29.4.07
26.4.07
Oposició o eterna incongruencia ?
A un mes de les eleccions municipals i, sis mesos després de les autonòmiques sembla ser que el meu amic Artur Mas té “mono” d’eleccions. El dirigent convergent s’ha declarat partidari d’avançar les eleccions generals a l’octubre, amb l’excusa falsa –l’ha corregit sàviament en Duran Lleida- de què la legislatura està esgotada. El desfici d’en Mas per tornar a les urnes només s’entén com a fruit de la incomoditat que li provoca la travessa del desert que ha iniciat la seva formació. CiU, acostumada a viure a l’ombra del poder, no resistirà una llarga marxa pels àrids terrenys de l’oposició. En Mas ho sap i desitja desesperadament ubicar gent i acostar-se a qualsevol preu a les engrunes del poder. Lamentable tot plegat, però la realitat és així. Tant parlar d’acostar la política als ciutadans, de la fatiga electoral, de la banalització dels missatges polítics, i el senyor Mas ens convida a votar intensivament. Tants inputs creuats i tanta desorientació de l’oposició no és bona pel país. El trist paper d’Artur Mas –corregit constantment per un Duran Lleida políticament seriós- no afavoreix el clima d’unió que Catalunya precisa per defensar el seu autogovern i el desenvolupament de l’Estatut. Si-us-plau, no ens ratllin amb propostes insolvents.
25.4.07
Hereu es un gran alcalde !!!!
No hi ha color. Ahir nit va tenir lloc el primer debat televisat entre els candidats a l’Alcaldia de Barcelona. L’expectació era gran, i molts sospitàvem d’antuvi el que va passar. L’alcalde Hereu va haver de fer front al discurs de la perdigonada, de la frase apresa de memòria però no digerida, a la superficialitat. Deia que no hi ha color i és cert. En Jordi Hereu és l’únic candidat dels actuals que no va aparèixer com a cap de llista a les anteriors eleccions. Malgrat això, ahir davant la pantalla va demostrar que toca de peus a terra i que té la ciutat al cap. Coneix Barcelona, estima Barcelona i té la força que cal per defensar els interessos de la ciutat. No està de tornada de res. No està políticament amortitzat ni desencantat. En parlar traspua la seguretat dels que es saben recolzats per un bon equip de col·laboradors i per tot un gran partit.
É voilà la difference! Hereu no té un comissari polític que li marqui el discurs per que el discurs és el seu. Hereu confia en la gent que l’acompanya per que ningú li ha fet la llista. Hereu pot parlar de solidaritat, de cohesió i de compromís per que no és un nouvingut a les polítiques socials, ni tampoc un oportunista. Per tot això, no hi ha dubtes. Ahir va guanyar el debat, sens dubte.
22.4.07
DURAN........DURAN.........DURACEL
Duran per aquí, Duran per enllà. En Josep Antoni Duran i Lleida es multiplica i sembla estar ungit amb el do de l’oportunitat, o de la inoportunitat, segons es miri.
Fa llibres que gustosament prologa en Miquel Roca i Junyent i, a la presentació de l’obreta, aplega els seus , tota la gent seriosa de CDC –els talibanets no estan presents en aquesta cita social- i alguns professionals dels mitjans de comunicació. Per si tot això fora poc tot just fa quatre dies es va declarar contrari a encetar el debat sobre l’autodeterminació. Segurament ho va fer en intuir les grans dosis de ridícul que s’albiraven pels entorns del parc de la Ciutadella. I ahir, per reblar el clau, s’erigí en líder equilibrat, però contundent, de la coalició nacionalista, tot dient que en Nadal i en Puigcercós es serveixen dels seus càrrecs a la Conselleria per confeccionar llistes municipals. Vaja, que aquest parell prometen “l’oro i el moro”.
Algú ha dit també que aquesta actitud tant bel·ligerant d’una persona con en Duran Lleida, paladí de la moderació i el centrisme a Espanya, és fruit del nerviosisme als rengles de CiU. Potser sí, no seré jo qui discuteixi aquesta afirmació. Ara bé, algú ha pensat d’aplicar el famós teorema d’Arquímedes a la política? Si en el fluid convergent ocupa un volum que no és el seu... A qui desallotja?
20.4.07
Rodalies i molta cara
Es veia venir. Després de tantes setmanes parlant de les Rodalies Renfe finalment dades i veritats incontestables i contractades.
Sabien vostès que una sentència del Tribunal Constitucional datada l’any 1996 avalava el traspàs de rodalies a la Generalitat i CiU va renunciar a fer-ho? Perquè? Molt senzill, tenien un pacte amb el PP que els hi ho impedia.
Sabien vostès que la Sra. Mercè Sala, quan era presidenta de Renfe, va oferir el traspàs al president Jordi Pujol i el seu govern va renunciar a fer-ho? Perquè? Molt senzill, el transport públic no era prioritari per CiU.
Sabien vostès que quan tot això succeïa el Sr. Artur Mas era el conseller d’Obres Públiques del govern català? És més. Sabien vostès que l’any 1998 el president Jordi Pujol va presentar a Mariano Rajoy –ministre llavors d’Administracions Públiques de Espanya - una llista amb peticions de transferències, entre elles rodalies, Rajoy es va negar i CiU va callar i va seguir donant suport a José Maria Aznar?
Doncs bé, amb aquests antecedents i algunes coses més cal dir que CiU fa el ridícul parlant de Rodalies Renfe o del túnel del TGV. Avui tothom veu que els mou tan sols interessos electorals amb data de caducitat el 27 maig.
17.4.07
CiU = PP ?
El president José Montilla ho ha dit amb claredat: “les fronteres entre CiU i el PP són tan difuses que es confonen”. I és cert. Ho és més enllà del fitxatge de la Janer per en Jaume Matas a les Balears, o d’en Millo, exdiputat de CiU ara a les files del PP, a Girona. Les fronteres són difuses per que la ideologia de fons de les dretes, el disc dur d’ambdues formacions, conté múltiples coincidències. Fa uns mesos l’Artur Mas anava al notari fugint d’una identificació entre el seu partit i el d’en Josep Piqué i Mariano Rajoy. Avui, malgrat alguna vel·leïtat al voltant del fracassat debat de l’autodeterminació, cerquen novament acords i punts de coincidència. Ho fan sense escrúpols a Tarragona, ho fa en Xavier Trias a Barcelona tot afirmant que no fa fàstics a una entesa amb l’Alberto Fernández Díaz. Però, a hores d’ara, la proximitat de CiU amb el PP ja va més enllà de les propostes de pactes post electorals. Les coincidències són programàtiques i de concepte. Tant és així, que el candidat convergent a l’alcaldia de Barcelona ja ens parla de privatitzacions. Ho fa referint-se no precisament d’empreses públiques deficitàries sinó d’aquelles que generen beneficis a la ciutat. Deuen tenir moltes idees al respecte... Igual que el PP de Zaplana.
15.4.07
Cami de Damasc
Maria de la Pau Janer ha fitxat pel Partit Popular. Fa quatre dies la vèiem a TV3 fent la gara-gara en un míting a l’Artur Mas, comprometent-se amb el projecte del nacionalisme català conservador. Avui la veiem fent reverències al discurs d’en Jaume Matas. Miracle! La que pretenia ser la musa dels dirigents convergents, ara descobreix que allò me més li va és la retòrica del PP. És a dir: “el España se rompe” i “la bomba la puso ETA”, o bé “los catalanes son insolidarios” i “nos prohiben hablar castellano en Barcelona”.
Jo no sé que li haurà passat a la Maria de la Pau. No sé si li ha tocat en un rifa un apartament a Andratx o li han promès la Conselleria de Cultura balear. La gent evoluciona en política, és cert, però el rècord guinness en conversions a una nova fe, fins ara, el tenia Sant Pau camí de Damasc. Ah! I va ser mitjançant intervenció divina.
Sempre he estat convençut de què la dreta, les dretes, viuen més pensant en la cartera que no pas en les banderes. El cas d’aquesta “conversió” em reafirma en la idea però, no és menys veritat que uns i altres –PP i CiU- en el fons persegueixen objectius similars. Varen pactar i seguiran pactant, o almenys ho intentaran. La dreta és així. Pobre Trias! Amb la marxa de la Maria de la Pau haurà de recuperar un altre cop, per animar els mítings, la mítica Núria Feliu.
14.4.07
12.4.07
La factura de CiU
No seré jo qui dirà que els ciutadans estan entusiasmats amb la política i els polítics. No. Això seria amagar el cap sota l’ala i menystenir un fenomen que afecta per igual la major part de les democràcies occidentals. La nostra democràcia té problemes seriosos de credibilitat i de creació de mecanismes d’identificació amb les decisions dels governants. Però, a banda d’aquestes consideracions que requeririen estudis i teràpies serioses, ens trobem sovint amb l’opinió del ciutadà reflectida a les enquestes. Aquest és el cas de la darrera feta pública pel CEO. I que diu l’estudi? Molt senzill: el ciutadans premien el treball silenciós i rigorós del president Montilla, avaluen favorablement l’actitud sempre constructiva d’en Duran Lleida –observin vostès que el dirigent d’Unió no acostuma a tenir sortides de to agres- i reubica a la baixa CiU i el seu principal dirigent Artur Mas. Algú va dir que aquest tipus d’enquestes són un termòmetre social, un indicador de la salut de l’electorat. A la vista dels resultats obtinguts caldrà que, més d’un, prengui nota de les seves angines o pedres al ronyó.
En un país, on la situació econòmica és bona i el dinamisme social fa la resta no s’hi val a badar. Qui s’equivoca paga. Qui s’allunya de la centralitat es desequilibra electoralment. I, a la vista de l’estudi del CEO és CiU qui té la factura més grossa. I ja saben vostès que després de la factura pot arribar la fractura.
11.4.07
Pongamos que hablo de Telemadrid
El portaveu adjunt del grup parlamentari PSC-CpC, Joan Ferran, ha assegurat avui que “el reportatge de Telemadrid és l´exemple del que no ha de fer mai una televisió pública”. Per Ferran el documental ´Ciudadanos de segunda´ que ha emès el canal autonòmic madrileny “manipula la realitat i l´ofereix completament distorsionada a l´audiència”.El dirigent socialista ha qualificat que “trist” que “la televisió que paguen els contribuents es dediqui a atiar baixes passions amb finalitats electorals” per la proximitat d´eleccions i ha advertit del “surrealisme” de la cinta.Joan Ferran també ha titllat de “poc responsable”, a més a més de “completament mentida” , insistir en la idea que a Catalunya hi ha problemes de convivència per temes lingüístics.
10.4.07
Prou ridicul
Tan de bo que les pluges caigudes durant la Setmana Santa hagin servit per regar els nostres camps, omplir embassaments i fer créixer idees noves a més d’un. Tan de bo que la introspecció i els exercicis espirituals hagin servit a Convergència i Unió per definir d’una vegada per totes quin tipus d’oposició vol dur a terme al Parlament de Catalunya. Més d’un podrà pensar: perquè aquest noi no es preocupa de casa seva i deixa en pau la dels altres? La resposta és senzilla: per que els països “normals” necessiten un bon govern –aquí el tenim- però, també una oposició responsable. I és aquesta darrera circumstància la que ens manca a casa nostra. Les posicions de CiU en el darrer Ple del Parlament català varen esdevenir un cúmul de despropòsits. En pocs minuts la coalició va anar i tornar de l’independentisme sense aturar-se enlloc, sense encomanar-se a ningú. Ho va fer davant la perplexitat de molts i el vertigen de més d’un. Poca estona després algú amenaçà de fer servir artilleria pesada i anunciar crípticament una moció de censura, una possible de confiança i fins i tot una excursió per Prats de Molló. Quin caos! Quin desgavell! Fins i tot un atemorit Xavier Trias ha hagut de fer declaracions advertint que “no té sentit” plantejar aquest tipus d’iniciatives parlamentàries...
Així les coses, pel be de Catalunya i per evitar la banalització de les seves institucions més emblemàtiques, és un deure dels ciutadans exigir rigor i bona feina als governs però, també serietat a l’oposició. No s’hi val fer el ridícul.
7.4.07
Assumpta Roura sobre CiU
Nacionalismo catalan, barco hundido
EN CATALUÑA, el nacionalismo liderado por Artur Mas muestra un nivel de insensatez creciente que le lleva a un territorio de estrechos márgenes donde crece sin contención la tiranía del nacionalismo o la nada. Este nacionalista en la oposición pidió -y le fue dado sin problema alguno- un monográfico parlamentario sobre el tema estatutario catalán que, como se sabe, está pendiente de valoración del Tribunal Constitucional. Se preparó a fondo para la función y, convencido de que un gigante tiene un poder gigantesco, fue envenenando a quien de los suyos se le cruzaba, alentándoles a denunciar al president Montilla por impostor con lecturas e interpretaciones rápidas, y a favor de su premeditada estrategia, de los informes vigentes del Estatut para usarlos como panfletos de agitación. Él mismo -no es la humildad don de su carácter- se puso al frente de esta operación disloque, llamando a los catalanes a rebelarse y pedir la soberanía si el Constitucional no dejaba las cosas tal cual quería el pueblo catalán soberano. Como un agitador, levantó las iras de otro que tal, de ERC, el diputado Vendrell, quien en plena digestión, tras una vigorosa comida campestre y dominguera de esta formación, lanzó un pulso para ver quién posee mayor orgullo nacional, invitando a Mas a convocar un ilegal referendo de autodeterminación a cambio de hacerle president, su sueño frustrado. Mientras, Montilla y la totalidad de su Gobierno mantuvieron la boca callada, esquivando lo que no ha sido más que una pelea entre gallitos y una pusilánime estrategia de los conservadores que, contra el derecho democrático, sienten que el poder les ha sido arrebatado por una extraña fuerza extranjera llegada del sur. En Cataluña acabamos de asistir a un corto pero lamentable episodio de los nacionalistas, cuya estrategia se ha hundido nada más comenzar: entrar de nuevo en el lamentable debate estatutario de la anterior legislatura y que estalle otra crisis. No me cansaré de repetirlo y sé que les duele: a semejanza de lo que hace el PP en Madrid, el nacionalista Mas, a falta de argumentos, busca organizar crisis ficticias para hundir un proyecto político de izquierdas. Por suerte para esta Cataluña multicultural en la que estamos inmersos, Montilla se limitó a callar; el diputado y portavoz del PSC en el Parlamento, Miquel Iceta, a desmontarle el truco al de CiU y Carod a reafirmar su compromiso con el actual Govern. Nuestro país ya no aguanta más sucedáneos de debate entre nacionalistas y no nacionalistas, entre fieles e infieles, si quiere seguir al pie del progreso
6.4.07
Sobre el arte de gobernar...una reflexion
Por J. M. Ruiz Soroa (EL CORREO DIGITAL, 18/03/07):
Hay palabras que asustan, palabras que nos resistimos incluso a pensar. Una de ellas es la palabra ‘traición’, estigmatizada hasta lo indecible por generaciones de pensamiento político moralista. Traicionar la confianza o las promesas es inadmisible, se afirma con virtuosa convicción, escondiendo así la ‘herida maquiaveliana’ que se abrió hace ya siglos en la práctica política. Y, sin embargo, la política democrática discurre en gran manera sobre la base de la traición: la negación de lo que hasta ahora estaba mutuamente convenido habilita el frecuentemente único método para cambiar. La democracia requiere de la traición como manera de adaptación a las necesidades de una sociedad viva que está sujeta a las constricciones del tiempo y del azar. Lo han expuesto muy convincentemente dos autores franceses, Jeambar y Rocaute, en un libro apasionante, ‘Elogio de la traición’, en el que pasan revista a las traiciones históricas sobre las que se asientan las sociedades.
Por ejemplo, una de las allí citadas como modelo de ‘traición fundadora’ es la de nuestro Rey en el ocaso del franquismo. Pues escasa duda suscita que el calificativo que merece la conducta real para con las fuerzas que le habían llevado al trono es el de traición, por mucho que esa traición fue la que permitió inaugurar una convivencia nueva y democrática en el país. Y si vamos a las ‘traiciones superadoras’, necesarias para salir de un conflicto enquistado, ahí tenemos la de De Gaulle cuando accede al poder en 1958 y funda la V República sobre el entusiasmo de los partidarios de una Argelia francesa. «Je vous ai compris», dirá a la multitud de ‘pied-noirs’ que le aclama en Argel, para poco después proclamar la paz de los valientes y el derecho de autodeterminación de los argelinos.
«No traicionar es perecer; es desconocer el tiempo, los espasmos de la sociedad, las mutaciones de la Historia. La traición, expresión superior del pragmatismo político, se aloja en el centro mismo de nuestros modernos mecanismos republicanos». ¿Traición sin límites, se pregunta el lector inquieto? No, el político no puede traicionar a la democracia misma, a sus reglas esenciales. Pero sí a los contenidos concretos que tantas veces se asocian equivocadamente con esas reglas. Una distinción sutil, difícil, que hace que el político camine por el filo de la navaja.
¿Y a cuento de qué nos trae usted estas ideas, se preguntará el lector? Pues por una razón muy sencilla: porque vivimos, aquí y ahora, un momento de traiciones inevitables, de rupturas de promesas muy queridas, de abandono de principios muy asentados, y es conveniente que lo analicemos así para poder entenderlo. Es mejor que llamemos a las cosas por su nombre. El proceso que el Gobierno ha puesto en marcha para conseguir el fin del terrorismo conlleva inevitablemente cesiones, tanto políticas como ‘humanitarias’, a favor de los terroristas y sus acólitos. La que acabamos de vivir al excarcelar a un preso es una de ellas, pero no será ni la última ni la más grave, porque el propio mecanismo de final dialogado las exige ineluctablemente: vendrán otras, desde el regreso indulgente de los jaleadores de ETA a la política legal, hasta su participación en el diseño de un nuevo marco político, pasando por otras excarcelaciones. Son traiciones a ciertas convenciones que se habían sostenido unánimemente hasta ahora, a ciertos principios de la lucha antiterrorista, y conviene verlas así, sopesándolas en la balanza con desapasionamiento y frialdad, poniendo en el otro platillo el fin perseguido, el final de un conflicto enquistado. En lugar de inflamarnos de santa indignación y salir a la calle a gritar nuestro desconcierto y nuestra indignación moral, porque me temo que ése es el camino a ninguna parte. En una de las frases más sugerentes que he leído estos últimos meses lo decía Txema Montero, aunque fuera desde otro enfoque ideológico: «El fin del proceso exige que ambas partes traicionen a sus bases sociales».
Describir el proceso en términos de traición (más allá de cualquier enfoque moralista) nos proporciona un buen eje analítico de la realidad política, cuando lo combinamos con las reglas de oro que regulan este tipo de actos. Veámoslo.
En primer lugar, la traición debe ser capaz de superar el rechazo moral e indignado que suscita entre tantos, debe hacerse aceptar por la sociedad. Pero, al mismo tiempo, no puede ser confesada ni reconocida públicamente, porque eso la esterilizaría de inmediato. Es un estrecho pasillo para el discurso político del traidor, que se ve obligado a disfrazar el pragmatismo con los oropeles de su contrario, el moralismo. En nuestro caso, la palabra ‘PAZ’, así con mayúsculas, es la que actúa como gozne que permite presentar como moral un discurso sustancialmente pragmático y realista. Es un término que ha jugado ese papel esencial mil veces en la historia (pensemos en la paz religiosa de Francia que justificó la traición de Enrique de Borbón, o el abrazo de Vergara de un ejército cansado) y que hoy vuelve a convertirse en comodín universal, invocado a diestro y siniestro, tanto por el Gobierno como por los terroristas. Y es que la paz es un reclamo ideológico que conecta muy bien con la sensibilidad de nuestra sociedad posmoderna.
La traición debe evitar la fractura social entre los convencidos y los indignados, pues de otra forma podría ser peor el remedio que la enfermedad. Hoy observamos con temor cómo se está abriendo una fractura en la política española, correlativa (como no podía ser de otra forma) a la sutura de la anterior fractura política que era exclusivamente vasca. No es todavía, salvo en los inflamados ambientes de la prensa capitalina, una fractura social. Pero ahí está el riesgo, y ningún socialista, por sectario que sea, debiera dejar de reconocerlo. No todo lo que sucede se debe al ‘agitprop’ popular, existe una indignación social considerable hecha de buena fe despechada. A la larga, para superar esta fractura, le ayudan al gobernante traidor dos factores: por un lado el tiempo, y por otro la deferencia natural con que el gobernado mira todavía al gobernante; esa confianza de que, en último término, los de arriba ‘deben saber lo que hacen’. Pero cuidado, porque nuestro Gobierno está empezando a suscitar serias dudas, precisamente, acerca de su capacidad de diseño y acción inteligentes. Y el traidor no puede perder la iniciativa, no puede empantanarse en la duda.
Y, por último, la traición debe ser coronada por el éxito, pues es su resultado el que justifica retrospectivamente el camino de ruptura que se ha seguido. Si fracasa, si el resultado perseguido no se logra, no habrá perdón para el traidor, porque el daño que habrá causado será inmenso. En nuestro caso, habrá exasperado e inflamado pasiones, habrá hecho jirones instituciones y convenciones asentadas, habrá sumido en el desconcierto y la desafección a muchos ciudadanos. El traidor debe triunfar por necesidad.
Esta necesidad sitúa al traidor en una extraña tesitura: la de depender tanto de su propia inteligencia y astucia como de la de sus hasta ayer enemigos, de aquéllos con quienes necesita celebrar el pacto final. En la situación en que estamos, el Gobierno depende tanto de su propia habilidad como de la inteligencia de los terroristas, de que éstos sean capaces de entender que su interés pasa también por traicionar su propia historia y su propio ideario (y perdón por llamar de esta noble manera a lo poco que tienen en la cabeza). La suerte del traidor no depende tanto de aquéllos a los que traiciona como de aquéllos a los que busca afanoso. Si le fallan, será su fin. Forman así una extraña pareja de baile.
Y de nuevo surge en este punto una duda escéptica: la de si los terroristas son capaces de la suficiente inteligencia política como para apreciar en sus justos límites la ventana de oportunidad que se les ha abierto, o si más bien intentarán agrandar desmesuradamente esa ventana por los medios a que nos tienen acostumbrados. De su inteligencia depende todo, incluida la suerte del traidor. Lo cual, como ustedes coincidirán, no es una situación demasiado agradable.
3.4.07
Noves idees
D’un temps ençà els socialistes catalans ens referim constantment a les noves situacions socials i polítiques que es donen a les nostres vil·les i pobles. Parlem i discutim dels nous reptes que emergeixen als nostres barris i també dels nous problemes que necessiten noves respostes i que no consten a cap manual d’autoajuda per a polítics novells. De ben segur que és per aquesta raó que el lema triat per la precampanya del PSC de cara a les eleccions municipals ens parla de “noves idees” per fer front als reptes dels “nous temps”. Però, darrera d’això també se’ns diu que hi ha nous equips. Equips de gent preparada i amb empenta sorgida de la Catalunya formada després de la transició. Gent amb una preparació, tarannà i llenguatge que res tenen a veure amb les velles i gastades maneres de fer política emprades durant aquests darrers anys. Els ajuntaments catalans necessitaven aquests nous equips per afrontar amb èxit aquesta primera dècada del nou segle. Hereu, Balmon, Balsera, Pilar Díaz, Àngel Ros... Han de ser els dinamitzadors de la nostra vida municipal amb la intenció d’oferir millors serveis a la ciutadania. Sabem que ho faran perquè tenen la ferma convicció de què cal incorporar a la vida social noves solucions, i també, perquè els seus adversaris polítics no s’han pres mai seriosament el municipalisme ni les ciutats. Volen un exemple? El cas més paradigmàtic d’aquest menysteniment de la vida municipal és el magatzem de polítics amortitzats que ha esdevingut, legislatura darrera legislatura, el grup municipal de CiU a l’Ajuntament de Barcelona (Cullell, Roca, Molins, Xavier Trias...).
1.4.07
Coincidencies..
No sé si és casualitat, o no, que en Jordi Barbeta i David Madi coincideixin aquest cap de setmana en el contingut i les tesis dels seus articles publicats respectivament a La Vanguardia i El Mundo. Ambdós juguen amb les paraules intentant castigar el govern de José Montilla. Els arguments? Escassos i gastats: que si el govern no governa, que és feble, que si els calçots... Res de nou. Opinions totes dues destinades a amagar les veritables i profundes raons dels esdeveniments polítics succeïts aquests darrers dies. Sí, és cert, en Xavier Vendrell no va ser capaç de mesurar ni la dimensió ni les conseqüències de les seves paraules. D’acord però, un cop passada la gracieta el govern Montilla ha donat mostres de no haver aturat ni un sol instant la seva velocitat de creuer, i això és el que realment compta quan s’hi està al front d’un país. Malauradament hi ha un parell de detalls que en Barbeta i en Madi obvien. Primer, l’ús oportunista, tacticista i indegut que fa –i que seguiria fent amb una hipotètica moció de censura- CiU. I segon, la incapacitat del nacionalisme conservador de bastir un discurs coherent i explicar-ho, en primer terme, al seus electors. En Josep Piqué ho va dir clarament en seu parlamentària: “Senyors de CiU, intentant disfressar-se d’independentistes han fet vostès una cosa molt greu, han perdut la centralitat”.
Els líders convergents d’enguany són incapaços de distingir entre la legítima i justificada tasca opositora i la necessitat de fer costat al Govern en el grans temes de país. L’actitud d’en Mas davant els conflictes estatutaris n’és la prova més clara. Així anem.