CHACON I MORATINOS.....

RIFES I RIFES...

Barcelona, Sant Quirze, l’Hospitalet... han rebut amb alegria una pluja d’euros caiguda del cel. Per una altra banda quatre cinquens premis de la loteria nacional han deixat 25.000.000 milions més a Catalunya. I tot repartit en llocs i entre gent humil i treballadora. Diuen que els catalans hem rebut un 27,7% mes del que hem jugat... doncs, millor. Els diners van i venen.Però una altra rifa, la del suport moral i la de l’ànim, també ha arribat a gent com els soldats espanyols que fan tasques humanitàries a l’Afganistan al Liban. La presència en aquests indrets de la Carme Chacón i d’ en Miguel Angel Moratinos té una significació especial. Espanya ha decidit que el seu exercit contribueixi, sota el paraigües de les Nacions Unides a la reconstrucció de països castigats per la fam i la guerra. La presència de ministres espanyols allà a on són destinades les tropes esdevé quelcom més que un acte protocol·lari, esdevé un missatge inequívoc de compromís per garantir la pau i les llibertats arreu del mon. En aquesta vida no tot es l’alegria que genera el diner. També s’agraeix en aquestes dates, i molt, el suport d’ un somriure solidari i el reconeixement d’una feina difícil i arriscada.

EL FINANÇAMENT AVANÇA...

La segona part

Ja som a la segona i darrera part de la negociació. Ara els hi toca dir que tot és “teatret” i que “en un parell de dies no es pot fer el que no s’ha fet en dos anys”. Això és el que afirma sense rubor l’insuperable portaveu de CiU al Parlament de Catalunya. I és que, l’Oriol Pujol, en lloc de celebrar amb patriòtica alegria que s’hagi desembussat –almenys això sembla- la qüestió del finançament, es dedica a menystenir el fet. És més, els vaticino que, per més bo, positiu i estatutari que esdevingui l’acord entre en Zapatero i en Montilla, els convergents afirmaran que és un nyap, que és insuficient, que té trampa... Ells son així. Que volen que els digui? Em sembla poc intel·ligent la tàctica que comença a emprar la gent de CiU en aquesta darrera part del serial del finançament. Potser seria més creïble i profitós, per a ells, argumentar que gràcies a les seves pressions i suport, el president de la Generalitat ha pogut anar més lluny en les seves pretensions. Però no, l’Artur Mas i l’Oriol Pujol prefereixen escoltar les bretolades parlamentàries d’un neguitós Quico Homs quan, des del faristol de l’hemicicle, acusa el President de no tenir vergonya. CiU ha optat en la segona part del match per continuar practicant un joc contundent i agressiu. El fet era previsible però esdevindrà inútil... El tema del finançament avança i arribarà a bon port. Siguem optimistes. Segones parts catastrofistes mai han estat bones.

BUEN ARTICULO DE "LA FACTORIA"

65 horas: primera victoria

17-12-2008

Manuel Castells, en el libro "La transformación del trabajo", editado por la revista La Factoría, decía en el año 1999 que "en el fondo, el sueño del capitalismo informacional es trabajar con tecnología del siglo XXI y mano de obra del siglo XIX. Pero la movilización de la sociedad puede cambiar el proceso e imponer la prioridad de los valores humanos sobre los valores estrictamente económicos".

Esta vez los hechos le han dado la razón: la Directiva del Horror ha sido derrumbada hoy miércoles, 17 de diciembre de 2008.
El Parlamento Europeo ha rechazado ampliar la jornada semanal de trabajo a 65 horas, tal como proponían la mayoría de los ministros de trabajo de la Unión. Los eurodiputados han dado su apoyo a las veintidós enmiendas en contra presentadas por el parlamentario español Alejandro Cercas, lo cual, de hecho, paraliza la llamada Directiva del Horror y obliga a los Gobiernos de los 27 a volver a negociarla. La norma preveía eliminar el límite máximo de jornada laboral semanal, fijado en 48 horas, y dar libertad para que empresario y trabajador acordaran individualmente el tiempo de trabajo, con un máximo de 60 ó 65 horas, según los casos: un retroceso en los derechos de los trabajadores. Ahora, se abre un nuevo periodo de negociación de 90 días (denominado "de conciliación") entre el Parlamento y el Consejo al cabo del cual, si no hay acuerdo, decae el texto.
Lo que se nos planteaba era volver a un sistema de relaciones laborales del siglo XIX, cuando el Derecho del Trabajo era una ilusión. Hoy, el sindicato es la única organización social con capacidad legislativa: cuando un acuerdo, sea de empresa, regional o nacional entre sindicatos y empresarios, se firma, adquiere rango de ley, y a partir de ahí, y de las otras normas existentes, se desarrolla la jurisprudencia y el Derecho del Trabajo. La pretensión de que la jornada pueda alargarse hasta 65 horas, mediante un acuerdo individual entre cada trabajador y el empresario, hace que desaparezca un derecho colectivo y la capacidad contractual de las organizaciones patronales y sindicales, al respecto: la vuelta a la selva, a la relación individual en vez de colectiva.
La desregularización de la jornada tendría como primera consecuencia, la desregularización del salario. La resultante es clara: en las grandes empresas y en la administración, donde el sindicalismo es fuerte, podría pararse la embestida, pero en la pequeña empresa, y gran parte de la mediana, el trabajador no tendría más remedio que aceptar alargar la jornada para mejorar su salario a un precio inferior al de la hora extra. Es recomendable leer, al respecto, los artículos del profesor Francisco José Trillo, "65 horas: ¿Hacia dónde camina Europa?"; y del veterano sindicalista José Luis López Bulla, "65 horas: La Directiva del Horror").
Antes de la votación, nadie se atrevía a prever un resultado, dados los cruces de opiniones entre: los grupos parlamentarios, los eurodiputados tomados individualmente y los parlamentarios de cada país. Para lograr el bloqueo de la directiva, era necesario que alguna de las enmiendas lograra la mayoría absoluta, 393 votos. Finalmente, los eurodiputados han votado en masa contra sus Gobiernos y contra la directiva, logrando varias enmiendas mayorías superiores a los 500 votos; la decisiva, se aprobó por 421 votos a favor, 273 en contra y 11 abstenciones. Ello significa que, además de socialistas y verdes, han sido apoyadas por otros muchos eurodiputados, incluidos los del Partido Popular Europeo, que a priori apoyaba el texto; por ejemplo, los "populares" de Portugal, España, Francia (UMP), Italia y Grecia (la Europa mediterránea) han votado en bloque a favor de las enmiendas contra la Directiva del Horror, también un tercio de los del Grupo Liberal. El pensamiento socialcristiano no ha sucumbido ante el neoliberalismo.
Ya tocaba que los europeístas recibiéramos un poco de oxígeno: estábamos al borde del euroescepticismo.

MES SEGURETAT...

Guanya la llum

El mes juliol de 2007 milers de llars barcelonines va quedar a les fosques. La indignació ciutadana en contra les companyies elèctriques, per la manca inversió i previsió d’incidents, es va fer palesa al carrer, els mitjans de comunicació i també el debat que va tenir lloc, en ple mes d’agost, al Parlament de Catalunya. Alguns varen utilitzar el problema que patien els barcelonins per intentar desgastar els governs de la Generalitat i de l’Ajuntament de Barcelona. No ho varen aconseguir. El ciutadà té olfacte i detecta els aprofitat des d’una hora lluny. Però la magnitud del problema va servir també per que el govern Montilla prengués el compromís d’elaborar i aprovar, a la Cambra Catalana, una llei que garantís la qualitat del subministrament elèctric. Aquesta nova llei va ser aprovada ahir i garanteix els drets dels consumidors i usuaris, regula els temps màxim per restablir els serveis en cas d’avaria, i dona garanties de subministrament. La norma també vetlla per la seguretat de la xarxa eleèctrica y el bon manteniment del servei. Benvinguda aquesta nova llei. Dona seguretat. Després diran que el govern no governa! però el cert es que durant aquesta legislatura són ja 35 els texts legislatius aprovats per la cambra catalana. I la majoria d’ells molt importants per garantir la protecció de les persones i la seva qualitat de vida.

SI NO VOTEM ELLS...

Declaració de la Comissió Executiva del PSC

La Comissió Executiva del PSC ha decidit, a proposta del seu Primer Secretari i per unanimitat votar a favor d'aixecar el veto del Senat als Pressupostos Generals de l'Estat per al 2009.

La Comissió Executiva del PSC ha decidit, a proposta del seu Primer Secretari i per unanimitat votar a favor d´aixecar el veto del Senat als Pressupostos Generals de l´Estat per al 2009.Ho fem per tal de no perjudicar els interessos dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya i Espanya .

• Que es veurien perjudicats per la inestabilitat política i econòmica que es generaria.

• Que es veurien privats d´uns pressupostos que serveixen per combatre la crisi, per impulsar les polítiques socials i per augmentar de forma significativa la inversió pública de l´Estat a Catalunya en aplicació de la Disposició Addicional Tercera de l´Estatut : 4626 milions d´euros.

D´aquesta manera, no donem per finalitzat el procés negociador del nou sistema de finançament.Un procés que ha d´acabar abans de finals d´any.Ha d´acabar amb un acord que produeixi un nou sistema de finançament que respecti totalment l´Estatut i que sigui just per a Catalunya.El termini del 31 de desembre és improrrogable . L´acord ha d´entrar en vigor al 2009.Donem per fet que l´acord es produirà.Si es donés el cas, que no desitgem en absolut, que no s´arribés a un acord; si s´evidenciés que el Govern d´Espanya no tingués voluntat de complir l´Estatut, les relacions entre el PSC i el PSOE no tornarien a ser com abans .Som plenament conscients de la transcendència de la nostra decisió.Ens devem als ciutadans i ciutadanes de Catalunya que esperen de nosaltres fermesa, intel·ligència i, sobretot, resultats.Som plenament conscients de la nostra responsabilitat i l´exercirem en tot moment, pensant exclusivament en l´interès de Catalunya i no en la comoditat o la incomoditat del PSC o del PSOE.

Barcelona, a 15 de desembre de 2008.

TRANQUIL.LITAT I PACIENCIA ...

Tarpenie

Estem saturats. Són tantes i tant redundants les declaracions i articles d’opinió publicats al voltant de les negociacions del finançament autonòmic que ja no ens criden l’atenció. El que hagi de passar ja passarà. No creuen? Un servidor està convençut de què no trigarem gaire en gaudir d’un bon finançament molt millor que l’anterior. Que ningú s’intranquil·litzi. És qüestió de dies. Però, dit això, permetin-me una observació. En escoltar les declaracions d’alguns líders polítics catalans, un té la sensació de que estan més interessats en provocar una trencadissa entre el PSC i el PSOE, que no pas en aconseguir els objectius que marca l’Estatut. Observin: el Joan Ridao adverteix al PSC que si no vota en contra dels pressupostos, aquest “perdrà una oportunitat per fer valer la seva força”. En Joan Herrera demana al PSC “reflexió”. Mentre que la gent d’en Mas pretén sense èxit –des d’abans de l’estiu- un enfrontament en la família socialista. Ja veuen, tots interessats en què el PSC esbombi els pressupostos generals de l’Estat, despreocupant-se irresponsablement de les repercussions negatives que podrien acompanyar aquesta mesura. A saber: pèrdues milionàries d’inversions a Catalunya i l’avançament d’unes eleccions generals que farien feliç al PP.
Doncs no, el PSC no caurà en provocacions interessades. Actuarà amb el sentit comú que el caracteritza i obtindrà, els hi ben asseguro, uns bons resultats pel que fa al finançament autonòmic.
Tarpenie. Que, com ens deia ahir l’Enric Juliana a les planes de la Vanguardia, en rus vol dir paciència.

DAVID MADI UN GRAN MANIPULADOR ?

Sabeu qui és David Madí?

Sí home, aquell que en el darrer govern d'en Jordi Pujol - quan Mas era Conseller en Cap - hi va desviar els fons d'ensenyament cap a presidència per a pagar-li la campanya. Diuen que ell en va ser el factòtum.
Però encara n'hi ha més d'aquest expert en campanyes electorals, actual responsable de comunicació de CiU, doncs quan era responsable de les enquestes oficials del govern que havien de ser entregades també al Parlament, va ser qui les va fer manipular, de manera que això li va costar haver-lo de fer fora, perquè l'evidència era tan gran que no es sostenia.
Aquest personatge que alguns creuen expert en comunicació de masses, tot i que diu haver estudiat economia, és el inspirador d'un vídeo contra el president José Montilla distribuit pels mitjans de comunicació fent servir, sense permis i manipulat, imatges dels informatius de tv3.
La falsedat i la infàmia continuen sent la marca de la factoria Madi: digues una mentira tantes vegades com sigui necessari per a fer-la veritat. Afortunadament molta gent del seu partit no comparteixen els seus mètodes.

AQUEST ORIOL...AI, AI, AI

Treure pit...

Oriol Pujol i Ferrusola, amb la vehemència que el caracteritza, li ha demanat al President Montilla que deixi de treure pit davant del govern central i ordeni als seus diputats votar “no” en el Congrés als Pressupostos Generals de l’Estat. En realitat el que vol l’amic Oriol es tocar cuixa. És a dir, crear les condicions objectives i subjectives perquè CiU torni al poder aprofitant una hipotètica trencadissa en l’espai socialista. Això no passarà. No passarà des del punt de vista pressupostari perquè els vots positiu dels “altres” nacionalistes no ho permetran; i no succeirà perquè el nou finançament està a tocar de dits. No trigarem gaire a parlar –en concret- de xifres. CiU insisteix en pressionar al President Montilla perquè sap que el nou sistema que està a punt serà molt millor que l’anterior. Sap que el temps també corre en contra seva, es conscient de que un cop arribi la proposta la discussió es situarà en uns altres paràmetres, que li caldrà, com es obvi, reorientar el seu discurs opositor. Però, sobre tot sap, que si la proposta és acceptable i assumible haurà de prendre molta til·la i esperar un parell d’anys per veure si els déus li són propicis.

LEE UN POCO COLEGA...

El descrédito del árbitro

Gonzalo López Alba

En los años treinta del siglo pasado la Generalitat de Catalunya se declaró en rebeldía frente a la sentencia que sobre la reforma agraria emitió el Tribunal de Garantías Constitucionales, provocando un virulento enfrentamiento político que influyó notablemente en el devenir de la II República.
Aunque las circunstancias históricas y la madurez democrática alcanzada por España no permiten una equiparación de riesgos, al igual que ahora ocurre con el Tribunal Constitucional, el órgano que fue su precursor también había sido previamente debilitado a causa de su utilización como campo de batalla partidista.
La historia de España avisa así de que el menoscabo de las instituciones alimenta la insumisión política y de que ésta, cuando encuentra respaldo social, es más poderosa que la ley, porque aun cuando no alcance sus objetivos tiene una fuerza incontrolable para desmontar cualquier andamiaje.
El informe del Consejo de Estado sobre la reforma constitucional duerme en un cajón desde 2006
Siendo el Tribunal Constitucional la clave de bóveda en la que descansa toda la arquitectura constitucional, la peor noticia para la Carta Magna en su 30 aniversario es que aquél esté, como está, demediado y desprestigiado para cumplir su función de arbitraje entre los distintos poderes del Estado y entre estos y los ciudadanos, pues tal deterioro socava por la vía de la omnipotente opinión pública el artículo 164.1 de la Constitución, en el que se determina que sus sentencias "tienen plenos efectos frente a todos".
Las mareas políticas
El descrédito del Tribunal Constitucional es el mayor ataque que cabe contra el Estado constitucional y la propia Carta de la que dimana por voluntad popular. Pero quienes más debieran tener en cuenta la historia para no repetir errores parecen ser los más empecinados en ignorarla.
El TC empieza este mes a redactar la sentencia sobre el Estatut de Catalunya
El Tribunal de Garantías Constitucionales estaba formado por un presidente elegido por las Cortes, dos miembros del Congreso de los Diputados, los presidentes del Tribunal de Cuentas y del Consejo de Estado, un representante de cada una de las regiones, dos miembros de los Colegios de Abogados y cuatro vocales por las Facultades de Derecho. El vigente está integrado por "juristas de reconocida competencia", de los que cuatro son elegidos por el Congreso, cuatro por el Senado -a través del que ahora se intenta dar entrada a representantes de las Comunidades Autónomas-, dos a propuesta del Gobierno y dos a propuesta del Consejo General del Poder Judicial, eligiéndose de entre ellos a su presidente.
Siendo discutible la composición, en ambos casos, la pérdida de autoridad no proviene de esta, sino de su utilización como arma arrojadiza.
A pesar del fatal antecedente de lo ocurrido durante la II República, el PP no tuvo reparo en lanzar en la legislatura pasada una ofensiva total para tomar al asalto la caseta del árbitro y buscar en los despachos la revancha de su derrota en el campo de juego de las elecciones, ni ha tenido el PSOE reparo en jugar en ese terreno enfangado.
Tampoco lo están teniendo los partidos catalanistas, que se han conjurado para esparcir la amenaza de que una sentencia contraria en aspectos fundamentales del texto supondría una declaración de guerra política, con la advertencia final de que "no se puede gobernar España en contra de Catalunya". Entre todos lo mataron y él solito se murió.
Ese Tribunal menguado y desacreditado, sometido al desgaste de las mareas políticas y el manoseo partidista, es el que resolverá sobre el Estatut de Catalunya y su fallo, sea el que sea, tendrá un impacto que alcanzará al conjunto del Estado de las Autonomías.
La derecha ha bloqueado su renovación sin ocultar su expectativa de que tal como está -con cuatro miembros que han rebasado su mandato legal y una vacante por fallecimiento- el Estatut no pase y el PSOE tampoco disimula su deseo de que sea repodado antes de pasar.
El fallo, que afectará al conjunto del Estado de las Autonomías, no se espera antes de marzo
El Gobierno querría que, ya que no puede ser antes, la sentencia llegara en enero, a tiempo aún de encauzar algunos aspectos de la negociación del nuevo modelo de financiación autonómica, pero la impresión más extendida es que no se conocerá antes de marzo. A favor de esta previsión opera el dato de será en este mes cuando que la ponente principal, Elisa Pérez Vera, empiece a redactar la sentencia.
En esta fase crucial, arrecian las presiones sobre el Tribunal. Jordi Pujol, que sigue moviendo los hilos en CiU, alienta la posibilidad de convocar un referéndum sobre el texto que aprobó el Parlament en 2005, imitando el ejemplo de Lluís Companys, que respondió a la desautorización del Tribunal de Garantías Constitucionales volviendo a llevar a la Cámara autonómica el proyecto invalidado, sin cambiar siquiera las comas.
Un Senado federal
La pretensión de que sea la Constitución la que se adapte al Estatut choca contra el sentido común, el más abundante y mejor repartido si se considera que es el único bien del que nadie ambiciona tener más, como concluyó Descartes.
Una parte del todo no puede ser soberana para modificar unilateralmente el conjunto, pero tampoco el todo puede permanecer insensible a los requerimientos de sus partes si quiere preservar su integridad.
El sentido común aconseja que cuando un cuerpo se ha desarrollado es mejor cambiar de ropa que esperar a que revienten las costuras. Por eso resulta más incomprensible, y políticamente imprudente, que hasta las limitadas cuatro reformas de la Constitución planteadas por el presidente Zapatero sean objeto de discordia partidista y que las 382 páginas del informe elaborado al respecto por el Consejo de Estado duerman en un cajón desde febrero de 2006.
A la vista de todo lo antedicho, la reforma del Senado resulta más perentoria para que las Comunidades Autónomas dispongan de un auténtico foro de integración en la articulación institucional de un Estado que, por más anteojeras que se pongan, es en su realidad esencialmente federal.
Como dejó advertido Montaigne: "La mayoría de los motivos de perturbación en el mundo son gramaticales".
Publicado en Publico

HO DIU PEPE ALVAREZ

Jo crec en els Mossos

Ho sento molt pels amants del políticament correcte, però no em vull estar de dir-ho. Ara, que el que està de moda és posar en dubte la seva professionalitat i convertir les comissaries en una mena de gran hermano policial, on els concursants són, precisament, els encarregats de vetllar per la seguretat de tothom. És bo implementar les màximes eines de control i vigilància per prevenir possibles excessos. El que no es just és col.locar el punt de mira constantment en els Mossos d'Esquadra, que és un dels cossos de policia més ben valorats pel conjunt dels ciutadans.Tampoc puc deixar de manifestar que això és així gràcies a la professionalitat dels agents, al seu compromís amb tota la societat i també a la seva eficàcia policial. És una autèntica llàstima, però, que tot aquest capital quedi sepultat sota la lletra d'una sentència que costa d'entendre. La condemna a sis anys de quatre agents per tortures afectarà la moral i l'autoestima de tot aquest col.lectiu, que ha de sortir al carrer cada dia i enfrontar-se a tot tipus de situacions.Almenys, alguns responsables polítics ja han entès que en les qüestions relacionades amb els cossos i forces de seguretat de l'Estat és millor no freqüentar gaire els mitjans de comunicació. El seva tasca és molt més rellevant quan la presideix la discreció. El problema ve quan algunes persones, absolutament encantades d'haver-se conegut i orgulloses de la seva posició social i el seu èxit professional, es pensen que no han de bufar en un control d'alcoholèmia ni pagar una multa per excés de velocitat. Doncs a mi ja m'agrada que tots passem pel mateix sedàs. Això vol dir seguretat i garanties per a tothom, també per als agents. El seu treball és difícil i una societat democràtica i madura com és la nostra els ha de fer confiança, els ha de donar tot el seu suport. I l'Administració ha de protegir el seu prestigi, més enllà de les ideologies i les conjuntures polítiques.

Publicat en El Periodico

ARTICLE DE SALAH JAMAL

Sempre recordaré amb afecte aquell gest coherent i lúcid del Sr. Heribert Barrera. Fa vint anys la junta directiva de l'Ateneu Barcelonès que ell presidia em va invitar a debatre amb un prosionista i nacionalista català de quita y pon sobre el conflicte palestino-israelià, que aleshores, la primera Intifada palestina del 1989, estava en el seu punt més dramàtic.EL SECRETARI DE L'ATENEU ENS CONVOCÀ tots dos per acordar els detalls i posar un títol al debat. Suggerí La situació actual del conflicte palestino-israelià, que el meu adversari rebutjà dient que els protagonistes són els països àrabs i Israel i que els palestins no són més que un ramat de beduïns. Així negava el dret a l'existència d'un poble... El càndid secretari, pressionat per la poderosa influència d'aquell personatge, publicà el debat amb un títol que ometia qualsevol al·lusió a Palestina. Immediatament vaig anar a exposar la qüestió a l'honorable Barrera que, a l'instant, pescava al vol el que jo argumentava. Enèrgicament, demanà al secretari rectificar el títol incloent-hi el nom de Palestina i remetre'l de nou a la premsa. Barrera murmurà: "Si no som solidaris amb els pobles oprimits perdrem la nostra essència de republicans i d'esquerra".M'ADREÇO A LA MILITÀNCIA: ON SÓN ARA aquells valors solidaris de l'esquerra venuts pels líders que varen succeir en Barrera? Aquests creuen com beneits que és més rendible arrambar-se a l'ombra dels poderosos israelians que solidaritzar-se amb el poble palestí, encara que això sigui a costa de buidar el partit dels valors d'esquerra i de simpatitzants... Tot comença amb una senyora neocon que, per promocionar-se a si mateixa, feia servir el nacionalisme com un clínex i freqüentava més la COPE que el seu escó a Madrid. És sorprenent que mentre la societat catalana i l'europea en general, segons les enquestes, està descobrint la naturalesa feixista de l'Estat d'Israel, els tres líders actuals d'ERC, rivals per ocupar la poltrona del partit, menyspreen el gruix de la propalestina militància i s'apressen a manifestar lloances prosionistes. Vegem: mentre el que es vanta d'ésser el més independentista de tots anima els catalans a emular els psicòpates i ultrafeixistes colons jueus a Palestina, el senyor Puigcercós, al·lucinat pel que passava a Kosovo, diu a València que els catalans hem de tenir com a referència i aliats Israel i els Estats Units, és a dir, hem de construir murs, realitzar neteja ètnica, etc., i per acabar-ho d'adobar tot el senyor Carod lloa l'Estat d'Israel com a exemple en matèria de tolerància i llibertat.EL VICEPRESIDENT DEL GOVERN CATALÀ no s'ha assabentat del que deia el premi Nobel de la pau del 1984, el bisbe sud-africà Desmond Tutu, que assegurava que l'apartheid israelià contra els palestins supera el que hi havia a Sud-àfrica. El senyor Carod ho arregla tot donant als "rodamons" palestins 400.000 €.AMICS MILITANTS, ELS PALESTINS reivindiquen de la comunitat internacional justícia i drets polítics i no 400.000 miserables euros donats per la Generalitat. Aquesta donació i altres serveixen per eximir-se de responsabilitats i, a casa nostra, ha servit perquè una dona venjativa i trànsfuga, que ara va de defensora dels contribuents, saldi comptes amb vosaltres.PER CERT, LA SETMANA PASSADA ES VA organitzar un sopar míting que oferia l'ambaixador israelià i presidia el senyor Carod. M'agradaria que algú de vosaltres demanés al vicepresident que pregunti això a l'ambaixador de l'Estat modèlic: amb quines raons es prohibeix, cruelment, a centenars de palestins, malalts de càncer, sortir de Gaza per rebre tractament mèdic? D'aquests ja han mort 258 nens amb noms i cognoms, i amb reportatges i informacions periodístiques.
Salah Jamal / Metge i historiador

ARTUR ! AIXÒ NO TOCA

Referèndum ?

Fa un parell de dies va ser l’expresident de la Generalitat, en Jordi Pujol, qui va dir que això del referèndum que proposa l’Artur Mas no tocava. Ahir va ser la paracaigudista popular Alicia Sánchez Camacho la que va titllar “d’error” la proposta del líder de CiU al temps que celebrava el “seny” d’en Duran Lleida i Pujol... Benvinguda al club dels polítics amb sentit comú senyora Camacho!!
El que dirà el Tribunal Constitucional està per veure. La que ha de ser la reacció –només si cal- dels partits catalans i la seva societat civil no pot orquestrar-se a partir d’intuïcions ni odis atàvics a tot allò que ve del centre peninsular. És amb el cap i amb la raó que s’ha de pilotar la nau, mai amb rampells fruit de les emocions, mai amb l’estómac i la rauxa.
El país s’hi juga molt. L’expresident Jordi Pujol deia fa poc a la televisió catalana que hi ha gent obstinada en fer aparèixer el senyor Mas com un polític irreflexiu i radicalitzat. Doncs sí, ho és. L’Artur, a hores d’ara, ja ens ha proposat un munt de solucions respecte la non nata sentència del Tribunal Constitucional. A saber: eleccions anticipades, referèndums i finalment canvi de govern. Si-us-plau, senyor cap de l’oposició sense senderi, doni repòs a les neurones. Reposi tranquil.