de Barcelona, que s’ha celebrat amb força èxit aquest passat 20, 21 i 22 de març. Amb una extensió de 450.000 quilòmetres quadrats i gairebé quaranta milions d’habitants, l’Uzbekistan emergeix com un dels destins turístics més sol·licitats dels últims anys gràcies al seu llegat històric en la mítica Ruta de la Seda, que connectava la Xina amb el Mediterrani, les seves ciutats llegendàries com Samarcanda o Bukharà, la capital Taixkent i la seva impressionant arquitectura islàmica. A més, el país asiàtic està impulsant el turisme de natura, ja que compta amb grans deserts, paisatges muntanyosos i estepes. Però no només això. Més enllà d’altres consideracions de política interna, aquest país practica una acció exterior de «guant de seda». Aquest fet, en plena bogeria Trump, és d’agrair. Uzbekistan manté una política exterior pragmàtica: no pertany a cap bloc militar, rebutja bases estrangeres al seu territori i prioritza la sobirania, la no ingerència i la solució pacífica de conflictes. Busca equilibrar les seves relacions amb totes les grans potències mentre es concentra a crear un «cinturó de bona veïnança» a l’Àsia Central i impulsar la integració econòmica regional.  La Xina és el seu principal soci comercial i inversor (aproximadament el 40 % de les inversions estrangeres el 2025), amb una forta cooperació en infraestructures com el ferrocarril Xina-Kirguizistan-Uzbekistan, energia verda, automoció elèctrica, indústria i tecnologia. Amb Rússia manté lligams històrics i econòmics, tot i que guarda distàncies. Practica un acostament creixent amb la Unió Europea per atraure tecnologia, inversió, visitants i diversificar socis. Amb Turquia també manté forts lligams. Davant els conflictes bèl·lics adopta una neutralitat activa: respecta Palestina, recolza la solució de dos estats i ha enviat ajuda humanitària. En resum, Uzbekistan es posiciona com un actor autònom, responsable i equilibrat a Euràsia, en una línia que té molts punts de coincidència discursiva amb la política exterior d’Albares i Pedro Sánchez: fermesa i «guant de seda».

QUÉ SON ELS THERIANS?

 

 

  Poca cosa nova sota el sol. No és la primera vegada, ni serà l'última, que l'ésser humà es disfressa d'animal o actua com a tal per adquirir les fortaleses d'altres espècies, practicar un ritual sagrat o satisfer el seu ego. Hi ha mil documentals, a disposició dels interessats, sobre les danses amb màscares de jaguar o àguila de les tradicions mesoamericanes; o sobre els ossos i llops propis de les tradicions siberianes o nòrdiques. A Espanya, les mascarades asturianes dels Sidros porten al cap «les melenes» o un cucurucho fet de pell de ovella, acompanyant la disfressa amb una cua de guineu o elements similars. Això dóna a l'individu un aspecte híbrid humà-animal, amb un toc salvatge i pelut. Els therians moderns que fan servir màscares i realitzen moviments animals pels carrers i places de les nostres ciutats es poden veure com una versió individual, secularitzada i psicològica del que en moltes cultures antigues va ser un ritual col·lectiu i sagrat: el xaman/ballarí es posava la màscara per transformar-se temporalment en animal durant el ritual. El therian actual, si va de debò, es posa la màscara —o simplement es mou com el seu animal— per deixar sortir / reconnectar amb la bèstia que ja sent que porta dins permanentment. Per a molts d'ells l'objectiu —conscient o inconscient— és semblant: connectar amb trets que senten que els falten o que anhelen aconseguir en el món humà (llibertat, instint pur, força, sensibilitat, lleialtat de rajada, etc.). El moviment animal o la màscara els ajuda a sentir més intensament aquesta connexió. Guineu, gat, gos o cavall tant se val... Potser avui no estaria comentant això si no fos perquè el cap de setmana passat, a les immediacions de l'Arc de Triomf barceloní, una concentració de therians —uns tres mil— va acabar amb aldarulls i enfrontaments violents amb la policia. El proper dia set de març està prevista una altra concentració a Tarragona de la qual ningú sap quin caire prendrà. No serà pas un servidor vostre qui jutgi la bondat o la banalitat del fenomen therians; és clar que no, tan sols suggereixo reflexionar sobre el que sorgeix al si d'algunes xarxes socials i sobre la seva repercussió en la joventut. ¿El dels therians és una moda passatgera, una expressió personal en què primen les emocions en la recerca d'identitat, o és un símptoma d'alguna cosa més preocupant?

UNA PRESIDENTA BOCAZAS

 

UNA CHULAPA REPTILIANA 

 España es el país de los tamborileros y de la moción de censura deshidratada. Se asienta en una península de largos litorales —y un par de archipiélagos— donde las izquierdas se pelean sin cesar, las derechas hacen negocio y algunos magnates del mundo audiovisual ensucian la política. Es una plurinación de profunda tradición católica con la Semana Santa menos santa de todas las semanas santas y mucha gente que acaba de llegar. Es un pedazo de la vieja Europa donde abundan héroes y villanos, líderes de la oposición siempre cabreados, jueces bajo sospecha y presidentas viperinas vestidas de chulapas. A este país no le falta de nada. En su periferia habitan, entre otros, unos cuantos lloricas y aprovechados. Por las cloacas del Estado circulan siluros con boina y fonoteca a disposición del mejor postor, amigos del tres por ciento y bocazas. Más allá de sus fronteras reside una tribu de irredentos hartos de tanto devorar chocolate belga, eméritos camuflados entre dunas ardientes y princesas en modo Erasmus. Aquí los árbitros del deporte rey cobran arbitrios, afloran los abusos sexuales cometidos en un pasado no muy lejano mientras cantamos «la vida sigue igual». Pocos hombres de negro y púrpura piden, arrepentidos, perdón por sus irrefrenables inclinaciones. De pequeños aprendemos las cuatro reglas de la aritmética, pero practicamos con mucha más asiduidad las de restar y dividir. Sumar y multiplicar —quizá por aquello de la memoria histórica— no se nos dan demasiado bien. El género de ida y vuelta provoca una batalla entre feministas, mientras en la carrera de San Jerónimo los políticos reflexivos se pueden contar con los dedos de una sola mano. Pero, amigos míos, lo más triste de todo esto es comprobar cómo alguna mente enferma se atreve a jugar sin ningún pudor —para hacerse notar— con los rituales de despedida de los muertos. ¡Qué pensamiento más reptiliano el de algunas!

LA CULTURA DE L' ACORD

 

LA CULTURA DE L'ACORD 

 Fa ja alguns anys que l’escriptor i crític d’art Robert Hughes narrava en un dels seus llibres les característiques del que va denominar «la cultura de la queixa». Argumentava que, en la societat americana, el ciutadà se sentia còmode criticant i escampant culpes cap als altres sense que, com a contrapartida, assumís ni interioritzés els seus deures, responsabilitats i obligacions. Quelcom d’això deu haver-se inoculat també en nosaltres i en alguns dels nostres polítics. Potser formem part, sense adonar-nos-en, d’una societat de rondinaires disposada a criticar tot allò que es pot criticar sense importar-nos les conseqüències. Prolifera la queixa fàcil als parlaments i s’estén la desconfiança envers els responsables de les institucions públiques. Magnifiquem els conflictes i infravalorem les solucions si no ens satisfan totalment o no en podem treure un rendiment polític immediat. A casa nostra, el paradigma de la doctrina del «com pitjor, millor» el prediquen els talibans correligionaris de Míriam Nogueras i Jordi Turull teledirigits des de Waterloo. Per sort per a tots plegats, el seu irredentisme caduc ha topat amb el posibilisme d’Esquerra Republicana i els Comuns, que, molt sensatament, han decidit no deixar Catalunya sense els 4.700 milions d’euros que estan en joc. Crec que col·lectivament hem de rebutjar les retòriques maximalistes sense deixar de ser, si cal, exigents. Quan uns gestors públics —en aquesta ocasió els presidents Salvador Illa i Pedro Sánchez— atenen les demandes raonables d’altres partits i de la ciutadania buscant solucions, cal reconèixer-ho. El fet en si, i els acords assolits, mereixen un aplaudiment i un somriure a repartir entre tots els seus protagonistes. Convé fer-ho per higiene democràtica, sense que importi gens ni mica el color polític de qui vulgui posar-se en exclusiva la medalla. Prou complicades estan les coses arreu del món com per jugar al sadomasoquisme dels talibans.

Brigitte Bardot - Moi Je Joue

BADALONA

 

FRED I PONT

 Mentre observo com esquilen un nen malcriat, a Badalona hi ha persones que dormen sota un pont. Esperar el torn en una perruqueria pot ser una lliçó de vida fins i tot per al més savi. Sento com en Ricard, un jubilat de cara rodona i somriure amable, amb aquella barba blanca que li dona un aire de iaio entranyable, explica al barber –amb gestos amplis i veu animada– el seu enginyós truc per escapar de l’onada de fred i no gastar diners. Diu que ell, armat amb el mòbil i un bon llibre de butxaca, s’enfila a la part del darrere d’un autobús climatitzat i es deixa dur d’un cap a l’altre de la ciutat, com si fos un creuer urbà.  Li és igual repetir el trajecte tres o quatre vegades al dia: -Em distrec mirant el paisatge que canvia, les botigues, la gent que puja i baixa... Tot abans que quedar-me tancat a casa com un presoner o perdut entre els passadissos d’un centre comercial ple de consumidors compulsius. En Ricard pontifica: -Les onades de fred, de calor extrema o les DANA ja no són ocasionals; s’han convertit en una visita habitual i temuda. El planeta pateix les conseqüències del canvi climàtic, i les grans ciutats s’han transformat en autèntics purgatoris. Tot plegat posa en risc la salut i el benestar de milions de persones, especialment dels més grans. Cal espavilar-se; no entenc com altres no ho fan, diu. La ràdio que té sintonitzada el barber explica que a Badalona encara hi queda gent sota el pont. Ningú dels presents diu res; ningú gosa fer comentaris. Silenci. A títol individual, és cert, gent senzilla com en Ricard s’espavila com pot: inventen solucions creatives, pràctiques i, de vegades, fins i tot divertides per estalviar diners en electricitat, aigua i gas. És admirable, sí, però cal no oblidar que les receptes individuals de barra de bar o barberia no són cap solució. Son pura anécdota auto justificativa per fugir de la mala consciencia. Si, és magnífic que les ciutats tinguin refugis climàtics: espais pensats expressament per oferir aixopluc als ciutadans contra els rigors del temps, ja sigui la fredor glacial de l’hivern o la xafogor infernal de l’estiu. És important gaudir de centres cívics amb aire acondicionat, biblioteques silencioses –fresques a l’estiu, calefactades a l’hivern–, ideades perquè els ciutadans com en Ricard, son els que voten, visquin cofois sense necessitat d’agafar l’autobús o romandre aillats a casa seva. Però... què fem amb sers humans, com els de Badalona, que dormen sota el pont? Cal que les administracions es posin les piles per protegir les persones més vulnerables de polítics demagogs sense escrúpols.

EL GENERO HUMANO ES LA INTERNACIONAL...

 

DE FORA VINGUEREN... 

 En aquest país de patidors de mena hi ha forces polítiques que desitgen la creació d’una Marca Hispànica capaç de preservar les essències del pa amb tomàquet, el Tió i la botifarra amb mongetes. Cal mantenir a ratlla els forasters, diuen en veu melancòlica els molt beneits. Torna a estar de moda, en alguns ambients de les cavernes nacionalistes —de totes elles— el vell refrany «De fora vingueren i de casa ens tragueren». Aquesta gent encara no ha comprès que el món canvia i que ho fa a una velocitat vertiginosa, que a casa nostra la societat evoluciona a tots els efectes. Que no serveix de res repartir, com fa una senyora de Ripoll, pedigrís i genealogies incontaminades. A un servidor de vostès li tallen els cabells i li retoquen la barba en una perruqueria de l’Eixample; la gestionen a les mil meravelles una família magribina establerta a Barcelona des de fa temps. Sovint necessito un tractament de reflexologia podal; sense ell, els ossos i articulacions dels meus peus patirien l’indescriptible. Doncs bé, les mans de Lin, una noia oriental, són pur bàlsam curatiu. Confio els meus ulls a la mirada atenta del doctor Mansur. Ell és un oftalmòleg sirià de provat prestigi. La meva cafeteria preferida la regenta un matrimoni catalanoargentí. Tracte afable, preus continguts i racions abundants són marca de la casa. La noia dominicana que treballa al forn de pa m’alegra el dia quan em saluda cada matí amb un «Bon dia, maco». La meva veïna del quart, Doña Vicenta, passeja cada dia acompanyada d’una jove llatina que estira la cadira de rodes, li explica històries i la cuida amb delicadesa. Com és obvi, continuo comprant als comerços del barri de tota la vida, el bacallà a la senyora Masclans del mercat i les camises al Gasca. No sé com van arribar totes aquestes persones fins al meu barri, ni goso preguntar-ho. Desconec si en algun moment van haver de burlar la legalitat, saltar una tanca amb concertines o fugir d’ Arbeca. Només sé que són éssers humans, que ja formen part d’una comunitat que no va sobrada de persones afectuoses, honestes i treballadores. Entesos?

"The Internationale" - Modern Pop-rock Version (Chinese and French)

VISCA LA RUMBA!

 

EL ‘VENTILADOR’ DE LA RUMBA

 Quan les aspes d’El Molino barceloní s’il·luminen al Paral·lel ningú mol blat, però la seva lluor dona vida a la ciutat, a la seva gent i a la cultura popular. Si aquesta circumstància puntual té lloc perquè un moviment ciutadà està compromès amb una causa tan justa com festiva, el fenomen adquireix una rellevància especial. I això és el que va succei el passat diumenge a la ciutat comtal. Quan la Plataforma per la Defensa de la Rumba Catalana, amb el suport incondicional de mitjans de comunicació com Ràdio 4 i Televisión Española, és capaç d’organitzar amb èxit una marató de rumba, és que s’han fet les coses bé. Dotze hores ininterrompudes de música rumbera amb l’aforament complet del local, obligat a organitzar torns, és l’exponent d’un èxit i d’una il·lusió col·lectiva. La reivindicació perquè aquest gènere musical, creat per la comunitat gitana de Barcelona, sigui considerat per la Unesco com a Patrimoni Immaterial de la Humanitat gaudeix de bona salut i avança. El Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats ja van aprovar en el seu moment resolucions al respecte. Però permeteu-me que, més enllà d’aquest anar i venir de peticions entre institucions, posi en valor el que va passar a l’escenari d’El Molino. Per les seves taules van desfilar un bon nombre de grups i cantants que, de manera altruista, sense cobrar ni un cèntim, creuen que aquesta manifestació de cultura popular ha de ser valorada a nivell mundial. A la marató rumbera no hi va faltar la saga dels Pubill, les noies de Maruja Limón ni el record i les cançons d’en Gato Pérez. Tampoc no hi va mancar el suport explícit de l’Ajuntament i de la Generalitat, però el més rellevant d’aquesta marató va ser la seva voluntat de ser i de repetir l’esdeveniment l’any vinent de nou de la mà de Ràdio 4 i TVE. Vint-i-quatre hores ininterrompudes de «ventilador», de rumba catalana, podrien posar a ballar la Unesco per que “Barcelona tiene poder”.

Joan Ferran: "Crónica Global ha sido un antídoto contra la espiral del s...

LAS TRIBULACIONES DE UN GACETILLERO

 

 EL LIBRO

Lanzado en septiembre de 2025, este libro llega en un momento de crisis periodística global y posprocés en Cataluña, donde Ferran sigue siendo una voz disidente desde su cuenta en X (@Joanferrans ) 

Es su continuación natural a obras como Maleïda crosta (2009), pero más introspectiva: menos sátira, más catarsis. Publicitado por Círculo Rojo (editorial independiente), ha generado reseñas positivas en medios como Crónica Global (que lo ve como un "himno al periodismo combativo") y No Solo Cine (donde Conxa Parramón lo califica de "triste y bella emoción"). 

En X, menciones recientes (octubre 2025) lo destacan como "libro de la semana", con eco en círculos literarios catalanes, aunque sin viralidad masiva. No hay ediciones masivas aún (disponible en Amazon y librerías locales), pero su recepción inicial es de nicho: elogiada por su "valentía" en desmontar vanidades, ignorada por la "crosta" que critica.

Conclusión: ¿Por qué leerlo?

Las tribulaciones de un gacetillero es un bálsamo amargo para quienes han lidiado con el periodismo o la política: un recordatorio de que la vanidad nos desgarra, pero el adanismo nos salva. Ferran, a sus 73 años, no se resigna; anima la fiesta desde la costa, con la fuerza de quien ha visto caer imperios ideológicos. Ideal para fans de memorias como Papel mojado de Vázquez Montalbán o ensayos de Kapuściński. Puntuación: 8/10 —profundo en su sencillez, un must para entender la Cataluña desencantada. Si buscas evasión, pasa; si quieres verdad cruda, sumérgete.

RECUPERANDO PREMONICIONES QUE SE HAN CUMPLIDO

 

  Análisis del libro Maleïda crosta de Joan Ferran SerafiniMaleïda crosta (publicado en 2009 por Columna Edicions, 

Es la primera novela de Joan Ferran i Serafini, el controvertido exdiputado socialista catalán conocido por su crítica al nacionalismo. Este libro no es solo una ficción literaria, sino un arma cargada de sátira política, que usa el formato novelesco para diseccionar las entrañas del poder en la Cataluña de inicios del siglo XXI. Con un estilo directo, irónico y sin filtros —marca de la casa Ferran—, el autor transforma su experiencia personal en una narrativa que roza lo autobiográfico, cuestionando los límites entre la verdad y la ficción en la política. A continuación, desgloso su estructura, temas, estilo y relevancia, basado en sinopsis editoriales, reseñas y el contexto del autor.Resumen de la trama (sin spoilers mayores)

La novela gira en torno a la relación singular y turbulenta entre dos personajes centrales: una joven licenciada en Ciencias Políticas, idealista y ambiciosa, y el portavoz de un grupo parlamentario en el Parlament de Catalunya. Esta conexión no es solo romántica o profesional; es un catalizador para explorar el laberinto del poder catalán. La acción se desarrolla en escenarios reconocibles de la Barcelona y Cataluña contemporáneas: pasillos parlamentarios, redacciones periodísticas, cenas de lobby y noches de desahogo en bares de mala muerte.Ferran introduce elementos de thriller psicológico: malentendidos, traiciones y pasiones que se entretejen con debates ideológicos. 

El lector navega por un mundo donde el amor y el deseo chocan contra la "crosta" —esa capa rígida y asfixiante de dogmas políticos y mediáticos que el autor denuncia desde su famosa entrevista de 2007 en El Periódico. La trama avanza con giros que mezclan erotismo sutil, humor negro y revelaciones que exponen la hipocresía del "star system" político. No es una novela lineal; es un mosaico de viñetas que culmina en una reflexión sobre el "posibilismo" —esa capacidad de adaptarse (o venderse) al sistema para sobrevivir.Temas principalesFerran usa la ficción como vehículo para su guerra cultural, alineada con su ideología socialista "españolista" y anti-nacionalista. 

Los temas clave forman un tapiz crítico:Tema Descripción Ejemplo en la novela La "crosta nacionalista" y el poder mediático Crítica central: cómo una élite ideológica (la "costra") controla narrativas en TV3, Catalunya Ràdio y prensa, creando imaginarios colectivos que ahogan el disenso. Ferran la pinta como una "maledita costra" que infecta la democracia. Escenas en redacciones donde periodistas "camuflan" opiniones por miedo al ostracismo, eco de su polémica real de 2007. Pragmatismo vs. idealismo (y la traición) Defensa ferotge del "posibilismo político": ¿es la traición una virtud para lograr cambios, o una rendición? Explora cómo los ideales se diluyen en alianzas cínicas. El protagonista, un veterano parlamentario, justifica compromisos con el nacionalismo como "mal menor", reflejando el "corrent paramèdic" del PSC al que perteneció Ferran. Amor, deseo y pasiones en el poder La relación central añade capas humanas: sexo como escape, celos como motor de ambición. No es romántica rosa; es cruda, mostrando cómo el poder corrompe lo íntimo. Diálogos cargados de tensión erótica entre la joven y el portavoz, intercalados con debates sobre ideología. Crítica al sistema y desencanto ciudadano Ataque al "star system" catalán: políticos como celebridades, medios como gurús. Incluye música (rock y folk catalán) como banda sonora de la rebeldía fallida. Referencias a polèmiques reales (sobreentesos parlamentarios) y figuras camufladas, fáciles de identificar para el lector catalán. Estos temas no son abstractos; Ferran los ancla en la realidad post-Transición, donde el nacionalismo (CiU, ERC) domina, y la izquierda se debate entre resistencia y acomodo.

Estilo y estructura literariaEstilo: Provocador y conversacional, como una columna de El País extendida a novela. Ferran escribe "a cor obert" (a corazón abierto), con frases directas que interpelan al lector: "¿Amic lector: fins on arriba la nostra capacitat de fingir, de negar, de camuflar el que realment pensem?". Mezcla catalán coloquial con toques poéticos, y usa el humor sarcástico para desarmar pomposidades. No es alta literatura; es literatura militante, al estilo de Vázquez Montalbán, pero más cruda y menos nostálgica. Estructura: No cronológica; salta entre presente y flashbacks, con capítulos cortos como viñetas periodísticas. Incluye interludios musicales (citas de canciones) y un prólogo-manifiesto donde el autor justifica su "falta de autocensura". La edición (traducción de Margarida Trias en algunas versiones) mantiene el ritmo ágil, ideal para lectores que buscan denuncia más que prosa lírica. Fortalezas: Su verosimilitud; personajes "fàcilment identificables" (¿el protagonista es un alter ego de Ferran o de Borrell?) hacen que sea un "roman à clef" adictivo. Debilidades: Para no catalanes, puede requerir contexto; el didactismo a veces frena el flujo narrativo. Contexto y relevanciaEscrito en 2009, Maleïda crosta es un puñetazo profético al procés independentista que estallaría años después. Ferran, con su bagaje anarquista y socialista, usa la novela para "destapar" lo que ve como una "espiral del silenci" en la política catalana —un tema que resuena en sus obras posteriores como El brazo friki del procés (2023). En un momento de auge nacionalista, el libro fue un escándalo menor: reseñado en librerías como Casa del Libro o Amazon, pero ignorado por la "crosta" mediática que critica. Hoy, con el posprocés, gana vigencia como diagnóstico de la fractura catalana.

En foros y blogs locales se elogia su "valentía" contra la autocensura.

Conclusión: ¿Por qué leerlo?Maleïda crosta no es para quienes buscan evasión; es para quienes quieren entender (y reírse de) el circo político catalán. Ferran convierte su rabia en arte accesible, recordándonos que la mejor crítica es la que duele porque es verdadera. Si te apasiona la sátira política (piensa en El aquí no hay quien viva pero con ideología), o si sigues el debate catalán, es imprescindible. Puntuación personal: 7.5/10 —brillante en denuncia, irregular en pulido literario. Si has leído sus columnas, este libro es su extensión natural: un grito libertario contra la "costra" que nos asfixia a todos.