QUÉ HACER ? SE PREGUNTABA EL CLÁSICO.

SOBRE LA TERRENALIDAD DEL PENSAMIENTO

De Antonio Gramsci aprendimos a reconocer y estudiar la complejidad del estado moderno y el fenómeno que, actualmente, hemos decidido rebautizar como sociedad civil. Y también a detectar el error cuando este es fruto de una inexacta comprensión de lo que acontece, o de una ponderación falsa del grado de hegemonía de cada cual en la configuración de lo que él denomino: “opinión pública”.

Y comento todo ello, amigos lectores, porque detecto un cierto repliegue, una involución, al amparo de viejas retoricas decimonónicas, susceptibles de crear aislamiento político. Detecto, en alguna gente, una pulsión inconsciente que nos conduce, sin darnos cuenta, a un mundo tan uniforme como hermético, a un mundo capaz de fabricar, en última instancia, conformismo social. Hoy, desde la izquierda, no acertar en los diagnósticos y/o en la acción política es caldo de cultivo para adhesiones espontaneas alrededor del proyecto que encarna el ideario nacional/conservador. Antonio Gramsci lo tenía claro; tanto que, tras el abandono de la táctica del “frente único” por parte de la Internacional y el lanzamiento de la consigna de “clase contra clase”, se opuso contundentemente a la misma por mecanicista. Gramsci en cambio glosó, de forma especial, el sentido común. Con un discurso eminentemente práctico se preocupó más por las cuestiones dispersas y contradictorias que dan forma al sentido común que no a aquellas cuestiones referentes a los “sistemas de pensamiento”. Y todo ello lo hizo motivado por la búsqueda de un “consenso espontaneo”. Salvando distancias podría considerarse al pensador comunista italiano como uno de los inspiradores de lo que hoy hemos decidido llamar en el PSC : Aliança Catalana de Progres. Sostenía el ilustre sardo la idea que, en política, el principal error de los izquierdistas era pretender la destrucción de la hegemonía dominante por la fuerza de la contundencia obviando la importancia de ganar la batalla de las palabras, la cultura y la información. En ese sentido las cosas no han cambiado demasiado.

Estas últimas semanas han sido prodigas en encuestas, estudios de opinión y sondeos varios. Conviene hacer un esfuerzo para saberlos leer. Dan pistas, dicen cosas que el activista político y social ha de interpretar con mimo especial. El ciudadano está molesto y exterioriza su enojo en el bar, en la calle y en los sondeos. También nos cuenta que quiere entendimiento entre los responsables parlamentarios e institucionales para superar –por ejemplo- el tan llevado y traído pacto fiscal… ¿Estamos en esa longitud de onda?

Últimamente he oído tanta retorica esencialista que me ha dado por citar a los clásicos. Cierro estas líneas con una reflexión del abuelo Karl Marx - en sus Tesis sobre Feuerbach- que dice así:

“Es en la práctica donde el hombre tiene que demostrar la verdad, es decir, la realidad y el poderío, la terrenalidad de su pensamiento”. Pues eso.

GOLPE DE DERECHAS EN PARAGUAY

SE CONSUMÓ LA FARSA

 Se consumó la farsa: el presidente del Paraguay Fernando Lugo fue destituído de su cargo en un juicio sumarísimo en donde el Senado más corrupto de las Américas -¡y eso es mucho decir!- lo halló culpable de "mal desempeño" de sus funciones debido a las muertes ocurridas en el desalojo de una finca en Curuguaty. Es difícil saber lo que puede ocurrir de aquí en más. Lo cierto es que, como lo dice el artículo de Idilio Méndez (leer en attac-info.blogspot.com ) la matanza de Curuguaty fue una trampa montada por una derecha que desde que Lugo asumiera el poder estaba esperando el momento propicio para acabar con un régimen que pese a no haber afectado a sus intereses abría un espacio para la protesta social y la organización popular incompatible con su dominación de clase. Pese a las múltiples advertencias de numerosos aliados dentro y fuera de Paraguay Lugo no se abocó a la tarea de consolidar la multitudinaria pero heterogénea fuerza social que con gran entusiasmo lo elevó a la presidencia en Agosto del 2008. Su gravitación en el Congreso era absolutamente mínima, uno o dos senadores a lo máximo, y sólo la capacidad de movilización que pudiera demostrar en las calles era lo único que podía conferirle gobernabilidad a su gestión. Pero no lo entendió así y a lo largo de su mandato se sucedieron múltiples concesiones a una derecha ignorando que por más que se la favoreciera ésta jamás iría a aceptar su presidencia como legítima. Gestos concesivos hacia la derecha lo único que hacen es envalentonarla, no apaciguarla. Pese a estas concesiones Lugo siempre fue considerado como un intruso molesto, por más que promulgara en vez de vetarlas las leyes antiterroristas que, a pedido de "la Embajada", aprobaba el Congreso, el más corrupto de las Américas. Una derecha que, por supuesto, siempre actuó hermanada con Washington para impedir, entre otras cosas, el ingreso de Venezuela al Mercosur. Tarde se dio cuenta Lugo de lo "democrática" que era la institucionalidad del estado capitalista, que lo destituye en un tragicómico simulacro de juicio político violando todas las normas del debido proceso. Una lección para el pueblo paraguayo y para todos los pueblos de América Latina y el Caribe: sólo la MOVILIZACIÓN y ORGANIZACIÓN POPULAR sostiene gobiernos que quieran impulsar un proyecto de transformación social, por más moderado que sea, como ha sido el caso de Lugo. La oligarquía y el imperialismo jamás cesan de conspirar y actuar, y si parece que están resignados esta apariencia es enteramente engañosa, como lo acabamos de comprobar en Asunción

Publicado en "Grano de arena"ATTAC

CiU HAURA DE TRIAR.....

ADIOS GEOMETRIAS VARIABLES

El parlamento catalán no es una rara avis. Al igual que suele acontecer en la mayoría de las cámaras legislativas del mundo occidental, la secuencia política que concita mayor atención informativa es aquella en la que la oposición intenta situar contra las cuerdas al gobernante de turno. Ese momento, ese instante de oro -comunicacionalmente hablando- es impagable. Tanto es así que una simple frase, afortunada o no, es capaz de generar ríos de tinta y multitud de titulares. Puede encumbrar, o por el contrario, distorsionar el retrato de los actores intervinientes hasta el punto de envilecerlos. Artur Mas y los asesores de imagen lo saben. Son conscientes de que un par de frases, o conceptos convenientemente articulados, pueden devenir bálsamo entre la ciudadanía o combustible para un conflicto.

 La sociedad catalana está sometida a severas medidas de austeridad. Medidas que han sido adoptadas muchas veces de forma expeditiva y apresurada, sin ningún tipo de lógica ni pedagogía previa. El gobierno catalán ha alardeado, en más de una ocasión, de estar a la vanguardia para cumplir como nadie las sugerencias de la Europa de Ángela Merkel.

Pues bien, aprovechando como curalotodo ese momento comunicativo especial que son las preguntas al gobierno, Artur Mas ha repetido enfáticamente en varias ocasiones la frase “no hi ha diners”, para redondear su mensaje con apelaciones al gobierno central conminándolo a que pague lo que debe y acepte, de paso, el hipotético pacto fiscal que ha de parir en breve el Parlamento catalán. El discurso de Artur Mas y su gente es estático, no sale de ahí. Es un simple “paguen lo que se debe y denme lo que me corresponde”. El resto del relato nacionalista radica en el victimismo, la centrifugación de responsabilidades hacia el difunto Tripartito y hacia el gobierno español. No pretendo discutir el contenido de la retórica convergente ni la de sus voceros mediáticos. Hoy no toca. Ahora bien, tan cierto como el “no hi ha diners” es –en el caso catalán- el “no hi ha política”. Con el país patas arriba; con las calles en permanente ebullición; con las aulas tristonas y la universidad enojada; con la ciudadanía molesta por tanto recorte sanitario, copago y reducción de prestaciones sociales, un presidente de gobierno no puede limitarse a exclamar compungido un “no hi ha diners”.

Las situaciones difíciles precisan decisiones valientes y acertadas. Artur Mas y su gobierno han de optar, han de tomar partido, han de liquidar de una vez la geometría variable y decidir con quién, y hacia a donde, aunar esfuerzos para superar la crisis y encarar el futuro. Ante Mas se abren dos puertas que conducen a lugares distintos. Una está barnizada de retórica romántica, frases grandilocuentes y un final del camino tan complicado como incierto. Transitan por ahí gentes a piñón fijo. La otra opción se nos presenta más pragmática, parca en palabras rimbombantes, diáfana y sin sobresaltos. Ese camino es el frecuentado por la gente con cultura de gobierno. El ciudadano está harto de polémicas partidistas estériles. Ya no le vale un simple “no hi ha diners”. Ante la gravedad de la situación, y el escepticismo instalado entre la ciudadanía, es preciso optar. Cuando la voluntad del “todos juntos” deviene una quimera es el momento de una política práctica que resuelva los temas. En eso estamos. El tren está presto a partir. No va a esperar. Artur Mas y su gobierno han de escoger compañero de viaje.

QUE VOLEN ELS TREBALLADORS DE TV3 I CAT RÀDIO?

PROPOSTA PER AL CONTRACTE PROGRAMA 2012-2016.

      RESUM
Comitè d’empresa de TVC.

- Complir amb els objectius del Primer mandat marc del sistema públic audiovisual català aprovat pel Parlament en relació a les obligacions amb la ciutadania per ser un mitjà de tots.

- Consolidar el model d’èxit mantenint i millorant la infraestructura, la programació i les inversions.

- Garantir el finançament, que ha de procurar la major aportació possible a través de la publicitat, per aconseguir la consolidació d’aquest model d’èxit.

- Els acords sobre les condicions laborals i la negociació col•lectiva s’han de fer en un marc de confiança i garanties. El Contracte Programa ha de contribuïr a la construcció d’aquest marc garantint el manteniment de la plantilla i la previsió de la recuperació del poder adquisitiu perdut.

- La Producció Interna també és un dels objectius més importants , ja que és possible, sostenible i obligatòria pel manteniment de tots els llocs de treball, i responsable amb la gestió dels diners públics. La producció interna s’ha de mantenir com a mínim en el 70%

- Les ajudes a les coproduccions s’han d’adaptar a la retallada dels ingressos. És fonamental que quedi clar quin és l’encàrrec del Govern en aquest matèria i quines són les dotacins econòmiques específiques per aquesta finalitat de manera que la participació en les coproduccions no vagi en detriment de la producció interna.

- Les incerteses sobre els drets de retransmissió no poden posar en dubte la continuïtat del canal Esport3. Els drets esportius són cars, però també estratègics per la programació i TVC no ha de desistir en els intents d’incorporar-los a la nostra oferta però no al preu de desestabilitzar econòmicament l’empresa o posant en risc llocs de treball.

- El canal HD també ha de continuar i amortitzar la inversió per poder ser competitius amb les privades espanyoles. En un panorama dominat per les cadenes espanyoles és crucial el segon múltiplex pel manteniment de l’espai audiovisual català.

- Com a televisió pública TVC està obligada a oferir entreteniment de qualitat i no només a un públic minoritari. L’entreteniment incorpora una dimensió social i educativa irrenunciable. Cal internalitzar la producciò d’un concurs diari.

- La ficció a TVC ha estat exemplar en moltes vessants i imitada per moltes cadenes. Per TVC segueix sent imprescindible per a la normalització de país. És possible la producció interna de dos dramàtics simultàniament i aquest objectiu ha d’estar inclòs en els plans de producció.

- El Canal 33 és el canal dels programes i de documentals sobre la història, la cultura i els coneixements i ha de seguir sent-ho, ampliant la perspectiva pròpia.

- El canal Super3 ha consolidat produccions internes molt valuoses així com la seva projecció en el sector infantil. Cal que TVC faci un esforç important per interessar l’audiència de manera regular entre el public adolescent i jove seguint promovent projectes interns.

- La CCMA es un mitjà de referència en català a la xarxa i cal que es mantingui així. Els seus continguts s’han de trobar a totes les plataformes on ha de seguir complint els objectius de servei públic.

  - El doblatge en català que fa TVC dels films estrangers queda en els DVD i en les cintes que emeten altres televisions. TVC no cobra res, per això el servei s’ha de subvencionar o permetre un cobrament als beneficiaris.

- El departament de Documentació té 29 anys de patrimoni audiovisual català. Aquest arxiu cal explotar-lo internament i externa, a la vegada que cal divulgar-lo a la ciutadania.

- Dotar el departament de lingüistes dels suficients recursos humans perquè pugin supervisar correctament l’ús de la llengua i assenyalar les necessitats de millora en els diferents registres habituals d’una televisió.

- TVC també destaca per l’oferta informativa que ha de complir els principis de professionalitat, independència i responsabilitat. No haurien d’haver tancat les corresponsalies al Marroc i a Amèrica llatina. Cal desplaçar-se a les zones d’interès informatiu evitant l’uniformisme de les agències. Cal consolidar el canal 3/24 i els Portals de Notícies i Esports

- Les delegacions catalanes tenen un paper important pel que fa al pluralisme, la promoció de la llengua, la diversitat i la cohesió social que s’ha de cuidar. Caldrà un seguiment exhaustiu de l’aplicació del conveni amb la XAL pel que fa als esports i la informació local i de castells, per diverses problemàtiques que pot generar.

- De cara la diversitat i a la cohesió social s’ha facilitar la integració dels nouvinguts i atreure’ls amb una programació atractiva i de qualitat.

Sant Joan Despí, juny de 2012

NOVES PROPOSTES A CAN PSC....

La proposta “Avancem!”

No fa gaires dies es va saber que un conjunt de simpatitzants i militants socialistes adoptaven el nom grupal “Avancem!” amb la intenció d’obrir nous espais participatius, tant en la política catalana com a la sí del PSC. La proposta ha vist la llum –diuen els seus promotors- amb voluntat de col•laboració amb l’actual direcció del PSC, que capitaneja Pere Navarro, però també amb l’aspiració de trobar nous denominadors comuns entre les diferents sensibilitats de l’esquerra catalana. En breu està prevista una presentació pública del que volen ser els seus plantejaments bàsics però sembla –pel que he pogut llegir- que una de les seves propostes immediates serà reclamar una oposició més contundent al govern de CiU, i fer-ho des de una perspectiva inequívocament d’esquerres. També volen defensar un nou pacte fiscal, indissociable d’un altre de social, capaç d’assentar les bases d’una nova “aliança de progrés”. Aquesta darrera formula/proposta entesa com a quelcom més profund que la clàssica suma de sigles partidàries.

El plantejament inicial de la gent d’Elena em sembla força atractiu. I crec que ho és perquè el punt de partida s’ubica més enllà de la política parlamentària clàssica i dels partits que la tutelen. En les tesis de la gent d’Avancem! intueixo voluntat de generar “moviment” per tal de disputar l’hegemonia social i cultural al nacionalisme conservador. Bona idea per sortir de l’atzucac.

Insisteixo, celebro la iniciativa d’aquest grup nounat per que pot tenir la virtut de situar a cadascú en el lloc que li correspon. M’explicaré: sovint hem criticat que sota el discurs nacionalista s’amaguen interessos més propis de la gent de la cartera que del país i la senyera. I això, amics meus, passa a totes les famílies. Avui a can PSC ja no s’hi val el Totum Revolutum i dir, en una caragolada, que un és més catalanista que un altre company. No. La situació actual exigeix menys ambigüitats i més posicionaments referencials respecte dels grans temes de la nostra societat. Per exemple: És prioritària, o no, la defensa de l’Estat del Benestar? Quina política fiscal preconitzem? Quines han de ser les línies vertebradores d’una aliança entre progressistes?...Sospito que, malauradament, hi ha gent que no en vol sentir parlar gaire de tot això.

ESCOLES BRESSOL EN PERILL...MAS-TRIAS -RIGAU RESPONSABLES

Que el govern de CiU mai ha considerat la franja d’edat 0-3 com una etapa educativa no es cap novetat. CiU mai ha cregut fermament en la funció educativa i pedagògica de les escoles bressol. Però aquesta qüestió, que és summament important, s’ha vist arraconada aquests darrers dies per deixar pas a un altre no menys transcendent. A saber: assistim a un atac deliberat contra una part especifica del sistema educatiu que té una forta composant de servei públic i una funció social indiscutible. Les decisions que estan prenent els governs de Rajoy i Mas condueixen l’educació infantil de caràcter públic a un carreró sense sortida, a la seva practica supeditació a la iniciativa privada.

 Irene Rigau i Artur Mas han reduït a mínims la línia d’ajuts a les escoles bressol. La retallada aplicada implica passar-se per l’arc del triomf els acords del Parlament de Catalunya al respecte fent recaure sobre l’economia familiar despeses fins ara compartides amb les administracions. On és el suport a les famílies tan pregonat pels prohoms convergents? I la tan comentada conciliació de la vida familiar i laboral? O és que potser tot això no ho tenen en compte els buròcrates del govern dels “millors”?

 El servei públic de les bressol està en perill. Una nova agressió de les polítiques conservadores se’ns ve a sobre....Cal reaccionar.

CiU , PP I EL FAMÖS RESCAT EUROPEU

El rescat i els “pirates somalis”

Mentre Mariano Rajoy se’n va cofoi i triomfalista a veure com juga “La Roja” un munt d’interrogants s’ha obert davant la societat catalana i espanyola. És un rescat o una línia de crèdit el que hi ha en discussió damunt la taula? Ha consultat Rajoy amb els altres líders polítics o més aviat ha confiat la jugada de pòquer a la decisió i criteri dels De Guindos-Montoro? Perquè Don Mariano s’ha fet més escorredís que una anguila i ha evitat donar la cara exercint de president?

Són tantes les preguntes, i tan poques les respostes, que el ciutadà ja no sap què pensar. Serà la ciutadania la beneficiària en darrer terme de tot plegat o, com sol succeir, seran els nostres particulars “pirates somalis” els que gaudiran del calerons europeus?

Volem saber què passa. Avui més que mai el ciutadà està sotmès a retallades, atur i deteriorament dels serveis que presta l’Administració. Vol transparència i vol saber també quines són les condicions de l’ajuda que emana de l’Eurogrup. Vol ser coneixedor de la lletra menuda. La ciutadania desconfia. Té la sensació de que se li amaga informació. Aquest ajut/rescat/línia de crèdit sense consens polític i social és, si més no, sospitós. L’aplaudiment entusiasta a la mesura llençat des dels portaveus de CiU ens fa pensar que són coneixedors –i còmplices- de detalls que la resta de les forces polítiques i socials desconeixen. Tornem a la pregunta anterior. Qui sortirà beneficiat de tot plegat? Percebrà el sofert ciutadà els beneficis del manà europeu o s’ho enduran tot els nostres “pirates somalis”. Si això arribes a succeir els hi pronostico seriosos i merescuts problemes.

LA OPOSICIÓN CIVICA Y POLITICA SE MUEVE CONTRA LA DICTADURA DE OBIANG

RESUMEN DE LA PRESENTACIÓN DE LA PLATAFORMA GUINEANA "CEIBA".

Hoy 8 de junio a las 16'30h ha tenido lugar en la Residència d'Investigadors del CSIC de Barcelona, el acto de presentación de la Plataforma guineana opositora Ceiba. Al evento han asistido la práctica totalidad de sus miembros y diferentes personalidades políticas catalanas como Joan Ferran (PSC), Jordi Cañas (Ciutadans) o Àngels Tomàs (ICV-EUiA). Por la mañana, a las 11'30h fueron recibidos por Carlos Llorens, Director General de la Dirección de Cooperación al Desarrollo, en un encuentro al que se sumó brevemente el President de la Generalitat de Catalunya, Artur Mas.

  La Plataforma "Ceiba" está formada por José Luis Nvumba Mañana, Honorato Maho, Humberto Riochí, Fameyong Salet, Juan Tomás Ávila Laurel, Wilwardo M’bande Naluanga, Daniel Darío Martínez Ayecaba y Vicente Mabale Ituka (estos dos últimos no han podido asistir). Todos han señalado la necesidad de implicar a la ciudadanía guineana en los cambios democratizadores de Guinea Ecuatorial, haciendo público que:

 "La dramática situación sociopolítica de Guinea Ecuatorial, sometida a una cruel y larga dictadura dirigida por Teodoro Obiang Nguema, el constante sojuzgamiento al que ha sometido a la oposición interior, privándola de todo espacio de participación libre, la necesidad imperante por recuperar las libertades postergadas y promover la justicia social ha obligado a un grupo de guineanos representativo de la realidad del país, expresado en los diferentes grupos étnicos y ciudadanos independientes, a reunirse para constituirse en una plataforma política con el objetivo de iniciar una transición en Guinea Ecuatorial y sentar las bases de un Estado que exprese y recoja las aspiraciones y anhelos de los pueblos y ciudadanos que lo conforman".

PERILL A LA CCMA

La Comissió d Industria, Energia i Turisme del Congrés dels Diputats ha votat, i aprovat, avui la proposta del Partit Popular que permet “ la flexibilització” en la gestió dels canals públics de la televisió autonòmica. Fa temps que venim alertant de la complicitat explicita entre Convergència i Unió i el PP pel que fa referencia a aquesta qüestió.

Recentment la modificació de la llei catalana de la CCMA també ha evidenciat l’essència del pacte entre ambdues formacions polítiques en detriment del pluralisme i el treball professional sense tuteles partidistes. Hem pogut comprovar com determinats pactes parlamentaris ens han conduit a una regressió feta en base a una nova concentració de poder de gestió en mans governamentals.Una acumulació de poder que obre les portes a privatitzacions a la carta i al dictat. La pluralitat informativa esta en perill.

El silenci sospitós de CiU en la votació de Madrid, la seva abstenció, es un mal presagi, un senyal que ens fa pensar que res de bo ens espera al respecte a Catalunya. Avui, més que mai, cal que professionals, ciutadans i polítics defensem amb fermesa uns serveis públics de comunicació lliures, professionals i de qualitat

LA TELE PUBLICA EN PERILL, TV3 VIGILADA

La diputada del PSC Meritxell Batet ha criticat avui amb duresa la Llei de Comunicació Audiovisual per flexibilitzar la gestió dels canals públics de televisió autonòmica elaborat pel Govern del PP, "que encamina cap a la privatització les televisions autonòmiques" i que ha aprovat avui la Comissió d’Indústria, Energia i Turisme del Congrés amb competència legislativa plena (ja no haurà de passar pel Ple) amb els vots de la majoria absoluta del PP i l'abstenció de CiU. Batet considera que "privatitzar TV3 pot acabar amb la pluralitat informativa i amb aquest mitjà com a servei públic” i ha denunciat que CiU no s’hagi manifestat en contra d’un text que “busca el control de les televisions autonòmiques i envaeix les competències del Govern de la Generalitat reconegudes a l’Estatut”. "No podem entendre que es quedin de braços creuats i facilitin l'aprovació d'una llei que va en contra de Catalunya", ha dit Batet, "i que a més la seva portaveu faci veure durant la seva intervenció en la comissió que hi voten en contra". "Aquesta dependència de CiU amb el PP no és només preocupant", ha afegit, "sinó que comença a ser alarmant". Per a la diputada, la reforma del PP trenca amb el concepte de servei públic de les televisions autonòmiques i busca “controlar els serveis informatius” mitjançant la seva externalització o fins i tot la seva desaparició, i crear una televisió “al servei dels interessos partidistes i no dels interessos dels ciutadans”. “Cal posar damunt la taula mesures que garanteixin la sostenibilitat econòmica de TV3 i de la resta de televisions autonòmiques”, ha dit Batet, “però el camí a seguir no és ni de lluny el que ens proposa el Partit Popular amb el silenci sospitós de CiU”. “Estarem a més molt atents”, ha conclòs la diputada, “que en aquest procés no se’n ressenti la llengua catalana”.

¿DIPLOMACIA O COMPLICIDAD CON LOS DICTADORES?

Cuando las autoridades francesas estrechan el cerco a las ilegitimas propiedades de Teodorin Obiang; cuando incluso los EE.UU recelan de Obiang y su gente; cuando las cárceles del dictador  encierran a respetables ciudadanos opositores al régimen, como Wenceslao Mansogo; cuando miles de ciudadanos reclaman libertad y derechos humanos... Un diplomático español se muestra lisonjero con las tropelias del sátrapa y le rie las gracias.

Reproduzco carta de felicitación del embajador de España en Guinea al nuevo “vicepresidente”(hijo de...Obiang) .El dictador ha reformado su gobierno y ha nombrado, seguramente en clave sucesoria, al personaje más malgastador y frívolo de todos los tiempos como segundo de a bordo.¡Basta ya de miramientos con los dictadores!

SOBRE EL PSC, ELS IBI I ALTRES MISTERIS

ROS and IBI

No és cap secret. Angel Ros és un polític amb ganes de tocar pilota; “con hambre de balón”, com diria un vell comentarista esportiu ja jubilat. Diuen que vol jugar a la primera divisió de la política catalana. Diuen també que en el darrer Congrés del PSC els seus moviments varen ser contradictoris, si més no confusos. Ros té tantes ganes de tocar pilota abans que l’àrbitre faci servir el xiulet que va intentar patentar una esmena miraculosa adreçada al grup parlamentari del PSC a  Madrid. I fa pocs dies, sense anar més lluny, va publicar, abans que la direcció del PSC marques posició col•lectivament, un article defensant que l’Església no pagui l’IBI. Cap problema, tot plegat, si no fos perquè la repetició de la tàctica esdevé una pràctica i, aquesta, comença a ser susceptible de crítica per part dels seus companys.

Jo sóc partidari de què les esglésies paguin l’IBI. Sé perfectament que les exempcions que avui contempla la llei no són exclusives de l’Església catòlica romana. Sé també que jueus, protestants, musulmans, fundacions i associacions d’utilitat pública estan subjectes a la norma. Arribats a aquest punt, s’ha de ser honest i s’ha d’explicar al ciutadà que totes aquestes exempcions previstes a la llei, amb el pas dels anys, s’han aplicat de manera extensiva anant molt més lluny del què preveu la llei, vulnerant així el seu esperit primigeni. Dit això, no és avui cap bogeria exigir que s’apliqui la legislació de manera estricta. Per exemple: un pis per capellans d’una parròquia, si esdevé un pis llogats a tercers en absència de capellans, ha de pagar l’IBI; també ho ha de fer tot bé susceptible de generar benefici. I què em diuen vostès del vell privilegi del que gaudeix, en exclusiva, l’Església referent al impost d’ obres? I les aportacions directes de l’Estat? Fora interessant doncs revisar la llei –i el concordat- per veure si les exempcions actuals no es passen de la ratlla.

Angel Ros, com si volgués emular als antics creuats de Terra Santa, ha sortit en defensa de la jerarquia eclesiàstica –els cristians de base afirmen per activa i per passiva no voler privilegis- argumentant que el pagament de l’IBI de les finques eclesiàstiques no solucionaria els greus problemes de les finances espanyoles. És clar que no! I l’impost de successions i la pujada de l’IVA per sí sols tampoc! A hores d’ara ningú discuteix la contribució de l’Església en els àmbits socials però, dit això, immersos com estem en una profunda crisi econòmica, el ciutadà desitja que tots i cadascun dels estaments de la nostra societat aporti la seva quota de solidaritat i sacrifici. Són molts els cristians de base que desitgen una església sense privilegis, lliure i independent del poder (veure www.cristianisme.xxi.org/posicionaments/).

Seguint amb el símil futbolístic, Angel Ros vol ser titular. D’acord, cap problema... però, fora bo que escoltés el so del xiulet que marca l’inici del partit.

LIBERTAD PARA WENCESLAO MANSOGO!!

ULTIMA HORA GUINEA


El Parlamento de Cataluña ha aprobado por unanimidad la siguiente resolución


 Proposta de resolució

 El Parlament de Catalunya proposa l’adopció dels següents acords:
 1. El Parlament de Catalunya trasllada al Govern de la Generalitat i al Govern de l’Estat Espanyol:
– La preocupació per la detenció del Dr. Wenceslao Mansogo, secretari de Convergència per a la Democràcia Social, detingut el passat 9 de febrer a Guinea Equatorial.
– La necessitat de dur a terme les actuacions polítiques i diplomàtiques per demanar amb urgència la seva llibertat.

2. El Parlament de Catalunya expressa el seu suport al procés democràtic de Guinea Equatorial, iniciat pels partits de l’oposició, per tal de que finalitzi la repressió i la vulneració dels drets fonamentals.
Barcelona 1 juny 2012