El blog d'en Joan Ferran

30.10.12

SI- US-PLAU NO EM DESTREMPEU!




SOBRE LES CAMPANYES ELECTORALS




Els més optimistes sostenen que les campanyes electorals serveixen per acostar les propostes polítiques a la ciutadania; per estimular la bona gent per a que vagi a les urnes. També diuen que inviten a pensar i que tenen, com un dels seus objectius, fer conèixer i contrastar les diferents opcions partidàries. Altres, en canvi, somien números i breguen per reconquerir percentatges de vots orfes que no tenen un destí clar. Diuen tantes coses al respecte! I... s’ometen tantes.
  Crec sincerament que el ciutadà, en general, és curiós. Li agrada saber que hi ha darrera de cada sigla, projecte, mot, o candidat. El complau opinar amb coneixement de causa o, si menys no, no vol aparèixer davant d’amics i coneguts com una persona sense criteri. Vol informar-se i ser informat. D’acord però, és al voltant de les comtesses electorals quan, malauradament, el circ polític treu el seu pitjor espectacle al carrer. I, per cert, no sempre ho fa ni amb els millors guions ni amb les més rellevants figures o actors.
La crisi econòmica és aquí , la desafecció envers la política i els polítics que no resolen els temes de fons també. Viatgen plegats. Alguns pretenen que sublimem les frustracions del present prometent-nos una Arcàdia on no existiran les primes de risc ni les malalties del mercat. Ens venen el paradís sense adonar-se’n que les emocions temeràries, sense nord, deixen les cames fluixes quan arriba la crua realitat.
Doncs bé, ha començat la campanya electoral i, amb ella, la confusió entre càrrecs institucionals i candidats.
Ha començat la campanya electoral i, amb ella, la utilització partidista dels mitjans públics de comunicació, amb el complement habitual d’alguns privats agraïts.
Ha començat la campanya electoral i, amb ella, una publicitat institucional sota sospita en la que símbols i emocions estan al servei del govern.
Ha començat una campanya electoral i, amb ella, les moixaines als nens, les carantoines a les iaies, les visites exprés als mercats i els somriures profident ...
Ha començat la campanya electoral i, amb ella, les rodes de premsa reactives, buides, sense tema. És temps de repartiment de flors, globus, caramels i gadgets barats.
Ha començat la campanya electoral i, amb ella, els exabruptes ja són aquí. També els desafiaments, les insinuacions malèvoles i la guerra bruta via e-mail o piulada anònima.
Ha començat la campanya electoral i, amb ella, les promeses i mesures miracle, els missatges simples i lacònics adreçats més a les emocions que a la raó.
Ha començat la campanya electoral i, amb ella, s’acordaran els debats televisius a dos, tres o més. Debats encorsetats i pautats perquè ningú prengui massa mal. Guanyarà qui sigui capaç de col•locar la frase política més oportuna i encertada.
Ha començat la campanya electoral i, amb ella, els blocs electorals que els professionals dels mitjans de comunicació públics rebutgen i critiquen “ad nauseam”
Ha començat la campanya electoral que clourà, per variar, amb mítings farcits de banderes, serpentines, llums i artistes convidats.
Servirà tot plegat per estimular la participació? Les banderoles penjades als fanals encendran la curiositat dels nostres conciutadans? La publicitat ens farà llegir, encuriosits ,el programa d’algun partit? Suportàrem el tediós debat dels números dos de les llistes? Què en traurem del debat dels números u?...
Sovint la distancia entre el ciutadà i la política és quelcom més simple que el rebuig a la corrupció o a les promeses incomplertes... El desencís de molts també es complementa amb un ”déjà vu” gens engrescador i monòton.

28.10.12

JAVIER CERCAS LO EXPLICA MEJOR QUE YO...







PERPLEJIDAD CATALANA



El reciente estallido independentista en Cataluña me ha sumido en una mezcla de perplejidad y aprensión. Quizá por eso casi había decidido guardar silencio escrito sobre el asunto; también porque imagino cierta afinidad con los lectores de esta columna, y lo que tengo que decir debería decírselo sobre todo a los que no piensan como yo. Pero el mencionado estallido coincidió con la publicación de mi última novela, y en las entrevistas promocionales me preguntaron por el asunto; contesté más o menos lo que sigue: Yo entiendo que haya gente cabreada y desesperada. Y también entiendo que el cabreo y la desesperación lleven a pensar que ya no podemos estar peor de lo que estamos y que es preferible emprender aventuras que seguir encerrados en este callejón sin futuro. A esto solo puedo contestar con una certeza y una confesión. La certeza es que por supuesto que podemos estar no peor sino muchísimo peor de lo que estamos (de hecho, así hemos estado casi siempre). La confesión es que a mí me encantan las aventuras, pero en las novelas y las películas; en política no: en política soy un partidario feroz del más espantoso aburrimiento, de un tedio letal, suizo o como mínimo escandinavo (y del sistema político más aburrido posible, que es la democracia). Así que, cuando oigo al presidente Mas declarar que ir hacia la independencia supone adentrarnos en “terreno desconocido”, se me ponen los pelos de punta. Para los escritores o los científicos es una obligación pisar terreno desconocido, ir “au fond de l’Inconnu pour trouver du nouveau”, como dice Baudelaire; pero para los políticos, eso debería estar prohibido: si al internarse en lo desconocido el escritor se cae al abismo, no pasa nada, porque solo se cae él; pero si se cae al abismo el político, nos caemos todos detrás (y el abismo es el abismo de la historia). No sé si hace falta añadir, por lo demás, que no soy nacionalista, ni independentista”. Esto viene a ser lo que dije. Desde que lo dije no ha dejado de crecer mi asombro. Me asombró que hubiera quien me felicitara por haber tenido el valor de pronunciar esas palabras. Me asombró cruzarme con una historiadora catalanista que me recordó que Pierre Vilar acuñó la palabra “unanimismo” para referirse a esos momentos sociales en que el temor acalla toda disidencia y crea una ilusoria sensación de unanimidad, y me confesó que ella no se atrevía a decir en público que discrepaba del fervor independentista. Me asombró que haya zoquetes que sigan sin entender que hoy día la izquierda y el nacionalismo –empezando en España por el nacionalismo español– son incompatibles, y zoquetes más zoquetes aún que no entiendan que una cosa es el nacionalismo catalán, que es de unos pocos, y otra cosa la lengua catalana, que es de todos, regalando así un bien común a los nacionalistas. Me asombra el asombro que ha provocado Lara al decir que Planeta se marcharía de una Cataluña independiente, y que el secretario general de ERC diga que una Cataluña independiente sería bilingüe, cuando el independentismo siempre ha sostenido que el bilingüismo conduce a la extinción del catalán. Me asombra la genialidad de Artur Mas, que de un día para otro ha conseguido que Cataluña deje de culparle de todos sus males para culpar de todos sus males a España. Me asombra (y me horroriza) que un expresidente extremeño diga que los extremeños de Cataluña deberíamos ser devueltos a Extremadura, como si fuésemos ganado, y me asombra (y me horroriza) que el presidente catalán, encargado de hacer las leyes y de velar por su cumplimiento, afirme que se saltará la ley. Dicho esto, ya me asombra menos que un escritor casi llame a la insurrección armada o que un político pida que se intervenga Cataluña con la Guardia Civil. Pero lo que más me asombra es que personas en apariencia juiciosas sostengan que la separación de Cataluña se produciría de forma cordial y sin traumas, y que casi todos parezcan creer que es imposible que la situación degenere en violencia: Dios santo, ¿ni siquiera hemos aprendido que en la historia no hay nada imposible, y que los grandes cambios casi siempre se han producido a sangre y fuego? ¿Nos hemos vuelto otra vez tan insensatos y pusilánimes como para no ser capaces de darle una salida civilizada a este embrollo?
Javier Cercas,
 El País semanal, 28/10/2012

26.10.12

TV3 CADA COP MÉS LA "SEVA"





TORNEN ELS SILENCIS


Ahir dia 24 hi va haver una primera vaga parcial a Tv3, amb un amplíssim seguiment que va deixar les redaccions i els departaments buits. La mobilització dels treballadors va ser fins i tot física, perquè es van desplaçar en sis autocars a la seu del Consell de Govern de la CCMA, que estava reunit en aquells moments. Una representació del Comitè d’empresa va ser rebuda pels consellers i pel President, que van rebre explicacions dels motius de l’aturada mentre des de la quarta planta miraven encuriosits la concentració de treballadors i escoltaven les seves protestes. En la trobada es va explicar que la vaga parcial era la resposta als silencis de la direcció de la Corporació a les reclamacions de la plantilla d’intervenir en la confecció del contracte programa, conèixer les clàsusules de l’encàrrec a la consultora PwC per fer un Pla Estratègic sobre el model d’empresa i volum de la plantilla i a la reclamació d’un compromís amb els treballadors de que no hi haurà acomiadaments. No hi va haver respostes satisfactòries ni cap acord, però la reunió va ser un fet, com la vaga parcial seguida massivament i la concentració de centenars de treballadors davant la seu de la CCMA.
Doncs bé, cap d’aquest fets va ser mereixedor d’una informació en els telenotícies de Tv3 : només es va advertir al TN Comarques i al TN Migdia que la programació s’havia vist alterada per una vaga a l’empresa. Ni es va informar del resultat ni dels motius, que en el fons són la defensa de l’actual model d’èxit de TVC, amb les dotacions que li corresponen per fer-lo viable. No es van aprofitar les imatges gravades durant les concentracions a l’empresa i davant de la CCMA que va oferir el Comitè de Vaga. Tot i que alguns responsables d’edició eren partidais de cobrir els fets i aprofitar les imatges, va pesar més la posició de la direcció d’Informatius, que va defensar que només s’informés verbalment de l’alteració de la programació. Per aquest motiu, potser, ja ni es va dir res al TN Vespre, que no va resultar afectat per la vaga parcial del matí. Això contradiu diversos acords en sentit contrari que hi havia hagut a les darreres vagues a TV3, en què s’havia arribat a acords sobre la programació alternativa durant el temps de la vaga, inclosos els textos explicatius de les aturades i els motius, i fins i tot sobre videos explicatius de la protesta, de manera que s’informava l’espectador del per què dels fets. D’acord amb els nous temps a TV3 i a la CCMA, això s’ha acabat. Al silenci de la direcció de la CCMA, que només es compromet a complir el què digui el Govern, s’hi afegeix el silenci imposat des d’un lloc clau com la direcció d’informatius, que no per casualitat va ser el primer càrrec que va canviar, prèvia destitució de l’anterior, després del desplaçament de Mònica Terribas com a directora.
Secció sindical de l’SPC a Televisió de Catalunya
Sant Joan Despí, 25 d’octubre del 2012

24.10.12

SOBRE ALEJO, EXERCITS, BRUSSEL·LES I POLITICA






ADÉU A LES ARMES


  Lamentable, molt lamentable. Mentre el país es dessagna dia rere dia perdent inversions, llocs de treball i prestacions socials; mentre servidors públics, mestres, policies i infermeres veuen el seu sou en perill per l’efecte de les retallades i creix l’atur... a Brussel•les, prop del Manneken Pis, s’embolica la troca. Uns esforçats diputats europeus, jugant a les “hazañas anti belicas”, han donat protagonisme i publicitat gratuïta al més obsolet dels polítics espanyols. Em sap greu dir-ho però ho veig així. Ells saben que Alejo es un home tan culte com reaccionari, tan il•lustrat com paradigma d’un pensament provocador inquisitorial i precarlí. I es que, amics meus, avui blasmar, contradir i criticar a un personatge tan tètric com Vidal Quadras no deixa de ser un error polític que només es comprèn com a fruit d’una ingenuïtat benintencionada. Bona fe que, lluny d’asserenar els ànims del personal, pot empitjorar les coses.
Fixeu-vos. La Gran Place està d’enhorabona. Per unes hores ha esdevingut el centre d’atenció de tot Catalunya. A part del polèmic Alejo, també menjarà musclos i visitarà la capital belga el President Artur Mas. Diuen que ho farà com a primera etapa del seu intent d’internacionalització del contenciós català. Però, ai! Ell sap, positivament, que tot el que pugui fer i dir arreu del vell continent no passa de ser pirotècnia, que els grans mandataris europeus a aquestes alçades de la pel•lícula no estan per bromes ni focs artificials. Potser algú arribi a pensar que Mas és un xicot hàbil en l’art d’ocultar els problemes i les retallades sota una catifa estelada... però poca cosa més.
Exèrcit, guàrdia civil, mossos, internacionalització, ultimàtums... Uf! Massa pebre i olor a fum per ser digerit tot plegat per una ciutadania cada dia més esquilada en drets i recursos, cada dia més escèptica. Malauradament seguirem així un temps. No ho dubtin. El festival de greuges i desgreuges no ha fet més que començar. El més trist d’aquesta comedieta de coronels, soldats de levita i civils “espantats” per avions, és que ocultarà –mentre la gent aguanti- la realitat d’un país que acumula cada dia més dèficits socials. L’atur, la por dels inversors i la xarrameca arrauxada d’alguns no són un bon símptoma. Cal rebaixar la tensió i ocupar-se dels que ho estan passant malament. S’imposa, doncs, un oblit de la milícia des de l’òptica política i, conseqüentment, un adéu a aquest tipus d’armes que carrega el diable.

21.10.12

DURAN, POLÒNIA, TV3 I LES EMOCIONS...




DES DE POLÒNIA AMB AMOR...

Una vegada més Josep Antoni Duran i Lleida s’ha queixat de TV3. El polític d’Alcampell té la pell molt fina. Aquest cop el motiu ha estat un gag en el programa “Polònia” on, les “teràpies correctores”, de Felip Puig l’ha fet abraçar l’independentisme. El d’Unió no suporta la paròdia al voltant de la seva fe nacionalista a l’igual que li molestava, mesos enrere, que s’insinuessin els seus somnis ministerials. Cal lamentar que un parlamentari tan il•lustrat i expert com Duran Lleida malmeti el seu temps en criticar l’ofici dels seus parodiadors. D’un democristià que se les dona d’humanista, i lector de Mounier o Marcel, un servidor s’esperaria una crítica aprofundida sobre la banalització de la política i els seus efectes perniciosos sobre la societat, i no pas una rebequeria. Però el món és així.
Ara bé, posats a ser malpensats... No serà aquesta una estratagema del propi Duran i els seus socis destinada a amagar altres coses, altres intencions envers la ràdio i la televisió públiques? Darrerament han estat moltes les veus crítiques al voltant els continguts informatius de TV3. L’omnipresència d’Artur Mas a la petita pantalla ha estat motiu de protesta unànime per part de tot el món polític que no professa la fe convergent. Però no sols això. Molts observadors han alertat sobre el menysteniment dels “altres pluralismes” i del tractament, gairebé monotemàtic, de les qüestions sobiranistes. Per cert, gairebé sempre observades des d’una òptica amable amb uns i esquerpa amb altres. Però, és clar, això al senyor Duran Lleida no l’interessa. Tampoc crec que als nous gestors de la Corporació els interessi gaire, en aquests inicis de segle, administrar de manera justa la diversitat i la complexitat. Sembla ser que alguns han decidit obviar la raó de ser “nacional” dels mitjans per caure en la raó partidària, “nacionalista”. Perillós tot plegat.
Michel Lacroix, en el seu llibre “El culte a l’emoció”, ja ens va alliçonar respecte les noves “catedrals emocials”. Alertava el filòsof gal dels perills que comporta l’espectacularització de la informació i el culte de les emocions. Avui a ningú se li escapa que la situació política i econòmica actual, generadora d’inseguretats i pors, és brou de cultiu de xenofòbia i demagògies vàries. En aquest sentit la responsabilitat dels mitjans públics de comunicació és cabdal i haurien d’esdevenir fortaleses inexpugnables en el seu paper de garantir la llibertat d’informació i la cohesió social. Quan un mitjà de comunicació públic cau –en paraules de Lacroix- en una espiral de sobre estimulació constant, correm el perill que el retorn de l’emoció ens condueixi ràpidament a la barbàrie.
Però d’això el senyor Duran i els seus socis no volen saber res. Hi ha qui pensa que després d’instrumentalitzar grollerament els mitjans de comunicació públics, fent-los caure en el forat del dictat, vindrà la devaluació i serà més fàcil el seu aprimament. Volen algunes proves del que dic? Una: L’absència de presa en negociar el Contracte Programa de la CCMA ha permès eliminar canals de tv i serveis...
Un altre: Com s’explica que el CAC s’entretingui analitzant cadenes estatals en les que no te competències, i miri a un altre banda quan a tv3 estan passant coses greus?... Molt senzill doctor Watson: Això és control polític en mans de servidors governamentals.

18.10.12

ALS SIGNANTS DE LA CRIDA FEDERALISTA I D'ESQUERRES

En aquest ecosistema d’escribes a sou i tertulians a favor del vent que bufa. En aquest món de menjar ràpid i conversos exprés. En aquest país, quasi monotemàtic, on la bandera justifica la cartera, on els sentiments i les emocions són el bàlsam emprat per bruixots ocultadors de fracassos polítics. En aquesta societat, tan nostra, on es castiga la iconoclàstia i la dissidència nacional. En aquesta Catalunya tan empipada com excitada...En aquest país cal agrair sincerament l’actitud valenta, ferma i decidida dels cent primers signants de la “Crida a la Catalunya federalista i d’esquerres”. Gràcies.
Va ser Camus qui parlant dels desafiaments ètics de la modernitat digué:
Si els escriptors tingueren el mínim respecte per la seva professió es negarien a publicar en segons quins medis. Però, sembla ser que convé agradar, cal doblegar-se. Quan un diari tira milers d’exemplars, lluny de contradir al seu director, se’l convida a sopar. La nostra tasca rau en no caure en aquesta bruta complicitat. El nostre honor depèn de l’energia amb la que ens neguem a acceptar el compromís”
 
En un magnífic article publicat a El Periódico signat per Juli Capella i que du per títol “Tinc por d’opinar” el seu autor ens deia :
 
“Em pressionen cap a una perillosa antagonia no verdadera, cap a una divisió mental impossible”
 
Cert, és per això i un munt de coses més, que cal agrair el gest d’aquells que en l’exercici de la seva llibertat d’expressió es rebel•lem contra la inèrcia i el mimetisme dels camaleònics. Els perills d’una nova inquisició són aquí. La deriva partidista d’alguns mitjans - públics també – no és un bon indicador de salut democràtica. La fugida endavant sense rumb ens du al regne de la frustració.Les arengues de Felip Puig als mossos d’esquadra esdevenen tan irresponsables com repugnants les afirmacions del ministre Wert ...
Ha arribat el moment de no deixar-nos portar pels oficiants d’un patriotisme semi religiós. Cal dir prou,vencer les pors i deixar pas al regne de la raó.
 
Dibuix campanya suport diari italia Il Manifesto

17.10.12

MANIFEST




CRIDA A LA CATALUNYA FEDERALISTA I D'ESQUERRES




El resultat de la convocatòria electoral anticipada del proper 25 de novembre serà decisiu per al futur dels ciutadans i  ciutadanes de Catalunya. Des que fa dos anys CiU va arribar al Govern de la Generalitat, hem viscut un procés polític paradoxal. D’una banda, el Govern d’Artur Mas s’ha situat a l’avançada d’un model de política fiscal i de dures retallades socials, educatives i sanitàries, que ens allunya del model social dels països més avançats d’Europa, alhora que a les Corts espanyoles ha donat suport reiterat a les polítiques laborals més regressives de la democràcia. L’aliança CiU-PP ha fet possible també un retrocés escandalós en els mitjans públics de comunicació, revertint els passos endavant cap a una major llibertat, que havien donat els governs progressistes a Espanya i Catalunya. I de l’altra , CiU ha consumat, en molt poc temps, un gir estratègic oportunista, posant-se al davant d’un moviment independentista que pretén iniciar un procés de secessió de Catalunya. La societat catalana està patint una greu crisi econòmica que ja ha esdevingut una crisi social i política, que s’ha traduït en un augment de la pobresa i la desigualtat i en una minva en el principi d’igualtat d’oportunitats. Moltes persones avui estan patint i veient truncats els seus projectes vitals. Aquesta situació reclama per part de tothom un exercici de responsabilitat política i ètica, sobretot en un moment on el descrèdit dels partits i les institucions és extraordinàriament greu. Considerem que el trencament amb Espanya no és la única sortida de futur i que l’inici d’un procés de secessió en un context com l’actual, posa en perill la cohesió social i no és el camí per millorar les condicions de vida dels catalans, ni des del punt de vista econòmic, ni social ni cultural. Avui molts proposen la independència com un camí “màgic” per sortir de les dificultats, deslliurant-nos del pes mort que, diuen, representa Espanya. Un discurs on es barregen veritats a mitges i exageracions diverses, particularment pel que fa a les relacions fiscals entre Catalunya i l’Estat, fins al punt que és habitual escoltar afirmacions tan populistes i agressives com “Espanya ens roba”. Paral·lelament, alguns sectors independentistes han aconseguit estendre la idea que la secessió, que vol dir el trencament de l’Estat, serà un procés sense costos econòmics excessius, sense fractura social, políticament amable, en què tot seran només beneficis. El sobiranisme creu que el fenomen de la globalització només pot tenir conseqüències positives per a Catalunya i per això ha assumit sense complexes el model econòmic neoliberal. Per a la societat catalana, disposar d’un estat propi serà un “bon negoci”, s’afirma. L’èmfasi en les virtuts econòmiques de la independència, que no se sostenen en una anàlisi rigorosa, no és altra cosa que una calculada estratègia per esquivar una realitat social rotunda des de fa moltes generacions: el fet que la major part de la ciutadania de Catalunya compartim catalanitat i espanyolitat en graus diversos. Defugim les visions apocalíptiques sobre una virtual secessió, però tampoc no estem disposats a acceptar acríticament els arguments ensucrats de l’independentisme. No creiem que pertànyer a Espanya sigui una obligació perpètua, però no compartim tampoc les raons dels qui sostenen la necessitat històrica de la ruptura. Pensem que la secessió no és la resposta raonable als problemes de la societat catalana en el marc de les complexitats, interdependències i sobiranies compartides del segle XXI. Especialment, no és la resposta intel·ligent en el context d’una Europa que necessita avançar cap a nivells més elevats d’unitat política en el marc d’una crisi que amenaça la seva pròpia supervivència. La comparació entre beneficis i costos socials és molt més favorable en el cas d’un millor encaix federal de Catalunya a Espanya i a Europa, que no pas en el cas de la independència. Per tot això, reconeixent-nos hereus de les esquerres catalanes que han defensat sempre “Catalunya, un sol poble”, alcem la nostra veu per defensar obertament que el trencament amb Espanya no és la millor opció ni per sortir de la crisi actual ni per articular una alternativa des de l’esquerra a les polítiques d’austeritat europees. A més, els riscos, les tensions i les incerteses d’un procés de secessió no són pas el millor escenari per millorar les condicions de vida de la gent, particularment dels sectors més humils i vulnerables. Fins al dia d’avui no hi hagut a penes controvèrsia democràtica, on els interrogants de la ruptura hagin pogut ser debatuts àmpliament en el marc d’un debat públic basat en els principis del pluralisme democràtic. El federalisme té profundes arrels entre els sectors progressistes de Catalunya i compta amb experiències d’èxit en altres estats del món que haurien de ser tingudes en compte. Reclamem a les forces polítiques d’esquerres que, en un moment electoral com aquest, siguin valentes, escoltin la gent, facin un esforç pedagògic, s’atreveixin a parlar clar i apostin per explorar i explicar a la ciutadania els camins d’un federalisme nou, desacomplexat i exigent amb l’Estat, on la ciutadania de Catalunya s’hi pugui sentir bé des de les seves identitats compartides. Volem una Espanya federal en el marc d’una Europa federal i socialment justa. No se’ns escapen les dificultats del que proposem i la sensació real fins avui d’un cert fracàs en aquest propòsit. D’una banda, perquè l’esquerra espanyola majoritària no ha volgut jugar a fons aquesta carta, i, de l’altra, perquè la dreta espanyola és profundament nacionalista i s’atrinxera quan li convé en l’immobilisme constitucional. A Catalunya, els darrers anys s’han anat acumulant molts greuges i incomprensions, des de la desgraciada sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut fins als reiterats incompliments dels successius governs espanyols en matèria d’inversió. La relació entre els governs democràtics d’Espanya i de Catalunya s’ha caracteritzat per la irresponsabilitat d’aquells que han tingut voluntat de monopolitzar i apropiar-se de les idees d’Espanya i de Catalunya, amb objectius partidistes clars. Tanmateix, creiem que no hi ha raons suficients per defallir i que, en qualsevol cas, l’alternativa de la secessió és enormement inquietant i perillosa per a la cohesió social. En sentim còmplices de les veus que, des d’altres territoris d’Espanya, expressen el seu disgust i impotència davant la imatge monolítica que des de Catalunya alguns projecten d’Espanya, una imatge tan injusta i irreal com la que des de la resta de l’estat molts tenen de Catalunya. En aquest sentit, és del tot imprescindible que s’engegui un moviment federalista d’abast espanyol, que serveixi també per subratllar que són més les coses que ens uneixen que no pas les que ens separen. Les properes eleccions al Parlament de Catalunya no poden esdevenir un plebiscit on “independència sí, independència no” sigui el tema únic de campanya. Democràticament és imprescindible jutjar l’acció política del govern sortint i confrontar els programes electorals en relació a tots els altres aspectes on el nostre Parlament té competències i atribucions específiques, particularment en el camp de les polítiques de benestar. Igualment, no podem deixar de recordar que el President Mas arriba a aquestes eleccions sota l’ombra de la corrupció i de la responsabilitat del seu partit, CDC, en el cas del saqueig al Palau de la Música. Aquestes eleccions, en canvi, sí que poden ser el començament d’un exercici col·lectiu per debatre i articular les diferents alternatives polítiques –totes elles legítimes- en relació a l’anomenat “encaix” de Catalunya dins d’Espanya i Europa. Però des d’un debat lliure i plural, serè i ordenat, sobre les raons que porten a uns, des l’anomenat “dret a decidir”, a demanar el trencament i als altres a demanar un nou acord. Un procés que es resolgui des del principi democràtic, en el marc d’un estat de dret, i que, si s’escau, conclogui amb la celebració d’un referèndum. Avui el principal risc no és que Catalunya (o Espanya) perdi sobirania sinó que anem enrere en termes de democratització, que els ciutadans de tota Europa perdin encara més sobirania davant els mercats i el capital. No la recuperarem si no ens esforcem per enderrocar les fronteres que queden entre els europeus, en comptes de crear-ne de noves. Per tot això, volem fer una crida a la ciutadania progressista de Catalunya perquè el proper 25 de novembre es mobilitzi i faci confiança a aquelles formacions polítiques que presentin programes nítidament d’esquerres i que contemplin una renovada i potent opció federal. Que posin també en el centre del debat electoral la forma com s’han efectuat les polítiques de retallades de l’estat de benestar realitzades pel Govern de Mas, amb el suport del PP. I que confrontin l’existència de diferents alternatives davant la crisi. Que reclamin de la Unió Europea polítiques d’impuls al creixement econòmic a fi d’evitar que l’austeritat recaigui només en els serveis públics i les prestacions socials. És a dir, una Europa unida al servei de la gent. En definitiva, que apostin amb claredat per un model d’estat federal on la major part de la ciutadania de Catalunya pugui sentir-se còmoda i reconeguda, compartint amb altres pobles un projecte comú de convivència, justícia i cohesió social.

14.10.12

TV3 COM CANAL 9






TV3 EN LA SENDA DE CANAL 9


Més d’un s’enfadarà, i molt, però el fet comença a ser una gran veritat. TV3 s’ha multiplicat per tres i ara dona nou. Sí, han llegit bé. TV3 cada cop s’assembla més a aquell canal valencià que només retransmet allò  que plau al braç incorrupte (?) del PP valencià.
Sempre ho he dit, a la tele i ràdio pública catalana hi treballen excel•lents professionals. D’acord però, darrerament, l’orientació informativa d’aquests últims mesos de TV3 frega el llindar de la manipulació. No contents amb l’amplificació, fins a l’exageració, de l’univers simbòlic del nacionalisme conservador ara s’atreveixen a fabricar la contra programació, l’ordenació de les notícies i la seva gradació per tal d’afavorir al nou messies que els ha promès una missió històrica. Sí, aquell que fa uns anys, amb les seves idees i ampliacions, va fer petar el grup Tipel... Però, aquest seria un altre tema a considerar.
Guaiteu: El telenotícies migdia del diumenge 14 d’octubre ha esdevingut el paradigma del que és la utilització governamental d’un mitjà de comunicació públic. A saber: la graella de titulars s’ha obert amb la notícia de l’elecció de Mas com a candidat. Això s’ha fet amb tot luxe de detalls, amb paraules en directe com a titulars destacats, amb generositat de temps i imatges acurades... Paradoxalment el nomenament de Pere Navarro no ha gaudit de paraules en els titulars, ni ha estat envoltat d’aclamacions. Comparativament el seu temps d’aparició ha estat més escàs i sense cura, etc. Podreu dir-me que això té escassa importància, i que aquestes línies que escric són fruit de la rebequeria d’un acomplexat després de llegir les enquestes que difon el diari del senyor comte de Godó. Res d’això, els que hem lluitat un munt d’anys per uns mitjans de comunicació de país, concebuts com a servei públic, estem preocupats. Més enllà dels estirabots contra la monarquia, les institucions i els dissidents “espanyolistes”, hi ha quelcom de fons qualitatiu i plural que no es pot malbaratar. Enguany, des de la modificació de la llei de la CCMA, el procés de governamentalització dels mitjans públics catalans no ha parat de créixer. També l’amenaça d’acomiadament sobre els seus treballadors i professionals. Malauradament alguns invitats a tertúlies i debats, comentaris d’algú que altre conductor de paraules, així com convidats a mostrar la seva intimitat desprenen l’aroma d’un país enllaunat quasi particular,fet a mida. Sé perfectament que alguns d’aquests enllaunadors voldrien anar més enllà en aquesta espiral “conductora” de sentiments i emocions. En sóc conscient. Com també sóc conscient que més d’un desenterrarà vells anatemes i titllarà les meves paraules com a inquisidores... Però, la realitat auditiva i visual des nostres mitjans és tan evident que per vergonya haurien de callar. Em diran també que ha de ser el CAC (Consell de l’Audiovisual de Catalunya) qui ponderi i valori el grau de pluralisme de la nostra tele. Serà massa tard. És més, el govern dels “millors” ja es va encarregar d’escapçar aquest organisme col•locant al seu front un home fidel.
TV3 s’ha multiplicat per tres i ha arribat a ser com Canal 9 malgrat la professionalitat dels seus treballadors. Sospito que el govern respectarà les condicions laborals del personal de la CCMA fins a les eleccions; després el nou messies, i el profeta Homs, decidiran. Tant de bo la solució laboral de TV3 no s’emmiralli en la de Canal 9. Sospito també que d’aquí al 25N la manipulació governamental anirà tant en augment que fins i tot alguns desitjaran l’aplicació immediata i estricta d’allò que anomenem blocs electorals... I és que, amics meus, sota una difusa i aparent capa d’objectivitat s’amaga no sols l’univers simbòlic del nacionalisme, la seva cosmovisió, si no també la tria i amplificació dels seus missatges i la minimització dels altres.

13.10.12

EM FALTA EL COLOR MORAT





FALTA UNA BANDERA

L’Onze de Setembre no vaig anar a la manifestació perquè la convocatòria de l’ANC era clarament independentista i jo no ho sóc. És més, per ser sincer, mai m’he identificat  amb cap tipus d’estelada per molt que pugui tenir reminiscències de salsa caribenya o arrels cubanes.
Recentment tampoc he fet acte de presència a la Plaça Catalunya, malgrat pensar que el nostre futur com país el podem encarar millor vinculats a Espanya que no pas sols com a mussols per molt que fem actes de fe europeista.
Aquest cop les meves prevencions per no anar a la plaça en qüestió venien motivades, no sols per la bandera que alguns anomenen “l’estanquera”, si no perquè sospitava –com així ha estat- que la presència d’alguns personatges a la concentració se’m podia indigestar. No parlo exclusivament dels amics d’en Wert, si no més aviat d’algun que altre personatge xenòfob, de punys lleugers i amistats perilloses. El cert és que podria haver fet meva aquella famosa cita d’en Santiago Carrillo quan va dir: “que importa un color mas o menos en la bandera”. Però no, això encara és superior a les meves forces i, a mesura que passa el temps i moren elefants per trets borbonics, cada cop em costa més empassar-me segons què i segons qui.
He vist les imatges de la televisió governamental (la seva) sobre la concentració del  12 O i he arribat, almenys, a un parell de conclusions.
1a. –Cal un curset accelerat destinat a Guàrdia Urbana, Delegació del Govern i organitzadors de manis vàries per aprendre a comptar i no fer el ridícul.
2a. – Som molts els que podem tenir una doble estima – el famós corasón partio- entre Catalunya i Espanya. D’acord, però preferiríem que a l’hora de dibuixar-ho en un cartell, enganxina, o en una pancarta hi aparegués un altre color. Sí home, no us feu els distrets, aquell que fa que la bandera d’Espanya sigui tricolor, republicana.
Crec que he fet bé en no anar a cap de les dues concentracions/manifestacions. No soc nacionalista d’enlloc i m’he tornat exigent. No hi havia la meva bandera. La més bella i civica del mon i tan constitucional com la que més. Em direu que sóc minoritari, utòpic, somiatruites i que no faig servir, com Mas, les emoticones. Tan me fa. Ara que tot està tan esvalotat, potser és un bon moment per declarar-se republicà federal i tant catalanista com socialista internacionalista.

7.10.12

EL PSC A LA CONQUESTA DE LA "MAJORIA CAUTELOSA"





LA MAJORIA CAUTELOSA


El festival de les coses estranyes ha començat. A hores d’ara ja res és estrambòtic ni motiu de sorpresa. Podem comprovar com, a TeletriCiU, Artur Mas fa paral•lelismes entre el mon dels castellers i els fonaments d’un nou estat non nat. O veure com un president assedegat, envoltat de joves patriotes, veu d’un got groc que du el lema Catalonia is not Spain. Sí, això i moltes coses més les podrem veure i escoltar d’aquí al 25 de novembre. Alguns, de bona fe, pensen que tot plegat finirà el dia després de les eleccions. S’equivoquen. El festival de les coses estranyes no ha fet  més que començar. Els seus promotors tenen en cartera grans projectes al respecte. Somien en perllongar les activitats durant més d’una dècada. Somien transitar nacionalment ancorats en Neverland –el país de Mai Més-.
Sota aquesta atmosfera de coses estranyes trobareu fantasies mai imaginades. Així personatges, com Felip Puig, inspirador d’escamots amateurs i de webs delatores, esdevindrà un paladí contra “l’estratègia de la por” dels que insinuen que la independència és perjudicial. Ell, precisament ell, que va fer de la inseguretat i la por als aldarulls motiu de justificació de polítiques repressives... Insisteixo, el festival de les coses estranyes ja és aquí. El que hem vist fins ara és tant sols un aperitiu. Què fer? Es va preguntar el clàssic. La resposta actual seria: Aconseguir que la teva veritat esdevingui acceptada. Com? Ens interrogaria el vell revolucionari rus: Formulant-la amb nitidesa. Mostrant que entre el camí de Mas vers un món desconegut, ple d’incerteses i el remolí d’aigües tenebroses que tot s’ho emporten del PP hi ha sortida. Fàcil? No, laboriosa però, possible i plena d’oportunitats, conscients de que la societat es mou i comprèn. Tant Artur Mas com Mariano Rajoy s’han ventat sovint de tenir el suport de les majories silencioses argumentant, ambdós, que aquestes eren comprensives amb la seva política de retallades considerant-les inevitables i necessàries. Després Artur Mas va canviar de xip justificant la seva “transició” mercè a l’energia que li presta la Diada de l’Onze de Setembre. Excel•lent coartada per ocultar la ineptitud del seu govern!
Doncs bé, l’opció del catalanisme federalista que propugna el PSC també té la seva gent, la seva clientela. Enguany la feina del PSC ha de ser la de connectar amb la “majoria cautelosa”. Sí, aquella que vol avançar sense perill; aquella que lluny de ser estètica, o estàtica, vol canvis sense batzegades ni turbulències. És una majoria que no vol patir pernicioses conseqüències econòmiques i socials. La majoria cautelosa viu en la centralitat, a equidistància d’un Mas irreflexiu i aventurer i enfrontada als dictats uniformistes dels populars. La majoria cautelosa catalana pot albirar en la solució federal la fi de mil polèmiques estèrils.
Cautela no és sinònim de por, si no de cura. El diccionari defineix el mot prou bé: “Prudència davant un perill probable”. Catalunya necessita que una majoria cautelosa prengui la paraula i l’expressi amb el vot.

4.10.12

ADÉU AL PARLAMENT CATALÀ...







WILLY BRANDT TENIA RAÓ

Un bon dia de novembre de 1992 el canceller alemany Willy Brandt va dir:
  “Les coses no es fan soles i poques esdevenen eternes. Cada nova època requereix noves respostes”.  
Doncs bé, sempre he cregut que a la política s’hi ha de entrar per idees i amb passió de servei per ser útil a la societat. Si aquesta passió s’apaga o afebleix -que no és el meu cas- cal deixar-la estar, cal marxar. De no fer-ho així, el subjecte polític en qüestió esdevé un impostor, un funcionari acomodat d’una màquina sense vida, rutinària. Potser avui un dels descrèdits més grans de la política vingui motivat per la manca de tremp i coratge d’alguns en la defensa no sols de les idees, sinó també dels interessos dels que els han fet confiança.
Aquest matí he comunicat a la direcció del PSC la meva decisió de no optar a les llistes electorals del proper dia 25 de novembre. Es al fil d’això que voldria fer una breu reflexió. Política, bona política, es pot fer gairebé a tot arreu. A la fàbrica, a la facultat, a l’associació de veïns o a una ONG... No cal ser càrrec electe, no cal estar remunerat ni cobrar dietes. Enguany la meva intenció es moure’m en algun d’aquests espais gratuïts on les coses es fan per que sí. En política, també, cal saber donar un pas al costat en el moment oportú. Són molts els companys i companyes desitjosos de servir al seu país, a la seva gent, a la seva classe social. Cal donar-los via lliure i oportunitat. Considero que no hi ha res més mesquí que aferrar-se a una cadira permetent que la rutina s’apoderi d’aquella vella passió inicial. Cal canviar, cal deixar pas.
  Avui he decidit doncs deixar el Parlament i seguir fent més política apassionada que mai. Ho faig pensant en la salut partidària i per higiene democràtica, i també per que vull ser coherent amb mi mateix. Aquest blog seguirà parlant i incordiant més que mai, i aquest que hi escriu seguirà batallant per l’utopia (?) d’un món sense classes, fronteres ni estats.
Demà més.

2.10.12

NOTA A LOS AMIGOS DE TODA ESPAÑA....



Escribo hoy en el delicioso y respetado idioma de Cervantes. Lo haré fundamentalmente por un par de razones. La primera, para que se entienda nítidamente en cualquier rincón de España y así, dialogando y contrastando, podamos sentirnos todos más cómodos, sin intermediarios. La segunda, porque voy a transcribir unas líneas que nuestro querido y añorado, Ernest Lluch, escribió en el rotativo La Vanguardia un otoño de 1998. Decía así:

 “Los que no queremos ser desgajados por palabras y por el nacionalismo catalán extremoso, ni tampoco por el nacionalismo español, contemplamos con preocupación los recientes enfrentamientos alrededor de las palabras y de la Constitución. Los que nos sentimos partidarios de los derechos nacionales de los catalanes, y del catalán, desde una flexible Constitución, no queremos ser rotos ni considerados tibios. Tampoco volver a los “trágalas”, expresión de la peor historia del siglo XIX”

 Han pasado casi tres lustros de ese escrito y la foto sigue ahí, fija, impertérrita. Unos y otros dándole vueltas y más vueltas al guiso de la convivencia sin acertar en su justa condimentación; y, todo ello, bajo el riesgo de cometer un estropicio de difícil digestión. Argumentan algunos que las cosas se han movido en Cataluña y que ondean banderas esteladas de secesión. Cierto, el nacionalismo - los nacionalismos- siguen, como casi siempre, empeñados en la bipolarización. El/los nacionalistas acostumbran a afirmarse forzando la alteralidad, imponiendo que otros tengan una identidad que no pueda compartirse y los haga forzosamente distintos. Pues bien, es en este preciso momento en que los extremos se agitan cuando urge más que nunca la síntesis, el dialogo, la reforma y el pacto. Urge situar sobre la mesa lo factible, lo viable, lo seguro…
 Prosigo con el idioma de Cervantes no solo para explicar que confió en una salida positiva, “a la federal”, de este entuerto sino también con la esperanza que, donde sea menester, un amigo desconocido contribuya a abrir puertas en lugar de cerrarlas. En nuestros lares los socialistas no nos sumaremos a la “transición nacional” capitaneada por CiU y sucedáneos. Artur Mas oculta bajo la bandera el fracaso de su triste gestión gubernamental. Somos conscientes de ello. Esa táctica da buenos réditos electorales a sus promotores, conlleva un serio peligro de fractura social al tiempo que altera la percepción de la realidad entre la ciudadanía...pero está ahí, con todo su poder de corrosión social camino del pensamiento único. 
Nuestro proyecto, como socialistas y federalistas, continua asentándose sobre tres elementos interrelacionados: la defensa del autogobierno de Cataluña, la España federal encajada en una Europa unida y, todo ello, intentando salvaguardar un modelo social vertebrador.
 A estas alturas del debate conviene recuperar el nombre de cada cosa y dejar al margen las ambivalencias. Estamos convencidos de que, más pronto que tarde, la propuesta federal va a ser un modelo de referencia - la solución- para el encaje armónico de los pueblos de España. 
¿Por qué no nos ayudas a explicarlo?