Basta de bombardeos asesinos sobre el Líbano

La masacre perpretada hoy sobre la población civil libanesa no tiene justificación. La destrucción de edificios, escuelas, hospitales e infraestructuras mediante bombardeos aleatorios no son propios de un pais que pretenda homologarse con las democracias occidentales. Israel se ha convertido al terrorismo de estado. La mirada complaciente de Condoleezza Rice y de los EEUU lejos de pacificar la zona siembran rencor y deseos de venganza. Occidente no puede asistir impasible a este imperio de la barbarie que imponen los halcones sionistas. Nuestra obligación como demócratas es denunciar le escalada bélica que impulsa el estado judio, nuestra obligación es denunciar la violación de los derechos humanos allí donde se produzca. Israel hoy es un estado agresor y criminal.

Cartes a la carta

Les cartes creuades entre David Madí i Pepe Zaragoza segurament no passaran a la història de la ciència política pel seu contingut ni per la seva profunditat. La correspondència Marx-Engels sempre serà més interessant i més estudiada. No ho dubteu. Això sí, si s’arriba a concretar el cara a cara entre Mas i Montilla esdevindran un acta notarial, una mena de contracte que obligarà, d’ara en endavant, a debats televisius entre els dos principals candidats. Al·leluia! Ja tenim un tema més desbloquejat desprès de vint i tres anys de congelació convergent (com l’Estatut i moltes coses més).

A Can Artur comencen a estar més nerviosos del normal. Ara volen impedir que l’Executiu expliqui el que ha estat la seva obra de govern acudint als tribunals. Ja hi som! En Felip Puig, a més de nerviós, s’ha tornat amnèsic. Ja no recorda com desviava diners destinats a educació per a publicitar la imatge del candidat Mas... Però tranquils, això ho podem arreglar sense vulnerar la llei. Escriurem moltes i moltes cartes a mà i enviarem e-mails. Tothom sabrà com ha anat la pel·lícula i que nefast havia estat el culebrot dels vint i tres anys. Bon estiu.

Article que m'han publicat a e-noticies

Útils, mai captius

Mentre CiU i ERC es barallen per les cartes d’en Vendrell i les donacions anònimes, mentre Artur Mas perd la son per les enquestes -CiU no suma amb el PP i Montilla puja i puja- les coses importants continuen succeint. El proppassat 18 de juliol fou publicat oficialment el nou Estatut de Catalunya i la seva entrada en vigor tindrà lloc la tercera setmana d’agost.

Alguns partits prefereixen seguir, com fins ara, amb la dinàmica de declaracions banals i contra declaracions. A can PSC no juguem a aquesta carta. Preferim explicar als ciutadans que estem preparats i a punt per al nou cicle que s’inicia. Volem governar però no a qualsevol preu. Volem dir allò que cal fer sense embuts malgrat l’enuig de més d’un. No volem ser presoners de principis inamovibles si no servidors d’allò que el desenvolupament del país ens reclama. No volem ser esclaus dels dogmes ni captius de les paraules. Pretenem simplement ser útils a la societat catalana. Ho serem!

Article que m'han publicat a e-noticies

Temps de parèntesis

Mentre les bombes cauen sobre el Líban, i Beirut esdevé un camp de runes davant la inacció de molts països i governs, a casa nostra ens preparem per gaudir, políticament parlant, d’un parèntesi estiuenc que de ben segur serà més breu que l’habitual. Fa pocs dies, concretament el proppassat 18 de juliol, fou publicat el nou Estatut de Catalunya. Entrarà en vigor al final d’agost i, quan la ciutadania recuperi el seu ritme laboral i les escoles tornin a obrir les aules, el President Maragall ja haurà dissolt el Parlament. Els partits estaran immersos en la confecció de les seves candidatures. El govern de Madrid haurà remodelat alguna de les seves carteres per substituir al ministre Montilla, etc. I durant l’agost, què? Doncs és molt probable que els articulistes continuïn elucubrant sobre els pactes i aliances postelectorals. Alguns, potser no obertament, voldran polemitzar sobre els orígens geogràfics del candidat socialista i la seva dosi de catalanitat. Poca cosa de programes, perquè ningú no el té encara elaborat. Res de projectes i promeses, perquè tothom es reserva la seva carta per a la batalla setembrina o per impactar en plena campanya. Malgrat tot, en absència de propostes de fons, assistirem a una pugna oberta entre els dos grans partits del país per aparèixer com els millors gestors, com a garantia de solvència i capacitat de governar amb rigor. I és en aquest darrer terreny on Montilla porta la davantera per una raó molt senzilla: mentre ell explicava i deia que volia governar en benefici dels ciutadans, els seus adversaris polítics marejaven la gent -per exemple- amb la idoneïtat o no de la data electoral. Mentre l’executiu català llueix l’obra de govern, els seus adversaris es dediquen a fer tremendisme verbal. Doncs sí. Viurem un petit parèntesi de relativa tranquil·litat, després del qual s’obrirà, sens dubte, un nou cicle polític.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

"Recuperadors" o "eixampladors"

Després de llegir els diaris i veure les notícies del cap de setmana sembla que estem condemnats a la febre de la "recuperació". Artur Mas vol recuperar els votants convergents que van abandonar la senda dels hereus de Jordi Pujol per confiar en la retòrica de Carod o en la creativitat de Pasqual Maragall. Carod vol seduir no se sap quin club de suposats maragallistes i recuperar els vots que totes les enquestes diuen que han marxat del seu costat. Fins i tot el PP confia a recuperar la munió de vots que va aconseguir Vidal-Quadras... Legítim, però un xic pobre tot plegat. Jo prefereixo la tècnica i la tàctica d'en Montilla: escoltar, comentar i discutir amb tothom sense mirar si vénen o van. Tan sols preguntant si desitgen aplicar amb eficàcia el nou Estatut i millorar així la qualitat de vida dels nostres conciutadans. El futur dels recuperadors pot ser incert i ple de desencants. Jo m'estimo més la dinàmica dels "eixampladors", dels que sumen i treballen per una altra manera de fer política.

Article que m'han publicat a e-noticies

Vacances...i desprès Montilla, es clar

Ara és temps de relax i família però desprès arriba un nou temps de compromís amb el país i amb la societat. Catalunya precisa ser governada per gent seria i eficaç. Montilla lidera aquest equip capaç de fer-ho.

Un Mas descol·locat i mut

Descol·locat s’ha quedat Artur Mas quan ha conegut la noticia de que José Montilla està disposat a fer el cara a cara televisiu que li demana l’encara aspirant a candidat convergent. Mut s’ha quedat l’Artur quan Montilla li ha recordat que aquest és el primer cara a cara de la història entre dos aspirants a la presidència de la Generalitat. Tots sabem que durant els vint i tres anys de govern del nacionalisme conservador CiU mai en va acceptar cap. Una vegada més Montilla ha sorprès a en Mas.

Que vagin fent. Mentre la gent de Convergència perd el temps discutint sobre el calendari electoral o els debats televisats altres, com el dirigent socialista, es reuneixen amb gent -per exemple- de la cultura i es compromet a defensar la llengua catalana com a element dinamitzador del país tot recordant que sota la seva gestió va fer possible el domini “cat”.

Les formes de fer i les actituds de les diferents formacions polítiques estan clares. Uns, tot el dia rondinant, altres explicant el que faran per a millorar el país.

Article que m'an publicat a e-noticies

“Mono de despatx”

Ja era hora! Hem pogut saber que Oriol Pujol i Daniel Ortiz intentaran confeccionar un programa electoral pactat entre Convergència i Unió Democràtica per les eleccions del dia de Tots Sants. Ho celebro. Potser sigui aquest el antídot contra les presses i les urgències convergents per a entrar en el cos a cos electoral. Fins ara el principal grup de l’oposició només ens ha obsequiat amb rondinades de curta volada al voltant de la data electoral o de la idoneïtat dels adversaris polítics. Si Artur Mas vol debatre amb Montilla haurà d’esperar, haurà de fer el camí lògic i obligat de qualsevol força política seria. Primer ha de ser nomenat candidat, desprès haurà d’estudiar el programa polític que pacti la seva coalició per poder polemitzar. Ara bé, si la impaciència angoixa tant, si la nostàlgia o “el mono de despatx” és insuportable els convergents sempre tenen l’opció de poder seguir fent declaracions i declaracionetes estridents i poc edificants. Però no queda bé. Apa, doncs! Ara toca escriure programa i discutir la llista amb els socis, no fóra cas que...

Article que m'han publicat a e-noticies

Obrin joc, si us plau

En un article publicat a La Vanguardia fa un parell de dies, en Francesc-Marc Álvaro llança una reflexió que trobo força interessant. Aconsella CiU no deixar-se portar a qualsevol preu pel magnetisme del poder. Insta la coalició nacionalista que, a l’hora de confeccionar les seves llistes electorals, transmetin ganes d’inventar el futur i no ansietat per retornar als antics despatxos. Estem immersos en una mena de campanya electoral permanentment. Cada dia que passa trobem motius per creure que vivim dins d’un culebrot. I això succeeix perquè algunes forces polítiques s’entretenen, per exemple, més discutint la idoneïtat de la data dels comicis que allò que esdevé fonamental per al país. Quan no se sap ben bé què proposa el líder de l’oposició, quan aquest es despenja demanant un cara a cara televisiu amb un candidat acabat de nomenar, quan es fa crítica facileta... quelcom falla. En els dos grans partits polítics catalans susceptibles de guanyar hi detectem dues formes molt diferents d’actuar. En el cas del PSC, la candidatura d’en José Montilla ha anat seguint ordenadament i escrupolosa els passos que li calia donar: proposta, nomenament del candidat i un esbós general, però diàfan, de la Catalunya social que vol aconseguir. A can Mas la cosa és ben diferent. Tot el discurs està construït sobre una nebulosa àcida i crítica del tripartit però insubstancial. Pobre, tot plegat. No hi trobem cap proposta nova de futur. Cap il·lusió. Diuen que les properes eleccions són cosa de dos, i que tothom vol aparèixer com el millor gestor del desplegament dels continguts de l’Estatut. D’acord, és probable que així sigui; però fóra important que poguéssim contrastar diferents propostes polítiques desgranant-ne els continguts. En aquest sentit, a hores d’ara només s’ha estrenat José Montilla.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

Els FAD Convergents

A Can Artur estan nerviosos. No paren de dir que la candidatura d’en Montilla és la continuïtat del tripartit, i que ells són l’alternativa de salvació (ejem!) Per terra, mar i aire despleguen tot tipus d’argument, trampes i punyetetes. Fa un parell de dies la cosa anava de panellets electorals, ahir anunciaven que CiU és la única “solució” i avui que en José Montilla no és polític idoni per dirigir la Generalitat. El tacticisme oportunista, buit de continguts, dels premis FAD convergents –Felip, Artur, David- és incapaç d’articular i argumentar una proposta política coherent. Algú pot explicar-me quines idees han exposat darrerament pel bé del país la gent de CiU? Algú pot dir-me que hi ha de positiu darrera les crítiques grolleres al PSC, a Maragall, a Montilla o ERC? Segurament no. Aquesta gent practica l’obstruccionisme parlamentari al temps que és incapaç de posar damunt la taula propostes constructives que ens puguin fer pensar que són gent de seria. Amb la marxa de Jordi Pujol el principal grup de l’oposició de Catalunya ha esdevingut un club de “critiquetes” sense fons i amb molta fam de poder. A aquesta gent no els salvarà ni les enquestes místiques d’en Mirò Ardevol.

Article que m'han publicat a e-noticies

El miracle dels mil dies

Ahir va tenir lloc la darrera compareixença del President Pasqual Maragall al Ple del Parlament de Catalunya. Les seves emotives i breus paraules varen servir per fer un repàs accelerat del que ha estat el primer mandat governamental no convergent d’ençà la recuperació de la democràcia. El President ens va parlar des d’una estricta posició institucional però no va voler amagar un parell de grans veritats. Durant els mil dies del govern que ell ha presidit s’han assolit objectius polítics i institucionals que altres no van aconseguir en vint i tres anys. A saber, alternança política, Estatut, reforma del Reglament del Parlament i tot un seguit de lleis i mesures de caire social. La legislatura clou abans d’hora però amb més feina feta que altres susceptibles de ser sumades en el temps. S’inicia un nou cicle polític on caldrà posar en pràctica totes les possibilitats i esperances que conté el nou Estatut. El dia 1 de novembre cal triar gent seriosa i solvent per governar correctament al servei dels ciutadans. Crec que Montilla dona la talla i aconseguirà una nova etapa de prosperitat per a Catalunya.

Article que m'han publicat a e-noticies

Relliscada convergent

Aquests nois de Convergència –potser no els d’Unió- haurien de fer un curset accelerat de ciència política. Ep!, a càrrec de la seva butxaca, no fóra cas que, com va passar amb les enquestes i estudis que va encarregar en Trias quan era conseller de Presidència, ho carreguessin al compte d’alguna Administració.

Ara surten a la tele en Puig i en Mas, i ens diuen que només pot ser President aquell que quedi més ben situat en escons després del recompte final dels vots. Vaja, diguem-ho clar, es passen pel folre el sistema polític imperant a casa nostra, on són les majories parlamentàries les que fan i treuen governs. La por els fa parlar sense meditar l’abast del seu discurs. Ens estan dient els convergents que cal prohibir les coalicions, els pactes, els acords? Què en pensa, de tot plegat, en Duran i Lleida, l’etern pretendent a ser ministre? La relliscada convergent només s’entén des del nerviosisme de la por, des del pànic de seguir un munt d’anys a l’oposició. No bufen bons vents per a les majories absolutes... I es clar, rellisquen.

Article que m’han publicat a e-noticies

Neguits convergents

Artur Mas va de bòlit intentant desenganxar-se dels populars. Cada cop que un dirigent polític recorda als convergents l’etapa d’estretes relacions, mantinguda durant anys, amb el PP, es posen dels nervis. Els inquieta no sols per la foto de l’anomenat pacte del Majestic, que ja és història, sinó per les perspectives de futur. La veritable preocupació dels nacionalistes conservadors no és sols aconseguir ser els més votats i guanyar en escons, no; el seu objectiu de fons és aconseguir capgirar la majoria política del Parlament. És a dir, aconseguir sumar més diputats a la banda dreta de l’hemicicle que a l’esquerra. Per fer què? Per fer polítiques de dretes malgrat no compartir llit i sostre al Palau de la Generalitat. El cert és que la eufòria mostrada després del Referèndum per l’equip d’en Mas s’ha anat apaivagant. Cada dia que passa la crua realitat s’imposa. Els sondejos i estudis electorals més recents reflecteixen una gradual i positiva aparició en escena de José Montilla i uns resultats aritmètics poc clars de la suposada recuperació de CiU. Artur Mas sap que ho té magre per aconseguir ser President de la Generalitat. Els convergents saben que sols la “rehabilitació política” dels populars els permet justificar un discurs de pacte amb Piqué sense passar excessiva vergonya. Sospito que s’acosta una campanya electoral que serà dura i contundent, cadascú juga les seves cartes. Assistirem a una crítica ferotge focalitzada sobre l’acció dels governs Maragall i a una deconstrucció d’en Montilla. Però, compte també, el govern que plegarà té al seu favor i dins la motxilla un bon Estatut a desenvolupar i un conjunt d’accions governamentals poc conegudes fins ara i susceptibles de ser explicades. Hi ha un munt de coses tangibles. Temps, doncs, per a la impaciència i els neguits convergents.

Article que m'han publicat al setmanari Actual

Foto de l'obra Angoixa d'Edvard Munch

A Sant Judes Tadeo

Quin desfici! Li ha faltat temps a Artur Mas per dir que no, que és impossible un pacte de CiU amb la gent d'en Piqué. Compte! Tan sols si segueixen així, ara bé, si rectifiquen... Un parell d'insinuacions verbalitzades per en Puigcercós i en Montilla sobre la tendència natural dels convergents —per cert, practicada durant vuit anys— a pactar amb el PP ha bastat per desfermar tot tipus de contradeclaracions. Sí, sí. Tothom diu que fuig del PP com si fos la pesta, però el fet és que els nacionalistes conservadors han posat un ciri a sant Judes Tadeu, patró dels impossibles i dels desemparats, perquè faci el miracle de civilitzar la dreta espanyolista de casa nostra, o si més no, que la calmi per així poder-hi pactar novament. Per què, tot plegat? Molt senzill: Mas, Puig i Trias saben que ho tenen cru, que els números no els surten, que la travessa del desert els deixa sense blanca malgrat que Teixidor i Vilajoana vagin pidolant. Tan sols la intermediació de sant Judes Tadeu i del seu representant a la terra, Duran i Lleida, poden fer el miracle: temperar el PP i, així, justificar i vendre que cal seguir pactant amb ell.

Article que m'han publicat a e-noticies

Dictadura, feixisme...?

Josep Piqué s’ha fet l’erudit dient que el règim franquista no era una dictadura feixista. Algú pot atrevir-se a discutir-li a Piqué sobre terminologia marxista? Precisament a ell, que va ser un fidel seguidor del materialisme històric. Segons les lectures juvenils recuperades pel ara dirigent popular, el feixisme es distingeix d’altres tipus de dictadura militar -la bonapartista pels més llegits- en que aquesta última es basa exclusivament en l’ús dels aparells de l’Estat. El feixisme en canvi gaudia, a més a més, d’un fort moviment de masses que li donava escalf. El cert és que ens deixa bocabadats tanta subtilesa sobre el franquisme a les portes d’unes eleccions catalanes. O és que el PP ens vol dir ara que ell no té res a veure amb la dreta rància? O és que ens volen fer creure que Artur Mas no és el líder del nacionalisme de dretes (sector negocis)? O és que ERC no és un tutifrutti? Digueu-li com vulgueu però, en un país tan petit com el nostre, l’experiència ens demostra que les dretes maquillen la història a la seva conveniència i que CiU i PP, avui com ahir, si cal, tornaran a pactar.

Article que m'han publicat a e-noticies

Anar de sobrat

En política no hi ha res pitjor que anar de sobrat i voler fer creure al món que no s'hi va. Aquells que no comprenen la interacció entre els factors objectius i els subjectius acostumen a endur-se disgustos considerables. Artur Mas i la seva gent se les prometen molt felices. Com s'equivoquen! Haurien de recapacitar sobre l'aritmètica, ja que acostuma a donar resultats numèricament exactes, i reflexionar sobre els estereotips que s'instal·len entre la ciutadania respecte a algun cap de cartell electoral. És probable que la coalició d'esquerres que ha governat Catalunya hagi comès molts errors, no ho discuteixo, però el ciutadà sap que els 23 anys anteriors van deixar una herència en forma de problemes difícil de solucionar, i a fi de comptes, posats a triar un candidat, el ciutadà el prefereix humà, normal. És a dir, treballador i caut, mai estirat i prepotent... Han pensat per un instant els convergents en els factors subjectius?

Article que m'han publicat a e-noticies

POEMA DE R. KIPLING...SI, (util para los tiempos que corren)

SI
Si puedes conservar la cabeza cuando a tu alrededortodos la pierden y te echan la culpa;

si puedes confiar en tí mismo cuando los demás dudan de tí,pero al mismo tiempo tienes en cuenta su duda;

si puedes esperar y no cansarte de la espera,o siendo engañado por los que te rodean, no pagar con mentiras,o siendo odiado no dar cabida al odio,y no obstante no parecer demasiado bueno, ni hablar con demasiada sabiduria...
Si puedes soñar y no dejar que los sueños te dominen;

si puedes pensar y no hacer de los pensamientos tu objetivo;

si puedes encontrarte con el triunfo y el fracaso y tratar a estos dos impostores de la misma manera;

si puedes soportar el escuchar la verdad que has dicho:tergiversada por bribones para hacer una trampa para los necios,o contemplar destrozadas las cosas a las que habías dedicado tu viday agacharte y reconstruirlas con las herramientas desgastadas...
Si puedes hacer un hato con todos tus triunfos y arriesgarlo todo de una vez a una sola carta,y perder, y comenzar de nuevo por el principio y no dejar de escapar nunca una palabra sobre tu pérdida;

y si puedes obligar a tu corazón, a tus nervios y a tus músculosa servirte en tu camino mucho después de que hayan perdido su fuerza,excepto La Voluntad que les dice "!Continuad!".
Si puedes hablar con la multitud y perseverar en la virtud o caminar entre Reyes y no cambiar tu manera de ser;

si ni los enemigos ni los buenos amigos pueden dañarte,si todos los hombres cuentan contigo pero ninguno demasiado;

si puedes emplear el inexorable minutorecorriendo una distancia que valga los sesenta segundostuya es la Tierra y todo lo que hay en ella,y lo que es más,

serás un hombre, hijo mío.

Llistes i llistetes

Tothom corre. Encara no està dissolt el Parlament i tothom s’afanya a triar el seu candidat, confeccionar el seu programa electoral, fabricar el seu tàndem o buscar suports a tot arreu. Amb un munt de lleis suceptibles encara de ser aprovades, alguns prefereixen pensar en l’any que ve com el moment oportú per aprovar-les. És una pena. Cremar les ocasions esdevé un malbaratament del temps inexplicable. Comprensible, que no justificable, tan sols si darrere de les preses s’amaguen els famèlics de poder, els impacients que es creuen destinats a triomfar. Però la cursa iniciada enguany i que té la seva meta a finals d’octubre també conté altres ingredients no exempts de perillositat: les llistes electorals, les candidatures ordenades que sempre comporten maldecaps als partits i baralles a les coalicions. El sistema de confecció de les candidatures al nostre país és el que és, i ara no en discutiré la idoneïtat ni la necessària reforma. No; però el que sí que podem intentar és esbrinar quina, o quines, formacions polítiques s’acosten més, s’assemblen més a la societat catalana real. Compte! No als professionals de la política, la tertúlia o la comunicació, sinó a la ciutadania del carrer. Tots els partits garanteixen la paritat entre gèneres? No, fins avui és obvi que sols ho han aconseguit socialistes i ecosocialistes. Totes les llistes contenen gent procedent de la diversitat social i lingüística de la qual gaudeix Catalunya? Crec que no. Quantes candidatures inclouen persones procedents de les noves immigracions, com els àrabs o els llatinoamericans? Poques, potser només la socialista. Es parla molt d’acostar la política als ciutadans, de l’abstenció o la participació. Cal estudiar mecanismes per aconseguir una millor dinàmica participativa en la cosa pública. Doncs bé, a tots aquells col·lectius que estiguin immerssos en una neurosi internista i endogàmica, cal dir-los que espavilin. Les llistes electorals són una bona ocasió. Ja saben: paritat, sectorialitat, orígens diversos...

Article publicat al setmanari Actual

Fatxendes a dojo

Hi ha molta gent en política –coalicions i partits- que associen les seves circumstàncies adverses a la salut general del país. Aquesta gent, quan no gaudeix del poder, quan resta a l’oposició pateix d’una angoixa malaltissa que els fa desvariar. Sí, generalment són aquells que a la tele, a la ràdio o a la barra d’un bar, s’omplen la boca amb el seu suposat i desinteressat servei a Catalunya. Fatxendes! A l’hora de la veritat, a l’hora de fer i de decidir, els veritables “patriotes” són aquells que saben anteposar el seus interessos generals als del seu grup o partit. Aquests darrers dies hem pogut comprovar com CiU i PP obstaculitzen sistemàticament al Parlament lleis consensuades, lleis de país esperades per molts ciutadans. Sí, sí, i d’aquí a quatre dies ens voldran explicar les excel·lències del seu programa electoral, com si res hagués passat però, compte! serà el seu, per què ha quedat clar que no estan en el servei de tothom.

Article publicat a e-noticies