LA METAMORFOSI DE CIUTADANS
No es la meva intenció parlar-los avui de la facultat de determinats personatges mitològics capaços de canviar d’aspecte, o de forma, segons els hi convenia. En la història de les mitologies de molts pobles hom podem trobar sovint éssers que es transformen temporalment i que, poc temps després, quan han aconseguit acomplir el seu destí, recuperen la seva forma primitiva. Altres, en canvi, deixen de ser definitivament el que eren sense poder retornar als orígens. En la literatura clàssica tant Ovidi, com Apuleu, ens parlen del fenomen d’una forma divertida i didàctica. Però la metamorfosi que pretenc ‘psicoanalitzar’ en aquest article no és la que té lloc en el regne animal, ni la que recullen les faules d’Ovidi. La transformació, la mutació, de la que els vull parlar, és la que viu -o pateix- un partit polític que duu per nom Ciutadans. No penso rememorar quines van ser les raons que varen impulsar a un nombrós grup de persones -alguns d’ells intel•lectuals vinculats a universitats i a sectors professionals- a la creació de Ciutadans. Personalitats com Felix de Azúa, Francesc De Carreras, Arcadi Espada, Felix Ovejero, Carlos Trias, entre d’altres, en són fundadors. No cal. Només constatar que, des de la seva irrupció en l’escenari català, les seves propostes polítiques han anat guanyant vots i, conseqüentment, espais de representació institucional. En poc temps han aconseguit esdevenir primera força en el Parlament i expandir-se arreu d’Espanya. Vist en perspectiva, fins avui, Ciutadans ha estat un projecte d’èxit. Cert, però -en política tot té un però- comencen a aflorar incongruències que provoquen esquerdes. A Ciutadans una metamorfosi està en marxa; Albert Rivera ha conduit al partit a una improvisada transformació de la que ningú s’atreveix a dir que en sortirà.
Anem a pams. Costa d’entendre com, des de la moció de censura que foragità del govern a Rajoy, Rivera i els seus fidels han pogut cometre tants errors estratègics posant en qüestió la credibilitat del seu partit. Desprès de la sentencia del cas Gurtel la fal•lera de Rivera per convocar eleccions el retratà com a un polític més preocupat per les seves ambicions personals que no pas per l’interès general. Els estira i arronsa al voltant de la votació de censura també posà en dubte el seu suposat discurs regeneracionista i anticorrupció. Recordem que a Ciutadans sempre li havia agradat aparèixer públicament com un partit obert, modern, radicalment democràtic i defensor de les llibertats individuals. Malgrat aquest vernís progressista, pel que fa a la moral i els costums, tothom sap que les seves propostes econòmiques són més homologables amb les de la dreta que amb les socialdemòcrates. Però aquesta pretesa imatge de centre esdevé una il•lusió òptica en el moment en què intenta destruir la credibilitat constitucionalista de Pedro Sánchez denunciant que té un pacte secret amb els independentistes. La virulència del discurs del líder de Ciutadans, la conversió de Inés Arrimadas en una mena de ‘Pasionaria’ liberal, la competència ferotge amb el PP i VOX, o el veto a determinats pactes post electorals, han desnaturalitzat el que podia ser l’essència d’un partit centrista. La homologació de Cs amb alguns liberals europeus grinyola, Macron s’ho pensa... Adéu partit frontissa, adéu possible comodí per garantir un òptim funcionament parlamentari en temps de fragmentació. La metamorfosi de Cs és severa. Rivera es va enrabiar tant que no li va importar cremar la singularitat de Manuel Valls a la plaça de Colon. I, per acabar d’adobar aquests greus errors tàctics i estratègics, només li faltava potinejar les primàries a Castilla i Lléo, afavorir el transfuguisme o fitxar candidats de dubtosa procedència. L’intent de ridiculitzar Casado també s’ha girat contra ell com un bumerang... Mes enllà del temps electoral que se’ns ve a sobre, ningú no entén com Rivera ha pogut malbaratar el que Ciutadans, políticament, havia atresorat al llarg dels anys. Aquest home, per ambició personal, ha esberlat la consolidació d’un potent partit de centre a Espanya; obnubilat per les enquestes, ha propiciat un gir a dreta de Cs i, amb ell, una nefasta metamorfosi política. Un centrista de la vella escola, Fernando Ónega, escrivia fa poc a La Vanguardia: “Si li anava tan bé sent el referent del centre, perquè canviar?” Només ell ho sap.