XAVIER TRIAS NO SAP REGAR !

Trias i les polítiques d’imatge

La plaça Sant Jaume s’omple de gom a gom, dia si, dia també. Les manifestacions de rebuig contra les retallades impulsades pels governs de CiU i PP són constants. Les protestes dels estudiants també, i els peatges de les autopistes han esdevingut una mostra del cabreig ciutadà. La monarquia cada dia és més discutida mentre es prodiguen consignes maximalistes de tota mena. Són tantes les coses que estan potes enlaire a casa nostra que sovint ens oblidem d’esmentar els petits entrebancs quotidians. Sí, aquells que no són transcendents, ni per l’economia ni per l’estabilitat del sistema però, que hi són. Volen un exemple? Doncs allà va: tots sabem que l’arribada de Xavier Trias a l’alcaldia de Barcelona va estar acompanyada d’un paquet de mesures publicitàries força espectaculars. Felip Puig i Xavier Trias varen escenificar polítiques de seguretat en les que la coordinació de la Guàrdia Urbana i els Mossos se’ns va vendre com l’antídot contra els furts en el transport públic. L’invent va ser comprat per molt mitjans de comunicació amics que mai varen arribar a explicar que la pressió als túnels del metro va activar la delinqüència en superfície... Però, d’això en parlarem un altre dia. Una altra de les mesures d’imatge de l’equip convergent ha estat regar els carrers de bon matí, enlloc de fer-ho durant la nit. Per què, es preguntaran vostès? Doncs molt senzill, una política d’imatge a la que no hi hauria res que objectar, si a hores d’ara no s’hagués multiplicat el nombre d’incidents, relliscades, turmells torçats i sabates i roba esquitxada i tacada d’un munt de ciutadans. Xavier Trias, i les ments pensants de CiU, varen creure que regant a plena llum del dia carrers i places, el barceloní interioritzaria que l’Ajuntament s’esforçava en fer bé la feina de neteja. Doncs no és així. L’equip municipal s’entesta en fer polítiques d’imatge amb conseqüències no desitjables i un munt de molèsties ciutadanes. Cal rectificar.

SOBRE LA TELE I LA RÀDIO PUBLICA

EL QUE HE APRÉS DE LA MÒNICA

Venim d’èpoques diferents i potser de lectures i anhels juvenils diferents. Probablement el seu univers simbòlic tingui poc a veure amb el meu. Intueixo, també, que les seves idees respecte al que li convé al país no coincideixen amb les meves. Segur! A un servidor li faria gràcia una república federal i a ella, sospito, que un altra cosa ven distinta. I què? Sortosament la nostra societat estima la diferència i permet la polèmica civilitzada, la controvèrsia. Durant els darrers anys he tingut ocasió, en el marc de la Comissió de Control Parlamentari dels Mitjans Públics, de preguntar, criticar i debatre amb Mónica Terribas –i altres- sobre la ràdio i televisió dependents de la Generalitat. Ha hagut de tot: acords i desacords, alguna sortida de to, alguna estridència i moltes coses a mig dir en benefici de tots. I, en honor de la veritat, he de confessar humilment que he après molt d’alguna de les respostes formulades en la cambra catalana. A un polític exigent, incisiu i impertinent, sovint li va de meravella que, des d’un sector professional tan vinculat a la seva feina com el periodístic, algú li demani que es situï en el paper de l’altre; que li digui que la seva percepció de la realitat no va més enllà de ser la “seva “ visió. Alguna de les respostes de la fins ara directora de TV3 em, ens, varen fer reflexionar. Estic convençut de què a la Mónica moltes consideracions dels diputats també la van fer pensar. El balanç sembla doncs positiu. Recordo per exemple com, en certa ocasió, i en període preelectoral, tots els grups polítics vàrem reclamar insistentment a la directora de la tele més minuts de pantalla. Alguns dels peticionaris ho feien, fins i tot, esgrimint cronometratges i gràfiques comparatives. Terribas fastiguejada i inquieta, després d’escoltar els gemecs victimistes de tots plegats, ens va renyar amb contundència provocant estupefacció entre el personal. Ens va dir, per començar, que no disposava de prou mitjans per fer un seguiment de les nostres demandes. Aquest va ser l’argument, diguem-ne, tècnic. Però, el que em va impactar va ser quan, amb un punt de mal humor i molta raó, ens va dir que els polítics en campanya intentaven fer notícia de la propaganda, que allò que es deia en determinats actes i mítings no passava de ser una repetició d’eslògans de dies anteriors... I era cert. Però, més enllà d’aquesta circumstància puntual la cosa tenia el seu calat. S’ha de sotmetre un mitja públic de comunicació a l’exigència de construir notícia on no hi ha notícia? Era, o és, conseqüent aquest requeriment amb el discurs d’ubicar els criteris informatius i professionals per damunt d’altres consideracions? Al fil de situacions i preguntes com aquestes, i moltes d’altres, es va fer evident la necessitat d’obrir un debat serè i profund sobre les relacions entre periodisme i política... Però, això avui serien figues d’un altre paner. Insisteixo. Des de galàxies diferents, aquesta exdirectora de TVC valenta, decidida i professional ens deixa deures per fer i exàmens pendents. M’agradaria seguir escoltant-la per què, de la Mònica, s’aprèn i hi ha passió per servir.

PUIG,UN SHERIFF DE PEGA

 Com Harry el brut però armat amb noves tecnologies.Com un sheriff qüestionat amb xapa de plàstic.Com un Torrente d’ aigües tèrboles al cap, amb pocs amics a qui enredar. Així treballa ell, sense miraments i sense uns mínims de consensuada legitimació. Si, en Felip Puig vol fer realitat el vell somni de la vella frase “el carrer és meu”. I ens invita a navegar pel ciberespai per denunciar, per senyalar amb el dit la tecla de la culpabilitat. I els hi diu als ciutadans que, com a bon padrastre protector, tot ho fa a fi de bé, que ens vol protegir d’aquella mala gent que ha fet de l’anarquia una practica de foc inspirant-se ens uns estrangers que venen de lluny, a pertorbar la nostra santa pau. Viu la cosa, se sent com un Sant Jordi contra el drac roig i negre que tot ho crema al seu pas.. Ell, que ha estat triat entre els millors deus de l’Olimp es creu llei i ordre fet home. No li calen els esperits sants. Ens alerta contra el mal i insta a combatre’l des de el record visual convertit en delació via web, des de l’anonimat protegit.

 No senyor Puig! Això comença així i ens temem com pot acabar. Sap? Encara tenim memòria històrica i hi ha precedents esgarrifosos. Vostè sap què les espirals les construeix el diable. No senyor Puig, no ens farà participar en la elaboració del pròleg d’un llibre amb desenllaç incert. No som carn de “Torrente” ni ho volem ser del “Rierol” català.

Mélenchon "On lache rien" - ( HK & LES SALTIMBANKS)

DESTAPANDO A DURAN ANTES DEL CONGRESO DE UDC..

Puc fer una mica de auto propaganda?

Dema és Sant Jordi i la tradició aconsella regalar llibres i roses –si son roges millor- a la gent estimada. Hi ha molta oferta per triar i les grans editorials han invertit diners per popularitzar les seves obres. Volen vendre malgrat la crisi i em sembla bé. Els que hem publicat alguna cosa també volem que circuli, potser més per vanitat que no pas per guanyar quatre calerons. Un servidor de vostès té al mercat el seu últim treball titulat: “Destapando a Duran Lleida, el fin de una apariencia”. Es un petit llibre que pretén desmuntar la ficció política que ens vol vendre el, fins fa poc, polític més valorat d’Espanya. Han sortit poques ressenyes als mitjans de comunicació i algunes d’aparaulades varen ser obviades. Algunes llibreries situen els exemplars amagats en un segon pis, lluny de les mirades. Per què? La simpatia mediàtica d’alguns sectors amb el personatge en qüestió pot ser una de les respostes... Però tan se val. Un cop més, a contra corrent i amb educació, vull explicar quina és la veritable cara del líder democristià. El veureu, en breu, prodigar-se i explicar-se amb gran retòrica perquè vol seguir governant UDC –fa trenta anys que ho fa- i fora interessant conèixer una mica qui és i que defensa aquest personatge. Us convido doncs a comprar el llibre. crec que és un bon regal.

¡ POR UNA REBELIÓN CIVICA !

FELIP PUIG  Y  “LA FERA FEROTGE”

George Lakoff, una de las figuras más relevantes del pensamiento actual, en su obra “Puntos de reflexión” nos ilustra sobre las diferencias entre el discurso político progresista y el conservador. Sostiene este intelectual norteamericano que tanto los planteamientos de derechas, como los de  izquierdas, obedecen a marcos argumentales que suelen utilizarse dialécticamente para múltiples temas y ocasiones. Marcos referenciales que acostumbran a perdurar, dado que se inspiran en principios y valores asentados e interiorizados por diversos colectivos humanos. Pues bien, tras la jornada de huelga general del 29M se ha activado de nuevo el debate acerca de la seguridad ciudadana, el orden público y el vandalismo callejero. Como movidos por esos ancestrales resortes referenciales, de los que habla Lakoff , la derecha del país ha levantado airada la voz exigiendo mano dura y contundencia contra  incendiarios y radicales. Lo ha hecho, a mi juicio, apresuradamente, sin reflexionar, sin calibrar el alcance de sus afirmaciones y propuestas, sin percibir la preocupación que tales exigencias genera en determinados ámbitos de la sociedad civil catalana. Jorge Fernández  Díaz, Felip Puig y Xavier Trias se han empeñado en hacernos discutir sobre modificaciones del código penal, cámaras de vigilancia, gases lacrimógenos e identificaciones preventivas etc., como si todo lo que ocurre en este país pudiera reducirse a  una cuestión de orden público, sin trasfondo social.  Incluso hay quien dice que tanta cháchara sobre la seguridad es un vulgar antídoto para desviar la atención ciudadana de los recortes sociales. ¿Sabemos, por ventura, si alguien se ha dedicado a ponderar el calado de esas medidas que tan alegremente se plantean?  Parece ser que no. La diferencia entre la seguridad progresista- la seguridad por la protección- choca de nuevo con la seguridad conservadora -la seguridad por el uso de la fuerza con recorte de derechos y libertades-. Cada vez que el conseller Puig intenta asustarnos, por ejemplo, con la previsión de un mayo violento en las calles de Barcelona, viene a la memoria aquella vieja canción, de Ovidi Montllor, en la que el señor alcalde alerta al ciudadano sobre una “Fera ferotge”(la huelga) que se escapa de un parque arrasando la población. Seamos realistas. Volverán a arder contenedores y más de una entidad bancaria verá sus cristaleras pulverizadas. Sí, eso va a suceder como ha venido sucediendo incluso en pleno régimen franquista. Los demócratas convencidos anatemizaremos a los vándalos, reclamaremos castigo para los violentos y apoyaremos incondicionalmente la acción de las fuerzas de seguridad. Seguro. Lo haremos una y mil veces exigiendo, al mismo tiempo, políticas de prevención y disuasión sin plantear jamás un recorte de  derechos civiles y democráticos. He ahí la diferencia.

Juristas, asociaciones de abogados, entidades cívicas de toda índole y federaciones vecinales se han movilizado contra el programa de Felip Puig. Alegan que el paquete de medidas que propone, lejos de ser eficaces para atajar la violencia, va a cercenar libertades civiles conquistadas tras largos años de lucha. El Gobierno que preside Artur Mas debería rectificar. No es de recibo amedrentar al personal, ni proponer huidas hacia adelante que lesionan libertades. Iniciar un proceso de ese tipo se sabe cómo empieza pero no como acaba. Las políticas de seguridad exigen  ideas claras y serenidad.

FERRAN MASCARELL PRACTICA LA PLURIOCUPACIÓ?

Sembla ser que la pluriocupació, i l’atenció a negocis privats, és moneda freqüent en algunes de les conselleries del govern que presideix Artur Mas. Encara no refets del ensurt generat al voltant del Secretari General del Departament de Cultura, senyor Xavier Solà, que va haver de comparèixer al Parlament per donar compte de les seves activitats econòmiques vinculades a la Associació catalana de Municipis, ara ens assabentem que Ferran Mascarell dirigeix dos postgraus universitaris tot i ser conseller en actiu de la Generalitat de Catalunya. Legal? Il•legal? Compatible o incompatible amb l’exercici de la seva tasca com a conseller? Recomanable des de un punt de vista ètic donades les altes taxes d’atur?
Ferran Mascarell dirigeix dos cursos de postgrau de la Universitat Pompeu Fabra (UPF) sobre plataformes culturals i gestió de museus. En el primer postgrau comparteix direcció amb Elisenda Figueras, directora de Taleia Cultural. En el segon postgrau , sobre gestió museística, Mascarell ho fa amb la filòloga Conxa Rodà , cap de projectes del Museu Picasso. Ambdós postgraus que dirigeix el conseller Mascarell van començar l’octubre passat i es previst que acabin el proper mes de juny. Cal precisar que una tasca de direcció de postgrau és quelcom més important, i entretingut, que dictar una conferencia o participar en taules rodones i col•loquis. Exigeix dedicació i acostuma a estar remunerat. El grup parlamentari socialista demanarà explicacions al conseller sobre la seva vinculació a aquests treballs i les característiques contractuals dels mateixos.

Meeting de Jean-Luc Mélenchon place du capitole à Toulouse, 05/04/2012 UN SALUDO A LA BANDERA GLORIOSA DE LA REPÚBLICA!

EL REI NO ÉS UN PIGMEU....

ELEFANTS, REIS I PIGMEUS
Fa uns anys un conegut naturalista i explorador explicava que quan un pigmeu caça i dona mort a un elefant no esdevé del tot feliç, ans al contrari, una tristor infinita s’apodera de la seva ànima. El petit home caçador sol encomanar-se al deu Komba, pare de totes les criatures vives, i li demana perdó per haver occit una porció de vida. No satisfet amb això, declina menjar d’aquella carn i deixa que sigui la seva gent, la tribu, els que gaudeixin del nutritiu àpat. És més, dies després, sota la lluna plena, aquests pigmeus del Gongo ballen una dansa ritual que reprodueix els darrers moviments del paquiderm abans de jeure mort. Els pigmeus recol•lecten, cacen i maten per menjar, mai per fruir de la sang. Alguns governs africans han promulgat lleis i prohibicions vàries per tal d’impedir la captura d’elefants, o la mort indiscriminada d’aquest gran mamífer fitòfag amenaçat d’extinció. El nombre de exemplars vius ha quedat reduït a una dècima part dels existents fa cinquanta anys. Els furtius, el mercat negre d’ivori i el valor econòmic dels ullals ha fet bona part de la feina exterminadora.
Permetin-me una obvietat: El rei d’Espanya, ètnicament, no es un pigmeu. Ell no ha de matar grans herbívors per aconseguir menjar, ni ha de córrer dia i nit amb arcs i fletxes per capturar una presa. Sempre ha tingut plat a taula. No perdré el temps ara en detallar el preu d’un safari a Botswana. Tampoc faré la suma resultant de les despeses de transport, atenció sanitària i seguretat extra del monarca. Tot plegat ho trobaran vostès en qualsevol diari digne i independent del país... Això sí, un servidor de vostès –que té molt d’animalista- pensa el següent: Algú que gaudeix matant elefants és molt probable que resti indiferent i insensible al patiment dels humans més febles. I a partir d’aquest fet i de molts altres, amics meus, comprovo que la meva passió republicana es dispara fins a nivells insospitats.

DURAN LLEIDA TORNA A L'ATAC...CONTRA LES AUTONOMIES ARTIFICIALS !

DURAN LLEIDA EL “CHAPA AUTONOMIAS”
Tots sabem que Duran Lleida és el senyor dels rampells mediàtics, que sobreactua quant creu que pot treure profit d’una determinada circumstància històrica o política. Ho va fer recentment durant les darreres eleccions generals tensionant el seu electorat, agredint –políticament parlant, és clar- adversaris, gais, lesbianes, jornalers, bisbes hispans i 15Ms d’entre altres. Parin compte perquè ho tornarà a fer, malgrat que aquest cop el boc expiatori sigui una altra gent. La proximitat del congrés d’UDC , on per primera vegada algú ha gosat dir que el reietó d’Alcampell anava nu, ha facilitat que Duran reactivés la seva vessant polèmica. La brusca accelerada protagonitzada pel líder democristià obeeix, no sols a la contestació interna, sinó també a la proximitat del Red Bull que pilota Alicia Sánchez Camacho. El circuit a traçar no és gens fàcil, els revols perillosos hi són, i el dubte existencial de Duran Lleida rau en endevinar en quins boxes recalar i amb quins neumàtics conduir. El cert és que, a hores d’ara, el ciutadà no entén res. Duran i els seus voten amb el PP a Madrid mentre al Parc de la Ciutadella s’ha obert la veda i el popular Coto dispara a tocar convergents.
Duran Lleida , convençut que fora de Catalunya mai més tornarà a ser el polític més valorat, es dedicarà a partir d’ara a conrear la parròquia autòctona convençut que una bona part d’ella li riurà les gràcies. Les seves declaracions desballestant el sistema autonòmic espanyol, a més de ser coincidents amb les de la senyora Aguirre, són l’inici d’una nova enemistat més enllà de l’Ebre. Aquest cop s’ha guanyat amb escreix el malnom de “chapa autonomias”. Però, a Duran això tan li fa. Suposo que intueix que aquesta serà la seva darrera estada al Congrés dels Diputats i... És tan llarg el camí a Ítaca que deu pensar que algun refugi a resguard sortirà.

CDC NO ANIRÀ A LA FIRA D'ABRIL I TRIAS ELS HI FA LA PILOTA...

EL PINYOL DE CDC CONTRA TRIAS

El proper dia 27 d’abril comença una nova edició de la Fira d’Abril de Catalunya 2012. Enguany el cartell publicitari de la mateixa ha estat confeccionat per Joan Pere Viladecans i vol expressar, segons paraules de l’autor, “el maridatge cultural entre dos cultures estimades i respectades entre elles” i vol ser “un intercanvi de símbols i orígens”.
La participació d’entitats i col•lectius diversos està garantida amb escreix. Seran més de seixanta les entitats convocades; i unes cent seixanta les atraccions dels firaires disposades a donar llum i caliu a la festa. Fins aquí tot perfecte però, sempre hi ha un però, no deixa de sorprendre’ns que Xavier Trias anunciï a bombo i plateret el suport de l’Ajuntament de Barcelona a la Fira dient que és un lloc de convivència mentre CDC decideix no muntar caseta.
Què passa? UDC hi serà, PP i PSC també. Fins i tot petits partits amb recursos escassos munten la seva paradeta...
Ha cedit Xavier Trias a les pressions del sector dur del seu partit que ha decidit pujar a la barqueta intransigent/excloent?

NACIÓ DIGITAL.CAT COMENTA LLIBRE "DESTAPANDO A DURAN LLEIDA"

FERRAN "DESTAPA" DURAN

La política catalana s'està transformant. Està perdent aquella façana de tieta que es fa l'estreta amb un interior de caserna revengista. Agradi o no, està madurant políticament. Com icona d'aquesta transformació aquest dimecres es va presentar un llibre inèdit. Un espècimen nou, valent, balsàmic i refrescant en la minúscula biosfera política catalana. És el llibre "Destapando a Duran, el fin de una apariencia" (Ed.La Lluvia,2012) de l'incombustible diputat del PSC, Joan Ferran. Un títol que va magnetitzar les més de 150 persones que omplien l'auditori de la Biblioteca Joan Fuster de Barcelona, amb el primer secretari dels socialistes, Pere Navarro, a la fila zero.

El llibre, amb pròleg de l'esmerilada neurona de Miquel Iceta, descriu amb audàcia elegant, ironia punyent i temperança premeditada les incongruències ideològiques del líder d'Unió Democràtica de Catalunya, Josep Antoni Duran i Lleida. Amb una comparativa afinada entre el hardware social-cristià d'Unió i el software instal·lat per Duran, Ferran assenyala sense romanços les incoherències del personalisme comunitari amb els postulats, els fets i els actes del que anomena "Don Pluscuamperfecto" en la seva activitat política.

Per fer-ho, la ploma generosa de Ferran, acostumada a un traç literari càustic i incisiu, relaciona polèmiques declaracions "d'en Pepito de la Sinda" sobre la homosexualitat, les tèrboles relacions de Duran amb el dictador guineà Teodoro Obiang, la topada amb la vice-presidenta del Govern, Joana Ortega, per la seva participació a la consulta sobiranista del 10 d'abril, la seva idea de la política o la divisa del cap de files d'Unió expressada en pre-campanya electoral de "si dic el que penso perdré les eleccions".

En 123 pàgines, Ferran deconstrueix, ideològicament parlant, el mite del polític més ben valorat a Espanya. I repassant la història d'Unió, els seus principis fundadors així com el moll de l'ós de la democràcia cristiana, el diputat socialista, apunta i dispara amb una fiblada feridora ""cada cop que obre la boca ofèn l'Evangeli". Així, Ferran aireja els secrets del "petit David de la coalició" governant amb una descripció serena de la "Unió Duranera de Catalunya". Efectivament, amb el llibre de Ferran es comprova que la resignació de la política catalana és un camí llarg, però no etern.

Quico Sallés/Nació digital.cat

INSURRECCIÓ CÍVICA

SEMPRE ENS QUEDARÀ PARIS
Alerta! Venen per totes bandes. Qualsevol camí o viarany els és útil per reduir espais de llibertat, de drets conquerits després d’anys de lluita. Tots ells, a l’hora, semblen voler aprofitar l’ocasió. Com si l’oportunitat de lligar-nos curt fos única. Estan convençuts de que la crisi econòmica, i la por, esdevindrà un bon morrió, que ningú gosarà mossegar, que assistirem impassibles al desmantellament de serveis i prestacions socials... S’acosten per tots els cantons. L’atac aquest cop va de debò, és moral i material, és d’idees i principis. Considerant-se nets de tota culpa, els de la porpra cardenalícia, tiren la primera pedra a la teulada dels drets de les persones. Sí, satanitzen opcions sexuals al temps que pretenen limitar el dret de les dones a decidir sobre elles mateixes i el seu cos. Mentre això succeeix, altres avancen a l’escalf, la llum i el foc dels contenidors d’escombraries convertits en barricades de plàstic sense llambordes. Aquests la diana la situen en la llibertat de reunió, de manifestació, en la limitació del dret de vaga, en les identificacions prèvies. Ho fan sense mesurar les conseqüències de tot plegat, sense entendre el que pot arribar a ser una espiral farcida d’acció-repressió. Potser obliden que la llibertat, la democràcia i el sistema de partits té un preu més enllà de l’econòmic.
Des de dalt també s’assetja. Amb l’inestimable ajut d’alguns columnistes, i eterns tertulians de teles públiques, se’ns bombardeja amb la necessitat de fer sacrificis per salvar el país. Salvar-lo de qui? Per inquietar-nos se’ns fa grecs per un dia, quan no portuguesos. Rien ne va plus! Per no defallir en aquest propòsit d’abast europeu, excitat per les eleccions, el guinyol que mana a França, insinua de nou que Europa fineix als Pirineus mentre manté l’ocupació militar dels “banlíeue”... Això sí, Jean -Luc Mélenchon dona oxigen quan ens invita a la “insurrecció cívica” des de la Bastilla. Som-hi.
I els governs? Ambdós, el d’aquí i el d’allà, conseqüentment de dretes, ens diuen que cal retallar més, més i més. No fos cas que el francès tingues raó i despertessin les ires de la senyora cancellera i els seus “angoixats” banquers.
Aquesta gent ataca per tot arreu. Per les idees, la moral, l’economia, els drets, la memòria col•lectiva... Ens roben serveis educatius i sanitaris. Pretenen estimular el consum reduint salaris, confrontant treballadors en atur amb els que encara tenen feina fixa, amnistiant defraudadors o esborrant el nom de Rafael Alberti de places i avingudes... I quan sortim al carrer, per protestar pacíficament, pretenen que l’atenció ciutadana es fixi en vidres trencats i el fum negre –convenientment fotografiat i filmat- d’uns contenidors que cremen.
Alerta doncs. La nova Santa Aliança vol conquerir les ciutadelles de la llibertat, esquilar drets i instaurar un vell ordre basat en el fatalisme, la submissió i la llum de Trento. Això sí, sempre ens quedarà Paris i les seves “insurreccions cíviques”.

Discours de Jean-Luc Mélenchon à la Bastille, 18/03/2012

FERRAN MASCARELL S'HO EMPASSA TOT

LES TRIBULACIONS D’UN SOCIALDEMÒCRATA ERRANT
No hi ha cap dubte al respecte. El conseller de cultura català és un home il•lustrat, intel•ligent. Només cal fer una ullada al seu currículum, o repassar els articles que ha publicat, per adonar- se que és una persona llegida. Malgrat que acostuma a repetir-se, podem afirmar que escriu i redacta prou bé. Quan l’escoltem parlar comprovem que domina l’art de l’oratòria, que empra sovint un lèxic florit capaç de distreure al personal sense fer-se pesat. Cal dir també que és un polític hàbil, de casta. Un d’aquells que seu al voltant de la taula de les grans decisions des de ja fa un munt de temps. Ferran Mascarell ha presenciat inauguracions, estrenes i efemèrides de tot tipus. Ha assistit a nombrosos festivals, recitals i funerals... Probablement, aquest home de cabells blancs, ja deu haver perdut el compte dels anys que fa que toca poder sense adonar-se -això ens passa a tots- de com el poder l’ha tocat a ell.
Doncs bé, sospito que el nostre honorable conseller il•lustrat, a hores d’ara, deu plantejar-se algun dilema existencial. Per què? Em diran vostès. Molt senzill. Hom pot pensar, donades les circumstancies, que el seu món interior és susceptible d’estar sotmès a tot un seguit de tribulacions. Podríem entreveure, per exemple, que viu immers en un entorn, en un remolí, en una espiral malèfica que se l’endú mar endins fins arribar a les simes més profundes del pensament neoliberal i conservador, lluny de la riba de les esquerres.
Deu ser dur per una persona, que diu considerar-se un socialdemòcrata de soca arrel, acceptar i justificar les polítiques econòmiques i les retallades de serveis públics que dicta el pensament dominant. Deu ser dur per a un individu, que ha mamat del materialisme dialèctic, coresponsabilitzar-se de les mesures privatitzadores que impulsa el govern d’Artur Mas; o donar per bo l’assaltat del PP a la ràdio i tele públiques catalanes.
No deu ser cosa fàcil beneir la presentació d’un llibre escrit per Duran Lleida -rei de les aparences i senyor del Palace madrileny- desitjant-li tot tipus d’ èxits electorals. Per ventura ha oblidat el conseller que el dirigent d’Unió està considerat el millor paladí de determinats interessos? Sí, d’aquells que mai arribaran a ser generals perquè son particulars.
Però, potser una de les majors tribulacions, a les que ha de fer front el nostre conseller, és la de fer bona cara davant l’afer que esquitxa al secretari general del seu departament, Xavier Solà. Les excuses del senyor Solà, davant la Comissió de Cultura del Parlament, no varen convèncer a ningú. El to victimista que va utilitzar per sortir al pas de les preguntes dels diputats va ser penós. Innoble l’enverinada referència a l’alcalde de Vic, Vila d’Abadal. Patètica la centrifugadora que va engegar el portaveu de CiU, Jordi Turull, per treure’s les puces de sobre. I tot això succeïa davant d’un conseller amb aire complaent, fart d’escriure articles sobre ètica i política, sobre la necessària recuperació de la credibilitat dels servidors públics. Les activitats comercials i els negocis del secretari general de Cultura poden ser legals, no ho discuteixo però, el seu modus operandi no és gens exemplar.
Quan Ferran Mascarell va decidir fitxar per l’equip convergent molts varen veure, a en Xavier Solà, com el necessari contrapunt controlador davant les hipotètiques derives d’un home vingut del fred. Ha passat el temps i la parròquia convergent ja pot dormir tranquil•la. El conseller de Cultura pot viure entre tribulacions però, fins el dia d’avui, s’ho ha empassat tot, sí tot.

ELS NOUS PERILLS DE LA RÀDIO I TELE PÚBLIQUES

Mas, els assessors, CAT Ràdio i TV3...

Pilar Rahola va escriure a La Vanguardia que Joan Maria Piqué –cap de premsa d’Artur Mas- ha sabut ajudar sempre al president de la Generalitat quan aquest ha estat al descobert. A hores d’ara tinc un dubte. No se si la Pilar té raó, o no. Veiem. Entre les funcions que té assignades el senyor Piqué, trobem la de dirigir la política de comunicació del president català, donar suport i assessorar-lo en les seves relacions institucionals amb empreses i entitats del sector de la comunicació, etc... Tots sabem que una de les regles d’or no escrites, en els entorns del poder, és que els caps de premsa i assessors varis mai han de brillar per damunt dels seus respectius reietons, i la veritat és que, a Can Convergència, sovint trobem personatges que han pretès suplantar, o han suplantat, als actors principals... Però això són figues d’un altre paner.
Ves per on avui em ve al cap un dubte intranscendent si voleu, però no exempt d’un cert interès. Mireu: És pública i notòria la incomoditat del govern Mas davant l’actual atmosfera política catalana i espanyola. Ni la vaga general, ni les relacions amor-odi amb la senyora Sánchez Camacho, ni els dinerets dels pressupostos generals de l’estat permeten a l’executiu convergent masses alegries. Cert, però sovint del fons del subconscient afloren paraules carregades de significats i intencions. I, així les coses, aquest cap de premsa/assessor/cuirassa –segons Rahola- del president, neguitejat per la vaga general, va piular el següent:
“Com que a TV3 i 3/24 posen enllaunat, no queda sinó 8 al dia i 8tv. El servei públic es pot prestar des del sector privat”
Bingo! Per boca de qui parla el senyor assessor? És això una veritat filtrada o revelada? Comparteix aquesta opinió Artur Mas? La supeditació de CiU a les exigències del PP en matèria de mitjans de comunicació convida a malpensar que res del que “piula” Piqué, respecte TV3 o Catalunya Ràdio, és innocent i fortuït. En aquests temps que corren el Twitter, amb la seva exigència de síntesis, ha esdevingut un obrellaunes del pensament ocult, un gran delator. La pregunta a fer-se es: Fins a on pot arribar la fal•lera privatitzadora del govern català?
Responent a preguntes parlamentàries Artur Mas reclamava per a CiU una certa paternitat sobre la CCMA... Mal pare aquell que opta per posar a la venda un dels seus fills, suposadament més estimats, encara que sigui per persona interposada. Mal auguri per a la tele i ràdio pública, negoci a la vista per als amics de l’amo.

PERQUÈ PUIG I EL GOVERN VOLEN DISTRAURE'NS AMB TEMES D'ORDRE PÚBLIC?

PUIG VOL FER PLORAR

Navegant sobre les ones de la crítica fàcil algú, recentment, ha escrit: “el progressisme ha tractat els antisistema com el pare immadur i imprudent tracta els fillets consentits”. No penso discutir aquesta afirmació reactiva, feta en calent. No obstant he de dir que el seu missatge subliminal em preocupa. És la targeta de visita, l’aperitiu, de paraules, afirmacions i mesures que hom sap com comencen i no on acaben. Que quedi clar i diàfan: Rebutjo la violència i el foc gratuït fruit dels incidents que varen tenir lloc el proppassat dia 29 de març. Considero que no duen enlloc i que permeten a la caverna mediàtica, i a la barraqueta casolana, demonitzar a sindicats i moviments socials. Tant és així que alguns mitjans de comunicació han optat per informar més abastament dels aldarulls que no pas del clam de milers de ciutadans empipats amb la reforma laboral i les retallades.
Fins i tot algun tertulià permanent, i inamovible, dels Matins de TV3 ho ha aprofitat per estendre el discurs antiprogressista més enllà del fet puntual de la vaga general.
Doncs bé, un servidor s’atreveix a formular una afirmació de contingut oposat a l’abans esmentat. Diria per exemple: “el conservadorisme aprofita els antisistema per exercir de pare autoritari per tal de coartar la llibertat i la capacitat de discernir dels seus fills sotmesos”.

La caverna mediàtica, la barraqueta casolana, i Felip Puig estan aconseguint que es parli més de gasos lacrimògens, modificacions del codi penal i identificacions preventives (això em recorda altres temps) que no d’altres coses. La cirereta del pastís l’ha posat el conseller d’Interior en dir que pensa recórrer a les forces de la policia nacional si ho creu convenient. Uf! Són tants els projectes d’ordre públic d’en Felip Puig, i cal explicar-los tant, que a hores d’ara ja no hi ha espai ni a la televisió, ni a la ràdio, ni a les planes dels diaris, per comentar les retallades, la reforma laboral i altres herbes aromàtiques . És més, si això ho abonem amb una mica de pebre/greuge pressupostari, i quatre insinuacions de viatge “low cost” a Itaca en barqueta, el país content. Doncs no amics Puig-caverna-barraqueta casolana, els hem vist el llautó, vostès ens volen distreure.. I és que el mal humor ciutadà treu fum encara que no cremi contenidors.