El regal d’Any Nou

Hom acostuma a pensar que les festes de Nadal són sinònim de germanor i harmonia, de bons desitjos per al nou any que s’aproxima. Però potser enguany, pels volts del dia dels Sants Innocents, assistirem a un festival de notícies contradictòries, filtracions interessades i valoracions diverses. Per què? Molt senzill: en el tradicional avet penja el paquet de l’Estatut. Tothom hi haurà dit la seva sobre el que cal fer, com cal reunir-se i si és bo, o no, flexibilitzar posicions. A hores d’ara la veritat és que damunt la taula no sols hi ha el text del nou Estatut, també hi ha un ventall de possibles futurs d’escenaris polítics. S’hi troben no sols els interessos del país sinó també els càlculs de curta volada de més d’un aspirant a ser més del que ja és. Aquest és el principal perill del nou Estatut. La seva complexitat no rau sols en l’aprovació dels articles, ni en els continguts -que també-, sinó en el paper de cada actor protagonista en l’escenificació política final. Un Estatut de retorn a Catalunya embolicat amb el fracàs és un regal que només té un beneficiari, el PP, i un conjunt de perdedors: tots els altres. No voldria ser malpensat, però potser valdrà la pena esvair les sospites que aixequen els intransigents. Aquells que, agafant-se a la defensa estricta i literal del text aprovat pel Parlament, insinuen que qualsevol petit retoc és una traïció. No fan un bon servei al país. Corren temps difícils per a l’èpica. Al meu entendre els veritables patriotes són aquells que, sense ser presoners de les paraules, aconsegueixen el màxim del que és possible; en el nostre cas, l’Estatut pot ser un mesurador del grau de rellevància i responsabilitat dels nostres líders. CiU va capitalitzar en benefici propi el tram final de discussió de text estatutari dut a Madrid. Ara no s’hi val aprofitar-se’n de nou. Ens hi juguem molt!

¿Quién teme la Ley Audiovisual?

La aprobación de la Ley del Audiovisual en el Parlament de Catalunya ha generado la reacción adversa de algunos medios de comunicación. Se ha crispado el ambiente hasta tal punto que los contrarios a la norma aprobada han fustigado por igual a todos los ponentes del texto; a los que han votado afirmativamente y a los que lo han hecho en contra, a los miembros del tripartito pero también a Convergència i Unió y a los del Partido Popular. ¿Porqué? Seguramente por ignorancia, por desconocimiento del método seguido, por incomprensión de los contenidos y de la génesis del proyecto. Se ha opinado visceralmente en contra de esta ley -especialmente des de la COPE- no por sus contenidos sino como reacción a la problemática particular, al contencioso que tiene esta cadena con instituciones tan respetables, y respetadas, como el CAC (Consell Audiovisual de Catalunya). La Ley del Audiovisual de Catalunya es un compendio hecho ley de lo que fue en su día un denso debate parlamentario sobre los medios de comunicación y la industria audiovisual y que concluyó con unas resoluciones aprobadas unánimemente en diciembre de 1999. En aquella ocasión, incluso el Partido Popular de la época nada próximo a las tesis de Josep Piqué, votó entusiásticamente aquellas conclusiones. ¿A que viene pues tanta agresividad? ¿Tanto temor infundado? ¿Puede el tremendismo, la crispación que desean desde la calle Génova, romper un proceso de acuerdo democrático asentado sobre seis años de trabajo? ¿Es lícito que una cadena radiofónica machaque frívolamente todas, absolutamente todas, las posiciones del arco parlamentario en defensa de sus intereses particulares? ¿No nos parece lógico el linchamiento matutino que han sufrido algunos diputados del PP por haber cometido “el delito de traición” de consensuar una ley con el tripartito y CiU? Tanta bilis condensada y tanta animadversión son injustas.
La verdad es otra. La nueva ley profundiza en los derechos democráticos, ordena un sector que ha crecido hasta hoy tecnológica y económicamente sin el amparo ni las garantías suficientes de seguridad. ¿Acaso alguien aboga por la desregularización total, por volver a la ley de la selva? Seamos sensatos y objetivos. Que cada cual aparque sus paranoias. Para que las emisiones de un operador puedan ser suspendidas total o temporalmente se han de dar un conjunto de circunstancias o infracciones graves o muy graves. Que quede claro: el texto aprobado por la Cámara Catalana contempla como infracciones muy graves circunstancias tales como emitir sin licencia, incumplir los parámetros exigidos sobre la protección a la infancia, incitar al odio o a la violencia, obstruir la actividad inspectora o verter reiteradamente informaciones carentes de veracidad o que atenten a la dignidad de las personas... Obviamente todos estos supuestos, u otros muchos, no pueden ser interpretados jamás como una limitación de la libertad de expresión sino más bien todo lo contrario, son una aplicación práctica de derechos fundamentales recogidos en la Constitución Española. La norma garantiza también la capacidad sancionadora e inspectora de la administración al tiempo que limita aspectos como la saturación publicitaria en los medios o el ejercicio de la tele venta. En este sentido vamos camino, por ejemplo, de lograr visionar un buen film sin interrupciones perturbadoras de la obra, sin cortes indeseables. ¿Por ventura la casta cadena de los obispos está contra el arrinconamiento de la pornografía como plantea la ley? ¿Están a favor de la consagración de la mentira gratuita? ¿Acaso sus detractores justifican el cambalache y la concentración de medios en pocas manos que implicaría la inexistencia del control de las licencias o los porcentajes accionariales que se hallan tras las mismas? Queremos pensar que no, que andamos todos metidos en el mismo barco, en la nave que ha de garantizar un servicio público y privado de radiodifusión y televisión moderno y acorde con la Europa del siglo XXI. En este país todo el mundo es libre de criticar cuanto le plazca pero no sería ético ocultar la realidad. Durante el último mandato del Presidente Pujol el acuerdo parlamentario del 99 no prosperó. A CiU no le interesaba abrir la mano ni perder el control de la todo poderosa e influyente Corporación Catalana de Radio Televisión. Pero en los ámbitos profesionales y académicos del periodismo y del mundo político crecían las exigencias de cambio. El gobierno tripartito ha tomado una decisión valiente en este campo, discutible si se quiere, pero con tantas garantías de control democrático que incluso ha hecho posible la unanimidad sobre el proyecto de ley hasta una hora antes de su votación.Los operadores, ayuntamientos, la industria cultural y audiovisual y sus profesionales están de enhorabuena. Por fin saben a que atenerse, por fin se han sentado las bases para abordar los grandes retos del sector audiovisual y las apuestas tecnológicas del futuro. ¿Quién puede temer pues una ley de este tipo elaborada sobre la base del consenso?

Una ordenança contaminada

Sovint els principals agents dissuasoris de la participació ciutadana en els afers públics són els mateixos que diuen defensar-la. Sovint grups reduïts de persones –avantguardes actives i ideologitzades- s’atorguen la representació dels moviments associatius i pontifiquen amb les seves veritats revelades, dispensen certificats de democràcia i qualifiquen sense pudor la bondat o maldat intrínseca de les accions dels governs. Aquests molt sovint són acusats d’estar subjectes a interessos obscurs. Així, els únics processos participatius “democràtics” són els que ells generen, i tots els altres que no homologuen esdevenen succedanis adulterats per la menjadora de les subvencions o el folklore. En Francesc-Marc Àlvaro deia fa pocs dies que el debat sobre les ordenances està contaminat per una insuportable filípica pseudoalternativa construïda sobre grupuscles actius molt respectables, però que –mala sort, nois!- no representen la majoria social que desitja solucions ràpides i eficaces. Els governants que arriben al poder ho aconsegueixen després d’interpretar els desitjos d’amplis sectors populars; la gent espera d’ells seguretat, rigor i defensa dels interessos generals, entre els quals, en l’àmbit de ciutat, hi ha la preservació de l’espai públic. A hores d’ara tots sabem que al voltant de les noves ordenances s’ha orquestrat una interpretació exagerada de la seva duresa i una utilització malèvola de temes com la mendicitat i la prostitució. A la moguda de les ordenances, s’hi ha acostat gent amb interessos varis. Els grups de l’oposició ho han fet per desgastar el govern municipal dient que no és capaç de resoldre els problemes de l’incivisme, que ells ho farien millor. Alguns socis de l’alcalde Clos, per singularitzar-se i revestir les seves polítiques amb un vernís de sofisticada innocència “progre”, s’hi oposen. Els perd l’estètica. El grupusclisme antisistema ha trobat en aquesta polèmica una excusa per a la lluita contra tot. Per a ells això justifica l’aldarull, les pintades del MNAC o les destrosses d’un local del PSC... Que pactin i modifiquin el que calgui, però les noves ordenances han de garantir una aplicació efectiva de la norma que permeti l’equilibri entre el dret a gaudir de la ciutat i l’exercici de la resta de drets, entre ells el del descans i del gaudi de l’espai públic.

¡América, América!

Dice la canción: “Un inmenso jardín esto es América...” El nuevo mundo nos manda noticias frescas y movidas interesantes. Bush se tambalea preso de las dudas, envuelto en sus errores. En su desconcierto pide confianza a los norteamericanos cada vez más hartos de su mística y de sus engaños.
El jardín americano nos obsequia estos días con un par de bellas flores y perfumes de cambio social y político: Michelle Bachelet en Chile y Evo Morales en Bolivia son una alegría para los progresistas.

Aquesta és una nadala oberta a tothom que la vulgui rebre

Gir neoreformista?

Fora del poder hi fa molt de fred, glaça. Molts dels que ara es troben sota zero varen gaudir durant bastant temps, més de vint anys, de l’escalf del Govern. Alguns d’ells varen créixer políticament a l’ombra d’un gran president que, precisament per ser gran, els protegia de les fuetades de la intempèrie; ho aconseguí fins que va decidir marxar. Avui, dos anys després del canvi polític a Catalunya, els nous convergents comencen a tenir les mans fredes. Els Homs, els Madí, els Oriol Pujol i tota la nova generació que envolta Artur Mas veuen com l’equip de Maragall aguanta ferm. I, és clar, es desesperen perquè els vaticinis apocalíptics d’una ensulsiada tripartita no es compleixen. Així hem pogut veure com el principal grup de l’oposició ha protagonitzat sense rubor un viatge discursiu que l’ha dut des del més dur radicalisme verbal, ratllant la crispació, fins a insinuar un neoreformisme amb vocació espanyola. Hi fa fred, fora del poder, molt de fred, i el glaç ha aturat el primer cop, la inflamació, a causa de la pèrdua del Govern. Calia reaccionar. A hores d’ara CiU s’ha adonat que un nou pacte amb el PP esdevé indigerible, impossible. Artur Mas, i la seva gent, perceben com Zapatero gaudeix d’un sòlid suport electoral a Catalunya, i li fan l’ullet. Ho fan intentant recuperar la centralitat perduda i ho expressen titllant de radicals la gent d’ERC. Per reblar el clau, en el programa de TVE 59 segundos el líder convergent es mostra disposat a facilitar la governabilitat d’Espanya. Què passa aquí? Molt senzill, fora del Govern hi fa fred, i els aspirants a manar posen a punt la maquinària i el guió per afrontar els nous escenaris. No fos cas que en Duran Lleida s’avancés i volgués fer el paper que no va aconseguir de fer en Miquel Roca. Malgrat tot, en Miquel era de CDC i no d’Unió. Gira el món...

Dos anys de millores

Vàrem dir que els ciutadans notarien la diferència entre l’anterior govern de CiU i el Govern catalanista i d’esquerres, i hem complert. Després de 23 anys de govern nacionalista i de dretes -vuit dels quals purament de dretes, en conxorxa amb el PP- Pasqual Maragall i el seu equip van arribar, ara fa dos anys, a la Generalitat. Dos anys no és gaire temps, per a un Govern que havia de suportar tantes inèrcies d’un passat tan feixuc. Però en tot cas, han estat suficients per deixar clar que les coses es podien fer millor, i que nosaltres –PSC, ERC, ICV- som les més indicats per fer-les millor.
El salt qualitatiu ha estat espectacular: al mateix temps que es redactava, per fi, un nou Estatut, s’han impulsat canvis que ens han portat a invertir més de la meitat dels diners públics en Salut i Educació, dues de les preocupacions més fonamentals de tots aquells que volen una bona atenció sanitària sempre que la necessitin i per a tots aquells que volen per als seus fills escoles de qualitat i que no discriminin en funció dels ingressos de la unitat familiar. Queda molt per fer, és cert, però en dos anys hem començat a caminar molt decididament en aquesta direcció. A més, hem incrementat la inversió en Cultura a uns nivells mai vistos al país, i hem apostat per la seguretat amb el desplegament, tan ràpid com exitòs, dels Mossos d’Esquadra a la ciutat de Barcelona.Mentre anàvem fent totes aquestes reformes, el soroll ha estat constant. De vegades, era tan fort que els ciutadans amb prou feines han pogut escoltar els avenços que ha fet el seu Govern. És normal que hi hagi reticències als canvis, especialment tenint en compte que el model anterior, de CiU, estava tan arrelat i tan acartronat que per modificar-lo calia trepitjar uns quants ulls de poll. Això potser desgasta electoralment a curt termini, però segur que els ciutadans i ciutadanes acabaran valorant molt positivament la feina feta, que és molta i bona. Temps al temps: la paciència és bona consellera, i aquest Govern en té tanta com il·lusió per seguir treballant pels catalans i les catalanes, que és l’única manera vàlida de treballar per Catalunya.

L’eix del Tinell

El pacte del Tinell, signat ara fa un parell d’anys, va generar sensacions i opinions contradictòries. Uns argumentaven que l’acord per a un govern catalanista i d’esquerres no resistiria el pas del temps i que les contradiccions entre els socis esclafarien l’acció del govern. Altres, en canvi, dipositaven en el nou executiu liderat per en Pasqual Maragall les aspiracions de canvi, de trencament de les inèrcies i defectes inherents a vint-i-tres anys de monotonia pujoliana. Anys, no oblidem, adobats en la darrera legislatura amb la tutela aznariana. Doncs bé, dos hiverns desprès del ja històric pacte de les esquerres catalanistes podem passar comptes i fer balanç.
Si hom pregunta als ciutadans de Catalunya quins han estat els trets més significatius, més notables, de l’actual govern la resposta, sens dubte, serà coincident: els catalans ens diran que el govern de la Generalitat ha impulsat una reforma estatutària àmpliament consensuada que està a l’espera d’arribar a bon port mitjançant el seu tràmit al Congrés dels Diputats. Però si rasquem un xic més, si demanem altres accions, de ben segur es referiran a la important aposta per les persones, per les problemàtiques socials que ha protagonitzat el govern tripartit. Metges, mestres, mossos; sanitat, educació i seguretat són avui les prioritats polítiques del govern i els presupostos per a l’any vinent en són una prova clara.
Els plans de l’executiu pel 2006 confirmen a la pràctica el gir social del govern. Si comparem els darrers pressupostos del pujolisme i els del 2006 veurem amb nitidesa com es destinen un 42’66% més a recursos de salut i un 113’8% més en educació. A més el grau de compliment dels pressupostos és tan bé notablement superior al de les últimes legislatures de CiU. La despesa per habitant a passat de 350 euros per habitant al 2003 a 690 euros al 2006. Les xifres parlen per si soles. L’oposició ho té francament difícil per fer la guitza al govern tripartit, per contradir els seus arguments. Avui, dos anys desprès del pacte del Tinell, el PP s’ha llençat a una ferotge política de confrontació i crispació que torpedinar la cohesió social del país. Mentrestant, Convergència i Unió intenta desesperadament aparèixer com un partit assenyat que arracona algunes de les vel·leitats sobiranistes que ha impulsat els darrers mesos. Ho fa adoptant receptes i propostes neoliberals. És a dir, que davant profundes reformes socials tria el camí de l’individualisme insolidari, del menysteniment dels drets de les persones a major benefici, glòria i defensa dels interessos privats. Queden moltes coses per fer. La inèrcia de vint-i-tres anys de govern conservador no es pot difuminar en vint-i-quatre mesos ni en una legislatura. Però tothom comença a percebre que el govern de Catalunya treballa per oferir als ciutadans més qualitat de vida. I això vol dir més metges, més mossos, més mestres i més serveis a les persones. Aquesta era i és la columna vertebral, l’eix, del famós pacte del Tinell.

Correcte o fàcil

L’esvoranc del Carmel ha tingut múltiples conseqüències. Va desfermar una seriosa crisi política que, embolicada en el famós 3%, mantingué en suspens, no sols el procés de l’Estatut, sinó també l’estabilitat política del Govern. Però la cosa no va quedar aquí perquè, més enllà del debat parlamentari, que acostuma a asserenar-se amb el temps, els ciutadans van percebre la sensació de la inseguretat física, de la por. Avui l’ombra del Carmel és allargada i es projecta sobre els veïns que viuen a prop d’obres –sens dubte necessàries- que han de dur a Barcelona l’AVE o el nou metro. En el seu dia, i com a conclusió de la comissió d’investigació sobre el Carmel, el Parlament va votar tot un seguit de mesures per garantir la seguretat de les obres, especialment les subterrànies basades en la perforació dels túnels. Tranquils, doncs, perquè tot sembla indicar que aquells acords s’estan aplicant amb molta cura i rigor. Constatem també que les administracions exploren noves línies d’entesa amb els veïns per tal de combatre un virus que contamina perillosament la dinàmica de les nostres societats: l’anomenada cultura del no. El no a tot és utilitzat sistemàticament i insolidària per molts ciutadans que obliden que vivim en societat. Caldrà esmerçar-hi esforços explicatius amb accions pedagògiques basades a garantir-los la qualitat de vida alhora que es preserva l’interès general. Però caldrà, també, assenyalar sense embuts els qui intenten, sota interessos inconfessables, l’erosió política dels governants, que no poden obviar -per exemple- que cal fer túnels, presons o narcosales. La darrera pel·lícula de Harry Potter n’és una bona lliçó: després de mil aventures el protagonista rep una sàvia recomanació del barbut Dumbledore que ens podríem aplicar: “Vénen temps difícils, i hauràs de triar entre allò que creus correcte i allò que és fàcil”.