El blog d'en Joan Ferran

27.10.05

Més sobre l'Estatut

L’amic Burniol sempre ens exposa coses molt suggeridores. Per a mostra un botó. El seu darrer article al “Periodico”.

26.10.05

Llegir a Carrillo


L’últim cop que vaig poder parlar amb Santiago Carrillo va ser a la manifestació que va tenir lloc a Barcelona amb motiu de l’assassinat d’Ernest Lluch. Més enllà de les diferències polítiques que m’han separat històricament d’ell sempre he considerat el vell dirigent del PCE un personatge central de la política espanyola. Lúcid, curtit en mil batalles i amb un cervell privilegiat. Sovint personatges com Carrillo, des de la seva voluntària jubilació, aconsegueixen dir les coses que cal dir i fer el que voldrien que altres dirigents en actiu fessin. Comprenc, no obstant, que la responsabilitat d’estar en primera línia impedeix parlar amb la franquesa que ho pot fer aquest vell lleó criat a la clandestinitat. És per això, i moltes coses més, que us recomano l’article de Santiago Carrillo que publica avui El País

24.10.05

Una crisi cristal·lina


L’anomenat govern tripartit ha patit una nova crisi. Seria estúpid negar-ne l’evidència i la magnitud. Dir que no ha existit seria quelcom tan poc honest des del punt de vista intel·lectual que inhabilitaria qui ho fes, i el condemnaria a pertànyer a una tribu de sectaris. Reconeguem-ho, la crisi s’ha passejat per les barbes del Govern com si fos un indesitjable fideu fred, greixós i impertinent. Sí, i què? Sembla que amb aquests fets alguns hagin descobert la sopa d’all. Durant la legislatura anterior, el president Pujol va remodelar sis vegades l'executiu. Ho va fer forçat per les picabaralles internes de la Federació protagonitzades pels convergents i la gent d’Unió. Mai vàrem apreciar en el rerefons dels canvis una recerca de d’interès general o de país. Cap Felip Puig de torn va gosar argumentar sòlidament les raons “patriòtiques” dels canvis. No calia ser un gran analista per albirar, entre tanta mudança, la necessitat del president Pujol de preparar la successió, el trànsit, que hauria de consagrar Artur Mas com a cap de colla de la coalició nacionalista conservadora. I així vàrem haver de sobreviure durant tota una legislatura amb la intuïció que el canvi polític s’acostava. I vet aquí que el tripartit esvalota aquests dies el galliner en el mateix moment en què Maragall vol dur a terme una remodelació de consellers. I què, com dèiem abans. Hauríem de convenir tots plegats que avui les coses són diferents; que les relacions polítiques entre els socis que donen suport al govern Maragall no tenen cap similitud amb el cabdillatge personalista que exercia Jordi Pujol. Hauríem de comprendre que la política catalana actual és fruit d’un pacte polític entre parts i, conseqüentment, les dinàmiques i els lideratges estan subjectes a regles d'un joc menys personalista i més d’elaboració conjunta. Hauríem d’assimilar que una síntesi governamental a tres és més laboriosa d’aconseguir però, també, més rica en matisos, socialment més transversal. De crisis, en vindran més, perquè formen part de la vida política. La diferència entre les d’ara i les d’abans rau en la transparència. Les d’avui són cristal·lines; les d’ahir, opaques i fosques.


Joan Ferran Serafini

19.10.05

Darrera octaveta difosa pel PSC de Barcelona





Ressenyada a La Vanguàrida el dilluns 17 d'octubre

17.10.05

El nom de la cosa

Després de gairebé un parell d’anys discutint sobre la conveniència o no d’un nou Estatut i la voluntat política dels seus impulsors, sembla que ara caldrà fer-ho abastament sobre el que és una nació. Tothom repassarà l’extensa bibliografia que hi ha sobre el tema a la recerca de l’argument definitiu, de la “raó”. I així anirem tots plegats alimentant fílies i fòbies fins a rebregar, ben rebregat, el que pot –o podria arribar a ser- un pas endavant en l’estructuració política d’Espanya. Sóc dels qui pensa que no hi ha, no existeix, una definició precisa del que és una nació. Hi ha qui diu que és una unitat de destí o d’origen; altres afirmen que és l’expressió simple d’una voluntat de ser, de pertànyer. En canvi, som molts el que considerem que el concepte nació ha esdevingut el fruit d’una construcció política artificial a partir d’elements preexistents com la llengua, la cultura o sentiments que en si mateixos no contenen rellevància política. Però les nacions són perquè la gent pensa que existeixen, perquè s’identifica amb elles. Doncs bé, arribats en aquest extrem, quan als ciutadans de Catalunya se’ls pregunta què són, què senten, la resposta és que més de la meitat es defineixen tant catalans com espanyols... Com abordar, doncs, el tema del concepte nació?
Hi ha qui ho fa recorrent a la metafísica nacionalista -aquí i allà- basada en una concepció naturalista a la qual, a qui no s’hi avé, se li diu que està en l’error sobre la seva identitat i, en el pitjor dels casos, és titllat de traïdor. Aquests dogmàtics de veritats revelades neguen la diversitat de les seves pròpies societats. El debat a les Corts Generals sobre si Catalunya és o no una nació hauria de ser secundari. Ningú serà o deixarà de ser, per molt que ho diguin els papers o ho rebutgi una votació parlamentària. Els negociadors han de trobar un equilibri que esdevingui mirall de la societat catalana, d’acord; però també han d’emetre un missatge de compromís positiu amb la resta de l’Estat. A Madrid caldrà garantir fórmules no excloents que permetin a tothom ser allò que creu i vol ser: Els qui defensem l’impuls d’una Espanya plural hem de ser els primers a assumir que Catalunya també ho és. I fins i tot no seria gens exagerat afirmar que tant Catalunya com Espanya són, ambdues, nacions de nacions. Perquè, al capdavall de tant debat vaporós, el que esdevindrà veritablement crucial serà saber si podrem, o no, donar millors serveis a la ciutadania.

Joan Ferran

13.10.05

La frontissa pedagògica

Article publicat al setmanari "Actual"

Va ser un dels personatges clàssics del moviment socialista i catalanista, Rafael Campalans, qui va lligar per sempre més els conceptes de pedagogia i política. Campalans considerava incompatibles la demagògia amb el socialisme i la democràcia. Afirmava que era fàcil excitar la massa “però no ho és tant –deia- mostrar una ruta raonable per al trànsit de l’avui miserable al demà somiat”. L’ambient polític i mediàtic s’ha enrarit després de l’aprovació pel Parlament del nou Estatut. S’han dit coses tremendament fortes i mancades del sentit més elemental de la responsabilitat. S’han atiat baixes passions i s'han reeditat vells fantasmes. I, davant de tot plegat, no podem restar impassibles. Cal reaccionar, i dins d’aquesta reacció tothom té un paper a jugar amb honestedat. Així, doncs, caldrà exigir a cadascun dels partits pro-estatut una actitud específica. A ERC i a CiU se’ls ha de demanar pragmatisme perquè anteposin els interessos de país als seus respectius –i legítims- horitzons polítics. A IC, flexibilitat en els conceptes per aconseguir encabir-hi tothom. Però, entre tanta exigència, és al PSC a qui se li demana una doble feina. D'una banda, les relacions amb el PSOE on, amb la seva “pedagogia”, haurà d’aconseguir fer comprendre als socialistes espanyols la bondat dels continguts estatutaris i la tan desitjada nova relació entre els pobles d’Espanya. De l'altra, fer de frontissa amb els socis perquè el marc bastit a Catalunya no es trenqui. Avui tothom ja sap que solament hi haurà un nou Estatut si s'explica bé i es pacta a Madrid sota l’aixopluc del PSOE. Per aconseguir aquest objectiu, el PSC haurà de fer de frontissa pedagògica; però és evident que la resta de socis del quatripartit hauran de prendre til·la i una bona dosi de pragmatisme. El nou Estatut paga la pena.

Joan Ferran Serafini

Us recomano un article d'un antic company meu de l'Institut Milà i Fontanals, Norbert Bilbeny, publicat avui a La Vanguàrdia

España, 'nación de naciones'

No es absurdo ver a España como nación de naciones. Puede que este país sea eso, en realidad, y esté ahí la clave de su permanencia. Hay otros países similares; no somos una excepción. Estos países se mantienen en la historia porque tratan de combinar la unidad del territorio y de los poderes nacionales con la pluralidad cultural y nacional del conjunto de sus ciudadanos, constituidos en un solo pueblo soberano. Entiendo, con la Constitución española, que si se niega al pueblo español lo primero, su Estado nacional, o lo segundo, su configuración plurinacional, se le conculca su soberanía como pueblo. Es lo que pasaría si Catalunya marchara unilateralmente de España. Osi ésta no reconociera la realidad nacional de aquélla, la cual es parte de un solo y mismo pueblo. Se le negaría al pueblo español su condición de soberano. En los términos de la Constitución, un extremeño, por ejemplo, debería protestar por la secesión de Catalunya. Pero también, al contrario, por el no reconocimiento nacional de esta comunidad. Le va algo suyo. ¿Cabe la nación catalana dentro de la española? ¿Es compatible el artículo uno del proyecto de Estatut ("Catalunya es una nación") con el dos de la Constitución ("unidad de la nación española")? Sí, porque en realidad así se viene mostrando. Y porque si atendemos al concepto mismo de nación, las dos cosas juntas no son antitéticas. Veamos. Una nación es una comunidad diferenciada cuyos miembros la identifican políticamente como tal. La gran mayoría de los catalanes se identifica políticamente con Catalunya, pero también con España. El actual proyecto de Estatut así lo recoge: Catalunya, nación, pertenece como comunidad autónoma a la nación española. No hay absurdo ahí, mientras se defina la nación en los términos políticos antedichos. Si la identificamos con una etnia, una esencia metafísica, o simplemente es la bandera de nuestros miedos y prejuicios (hay muchos que se aferran al partido nacionalista porque no han tenido patria en su infancia o adolescencia), entonces es otra cosa. Pero, recordémoslo: la identidad nacional es política, no cultural. Catalunya nación no es la catalanidad; España nación no es la hispanidad. Estos sentimientos no están en el Estatut ni en la Constitución. Luego uno puede pertenecer a la vez a la nación catalana, española, europea, mundial, aunque es humano que se sienta más de una que de otras. El cosmopolita, por ejemplo, preferirá la última, y el patriota las primeras. Quien acuñó la expresión de España como nación de naciones, el ingeniero segoviano Anselmo Carretero, era un patriota castellano (y amigo de Francisco Tomás y Valiente, asesinado por ETA). Así, del mismo modo que puede haber un Estado de estados (Alemania), un pueblo de pueblos (Europa), una tierra de tierras (Castilla), un país de países (Francia), una cultura de culturas (Occidente), una comunidad de comunidades (Reino Unido) o una familia de familias (y todos pertenecemos a una), ¿cómo no puede existir una nación de naciones? Cual Bélgica, India, Canadá, o España. Si Catalunya se reconoce como comunidad autónoma dentro del Estado de las autonomías, fundado en un solo pueblo soberano, puede definirse a sí misma como nación y el pueblo español entero debe admitirlo, porque de lo contrario sería revolverse contra sí mismo. Ahora todos tenemos que hacer el esfuerzo patriota de admitir, por su bien, que España es una gran nación de naciones.

NORBERT BILBENY, catedrático de Ética, Universitat de Barcelona

6.10.05

Ara, paciència i serenitat


Article publicat al setmanari "Actual"

Tot just constituir-se el primer Govern del Tripartit, en una de les seves primeres intervencions com a president de la Generalitat, Pasqual Maragall va anunciar públicament quins serien els eixos fonamentals de treball del seu executiu. Maragall va marcar-se una doble fita: avançar vers la consecució d’un nou Estatut per a Catalunya i posar en pràctica tot un seguit de mesures de caire social destinades a millorar la qualitat de vida dels catalans tot reforçant la cohesió social del país. Un d’aquests eixos –l’Estatut- ha passat amb èxit la seva primera prova de foc. No oblidem que era eliminatòria. L’altre eix, malgrat existir, habita en un món discret sense rebre les atencions ni les visites assídues dels mitjans de comunicació. Més enllà de les tempestes passades, i d’altres que vindran, Maragall ha triomfat, mentre que Artur Mas ha recuperat crèdit tornant –a darrera hora- a l’estil convergent clàssic de fer política. I així hem tingut nou Estatut. I ara què?, em diran. En el discurs esmentat, Maragall es va adreçar també als catalans demanant-los paciència. Paciència perquè les polítiques socials necessiten recursos i són perceptibles a mitjà termini. Paciència també amb l’Estatut, perquè intuïa que no era gens fàcil un resultat positiu. Tots sabem que el nou Estatut te més calat i conseqüències del que ens pensem. Avui, aquest tema ha esdevingut transcendent no sols per a Catalunya, sinó també per a tota Espanya. Tant és així que exigirà, de tots plegats, un debat seriós i desapassionat que faciliti una negociació institucional serena, pacient i responsable. Els temps que vénen no són aptes per fonamentalistes. Caldrà donar pas i confiança als bons negociadors. Per negociar cal ser ferm. D’acord, però negociar exigeix també entendre les raons dels altres i els seus sentiments.

Joan Ferran Serafini