El blog d'en Joan Ferran

31.7.07

A DURAN LLEIDA SE LE VE EL PLUMERO



A Duran Lleida se le ve venir.Aprovecha el conflicto generado alrededor de los desastres de las electricas para despejar ministros catalanes.Ayer critico a Joan Clos por su gestión al frente del Ministerio de Industria. Mañana buscara la manera de incordiar la labor de Carmen Chacon...
Se le ve el plumero a Josep Anton y le quema el deseo de despejar a todo aquel que provenga de Catalunya. ¿Por qué? Quizá piensa que a la hora de repartir sera más facil conseguir un ministerio si los otros ministrables estan desprestigiados y el terreno arrasado. Quizá su unico objetivo politico sea convertirse en parte de una posible cuota catalana.Que pena.

30.7.07

SOBRE LA RISA Y LOS JUEVES (reflexión)

CARLES NAVALES
Publicado en la Razón

Reírse de sí mismo

Escribió Aristóteles que: “El recién nacido únicamente adquiere la condición de “persona” cuando empieza a sonreír”. Quizá, porque es persona: “Un hombre alegre es siempre amable”, dijo Máximo Gorki. Julio César, fue más taxativo: “Quién nunca ríe, no es hombre serio”. Y, añado: “La grandeza de la risa está en reírse de uno mismo”.Con la tan comentada portada del semanario “El jueves” quizá cierta gente se haya desternillado, otros se la tomen a risa, o la risa canina haya sido la reacción de algunos. Y es que el humor de estilo chocarrero nunca concita la unánime carcajada del humor inteligente. Ya reza el dicho que, a veces: “De la risa al duelo, un pelo”. Quizá si en vez de chocarrería hubiera transpirado inteligencia, la fiscalía no se hubiera ocupado del tema.
A propósito de aquellas viñetas sobre Mahoma, el prestigioso director de “Le Nouvel Observateur”, Jean Daniel, dijo que respetaba la línea de cada revista, pero que en la suya nunca permitiría algo así. Sabia reflexión. Y es que cuando el humor es grosero, suele inscribirse en una constante: sus autores son incapaces de reírse de sí mismos; tan sólo saben ridiculizar al otro. Y esa es la negación de todo gran humorista. Desde los primeros payasos de los que tenemos documentación, pasando por Charles Chaplin y acabando en nuestro Pepe Rubianes, reírse de sí mismo es lo que les da grandeza. Recordemos aquella portada, que ya es un clásico: “La Codorniz declara la guerra a Inglaterra”; sin duda era la revista más audaz para el lector más inteligente. O el impagable aullido de “Hermano Lobo: revista de humor dentro de lo que cabe”, apostillaba. O el Perich, humor sin concesiones: “Pienso, luego si se enteran dejo de existir”. ¿Cuándo volverá el humor inteligente a tener su revista?: “¡Uuuuu!”, respondió el lobo.

29.7.07

¡ TOMA PRIVATIZACIÖN !

NOTA PREMSA DE MIQUEL ICETA

Miquel Iceta: “L´exigència de CiU envers les administracions contrasta amb la manca de crítica envers els autèntics responsables”
El viceprimer secretari del PSC assegura que si la federació nacionalista es pren seriosament les infraestructures, hauria de revisar la seva oposició a la MAT
El viceprimer secretari del PSC, Miquel Iceta, ha afirmat avui, en relació a l´oferiment de CiU en matèria d´infraestructures, que :
“si la federació nacionalista realment vol ser constructiva en aquest àmbit, el primer que ha de fer és exigir als alcaldes de les comarques gironines que no boicotegin la línia de molt alta tensió (MAT), ja que és necessària per garantir el submnistrament elèctric”.
Iceta ha assegurat que, per prendre seriosament les declaracions dels membres de CiU, els seus responsables haurien de fer un segon esforç i “no qüestionar el traçat del TGV per la ciutat de Barcelona”. Els veritables responsables Pel que fa la recent fallida en el subministrament elèctric a la ciutat de Barcelona, Miquel Iceta ha ressaltat que “sorprèn el nivell d´exigència envers les administracions”, en contrast amb “l´absoluta manca de crítica a les empreses subministradores, que són els veritables responsables de l´apagada i de les repercussions sobre els ciutadans”.

26.7.07

VUELVE ALEJO !!



El disc dur del país

En Mariano Rajoy diu que vol passejar-se per Catalunya per aconseguir que les seves propostes siguin conegudes por tothom. Correcte, res a objectar. En un país democràtic aquesta és una de les feines pedagògiques dels partits i formacions que no solament volen governar si no també convèncer. Ara bé, a la vista dels darrers esdeveniments, el dirigent popular haurà d’esforçar-se molt si vol introduir en l’opinió pública catalana una percepció del PP oberta, centrada i moderna. La defenestració d’en Josep Piqué s’ha percebut a Catalunya com una renúncia dels populars a fer polítiques de centre, i com un retorn a les tesis dures que en altre temps va defensar l’Aleix Vidal-Quadras.
En Rajoy, i la seva gent, s’esforçaran per vendre el seu producte com a novedós i modern però, tots sabem quin estil i quina tendència retorna a l’escenari polític català.
L’Acebes presumeix d’haver resolt la crisi del PP català en un tres i no res. És cert, ho han fet com sempre. Igual que varen eliminar de primera línia de combat a gent com l’Alberto Fernández Díaz o al mateix Vidal-Quadras, ara ho han fet amb en Piqué i en Vendrell. Però, la resultant de tantes decisions autoritàries mai s’han transformat en bons resultats electorals. Perquè? Molt senzill: en el disc dur del país hi ha gravades moltes coses que no s’obliden fàcilment.

24.7.07

SINE DIE A CiU



L’Artur Mas i en Duran Lleida han postergat el debat sobre la conveniència, o no, d’entrar a formar part dels governs espanyols fins després dels comicis de la primavera. Han signat un document de mínims difús sobre quina haurà de ser l’estratègia dels pactes i sense cap concreció ni exigència respecte la política catalana. Molt hàbil tot plegat però, insuficient. L’ambigüitat del text deixa la porta oberta a totes les variables i consideracions que hom pugui arribar a imaginar. Les paraules d’en Mas: “CiU no tanca portes a res i no té cap predeterminació”, signifiquen ajornar la pressa de decisions sine die tot esperant que els esdeveniments, per si sols, dibuixin un escenari exempt d’exigències i conflictivitat. Perquè avançar-se als problemes? Sempre hi ha la possibilitat de que s’esvaeixin, deuen pensar en Mas i en Duran.
Però, no tot és ambigüitat a la coalició. Un dels acords al que sí varen arribar va ser la designació de la Joana Ortega com a responsable de la campanya de les eleccions generals. Enhorabona. La senyora Ortega és una persona que farà dignament la feina que li han encomanat. Tinc la seguretat que ho farà sense necessitat d’emprar els cops baixos. La senyora Ortega té classe i no farà servir –n’estic segur- ni la xenofòbia ni els Dvd.

22.7.07

EL NOU PP ?



La bandera del PP

L’inefable Jordi Barbeta escrivia ahir, a la Vanguardia, que l’eliminació d’en Josep Piqué obeeix, tant sols, a un intent de perpetuació de la cúpula del PP instal·lada al carrer Gènova i no a un càlcul electoral amb la vista posada a les eleccions de la propera primavera. Modestament, opino que en Barbeta s’equivoca en la seva apreciació. La direcció del PP fa temps que fa números, proves i assaigs de tot tipus. El vídeo xenòfob fabricat per Garcia Albiol que és si no? Òbviament la novetat no és el vídeo en sí, si no els resultats electorals obtinguts pel PP a la ciutat de Badalona mitjançant el seu discurs. Si Piqué, que representava el sector criptocatalanista dels populars, fracassa intentant esgarrapar vots de centre; perquè no intentar passar el rasclet sobre els trenta mil de Ciutadans? És fàcil. La gent d’en Rivera, Robles i Cia estan en crisi. Per què no pensar, fins i tot, en ressuscitar a l’Aleix Vidal Quadras? Com fer-ho? Doncs amb un polític com en Daniel Sirera, jove i fidel a les consignes que venen de Madrid.
En Barbeta s’equivoca sovint , i aquest cop potser encara més, per que mai ha tingut en compte que, a Catalunya, hi ha una bossa d’electors que els agradaria donar suport a la manera de fer política d’Aguirre, Zaplana i Acebes. Una bossa de vots carca que solament aflora quan creu que pot treure profit. De no ser així, s’absté o fa un vot testimonial via Ciutadans o, fins i tot, pot arribar a fer un vot útil tapant-se el nas i agafant la papereta de la dreta catalana.
Daniel Sirera intentarà recuperar les glòries passades i el discurs –un xic modernitzat, faltaria més- d’en Vidal Quadras. I això, amics, ho farà amb clau electoral i no post electoral com creuen alguns articulistes. El PP aixeca de nou la bandera que li va donar els millors resultats de la seva història a Catalunya. Ara caldrà veure quants la seguiran.

19.7.07

ADIOS PIQUE,



Refranys “populars”

Com que “a l’estiu tota cuca viu” els lectors em permetran –i excusaran- unes petites frivolitats al voltant de la visita i les ordres del senyor Acebes respecte el rumb que ha de prendre el PP català i, amb ell, el senyor Piqué. Si opino d’això els coreligionaris d’Acebes em diran, i amb raó, allò de “cadascú a casa seva i Deu a la de tots”. Cert, i hauré de callar per educació. No obstant un servidor, a la intimitat i entre amics, podrà exclamar sense embuts: “de ponent, ni vent, ni gent, ni casament” i em quedaré molt satisfet per que, vistes les darreres notícies, també es fa bona la famosa dita: “de fora vingueren que de casa ens tragueren”. I, hom pot arribar a comprendre, que els amics més ultres del PP pensin allò que diu: “més val cabana buida que casa plena de llops”. D’acord, ells sabran el que fan, i el que volen fer a Catalunya, més enllà de facturar recursos al Tribunal Constitucional.
Vist el que hem vist potser hauríem d’anar pensant que “casa de poc fonament l’enderroca un xic de vent”. I ara, després de l’eliminació selectiva d’en Josep Piqué, podríem arrodonir aquest petit article, pensant en Rajoy, afirmant que: “petita brasa, crema una casa”. La del carrer Gènova, és clar.

17.7.07

ORIOL PUJOL FERRUSOLA



L’hereu Oriol

Què volen que els hi digui? Per a mi el millor Hereu és en Jordi, el nou alcalde de Barcelona. Però posats a parlar de dinasties i sagues em ve de gust comentar un parell de cosetes vinculades a l’amic Oriol. A Oriol Pujol i Ferrusola, és clar. Alguns dels articulistes habituals ja el hi identifiquen amb les sigles OPF i no paren de fer cabòries interpretant el sentit de les paraules del seu pare Jordi. L’ex president va dir de l’Oriol que era un noi molt treballador, apassionat i amb ganes de servir al país. Doncs sí, és cert. Dono fe d’això i d’altres coses que ara no venen al cas. Amb l’Oriol he protagonitzat un munt de “cares a cares” a Can Basses i a TV3. Ens hem enganxat i tirat els plats pel cap elevant els índex d’audiència i provocant –per exemple- gran satisfacció als equips d’en Cuní i Helena García Melero. No seré jo –perquè hi trobarien intencions ocultes i malintencionades- qui opini sobre quin ha de ser el seu paper en la política catalana. Això és cosa de la gent de CDC. Ara bé, els hi puc assegurar que amb les picabaralles que hem protagonitzat plegats he trobat, en ell, un adversari convençut del que deia, vehement, autèntic i entregat. Un contrincant dialèctic que, a micròfon tancat, segueix exposant amb passió la seva idea amb intenció de convèncer. I això, amics meus, és d’agrair. Jo l’hi agraeixo per que ja no s’estila.

15.7.07

CONVERSES CIUTADANES



Opinions a la fresca

Les terrasses d’estiu donen per molt. La gent seu, veu, xerra i diu la seva. A la fresca es parla de tot. Fins i tot d’allò que alguns no paren de dir que no interessa als ciutadans. Doncs bé, sense voler, vaig escoltar els comentaris fets en veu alta d’un parell de matrimonis que seien a prop de la meva taula. Discutien alegrement i en varen donar a pensar un parell de frases que varen deixar anar, com qui no vol la cosa. Deia un d’ells:
-En Mas i la seva colls desitgen que en Zapatero, o en Rajoy, tant se val, guanyin per majoria absoluta.
-Per què ho dius? Preguntava l’altra.
-Està claríssim -responia el primer- Així s’estalviaria la papereta d’haver de pactar amb un d’ells, de passada fot a en Duran i, així, té les mans lliures per fer la seva sense problemes i condicionants afegits.
Però la saviesa popular no s’aturava, seguia en marxa. El tercer contertulià, que havia estat callat fins aquell moment, va deixar anar amb ironia i despreocupació:
-Aquí, l’únic que vol que a tots els vagi justet és en Duran. Es l’única manera en què esdevindrà imprescindible i necessari, i el preu del seu suport ja sabem quin és: ser ministre de les Espanyes.
Doncs ja veuen vostès com està el pati vist des de la terrassa d’un cafè, a la fresca.
A partir d’ara en Mas i en Duran ens explicaran mil aventures.Si, però tothom intueix que desitgen, per Espanya, escenaris i resultats electorals diferents. Els seus interessos no son coincidents. I compte! En Jordi Pujol ens avisa de que el seu fill té fusta i vocació de patriota.
Mentre tant en Lluís Recoder triomfa que triomfaràs.

12.7.07

CONVENCIO PEL FUTUR



Una Convenció pel futur

Després de les darreres eleccions municipals gairebé tots els partits polítics varen manifestar la seva intenció de reflexionar en profunditat per tal de corregir algun dels símptomes i senyals d’alarma que emergien de la societat de forma acusadora. Els baixos índex de participació electoral amb unes taxes d’abstenció i vot en blans preocupant, el descrèdit d’alguns polítics i de les seves propostes –a totes llums inviables- i fins i tot la feblesa de molts discursos, varen preocupar seriosament a les cúpules dirigents de molts partits. Ja sabem que aquesta inquietud per l’estat d’ànim de la ciutadania no és cosa nova i que bé de lluny, d’anteriors comtesses electorals. Cert, però no ha estat fins ara que s’ha començat a posar fil a l’agulla de manera seriosa.
Ahir ciutadans de tot tipus, professions i orígens, propers a les esquerres i al socialisme català, varen iniciar un procés de reflexió per tal d’esbrinar les causes d´ algunes de les nostres preocupacions com a ciutadans. El nom d’aquesta proposta?: “Convenció pel Futur”. Temes?: tots els que vostès puguin imaginar al voltant de les constants vitals de la democràcia, del pensament, de l’educació, de la cultura, de les transformacions socials o econòmiques...
Els entorns del socialisme català fa temps que es mouen buscant respostes i solucions als nous reptes socials. La proposta de debat ahir iniciada no és puntual ni acotada en el temps. Avui, a la vista de indicadors preocupants, urgeix enfortir els mecanismes de la democràcia si no volem caure en el desencís generalitzat. Convencions com aquesta són punts de partida. Bona feina.

10.7.07

AENA AMB BARRETINA



Les veurem de tots colors. Això dels aeroports dona per molt. És lògic, positiu i raonable que empresaris i sectors de la societat civil facin saber a qui correspongui que desitgen decisions i solucions ràpides als assumptes aeroportuaris. Cap problema al respecte. Ara bé, el que no és tan lògic és l’allau de propostes irreflexives fetes a corre cuita per part del principal grup de l’oposició. La fal·lera per aparèixer com els “conseguidors” de totes les coses que es fan i es desfan a casa nostra esdevé ridícula; sobretot quan aquesta actitud rau sobre el desconeixement del punt en que es troben les negociacions entre el ministeri de foment i el Govern de Catalunya.
Però, més enllà d’aquestes consideracions també resulta del tot incomprensible que el senyor Artur Mas, i els seus assessor àulics, ens convidin a crear una “AENA catalana” calcant un model de gestió del que sempre ens em queixat. Aquesta desgavellada idea ens duria a repetir els problemes de la clàssica AENA però, això sí, amb barretina ja seria cosa nostra.
Ho ha dit clarament el conseller Nadal: “les línies bàsiques del model aeroportuari que vol seguir el Govern estan escrites en els acords de l’Entesa i tenen molts punts de coincidència amb el document elaborat per la societat civil”. És des d’aquest supòsits que trobarem la sortida de l’atzucac.

8.7.07

MARIANO RAJOY EN APUROS



No és la simpatia estúpid!

La gent del PP se les prometien felices i han passat, de sobte, de l’eufòria a la preocupació. Confiaven en acorralar al president José Luís Rodríguez Zapatero en el debat de política general i varen quedar presoners i soldats, parlant d’ETA, amb els peus ficats dins d’una base de formigó. Són tantes les desgràcies polítiques i els despropòsits acumulats per la gent d’en Rajoy que els seus dirigents ja fan cua a la Bruixa d’Or. Si,si no es broma, la saviesa del poble diu que la rifa de Nadal toca allà on Deu nostre senyor ha permès la desgràcia i el desconsol. Però aquesta gent, ni amb la grossa del Nen se’n sortiran!

L’Enric Juliana explicava ahir a les planes de La Vanguardia el grau de desorientació dels conservadors espanyols. Deia el periodista que el senyor Mariano Rajoy -en valorar els resultats del debat a la seu del carrer Gènova i constatant-ne el fracàs del enfrontament parlamentari amb ZP- conscient de què la cosa li havia anat malament predicava que calia superar les dificultats a base de somriures. La consigna llançada pel líder del PP als seus correligionaris es tan simple que fa pena: “Hemos de ser mas simpáticos”. Potser caldrà contestar-li a l’amic Mariano amb una variable d’una màxima que ja és famosa i que diu quelcom semblant a això:
“No es la simpatia el que falla estúpid, és la teva política

5.7.07

TRAÏCIÖ A LA CARTA



A la Corporació 6 a traïció

Ja ho varen fer amb la negociació i debat de la Llei de l’Audiovisual i, aquell cop fent un esforç de comprensió i magnanimitat, podíem entendre que la gent del PP de Catalunya canviava el seu vot per que es veia pressionada per la vigilància i la dialèctica de Jiménez Losantos. Sota pressió tothom pot mostrar feblesa i debilitat algun cop a la vida però, i ara? Ara què? Després de mesos de negociacions, transaccions i esmenes de tot tipus. Després de llargues hores de reunions i esforços titànics –per part de tots que quedi clar- per no trencar el consens, el PP es despenja a darrera hora amb una maniobra matussera intentant obstaculitzar i ajornar l’aprovació de la nova llei que haurà de regir la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals. Penós, trist, patètic... hom arriba a la conclusió que els populars d’aquí són igual que els d’allà. El PP actua amb la mateixa línia fatxenda i mesquina que fa servir a Madrid. Una pena. Em sap greu per que hi ha molts professionals pendents de poder informar i treballar a gust. Paciència, la gent que creu en la ràdio i la televisió amb vocació de servei públic finalment ho aconseguirà. L’octubre no trigarà en arribar.

3.7.07

EL DEBAT I CATALUNYA



Un amic -bon professional dels mitjans de comunicació i que segueix la política catalana- em deia, referint-se al debat de política general que té lloc a Madrid:
“quant menys es parli de Catalunya en el debat, millor pels catalans” i afegia “sempre que hem aconseguit coses importants ha estat com a resultat de bones polítiques però, sobretot mercè a la discreció”. I potser té raó. Potser el que Catalunya necessita és desplegar l’Estatut eficaçment i sense soroll. Potser sí però, no està de més que el president Rodríguez Zapatero hagi destacat en el seu discurs la bondat de les reformes estatutàries i la seva constitucionalitat. De tant en tant convé recordar, a tort i a dret, que amb un altre govern a Espanya l’Estatut no hagués estat possible i també que, un hipotètic triomf del PP implicaria una regressió en el terreny autonòmic. Òbviament totes les opcions polítiques són respectables però, unes fan una aposta clara per modernitzar l’Estat i avançar en l’autogovern, i altres no. Diuen que el debat entre Rajoy i ZP està farcit d’interessos electoralistes. Doncs sí, i què? Com molt bé diu en Daniel Arasa –president del Grup d’Entitats Catalanes de la Família-:
“benvinguts els dos mil cinc-cents euros per cada nou infant nascut a Catalunya per que la mesura pot ser electoralista però, és positiva”.
En un altre ordre de coses, posats a triar, els catalans saben que amb un futur govern presidit per Zapatero l’Estatut està garantit i que amb Rajoy tocaria lluitar i patir. No som ingenus sabem també que, en alguns seients de la dreta, s’hi troben encara cervells reptilians.

1.7.07

QÜESTIO DE ROL




Acostumats a mirar-se el melic i a plorar per un sol ull, alguns polítics catalans voldran passar per alt que aquesta setmana, al Congrés dels Diputats, hi ha un interessant debat de política general. Sí, un debat dels de debò, on l’oposició “pepera” carregarà contra José Luis Rodríguez Zapatero amb tot tipus d’armes i subterfugis. Serà una sessió parlamentària on una oposició també de debò –això sí, reaccionària, crispada i rància- pujarà al faristol a dir la seva, com ha fet sempre al llarg d’aquesta legislatura. La gent d’en Rajoy exerceixen matusserament de senglars polítics aixecant arreu de l’Estat passions amb els temes més sensibles, amb els que alteren veritablement les consciències de la ciutadania. Ja sabem quins són: terrorisme, immigració, Estatut de Catalunya, seguretat... Però, vet aquí que ja els coneixem prou, ja sabem de qui peu calcen i la seva retòrica, almenys a casa nostra, esdevé buida i sense credibilitat.
En Rajoy vol més temps per xerrar de la apocalipsi i el president espanyol voldrà lluir d’una situació econòmica sanejada, d’unes excel·lents taxes d’ocupació, dels drets socials i civils aconseguits, de pacifisme. Previsible tot plegat però força interessant malgrat saber, més enllà de la modulació, el paper que juga cadascú. A Catalunya, malauradament, encara no sabem quin paper, quin rol, vol jugar CiU en la política del país. Ho saben ells?